Capítol 9

Jondalar va estudiar la disposició del ramat de bous a la riba del riu. El bestiar estava escampat entre el fons del pendent i la vora de l’aigua per diverses pastures petites d’una herba verda rica, intercalades per brossa i arbres. La vaca clapada estava sola en un prat menut, amb una densa munió de bedolls i verns, en un indret que la separava d’alguns altres membres del ramat. La brossa continuava fins al capdavall del pendent, donant lloc a redols de balca i càrritx de fulles dures al terreny baix humit de l’altre extrem, que portava a una ansa pantanosa coberta de joncs alts, càrritx i boga.

Ell es girà cap a Ayla i assenyalà l’aiguamoll.

—Si cavalques per la riba del riu passats aquells joncs i bogues i jo vinc darrera a través d’aquesta obertura en els matolls de vern, la tindrem enmig de nosaltres i la podrem abatre.

Ayla examinà la situació i assentí. Llavors desmuntà.

—Vull fermar el meu buirac de llances abans de començar —digué, subjectant el llarg carcaix de pell en forma de tub a les corretges que sostenien la gualdrapa de pell suau de cérvol. Dins el buirac de cuir rígid hi havia diverses llances airoses, molt ben fetes, amb puntes fines i rodones d’os, esmolades i polides fins a aconseguir una cresta fina i esberlada a la base, per on se les encaixava a les astes llargues de fusta. Cada llança estava proveïda a l’extrem posterior de dues plomes llises i una mossa al darrera feta aposta.

Mentre Ayla fermava el carcaix, Jondalar agafà una llança del buirac de llances que duia a l’esquena, subjecte a un cinturó que li passava per damunt un muscle. Ell es posava sempre el buirac de llances quan caçava a peu, i hi estava acostumat, encara que, en viatjar a peu i portant motxilla, guardava les llances dins un buirac especial que duia al costat. Col·locà la llança al tirador per tenir-lo a punt.

Jondalar havia inventat el tirador de llances l’estiu que va viure amb Ayla a la vall. Es tractava d’una innovació única i admirable, una inspirada creació d’un veritable geni que havia traspassat la seva aptitud tècnica natural amb la intuïció de principis físics que no serien definits i codificats en centenars de segles. Tot i que la idea era enginyosa, el tirador de llances era en si mateix decebedorament simple.

Format d’una sola peça de fusta, tenia aproximadament mig metre de llargària i 38 mil·límetres d’amplada, aprimant-se cap a l’extrem de davant. S’agafava horitzontalment i tenia una mossa al centre on romania la llança. Un simple ganxo fabricat a l’extrem posterior del tirador ficat dins l’osca de la part de darrera de la llança, que actuava com a topall posterior i ajudava a mantenir la llança al seu lloc mentre la disparaven, donava precisió a l’arma de caça. Prop del front del tirador de llances de Jondalar, s’havien col·locat a cada banda dos bucles de pell suau de camussa.

Per usar-lo, es carregava una llança al tirador amb la part de darrera contra el ganxo posterior. El primer i el segon dit es passaven a través dels bucles de pell que hi havia al front del tirador, que estirat cap enrere arribava una mica més enllà del centre de la llança, que era més llarga, en un bon punt d’equilibri, i sense estrènyer mantenia la llança al seu lloc. El fet de sostenir la part de davant del tirador amb fermesa mentre es tirava la llança feia que la part de darrera s’aixequés, la qual cosa, igual que estirar el braç, afegia llargària. Aquesta major llargària augmentava l’alçapremada i l’impuls, que a la vegada incrementava la força i la distància de vol de la llança.

Gitar una llança amb un tirador era com llançar-la a mà; la diferència estava en el resultat. Amb el tirador, el llarg pal amb la punta esmolada podia rebre més del doble de l’impuls que si era llançat a mà, amb una força bastant superior.

La invenció de Jondalar aprofitava l’element mecànic per transmetre i ampliar la força muscular, però no era la primera aplicació que usava aquests principis. El seu poble tenia tradició en la invenció creativa i havia utilitzat idees similars d’una altra manera. Per exemple, un tros de sílex esmolat agafat amb la mà era una bona eina de tall, però si la subjectaven a un mànec permetia al qui l’usava incrementar considerablement la força i el control de l’eina. La idea aparentment senzilla de posar mànecs a les coses (ganivets, destrals, aixes i altres eines per cavar, tallar i foradar, un mànec més llarg a pales i rampins i fins i tot un tipus de mànec desmuntable per gitar una llança) multiplicava enormement la seva eficàcia. No era una simple idea sinó una invenció important que permetia un treball més fàcil i una supervivència més probable.

Malgrat que aquells que havien vingut abans havien desenvolupat i millorat lentament diverses aplicacions i eines, les persones com Jondalar i Ayla foren els primers que els idearen i innovaren fins a un grau tan espectacular. Els seus cervells fàcilment podien fer abstraccions. Eren capaços de concebre una idea i projectar la manera d’aplicar-la. Partint de simples objectes que empraven principis avançats entesos de manera intuïtiva, ells treien conclusions i les aplicaven a altres circumstàncies. Feren més que inventar eines per usar: inventaren la ciència. I des de la mateixa font de creativitat, utilitzant la mateixa capacitat d’abstracció, foren els primers que arribaren a veure el món que els envoltava de manera simbòlica, per extreure’n l’essència i reproduir-la; ells varen crear l’art.

Quan Ayla hagué fermat el seu carcaix, tomà a muntar. Llavors, veient que Jondalar tenia una llança a punt, col·locà també una llança al seu tirador i, sostenint-lo fàcilment però amb compte, cavalcà cap a l’indret que li havia assenyalat Jondalar. El bestiar salvatge es movia lentament al llarg del riu, pasturant mentre caminava, i la vaca que havien triat ja era a un lloc diferent i no estava tan aïllada. Prop d’ella hi tenia un vedell i una altra vaca. Ayla seguí el riu, guiant Whinney amb genolls, cuixes i moviments del cos. Quan s’acostava a la presa que volien, va veure que l’home alt damunt el seu cavall creuava el verd prat i s’acostava a la brossa a través de l’obertura. Els tres bous estaven entre ells dos.

Jondalar aixecà el braç que sostenia la llança, esperant que Ayla comprengués que ell li feia senyal d’esperar. Tal vegada ell hauria d’haver tractat l’estratègia amb més detall, però era difícil planejar tàctiques tan precises en una cacera. Tot depenia de la situació que trobaven i de com reaccionava la presa. Els dos animals agregats que ara pastura ven prop de la vaca amb clapes blanques hi afegien una altra complicació, però no calia tenir pressa. Els animals no semblaven alarmats per la seva presència i ell volia dissenyat un pla abans d’atacar.

De cop i volta les vaques aixecaren el cap i la indiferència continguda esdevingué inquietud anguniosa. Jondalar estengué la vista més enllà dels animals i experimentà una onada d’enuig, per no dir vertadera ràbia. Llop acabava d’arribar i anava cap al bestiar amb la llengua penjant i un gest entre amenaçador i divertit. Ayla encara no se n’havia adonat, i Jondalar hagué de reprimir les ganes de cridar-la i dir-li que fes fugir el llop Però un crit només hauria espantat les vaques, que probablement s’haurien posat a córrer En lloc d’això, quan Ayla va veure els signes que li feia amb el braç, ell apuntà amb la llança cap al llop.

Ayla aleshores copsà la presència de Llop, però no estava segura del que volia Jondalar amb els seus gestos i tractà de preguntar-li-ho amb la mímica del Clan. Tot i que tenia un coneixement bàsic del llenguatge del Clan, Jondalar no prenia els gestos com un llenguatge i no entenia els signes. Ell estava concentrat a salvar la deteriorada situació. Les vaques havien començat a mugir i el vedell, que tenia por d’ells, començà a bramar. Tots semblaven a punt de fugir. Allò que havia començat amb unes condicions quasi perfectes per a una matança fàcil es convertia ràpidament en un esforç perdut.

Abans que les coses empitjoressin, Jondalar féu avançar Llamp, just quan la vaca sense clapes fugia corrents del cavall i de l’home dirigint-se cap als arbres i la brossa. El vedell que bramava la seguí. Ayla esperà només el temps necessari per estar segura de quin animal perseguia Jondalar: llavors ella també galopà cap al que tenia clapes. Tots dos convergiren en el bou que encara estava pasturant, mirant-los i mugint nerviós, quan l’animal inesperadament començà a córrer cap a l’aiguamoll. Ells el perseguien, però quan s’hi acostaren, la vaca sobtadament els esquivà, es girà i se n’anà corrents entre els dos cavalls cap als arbres que hi havia a l’extrem oposat de l’aiguamoll.

Ayla modificà el seu pas i Whinney canvià ràpidament de direcció. L’euga estava acostumada als canvis ràpids. Ayla ja havia caçat abans a cavall, si bé normalment eren animals més petits, que abatia amb la bassetja. Jondalar tenia més problemes. Les regnes no eren tan ràpides com una ordre donada modificant el pes del cos; l’home i el seu poltre tenien menys experiència de caçar junts, però després d’un titubeig inicial aviat tornaren a ser també darrera el bou amb clapes blanques.

La vaca es dirigia amb una carrera amortida cap a l’arbreda i la brolla espessa d’enfront. Si aconseguís amagar-s’hi, seria difícil seguir-la i tindria l’oportunitat d’escapar. Ayla damunt Whinney i Jondalar cavalcant Llamp guanyaven els bous, però tots els animals de pastura depenien de la velocitat per escapar dels depredadors i el bestiar salvatge podia ser tan ràpid com els cavalls quan el perseguien.

Jondalar esperonà Llamp i el cavall respongué galopant a tota marxa. Tractant de subjectar el tirador per intentar assolir l’animal que fugia, Jondalar s’aturà al costat d’Ayla, llavors s’avançà, però a una subtil indicació de la dona, l’euga es quedà quieta. Ayla també tenia el tirador a punt per ferir, però àdhuc al galop cavalcava amb una facilitat i una gràcia que eren el resultat del seva pràctica i de l’entrenament inicial del cavall fet sense intenció. Sentia com si moltes indicacions que donava al cavall fossin més l’extensió del seu pensament que una acció de conduir. Només havia de pensar com i on volia que l’euga anés i Whinney obeïa. Tenien una comprensió mútua tan íntima, que ella difícilment comprenia que els subtils moviments del seu cos que acompanyaven el pensament haguessin donat una indicació al sensible i intel·ligent animal.

Quan Ayla apuntava amb el seu tirador, de cop i volta Llop es posà a córrer al costat de la vaca que escapava. El bou es distragué per la presencia del depredador més conegut i virà cap a un costat reduint la marxa. Llop s’abalançà sobre l’enorme bou i la gran vaca clapada es girà per rebutjar el depredador amb el seu banyam punxegut. El llop reculà, llavors saltà una altra vegada i, tractant de trobar un lloc vulnerable, li subjectà amb els seves dents esmolades i els forts queixals el nas suau que sobresortia. L’enorme vaca bramà, aixecà el cap, alçant Llop de terra, i se l’espolsava intentant desfer-se de la causa del seu dolor. Penjant com un fardell bla, l’atabalat caní aguantà l’embat.

Jondalar veié ràpidament el canvi de situació i estava preparat per aprofitar-se’n. Va córrer al galop cap a ells i gità la llança amb tota la força des d’una distància pròxima. L’afilada punta d’os perforà les parts de dalt i es ficà profundament entre les costelles fins als òrgans vitals. Ayla estava just darrera ell i la seva llança assolí l’objectiu un moment després, entrant en un angle a la part oposada just darrera el costellam i penetrant ben endins. Llop continuà penjat al nas de la vaca fins que aquesta caigué en terra. Amb el pes del gran llop estirant-la cap a baix, es desplomà pesadament a un costat i rompé la llança de Jondalar.

—Però ens ha ajudat —digué Ayla—, aturà la vaca abans que arribés als arbres.

L’home i la dona empenyien per girar l’enorme bou i posar al descobert les parts inferiors, fent sortir millor la sang espessa que rajava formant una bassa davall el tall profund que Jondalar li havia fet al coll.

—Si no hagués començat a perseguir-la quan ho féu, la vaca probablement no s’hauria posat a córrer fins que haguéssim estat més prop d’ella. Hauria estat fàcil caçar-la —digué Jondalar. Tragué el pal de la llança rompuda i el tornà a llançar, pensant que l’hauria pogut salvar si Llop no hagués estirat la vaca fent-la-hi caure damunt. Duia molta feina fabricar una bona llança.

—En pots estar segur. Aquesta vaca era tan ràpida per esquivar-nos i corria fort.

—Els bous no se sentien importunats fins que arribà Llop. Tractava de dir-te que el cridessis perquè se n’anés, però no volia cridar i fer-los fugir.

—Jo no sabia què volies. Per què no m’ho has dit amb senyes del Clan? T’ho he estat preguntant, però tu no hi paraves esment —digué Ayla.

Senyes del Clan? Pensà Jondalar. No se li havia ocorregut que ella usés el llenguatge del Clan. Seria un bon mitjà de comunicació. Llavors remenà el cap.

—Dubto que hagués servit de res —digué—. Probablement no s’hauria aturat encara que haguessis tractat de cridar-lo.

—Potser no, però crec que Llop podria aprendre a ajudar-nos. Ell ja m’ajuda a fer sortir preses petites. Bebè aprengué a caçar amb mi. Era un bon company de cacera. Si un lleó de cova pot aprendre a caçar amb persones, Llop també podrà —digué Ayla defensant-lo. Al cap i a la fi, havien caçat el bou i Llop els hi havia ajudat.

Jondalar pensava que la idea d’Ayla de l’habilitat que un llop pogués tenir d’aprendre era poc realista, però no volia discutir amb ella. Ella tractava l’animal com un infant, que és el que era, i això només faria que el defensés més.

—Bé, convé treure la butza a aquesta vaca abans que comenci a inflar-se. I l’haurem d’escorxar aquí i fer-la a trossos per poder-la traslladar al Campament —digué Jondalar i llavors se li va ocórrer un altre problema—: Però què hem de fer amb aquest llop?

—Què passa amb Llop?

—Si fem trossos del bou i en duem part al Campament, ell es podrà menjar la carn que deixem aquí —digué l’home, mentre creixia la seva irritació— i quan tornem a cercar-ne més podrà agafar la carn que hem deixat al Campament. Un de nosaltres s’haurà de quedar aquí per vigilar i l’altre s’haurà de quedar allà, però llavors com ens podrem emportar la carn? Haurem d’aixecar una tenda aquí per assecar la carn enlloc d’usar l’habitatge del Campament, just a causa de Llop! —Estava exasperat amb els problemes que veia que causava Llop i no pensava amb claredat.

Però féu enfadar Ayla. Potser Llop prendria la carn si ella no es quedava allà, però no la tocaria mentre ella estigués amb ell. S’asseguraria que Llop sempre romangués amb ella. No era cap problema. Per què Jondalar s’enfadava tant amb Llop? Estava a punt de respondre-li, però canvià d’idea i xiulà a Whinney. Amb un salt lleuger, muntà i es girà cap a Jondalar:

—No et preocupis. Ja duré jo la vaca al Campament —digué mentre s’allunyava al trot cridant Llop perquè hi anés.

Cavalcà de tornada a l’habitatge de terra, baixà del cavall, hi entrà de pressa i sortí amb una destral de pedra amb un mànec curt, que Jondalar havia fabricat per a ella. Llavors tornà a muntar i esperonà Whinney cap al bedollar.

Jondalar mirava com ella cavalcava, la veié tornar i ficar-se dins l’arbreda, preguntant-se què estaria planejant. Ell havia començat a tallar el ventre per treure la freixura i la butza de la vaca, però tenia sentiments oposats mentre treballava. Pensava que la seva inquietud pel cadell de llop estava justificada, però li sabia greu haver-ho dit a Ayla. Sabia el que ella sentia per l’animal. Les seves queixes no canviarien res i havia d’admetre que amb l’ensinistrament havia aconseguit molt més del que ell esperava.

Quan la sentí tallar llenya, de sobte comprengué quins eren els plans d’ella i també s’encaminà cap a l’arbreda. Va veure Ayla que pegava destralades amb fúria a un bedoll alt i recte del centre del redol atapeït d’arbres, descarregant-se la ràbia amb cada cop de destral.

«Llop no és tan dolent com diu Jondalar», pensava. «Potser quasi ha espaordit els bous, però llavors ha ajudat». Féu una petita pausa per descansar i arrufà el front. I si no haguessin caçat res, no hauria significat que no eren benvinguts i que l’esperit de la Mare no volia que estiguessin al Campament? Si Llop hagués malmès la caça, ella no estaria pensant com traslladar la vaca, sinó que estarien partint. Però si els era permès de quedar-se, ell no podia malmetre la caça, o si? Començà a tallar una altra vegada. S’anava complicant massa. Havien mort la vaca clapejada, fins amb la interferència de Llop (i amb la seva ajuda), de manera que tenien dret a usar l’habitatge. Potser després de tot havien estat guiats a aquest lloc, pensà.

De cop i volta aparegué Jondalar. Tractà de prendre-li la destral.

—Per què no cerques un altre arbre i em deixes acabar amb aquest? —digué ella. Encara que no estava enfadada, Ayla rebutjà el seu ajut—. T’he dit que duria la vaca al Campament. Ho puc fer sense que m’hi ajudis.

—Ja sé que pots, de la mateixa manera que em portares a mi a la teva cova de la vall. Però entre tots dos, farem més via a tenir els pals —digué ell i afegí—: I sí, tens raó. Llop ens ha ajudat.

Ella s’aturà enmig d’una destralada i el mirà. Les celles revelaven la seva preocupació, però els seus ulls expressius mostraven sentiments contradictoris. Tot i que ella no entenia els seu recel sobre Llop, la forta amor que ell sentia per ella es reflectia també als seus ulls. Se sentia atreta per aquells ulls, per l’absolut magnetisme de mascle fidel, per la fascinació que ell no sabia prou que tenia o no en coneixia la força, i sentí que s’evaporava la seva resistència.

—Però tu també tens raó —digué ella una mica penedida—. Els ha fet fugir abans que nosaltres estiguéssim preparats i podia haver-nos malmès la cacera.

Les arrugues de Jondalar s’esvaniren en un somrís.

—Així tots dos tenim raó —digué. Ella li tomà el somrís i, en un tres i no res, s’abraçaren i la boca d’ell trobà la d’ella. S’estrenyien fort, alleugerits que la discussió hagués acabat, desitjant esborrar amb el contacte físic la distància que havia sorgit entre ells.

Quan acabaren d’expressar la seva fervent disculpa, però mantenint l’abraçada, Ayla digué:

—Penso que Llop podria aprendre a ajudar-nos a caçar. Jo n’hi ensenyaré.

—No ho sé. Potser. Però si ha de viatjar amb nosaltres, crec que li hauries d’ensenyar tant com pugui aprendre. Si més no, tal vegada el podries ensinistrar perquè no interferís quan nosaltres estem caçant —digué ell.

—Tu també podries ajudar, així ens obeiria tots dos.

—Dubto que em fes cas —digué. Llavors, veient que ella no hi estava d’acord, hi afegí—: Però si vols, ho intentaré. —Li agafà la destral de pedra de la mà i decidí passar a una altra qüestió que ella havia encetat—: Has dit quelcom sobre usar els signes del Clan quan no volem disparar. Això podria ser útil. —Quan Ayla anà a veure si un altre arbre era prou alt i recte, somreia.

Jondalar examinà l’arbre que ella havia treballat per comprovar el que faltava per tallar-lo. Era difícil tallar un arbre dur amb una destral de pedra. El fràgil sílex del cap de la destral era més aviat gruixut per evitar que es trenqués massa aviat amb la força dels cops i la destralada no feia el tall profund, però en canvi saltaven poques esquerdes. L’arbre semblava com si l’haguessin mossegat més que no pas tallat. Ayla escoltava el so rítmic de la pedra que xocava contra la fusta quan examinava curosament els arbres del redol. En trobar-ne un d’aprofitable, feia una mossa a l’escorça i en cercava un altre.

Quan hagueren tallat els arbres que necessitaven, els arrossegaren cap a la clariana i, amb ganivets i la destral, estriparen les branques i els alinearen en terra. Ayla calibrà la mida i els marcà; després els tallaren tots de la mateixa llargària. Mentre Jondalar treia els òrgans interns del bou, ella se n’anà caminant a l’habitatge per buscar cordes i un ormeig que havia fet amb corretges i cinturons nuats i trenats junts. De tornada també portà una de les estores del trespol, llavors cridà Whinney i li ajustà damunt els arreus especials.

Emprant dos dels pals llargs (el tercer només el necessitaven per al trípode que servia per guardar menjar fora de l’abast dels saltejadors de carronya), ella subjectà els extrems més estrets als arreus que havia col·locat sobre el cavall, creuant-los per damunt la creu de l’animal. Els extrems més feixucs arrossegaven en terra, un a cada costat de l’euga. Fermaren amb corretges l’estora de balca a través de la part més ampla dels pals estesos del baiard, prop del sòl, i acoblaren corretges extra per fermar i aixecar el bou.

Veient la grandària de l’enorme vaca, Ayla començà a preguntar-se si tal vegada seria un pes excessiu fins i tot per al cavall fort d’estepa. Tant l’home com la dona s’esforçaven per posar l’animal damunt el baiard. L’estora només oferia una resistència mínima, però fermant l’animal directament als pals no s’arrossegava per terra. Després de l’esforç, Ayla temé encara més que la càrrega fos massa feixuga per Whinney i gairebé canvià d’idea. Jondalar ja li havia tret l’estómac, els budells i altres òrgans; potser l’haurien d’escorxar allà mateix i tallar-ho a trossos més manejables. Ja no sentia la necessitat de demostrar-li que ella podia traslladar-ho tota sola al Campament, però quan estigué tot damunt el baiard, decidí deixar que Whinney ho intentés.

Si Ayla es quedà sorpresa quan el cavall començà a estirar la pesant càrrega pel terreny desigual, més s’hi quedà Jondalar. El bou era més gran i feixuc que Whinney i li costava esforç, però, amb només dos punts d’arrossegada i la major part del pes transportat que romania al sòl, la càrrega era manejable. La pujada era més dificultosa, però el resistent cavall de les estepes també superà l’esforç. Al terreny desigual de qualsevol superfície natural, el baiard era de llarg el millor mitjà per transportar pes.

L’aparell era un invent d’Ayla, com a resultat de la necessitat, l’oportunitat i l’enginy. Vivint sola sense ajut de ningú, sovint es trobava amb la necessitat de moure coses que eren massa feixugues per carregar-se-les o arrossegar sola (per exemple, un animal sencer adult) i sovint n’havia de fer trossos petits i després havia de pensar la manera de protegir dels saltejadors els trossos que deixava. L’única oportunitat era l’euga que havia criat i la possibilitat d’usar la força del cavall per a ajudar-la. Però el seu avantatge especial era un cervell capaç de reconèixer una possibilitat i d’idear els mitjans per aprofitar-la.

Quan arribaren a l’habitatge, Ayla i Jondalar desfermaren el bou i després d’unes paraules i abraçades d’agraïment i d’elogi, descarregaren l’esquena del cavall per agafar les tripes de l’animal. Aquestes també eren molt útils. Mentre passaven per la clariana, Jondalar recollí la llança rompuda.

La part de davant del pal s’havia romput; la punta romania ficada dins la carcassa, però la part llarga de darrera encara estava sencera. Potser li podria trobar una utilitat, pensà, emportant-se-la.

Tornats al Campament, tragueren els arreus a Whinney. Llop ficava el nas al voltant dels òrgans interiors; el que més li agradava eren els intestins. Ayla vacil·là un moment. Si calia, podia usar-los per a diferents comeses, des de guardar greix fins a impermeabilitzar objectes, però no era possible carregar molt més del que ja duien.

Per què només per tenir cavalls i poder carregar més, pensà, ja ha de parèixer que necessitem més? Ella es recordà que, quan va abandonar el Clan i viatjava a peu, portava tot el que necessitava dins una motxilla a l’esquena. Era veritat que la tenda era molt més confortable que el petit refugi que usava i que es podien canviar d’indumentària, i la roba d’hivern que no usaven i més menjar i utensilis i… no seria capaç de portar-ho dins una motxilla ara, reflexionà.

Ella tirà a Llop els útils intestins que de moment creia innecessaris i tornà amb Jondalar a fer trossos del bou salvatge. Després d’haver fet alguns talls estratègics, ambdós començaren a estirar per escorxar-lo, un procediment que era més eficaç que fer la pell amb un ganivet. Només usaven una eina afilada per tallar uns quants punts d’unió. Amb una mica d’esforç, la membrana que hi havia entre la pell i el múscul se separava fàcilment i ells acabaren amb només els dos forats de la punta de llança que feien malbé una pell perfecta. L’enrotllaren per evitar que s’assequés massa aviat i apartaren el cap. La llengua i el cervell eren saborosos i tendres i pensaven menjar-se aquestes exquisideses aquella nit. En canvi deixarien el banyam a la gent del Campament. Podia tenir un significat especial per a algú i, si no, tenia moltes parts aprofitables.

Llavors Ayla s’endugué l’estómac i la bufeta per rentar-los al petit rierol que subministrava aigua al Campament i Jondalar baixà al riu per cercar brolla i arbres prims que poguessin servir per fabricar una estructura rodona en forma de bol per a la petita embarcació. També buscaren llenya i fusta seca. Necessitarien diversos foguerons per mantenir els animals i els insectes lluny de la carn, així com per tenir un foc dintre durant la nit.

Treballaren fins que quasi feia fosca; dividiren la vaca en grans trossos, tallaren la carn en llenques i les posaren a assecar damunt uns assecadors provisionals fets amb llenya de brossa, però encara no acabaren. Portaren els assecadors dins l’habitatge durant la nit. La seva tenda encara era humida, però també la plegaren i l’entraren. La tornarien a estendre l’endemà quan traguessin la carn perquè el vent i el sol l’acabessin d’assecar.

Al matí, després d’haver tallat la resta de la carn, Jondalar començà a construir l’embarcació. Usant vapor i pedres escalfades al foc, doblegava la fusta per fer l’estructura del bot. Ayla es mostrava molt interessada i volia saber on havia après ell el procediment.

—El meu germà, Thonolan. Era llancer —explicà Jondalar, sostenint l’extrem d’una branca d’arbre prima que havia corbat, mentre ella la fermava a una secció circular amb un fermall fet d’un tendó de les cames de darrera del bou.

—Però que hi té a veure fabricar llances a fer un bot?

—Thonolan podia fer un pal de llança perfectament recte i calibrat. Però per aprendre a endreçar la fusta primer has d’aprendre a entortellar-la i ell sabia fer-ho molt bé. Ho feia molt millor que jo. Hi tenia manya. Suposo que podries dir que el seu ofici no era solament fer llances, sinó donar forma a la fusta. Sabia fer els millors esclops de neu i això significa agafar una branca o un arbre recte i corbar-lo totalment en rodó. Potser per això se sentia com a casa seva amb els Shamuradoi. Eren fusters experts. Usaven aigua calenta i vapor per doblegar les canoes a la forma que volien.

—Què és una canoa? —preguntà Ayla.

—És un bot fabricat d’un arbre sencer. La part de davant té l’extrem punxegut i la part de darrera també i pot lliscar per damunt de l’aigua amb tanta rapidesa i suavitat com si la tallés amb un ganivet esmolat. Són unes embarcacions fantàstiques. Aquesta que estem fent no s’hi pot comparar, però no hi ha arbres grossos a l’entorn. Ja veuràs les canoes quan arribem als Shamuradoi.

—Quant temps tardarem?

—Encara hi ha una bona tirada. Darrera aquelles muntanyes —digué ell mirant a l’oest, cap als alts cims de mal distingir a causa de la calitja d’estiu.

—Oh! —exclamà ella sentint-se decebuda—. Esperava que no fos tan lluny. Seria bonic veure gent. M’hauria agradat trobar algú en aquest Campament. Potser tornaran abans que ens n’anem.

Jondalar li notà una certa enyorança en el to de veu.

—Tens nostàlgia de la gent? —preguntà ell—. Vas viure tant de temps sola a la teva vall, que jo em pensava que hi estaves acostumada.

—Potser és per això. Vaig estar massa temps sola. De vegades m’agrada estar-hi, no per molt de temps, però en fa tant que no hem vist cap ésser humà… Jo només pensava que seria divertit de xerrar amb algú —digué i després el mirà—. Sóc tan feliç que estiguis amb mi, Jondalar. Estaria tan sola sense tu!

—Jo també sóc feliç, Ayla. Estic content de no haver de fer aquest viatge sol i més content encara de poder dir que tu has vingut amb mi. A mi també m’agradaria veure gent. Quan arribem al Riu de la Gran Mare, probablement trobarem algú. Hem viatjat camps a través. La gent tendeix a viure prop de l’aigua fresca, de rius o llacs, no en camp obert.

Ayla assentí; llavors sostingué l’extrem d’un altre arbust escalfat amb pedres ardents i vapor mentre Jondalar amb cura el doblegava en un cercle i l’ajudà a fermar-lo als altres. Per la grandària, ella començà a albirar que caldria tota la pell del bou per cobrir-ho. Només quedarien alguns retalls que no bastarien per fer un nou sarró per guardar la carn que substituís el que havia perdut a la riuada. Necessitaven el bot per creuar el riu, ella hauria d’enginyar-se per usar una altra cosa. Potser aniria bé una cistella, pensà, feta amb un teixit ben estret, de forma allargada i més aviat plana amb una tapadora. Hi havia boga, càrritx i salzes, l’entorn era ple de materials per fer cistelles, però aniria bé una cistella?

El problema de transportar carn recent morta era que continuava degotant sang i, fos quin fos el trenat, probablement travessaria la cistella. Per això la pell crua atapeïda i forta anava tan bé. Absorbia la sang, si bé lentament, i no filtrava, i després d’usar-la un temps es podia rentar i assecar una altra vegada. Necessitava quelcom que fes el mateix servei Ho hauria de rumiar.

El problema de substituir el sarró li quedà gravat a la ment i quan hagueren acabat l’estructura del bot i la deixaren per esperar que els fermalls de tendó es posessin secs i durs, Ayla baixà al riu a recollir material per fer cistelles. Jondalar hi anà amb ella però només fins al bedollar. Com que ho tenia tot a punt per doblegar fusta, decidí fabricar algunes llances noves per suplir les que s’havien perdut o trencat.

Wymez li havia donat pedres de sílex bones abans de partir, preparades i esmolades per poder confeccionar fàcilment noves puntes. Li havia fabricat les llances amb punta d’os abans que abandonessin la Reunió d’Estiu per ensenyar-li com es feien. Eren com les que usava la seva gent, però Jondalar també havia après de fer les llances amb punta de sílex dels Mamutoi i, com que era un hàbil picapedrer, les produïa més ràpid que si havia d’afilar puntes d’os i donar-los forma.

Al capvespre Ayla començà a fer la cistella especial per guardar carn. Quan vivia a la vall, per no sentir-se tan sola, havia passat moltes nits d’hivern fent cistelles, estores i altres objectes, i havia adquirit força pràctica i habilitat. Gairebé podia fer una cistella a les fosques i el nou recipient per transportar la carn estigué llest abans d’anar-se’n al llit. Estava molt ben acabat, havia calculat amb compte la forma i la mida, el materials i la resistència del trenat, però no n’estava satisfeta del tot.

Sortí a l’entrellum que enfosquia per canviar-se la compresa de llana i rentar al rierol la que estava usant. La posà prop del foc per assecar-la, però lluny de la vista de Jondalar. Llavors, sense quasi mirar-lo, s’ajagué dins les pells de dormir al costat d’ell. A les dones del Clan se’ls ensenyava d’evitar els homes tant com fos possible quan sagnaven i no mirar-los mai directament. Els homes del Clan es posaven molt nerviosos d’estar vora les dones durant aquest temps. La va sorprendre que Jondalar no en fes gaire cas d’això, però ella encara se sentia incòmoda i s’esforçava per ser discreta amb la seva higiene.

Jondalar sempre havia estat molt considerat amb ella durant la menstruació, percebent la seva inquietud, però quan foren al llit ell es recolzà per besar-la. Encara que tenia els ulls closos, ella respongué ardentment, i quan ell es col·locà d’esquena una altra vegada i ambdós jeien l’un al costat de l’altre contemplant el joc de la claror del foc sobre les parets i el sòtil del confortable habitatge, es posaren a xerrar, encara que ella tenia esment de no mirar-lo.

—M’agradaria recobrir aqueixa pell després d’haver-la muntada a l’estructura —digué ell—. Si faig bullir dins aigua les potes, les pelleringues i alguns ossos durant una bona estona, es farà una mena de brou espès i enganxós que es torna dur en assecar-se. Tenim quelcom que jo pugui usar per coure?

—Estic segura que podem trobar alguna cosa. Ha de bullir molt de temps?

—Sí. Cal que cogui del tot, fins a espessir-se.

—Llavors seria millor coure-ho directament al foc, com una sopa… potser una peça de cuir. Ho haurem de vigilar i afegir-hi aigua, però mentre sigui humit no es cremarà… espera. Que et sembla l’estómac del bou? L’he omplert d’aigua perquè no s’assequés i per tenir-lo a mà per cuinar i escurar, però seria un bon receptacle per coure —digué Ayla.

—Penso que no —digué Jondalar—. No li hem d’afegir aigua. Volem que es torni espès.

—Llavors suposo que una bona cistella impermeable i pedres calentes podrien anar millor. En puc fer una al matí —suggerí Ayla, que a pesar de jeure quieta la seva ment no la deixava dormir. Es quedà pensant que hi havia una manera millor per bullir la mescla que volia fer Jondalar. No en podia fer memòria. Estava mig adormida, quan li vingué al cap—. Jondalar! Ara me’n recordo.

Ell també s’estava adormint però el despertà la sacsejada.

—Uf! Què passa?

—No passa res. Només me n’he recordat que Nezzie fonia greix i penso que seria la millor manera de coure la teva barreja. Caves un clot poc profund en terra, en forma de bol, i el revesteixes amb una peça de cuir (n’han d’haver quedat trossos bastant grans del bou). Trenques alguns ossos i els escampes al fons, llavors hi poses l’aigua, les peülles i tot el que hi vulguis ficar. Ho pots fer bullir tant de temps com tinguem pedres calentes i els petits trossos d’os impediran que les pedres ardents toquin la pell, de manera que no es cremarà.

—Bé, Ayla. Això farem —digué Jondalar encara mig adormit. Donà la volta i aviat començà a roncar.

Però alguna cosa més feia voltes a la ment d’Ayla que la mantenia desperta. Ella havia pensat deixar l’estómac del bou a la gent del Campament perquè l’usessin com a recipient d’aigua quan ells se n’anessin, però calia mantenir-lo humit. Una vegada sec, esdevenia rígid i no es podia fer tornar a la forma original, flexible i quasi impermeable. Encara que l’omplís d’aigua, probablement degotaria i s’evaporaria, i ella ignorava quant temps tardaria la gent a tornar.

De cop i volta tingué una idea. Quasi tornà a cridar, però es tapà la boca a temps. Ell dormia i ella no volia despertar-lo. Deixaria assecar l’estómac i l’empraria per folrar la cistella de la carn, donant-li la forma adequada mentre encara era humit. Quan es quedà adormida dins l’habitatge ja fosc, Ayla estava satisfeta d’haver trobat la manera de suplir aquell objecte tan necessari que s’havia perdut.

Durant els dies següents, mentre la carn s’assecava, estigueren molt ocupats. Enllestiren el bot i el cobriren amb l’aiguacuit que havia fet Jondalar bullint peülles, ossos i pelleringues. Mentre s’assecava, Ayla feia cistelles per guardar la carn que deixarien com a obsequi a la gent del Campament; per cuinar, suplint les que havien perdudes i per recollir, algunes de les quals pensava deixar-les. Ella recollia cada dia verdures i herbes medicinals, assecant-ne algunes per emportar-se-les.

Jondalar l’acompanyà un dia per mirar de trobar quelcom que servís per fer uns rems a l’embarcació. Poc després d’haver començat a cercar, tingué el plaer de descobrir el crani d’un cérvol gegantí que havia mort abans de mudar el gran banyam en forma de palma, proporcionant-li dues banyes de la mateixa mida. Tot i que era prest, es quedà la resta del matí amb Ayla. Aprenia a identificar determinats aliments per ell mateix i amb aquest procés va començar a entendre que Ayla realment en sabia molt. El coneixement que tenia ella de les plantes i dels seus usos era increïble. Quan tornaren al Campament, Jondalar va podar les punxes petites de les banyes grans, que subjectà a dos pals resistents, més aviat curts, amb què va fer uns rems totalment útils.

L’endemà ell decidí emprar l’aparell de donar forma a la fusta que havia armat per doblegar l’estructura de l’embarcació i endreçar pals per fer noves llances. Va tardar uns quants dies a endreçar-los i allisar-los, tot i les eines especials que havia portat amb ell, embolicades en una pell fermada amb corretges. Però mentre estava treballant, cada vegada que passava pel costat de l’habitatge on l’havia tirada, Jondalar veia el pal romput de la llança que havia portat de la vall i s’enutjava. Era una vergonya que no hi hagués manera de salvar aquell pal recte, massa curt per fer-ne una llança petita o desequilibrada. Cada llança que li costava tant de fer es podia rompre exactament igual.

Quan considerava que les llances volarien ben calibrades, usava una altra eina, una petita fulla de sílex amb una punta com un cisell agafada a un mànec de banya, per buidar una mossa fonda en els extrems més gruixuts dels pals. Llavors, dels nòduls preparats de sílex que tenia, Jondalar tallava noves punxes i les subjectava als bastons de les llances amb la pega espessa que havia fet per revestir el bot i amb fermalls de tendó fresc. El dur tendó s’encongia quan s’assecava, formant una unió forta i sòlida. Finalment adheria a cada llança un parell de plomes llargues que havia trobat prop del riu procedents de les nombroses àguiles de cua blanca, falcons i milans negres que vivien a la regió, nodrits per l’abundància de suslics i altres petits rosegadors.

Havien armat un blanc, usant un dens coixí farcit d’herba del llit que el teixó havia arrencat. Pegat amb pelleringues del bou, absorbia la força de la llançada sense danyar les llances. Jondalar i Ayla hi feien una mica de pràctica cada dia. Ayla ho feia per mantenir la punteria, però Jondalar experimentava amb diferents llargàries de pal i mides de punxa per veure quina anava millor amb el tirador.

Quan les noves llances estigueren llestes i seques, ell i Ayla les portaren a l’àrea del blanc per provar-les amb el tirador i escollir les que cadascun volgués. Encara que tots dos eren molt hàbils amb l’arma de caça, alguns tirs inevitablement anaven fora de l’indicador i fallaven el blanc amortidor, caient normalment en terra sense perill. Però Jondalar s’esverà quan disparà una llança completament nova amb un poderós tir i no tan sols fallà el blanc sinó que ferí un gran os de mamut usat com a seient d’exterior. Sentí el cop com tombava i rebotava. El pal de fusta s’esqueixà a un punt dèbil fins a dos pams de la punxa.

Quan anaren a comprovar-ho, ell notà que la fràgil punta de sílex també s’havia esquerdat per un caire i separat un bon tros, deixant una punxa torta que no valia la pena recuperar. Estava furiós amb ell mateix per haver fet malbé una llança, que havia costat tant de temps i d’esforç fabricar, abans de fer-la servir per a quelcom més útil. En un atac de ràbia, escruixí la llança torta amb el genoll, la rompé en dues i la tirà en terra.

En aixecar els ulls, notà que Ayla el mirava i apartà la vista, empegueït pel seu atac d’ira: s’acotà i recollí els trossos romputs, desitjant poder disposar d’ells sense intrusos. Quan tornà a aixecar la vista, Ayla ja estava a punt de disparar una altra llança fent com si no hagués vist res. Ell se n’anà al costat de l’habitatge i tirà els dos trossos de llança prop del pal romput durant la cacera; però llavors els mirà amb atenció i pensà que s’havia tornat boig. Era ridícul enfadar-se tant per una llança rompuda.

Però costava molta feina de fer-la, pensà, mirant el pal llarg amb l’extrem romput i el tros de l’altra llança, que encara portava subjecta la punta de sílex trencada i casualment estava en terra just al costat. Era una llàstima no poder ajuntar aquests dos trossos per fer una llança sencera.

Mirant-los atentament, es començà a preguntar que tal vegada podria i tornà a recollir els dos trossos examinant-los curosament. Els ajuntà i, per un moment, els extrems romputs romangueren aferrats, però es tornaren a separar. Observant la llargària de la llança sencera, s’adonà de la mossa que havia fet a l’extrem final per acoblar-la a la dent del tirador i la girà per mirar una altra vegada l’extrem romput.

«Si jo fes una mossa més profunda en aquest extrem», inquirí, «i raspés l’extrem d’aquest tros amb el sílex trencat fins a obtenir una punta esmolada i els ajuntés, aguantarien»? Tot excitat, Jondalar entrà a l’habitatge, agafà el rotlle de pell i el tragué a fora. S’assegué en terra, el desenrotllà, desplegant la varietat d’eines curosament fetes, i prengué el cisell. Col·locant-lo en terra al seu costat, examinà el pal romput, agafà el ganivet de sílex que duia a la funda penjada al cinturó i començà a tallar les estelles i a allisar l’extrem.

Ayla havia acabat de practicar amb el tirador i el posà juntament amb les seves llances a l’estoig que havia adaptat per portar-lo al muscle creuant l’esquena, igual que Jondalar. Se’n tornava caminant cap a l’habitatge, portant algunes plantes que havia excavat, quan ell li sortí a l’encontre amb un gran somriure a la cara.

—Mira, Ayla! —exclamà sostenint la llança. El tros amb la punta trencada i encara subjecta estava col·locat a l’extrem del tros de pal llarg—. Ho he enganxat. Ara vaig a veure si funciona!

—Ella li anà al darrera de tornada cap al blanc de pràctiques i el contemplà quan posava la llança al tirador, estirava enrere, apuntava i tirava la llança amb gran força. El llarg projectil endevinà el blanc i rebotà en terra. Però quan Jondalar anà a comprovar-ho, veié que la punta trencada fixada al pal que havia aprimat estava clavada en el blanc. Amb el cop, el pal llarg s’havia afluixat i havia rebotat, però quan anà a inspeccionar-ho, veié que estava intacte. La llança de dos trossos havia funcionat.

—Ayla! T’adones del que això significa? —Jondalar estava a punt de cridar d’alegria.

—No n’estic segura —respongué ella.

—Mira, la punta ha fet diana, llavors s’ha separat del pal sense rompre’l. Això vol dir que tot el que hauré de fer la propera vegada és una nova punta i ajustar-la a un tros curt com aquest. No cal que faci un pal sencer nou. Puc fer dues puntes com aquesta, de fet en puc fer unes quantes, i només necessitaré alguns pals llargs. Podem transportar molts més pals curts amb puntes que no llances senceres i, si en perdem una, no serà tan difícil de substituir. Vet aquí, prova-ho —digué ell desenganxant del blanc la punta rompuda.

Ayla ho mirava.

—No sóc gaire bona per redreçar un pal llarg de llança i les meves puntes no són tan maques com les teves —digué—. Però jo també en podria fer una d’aquestes, penso —estava tan excitada com Jondalar.

El dia abans del que havien pensat partir, comprovaren les reparacions dels danys causats pel teixó, posaren la pell de l’animal a un lloc on esperaven que seria obvi que ell havia estat la causa de la destrossa i hi deixaren els obsequis. Penjaren la cistella de carn seca en una biga d’os de mamut per evitar que qualsevol altre animal saltejador hi arribés. Ayla deixà a la vista les altres cistelles i penjà diversos manats d’herbes medicinals seques, així com plantes alimentàries, particularment aquelles que els Mamutoi usaven normalment. Jondalar deixà al propietari de l’habitatge una llança especialment ben feta.

També penjaren el crani quasi sec de la vaca salvatge en un pal fora de l’habitatge per tal que els saltejadors tampoc no hi poguessin arribar. Les banyes i altres parts ossudes del crani eren útils i també era una manera d’explicar quina mena de carn hi havia a la cistella.

El cadell de llop i els cavalls semblaven percebre un canvi imminent. Llop saltava entorn d’ells ple d’excitació i d’energia i els cavalls estaven inquiets, amb Llamp, que feia honra al seu nom, fent breus corregudes ràpides i Whinney, que romania més prop del Campament, observant Ayla i pegant potades nervioses quan aquesta la mirava.

Abans d’anar-se’n al llit, ho empaquetaren tot menys les estores de dormir i el que necessitaven per esmorzar, incloent-hi la tenda seca que encara era mala de plegar i de ficar dins el cistell de l’equipatge. Les pells estaven fumades d’abans de fer-se la tenda, així que àdhuc després d’una rigorosa remullada quedarien raonablement plegables, però el refugi portàtil encara estava una mica rígid. Es tornaria més flexible amb l’ús.

En la seva darrera nit en el còmode habitatge, Ayla observava la llum titil·lant del foc que moria jugant sobre les parets del robust refugi, sentint que les emocions s’entrellaçaven amb la ment en un joc similar de clarors i ombres. Estava ansiosa de posar-se altra volta en camí, però sentia la pena d’abandonar un lloc que, durant la breu estada, s’havia convertit com casa seva, exceptuant que no hi havia gent. En els pocs dies passats, s’havia sorprès a ella mateixa albirant al capdamunt del pendent esperant veure que la gent que vivia al Campament tornava abans que ells marxessin.

Tot i que ella desitjava encara que arribessin inesperadament, ja havia perdut les esperances i mirava endavant amb la il·lusió d’arribar al Riu de la Gran Mare i potser trobar algú durant el camí. Estimava Jondalar però enyorava l’altra gent, dones i nens, i gent gran, per riure i xerrar i compartir amb altres éssers de la seva espècie. Però no volia pensar més enllà del proper dia o del proper Campament de gent. No volia pensar en el poble de Jondalar o en el temps que encara haurien de viatjar abans d’arribar a casa, ni tampoc volia pensar com travessarien aquell gran riu ràpid, només amb una petita embarcació arrodonida.

Jondalar també jeia despert, preocupat pel viatge i ansiós de moure’s una altra vegada, tot i que pensava que la seva estada havia valgut la pena. La tenda estava seca, s’havien tornat a fornir de carn i havien reemplaçat l’equipament necessari que s’havia perdut o danyat, i ell se sentia eufòric amb el desenvolupament de la llança de dues peces. Estava content de tenir el bot, però, tot i amb ell, estava neguitós per haver de creuar el riu. Era un corrent d’aigua gran, ample i ràpid. Probablement no eren molt lluny del mar i no semblava que es fes més estret. Podia succeir de tot. Li hauria agradat ser ja a l’altra riba.