LA MORT

Era un diumenge al matí, d’hora.

Em va trucar la Luci per dir-me entre gemecs que el Pepe «se había puesto muy malito», que hi anés de seguida. «On sou?», vaig preguntar. «En Doctor Dou», em va respondre. Que de sobte s’obrís aquella porta que m’havia estat vedada em va fer molt mala espina i vaig sortir corrents.

Els carrers de Barcelona, a quarts de nou del matí d’un diumenge d’hivern, estaven deserts i assolellats i vaig poder aparcar molt a prop. La Luci no m’havia dit clar i net què passava exactament, però els pitjors pressentiments planaven damunt meu, tot i que, per no ser-ne massa conscient, els apartava amb pressa del meu cap.

Quan vaig arribar davant de la porta de l’escala, vaig adonar-me que no recordava el pis i vaig telefonar a la Luci. El Flavià va agafar el telèfon. «Com està el Pepe?», vaig preguntar-li. «El Pepe? El Pepe està mort», va respondre bruscament.

Vaig pujar atabalat i allí hi havia la Luci, el Flavià, la Maria Rosales abraçada als genolls del Pepe, que jeia estirat… Va començar a arribar gent, amics, metges, periodistes, persones… Jo em vaig trobar contestant mecànicament unes preguntes que em feien davant d’una càmera de TV3 i, al meu costat, el Manel Fuentes contestava les mateixes preguntes per a una altra cadena.

A la cuina del seu pis, on vaig estar una estona assegut, vaig veure sobre el marbre una capsa de vàlium i me’n vaig prendre dos. Va arribar el Sisa tot destarotat dient que se n’havia d’anar a Madrid, el Joan Gràcia va fer un petó al front al Pepe, hi havia la Iuta i l’Ana Fernández, l’Anna Rosa Cisquella i el Pep Cruz i també algunes cares que no coneixia de res. El metge que l’havia dut estava tot compungit en un racó, i després van arribar els homes que s’enduien el cadàver, que el van ficar en una bossa de plàstic amb cremallera i, sense cap pausa, el van baixar i el van ficar en una furgoneta gris fosc que s’esperava a la porta. Vaig baixar amb ells. Al carrer no hi havia ningú i en un moment la furgoneta havia desaparegut. Per la cantonada de Pintor Fortuny passava una corrua de turistes en bicicleta. Jo m’havia quedat molt i molt sol.