EL GRAN RIALLER
Quan dalt de l’escenari perdia el fil del que explicava, feia veure que les rialles del públic se li encomanaven i no podia parar de riure. Aleshores es dirigia als espectadors i els demanava que deixessin de riure o no podria continuar, la qual cosa encara motivava una rialla més gran del respectable, i durant aquest lapse ell podia reordenar les idees, ressituar-se i continuar endavant.
De vegades, l’excusa per interrompre era que tenia set —sovint era veritat— i demanava a la Maria una mica d’aigua. Sense acabar d’anar-se’n d’escena, s’acostava a una cameta i bevia amb fruïció, a la vista del públic; demanava que no el miressin, que li feia vergonya… i la gent encara reia més. La connexió empàtica amb els espectadors, als quals feia sentir com si fossin amics de tota la vida, era tan forta que si s’hagués posat a pixar en un racó de l’escenari el públic li hauria rigut l’ocurrència.
Fer teatre, en el fons, no és altra cosa que establir un corrent de comunicació entre l’escenari i la sala; llançar un fil que atrapi l’espectador i el mantingui connectat durant l’estona que dura la funció, tot emportant-se’l lluny de la seva realitat quotidiana. Si l’espectacle no és prou reeixit, o l’artista no està tocat per la gràcia dels déus, l’espectador es desconnecta, perd el fil, comença a percebre la seva pròpia realitat de persona asseguda en una renglera de butaques, estossega, mira el rellotge, s’entreté a contemplar el pentinat de la senyora del davant… És un espectador perdut, un fracàs per a l’artista que hi ha dalt de l’escenari.
Al Pepe això no li passava gairebé mai. Podia treballar en circumstàncies ben adverses, en espais molt poc adequats per fer-hi un espectacle teatral, que sempre aconseguia crear el fil que atrapava l’atenció de l’espectador i sabia anar-lo enfortint cada cop més fins que acabava tenint el gruix d’un cordó. D’un cordó umbilical. I les substàncies que el Pepe administrava al seu espectador eren unes proteïnes de rialla que el feien revifar i sortir del teatre pensant que, al capdavall, aquest és un món de mones, que es deia abans.
Per solucionar els moments complicats, ell va descobrir la pròpia rialla i va començar a deixar-la anar per estovar l’animositat dels públics menys receptius. No us rigueu de mi, ja ho faig jo. I l’invent —no podia ser d’altra manera— li va funcionar perfectament, tant que al final ja s’havia convertit en una mena de penjarella de la seva interpretació, en un tic, un hàbit del qual ja no es podia desprendre i que formava part del seu equipatge, de la seva cuina.
De vegades es quedava al bell mig de l’escena sense dir res i reia. El públic li aplaudia aquella rialla entremaliada, múrria i burleta, deslligada de cap context: pura rialla, pura burla, pura diversió.
En una ocasió, ja fa molts anys, va actuar a l’aire lliure al pati d’una escola de Valldoreix en una agradable nit d’estiu. El magnetòfon que reproduïa les músiques i les veus en off de l’espectacle, però, es va avariar i la funció no podia començar. Jo em trobava allí i perquè es pogués fer la funció em vaig prestar a anar a cercar un aparell similar al local d’assaig de Dagoll Dagom —a una vintena de quilòmetres d’allí, al peu del funicular de Vallvidrera—. Entre una cosa i una altra la funció va començar amb una hora de retard, però el públic no va patir gens, ans al contrari: el Pepe es va plantar a l’escenari i va demanar excuses pel retard, va dir alguna cosa que va fer gràcia i la gent va riure i va aplaudir, de manera que ell va seguir parlant, divagant, improvisant… Quan vam arribar, amb un pam de llengua fora i el magnetòfon de recanvi, el Pepe estava embaladíssim i el públic s’ho estava passant d’allò més bé. Gairebé sabia greu interrompre aquella bona ona i començar l’espectacle de veritat.