LES LLIBRETETES

El Pepe sempre havia estat tocat per l’escriptura, era un lletraferit, i omplia amb lletra menuda llibretes de butxaca que sempre duia damunt. En un moment determinat, enmig d’una conversa o prenent un tallat a la barra d’un bar, treia la llibreteta de la butxaca de la camisa —allí on ara portem el telèfon mòbil— i hi apuntava alguna cosa. No deixava línies en blanc, aprofitava tota la quadrícula del paper per atapeir-la de lletres.

Mai no vaig gosar investigar què hi posava en aquells quaderns i mai no es va mostrar gens propens a compartir-ho. Alguna vegada se m’havien escapat els ulls cap als fulls plens de formiguetes de la llibreta, i fins i tot en una ocasió en què tenia un bon angle per llegir sense ser vist vaig poder espiar el que escrivia, la data del dia i una frase concisa i sòlida sota: «Me duele el estómago». Res més.

Ara em sap greu no haver estat més tafaner, més indiscret. Sempre he tingut una reticència molt gran a envair la intimitat dels altres, a escoltar les seves converses quan no sabien que els escoltava, a llegir els diaris personals que, alguna vegada, han quedat a les meves mans, a controlar els missatges del correu electrònic de la meva parentela o a investigar què hi ha als calaixos de la gent que estimo (de la que no estimo ni tan sols m’ha passat pel cap). Sé de persones que, quan van al bany a casa d’algú, no poden estar-se d’escodrinyar tot el que hi ha als prestatges i als armariets, als calaixos i damunt de les lleixes. Quins medicaments gasta el seu amfitrió, si té condons i curiositats per l’estil. A mi no m’hi trobareu mai, en aquestes investigacions, perquè són coses que realment m’incomoden.

Hi ha gent que ho fa sistemàticament quan ningú no les veu; simplement no es poden resistir a la fascinació de conèixer una part oculta de l’altre, s’arrisquen a assabentar-se de coses que potser no haurien de saber i, en el fons, demostren un interès viu pel proïsme. Ho envejo. El meu caràcter sempre m’ha impedit de fer-ho. Em faig vergonya a mi mateix, no li trobo la justificació ni la necessitat i, per tant, no em sento temptat de fer-ho.

Descobrir els secrets dels altres em fa sentir violent, m’esborrona.

He evitat amb tota cura, gairebé amb temor, llegir missatges de telèfons mòbils, cartes o qualsevol mena de document que sigui susceptible de posar-me en una posició tan poc airosa. Elimino de la meva vida les sospites i els jocs detectivescos: si m’haig d’assabentar d’alguna cosa, ja me n’assabentaré quan arribi l’hora. No vull robar les intimitats de les persones que estan al meu voltant, perquè l’única vegada que ho vaig fer em vaig sentir molt lleig i molt miserable i encara m’aclapara, quan hi penso, una intensa sensació de vergonya.

Entenc que les llibretetes, els quaderns, els diaris i els dietaris que les persones omplim són per a consum propi (és realment divertit llegir els nostres fulls de dietari al cap d’uns anys) o per a la posterior reelaboració que en faci la mateixa persona, en edat més adulta i, segons diuen, més madura i reflexiva.

Les llibretetes, doncs, serien com una col·lecció d’insectes, de plantes, de flors seques, de mostres variades de la vida que l’investigador recull durant el seu treball de camp per, posteriorment, ordenar-les, classificar-les i, si vol i pot, fer-les públiques.

Les llibretetes acomplien per al Pepe el valor que per a un altre pot tenir la càmera fotogràfica, l’actual telèfon mòbil: capturar un instant, una reflexió, una impressió, una idea que no volia que passés avall. Li agradava documentar-hi el nombre d’espectadors que acudien a les seves funcions, hi feia uns petits gràfics manuals —un Excel d’estar per casa— amb columnes acolorides que indicaven l’ocupació de la sala i altres detalls del seu dia a dia laboral. En el fons de la seva ànima, entre moltes altres tendències que s’hi allotjaven, hi havia un arxiver, un col·leccionador de moments i de reflexions, de dades, de dates, de llibretetes. Un Virgo de dalt a baix per als qui creuen en els signes del zodíac.

Totes les persones que elaboren alguna mena de literatura del jo saben que, en un futur no gaire llunyà, poc temps després de la seva mort segurament, aquelles pàgines passaran pel sedàs dels que vindran darrere: algunes seran llegides amb avidesa, d’altres fullejades distretament i, després, llençades a les escombraries sense contemplacions, i unes poquíssimes seran objecte d’estudi i publicació posterior. Això no importa. El que és clar és que en l’acte d’omplir llibretetes i quaderns hi ha una voluntat de permanència del qui escriu.

Hi ha anècdotes ben divertides pel que fa als quaderns i les llibretes: un conegut meu —més ben dit, un familiar d’un conegut meu— va deixar en morir un feix d’escrits lligats amb un cordill amb la indicació que aquells papers no havien de donar-se a la llum fins trenta anys després de la seva mort. Però van passar els trenta anys de silenci i ningú no es va recordar de llegir-los mai més; de fet, ningú no recordava ni tan sols que existien. Em pregunto amb quina cara s’ho mirarà aquell bon home que volia preservar la seva intimitat, almenys durant una generació, en comprovar, des de dalt del seu núvol, que ja no interessen a ningú.

Pocs mesos abans de la seva mort, quan el Pepe encara anava amunt i avall, caminant animosament, va venir un parell o tres de vegades a veure els assaigs d’Aloma que, amb Dagoll Dagom, preparàvem al TNC.

L’adaptació de l’amarga novel·la de joventut de la Rodoreda va ser feta pel Lluís Arcarazo, el qual va introduir, dins de la història de la jove adolescent que descobria l’amor i perdia la virginitat física i mental, la presència d’una Aloma ja madura que contemplava i reflexionava sobre l’acció i els sentiments que es presentaven a l’escenari.

Amb el Lluís, vam trobar un fil que unia les dues Alomes. El nexe d’unió que les relligava era, precisament, una llibreteta on l’Aloma adolescent anava anotant les emocions commovedores de la seva descoberta de l’amor. Al final de l’espectacle, l’Aloma jove (Júlia Möller) donava la llibreta a l’Aloma adulta (Carme Sansa) —és a dir, a la pròpia Rodoreda— perquè la conservés i, presumiblement, l’escrivís. Les llibretetes de l’Aloma, a través de la Rodoreda, arribaven al públic dels nostres dies.

El Pepe, el primer dia que va veure l’assaig en un dels magatzems del Teatre Nacional, va quedar fortament colpit per l’acció de traspàs de la llibreteta del personatge jove a l’adult. Va veure la consignació, per part de l’adolescent prematurament embarassada que és l’Aloma, del seu llegat literari en forma de quadern a un àlter ego que en el futur el farà realitat en termes literaris.

La identificació amb aquell gest va ser total i fortament emocional; ell mateix es trobava en aquells moments amb la necessitat vital de consignar les seves llibretes a un àlter ego que les canalitzés cap a la literatura. Però aquest àlter ego no hi va ser mai, ja que només podia haver estat ell… i ell ja tenia molt clara la seva sentència. D’aquí que l’episodi de la llibreta de l’Aloma l’arribés a corprendre tant.

Setmanes més tard, acompanyat pel Joan Gràcia, va acudir a un dels assaigs previs a l’estrena, aquest cop ja a la Sala Gran. Ens vam asseure de costat i vam presenciar la representació, que es va desenvolupar sense cap interrupció, amb els músics ja posats al fossat i l’espectacle (un dels més commovedors que he dirigit, pel meu gust) rodant amb tots els ets i uts.

Al llarg de la segona part, quan els esdeveniments dramàtics que somouen la vida tranquil·la de l’Aloma van tancant el cercle de la felicitat infantil i van obrint el panorama d’una vida dura, de mare soltera en una ciutat que es prepara per a la guerra civil, amb un amant que li ha dit adeu i gairebé no s’ha girat per mirar-la, quan els malbarataments que ha fet el seu germà Joan obliguen tota la família a deixar la casa i a buscar un futur ple d’incerteses, quan l’Aloma, desesperada, es planteja seguir el mateix camí dels dos Danis de la seva vida, el germà que s’havia suïcidat i el nebodet que s’havia mort, i entregar-se al no-res, el Pepe m’estrenyia el braç, completament involucrat en els esdeveniments de l’obra, i mormolava: «¡Desastre total!».

Al final de la funció, em va felicitar amb molta sinceritat als ulls i em va confessar que el moment en què l’Aloma jove donava la llibreta a l’Aloma adulta el trasbalsava enormement. No era una impressió meva, sinó les seves paraules textuals: «Lo de la libreta me hace polvo».

Amb el Pepe, tret de la frase consignada —«me duele el estómago»—, no vaig voler mai saber de què anaven aquelles llibretes, perquè no compartíem gaire allò que se’n diu les intimitats. Quan anàvem a sopar, activitat en què experimentàvem un gran plaer, no era gaire habitual que ens esplaiéssim parlant de les nostres vivències interiors, dels nostres sentiments, de les nostres penalitats; era molt freqüent sopar parlant de pel·lícules clàssiques que ell havia vist en vídeo, o de notícies de la premsa, i a través d’aquelles converses obteníem la informació necessària sobre l’estat d’ànim i el món interior de l’altre.

La col·lecció de llibretetes del Pepe és un material que caldria estudiar i treballar de cara a una possible edició en què els seus admiradors podríem descobrir moltes cares de la seva personalitat i moltes versions de la seva veritat, a banda del fet que deuen contenir nombroses anècdotes molt amenes i altres de molt punyents.