LA RESURRECCIÓ DE LA CARN

Parlàvem, al començament del llibre, de la resurrecció de la carn que promet la religió catòlica: diu que el dia del Judici Final, els morts sortiran de les tombes i tothom reapareixerà amb la seva matèria recuperada. Hi ha uns quadres tenebrosos en què llargues fileres d’éssers humans surten de les entranyes de la terra i s’adrecen, nus, cap a la Llum Primordial. Suposo que van nus per subratllar el fet que davant del Judici Final no hi valdran les aparences. Em sembla bé. Dono per descomptat que la nuesa no comportarà cap mena d’excitació sexual en els participants, ja que seria força problemàtic que algun ciutadà o ciutadana del regne dels ressuscitats mostrés signes de desig com una erecció o una conducta impròpia.

La pregunta és: amb quina versió de nosaltres mateixos ens presentarem al Judici Final? Amb l’última aparença que vam tenir sobre la Terra, amb l’edat en què vam morir? Aleshores la feliç congregació de ressuscitats serà una mena d’assemblea de moribunds la majoria dels quals es trobaran en un estat físic lamentable. Una reposició de la Nit dels Morts Vivents. Ressuscitarem vells? Val la pena fer-ho?, em pregunto. O hi haurà previst un algoritme que calculi la nostra edat d’or i ens hi transporti en reincorporar-nos a la vida física? Serem nens? Serem adolescents? A mi m’agradaria recuperar l’aparença física de l’estiu en què vaig fer quaranta anys; potser n’hi haurà prou amb desitjar-ho i la Intel·ligència Superior que ens governa i ens ordena s’apressarà a satisfer-nos.

La veritat és que la incertesa que plana damunt de les promeses de vida eterna i resurrecció de la carn mereixeria una mica més d’atenció de les autoritats teològiques, que semblen exclusivament preocupades pel matrimoni gai, el divorci i l’avortament. Algú hauria de pensar a respondre aquestes preguntes, perquè des que la humanitat va arrencar el seu vaivé per damunt de la Terra s’han anat acumulant els morts d’una manera espantosa.

No tinc idea de quantes persones deuen haver viscut des de l’albada de la humanitat fins a dia d’avui, però segur que hi deu haver algú que ha elaborat un programa informàtic i ens en pot donar una xifra molt ajustada; els que hi entenen diu que som 107.000 milions els mortals que hem trepitjat l’escorça terrestre al llarg dels mil·lennis.

Quan tots ressuscitem amb els nostres cossos carnals, segur que hi cabrem? No oblidem que parlem de persones físiques. Com ens organitzarem? Els neandertals també gaudiran del privilegi de la resurrecció? Espero que sí, perquè sembla que tots portem uns quants cromosomes seus. Fins a quina baula de la cadena evolutiva? L’Homo ergaster? L’australopitec? No mossegaran, aquests.

Tot són incerteses. I els que van morir trinxats per una bomba, desintegrats per una explosió, o simplement incinerats al crematori, com ho faran per recuperar la seva carnalitat, la seva carnositat? Qui els tornarà a ajuntar, a reparar, després de ser convertits en cendres? I els animals de companyia als quals tant d’amor hem dispensat, què serà d’ells? La resurrecció de la carn també els té en compte? O, pel fet de no tenir ànima, no disposen del dret de resurrecció? Suposo que deu ser així. No tindrem gossos, ni gats, ni periquitos en la vida eterna, malgrat que la Pepita, l’àvia de la Ruth, l’únic ésser viu que l’entendria i amb qui es comunicava els darrers anys de la seva vida era el seu periquito, del qual no recordo el nom però no s’allunyava gaire del comú de noms que tenen aquests ocellets. A la Pepita no li vindrà gens de gust la vida eterna sense el pericu; de fet, els mesos que va passar en una residència de gent gran era la seva única i més dolorosa preocupació: l’havien separat del seu ocell per culpa d’unes normes completament estúpides que no tenien en compte que la companyia d’un animaló, moltes vegades és la relació més benèfica que pot tenir una persona vella.

Pel fet que ningú no ha sabut respondre les meves preguntes he arribat a la conclusió que la vida eterna teològica és una promesa com les que fan els polítics en campanya, un conte per a criatures. El que se’n diu una enganyifa.

En la resurrecció de la carn que operen els somnis, o almenys en l’aparença de resurrecció, el Pepe se m’ha presentat amb el seu aspecte dels darrers anys abans d’estar malalt: entre els cinquanta i els seixanta anys, força colrat pel sol, fibrós, amb els cabells molt curts encara foscos, lleument espurnejats de cabells blancs. Ja du la dentadura postissa terriblement ortopèdica que li van implantar a canvi d’una autèntica milionada i que convertia el seu somriure en una muralla de pròtesis dentals blanques; un exemple, des del meu punt de vista, d’allò que han d’evitar sempre els postissos: estar tan ben fets que no siguin creïbles. L’home s’havia sotmès a una dolorosa operació bucal en la qual li havien arrencat totes les dents —molt malmeses pel tabac— d’una sola tacada i n’hi havien cargolat unes de noves a les barres, com qui penja un tac a la paret amb un filaberquí. De cop havia recuperat una dentadura que mai no havia tingut: blanca, regular, de peces quadrades i una mica excessives. Però ell necessitava aquella reconstrucció dental per motius completament professionals, més enllà de l’estètica i de la higiene: es guanyava la vida amb el seu somriure i amb la seva rialla franca i explosiva que contagiava a tots els que l’envoltaven, tant a l’escenari com a la vida normal. Com que durant anys va patir tota mena de problemes amb les dents, es va acostumar a riure, durant una època molt dilatada de la seva vida, tapant-se la boca amb una mà, en un gest d’una timidesa de senyoreta finolis que provenia del desig d’ocultar l’esvoranc que li quedava entre les dents i els queixals. Encara ara, alguns amics que l’imiten fan aquell riure ocult, parapetat rere una mà que ben estesa amb els dits junts es recolzava sobre el llavi de dalt i feia una pantalla encobridora de les dents mal col·locades. Després de la intervenció integral del dentista caríssim —el dentista dels famosos— va perdre la por de riure i així ho feia en tota ocasió i en tot moment. Una rialla que desarmava els seus enemics i es propagava entre el seu públic com una traca en una nit de revetlla, explotant instantàniament en diversos llocs a la vegada. El Pepe era la persona que reia millor de totes les persones que jo he conegut. I per riure fan falta unes dents.

Alguns antropòlegs asseguren que la rialla humana és una ganyota que es deriva del primitiu intent d’agredir i mossegar: una manera de mostrar als altres les armes de les quals s’està dotat per atacar i per fer por, allò que fan els gossos d’ensenyar les dents com a avís del que pot venir després. El somriure, la rialla, també comporta un ensenyar les dents, però en aquest cas de signe contrari, amb els pols invertits, per donar a entendre que amb les armes que tenim a la boca no pretenem fer-li cap mena de mossegada ni cap mena de por. Riure seria com mostrar la pistola descarregada, assegurar a qui tenim davant que no estem disposats a fer servir les incisives i els ullals per esquinçar-li la carn ni les molars per triturar-la.

No sé si la teoria té alguna cosa de cert ni em preocupa gaire de saber-ho, perquè intueixo que l’antropologia, com la psicologia, és una gaia ciència, un gènere literari proper a la literatura fantàstica i a la poesia lírica en què el que realment compta és la bellesa i l’amenitat d’allò que es presenta. En aquest sentit, la tesi de la rialla com a amenaça reprimida, com a evolució pacífica de l’instint primitiu de matar, em va molt bé per explicar la rialla del Pepe, que, en el fons del seu cor, sempre guardava un punt de violència que podia esclatar de manera impensada: la seva rialla prorrogava aquest perill i li feia enxiquir els ulls, que habitualment tenien una mirada molt negra, molt oberta, molt forta, molt penetrant, gairebé massa. La negror de la mirada contrastava perfectament amb la blancor de porcellana de les dents, i el contrast de l’una amb l’altra creava un oxímoron de diversió defensiva, una agressió enriolada, que feia que l’espectador, l’oient, l’amic, estigués tota l’estona preparat per rebre, enmig de les moixaines, l’esgarrapada de l’animal ocult.