LA DARRERA VEGADA QUE ENS VAM VEURE

Havíem estat prenent, jo, un cafè, i ell el seu invariable suc de taronja que consumia al llarg dels mesos de malaltia, en una ingènua recerca de vitamines que l’havien d’ajudar a superar el seu mal, al bar Lobo del carrer Pintor Fortuny cantonada amb Xuclà.

Era la vigília de Reis, a mitja tarda —jo encara tenia uns quants obsequis per comprar—, i érem molt a prop d’una Rambla inundada de gent.

No recordo de què havíem parlat en el bar. Suposo que de banalitats i ximpleries, detalls i anècdotes que no ens fessin estimbar pels precipicis del sentimentalisme que sempre havíem volgut evitar. Com si ell no estigués malalt i jo no em sentís corprès per la seva situació.

Quan vam sortir al carrer i ens vam acomiadar, ell em va mirar directament al fons dels ulls, amb tota la seva ànima, amb una mena de mirada que semblava provenir de molt lluny, d’algun lloc remot i molt distant, més enllà del temps i de l’espai. Va ser una mirada carregada de seriositat, d’intensitat, com si estigués escanejant el meu rostre per recordar-lo després, com si em fes una fitxa amb tot detall; una mirada prenyada de sentit, sense paraules que la disfressessin, que jo no vaig saber interpretar com el que òbviament era: el comiat.

Aquella mirada tan seriosa, tan negra i solemne, tan eloqüent, llunyana i propera a la vegada, em va intimidar, fins i tot em va incomodar una mica, poc propens com he estat sempre —per a la meva desgràcia— a les expansions sentimentals. Havia arribat el moment d’abraçar-nos i dir-nos quatre coses que no fossin banals… quatre coses fonamentals, primordials. Però no ho vam fer.

Sempre més he pensat que la iniciativa de l’abraçada l’havia d’haver dut jo. Jo era qui havia de resoldre aquella seva mirada en silenci amb una reacció física: un apropament, un despullament de les convencions masculines en què s’assentava la nostra amistat, una encaixada de mans, un petó, alguna reacció genuïna que sorgís del fons del meu ésser i, per uns instants, em descontrolés, ens descontrolés a tots dos. Potser un sanglot, unes llàgrimes, un crit… Però vaig optar per interrompre aquell brevíssim instant únic amb alguna brometa que ell de seguida va entomar i respondre. Em vaig tornar a amagar rere la màscara de l’humor i ell es va apressar a fer-ho també. El moment havia passat. La intensitat de la seva mirada havia desaparegut.

El temps, que s’havia detingut per uns instants en aquella cantonada, la massa de persones que formiguejaven amunt i avall pels carrerons adjacents a la Rambla, els turistes amb els seus mapes i les seves ampolles d’aigua, els taxistes aturats a la parada de l’antic hotel Manila, tot, per uns breus moments, havia quedat en suspens dins del nostre cap mentre ell em mirava: «una mirada, si se’m permet, feta des de l’altre cantó de la malaltia terminal», com molt bé la defineix Josep Maria Benet i Jornet en unes ratlles del llibre Material d’enderroc en què evoca uns moments semblants en ocasió del comiat de la seva amiga Montserrat Roig.

En el fons d’aquella mirada del Pepe hi havia una tendresa molt densa, tan atapeïda com diuen que estava la matèria fosca abans del big bang.

Estic segur que hauria estat millor deixar-se endur pels sentiments que a tots dos ens feien una mica de vergonya, l’estrany pudor sentimental que alguns homes tenim gravat a foc en la nostra manera de ser i fer-nos una gran abraçada, intensa, física i animal; però hi ha un moment en què les efusions ens semblen risibles, ens incomoden, ens expulsen del context sentimental en què volíem instal·lar-nos i ens fan sentir melodramàtics i exagerats, o sigui insincers. Aquella bona abraçada que no va tenir lloc, teatral si es vol (què érem, nosaltres, si no dos homes de teatre en tota l’extensió i la profunditat del terme?) ens hauria anat molt bé a tots dos, especialment a mi. Era ben clar —després ho vaig anar comprenent— que el Pepe havia decidit que aquell moment, aquell instant precís, el dia 5 de gener del 2009, vigília de Reis, a quarts de vuit de la tarda, a la cruïlla de Pintor Fortuny i Xuclà que tantíssimes vegades havíem creuat junts al llarg de la vida, era la darrera vegada que ens vèiem. Almenys en el regne dels vius.

Aquest llibre, al qual ara poso punt final, és el meu intent de reemplaçar l’abraçada còsmica que, malauradament, mai no es va produir entre nosaltres dos.

Barcelona, 5 de desembre del 2016