Capítol 4

Es trobaven prop del riu quan continuaren el seu camí. Jondalar estava segur que el curs del corrent fluvial tombava cap a l’est, però temia que només fos una ampla corba dels seus meandres normals. Si el riu anava canviant de direcció, aquest seria el punt on l’abandonarien —amb la seguretat de seguir una ruta definida més fàcil— per emprendre el camí a través del territori. Volia assegurar-se que eren a l’indret correcte.

Hi havia diferents paratges on s’haurien pogut aturar per fer-hi nit, però consultant sovint el seu mapa, Jondalar cercava un campament que Talut li havia indicat. Era la fita que necessitava per verificar la seva situació. L’emplaçament era usat habitualment i ell esperava tenir raó de pensar que hi estava a prop, però el mapa només mostrava, com a molt, direccions i punts generals de referència, i era imprecís. Fou gravat ràpidament a la placa d’ivori com una ajuda de les explicacions orals que li havien donat i com un recordatori, no es tenia la intenció que fos una acurada representació de la ruta.

Quan el banc continuà elevant-se i retirant-se, ells es mantingueren en el terreny alt per l’àmplia panoràmica que oferia, encara que els allunyava del riu. A baix, prop del corrent fluvial, un llac format per un meandre desembocava dins d’un aiguamoll. Havia començat com una part del meandre que anguilejava a una banda i altra, com tots els corrents fluvials que travessen un camp obert. El meandre eventualment tornava enrere i es tancava en si mateix omplint-se d’aigua per formar una llacuna, que quedava aïllada quan el riu canviava el seu curs. Sense aportació d’aigua, la llacuna començava a assecar-se. Ara la terra baixa arrecerada era una praderia humida, on creixien amb força la boga i els joncs, amb plantes aquàtiques de pantà pertot arreu. Amb el temps, el verd aiguamoll esdevindria una praderia enriquida per aquest escenari pantanós.

Jondalar quasi agafà una llança quan va veure un ant que sortia de l’amagatall llenyós prop de la riba del riu i entrava dins l’aigua, però el gran cérvol es trobava fora de tir, fins i tot del seu tirador de llances, i seria perillós tornar-ho a provar des del pantà. Ayla contemplava l’animal, que semblava desmanyotat amb el nas que li sobresortia i les grans banyes com pales, tranquil dins del seu pelatge vellutat, caminant dins del pantà. Alçava ben amunt les seves cames llargues, deixant caure a l’aigua les amples potes, que li impedien enfonsar-se en el sòl llacós, fins que l’aigua li arribava als costats. Després submergí el cap i el tragué amb la boca plena de llenties d’aigua que rajaven i de bistortes. Ben a prop, les aus aquàtiques que niaven al càrritx, ignoraven la seva presència.

Més enllà del pantà, uns pendents ben drenats amb barrancs i bancs tallats oferien rebaixos protegits per a pastures, com sarrons, ortigues, brúcol de fulles com cabells i morró de fulles com orelles de ratolí amb petites flors blanques. Ayla desfermà la fona i agafà alguns còdols d’una bossa per tenir-los a punt. Als confins llunyans de la seva vall també hi havia un lloc semblant, on sovint ella observava i caçava els esquirols excepcionalment grans de les estepes. Un o dos podien constituir un àpat satisfactori.

Aquell era el seu hàbitat preferit, amb el terreny escarpat que portava a praderies obertes. Les riques llavors dels herbassars veïns, ben guardades en amagatalls mentre els esquirols hivernaven, els servien de sosteniment a la primavera per criar de manera que, en el moment d’aparèixer noves plantes, ells tindrien les cries. Les pastures riques en proteïnes eren essencials perquè les cries es fessin adultes abans de l’hivern. Però els esquirols no es deixaven veure mentre passava la gent i Llop semblava incapaç o amb poca voluntat de fer-los sortir.

Seguint cap al sud, la gran plataforma de granit sota la vasta plana que s’estenia ben lluny cap a l’est es guerxava amunt en pujols ondulats. Abans, en èpoques molt anteriors, el territori per on viatjaven era de muntanyes que s’havien desgastat des d’aleshores. La seva alçària era un revestiment obstinat de roca que resistia les immenses pressions que doblegaven el terreny en noves muntanyes i les forces ardents interiors que podien fer tremolar la terra i fer-la més inestable. Roca més nova configurà l’antic massís, però afloraments de les muntanyes originàries foradaven encara la crosta sedimentària.

A l’època en què els mamuts pasturaven per l’estepa, el prat i les herbes, igual que els animals d’aquest antic territori, florien no solament amb gran abundància, sinó també amb sorprenent varietat i diversitat, i amb associacions inesperades. A diferència dels herbassars posteriors, aquelles estepes no eren arranjades en amples franges d’una certa varietat limitada de vegetació, determinada per la temperatura i el clima. Eren, per contra, un complex mosaic amb una rica diversitat de plantes, que incloïa moltes varietats de gespa i herbes prolífiques i de matolls.

Una vall ben regada, un prat de terra alta, una cimera de pujol o una suau fondalada en elevació, cadascun atreu la pròpia comunitat de vida vegetal, que creix aferrada al costat de vegetacions complexes o que no hi estan relacionades.

Una inclinació encarada al sud pot allotjar flora de clima calent, sorprenentment distinta de la vegetació boreal adaptada al fred que hi ha a la cara nord del mateix turó.

El sòl de la terra alta escarpada que Ayla i Jondalar estaven travessant era pobre i la gespa que el cobria, prima i curta. El vent havia format per erosió profundes gleres i, a la vall alta d’un antic torrent tributari, el llit fluvial s’havia assecat i, deixant sense recursos la vegetació, s’havia convertit en dunes de sorra.

Encara que més tard només es trobaven en trams d’alta muntanya, en aquell terreny àrid no lluny dels rius de terra baixa hi havia conills porquins i rates de camp que amb el seu xiulet s’afanyaven a tallar grans per assecar-los i guardar-los. En lloc d’hivernar a l’hivern, construïen túnels i nius sota la congesta de neu que s’acumulava en fondals i balmes i a la banda de sotavent de les roques, i es nodrien del farratge emmagatzemat. Llop espiava els petits rosegadors i començà a perseguir-los, però Ayla no els molestava amb la seva fona. Eren massa petits per fer-ne un àpat o se n’havien de caçar molts.

Les herbes àrtiques, que es feien bé en el clima nòrdic de pantans i bassals, es beneficiaven a la primavera de la humitat addicional de les congestes que es fonien, i creixien, amb associacions inusitades, al costat de petits matolls alpins perennes damunt d’afloraments exposats i de turons arrasats pel vent. La potentil·la àrtica, amb petites flors grogues, trobava protecció contra el vent dins les mateixes bosses i escletxes preferides per les rates de camp com a refugi, mentre que a les superfícies exposades, coixins de molsa silene acaule amb flors púrpura o rosades formaven els seus propis muntets de frondosos pecíols que els protegien dels vents freds i secs. Al seu costat, «geums» de muntanya aferraven als sortints rocosos i als turons d’aquella terra baixa escarpada, igual que ho feien als empits de muntanya les seves curtes branques perennes de fulles petitones i flors grogues solitàries que, al cap de molts anys, es desplegaven en denses estores.

Ayla notà la fragància de la silene mosquera, que just començava a obrir les flors. Li féu comprendre que es feia tard i mirà cap al sol que baixava a ponent per verificar l’advertiment que el seu nas havia detectat. Les flors enganxoses s’obrien de nit per oferir un refugi als insectes —arnes i mosques— com a contrapartida per espolsar el pol·len. Tenien poc valor medicinal o nutritiu, però li agradava l’aroma delitós de les flors i tingué la fugaç idea de collir-ne. Però ja era ben entrada l’horabaixa i Ayla no volia aturar-se. Haurien d’acampar aviat, pensà, sobretot si ella havia de fer el menjar que havia pensat abans que fes fosca.

Va veure anemones blau-púrpura, dretes i boniques, eixint cadascuna de fulles que s’estenien cobertes d’una fina pelussa i, espontàniament, se li acudiren associacions mentals amb la medicina —la planta seca era bona per al mal de cap i els dolors menstruals— però li plaïen més per la bellesa que per la utilitat. Quan els seus ulls varen quedar atrapats pels asters alpins amb pètals llargs i fins de color groc i violat que creixien de carpels amb fulles peludes sedoses, la seva idea fugaç esdevingué una temptació conscient de collir-ne unes quantes, juntament amb altres flors, per l’única i exclusiva raó de gaudir d’elles. Però on les posaria? Només es tornarien mústigues, pensà.

Jondalar començava a preguntar-se si havien perdut el campament marcat o si n’estaven més lluny del que havien cregut. De mala gana arribava a la conclusió que haurien d’acampar aviat i deixar per a l’endemà la recerca de la fita del campament. Amb això i amb la necessitat de caçar, probablement perdrien un altre dia i ell pensava que no podien permetre’s de perdre’n tants. Estava pensarós, dubtant encara si havia pres la decisió correcta continuant cap al sud i imaginant-ne les funestes conseqüències, i no parava esment a l’aldarull que es produïa a un turó de la seva dreta, excepte per adonar-se que semblava una canilla de hienes que havien matat quelcom.

Tot i que sovint furguinyaven i quan tenien fam es conformaven amb el pitjor de les carcasses podrides, les grans hienes, amb els seus poderosos barrams per trencar els ossos, també eren caçadors efectius. Havien abatut un vedell de bisó d’un any, gairebé adult, però no totalment desenvolupat. La manca d’experiència sobre els depredadors l’havien portat a la ruïna. Uns pocs bisons romanien a l’entorn, aparentment estalvis ara que un d’ells havia caigut, i un altre estava mirant les hienes, braolant inquiet per l’olor de sang fresca.

A diferència dels mamuts i dels cavalls de l’estepa, que no eren gaire grossos per la seva espècie, els bisons eren gegantins. Un dels que hi havia allà feia més de dos metres d’alçada fins a la creu, i era corpulent de pit i espatlles, encara que els seus costats eren més aviat airosos. Tenia les peülles petites, adaptades per córrer fort damunt terreny ferm i sec, i evitava aiguamolls en els quals pogués enfangar-se. El cap gros estava protegit per unes grans banyes negres de quasi dos metres, que es corbaven cap a fora i després cap amunt. El seu pelatge bru obscur i pelut era robust, especialment al pit i les espatlles. El bisó tendia a encarar els vents gelats i estava més ben protegit al davant, on el cobria la pell amb una flocadura de quasi dotze centímetres de llargària, però també la cua era coberta de pèl.

Encara que fossin herbívors, els diversos remugants no menjaven precisament el mateix aliment. Tenien sistemes digestius diferents o hàbits distints i adaptacions també subtilment diferenciades. Les tiges altament fibroses que nodrien els cavalls i els mamuts, no bastaven per als bisons i altres ruminants. Necessitaven beines vegetals i fulles amb un contingut proteínic més elevat, i el bisons preferien l’herba curta més nutritiva de les regions més seques. Només s’aventuraven en regions d’herba mitjana o alta de les estepes cercant brots nous, normalment a la primavera quan tot el camp era ple de gespa fresca i d’herbes (que era també l’única època de l’any en què els creixien els ossos i les banyes). La primavera llarga, humida i verda de la praderia periglacial subministrava als bisons i altres animals una llarga estació per créixer amb el resultat de les seves proporcions colossals.

L’escena del turó no tardà gaire a causar impacte en Jondalar, que estava malhumorat i consirós. En el moment en què Jondalar anava a agafar el disparador de llances i una llança amb la idea d’abatre també un bisó, com havien fet les hienes, Ayla també copsà la situació, però decidí per alguna raó actuar de manera diferent.

—Au, au! Fora d’aquí! Fora, bèsties immundes! Fora d’aquí! —cridà, fent galopar Whinney contra elles, mentre les apedregava amb la fona. Llop era al seu costat, mirant satisfet, al temps que grunyia i lladrava a la canilla que es retirava.

Uns pocs grinyols de dolor posaren de manifest que les pedres d’Ayla havien encertat l’objectiu, tot i que ella havia tingut cura de controlar la força de l’arma i apuntar a parts no vitals. Si hagués volgut, les pedrades haurien estat fatals; no hauria estat el primer cop que matava una hiena, però fou sense voler.

—Què fas, Ayla? —preguntà Jondalar cavalcant cap a ella quan tornava al bisó que les hienes havien occit.

—Espanto aquestes hienes immundes i ronyoses —respongué, tot i que era obvi.

—Però per què?

—Perquè haurien de compartir amb nosaltres el bisó que han matat —replicà.

—Precisament n’estava perseguint un dels que hi havia al voltant —digué Jondalar.

—No necessitem un bisó sencer, a menys que assequem la carn, i aquest és jove i tendre. Els que hi ha a la vora són més aviat bous vells i durs —digué ella baixant de Whinney per allunyar Llop de l’animal abatut.

Jondalar observà de més a prop els bous gegantins, que també s’havien fet enrere a causa de les pedrades d’Ayla, i després el vedell que jeia en terra.

—Tens raó. És un ramat de mascles i aquest probablement fa poc que abandonà el ramat matem i acabava d’integrar-se al grup masculí. Encara havia d’aprendre molt.

—L’acaben de matar —anuncià Ayla després d’examinar-lo—. Només li han arrencat el coll i la butza i, pel que veig, una mica del costat. Podem agafar el que vulguem i deixar-los la resta. Així no haurem de perdre temps per caçar els altres. Poden córrer fort i fugir. Crec haver vist un lloc allà baix prop del riu que podria ser un campament. Si no és el que cerquem, encara tinc temps per fer alguna cosa bona aquesta nit amb tot el menjar que hem arreplegat i aquesta carn.

Ella ja li estava tallant la pell des de la panxa fins al costat abans que Jondalar comprengués realment tot el que havia dit. Tot havia succeït tan aviat, però de sobte li desaparegué la preocupació de perdre un altre dia per haver de caçar i de cercar el campament.

—Ayla, ets meravellosa! —li cridà mentre desmuntava del jove semental. Tragué d’una funda rígida de pell en brut, penjada al cinturó, un ganivet de sílex esmolat, que tenia un mànec d’ivori, i anà a ajudar-la a tallar els trossos de carn que volien—. Això és el que m’agrada de tu. Ets una capsa plena de sorpreses que es converteixen en bones idees. Agafem també la llengua. Llàstima que ja se n’hagin endut el fetge, però al cap i a la fi era la seva presa.

—No m’importa si és seva la carn —digué Ayla— mentre sigui fresca. Per mi ja n’han agafat massa. No penso tornar-los res a aquests animals fastigosos. Odio les hienes!

—És ver? Les odies de veritat? Mai no t’he sentit parlar així d’altres animals, ni tan sols dels goluts^[002], que de vegades esgarrapen carn podrida, són més ferotges i fan mala olor.

La canilla de hienes tornava a acostar-se al bisó que confiava menjar-se, manifestant amb grunys el seu disgust. Ayla llançà algunes pedres per allunyar-les altra volta. Una d’elles esgüellà, llavors les altres esclafiren amb una rialla feixuga que les feia arrossegar la pell. En el moment en què les hienes decidiren provar una altra vegada la fona d’Ayla, ella i Jondalar ja tenien el que volien.

Se n’anaren cavalcant per un barranc cap al riu, amb Ayla fent de guia, abandonant la resta de la carcassa a les bèsties que grunyint havien tornat de seguida per arrancar la seva part del botí.

Els senyals que ella havia vist no eren el mateix campament, sinó una fita que indicava el camí. A l’interior de la pila de pedres amuntegades hi havia algunes racions d’emergència seques, unes quantes eines i altres instruments, un forat i la plataforma amb un poc d’esca seca per fer foc i una pell d’animal més aviat rígida amb pegats de pèl que queia. Encara protegiria contra el fred, però era necessari canviar-la. Prop del cim de la fita, ben ancorat amb pedres feixugues, hi havia l’extrem romput d’un ullal de mamut amb la punta dirigida cap a una gran roca parcialment submergida enmig del riu. Tenia pintat un rombe vermell, amb un doble angle en forma de V a la part dreta, que formava com el dibuix d’un galó militar que apuntava riu avall.

Després de tornar-ho a posar tot com ho havien trobat, seguiren el riu fins que arribaren a la segona fita amb un petit ullal que assenyalava terra endins cap a una agradosa clariana un poc allunyada del riu, envoltada de bedolls i verns, amb alguns pins. Hi pogueren veure una tercera fita, i quan hi arribaren, hi trobaren al costat una petita font amb un rajolí d’aigua clara i espurnejant. També hi havia racions i instruments dins d’aquesta pila de pedres, i una gran lona de pell, també rígida, però amb la qual es podia fer una tenda o s’hi podia jeure al damunt. Darrera la fita, prop d’un rotlle de pedres que representava un fossat negre poc profund amb carbó, hi havia una pila de llenya i de fustes arreplegades.

—És bo conèixer un lloc així —digué Jondalar—. Estic content que no hàgim d’usar cap d’aquestes provisions, però si jo visqués en aquesta regió i les necessités, em sentiria alleugerit de saber que hi són.

—És una bona idea —comentà Ayla admirada per la previsió d’aquells qui havien planejat i aixecat el campament. Ràpidament descarregaren el bagatge de cistelles i tragueren els cabestres dels cavalls, enrotllant les corretges i les cordes gruixudes que els aguantaven, i deixaren els animals a lloure perquè pasturessin i es relaxessin. Somrients, veieren que Llamp immediatament es tirà damunt la gespa i rodolà amb l’esquena, com si tingués picor i no pogués esperar per gratar-se.

—Jo també tinc calor i sento picor —digué Ayla desfermant les cintes de la part superior del seu calçat i traient-se’l. S’afluixà el cinturó que sostenia un ganivet i sarrons, es tragué un collar de canonets d’ivori amb una bossa decorada, la túnica i les calces i després se n’anà corrents cap a l’aigua amb Llop que saltava al costat d’ella.

—Que no véns?

—Més tard —respongué Jondalar—. Prefereixo esperar fins que hagi fet llenya, així no portaré brutícia i pols al llit.

Ayla tornà aviat, es posà la túnica i les calces que acostumava a dur als vespres, però guardà el cinturó i el collar. Jondalar havia desempaquetat i ella l’ajudà a muntar el campament. Havien desenvolupat una manera de treballar junts en què no calia prendre gaires decisions. Ambdós aixecaren la tenda, estenent una tela oval en terra i després ficant al sòl unes estaques primes de fusta per aguantar una pell gran com una lona, feta amb diversos cuirs units. La tenda cònica tenia els costats rodons i una obertura al damunt per deixar sortir el fum si calia encendre foc dintre, encara que ells rarament ho feien; també tenia un faldó extra situat a la part de dins per si volien tancar el forat del fum a causa del mal temps.

Al voltant de la base de la tenda s’hi havien fixat cordes per tal de fermar-la per sota de les estaques ficades en terra. En cas de vent fort, la tela del sòl es podia fermar a la lona amb cordes addicionals i el faldó d’entrada es podia subjectar ben fort. Portaven amb ells una altra lona per aïllar-se millor i fer una tenda de doble paret, si bé fins ara no havien tingut ocasió d’usar-la.

Estengueren les pells de dormir a la part llarga de l’interior oval, les quals deixaven prou espai per posar a cada banda els arguenells i altres pertinences, i tenir Llop als seus peus si feia mal temps.

Havien començat amb dos rotlles de dormir separats, però ràpidament s’ho combinaren de manera que poguessin dormir junts. Una vegada que hagueren alçat la tenda, Jondalar anà a recollir més llenya per tal de substituir la que empressin per fer foc; mentrestant, Ayla començà a preparar el menjar.

Tot i que sabia com encendre el foc amb els instruments que hi havia al fogó de pedres, fent girar entre les mans el llarg bastó contra la plataforma plana de fusta per tal de fer un carbó que podia bufar fins a treure flama, l’equip de fer foc d’Ayla era únic. Mentre vivia sola a la vall, va fer un descobriment. Sense voler va agafar un bocí de pirita del munt de pedres que hi havia a la vora del riu, en lloc de la pedra de picar que normalment emprava per fabricar nous instruments de sílex per a l’ús propi. Ella sovint havia fet foc i va entendre de seguida les implicacions que tenia el fet que fregant la pirita amb el sílex sorgís una espurna de llarga durada que li cremà la cama.

Tot d’una caigueren algunes proves, però a la llarga va trobar la millor manera d’usar la pedra foguera. Ara podia encendre el foc més aviat que ningú que ho fes amb el forat per fer foc, la fogaina i l’esforç més concentrat que hom pugui imaginar. El primer cop que Jondalar ho veié, no s’ho podia creure, i la total admiració que despertà va contribuir a fer que fos acceptada al Campament del Lleó quan Talut volia que l’adoptessin. Pensaven que ho havia fet amb màgia.

Ayla també pensava que era cosa de màgia, però creia que les propietats màgiques eren de la pedra, no d’ella. Abans d’abandonar la vall per darrera vegada, ella i Jondalar varen recollir tantes pedres metàl·liques gris-groguenques com pogueren, ja que no sabien si en trobarien en un altre lloc. En donaren algunes al Campament del Lleó i a altres Mamutoi, però encara se’n quedaren moltes. Jondalar les volia compartir amb la seva gent. L’habilitat per encendre foc ràpidament podia ser utilíssima per moltes raons.

Enmig del rotlle de pedres, la jovencella hi féu un muntet d’encenalls d’escorça molt secs i de borrissol de llenya per esca, i posà al costat un altre munt de branquillons i llenya prima per encendre. A prop hi havia una mica de llenya seca de la pila de troncs. Acostant-la molt a l’esca, Ayla sostenia el bocí de pirita a un angle que per experiència sabia que era el millor, llavors fregà amb un tros de sílex la pedra groga màgica sota el centre d’una mossa que s’havia format per l’ús. Una gran espurna brillant i duradora saltà de la pedra i caigué sobre l’esca, enviant una voluta de fum a l’aire. Ella ràpidament posà les mans al costat i bufà suaument. Un petit carbó cremà amb una llum roja i una dutxa de petites guspires brillants. A la segona bufada, eixí una flameta. Ella hi afegí vímets, llenya prima i, quan ja prenia el foc, una estella de fusta arreplegada.

Quan Jondalar tornà, Ayla ja tenia al foc algunes pedres rodonenques que escalfava per cuinar, recollides a la vora seca del riu, i un bell tros de bisó xiuxiuava damunt les flames, cremant la capa exterior de grassa. Havia netejat i estava tallant arrels de balca i altres arrels blanques feculades de pell bruna anomenades cacauets per tal de posar-les dins una cistella, teixida tan atapeïda que era impermeable, mig plena d’aigua, on esperava la llengua greixosa. Al costat hi havia un muntet de pastanagues totalment silvestres. L’home alt descarregà el feix de llenya.

—Ja fa bona olor això! —exclamà—. Què fas?

—Estic rostint el bisó, però la major part és per al viatge. És més ràpid menjar rostit fred durant el camí. Per aquesta nit i demà de matí, faig sopa amb llengua, verdures i un poc del que havia quedat del Campament del Pelaguer Plomós —digué ella.

Amb un bastó pescà una pedra ardent del foc i li espolsà les cendres amb una rama. Després, agafant un altre bastó i usant-los tots dos com a pinces, aixecà la pedra i la posà dins la cistella on hi havia l’aigua i la llengua. Va xiuxiuar i treure fum quan la pedra passava la calor a l’aigua. Ràpidament posà altres pedres ardents a la cistella, hi afegí algunes fulles que havia tallat i ho va tapar.

—Què hi has posat, a la sopa?

Ayla somrigué. Ell sempre volia conèixer els detalls de la seva cuina, fins i tot les herbes que emprava per fer te. Aquest era un altre tret que l’havia sorprès perquè cap home del Clan no hauria somniat mai demostrar tant d’interès, encara que sentís curiositat en allò que pertanyia al memorial de les dones.

—A més d’aquestes arrels, hi afegiré les puntes verdes de balca; les cabeces, fulles i flors d’aquestes cebes verdes; trossos de tronxos de card pelat, els pèsols de la beina de la regalèssia borda i també hi he posat unes fulletes de sàlvia i de farigola per donar-li aroma. I potser hi posaré una mica de carn seca perquè és salada. Si passem prop del mar de Beran, podrem aconseguir més sal. En teníem sempre quan vivíem amb el Clan —digué—. Penso que picaré un poc de rave coent que he trobat aquest matí per al rostit. Ho vaig aprendre a la Reunió d’Estiu. És coent i no en cal gaire, però dóna un gust interessant a la carn. Potser t’agradarà.

—Per a què són aquestes fulles? —preguntà ell indicant un ram que ella havia picat però no esmentat. Li agradava saber què emprava ella i què pensava del menjar. Gaudia de la seva cuina, que no era gens corrent. Alguns sabors i algunes aromes eren únics dels seus mètodes i no com el gust del menjar amb el qual ell havia crescut.

—Això és blet per embolicar-hi el rostit quan el retiri. Són bons junts per menjar fred. —Ella féu una pausa mirant pensarosa—. Potser hauria d’espolsar cendra de llenya al rostit; també té un gust salat. I puc afegir a la sopa una mica de rostit després de daurar-se per donar-li color i sabor. Amb la llengua i el rostit tindrem un bon brou i demà de matí anirà bé coure-hi els cereals que hem portat. També quedarà llengua, però l’embolicaré amb herbes seques i la guardaré en el meu conservador de carn per a més tard. Hi ha lloc, fins i tot amb la resta de la carn seca, incloent-hi el tros que agafàrem per a Llop. Mentre es mantingui fresca de nit, podrem guardar-la una bona estona.

—Sona molt bé, això. A penes puc esperar —digué Jondalar, somrient d’avançada i quelcom més, pensà Ayla—. Ara que hi penso, no deus tenir una cistella extra que pogués emprar?

—Sí, per què?

—T’ho diré quan torni —digué ell, somrient amb el seu secret.

Ayla donà la volta al rostit, després tragué les pedres i en posà d’altres de més calentes a la sopa. Mentre el menjar es coïa, trià les herbes que havia collit com a «espanta-llop», separant-les de la planta que havia collit per al propi ús. Picà algunes arrels de rave coent amb una mica de brou per al sopar i començà a picar la resta de l’arrel coenta i a matxucar les altres herbes pudents i aspres, intentant aconseguir la combinació més nociva de plantes que hom pogués imaginar. Pensà que el rave coent seria el més efectiu, però la forta olor de càmfora de l’artimira també ajudaria.

Amb tot, les plantes que havia col·locat a banda ocupaven els seus pensaments. «Estic contenta d’haver-les trobades», pensà. «Sé que no tinc prou herbes de les que necessito per fer-me el te del matí almenys durant tot el viatge. N’hauré de trobar més al llarg del camí per estar segura de no tenir un infant, sobre tot ara que estic tant amb Jondalar». Somrigué en pensar-ho.

«Estic segura que és així com sorgeixen els infants, i no el que diu la gent dels esperits. Penso que és per això que els homes volen posar els seus òrgans al lloc d’on vénen els nadons i que les dones també ho volen. I per això la Mare dóna el Seu Regal de Plaer. El Regal de la Vida també és seu i Ella vol que els Seus fills gaudeixin fent una nova vida, especialment tenint en compte que parir no és gens fàcil. Tal volta les dones no voldrien parir si la Mare no les hagués fet al començament el Regal de Plaer. Els infants són meravellosos, però no saps com són de meravellosos fins que no en tens un». Ayla havia desenvolupat privadament les seves idees heterodoxes sobre la concepció de la vida durant l’hivern en què Mamut, el vell mestre del Campament del Lleó, li parlà de Mut, la Gran Mare Terra, tot i que la idea original se li havia ocorregut molt abans.

«Però Broud no era un plaer per a mi», recordà. «Odiava que em forcés, però ara estic segura que fou així com començà Durc. Ningú no creia que jo tingués mai un infant. Pensaven que el meu tòtem del Lleó de la Cova era massa fort perquè l’esperit d’algun tòtem d’home el pogués vèncer. Va sorprendre tothom. Però això només va succeir després que Broud comencés a forçar-me i jo podia veure la seva mirada en el meu infant. Ell devia ser qui va fer que Durc comencés a créixer dins mi. El meu tòtem sabia que jo desitjava molt un infant propi (tal volta la Mare també ho sabia). Potser era l’únic camí. Mamut deia que les maneres d’experimentar els Plaers són un Do de la Mare i és per això que tenen tant poder. És difícil resistir-s’hi. Ell deia que era més difícil pels homes que per les dones.

»Així és com succeí amb la mamut vermella obscura. Tots els mascles la desitjaven, però ella no els volia. Preferia esperar el seu bou gros. És per això que Broud no volia deixar-me sola? Tot i que m’odiava, era el Regal de Plaer de la Mare més fort que el seu odi?

»Potser, però penso que no ho feia només pels Plaers. Podia obtenir-ne de la seva companya o de qualsevol altra dona que volgués. Penso que sabia com jo odiava allò i això li donava encara més Plaer. Broud pot haver encetat un infant dins meu (o potser el meu Lleó de la Cova es deixà vèncer perquè sabia que jo en desitjava un), però Broud només podia donar-me el seu òrgan. No pogué donar-me el Regal de Plaers de la Mare. Només Jondalar ho féu.

»Hi ha d’haver quelcom més en el Seu Regal que només Plaers. Si només volgués donar als seus fills el Do del Plaer, per què el posa en aquest lloc d’on neixen els infants? Un lloc de Plaers podria ser a qualsevol altra banda. El meu no és exactament on és Jondalar. El seu Plaer li ve quan és dintre meu, però el meu és en aquell altre lloc. Quan m’hi dóna Plaer, és una sensació meravellosa, a dins i a fora. Llavors desitjo sentir-lo dintre meu. No voldria tenir el meu lloc de Plaer dintre. Quan estic molt sensible, Jondalar ha de tenir molt de compte o pot fer mal, i parir no és gens dolç. Si el lloc de Plaer de la dona estigué dintre, seria encara més dur el fet de parir, i ja és prou dificultós així.

»Com sap Jondalar sempre el que ha de fer? Sabia donar-me Plaers abans de jo saber que ho eren. Penso que l’enorme mamut sabia també com donar Plaers a la roja bonica. Penso que emetia aquell so baix i profund perquè ell li ho feia sentir, i per això tota la seva família se n’alegrava». Els pensaments d’Ayla li causaven una sensació de formigueig i li feien pujar els colors. Mirà cap a la zona de bosc on Jondalar se n’havia anat, preguntant-se quan tornaria.

«Però un infant no comença sempre que els Plaers són compartits. Potser els esperits també són necessaris. Tant si és l’esperit del tòtem dels homes del Clan o l’essència de l’esperit d’un home el que la Mare pren i dóna a la dona, sempre comença quan un home hi posa el seu òrgan dintre i hi deixa la seva essència. Així és com Ella concedeix un infant a una dona, no amb esperits, amb el Seu Regal de Plaer. Però Ella decideix quina essència d’home engegarà la nova vida i quan començarà aquesta vida.

»Si la Mare decideix, per què el medicament d’Iza evita que una dona quedi prenyada? Potser no deixa que l’essència de l’home, o el seu esperit, es mescli amb la dona. Iza no sabia com actuava, però sembla que quasi sempre és així.

»M’agradaria deixar que comencés un infant quan Jondalar comparteix Plaers amb mi. Desitjo tant tenir un infant, un que sigui una part d’ell. De la seva essència o del seu esperit. Però té raó. Cal que esperem. Fou tan dur per a mi tenir Durc. Si Iza no hi hagués estat, què hauria fet jo? Voldria estar segura que hi haurà gent a l’entorn que sàpiga com ajudar-me.

»Continuaré bevent el te d’Iza cada matí i no diré res. Ella tenia raó. Jo tampoc no hauria de parlar gaire sobre infants que vénen de l’òrgan de l’home. Jondalar es va preocupar tant quan li ho vaig mencionar, que pensà que hauríem d’acabar de tenir Plaers. Si encara no puc tenir un infant, almenys vull tenir Plaers amb ell.

»Igual que els tenien aquells mamuts. Era això el que feia el mamut gros? Començar un infant dins la femella roja obscura. Fou tan meravellós compartir els seus Plaers amb el ramat. Estic contenta d’haver-nos quedat. Continuo preguntant-me per què ella fugia de tots els altres, però no li interessaven. Volia escollir el seu company, no anar amb qualsevol que la desitjava. Esperava aquell mascle gran, bru, lluminós i tan aviat va comparèixer, va saber que era ell. No podia esperar més, anà directament cap a ell. Havia esperat prou. Sé com se sentia.

Llop trotinava per la clariana, sostenint orgullós un os vell i podrit per mostrar-li-ho. El deixà als peus d’ella i la mirà expectant.

—Uf! Això put! On l’has trobat, Llop? L’has d’haver trobat on el va enterrar algú que se n’anava. Sé que t’agraden les coses podrides. Potser és hora de veure com t’agraden les coses coentes i fortes —digué ella. Agafà l’os i l’empastifà amb una mica de mescla que havia fet expressament per a Llop. Després el llançà enmig de la clariana.

L’animalet, ansiós, anà corrents a buscar-lo, però l’ensumà cautelosament abans d’agafar-lo. Sentia encara la meravellosa olor de podrit que ell adorava, però no estava segur d’aquella estranya olor. Finalment el pispà amb la boca. Però ràpidament l’amollà i començà a esbufegar, a gemegar i a espolsar el cap. Ayla no el pogué ajudar. Les seves entremaliadures eren tan gracioses, que ella hagué d’esclafir de riure. Llop ensumà una altra volta l’os, llavors retrocedí i esbufegà fort, mirant molt disgustat, i corregué cap a la font.

—No t’agrada això, oi Llop? Bé! Ja em pensava que no t’agradaria —digué, sentint reviure les rialles dins ella veient-lo. Llepar l’aigua no semblava ajudar gaire. Ell aixecà una pota i es fregà la part de la cara tractant de netejar-se el morro, pensant que es trauria el mal gust. No parava d’esbufegar, de gemegar i d’espolsar el cap quan corregué cap al bosc.

Jondalar es creuà amb ell i quan va arribar a la clariana es trobà amb Ayla rient tan fort que tenia llàgrimes als ulls.

—Què és això tan divertit? —preguntà.

—L’hauries d’haver vist —digué ella sense aturar-se de riure—. Pobre Llop, estava tan orgullós del vell os podrit que havia trobat. No sabia què li passava i feia qualsevol cosa per treure’s el gust de la boca. Si penses que pots resistir l’olor del rave coent i la càmfora, Jondalar, crec que he trobat la manera de mantenir Llop allunyat de les nostres coses. —Ella sostenia el bol de fusta que havia emprat per mesclar els ingredients—. Aquí el tens. «L’espanta-Llop!».

—Estic content que funcioni —digué Jondalar. També somreia, però la gaubança dels seus ulls no era causada per Llop. Ayla finalment s’adonà que ell tenia les mans amagades a l’esquena.

—Què hi tens, darrera l’esquena? —preguntà sobtadament encuriosida.

—Bé, ha succeït que mentre estava cercant llenya he trobat una altra cosa. Si em promets fer bondat, te’n donaré.

—Què em donaràs?

Ell li mostrà la cistella plena.

—Gerdons grossos, vermells, sucosos!

Ayla obrí uns ulls com taronges.

—M’encanten els gerdons!

—Et penses que no ho sabia? Què em dónes per ells? —preguntà amb un titil·lar d’ull.

Ayla el mirà i, caminant cap a ell, somreia amb un somriure ample, fantàstic, que omplia els seus ulls i transmetia l’amor que li tenia, l’ardor que havia sentit i la joia perquè ell li hagués volgut donar una sorpresa.

—He pensat simplement que les havia de collir —digué ell, amollant l’alè que, ara n’era conscient, aguantava—. Oh, Mare, què bonica ets quan rius. Sempre ets bonica, però sobretot quan rius.

De sobte ell tingué plena consciència d’ella, de cada tret i de cada detall. Duia fermada cap enrere amb una corretja la cabellera densa, rossa obscura, que lluïa amb reflexos on el sol la il·luminava més. Però tenia una ona natural i uns serrells que havien escapat de la cinta de pell que portava al voltant del seu rostre bru; un li queia al front davant els ulls. Ell hagué de refrenar-se per no agafar-lo i retirar-lo a un costat.

Ella era alta, una bona parella per al seu cos de quasi dos metres, i els seus músculs àgils, plans, nervats, producte de l’esforç físic, quedaven ben definits als seus braços i cames llargues. Era una de les dones més fortes que mai havia topat; amb més vigor físic que molts homes que coneixia.

La gent que la crià estava dotada d’una força corporal més gran que la gent més alta, però més lleugera, de la qual havia nascut, i encara que Ayla no era considerada particularment robusta quan vivia amb el Clan, havia desenvolupat més força de la que normalment hauria pogut tenir, gràcies a la voluntat de mantenir-se al nivell dels altres. Unia aquesta força a anys d’observar, rastrejar i sotjar com a caçadora, de manera que usava el cos amb agilitat i es movia amb una gràcia extraordinària.

La túnica sense mànigues que portava, fermada amb un cinturó damunt calces de pell, era còmoda, però no amagava els seus pits ferms i plens, que podien semblar feixucs però no ho eren, ni els seus malucs femenins que es corbaven a darrera fins a les natges rodones i fermes. Els cordons a la part baixa de les calces estaven desfermats i ella anava descalça. Duia al voltant del coll una bossa de pell, magníficament brodada i decorada a sota amb plomes de grua, que mostrava els cops dels misteriosos objectes que contenia.

Penjat al cinturó hi havia una funda de ganivet feta de cuir, la pell crua d’un animal que havien netejat i raspat però no processat en cap sentit, de manera que s’assecava i es posava rígida en qualsevol forma que li donaven, encara que si es posava curosament en remull es podia tornar a ablanir. Ella s’havia ficat la fona a la part dreta del cinturó, prop d’un sarró que contenia algunes pedres. A la banda esquerra hi havia un objecte bastant estrany, una mena de bossa. Tot i ser vell i gastat, era obvi que estava fet d’una altra pell sencera curada a la qual havien deixat els peus, el coll i el cap. Li havien tallat el coll i tret els interiors de la gorja, llavors havien enfilat un cordill a través d’uns traus i estirat per tancar-lo. El cap aplanat s’havia convertit en la tapa.

«Ella no té el rostre d’una Zelandoni», pensava Jondalar. Li notarien un aire estrany, però la seva bellesa era inequívoca. Tenia els ulls grans d’un gris-blavós, el color del sílex fi, i separats, subratllats amb parpelles una mica més fosques que els cabells; les celles eren més clares, entre els dos colors. Tenia la cara en forma de cor, bastant ampla amb pòmuls alts, una mandíbula ben definida i un mentó petit. El seu nas era recte i fi, i tenia els llavis carnosos, corbats a les comissures, oberts i estirats cap enrere, de forma que mostrava les dents en un somriure que encenia els ulls i revelava la pura alegria en el mateix fet de somriure.

A pesar que els seus somriures i rialles abans l’havien caracteritzada com a diferent i ella procurava reprimir-les, a Jondalar li agradava quan somreia i el seu delit en la rialla d’ell, fent broma, i la seva picardia transformaven màgicament la ja agradable disposició de les seves faccions. Era més bella quan somreia. Sobtadament se sentí inundat per la visió d’ella i per l’amor que sentia per ella i, en silenci, donà gràcies una vegada més a la Mare per haver-la retornada a ell.

—Què vols que et doni pels gerds? —preguntà Ayla—. Digues-m’ho i serà teu.

—Et vull a tu, Ayla —digué ell amb la veu inesperadament trencada per l’emoció. Amollà la cistella a terra i en un moment la tingué als seus braços besant-la amb passió ferotge—. T’estimo. No et vull perdre mai —digué amb un murmuri ronc besant-la una vegada més.

Una escalfor embriagadora envaí el cos d’Ayla, que reaccionà amb una sensació molt forta.

—Jo també t’estimo —digué ella— i et desitjo, però no puc llevar la carn del foc primer? No voldria que es cremés mentre nosaltres estem… ocupats.

Jondalar la mirà per un moment com si no hagués entès les seves paraules; després es relaxà, li donà un respir i retrocedí una passa somrient i penedit.

—No pensava ser tan porfidiós. Només és que t’estimo tant, que de vegades em costa reprimir-me. Podem esperar fins més tard.

Ella encara sentia l’escalfor, el formigueig que responia a l’ardor de Jondalar i no estava segura de si estava disposada a deixar-ho ara. Lamentava, una mica, el comentari que havia interromput aquell instant.

—No cal que retiri la carn —digué.

Jondalar va riure.

—Ets una dona increïble —exclamà remenant el cap i somrient—. Tens idea de com ets d’extraordinària? Sempre estàs a punt per a mi, a qualsevol moment que et desitgi. Sempre ho has estat. No tan sols volent cooperar, tant si et ve de gust com si no, sinó també estant disposada a interrompre qualsevol cosa si és això el que jo vull.

—Però és que et desitjo sempre que em desitges.

—No saps bé com és de rar això. La majoria de dones volen ser conquerides una mica i, si es troben enmig d’alguna activitat, sovint no volen que les interrompin.

—La dona que em va criar sempre estava disposada quan un home se li insinuava. Tu t’has insinuat, m’has besat i m’has fet saber que em desitjaves.

—Potser lamentaré haver-t’ho dit, però t’hi pots negar, tu ho saps. —El seu front s’arrufava amb l’esforç de tractar d’explicar-li-ho—. Espero que no pensis que sempre has de estar a punt quan jo hi estigui. Ja no vius amb el Clan.

—Tu no ho entens —digué Ayla remenant el cap, esforçant-se també per fer-li-ho comprendre—. No penso que he d’estar a punt. Si tu t’insinues, jo estic disposada. Potser es perquè així es comportaven sempre totes les dones del Clan. Potser és perquè t’estimo tant, però quan tu t’insinues, no hi penso, ho sento dintre. La teva indicació, la teva besada, em diuen que em desitges i em fan desitjar-te.

Ell somreia una altra vegada, alleugerit i joiós.

—Tu també em poses a punt. Només basta que et miri. —Ell inclinà el cap i ella li oferí el rostre, emmotllant-se a ell, que l’estrenyia ben fort.

Jondalar refrenava l’entusiasme impetuós que sentia, si bé creuà la seva ment una estranya sensació de plaer que encara podia sentir tan ansiosament per ella. Algunes dones l’havien cansat després de la primera experiència, però amb Ayla sempre pareixia nou. Podia sentir el seu cos ferm i vigorós i els braços entorn del coll. Esmunyí les mans cap endavant i li agafà els costats dels pits mentre es doblegava més per besar-li la corba del coll.

Ayla retirà les mans del coll i començà a desfermar-se el cinturó, llançant-lo a terra junt amb els instruments que hi penjaven. Jondalar l’assoli per davall la túnica, palpant-la fins que trobà les rodoneses amb els mugrons durs i erectes. Aixecà la túnica una mica més, mostrant una aurèola obscura que envoltava el node sensible i realçat. Sentint la calenta rodonesa a la mà, llepava el mugró amb la llengua, llavors se’l ficà a la boca i xuclà.

Un constant formigueig de foc corria per dintre del lloc profund d’Ayla quan un lleu gemec de plaer eixí dels seus llavis. Li costava de creure com estava de disposada. Igual que la mamut roja obscura, sentí que havia esperat tot el dia i ja no podia esperar més. Una imatge fugissera de l’enorme bou rogenc, amb el seu òrgan llarg i corbat, li passà per la ment. Jondalar la deixà anar i ella agafà l’obertura del coll de la túnica i l’estirà per damunt del seu cap amb un moviment hàbil.

Ell, veient-la, aguantà la respiració, li amoixà la pell suau i li palpà les pletòriques mamelles. Li amanyagava una mamil·la dura, pessigant i fregant, mentre xuclava, estirava i pegava petites mossegadetes a l’altra. Ayla sentia delitosos embats d’excitació i tancà els ulls com per abandonar-s’hi. Quan ell va parar les gojoses carícies que li feia amb les mans i amb la boca, Ayla mantingué els ulls clucs i aviat sentí com era besada. Obrí la boca per deixar entrar una llengua suau exploradora. Quan envoltà el coll de Jondalar amb els braços, pogué sentir les arrugues de la túnica de pell contra els seus mamellons encara sensibles.

Ell li passava les mans per damunt la pell suau dels darreres i podia percebre el moviment dels seus músculs ferms. La resposta immediata d’ella li augmentava el propi ardor i la virilitat erecta i dura premia contra la indumentària.

—Oh, dona! —sospirà—. Com et desitjo!

—Estic a punt per a tu.

—Just deixa’m que em llevi això —digué ell. Es desfermà el cinturó, llavors estirà la túnica per darrera i la passà per damunt el cap. Ayla veié l’embalum pregnant, l’amoixà i després començà a desfer-li els cordons mentre ell afluixava els d’ella. Ambdós es tragueren les calces i s’acostaren l’un a l’altra, ajuntant-se en una llarga, plàcida i voluptuosa besada. Jondalar escodrinyà ràpidament la clariana, cercant un lloc adient, però Ayla es deixà caure sobre les mans i els genolls, després mirà enrere cap a ell amb un somriure picardiós.

—El teu pèl pot ser groc i no bru resplendent, però és l’únic que he escollit —digué ella.

Ell li tornà el somrís i s’agenollà darrera ella.

—I el teu cabell no és d’un vermell intens, té el color del fenc madur, però conserva quelcom que és, quelcom igual que una flor vermella amb molts pètals. Però jo no tinc una trompa peluda per assolir-te, he d’usar una altra cosa —digué.

Jondalar l’empenyé lleugerament cap avant, li separà les natges per exposar la sucosa escletxa feminal, després es doblegà per tastar el salobre calent. Passà la llengua més endavant i trobà el nòdul dur ficat al fons dels plecs. Ella panteixava i es movia per oferir-li més fàcil accés, mentre ell agullonava i acariciava amb la boca; llavors s’ajupí totalment convidant-lo a llepar i a explorar. A ell sempre li agradava tastar-la.

Ayla es bellugava en una onada de sensacions, no parava esment sinó en els ardents batecs voluptuosos que recorrien el seu cos. Era més sensible que mai i cada punt que ell tocava o besava encenia tot el recorregut a través d’ella fins al racó més profund on escruixia amb foc i anhel. Ella no sentia la pròpia respiració que esdevenia més ràpida o els crits de plaer que feia, però Jondalar sí.

Ell s’incorporà darrera ella, s’hi acostà i copsà fàcilment l’escletxa amb el seu ansiós membre viril. Quan començà a penetrar-la, ella reculà empenyent-se cap a ell fins que el tingué tot dintre. Ell cridà de gust per l’acolliment increïblement ardorós; després, agafant-la pels malucs, es retirà. Rodejant-la allargà la mà fins al dur node de la voluptuositat i el refregava suaument mentre ella empenyia cul enrere. Sentia que la fruïció atenyia el cim. Es retirà una vegada més i, sentint que ella estava a punt, refregà cada cop més ràpid mentre la penetrava completament. Ella llançà un crit d’alliberament i la veu d’ell cridà amb ella.

Ayla romania estesa, amb la cara a l’herba, sostenint damunt seu el pes delitós i sentint a la banda esquerra de l’esquena les alenades de Jondalar. Obrí els ulls i, sense ganes de moure’s, observà una formiga que arrossegava un pecíol. Sentí que l’home es movia i llavors es girava posant-li el braç damunt la cintura.

—Jondalar, ets un home increïble. Tens idea de com ets d’extraordinari? —li digué.

—No he sentit abans aquestes paraules? Em sembla haver-te-les dites —respongué ell.

—Però referides a tu són veritat. Com em coneixes tan bé? Perdo l’enteniment just de sentir el que tu em fas.

—Penso que estaves a punt.

—És ver. Sempre és meravellós, però aquesta vegada, no ho sé. Potser eren els mamuts. Tot el dia he estat pensant en la graciosa mamut roja i el seu fantàstic mascle… i en tu.

—Bé, potser haurem de tornar jugar a ser mamuts —digué ell amb un somrís ample mentre es girava posant-se d’esquena.

Ayla s’incorporà.

—D’acord, però ara vaig a jugar al riu abans que es faci fosc —ella s’acotà, el besà i sentí el gust d’ella en la boca d’ell—, després que hagi donat una ullada al menjar.

Corregué on hi havia el foc, tomà a girar el bisó, tragué les pedres de coure, n’afegí dues més del foc esmorteït, però encara calent, posà una mica més de llenya a les flames i se n’anà corrents al riu. L’aigua era freda quan hi entrà d’una esquitxotada, però no en féu cas. Estava acostumada a l’aigua freda. Ben aviat s’hi uní Jondalar, portant una gran camussa de pell suau. La deixà en terra i entrà amb més compte, finalment prengué alè i es capbussà. Eixí retirant-se els cabells de davant els ulls.

—Quin fred! —exclamà.

Ella sorgí amb ell i, amb un somriure maquiavèl·lic, l’esquitxà. Ell li tornà l’esquitxada i seguí una sorollosa batalla d’aigua. Amb una darrera esquitxada, Ayla sortí de l’aigua, agafà la camussa suau i començà a assecar-se. La donà a Jondalar quan aquest sortí del riu, llavors tornà corrents al lloc d’acampada i es vestí ràpidament. Estava servint la sopa en els seus particulars bols quan Jondalar venia caminant del riu.