L’ANUNCIACIÓ

Em va comunicar que estava malalt la primavera del 2008, quan es trobava representant La sonrisa etíope al Teatre Capitol, a la sala gran que l’empresa Balañà va batejar posteriorment amb el seu nom, com a homenatge a l’actor que el va omplir al llarg de vuit temporades seguides.

La notícia me la va donar ell mateix d’una manera molt peculiar: estàvem sopant al restaurant El Bierzo, darrere del Victòria —un dels nostres restaurants més freqüentats i valorats que ara s’ha convertit en un falàfel greixós— i, de cop, sense preàmbuls ni preliminars, em va informar que li havien fet unes proves per detectar si tenia càncer. Jo vaig fer uns ulls com unes taronges. No en sabia res, jo. No n’havia dit res a ningú, tret de la germana que, metge retirada com era, l’havia acompanyat.

Em va explicar que l’havien sedat i que en despertar-se havia vist la germana somrient des de l’altra banda d’un vidre, fent-li gestos d’alegria i conhort, aixecant els polzes en senyal de victòria, la qual cosa significava que els resultats de les proves havien estat negatius, és a dir, bons. (Curiosa la ciència mèdica, que subverteix l’habitual sinonímia de bo en positiu i dolent en negatiu i fa que la salut depengui dels resultats negatius i la malaltia dels positius…).

Vam estar parlant de l’ensurt inicial i de la tranquil·litat de què ara gaudia. Em vaig esgarrifar de pensar que havia passat per aquella experiència en silenci, sense dir-ne una paraula a ningú, i vam brindar pel futur, ell amb aigua i jo amb el meu vi rosat.

La sonrisa etíope anava molt bé, tot i que havia tingut molts maldecaps per poder portar a actuar les ballarines abissínies que feien algunes coreografies entremig dels seus números. Se’l veia cansat però content.

Era mentida.

Les proves que li havien fet havien donat resultats positius i ell ja estava pendent de començar el tractament. Però d’entrada va estimar-se més fruir de la història al revés, de la història en el seu vessant feliç; va optar per comunicar la seva bona salut quan la veritat era que la seva salut estava seriosament amenaçada.

D’una banda suposo que es tractava d’una reacció defensiva davant de la notícia: simplement la negava, no l’assumia, fingia que no era certa, que no existia. La famosa negació com el primer estadi de les reaccions de la persona davant de les males notícies, una escala que va de la negació a l’acceptació passant per la ira, la negociació i la depressió, i que sempre m’ha resultat revoltant: em nego a acceptar que siguem tan previsibles, tan automàtics.

Aquesta reacció de negació de l’evidència de la malaltia em va fer venir al cap un tristíssim episodi familiar força remot, en el qual un oncle llunyà meu havia contret la temudíssima meningitis a l’edat de vuit anys amb resultats molt dramàtics: el nen havia quedat cec i coix per a tota la vida. De petit, jo escoltava terroritzat la narració que la meva cosina em feia de la manera com el seu oncle havia intentat negar la ceguesa tant de temps com havia pogut. Li havien fet tot de preguntes per comprovar si la visió era bona, i el nen havia enganyat els doctors i els adults fins que no va tenir més remei que reconèixer que no s’hi veia. És una història que sempre m’ha corprès. El Pepe, en certa manera, estava fent el mateix.

En la seva ocultació hi havia una mena de fugida de la realitat que jo puc entendre molt bé perquè l’he practicat assíduament: com si les coses no arribessin a ser certes fins al moment que surten de la nostra boca. Però potser hi havia també una necessitat de viure allò que podia haver estat la versió bonica de la història. Es va donar unes setmanes per viure la ficció de la persona que s’ha vist en perill greu de malaltia i, finalment, ho ha resolt de manera satisfactòria. Jo (més endavant ho explicaré) havia intentat mantenir en secret que fumava; havia volgut viure la vida des del costat dels no-fumadors, ser considerat un d’ells. El Pepe feia el mateix amb la malaltia. Volia viure la seva història des de l’altre costat de la realitat. Però la ficció de salut i bondat no va resultar satisfactòria.

El càncer hi era i es manifestava en una tos breu i persistent, una mena d’estossec que l’acompanyava tota l’estona, fins i tot durant les representacions al teatre: una manera d’aclarir-se la gargamella que s’havia convertit en un tic des de feia força temps, la qual cosa m’ha fet pensar que la malaltia ja estava instal·lada en el seu organisme des de molt temps abans de saber-ho. Aquella tos i una textura estranyament grisosa de la pell.

També penso que, probablement, es va estimar més donar-me la mala notícia de manera gradual i estalviar-se per unes setmanes l’etiqueta de malalt, que és una de les càrregues psicològiques més emprenyadores que una persona pot dur al damunt. Deixar enrere la salut i adquirir consciència de la malaltia, canviar tots els hàbits i els costums, deixar de treballar i fer vida sana —que paradoxalment és la vida que es fa quan s’està malalt— és un canvi de mentalitat que resulta molt difícil de fer, especialment quan les conseqüències encara no es fan sentir amb força, com li succeïa a ell en aquells primers estadis de la malaltia. Simplement, els metges han identificat unes cèl·lules malignes que en un termini breu atacaran l’organisme de manera molt perillosa, fins i tot letal, però l’atac encara no ha començat. Com aquelles imatges nocturnes i verdoses que les televisions de tot el món transmetien en els moments previs a l’atac de l’exèrcit de Bush a la ciutat de Bagdad, l’any 1991. S’hi veia una ciutat ben il·luminada, amb avingudes àmplies, semàfors en funcionament i algun cotxe escadusser que circulava, quan l’atac ja estava acordat. Semblava impossible que aquella situació de calma es transformés al cap de poc en un escenari de caos i devastació. Un dels molts espectacles lamentables als quals hem hagut d’assistir des del sofà de casa, com si veiéssim un joc d’ordinador mal dissenyat. O com la radioactivitat de Txernòbil que s’escampa per tot el terreny, les plantes, les cases, els horts, i tanmateix no es deixa sentir clarament; la mort letàrgica, quieta, esperant per saltar en qualsevol moment.

Aquell sopar a El Bierzo va ser el darrer en el qual vam gaudir de la nostra rutina de trobades. A més de la breu conversa en què em va informar de les proves que li havien fet amb resultats tan satisfactoris, vam parlar de tot i de tothom, de política i de coneguts i conegudes, ens vam explicar pel·lícules que havíem vist darrerament i vam comentar les notícies de l’actualitat política espanyola controlada pel PP que ell salpebrava amb tota mena d’insults i malediccions.

Al cap d’uns quants dies em va telefonar. Estava sopant a casa amb la Ruth i el Dimas i em vaig haver de retirar de la taula per pescar cobertura prop del balcó. Era el Pepe. Em va comunicar de manera molt clara i directa que ja tenia el resultat de les proves i que el resultat era dolent.

—Com vols dir? —vaig preguntar.

—Càncer, nen —va contestar.

—Hòstia, les cames em fan figa, què dius.

—No, no… és millor així. Ara ja en tinc la certesa i m’he quedat més tranquil. És molt millor saber-ho que quedar-se amb el dubte.

—Però no havies dit que les proves havien sortit negatives? —vaig demanar jo amb una certa indignació, com reclamant un dret adquirit durant el darrer sopar.

—No, no. Les coses són així. Toca fotre’s.

—I ara què.

—Doncs res. Demà faig l’última funció i dilluns començo el tractament.

Després, en ocasions que ens hem trobat les Viudes de Pepe, he explicat aquesta història i ha resultat xocant que cadascú tingués una versió particular de l’anunci de la malaltia: a cada un dels seus amics li havia fet una representació particular. De fet, això no ens hauria d’estranyar gens, venint del Pepe, el gran fingidor. Jo explico la meva part de la veritat, aquella veritat que, segons Salvador Espriu, al principi del món es va esmicolar i cada un dels fragments conté una engruna d’autèntica llum.

La pretensió d’aquestes línies, d’aquests fulls, no és de cap manera establir dades ni dates històriques i biogràfiques: hi ha moments —com aquest de l’anunci de la malaltia— en què soc conscient que la meva versió difereix de les altres. Ja està bé així, perquè el que intento és retratar la meva relació amb ell, no pas la relació del Pepe amb tot el món, i —citant Vázquez Montalbán i Flor de nit— la meva memòria pot ser tan falsificadora com la de qualsevol altre.