Capítol 15

Darvalo els guià muntanya avall pel caminoi a través del paisatge boscós obert. Al fons del pendent arribaren a un altre camí i voltaren a la dreta, davallant més gradualment. El nou viarany era un torrent que recollia l’excés d’aigua del desglaç durant la primavera i les estacions plujoses; malgrat que aquest rierol ocasional estava sec al final d’un estiu calorós, tenia el llit pedregós i feia de mal caminar-hi.

Tot i que els cavalls eren animals de plana, Whinney i Llamp anaven a peu segur per terreny muntanyós. Havien après des de molt joves a pujar pel viarany empinat fins a la cova d’Ayla a la vall. Però a ella sempre li feia por que els cavalls no poguessin lesionar-se a causa d’un mal pas i estigué contenta de veure que tombaven per un altre caminoi que venia d’algun lloc muntanya avall i continuava cap amunt. El nou camí semblava molt transitat i en alguns indrets prou ample per caminar dues persones l’una al costat de l’altra, si bé no dos cavalls.

Després de pujar part d’una costa abrupta i voltar a la dreta, assoliren la paret rocosa d’un penya-segat. Quan arribaren a un baixest, Ayla tingué la sensació de conèixer-ho. Ella havia vist similars acumulacions de restes de roques afilades al peu de parets abruptes a les muntanyes on es va criar. També es va fixar en les grans flors blanques en forma de corn d’una planta de bona soca amb fulles irregulars. Els membres de la Llar del Mamut que ella havia conegut anomenaven poma equinada aquella planta d’olor desagradable, a causa del seu fruit verd espinós, però li portava records de la infància. Era l’herba talpera. Creb i Iza l’empraven, però amb propòsits diferents.

Jondalar coneixia el lloc perquè hi havia recollit grava solta del pedregar per cobrir els camins i les llars. Sentí una onada d’ànsia en saber que ja eren a prop. Després de passar el pendent rocós i lliscadís, hom havia aplanat el camí amb una capa de macolins on el viarany donava la volta al peu de la paret ciclòpia. Davant seu pogueren veure un tros de cel entre els arbres i els arbuixells; Jondalar sabia que s’acostaven al vorell del fondal.

—Ayla, crec que hauríem de descarregar aquí els pals i els arguenells dels cavalls —digué l’home—. El camí que voreja aquesta paret no és gaire ample. Podem tornar a recollir-los més tard.

Després d’haver-ho descarregat tot, Ayla, seguint el jovençà, caminà una breu distància al llarg del mur cap al cel obert. Jondalar, que caminava darrera per veure-ho, somrigué quan ella arribà al vorell del precipici, mirà a baix… i es féu enrere tot d’una. S’aferrà a la paret, perquè sentia vertigen; llavors s’atansà altre cop al caire i tornà a guaitar. Es quedà amb la boca badada d’embadaliment.

Allà baix, dins el fondal, hi havia el mateix Riu de la Gran Mare que havien estat seguint, però Ayla no l’havia vist mai des d’aquella perspectiva. Havia observat tots els entreforcs del riu entroncats en un sol buc, però sempre des del nivell del banc fluvial, que no era gaire més alt que les mateixes aigües. L’agullonament de mirar a baix i contemplar-lo des d’aquella altura era irresistible.

El riu, que sovint s’estenia i anguilejava, fluïa ara en un sol jaç entre parets rocoses que eixien llises de l’aigua i tenien fondes arrels dins la terra. Mentre el corrent profund arrossegava sediments que fregaven la roca, la força constreta del Riu de la Gran Mare avançava amb vigor silenciós, cabrejant amb una oliosa fluïdesa de denses ones que es plegaven i vessaven damunt si mateixes. Encara que s’hi afegirien molts afluents abans que el magnificent riu assolís tota la seva capacitat, àdhuc a aquesta distància del delta ja havia aconseguit unes dimensions tan enormes, que a penes hom podia notar que era més estret, especialment si la vista abastava tot el corrent d’aigua que fluïa.

Una agulla de pedra trencava de vegades la superfície de l’aigua enmig del corrent, separant les aigües amb remolins d’escuma i, mentre ella mirava, un tronc, que trobava el camí obstruït, pegà un cop i continuà entorn d’una d’aquelles agulles. A penes perceptible, hi havia una construcció de fusta just allà davall, prop del penya-segat. Quan Ayla finalment mirà cap amunt, va observar les muntanyes de l’altra banda. Tot i ser ja arrodonides, eren més altes i escarpades que riu avall, quasi arribaven a l’altura dels abruptes cingles de la seva banda. Separades únicament per l’amplada del riu, les dues serralades estaven unides fins que el tall inexorable del temps i del corrent obrí un pas a través d’elles.

Darvalo esperava amb paciència que Ayla assimilés la primera vista de l’espectacular entrada a la llar del seu poble. Ell havia viscut allà tota la vida i hi estava acostumat, però havia vist abans la reacció d’altres estrangers. Notava un sentiment d’orgull quan la gent se sentia tan impressionada i això li feia mirar el panorama amb més atenció i contemplar-lo de nou amb els ulls dels altres. Quan la dona a la fi es girà, ell li va somriure i la conduí vorejant la paret de la muntanya per un camí que havia estat laboriosament eixamplat a partir de l’estret relleix que era abans. El caminoi podia acomodar dues persones l’una al costat de l’altra, si caminaven ben juntes, cosa que el feia prou ample per poder traginar llenya, animals que havien caçat i altres provisions amb relativa facilitat, i per passar-hi els cavalls.

Quan Jondalar s’acostà al vorell del penya-segat, experimentà el conegut mal de ventre que prové de mirar un fondal des d’un espai buit, la punyida que no havia aconseguit controlar durant tot el temps que va viure allà. No era tan greu que no ho pogués superar, i ell admirava la vista panoràmica, així com la feina que havia costat tallar només una petita secció de pedra viva usant únicament còdols i feixugues destrals de pedra, però això no canviava la sensació que invariablement sentia. Així i tot, era millor aquest que l’altre camí d’entrada, usat més sovint.

Mantenint Llop al costat seu i Whinney just al darrera, Ayla seguia el jovençà al voltant de la paret. A l’altra banda hi havia una àrea plana gairebé en forma d’U de considerables dimensions. Abans, feia molt de temps, quan l’enorme conca interior de l’oest era un mar i començava a buidar-se pel congost que s’anava obrint a través de la carena muntanyosa, el nivell de l’aigua era molt més alt i s’havia format una conca arrecerada. Ara era una depressió embolcallada, a gran altura sobre el riu.

El terreny per davant era cobert d’herba verda que creixia quasi fins a la vora del precipici. A mig camí aproximadament del fons, estava cobert de brolla, que s’arraulia prop de les parets escarpades dels costats i esdevenia petits arbuixells que continuaven enfilant-se per la costa empinada al fons. Jondalar sabia que era possible grimpar per la paret de darrera, però poques persones ho feien. Era una sortida incòmoda que feia marrada i a penes la usaven. Al costat més pròxim, al cantó arrodonit del fons, hi havia una voladissa de marès, prou gran per protegir diversos habitatges de fusta, que formava un hàbitat confortable i arrecerat.

Enfront, al racó més allunyat i cobert de molsa, hi havia el bé més estimat del lloc. Una font d’aigua clara que sortint de ben amunt rajava per les roques, esquitxava els repetjons i vessava damunt un marès més petit que sobresortia per formar una cascada llarga i prima que queia a un estany inferior. L’aigua corria per la paret oposada fins al vorell del penya-segat i baixava pels afloraments rocosos fins al riu.

Diverses persones havien interromput el que feien quan la processó, especialment el llop i el cavall, començà a aparèixer al voltant de la paret. En entrar Jondalar, observà la sorpresa recelosa en cada rostre.

—Darvo! Què portes aquí? —cridà una veu.

—Hola! —digué Jondalar escometent la gent en la seva llengua. Llavors, en veure Dolando, lliurà a Ayla la corda de Llamp i posant un braç damunt l’espatlla de Darvalo, caminà cap al capitost de la Cova.

—Dolando! Sóc jo, Jondalar! —digué quan s’hi acostava.

—Jondalar? Ets realment tu? —digué Dolando reconeixent l’home, però encara vacil·lant—. D’on véns?

—De l’est. He passat l’hivern amb els Mamutoi.

—On és això? —preguntà Dolando.

Jondalar sabia que l’home devia estar molt alterat per oblidar d’aquella manera les formes corrents de cortesia.

—Ella es diu Ayla, Ayla dels Mamutoi. Els animals també viatgen amb nosaltres. L’obeeixen a ella o a mi i cap d’ells no farà mal a ningú.

—Incloent-hi el llop? —preguntà Dolando.

—Jo li he tocat el cap i li he acaronat el pelatge —digué Darvalo—. Ni tan sols ha intentat mossegar-me.

Dolando mirà el noi.

—Tu l’has tocat?

—Sí. Ella diu que només cal conèixer-los.

—Ell té raó, Dolando. Jo no vindria mai aquí amb algú ni amb res que fes mal. Vine a conèixer Ayla i els animals, i ho veuràs.

Jondalar tornà amb l’home al centre del camp. Altres persones el seguiren. Els cavalls havien començat a pasturar, però s’aturaren en acostar-se el grup. Whinney es col·locà més a prop de la dona i romangué al costat de Llamp, del qual Ayla encara sostenia la regna. L’altra mà la tenia damunt el cap de Llop. L’enorme llop del nord estava dret al costat d’Ayla, mirant a la defensiva, però no era clarament amenaçador.

—Com fa ella que els cavalls no tinguin por del llop? —preguntà Dolando.

—Saben que no tenen res a témer d’ell. El coneixen des que era un cadell petitó —explicà Jondalar.

—Per què no fugen de nosaltres? —preguntà novament el capitost mentre s’hi aprovaven.

—Sempre han estat envoltats de persones. Jo hi era present quan va néixer el poltre —respongué Jondalar—. Jo estava ferit greu i Ayla em salvà la vida.

Dolando s’aturà de sobte i mirà fixament l’home:

—És una shamud? —preguntà.

—És membre de la Llar del Mamut.

Una noia baixa, més aviat grasseta, preguntà aleshores:

—Si és una Mamut, on és el seu tatuatge?

—Ens en vàrem anar abans que hagués rebut tota la instrucció, Tholie —digué Jondalar i li somrigué. La noia Mamutoi no havia canviat gens. Era tan directa i franca com sempre.

Dolando clogué els ulls i remenà el cap.

—Quina desgràcia! —exclamà, expressant la seva desesperació amb els ulls—. Roshàrio va caure i es va fer nul.

—Darvo m’ho ha contat. Ha dit que Shamud va morir.

—Sí, l’hivern passat. Voldria que la dona fos una remeiera competent. Vàrem enviar un missatger a una altra Cova, però el seu shamud se n’havia anat de viatge. Un correu va anar a una Cova diferent, riu amunt, però són molt lluny i temo que serà massa tard per fer res de bo.

—L’aprenentatge que li manca no és el de remeiera. Ayla és una guaridora, Dolando. Molt bona. Fou instruïda per… —De sobte, Jondalar recordà una de les poques obsessions de Dolando…— la dona que la va criar. És una llarga història, però creu-me. Ella és competent.

Havien arribat a Ayla i als animals; ella escoltava i mirava Jondalar atentament mentre ell parlava. Hi havia algunes similituds entre el llenguatge que ell parlava i el mamutoi, però era més per l’observació que ella intuïa el significat de les seves paraules i entenia que havia tractat de convèncer l’altre home de quelcom. Jondalar es girà cap a ella.

—Ayla dels Mamutoi, aquest és Dolando, cap dels Shamudoi, la meitat dels Sharamudoi que viuen a la terra —digué Jondalar en Mamutoi. Llavors canvià a la llengua de Dolando—: Dolando dels Sharamudoi, aquesta és Ayla, Filla de la Llar de Mamut dels Mamutoi.

Dolando vacil·là un moment, observant atentament els cavalls i després el llop. Era un animal noble que estava vigilant i quiet al costat de la dona alta. L’home estava intrigat. No havia estat mai tan a prop d’un llop abans, només n’havia tocat unes poques pells. No solien caçar llops i ell només els havia vist de lluny o que corrien per amagar-se. Llop alçà la vista cap a Dolando d’una manera que feia pensar a Dolando que ell també era avaluat de retorn; després girà el cap per observar els altres. L’animal no semblava una amenaça, pensà Dolando, i tal vegada una dona que tenia tal control sobre els animals era una hàbil shamud, al marge de l’educació rebuda. Ell oferí a la dona ambdues mans, amb els palmells obertes i cap amunt.

—En nom de la Gran Mare, Mudo, et dono la benvinguda, Ayla dels Mamutoi.

—En nom de Mut, la Gran Mare Terra, et dono les gràcies, Dolando dels Sharamudoi —digué Ayla agafant les dues mans de l’home.

«La dona té un accent estrany», pensà Dolando. «Parla mamutoi, però té una entonació rara. No sona igual que Tholie. Potser és d’una regió diferent». Dolando sabia prou mamutoi per entendre’l. Durant la seva vida havia fet diversos viatges fins a l’extrem del gran riu per comerciar amb ells i havia col·laborat a portar de tornada Tholie, la dona Mamutoi. Havia estat l’última cosa que pogué fer pel cap Ramudoi: ajudar el fill de la seva llar a aparellar-se amb la dona que desitjava tenir. Tholie havia procurat que molta gent aprengués la seva llengua i això havia estat molt útil per les següents expedicions comercials.

El fet que Dolando acceptés Ayla havia obert el camí perquè cadascú donés la benvinguda a Jondalar i conegués la dona que havia portat amb ell. Tholie s’avançà una passa i Jondalar li somrigué. De manera enrevessada, a través de la unió del seu germà, ells eren parents i li tenia estima.

—Tholie! —exclamà somrient amplament mentre li agafava les dues mans—. Quina meravella de tornar-te a veure!

—També jo ho trobo meravellós. I tu realment has après de parlar molt bé mamutoi, Jondalar. He d’admetre que hi havia vegades que dubtava si l’arribaries a parlar amb fluïdesa.

Ella amollà les mans i li féu una abraçada de benvinguda. Ell s’inclinà i, cedint al seu impuls, perquè estava tan content de ser allà, alçà la dona baixeta per abraçar-la millor. Una mica desconcertada, ella es tornà vermella i li vingué a la ment que l’home alt, noble i de vegades malhumorat, havia canviat. Ella no recordava que fos tan espontani expressant els seus sentiments en el passat. Quan la deixà en terra, ella estudià l’home i la dona que havia portat, segura que ella tenia quelcom a veure amb aquest canvi.

—Ayla del Campament del Lleó dels Mamutoi, et presento Tholie dels Sharamudoi, abans dels Mamutoi.

—En nom de Mut o Mudo, sigui com sigui que l’anomeneu, et dono la benvinguda, Ayla dels Mamutoi.

—En nom de la Mare de Tots, et dono les gràcies, Tholie dels Sharamudoi; sóc moll feliç de conèixer-te. He sentit contar tantes coses de tu. No tens parents al Campament del Lleó? Penso que Talut va dir que éreu parents quan Jondalar et va mencionar —digué Ayla. Ella sentia que la dona perspicaç l’estava estudiant. Si Tholie encara no ho sabia, aviat descobriria que Ayla no era nascuda dels Mamutoi.

—Sí, som parents. Si bé no de prop. Jo sóc d’un Campament del sud. El Campament del Lleó és més al nord —digué Tholie—. Però els conec. Tothom coneix Talut. És difícil no conèixer-lo i la seva germana, Tulie, és molt respectada.

«Això no és un accent mamutoi», pensà ella, «i Ayla no és un nom mamutoi. No estic segura de si és un accent o una manera estranya de dir les paraules. Això no obstant, ella parla bé. Talut sempre estava a favor de portar gent. Fins i tot va acollir aquella vella gemegaire i la seva filla que s’aparellà amb un home de condició més baixa. M’agradaria conèixer millor aquesta Ayla i aquests animals», pensà. Llavors mirà cap a Jondalar.

—És Thonolan amb els Mamutoi? —preguntà Tholie.

La pena als seus ulls li donà la resposta abans de dir les paraules.

—Thonolan és mort.

—Em sap greu sentir això. Markeno també es condoldrà. Però no puc dir que no m’ho esperava. Les ganes que tenia de viure moriren amb Jetàmio. Algunes persones poden superar la tragèdia, altres no —digué Tholie.

A Ayla li agradava la manera com s’expressava la dona. No li mancava sentiment, però era oberta i franca. Encara era una vertadera Mamutoi.

La resta de la cova que era present va saludar Ayla. Ella percebia una acceptació recelosa, però també encuriosida. L’acollida que donaren a Jondalar era molt menys continguda. Ell era de la família; no hi havia dubte que el consideraven un dels seus i era calorosament rebut a casa seva.

Darvalo continuava sostenint el capell-cistella de móres, esperant fins que tots haguessin acabat de saludar. L’oferí a Dolando.

—Aquí hi ha móres per a Roshàrio —digué.

Dolando observà l’estranya cistella; no era així com ells les feien.

—Ayla me les ha donades —continuà Darvalo—. Estaven collint móres quan m’he topat amb ells. Aquestes ja estaven collides.

Mirant el jovençà, Jondalar va pensar d’aürt en la mare de Darvalo. No esperava que Serènio se n’hagués anat i estava decebut. L’havia estimada de veritat, en certa manera, i reconeixia que havia tingut la il·lusió de veure-la. Esperava un infant quan va marxar? Un infant del seu esperit? Tal vegada podria preguntar-ho a Roshàrio. Ella ho hauria de saber.

—Deixa que jo les hi dugui —digué Dolando, fent un silenciós gest d’agraïment a Ayla amb el cap—. Estic segur que li agradaran. Si vols entrar-hi, Jondalar, em sembla que està desperta i sé que et voldrà veure. Emporta t Ayla, també. Desitjarà conèixer-la. Ho passa malament. Ja saps com és. Sempre dreta i atrafegada, sempre la primera a saludar les visites.

Jondalar ho traduí a Ayla i ella hi manifestà la bona disposició. Deixaren que els cavalls pasturessin al camp, però ella indica a Llop que l’acompanyés. Veia que el carnívor encara esverava la gent. Els cavalls domesticats eren estranys però no els consideraven perillosos. Un llop era un caçador, capaç de fer-los mal.

—Jondalar, penso que és millor que Llop es quedi amb mi per ara. Vols preguntar a Dolando si no hi ha inconvenient a dur-lo a dintre? Digues-li que està acostumat a estar en llocs tancats —digué Ayla parlant mamutoi.

Jondalar repetí la pregunta, tot i que Dolando havia entès Ayla; veient les subtils reaccions, Ayla sospità que realment ho havia entès. Procuraria tenir-ho en compte.

Caminaren cap al fons i per sota el relleix de marès, passant per una llar central que òbviament era un lloc de reunió, fins a una estructura de fusta que semblava una tenda de coberta angular. Ayla observava la construcció mentre s’hi apropaven. Una biga serrera estava ancorada al terreny al fons i descansava al davant sobre un pilar de fusta. S’hi adossaven plaques de roure llises, que les havien tallat radialment d’un gran tronc d’arbre i eren curtes darrera i llargues davant. Quan Ayla hi va estar més a prop, va veure que les plaques estaven unides amb rames primes de salze, ficades per forats que havien fet a la fusta.

Dolando retirà una cortina groga de pell suau i la sostingué mentre tots entraven. La fermà a un costat per permetre que entrés més llum. Dintre, es podien veure fines escletxes de llum diürna entre algunes plaques, però les parets estaven folrades amb pells a diversos indrets per evitar corrents d’aire, encara que no feia molt de vent dins aquella espècie de conca com un nínxol excavat a la muntanya. Hi havia una fogaina just davant, amb una petita placa que feia un forat al sostre per deixar sortir el fum, però no tapava la pluja. La voladissa de marès protegia l’habitatge de la pluja i de la neu. Adossat a una paret del fons, hi havia un llit, un prestatge de fusta, unit a la paret per una banda i suportat per cames a l’altra, cobert per un farcit de Cuir i pells. Dins la penombra, Ayla només pogué distingir l’embalum d’una dona ajaguda al llit.

Darvalo s’agenollà al costat del llit, mostrant les móres.

—Aquestes són les móres que t’he promès, Roshàrio. Però no les he collit jo. Les ha collides Ayla.

La dona obrí el ulls. No dormia, només tractava de descansar, però no coneixia els visitants que havien arribat. Quasi no copsà el nom que havia dit Darvalo.

—Qui les ha collit? —preguntà amb veu dèbil.

Dolando, inclinat sobre el llit, li posà la mà al front.

—Roshàrio, mira qui hi ha aquí! Jondalar ha tornat —digué.

—Jondalar? —repetí ella mirant l’home que estava agenollat al costat del llit vora Darvalo. Jondalar quasi s’esgarrifà en veure l’expressió de dolor que reflectia el rostre de la dona—. Ets realment tu? De vegades somnio i penso que veig el meu fill o Jetàmio i llavors descobreixo que no és veritat. Ets tu, Jondalar, o ets un somni?

—No és un somni, Rosh —digué Dolando. Jondalar creia veure llàgrimes als seus ulls—. Ell és aquí en persona. Ha portat algú amb ell. Una dona Mamutoi. Es diu Ayla. —Féu un senyal a Ayla perquè s’hi acostés.

Ayla ordenà a Llop que estigués quiet i anà cap a la dona. Era evident que patia molt. Tenia els ulls vidriosos, rodejats de cercles obscurs que semblaven endinsats; la cara estava encesa de febre. Fins i tot a distància i sota el lleuger cobertor, Ayla podia veure que el braç, entre el muscle i el colze, estava doblegat en un angle grotesc.

—Ayla dels Mamutoi, aquesta és Roshàrio dels Sharamudoi —digué Jondalar. Darvalo es retirà i Ayla ocupà el seu lloc al costat del llit.

—En el nom de la Mare, ets benvinguda, Ayla dels Mamutoi —respongué Roshàrio tractant d’incorporar-se, però hi renuncià tot d’una i es tornà a ajeure—. Em sap greu no poder-te saludar com cal.

—En el nom de la Mare, et dono les gràcies —digué Ayla—. No cal que t’aixequis.

Jondalar traduí, però Tholie havia inclòs tothom en les seves lliçons de llengua fins a un cert grau i ella posseïa una bona base per entendre el mamutoi. Roshàrio havia entès l’essencial de les paraules d’Ayla i assentí.

—Jondalar, ella sofreix molt. Temo que pot ser molt greu. Li examinaré el braç —digué Ayla passant al Zelandoni de manera que la dona no s’assabentés de la gravetat de la ferida, però no amagà la urgència en la seva veu.

—Roshàrio, Ayla és guaridora, filla de la Llar del Mamut. Li agradaria examinar el teu braç —digué Jondalar; llavors aixecà la vista a Dolando per estar segur que hi consentia. L’home estava disposat a intentar qualsevol cosa que pogués ajudar, sempre que Roshàrio ho acceptés.

—Una guaridora? —digué la dona—. Shamud?

—Sí, com una shamud. Ho pot examinar?

—Em temo que és massa tard per curar-ho, però ho pot mirar.

Ayla descobrí el braç. Es veia que havien intentat endreçar-lo i havien netejat la ferida, que estava curant, però estava inflat i l’os empenyia sota la pell en un angle estrany. Ayla agafà el braç, tan suaument com pogué. La dona féu un gest de dolor només quan li aixecà el braç per palpar davall, però no va gemegar. Sabia que l’examen era dolorós, però calia palpar l’os sota la pell. Ayla mirà els ulls de Roshàrio, li ensumà l’alè, li prengué el pols al coll i al puny, i es tornà a asseure ajupida damunt els talons.

—S’està curant, però està dislocat. Eventualment podria recobrar-se, però crec que no podrà usar més aquest braç o la mà de la manera que està, i sempre li causarà molèsties —digué Ayla en la llengua que tots entenien fins a un cert punt. Esperà que Jondalar ho traduís.

—Hi pots fer alguna cosa? —preguntà Jondalar.

—Em penso que sí. Potser és massa tard, però m’agradaria intentar rompre el braç una altra vegada al punt on està mal soldat i col·locar-lo bé. El problema és que allà on un os romput s’ha confegit sovint és més dur que el mateix os. Podria trencar-lo malament. Llavors tindria dues fractures i més dolor per no res.

Hi hagué un silenci després de la traducció de Jondalar. Finalment Roshàrio parlà.

—Si es romp malament, no serà pitjor que ara, o sí? —Era més una declaració que una pregunta—. Vull dir que no podré emprar el braç de la manera que està, així que una altra rompuda no serà pitjor. —Jondalar traduí les seves paraules, però Ayla ja copsava els sons i el ritme del llenguatge sharamudoi i els relacionava amb el mamutoi. El to i l’expressió de la dona transmetien encara més. Ayla havia entès l’essencial de la declaració de Roshàrio.

—Però podries sofrir molt més per no res —digué Ayla, que ja sospitava quina seria la decisió de Roshàrio, però volia que entengués bé totes les implicacions.

—Ara no tinc res —digué la dona sense esperar la traducció—. Si ets capaç de col·locar-lo bé, llavors podré usar el meu braç?

Ayla esperà que Jondalar traslladés les seves paraules a la llengua que ella coneixia, per estar segura que el seu significat era clar.

—Potser no el podràs usar com abans, però penso que almenys servirà d’alguna cosa. Així i tot, ningú no pot estar-ne segur.

Roshàrio no vacil·là.

—Si hi ha una possibilitat que jo pugui tornar a usar el meu braç, vull que ho facis. No m’importa el dolor. El dolor no és res. Una Sharamudoi necessita dos braços sans per baixar el viarany que va al riu. Què val una dona Shamudoi si ni tan sols no pot baixar a la dàrsena Ramudoi?

Ayla escoltà la traducció de les seves paraules. Llavors, mirant directament la dona, digué:

—Jondalar, digues-li que tractaré d’ajudar-la, però digues-li també que no importa si algú té o no dos braços. Jo vaig conèixer un home que només tenia un braç i un ull, però va dur una vida profitosa i era estimat i molt respectat per tot el seu poble. No crec que Roshàrio ho fos menys. Pel que la conec, no és una dona que abandoni fàcilment. Passi el que passi, aquesta dona continuarà duent una vida profitosa. Trobarà la manera, i sempre serà estimada i respectada.

Roshàrio tornà a mirar Ayla mentre escoltava les paraules que li traduïa Jondalar. Llavors premé lleugerament els llavis i assentí. Sospirà profundament i clogué els ulls.

Ayla s’aixecà, pensant ja en tot el que necessitava fer.

—Jondalar, vols portar-me el cistell d’equipatge, el de mà dreta. I digues a Dolando que necessito alguns trossos de fusta per empostissar. I llenya per fer foc, una caldera grossa, però una que no li sàpiga greu fer malbé. No seria bona idea tornar-la a emprar per coure. Jo la usaré per fer una medecina forta contra el dolor.

Els pensaments d’Ayla seguien el seu curs. Necessitava quelcom que la fes dormir mentre ella li tornava a fracturar el braç, pensava. Iza empraria herba talpera. És forta, però seria el millor contra el dolor i la faria dormir. «En tinc alguna de seca, però fresca aniria més bé… espera… no n’he vista fa poc?». Tancà els ulls tractant de recordar. «Sí! És clar!».

—Jondalar, mentre portes el meu cistell, vaig a collir un poc de poma equinada que he vist quan veníem —digué Ayla assolint l’entrada amb quatre passes—. Llop, vine amb mi.

Era a mig camí a través del camp quan Jondalar l’agafà.

Dolando estava dret a l’entrada de l’habitatge observant Jondalar, la dona i el llop. Malgrat que no havia dit res, no havia perdut ni un moment de vista l’animal. Veia que Llop romania sempre al costat de la dona, procurant seguir-li el pas quan ella caminava. Havia observat les subtils indicacions de la mà que féu Ayla quan s’acostà al llit de Roshàrio i veié que el llop s’ajeia damunt l’estómac, però tenia el cap alt i les orelles alerta, vigilant cada moviment de la dona. Quan ella s’aixecà, ell ho féu en rebre l’ordre, ansiós de tornar a seguir-la.

Mirà fins que Ayla i el llop, que ella controlava amb una seguretat tan absoluta, voltaren el cantó al final de la paret. Llavors tornà a dirigir la vista a la dona ajaguda al llit. Per primera vegada des d’aquell terrible moment en què Roshàrio va llenegar i caure, Dolando gosà a sentir un raig d’esperança.

Quan Ayla tornà, portant una cistella i l’herba talpera que havia rentat al safareig, trobà un recipient quadrat de fusta, que decidí examinar amb més atenció després, un altre de ple d’aigua, un bon foc que cremava a la fogaina, amb diverses pedres llises i arrodonides que s’hi escalfaven, i alguns trossos de placa de fusta. Dirigí a Dolando un senyal d’aprovació. Mirà el contingut del cistell fins que trobà diversos bols i la seva antiga bossa de pell de llúdria on guardava els remeis.

Amb un bol petit va mesurar una quantitat d’aigua que vessà dins la caldera, hi afegí unes herbes talperes senceres, amb les arrels, i esquitxà unes gotes d’aigua sobre les pedres calentes. Deixant-les al foc perquè s’escalfessin més, buidà el contingut de la bossa de medecines i trià uns paquets. Mentre retirava la resta, Jondalar entrà.

—Els cavalls estan bé al camp, Ayla, disfrutant de l’herba, però he dit a tothom que es mantingui enfora de moment. —Es girà cap a Dolando—. Es poden espantar amb gent estranya al voltant i no vull que ningú tingui un accident. Més endavant tractarem que s’acostumin a tothom. —El capitost assentí. No creia que hi pogués dir gaire, en un sentit o l’altre, per ara—. Llop no és gaire feliç a fora, Ayla, i algunes persones semblen una mica alarmades de veure’l. Realment crec que l’hauries de dur aquí.

—Jo preferiria tenir-lo aquí dins amb mi, però penso que Dolando i Roshàrio s’estimen més que s’esperi a l’entrada.

—Deixa’m que parli amb Roshàrio. Crec que després podràs fer entrar l’animal —digué Dolando sense esperar la traducció i parlant una mescla de sharamudoi i mamutoi que Ayla va entendre sense dificultat. Jondalar el mirà sorprès, però Ayla simplement continuà la conversa.

—A més, cal que prengui mides a Roshàrio per a les posts de fusta —digué sostenint els trossos de placa—, i voldria que allisessis aquestes posts fins que no quedi cap esberla, Dolando. —Ella agafà un tros de pedra bastant esmicoladissa que hi havia prop de la fogaina—. Frega-les amb aquest marès fins que siguin ben llises. Tens algunes pells suaus que pugui tallar?

Dolando somrigué, encara que una mica decebut.

—Per això som famosos, Ayla, per usar la pell d’isard i ningú no fabrica una pell tan suau com els Shamudoi.

Jondalar contemplava com ells dos xerraven entenent-se perfectament, encara que la dicció del llenguatge que usaven no fos perfecta i remenà el cap admirat. Ayla devia saber que Dolando podia entendre mamutoi i ella ja enxampurrava una mica el sharamudoi… quan havia après ella les paraules «post» i «marès»?

—Aniré a cercar aquestes pells després d’haver parlat amb Roshàrio —digué Dolando.

Dolando i Jondalar acostaren la dona gitada al llit. Li explicaren que Ayla viatjava acompanyada d’un llop (no mencionaren els cavalls, de moment) i desitjava tenir-lo dins l’habitatge.

—Controla l’animal perfectament —digué Dolando—. Ell obeeix les seves ordres i no farà mal a ningú.

Jondalar li llançà una altra mirada de sorpresa. D’alguna manera, Dolando i Ayla s’entenien millor del que ell esperava.

Roshàrio ho acceptà de seguida. Encara que estava intrigada, no li semblava gens estrany que aquella dona pogués ser capaç de controlar un llop. Això només li reduïa el seu temor. Jondalar evidentment li havia portat una shamud molt poderosa que sabia que necessitava ajuda, igual que la seva antiga shamud havia sabut, feia molts anys, que el germà de Jondalar, que havia rebut una cornada d’un rinoceront, també necessitava ajuda. No entenia com els Servidors de la Mare sabien aquestes coses; simplement ho feien, i amb això n’hi havia prou per a ella.

Ayla es dirigí al portal i féu entrar Llop; llavors el presentà a Roshàrio:

—El seu nom és Llop —digué.

En certa manera, quan ella mirà els ulls de la magnífica criatura salvatge, l’animal semblava percebre l’angoixa i la debilitat de la dona. Alçà una pota al caire del llit. Llavors, amb les orelles baixes, avançà el cap, sense mostrar-se gens amenaçador, i li llepà la cara, plorinyant quasi com si sentís el dolor d’ella. Ayla recordà sobtadament Rydag i els estrets llaços que s’havien desenvolupat entre l’infant malaltís i el cadell de llop que creixia. Potser aquesta experiència li havia fet comprendre les necessitats i els sofriments humans?

Tots quedaren bocabadats davant la gentil acció del llop, però Roshàrio estava aclaparada. Sentia com si hagués succeït un miracle, que només podia ser un bon auguri. Ella aixecà el braç bo per tocar-lo.

—Gràcies, Llop —digué.

Ayla posà els trossos de fusta al costat del braç de Roshàrio i els donà a Dolando, indicant-li la mida que volia que fossin. Quan Dolando sortí, ella dugué Llop a un racó de l’habitatge de fusta, llavors tornà a revisar les pedres del foc i decidí que ja estaven a punt. Començà per treure una pedra del foc amb dos trossos de fusta, però de seguida aparegué Jondalar amb una eina de fusta doblegada especialment per sostenir amb fermesa les pedres ardents per cuinar i explicà a Ayla com l’havia d’usar.

Quan posava algunes pedres a la caldera per fer bullir l’herba talpera, observà millor aquell recipient poc comú.

Mai no n’havia vist cap d’igual. La caixa quadrada era feta d’una sola peça, doblegada per unes mosses que, a tres cantons, no travessaven la fusta del tot; els dos extrems del quart racó eren units amb clavilles. Després de doblegar-la, el fons quadrat era encaixat dins una mossa feta al llarg de la placa. Tenia dibuixos gravats a la part exterior i el cobria la tapadora amb una ansa.

Aquella gent tenia moltes coses rares fetes de fusta. Ayla pensà que seria interessant de veure com les fabricaven. Dolando tornà llavors amb algunes pells grogues i les hi donà.

—N’hi haurà prou? —preguntà.

—Però són massa fines —digué ella—. Necessitem pells suaus i absorbents, però no cal que siguin les millors que tingueu.

Jondalar i Dolando somrigueren a la vegada.

—No són les millors que tenim —digué Dolando—. Mai no les oferiríem per baratar. Tenen massa imperfeccions. Són d’ús diari.

Ayla entenia una mica d’adobar pells i de preparar cuir, i aquelles eren flexibles i suaus, amb un tacte exquisidament delicat. Estava molt impressionada i volia conèixer millor el procediment, però ara no tenia temps. Emprant el ganivet que Jondalar havia fet per a ella, amb una fulla prima i esmolada de sílex muntada a un mànec d’ivori fet d’ullal de mamut, tallà la pell de camussa a tires amples.

Llavors obrí un paquet dels seus i posà a un petit bol un granulat d’arrels seques i matxucades d’heura espinosa, que tenia les fulles més aviat semblants a la guantera, però amb fulles grogues com el lletsó d’ase. Hi afegí un poc d’aigua calenta del calderó. Com que preparava un emplastre per ajudar a soldar l’os fracturat, no aniria malament afegir-hi una mica d’herba talpera i les seves qualitats anestèsiques ajudarien. Però també hi posà herba de mil fulles en pols, per les seves propietats analgèsiques i cicatritzants. Tragué les pedres del calderó i n’hi posà d’altres de més calentes per mantenir la cocció de la substància, ensumant-la per comprovar-ne la fortor.

Quan decidí que havia assolit la intensitat adequada, en tragué un bol per deixar-lo refredar i el dugué a Roshàrio. Dolando estava assegut al seu costat. Llavors ella demanà a Jondalar que li traduís exactament el que deia, de manera que no hi hagués malentesos.

—Aquesta medecina et calmarà el dolor i et farà dormir —digué Ayla—, però és molt forta i perillosa. Algunes persones no toleren una dosi tan alta. T’afluixarà els músculs, de manera que jo podré tractar els ossos de dintre, però podries orinar-te o defecar sense adonar-te’n, perquè aquests músculs també es relaxaran. Algunes persones deixen d’alenar. Si això succeeix, Roshàrio, et moriràs.

Ayla esperà que Jondalar traduís la seva declaració, després esperà una mica més per estar segura que l’havien entès bé. Dolando estava òbviament esverat.

—Cal que l’usis? No pots trencar-li el braç sense això? —preguntà.

—No. Seria massa dolorós i els seus músculs estan massa tensos. Ella es resistiria i seria més difícil fracturar al punt correcte. No tinc altra cosa que pugui calmar el dolor tan bé. Jo no puc tornar a rompre i a soldar els ossos sense això, però convé que coneguis el perill. Ella probablement viurà si no faig res, Dolando.

—Però seré una dona inútil i viuré patint —digué Roshàrio—. Això no és viure.

—Tindràs dolor, però això no vol dir que siguis inútil. Hi ha remeis per calmar el dolor, encara que et poden perjudicar. És possible que no tinguis el cap tan clar —explicà Ayla.

—Així que seré inútil de cos o de ment —digué Roshàrio—. Si em moro, sofriré?

—T’adormiràs i no et despertaràs, però ningú no sap què pot passar en els teus somnis. Pot ser que sentis molta por o molt dolor en els somnis. Fins i tot el dolor podria acompanyar-te a l’altre món.

—Creus que el dolor pot seguir algú a l’altre món? —preguntà Roshàrio.

Ayla remenà el cap.

—No, crec que no, però no ho sé.

—Penses que em moriré si bec això?

—Jo no t’ho oferiria si pensés que t’has de morir. Però pots tenir somnis estranys. N’hi ha que, preparat d’una altra manera, ho prenen per viatjar a altres mons, mons dels esperits.

Encara que Jondalar havia traduït el diàleg, s’entenien prou bé perquè la traducció només servís per aclarir conceptes. Ayla i Roshàrio tenien la sensació de conversar directament l’una amb l’altra.

—Potser no t’hauries d’arriscar, Roshàrio —digué Dolando—. Jo no et vull perdre a tu també.

Ella mirà l’home amb amorosa tendresa:

—La Mare cridarà primer l’un o l’altre de nosaltres dos. Em perdràs a mi o jo et perdré a tu. No podem fer res per impedir-ho. Però si és la Seva voluntat de deixar-me passar més temps amb tu, Dolando meu, no el vull passar patint i sent inútil. Preferiria anar-me’n ara tranquil·lament. I ja has sentit Ayla, no és probable que mori. Tot i que això no doni resultat i no millori, si més no, sabré que ho he intentat i això m’animarà a conti nuar endavant.

Dolando, assegut damunt el llit al costat d’ella, sostenint-li la mà bona, contemplava la dona amb qui havia compartit tant de temps de la seva vida. Veié la determinació als seus ulls. Finalment, assentí. Llavors alçà la vista cap a Ayla.

—Has estat sincera. Ara jo he de ser sincer. No tindré res contra tu si no l’ajudes, però si mor, te n’hauràs d’anar d’aquí ràpidament. No et puc assegurar que sigui capaç de no acusar-te i no sé el que podria fer. Considera-ho abans de començar.

Jondalar, que traduïa, coneixia les pèrdues que havia sofert Dolando: el fill de Roshàrio, fill de la seva llar i nina dels seus ulls, mort en el mateix moment d’assolir l’edat viril; Jetàmio, la noia que havia estat com una filla per a Roshàrio i que també havia robat el cor de Dolando. Havia crescut amb ells per omplir el buit que havia deixat la mort del primer fill després de morir la seva mare. Els esforços de Jetàmio per tornar a caminar, per superar la paràlisi que afectava tanta gent, li formaren un caràcter que es feia estimar de tothom, fins i tot de Thonolan. Pareixia tan injust que hagués mort en els dolors del part. Se’n faria càrrec si Dolando acusés Ayla en cas que Roshàrio morís, però el mataria abans de permetre que li fes mal. Es preguntava si Ayla no s’arriscava massa.

—Ayla, potser t’hi hauries de repensar —digué ell parlant zelandoni.

—Roshàrio està patint, Jondalar. He de tractar d’ajudar-la, si ella ho vol. Veig que està disposada a acceptar el risc. Jo no puc fer menys. Sempre hi ha riscs, però sóc guaridora, això és el que sóc. No ho puc canviar, igual que Iza tampoc no podia.

Baixà la vista cap a la dona gitada al llit:

—Jo estic disposada, Roshàrio, si tu també ho estàs.