Capítol dotzè

Durant els dies que seguiren el retorn, en Des Esseintes considerà els seus llibres i, només de pensar que hauria pogut separar-se’n durant molt de temps, gustà una satisfacció tan efectiva com la que hauria fruït si els hagués retrobat després d’una seriosa absència. Sota l’impuls d’aquest sentiment, aquells objectes li semblaren nous, car hi percebé belleses oblidades d’ençà de l’època en què els havia adquirit.

Tot, volums, bibelots, mobles, prengué als seus ulls un encant particular; el llit li semblà més tou, en comparació amb el llitet que hauria ocupat a Londres; el discret i silenciós servei dels criats l’encantà, fatigat com estava, només de pensament, de la loquacitat cridanera dels mossos d’hotel; l’organització metòdica de la vida li féu l’efecte d’ésser més envejable, des que l’atzar de les peregrinacions esdevenia possible.

Es tornà a esbandir en aquell bany del costum al qual tot d’artificials enyorances li insinuaven una qualitat més reconfortant i més tònica.

Però, principalment, el preocupaven els seus volums. Els examinà, els endreçà de nou als prestatges, verificant si, d’ençà de l’arribada a Fontenay, les calors o les pluges no n’havien pas danyat les enquadernacions o n’havien picat els papers rars.

Començà canviant de lloc tota la seva biblioteca llatina, després disposà en un nou ordre les obres especials d’Arquelau, d’Albert el Gran, de Llull, d’Arnau de Vilanova, que tractaven de la càbala i de les ciències ocultes; finalment compulsà, un a un, els seus llibres moderns i joiosament constatà que tots s’havien mantingut, absolutament secs, intactes.

Aquella col·lecció li havia costat sumes considerables; no admetia de cap manera, efectivament, que els autors que preferia es trobessin, a la seva biblioteca, igual que a les dels altres, impresos en paper de cotó, amb les sabates de claus d’un alvernès.

A París, antany, havia fet compondre, per a ell tot sol, certs volums que obrers especialment contractats tiraren en premses a mà; adés recorria a en Perrin de Lió, els esvelts i purs caràcters del qual convenien a les reimpressions arcaiques dels vells llibres; adés feia venir d’Anglaterra o d’Amèrica, per a la confecció de les obres del present segle, lletres noves; adés encara s’adreçava a una casa de Lilla que posseïa, feia segles, tot un joc de cossos gòtics; adés, finalment, requisava l’antiga impremta Enschede de Haarlem, la foneria de la qual conserva els punxons i els encunys dels caràcters anomenats de «civilité».

I baria actuat de la mateixa manera pel que feia al paper. Cansat, un bon dia, de l’argentat de Xina, del paper Japó nacrat i daurat, del whatman blanc, de l’ocre holandès, del turkey i del seychal-mill tenyits de color camussa, i fastiguejat també dels papers fabricats mecànicament, havia encarregat verjurats al formó, especials, a les velles manufactures de Vire on hom se serveix encara dels picons adés usitats per triturar el cànem. A fi d’introduir una mica de varietat a les col·leccions, moltes vegades s’havia fet expedir de Londres paper tela aprestat, paper de fibra, paper reps i, per subratllar el seu desdeny pels bibliòfils, un negociant de Lübeck li preparava un paper de cera perfeccionat, blavós, sonor, una mica trencadís, a la pasta del qual els brins de palla havien estat reemplaçats per filets d’or semblants a aquells que puntegen delicadament l’aiguardent de Danzig.

S’havia procurat, amb aquestes condicions, llibres únics, que adoptaven formats inusitats que feia revestir per en Lortic, per en Trautz-Bauzonnet, per en Chambolle, pels successors d’en Capé, irreprotxables enquadernacions en seda antiga, en pell de bou estampada, en pell de boc del Cap, enquadernacions completes, amb compartiments i amb mosaics, folrades amb tela de seda o amb moaré, eclesiàsticament ornades amb tanques i amb cantoneres, de vegades fins i tot esmaltades per en Gruel-Engelmann amb argent oxidat i amb esmalts lúcids.

Així, s’havia fet imprimir amb les admirables lletres episcopals de l’antiga casa Le Clerc les obres de Baudelaire en un ampli format que recordava el dels missals, sobre un feltre molt lleuger del Japó, esponjós, suau com la medul·la del saüc i imperceptiblement tenyit, en la seva blancor lletosa, d’una mica de rosa. Aquesta edició tirada a un sol exemplar d’un negre vellutat de tinta xinesa havia estat vestida per fora i recoberta per dins amb una mirífica pell de truja escollida entre mil, de color de cara, tota puntejada al lloc dels pels i ornada amb randes negres al ferro fred, miraculosament distribuïdes per un gran artista.

Aquell dia, en Des Esseintes tragué aquell llibre incomparable dels prestatges, el palpà devotament i en rellegí certes peces que li semblaven, dins aquell simple però inestimable marc, més penetrants que de costum.

La seva admiració per aquell escriptor no tenia límits. Segons ell, en literatura, hom s’havia limitat fins aleshores a explorar les superfícies de l’ànima o a penetrar als seus subterranis accessibles i il·luminats, observant, ací i allí, els jaciments dels pecats capitals, estudiant-ne els filons, la creixença, assenyalant, com ara Balzac, per exemple, les estratificacions de l’ànima posseïda per la monomania d’una passió, per l’ambició, per l’avarícia, per l’estupidesa paternal, per l’amor senil.

Es tractava, al capdavall, de l’excel·lent salut de les virtuts i dels vicis, la tranquil·la activitat dels cervells comunament conformats, la realitat pràctica de les idees corrents, sense ideal de depravació malaltissa, sense més enllà; en suma, les descobertes dels analistes es deturaven a les especulacions dolentes o bones, classificades per l’Església; era la simple investigació, l’ordinària vigilància d’un botànic que segueix de prop el desenvolupament previst de floracions normals plantades a la terra natural.

Baudelaire havia anat més lluny: havia baixat fins al fons de la inesgotable mina, s’hi havia endinsat a través de galeries abandonades o desconegudes, havia anat a raure en aquells districtes de l’ànima on es ramifiquen les vegetacions monstruoses del pensament.

Allí, prop d’aquells confins on sojornen les aberracions i les malalties, el tètanus místic, la febre calenta de la luxúria, els tifus i els vòmits del crim, havia trobat, que es covava sota la malenconiosa campana del Tedi, l’espantós tombant de la vida dels sentiments i de les idees.

Havia revelat la psicologia mòrbida que ha atès l’octubre de les sensacions; havia narrat els símptomes de les ànimes requerides pel dolor, privilegiades per l’esplín; havia mostrat la càries creixent de les impressions, quan els entusiasmes i les creences de la joventut s’han eixugat, quan només resta l’àrid record de les misèries suportades, de les intoleràncies sofertes, de les rebregades encorregudes per intel·ligències oprimides per una sort absurda.

Havia seguit totes les fases d’aquesta lamentable tardor, mirant com la criatura humana, fàcil d’agrejar-se, hàbil per fer-se trampa, obligava els pensaments a jugar brut entre ells, per sofrir millor, malmetent per endavant, gràcies a l’anàlisi i a l’observació, tota possible alegria.

Després, en aquella sensibilitat irritada de l’ànima, en aquella ferocitat de la reflexió que rebutja el molest ardor de les abnegacions, els benèvols ultratges de la caritat, hi veia, a poc a poc, sorgir l’horror d’aquelles passions d’edat, d’aquells amors madurs, en què l’un encara es lliura quan l’altre ja està en guàrdia, en què la lassitud reclama a les parelles carícies filials l’aparent tendresa de les quals sembla nova, candors maternals la dolcesa dels quals reposa i concedeix, per dir-ho d’alguna manera, els interessants remordiments d’un vague incest.

En magnífiques pàgines havia exposat els seus amors híbrids, exasperats per la impotència de curullar-se en què es trobaven, aquelles perilloses mentides dels estupefaents i dels tòxics cridats com a ajuda per adormir el sofriment i domtar el tedi. En una època en què la literatura atribuïa gairebé exclusivament el dolor de viure a les dissorts d’un amor menyspreat o a les gelosies de l’adulteri, ell havia negligit aquelles malalties infantils i sondejat aquelles nafres més incurables, més vivaces, més profundes, cavades per la societat, per la desil·lusió, pel menyspreu, al fons de les ànimes en ruïna que el present tortura, que el passat repugna, que el futur espanta i desespera.

I com més en Des Esseintes rellegia Baudelaire, més reconeixia un indicible encant en aquell escriptor que, en un temps en què el vers només servia per pintar l’aspecte exterior dels éssers i de les coses, havia pervingut a explicar l’inexplicable, gràcies a una llengua musculada i carnosa que, més que qualsevol altra, posseïa aquell meravellós poder de fixar, amb una estranya salut expressiva, els estats mòrbids més fugitius, més tremolosos, dels esperits esgotats i de les ànimes tristes.

Descomptant Baudelaire, el nombre de llibres francesos que s’arrengleraven als seus prestatges era molt reduït. Era fermament insensible a les obres amb les quals resulta d’un gust enginyós desmaiar-se. «El gran riure de Rabelais» i «la sòlida comicitat de Molière» no aconseguien alegrar-lo i la seva antipatia envers aquelles farses anava fins i tot prou lluny perquè no li fes cap por d’assimilar-les, des del punt de vista de l’art, a aquella mena de cercaviles vociferants que col·laboren a donar alegria a les fires.

En fet, de poesies antigues, no llegia gaire més que Villon, les melangioses balades del qual el commovien i, de tant en tant, alguns bocins de D’Aubigné, que li fuetejaven la sang amb les increïbles virulències de llurs apòstrofes i de llurs anatemes.

En prosa, es preocupava molt poc de Voltaire i de Rousseau, fins i tot del mateix Diderot, els «Salons» tan vantats del qual li semblaven singularment plens de totxeses morals i d’aspiracions tanoques; per odi envers tots aquests poti-potis, es confinava quasi exclusivament a la lectura de l’eloqüència cristiana, a la lectura de Bourdaloue i de Bossuet, els períodes sonors i adornats del qual li infonien respecte; però, preferentment encara, assaboria aquelles medul·les condensades en severes i fortes frases, tal com les afaiçonaren Nicole, en els seus pensaments, i sobretot Pascal, l’auster pessimisme i la dolorosa atrició del qual li arribaven al cor.

A part d’aquests pocs llibres, la literatura francesa començava, a la seva biblioteca, amb el segle.

Es dividia en dos grups: l’un comprenia la literatura ordinària, profana; l’altre la literatura catòlica, una literatura especial, gairebé desconeguda, divulgada tanmateix per seculars i immenses editorials, a les quatre parts del món.

Havia tingut el coratge d’errar per aquelles criptes i, igual que a l’art secular, havia descobert, sota un munt gegantí d’insipiditats, unes quantes obres escrites per veritables mestres.

El caràcter distintiu d’aquella literatura era la constant immutabilitat de les seves idees i de la seva llengua; igual que l’Església havia perpetuat la forma primordial dels objectes sants, així mateix també havia guardat les relíquies dels seus dogmes i conservat piadosament el reliquiari que els contenia: la llengua oratòria del segle d’or. Tal com arribava a declarar un dels seus escriptors, Ozanam, l’estil cristià no en podia fer res, de la llengua de Rousseau; s’havia de servir exclusivament del dialecte emprat per Bourdaloue i per Bossuet.

A despit d’aquesta afirmació, l’Església, més tolerant, tancava els ulls davant certes expressions, davant certs girs manllevats a la llengua laica del mateix segle, i l’idioma catòlic s’havia desguassat una mica de les seves frases massisses, afeixuguides, sobretot en Bossuet, per la llargada dels incisos i per la penosa reunió dels pronoms; però aquí s’acabaven les concessions, d’altres sens dubte no haurien portat enlloc, car, així desllastada, aquella prosa podia ésser suficient per als temes restringits que l’Església es condemnava a tractar.

Incapaç d’escometre la vida contemporània, de fer visible i palpable l’aspecte més simple dels éssers i de les coses, inapta per explicar les arteries complicades d’un cervell indiferent a l’estat de gràcia, aquella llengua, això no obstant, excel·lia en els temes abstractes; útil a la discussió d’una controvèrsia, en la demostració d’una teoria, davant la incertesa d’un comentari, tenia, més que qualsevol altra també, l’autoritat necessària per afirmar, sense discussió, el valor d’una doctrina.

Malauradament, aquí com a tot arreu, un innumerable exercit de set-ciències havia envaït el santuari i havia empastifat, amb la seva ignorància i la seva manca de talent, el seu endreç rígid i noble; per acabar-ho d’adobar, tot de devotes hi havien ficat cullerada i maldestres sagristies i imprudents salons havien exaltat, com si fossin obres de geni, les miserables enraonies d’aquelles dones.

En Des Esseintes havia tingut la curiositat de llegir, entre aquelles obres, les de la senyora Swetchine, aquella generala russa la casa de la qual fou, a París, recercada pels catòlics més fervents. Li havien produït un inalterable i aclaparador avorriment; eren més que dolentes: eren vulgars; feien la impressió d’un eco retingut per una capelleta on una gentada enterca i confitada barbotejava les seves pregàries, es demanava, en veu baixa, notícies, es repetia, amb un aire misteriós i profund, uns quants llocs comuns sobre la política, sobre les previsions del baròmetre, sobre l’estat actual de l’atmosfera.

Però n’hi havia de pitjors: una llorejada diplomada de l’Institut, la senyora d’Augustus Craven, l’autora del Récit d’une sœur, d’una Éliane, d’un Fleurange, sostinguts a còpia de por i de soroll per tota la premsa apostòlica. Mai, no, en Des Esseintes mai no s’havia imaginat que hom pogués escriure semblants insignificances. Aquells llibres eren, des del punt de vista de la concepció, d’una tal niciesa i estaven escrits en una llengua tan nauseabunda, que per aquestes mateixes raons esdevenien quasi personals, quasi rars.

D’altra banda, no era pas entre les dones que en Des Esseintes, que tenia l’ànima poc fresca i que era poc sentimental per naturalesa, podia trobar un retir literari adaptat als seus gustos.

Se les enginyà tanmateix, amb una atenció que cap impaciència no pogué disminuir, per assaborir l’obra de la noia genial, de la Verge de les set-ciències del grup; els seus esforços fracassaren: no aconseguí de queixalejar aquell Journal i aquelles Lettres on l’Eugénie de Guérin celebra sense cap discreció el prodigiós talent d’un germà que rimava, amb una tal ingenuïtat, amb una tal gràcia, que calia, sense cap llei de dubte, remuntar a les obres del senyor de Jouy i del senyor Écouchard Lebrun, a fi de trobar-ne de tan atrevides i de tan noves!

Inútilment també, havia intentat de comprendre les delícies d’aquelles obres on hom descobreix relats com ara aquest: «He penjat, aquest matí, al costat del llit del papà, una creu que una noieta li donà ahir». «Estem convidades, la Mimi i jo, a assistir, demà, a casa del senyor Roquiers, a la benedicció d’una campana; aquesta sortida no em desplau gens»; on hom remarca esdeveniments d’aquesta importància: «Acabo de penjar-me al coll una medalla de la Santa Verge que la Louise m’ha enviat, per preservar del còlera»; on hi ha poesia d’aquesta mena: «Oh, el bonic raig de lluna que acaba de caure damunt l’evangeli que estava llegint!»; en fi, observacions tan penetrants i tan fines com aquesta: «Quan veig passar davant la creu un home que se senya o es treu el barret, em dic: “Vet aquí un cristià que passa”».

I tot continuava de la mateixa manera, sense aturador, sense treva, fins que en Maurice de Guérin morí i la seva germana el plorà en noves pàgines escrites en una prosa aquosa clapejades, de tant en tant, per bocins de poemes la humiliant indigència dels quals acabava commovent en Des Esseintes.

Ah, no és per dir-ho, però el partit catòlic era ben poc exigent en la tria de les seves protegides i ben poc artista! Aquelles limfes que tant havia afalagat i per les quals havia esgotat l’obediència dels seus papers escrivien totes com pensionades d’un convent, amb una llengua blanca, amb un d’aquells fluxos de la frase que cap astringent no detura.

Per això en Des Esseintes s’apartava d’aquella literatura amb horror; però tampoc no eren els mestres moderns del sacerdoci els que li oferien compensacions suficients per remeiar els desenganys. Aquests eren predicadors o polemistes impecables i correctes, però la llengua cristiana en llurs discursos i en llurs llibres, havia acabat, esdevenint impersonal, quallant-se en una retòrica de moviments i de pauses previstos, en una sèrie de períodes construïts segons un model únic. I efectivament, tots els eclesiàstics escrivien de la mateixa manera, amb una mica més o una mica menys d’abandonament o d’èmfasi, i la diferència era quasi nul·la entre les grisalles redactades per les seves excel·lències Dupanloup o Landriot, La Bouillerie o Gaume, per Dom Guéranger o el pare Ratisbonne, per monsenyor Freppel o monsenyor Perraud, pels reverends pares Ravignan o Gratry, pel jesuïta Olivaint, el carmelita Dosithée, el dominic Didon o per l’antic prior de Saint-Maximin, el reverend Chocarne.

En Des Esseintes hi havia pensat sovint: calia un talent molt autèntic, una originalitat molt profunda, una convicció molt ben ancorada, per desglaçar aquella llengua tan freda, per animar aquell estil públic que no podia sostenir cap pensament que fos imprevist, cap tesi que fos atrevida.

No obstant això, existien alguns escriptors l’ardent eloqüència dels quals fonia i torçava aquella llengua, sobretot en Lacordaire, un dels pocs escriptors que, des de fa molts anys, ha produït l’Església.

Tancat, igual que tots els seus confrares, dins el cercle estret de les especulacions ortodoxes, obligat, tal com ells, a estancar-se in situ i a no tocar altra cosa que les idees emeses i consagrades pels Pares de l’Església i desenvolupades pels mestres de la trona, aconseguia de donar-los un aire diferent, de rejovenir-les, gairebé de modificar-les, mitjançant una forma més personal i més viva. Ací i allí, a les seves «conferències» de Notre-Dame, hi sorgien troballes d’expressions, audàcies de mots, accents d’amor, salts, crits d’alegria, efusions folles que feien fumejar l’estil secular sota la seva ploma. A més, allèn de l’orador de talent, que era aquest hàbil i dolç monjo les destreses i els esforços del qual s’havien esgotat en la impossible tasca de conciliar les doctrines liberals d’una societat amb els dogmes autoritaris de l’Església, hi havia en ell un temperament de fervent dilecció, de diplomàtica tendresa. Per això, a les cartes que escrivia als joves, hi introduïa carícies de pare que exhorta els seus fills, somrients repulses, consells benvolents, indulgents perdons. Algunes eren encisadores, aquelles en què confessava tota la seva golafreria d’afecte, i d’altres eren quasi imposants quan sostenia el coratge i dissipava els dubtes, per mitjà de les inamovibles certeses de la seva fe. En suma, aquest sentiment de paternitat, que sota la seva ploma prenia l’aspecte de quelcom delicat i femení, imprimia a la prosa un accent únic entre tota la literatura clerical.

Després d’ell, ben rars eren els eclesiàstics i els monjos que tinguessin una certa individualitat. Com a màxim, unes quantes pàgines del seu alumne, el pare Perreyve, podien suportar una lectura. Havia deixat commovedores biografies del seu mestre, escriví unes quantes amables cartes, compongué articles en la llengua sonora dels discursos, havia pronunciat panegírics en els quals dominava massa el to declamatori. Certament, el pare Perreyve no tenia ni les emocions ni les flames d’en Lacordaire. Era massa sacerdot i massa poc home; ací i allí, tanmateix, a la seva retòrica de sermó, hi esclataven analogies curioses, frases amples i sòlides, elevacions gairebé augustes.

Però calia arribar als escriptors que no havien passat per cap ordenació, als escriptors seculars vinculats als interessos del catolicisme i lliurats a la seva causa, per trobar prosistes que valguessin la pena de deturar-s’hi.

L’estil episcopal, tan banalment manejat pels prelats, s’havia revifat i, en certa manera, havia reconquerit un vigor masculí, amb el comte de Falloux. Sota la seva aparença moderada, aquest acadèmic exsudava fel; els seus discursos pronunciats, el 1848, al Parlament, eren difusos i esblaimats, però els seus articles, inscrits a Le Correspondant i reunits més tard en llibres, eren incisius i aspres, sota la cortesia exagerada de llur forma. Concebuts com arengues, contenien una certa vena amarga i sorprenien per la intolerància de llur convicció.

Polemista perillós a causa de les seves emboscades, lògic recargolat, que caminava de gairell i colpia d’improvís, el comte de Falloux també havia escrit pàgines penetrants sobre la mort de la senyora Swetchine, els opuscles de la qual havia recollit, que venerava com si fos una santa.

Però, on el temperament de l’escriptor es manifestava veritablement era en dos llibrets apareguts l’un el 1846 i l’altre el 1880, aquest últim intitulat L’unité nationale.

Animat per una ràbia freda, l’implacable legitimista combatia, aquesta vegada, contràriament als seus costums, de cara i llançava als incrèduls, a tall de peroració, aquestes fulminants invectives:

L’altre llibret portava aquest títol: Le parti catholique, i estava dirigit contra el despotisme de L’Univers i contra en Veuillot, de qui es refusava a pronunciar-ne el nom. En aquest cas recomençaven els atacs sinuosos, el verí es filtrava per cada una d’aquelles línies en les quals el gentilhome, ple de moradures, responia amb sarcasmes despectius a les puntades de peu del lluitador.

Ells dos sols representaven perfectament els dos partits de l’Església en els quals les dissidències es resolen en intractables odis: en Falloux, més altiu i més cautelós, pertanyia a aquella secta liberal en la qual es trobaven ja reunits Montalembert i Cochin, Lacordaire i Broglie; pertanyia, en cos i ànima, a les idees de Le Correspondant, una revista que s’esforçava per tapar amb un vernís de tolerància les teories autoritàries de l’Església; en Veuillot, més descordat, més franc, refusava aquestes màscares, testimoniejava sense hesitar la tirania de les voluntats ultramundanes, confessava i reclamava en veu alta el despietat jou dels seus dogmes.

Aquest últim s’havia fabricat, per a la lluita, una llengua particular, en la qual entraven l’estil de La Bruyère i el de barriada del Gros-Caillou. Aquest estil mig solemne mig canalla, brandat per aquesta personalitat brutal, adquiria un pes temible de maça. Singularment obstinat i valent, havia atonyinat amb aquesta terrible eina tant els lliures pensadors com els bisbes, colpejant abrivadament, envestint com un brau els seus enemics, pertanyessin al partit que pertanyessin. Tingut en malfiança per l’Església, que no admetia ni aquell estil de contraban ni aquelles poses de barrera, aquest religiós brètol tanmateix s’havia imposat pel seu gran talent, avalotant darrere seu tota la premsa que estrijolava fins a fer-la sagnar a les seves Odeurs de Paris, plantant cara a tots els atacs i desembarassant-se a puntades de peu de tots els pobres plumífers que intentaven de fer-li la traveta.

Malauradament, aquell talent incontestat només es manifestava en el pugilat; en calma, en Veuillot no passava d’ésser un escriptor mediocre; les seves poesies i les seves novel·les inspiraven compassió; la seva llengua semblant a la pebrada s’esbravava en no tenir amb qui topar; l’unglot catòlic es convertia, en repòs, en un vell xacrós que estossegava banals lletanies i balbucejava càntics infantils.

Més afectat, més rigorós, més greu, era l’apologista estimat per l’Església, l’inquisidor de la llengua cristiana, l’Ozanam. Encara que fos una persona que difícilment experimentava sorpreses, en Des Esseintes no deixava de quedar parat de l’aplom d’aquell escriptor que parlava dels designis impenetrables de Déu, quan hauria calgut administrar les proves de les inversemblants assercions que avançava; amb la major sang freda, l’Ozanam deformava els esdeveniments, contradeia, amb més imprudència encara que els panegiristes dels altres partits, els actes reconeguts de la història, certificava que l’Església no havia amagat mai l’estima que professava a la ciència, qualificava les heretgies de miasmes impurs, tractava el budisme i les altres religions amb un tal menyspreu que s’excusava d’empastifar la prosa catòlica pel fet d’haver d’atacar llurs doctrines.

En alguns moments, la passió religiosa insuflava un cert ardor a la seva llengua oratòria sota els gels de la qual bullia un corrent de violència sorda; als seus nombrosos escrits sobre el Dant, sobre sant Francesc, sobre l’autor de l’Stabat, sobre els poetes franciscans, sobre el socialisme, sobre el dret comercial, sobretot, aquell home pledejava la defensa del Vaticà que considerava indefectible, valorava invariablement totes les causes segons que s’apropessin o s’allunyessin més o menys de la seva.

Aquesta manera d’enfocar les qüestions des d’un sol punt de vista era també la d’aquell trist embrutapapers que alguns li oposaven com a rival, en Nettement. Aquest no era tan estricte i afectava pretensions menys altívoles i més mundanes; en diverses ocasions, havia sortit del claustre literari en què s’empresonava l’Ozanam i havia recorregut les obres profanes, per tal de jutjar-les. Havia entrat allí dins a les palpentes, com un infant en un celler, no veient al seu voltant res més que tenebres, no albirant enmig d’aquella fosca res més que la claror del ciri que l’il·luminava davant seu, a uns pocs passos.

Amb aquesta ignorància dels indrets, amb aquesta penombra, havia ensopegat adés adés, parlant de Mürger, que tenia «la preocupació de l’estil cisellat i curosament acabat»; d’Hugo, que buscava l’infecte i l’immund i que gosava comparar amb el senyor de Laprade; de Delacroix, que desdenyava la regla; de Paul Delaroche i del poeta Reboul, els quals exaltava perquè li semblava que posseïen la fe.

En Des Esseintes no podia estar-se d’arronsar les espatlles davant aquelles desgraciades opinions que recobria una prosa suada, el teixit ja gastat de la qual s’enganxava i s’estripava a cada tombant de les frases.

D’altra banda, les obres d’en Poujoulat i d’en Genoude, d’en Montalembert, d’en Nicolas i d’en Carné no li inspiraven pas una sol·licitud gaire més viva; la seva inclinació per la història tractada amb una cura erudita i en una llengua honorable, tal com ho feia el duc de Broglie, i la seva inclinació per les qüestions socials i religioses abordades per Henry Cochin, que s’havia revelat tanmateix en una carta en què explicava una emocionant presa de vel al Sacré-Cœur, tampoc no es pronunciaven gaire. Feia molt de temps que no havia tocat aquells llibres i era ja llunyana l’època en què havia llençat a la paperera les puerils elucubracions del sepulcral Pontmartin i del llastimós Féval i en què havia confiat als criats, per a una utilització comuna, les historietes dels Aubineau i dels Lasserre, aquelles vulgars hagiografies dels miracles operats pel senyor Dupont de Tours i per la mare de Déu.

En suma, en Des Esseintes no arribava ni a extreure d’aquesta literatura una passatgera distracció dels seus avorriments; per això arraconava als angles obscurs de la biblioteca aquells pilots de llibres que antany havia estudiat, quan havia sortit del col·legi dels jesuïtes. «Hauria hagut d’abandonar-los a París», es digué, en descobrir, darrere els altres, llibres que li eren particularment insuportables, els del pare Lamennais i els d’aquell impermeable sectari, tan magistralment, tan pomposament avorrit i buit, el comte Joseph de Maistre.

Un sol volum restava instal·lat en un prestatge, a l’abast de la seva mà: L’homme, d’Ernest Hello.

Aquest era l’antítesi absoluta dels seus confrares en religió. Gairebé isolat dins el grup piadós que s’esparverava amb les seves actituds, l’Ernest Hello havia acabat abandonant aquell camí de gran comunicació que mena de la terra al cel; sens dubte fastiguejat per la banalitat d’aquella via i pel tropell d’aquells pelegrins de lletres que seguien en corrua, des de feia segles, la mateixa calçada, caminant en fila índia, deturant-se als mateixos indrets, per intercanviar els mateixos llocs comuns sobre la religió, sobre els Pares de l’Església, sobre llurs mateixes creences, sobre llurs mateixos mestres, havia agafat les dreceres, havia desembocat a la malenconiosa clariana de Pascal, on s’havia deturat molt de temps per reprendre alè, i després havia continuat la seva ruta i havia entrat més abans que el jansenista, que aücava d’altra banda, a les regions del pensament humà.

Recargolat i preciós, doctoral i complex, l’Hello, per les penetrants argúcies de la seva anàlisi, li recordava a en Des Esseintes els estudis minuciosos i aguts d’alguns dels psicòlegs incrèduls del segle precedent i del present. Hi havia en ell una mena de Duranty catòlic, però més dogmàtic i més agut, un manipulador experimentat de la lupa, un savi enginyer de l’ànima, un hàbil rellotger del cervell, que es complaïa a examinar el mecanisme d’una passió i a explicar-ne per menut el funcionament dels engranatges.

En aquest esperit estranyament conformat, hi havia associacions d’idees, analogies i oposicions imprevistes; i a més, tot un curiós procediment que feia de l’etimologia dels mots un trampolí per atènyer les idees l’associació de les quals resultava de vegades tènue, però que romania gairebé constantment enginyosa i viva.

D’aquesta manera, malgrat el mal equilibri de les seves construccions, havia desmuntat amb una singular perspicàcia «l’avar», «l’home mediocre»; havia analitzat «el gust del món», «la passió per la desgràcia»; havia revelat les interessants comparacions que poden establir-se entre les operacions de la fotografia i les del record.

Però aquesta destresa per manipular aquesta eina perfeccionada de l’anàlisi, que havia furtat als enemics de l’Església, no representava sinó una de les facetes del temperament múltiple d’aquest home.

Hi havia encara un altre ésser, en ell: aquell esperit es desdoblava i, després del dret, apareixia el revés de l’escriptor, un fanàtic religiós i un profeta bíblic.

Semblantment a Hugo, que amb les seves dislocacions de les idees i de les frases el feia recordar ací i allà, a l’Ernest Hello li agradava de fer el paper d’un petit sant Joan a Patmos; pontificava i vaticinava des de dalt d’una roca fabricada amb les endergues capellanesques de la Rue Saint-Sulpice, arengant el lector amb una llengua apocalíptica que amania, a estones, amb l’amarguesa d’un Isaïes.

Afectava aleshores pretensions desmesurades de profunditat; alguns llagoters l’aclamaven com si fos un geni, feien veure que el consideraven com el gran home, com el pou de ciència del segle, un pou potser, però al fons del qual hom no hi veia ben sovint ni una gota.

Al seu volum Paroles de Dieu, en el qual parafrasejava la Sagrada Escriptura i s’esforçava a complicar-ne el sentit més o menys clar; al seu altre llibre, L’homme; al seu opuscle Le jour du Seigneur, redactat en un estil bíblic, entretallat i obscur, apareixia com un apòstol vindicatiu, orgullós, rosegat per la bilis, i es revelava també com un diaca que pateix epilèpsia mística, com una mena de Maistre amb talent, com un sectari esquerp i ferotge.

«Llàstima», pensava en Des Esseintes, «que aquest desvergonyiment malaltís obstruís sovint les sortides inventives del casuista». Amb més intolerància encara que l’Ozanam, negava resoludament tot el que no pertanyia al seu clan, proclamava els axiomes més estupefaents, sostenia, amb una desconcertant autoritat, que «la geologia s’havia girat de cara a Moisès», que la història natural, que la química, que tota la ciència contemporània verificaven l’exactitud científica de la Bíblia; en cada pàgina, es parlava de l’única veritat, del saber sobrehumà de l’Església, tot plegat sembrat d’aforismes més que perillosos i d’imprecacions furibundes, vomitades a raig fet sobre l’art de l’últim segle.

A aquest estrany aliatge s’hi afegia l’amor per les dolçors beates, traduccions del llibre de les Visions d’Àngela de Foligno, un llibre d’una estupidesa fluida incomparable, i de les obres escollides de Jean Rusbrock l’Admirable, un místic del segle XIII, la prosa del qual oferia una incomprensible però atractiva amalgama d’exaltacions tenebroses, d’efusions acariciadores, de transports aspres.

Tota la prosa del petulant pontífex que era Hello havia brollat d’un abracadabrant prefaci escrit per a aquest llibre. Tal com ell mateix feia remarcar, «les coses extraordinàries només poden ésser balbucejades» i ell balbucejava efectivament, declarant que «la tenebra sagrada en què Rusbrock estén les seves ales d’àguila és el seu oceà, la seva presa, la seva glòria, i que els quatre horitzons serien un vestit massa estret per a ell».

Fos com fos, en Des Esseintes se sentia atret per aquell esperit desequilibrat, però subtil; no havia pogut acomplir-se la fusió entre el destre psicòleg i el piadós set-ciències i aquells sotracs, aquelles incoherències fins i tot, constituïen la personalitat d’aquell home.

Amb ell, s’havia recrutat el grupet dels escriptors que treballaven al front de batalla del camp clerical. No pertanyien pas al gros de l’exèrcit, eren, per dir-ho amb propietat, els batedors de camp d’una religió que es malfiava de les persones de talent, com ara en Veuillot, com ara l’Hello, perquè encara no li semblaven ni prou submisos ni prou irrellevants; al fons, li calien soldats que no rumiessin gens, munions d’aquells combatents cecs, d’aquells mediocres dels quals l’Hello parlava amb la ràbia d’un home que n’ha sofert el jou; per això el catolicisme s’havia afanyat a apartar de les seves publicacions un dels seus partidaris, un pamfletista furibund, que escrivia en una llengua alhora exasperada i preciosa, innocent i ferotge, Léon Bloy, i havia llençat a la porta de les seves llibreries, com si fos un empestat i un matusser, un altre escriptor que no obstant això s’havia esgargamellat cantant-ne les lloances, Barbey d’Aurevilly.

Es veritat que aquest últim era excessivament comprometedor, excessivament indòcil; els altres, fet i fet, ajupien el cap sota els sermons i tornaven a posar-se a rengle; ell era l’enfant terrible i no reconegut del partit; empaitava literàriament les noies, que portava totes espitregades al santuari. Calgué fins i tot aquell immens menyspreu amb què el catolicisme cobreix el talent per tal que una excomunió en bona i deguda forma no arribés a posar fora de la llei aquell estrany servidor que, amb el pretext d’honorar els seus mestres, trencava els vidres de la capella, feia jocs malabars amb els sants copons i executava danses folklòriques entorn del tabernacle.

Dues obres de Barbey d’Aurevilly atreien especialment en Des Esseintes, Un Prêtre marié i Les diaboliques. D’altres, com ara L’ensorcelée, Le chevalier des Touches, Une vieille maîtresse, eren certament més ponderades i més completes, però deixaven més fred en Des Esseintes, que només s’interessava realment per les obres malaltisses, minades i irritades per la febre.

Amb aquests volums quasi sans, Barbey d’Aurevilly havia zigzaguejat constantment entre aquells dos fossats de la religió catòlica que arriben a unir-se: el misticisme i el sadisme.

En aquells dos llibres que fullejava en Des Esseintes, Barbey havia perdut tota la prudència, havia donat tota la brida a la seva cavalcadura i havia partit, a galop tirat, per les rutes que havia recorregut fins a llurs punts mes extrems.

Tot el misteriós horror de l’edat mitjana planava damunt aquell llibre inversemblant, Un Prêtre marié; la màgia es barrejava amb la religió, la bruixeria amb la pregària i, més despietat, més salvatge que el diable, el Déu del pecat original torturava incessantment la innocent Calixta, la seva rèproba, designant-la amb una creu vermella al front, com antany féu marcar per un dels seus àngels les cases dels infidels que volia matar.

Concebudes per un monjo en ple dejuni, presoner del deliri, aquelles escenes es desenvolupaven amb l’estil irregular d’un alterat; malauradament, entre aquelles criatures desgavellades com Copèlies enardides de Hoffmann, algunes, com ara en Néel de Néhou, semblaven haver estat imaginades en aquells moments d’esfondrament que vénen després de les crisis i desentonaven en aquell conjunt de follia llòbrega al qual aportaven l’involuntari aspecte còmic que es desprèn de la contemplació d’un senyoret de zinc que toca el corn, amb botes de caça, al sòcol d’un rellotge de paret.

Després d’aquelles divagacions místiques, l’escriptor havia tingut un període de calma; més tard, s’havia produït una terrible recaiguda.

Aquella creença que l’home és com l’ase de Buridan, un ésser estiregassat entre dues potències d’igual força, que resten, ara l’una ara l’altra, victorioses en la seva ànima i vençudes; aquella convicció que la vida humana no és més que un incert combat lliurat entre l’infern i el cel; aquella fe en dues entitats contràries, Satanàs i el Crist, fatalment havia d’engendrar aquelles discòrdies interiors en què l’ànima, exaltada per una lluita incessant, excitada en certa manera per les promeses i les amenaces, acaba abandonant-se i es prostitueix a favor d’aquell dels dos partits la persecució del qual ha estat més tenaç.

A Un Prêtre marié, les lloances del Crist, les temptacions del qual havien reeixit, eren cantades per Barbey d’Aurevilly; a Les diaboliques, l’autor havia cedit al Diable i era aquest que celebrava i, aleshores, apareixia el sadisme, aquell bastard del catolicisme, que aquesta religió, sota totes les seves formes, ha perseguit amb els seus exorcismes i les seves fogueres durant segles.

Aquest estat tan curiós i tan mal definit no pot néixer, és clar, de l’ànima d’un incrèdul; no consisteix només a rebolcar-se pels excessos de la carn, agusats per sagnants sevícies, car aleshores no es tractaria de res més que d’una desviació dels sentits genèsics, d’un cas de satiriasi arribat al seu punt de maturitat suprema; consisteix, abans que res, en una pràctica sacrílega, en una rebel·lió moral, en una disbauxa espiritual, en una aberració totalment ideal, totalment cristiana; resideix també en una joia temperada pel temor, en una joia anàloga a aquella satisfacció maliciosa dels infants que desobeeixen i juguen amb coses prohibides, únicament pel fet que llurs pares els han interdit expressament d’apropar-s’hi.

Efectivament, si no comportés un sacrilegi, el sadisme no tindria cap raó d’ésser; d’altra banda, el sacrilegi que resulta de l’existència mateix d’una religió només pot ésser intencionalment i pertinentment acomplert per un creient, car l’home no experimentaria cap alegria en profanar una llei que li seria o indiferent o desconeguda.

La força del sadisme, l’atractiu que presenta, rau doncs totalment en la fruïció prohibida de transferir a Satanàs els homenatges i les pregàries que hom ha de reservar a Déu; rau doncs en la inobservança dels preceptes catòlics que hom segueix fins i tot a repèl, cometent, per tal d’escarnir més greument el Crist, els pecats que ell ha maleït més expressament: la profanació del culte i l’orgia carnal.

En el fons, aquest cas, al qual el marquès de Sade li ha llegat el nom, era tan vell com l’Església; havia fet estralls al segle XVIII, restablint, per no remuntar més amunt, per un simple fenomen d’atavisme, les pràctiques impies del sàbat de l’edat mitjana.

Només d’haver consultat el Malleus maleficorum, aquell terrible codi de Jacob Sprenger, que permeté a l’Església d’exterminar, per mitjà de les flames, milers de nigromants i de bruixots, en Des Esseintes reconeixia, en el sàbat, totes les pràctiques obscenes i totes les blasfèmies del sadisme. A més de les escenes immundes estimades pel maligne, de les nits successivament consagrades als acoblaments lícits i indeguts, de les nits ensangonades per les bestialitats del zel, retrobava la paròdia de les processons, els insults i les amenaces permanents a Déu, l’abnegació envers el seu rival, quan hom celebrava, maleint el pa i el vi, la missa negra, a l’esquena d’una dona, de quatre grapes, la gropa nua i constantment sollada de la qual servia d’altar i els assistents combregaven, per derisió, amb una hòstia negra en la qual hi havia impresa la imatge d’un boc.

Aquest desguàs d’impurs escarnis, d’embrutidors oprobis, era palès al marquès de Sade, que especiava les seves temibles voluptats amb sacrílegs ultratges.

Aücava al cel, invocava Lucífer, tractava Déu de menyspreable, de malvat, d’imbècil, escopia sobre l’Eucaristia, mirava de contaminar amb les més vils grosseries una divinitat que esperava que es dignés a damnar-lo, tot declarant, per encarar-s’hi més encara, que no existia.

Aquest estat psíquic, Barbey d’Aurevilly el vorejava. Si no anava tan lluny com Sade, proferint atroces malediccions contra el Salvador; si, més prudent o més temorós, pretenia constantment honorar l’Església, tampoc no deixava d’adreçar, com a l’edat mitjana, les seves postulacions al diable i rossolava, també, a fi d’afrontar Déu, cap a l’erotomania demoníaca, forjant monstruositats sensuals, manllevant fins i tot a la Philosophie dans le boudoir un determinat episodi que va assaonar amb nous condiments a l’hora d’escriure el conte Le dîner d’un athée.

Aquest llibre excessiu delectava en Des Esseintes; per això havia fet tirar, en morat de bisbe, dins un marc de porpra cardenalícia, en un autèntic pergamí que els auditors de la Rota havien beneit, un exemplar de Les diaboliques imprès amb aquells caràcters de «civilité» de ganxos estrambòtics, de rúbriques com cues arromangades i com urpes, que afecten una forma satànica.

Després de certes peces de Baudelaire que, imitant els cants corejats durant les nits de sàbat, celebraven lletanies infernals, aquest volum era, entre totes les obres de la literatura apostòlica contemporània, l’únic que testimoniejava aquella situació d’esperit al mateix temps devota i impia, vers la qual les reminiscències del catolicisme, estimulades pels accessos de la neurosi, havien sovint empès en Des Esseintes.

Amb Barbey d’Aurevilly, s’acabava la sèrie dels escriptors religiosos; si val a dir la veritat, aquest pària pertanyia més, des de tots els punts de vista, a la literatura secular que a aquesta altra en la qual reivindicava un lloc que hom li negava; la seva llengua d’un romanticisme escabellat, plena de locucions recargolades, de girs inusitats, de comparacions exagerades, exaltava, a xurriacades, les seves frases que espetegaven, agitant sorolloses esquelles, tot al llarg del text. En suma, Barbey d’Aurevilly apareixia, com un semental, entre aquells capats que omplen les cavallerisses ultramuntanes.

En Des Esseintes es feia aquestes reflexions, tot rellegint, ací i allí, alguns passatges d’aquell llibre i, comparant aquell estil nerviós i variat amb l’estil limfàtic i anquilosat dels seus confrares, pensava també en l’evolució de la llengua que tan justament ha revelat Darwin.

Barrejat amb els profans, educat al mig de l’escola romàntica, coneixedor de les obres noves, habituat al comerç de les publicacions modernes, Barbey estava per força en possessió d’un dialecte que havia suportat nombroses i profundes modificacions, que s’havia renovat del segle XVII ençà.

Confinats en canvi en llur territori, empresonats en idèntiques i antigues lectures, ignorant el moviment literari dels segles i ben decidits, si calia, a buidar-se els ulls per no veure’l, els eclesiàstics utilitzaven necessàriament una llengua immutable, com la llengua del segle divuit que els descendents dels francesos establerts al Canadà parlen i escriuen correntment encara ara, sense que cap selecció de girs o de mots hagi tingut l’avinentesa de produir-se en llur idioma aïllat de l’antiga metròpoli i envoltat, de totes bandes, per la llengua anglesa.

A l’endemig, el so argentí d’una campana que repicava breument anuncià a Des Esseintes que el dinar estava a punt. Deixà els llibres on eren, s’eixugà el front i s’adreçà cap al menjador, tot dient-se que, entre tots aquells volums que acabava d’endreçar, les obres de Barbey d’Aurevilly eren encara les úniques amb unes idees i un estil que presentaven aquella ferum, aquelles taques mòrbides, aquelles epidermis macades i aquell gust passat, que li agradava tant d’assaborir entre els escriptors decadents, llatins i monàstics, del passat remot.