Capítol catorzè

A empentes i rodolons, s’escolaren uns quants dies, gràcies a tot de tracamanyes que aconseguiren d’engalipar la desconfiança de l’estómac, però un matí, l’escabetx que dissimulava l’olor de greix i l’aroma de sang de la carn ja no fou acceptat i en Des Esseintes, ansiós, es preguntà si la seva ja gran feblesa no aniria en augment i l’obligaria a quedar-se al llit. Una resplendor brollà de sobte dins l’angoixa; es recordà que un amic seu, temps enrere ben malalt, havia aconseguit, amb l’ajut d’un «sustentador», aturar l’anèmia, contenir l’afebliment i conservar la poca força que li quedava.

Envià el seu criat a París, a la recerca d’aquells preciós instrument i, d’acord amb el prospecte que el fabricant hi adjuntà, ensenyà ell mateix a la cuinera la manera de tallar el rosbif a bocinets, de tirar-lo en sec, dins aquella olla d’estany, amb una tallada de porro i una de pastanaga, de cargolar la tapadora i de posar-ho tot plegat a bullir, al bany maria, durant quatre hores.

Passat aquest temps, hom espremia els filaments i bevia una cullerada del suc fangós i salat, dipositat al fons de l’olla. Aleshores, senties una mena de tèbia medul·la, una mena de carícia vellutada, que descendia.

Aquella essència d’aliment deturava els recargolaments i les nàusees del buit i fins i tot incitava l’estómac, que no es refusava a acceptar algunes cullerades de sopa.

Gràcies a aquell «sustentador», la neurosi s’estacionà i en Des Esseintes es digué: «Alguna cosa hi hem guanyat; potser la temperatura canviarà, el cel adollarà una mica de cendra sobre aquest execrable sol que m’esgota i podré esperar així, sense massa destorb, les primeres boires i els primers freds».

En l’abaltiment, en el fastig desvagat en què es capbussava, la biblioteca, que encara havia d’acabar d’ordenar, l’amoïnà; en no moure’s gens de la butaca, tenia constantment davant els ulls els seus llibres profans, posats de tort sobre els prestatges, usurpant-se el lloc els uns als altres, apuntalant-se entre ells o jaient com si fossin jocs de cartes, de costat, plans; aquell desordre el sorprengué tant més que contrastava amb el perfecte equilibri de les obres religioses, curosament arrenglerades amb ostentació al llarg de les parets.

Intentà de fer cessar aquella confusió però, després de deu minuts de treball, la suor l’inundà; aquell esforç l’esgotava; anà a ajeure’s, esdernegat, en un divan i cridà el criat.

Seguint les seves indicacions, l’ancià es posà a la feina, portant-li, d’un a un, els llibres que ell examinava i el lloc dels quals designava.

Aquella tasca fou de curta durada, car la biblioteca d’en Des Esseintes no contenia sinó un nombre singularment restringit d’obres laiques, contemporànies.

A còpia d’haver-los garbellat dins el cervell, com hom garbella tires de metall en una filera d’acer d’on surten fines, lleugeres, gairebé reduïdes a imperceptibles fils, havia acabat no posseint sinó llibres que resistissin un tal tractament i fossin prou sòlidament trempats per suportar el nou laminat d’una lectura; a conseqüència d’haver volgut afinar tant, havia restringit i gairebé esterilitzat tota fruïció, accentuant encara més l’irremeiable conflicte que existia entre les seves idees i les del món en què l’atzar l’havia fet néixer. Ara havia arribat en aquest resultat: ja no podia descobrir un escrit que acontentés els seus secrets desigs; i la seva admiració fins i tot se separava dels volums que havien certament contribuït a agusar-li l’esperit, a fer-lo tan suspicaç i tan subtil.

En art, les seves idees havien partit, tanmateix, d’un punt de vista simple; per a ell, les escoles no existien; només importava el temperament de l’escriptor; només interessava el treball del cervell, fos quin fos el tema que abordés. Malauradament, aquesta veritat d’apreciació, digna d’en La Palisse, era pràcticament inaplicable, per la senzilla raó que, tot desitjant descomprometre’s dels prejudicis i abstenir-se de tota passió, cadascú va amb preferència cap a les obres que corresponen més íntimament al propi temperament i acaba relegant en un segon pla totes les altres.

Aquest treball de selecció s’havia operat lentament en ell; adés havia adorat el gran Balzac, però al mateix temps que se li desequilibrava l’organisme, que els nervis el dominaven, les seves inclinacions s’havien modificat i les seves admiracions havien canviat.

Aviat fins i tot, i per més que s’adonava de la seva injustícia envers el prodigiós autor de La comédie humaine, havia arribat a no obrir-ne ni poc ni gens els llibres, l’art vàlid dels quals el masegava; ara l’agitaven d’altres aspiracions, que esdevenien, en certa manera, indefinibles.

Sondejant-se bé, això no obstant, comprenia de primer antuvi que, per atreure’l, una obra havia de revestir aquell caràcter d’estranyesa que reclamava Edgar Poe, però s’aventurava de bon grat més lluny per aquesta ruta i demanava flores bizantines de cervell i deliqüescències complicades de llengua; desitjava una indecisió torbadora amb la qual pogués somiar, fins a fer-la, segons la seva voluntat, més vaga o més ferma d’acord amb l’estat momentani de l’ànima. Volia, en suma, una obra d’art tant pel que era per ella mateixa com pel que podia permetre de prestar-li; volia anar amb ella, gràcies a ella, com sostingut per un adjuvant, com portat per un vehicle, a una esfera en què les sensacions sublimades li imprimirien una commoció inesperada les causes de la qual intentaria durant molt de temps, i potser vanament, d’analitzar.

En fi, d’ençà de la partença de París, s’allunyava, cada vegada més, de la realitat i sobretot del món contemporani, que li produïa un horror que no parava de créixer; aquest odi forçosament havia actuat sobre els seus gustos literaris i artístics i s’apartava tant com podia dels quadres i dels llibres d’uns temes tan delimitats que se centraven només en la vida moderna.

Per això, havent perdut la facultat d’admirar indiferentment la bellesa, fos quina fos la forma sota la qual es presentés, preferia, de Flaubert, La tentation de Saint-Antoine a L’éducation sentimentale; de Goncourt, La Faustin a Germinie Lacerteux; de Zola, La faute de l’abbé Mouret a L’assommoir.

Aquest punt de vista li semblava lògic; aquestes obres menys immediates, però tan vibrants, tan humanes, el feien penetrar més lluny en el rerefons del temperament d’aquells mestres perquè revelaven amb un abandonament més sincer els impulsos més misteriosos de llur ésser tot enlairant-lo, més amunt que no pas les altres, fora d’aquella vida trivial de la qual estava tan cansat.

A més a més, amb elles, entrava en completa comunió d’idees amb els escriptors que les havien concebudes, perquè tots ells s’havien trobat en aquell moment en una situació d’esperit anàloga a la seva.

Efectivament, quan l’època en què un home de talent és obligat a viure és irrellevant i estúpida, l’artista se sent obsessionat fins i tot sense saber-ho, per la nostàlgia d’un altre segle.

En no poder harmonitzar, llevat de rars intervals, amb el medi en què evoluciona; en no poder descobrir, en l’examen d’aquest medi i de les criatures que el suporten, fruïcions d’observació i d’anàlisi suficients per distreure’l, sent brollar i descloure’s en ell fenòmens molt particulars. Sorgeixen confusos desigs de migració que s’aclareixen amb la reflexió i amb l’estudi. Els instints, les sensacions, les inclinacions llegades per l’herència es desvetllen, es determinen, s’imposen amb una imperiosa seguretat. Li vénen a la memòria records d’éssers i de coses que no ha conegut personalment i arriba un moment en què s’evadeix violentament del penitenciari del seu segle i vaga, amb tota llibertat, per una altra època amb la qual, a causa d’una última il·lusió, li sembla que hauria estat més d’acord.

En els uns, es tracta d’un retorn a les edats remotes, a les civilitzacions desaparegudes, als temps morts; en els altres, es tracta d’una embranzida vers el fantàstic i vers el somni, d’una visió més o menys intensa d’un temps que encara ha de florir, la imatge del qual reprodueix, sense que ho sàpiga, per un efecte d’atavisme, la de les èpoques passades.

En el cas de Flaubert, es tractava de quadres solemnes i immensos, de pompes grandioses al marc bàrbar i esplèndid de les quals gravitaven criatures palpitants i delicades, misterioses i altives, dones dotades, en la perfecció de llur bellesa, d’ànimes en sofrença, al fons de les quals discernia terribles trastorns, folles aspiracions, desolades com estaven ja per l’amenaçadora mediocritat dels plaers que hi podien néixer.

Tot el temperament del gran artista esclatava en aquelles incomparables pàgines de La tentation de Saint-Antoine i de Salammbô en les quals, lluny de la nostra vida mesquina, evocava l’esclat asiàtic de les velles edats, llurs efusions i llurs abatiments místics, llurs demències ocioses, llurs ferocitats comandades per aquell feixuc avorriment que es desprèn, abans i tot que hom les hagi esgotat, de l’opulència i de la pregària.

Pel que fa als Goncourt, es tractava de la nostàlgia del segle precedent, un retorn cap a l’elegància d’una societat perduda per sempre. El decorat gegantí de les mars que batien l’escullera, dels deserts que s’allargassaven fins allà on els ulls podien arribar sota tòrrids firmaments, no existia a la seva obra, que es confinava, prop d’un parc àulic, en un lligador entebeït pels voluptuosos efluvis d’una dona de somriure fatigat, de ganyota perversa, de pupil·les rebels i pensatives. L’esperit amb què animava els seus personatges no tenia res a veure amb aquell esperit insuflat per Flaubert a les seves criatures, aquell esperit revoltat per endavant per la inexorable certesa que cap felicitat nova no era possible; es tractava d’un esperit que es revoltava a cop calent, per l’experiència, de tots els inútils esforços que havia assajat per inventar lligams espirituals més inèdits i per posar remei en aquella immemorial fruïció que es repeteix, de segle en segle, en el sadollament més o menys enginyós de les parelles.

Tot i que vivia entre nosaltres i que era ben bé, tant de vida com de cos, del nostre temps, la Faustin era, per les influències ancestrals, una criatura del segle passat, del qual tenia l’excitació de l’esperit, la lassitud cerebral, l’exacerbació sensual.

Aquest llibre d’Edmond de Goncourt era un dels volums més acariciats per en Des Esseintes; efectivament, aquella suggestió cap al somni que ell reclamava desbordava d’aquella obra en la qual, sota la línia escrita, hi barrinava una altra línia només visible per a l’esperit, indicada per un qualificatiu que obria moments de passió, per una reticència que deixava endevinar sensacions infinites de l’ànima que cap idioma no hauria pogut curullar; a més, ja no es tractava de la llengua de Flaubert, aquella llengua d’una inimitable magnificència, sinó que es tractava d’un estil perspicaç i mòrbid, nerviós i recargolat, prompte a notar la impalpable impressió que colpeix els sentits i determina la sensació, un estil expert a l’hora de modular els matisos complicats d’una època que era, per ella mateixa, singularment complexa. En suma, era el verb indispensable per a les civilitzacions decrèpites que, per expressar les seves necessitats, exigeixen, sigui quina sigui l’edat en què es produeixin, accepcions, girs, foses noves tant de les frases com dels mots.

A Roma, el paganisme moribund havia modificat la prosòdia i transmutat la llengua, amb Ausoni, amb Claudià, amb Rutili, l’estil atent i escrupolós, capitós i sonor dels quals presentava, sobretot a les parts descriptives de reflexos, d’ombres, de matisos, una necessària analogia amb l’estil dels Goncourt.

A París, s’havia produït un fet únic a la història literària; aquella societat agonitzant del segle XVIII, que havia tingut pintors, escultors, músics, arquitectes, penetrats dels seus gustos, imbuïts de les seves doctrines, no havia pogut afaiçonar un veritable escriptor que donés compte de la seva elegància moribunda, que expressés l’essència de les seves joies febrils, tan durament expiades; havia calgut esperar l’arribada d’Edmond de Goncourt, el temperament del qual estava fet de records, de recances avivades encara pel dolorós espectacle de la misèria intel·lectual i les vils aspiracions del seu temps, per tal que, no solament als seus llibres d’història, sinó també en una obra nostàlgica com La Faustin, pogués ressuscitar l’ànima d’aquella època, encarnar-ne les nervioses delicadeses en aquella actriu, tan turmentada per prémer-se el cor i per exacerbar-se el cervell, a fi d’assaborir fins a l’esgotament els dolorosos revulsius de l’amor i de l’art.

A Zola, la nostàlgia del més enllà era diferent. En ell no hi havia cap desig de migració vers els sistemes desapareguts, vers els universos perduts a la nit dels temps; el seu temperament, poderós, robust, enamorat de la profusió de la vida, de les forces sanguínies, de la salut moral, l’apartava tant de les gràcies artificials i de les clorosis maquillades del segle anterior com de la solemnitat hieràtica, de la ferocitat brutal i dels somnis efeminats i ambigus del vell orient. El dia que també s’havia sentit obsessionat per aquesta nostàlgia, per aquesta necessitat —que és en definitiva la mateixa poesia— de fugir lluny d’aquell món contemporani que estudiava, s’havia precipitat vers un camp ideal, on la saba bullia sota el sol; havia somiat fantàstics estats de zel del firmament, prolongats esvaniments de la terra, fecundants pluges de pol·len que queien damunt els òrgans delerosos de les flors: havia anat a parar en un panteisme gegantí, havia creat, a desgrat seu potser, amb aquell medi edènic on col·locava el seu Adam i la seva Eva, un prodigiós poema hindú, que celebrava, en un estil d’amplis matisos —plaquejats en cru, que tenien una mena d’estrany esclat de pintura índia—, l’himne de la carn, la matèria, animada, vivent, que revelava a la criatura humana, pel seu furor de generació, el fruit prohibit de l’amor, les seves sufocacions, les seves carícies instintives, els seus posats naturals.

Juntament amb Baudelaire, aquests tres mestres eren, dins la literatura francesa, moderna i profana, els que millor havien penetrat i fonyat l’esperit d’en Des Esseintes, però a còpia de rellegir-los, d’estar saturat de les seves obres, de saber-les, senceres, de memòria, havia hagut d’esforçar-se a oblidar-los i deixar-los durant un quant temps en repòs als prestatges a fi i efecte de poder-los absorbir encara.

Per això, amb prou feines els obria, ara que el criat els hi oferia. Es limitava a indicar el lloc que havien d’ocupar, vetllant per tal que estiguessin classificats, en bon ordre i còmodament.

El criat li portà una nova sèrie de llibres: aquests l’oprimiren més; es tractava de llibres vers els quals s’havia sentit inclinat a poc a poc, llibres que, pels seus defectes mateix, el descansaven de la perfecció dels escriptors de més gran envergadura; en aquest cas, també, a còpia d’haver volgut fer una tria refinada, en Des Esseintes havia arribat a cercar enmig de tèrboles pàgines frases que desprenien una mena d’electricitat que el feia estremir quan descarregaven llur fluid en un medi que semblava d’antuvi refractari.

La imperfecció mateix li agradava, sempre que no fos ni paràsita ni servil, i potser hi havia una dosi de veritat en la seva teoria que l’escriptor subaltern de la decadència, l’escriptor amb personalitat però incomplet, alambina un bàlsam més irritant, més aperitiu, més àcid, que l’artista de la mateixa època, que és veritablement gran, veritablement perfecte. A parer seu, era enmig de llurs turbulents esbossos que hom descobria les exaltacions més sobreagudes de la sensibilitat, els capricis més mòrbids de la psicologia, les depravacions més exagerades de la llengua obligada, malgrat les seves últimes resistències, a contenir i a dissimular les sals efervescents de les sensacions i de les idees.

Per això, forçosament, després dels mestres, en Des Esseintes s’adreçava a uns quants escriptors que li resultaven encara més propicis i més estimats, pel menyspreu en què els tenia un públic incapaç de comprendre’ls.

Un d’ells, Paul Verlaine, s’havia donat a conèixer feia anys amb un volum de versos, els Poèmes saturniens, un volum quasi dèbil, en el qual es donaven cops de colze pastitxos de Leconte de Lisle i exercicis de retòrica romàntica, però on ja es filtrava, a través de certes peces, com ara el sonet intitulat «Rève familier», la real personalitat del poeta.

Buscant-ne els antecedents, en Des Esseintes trobava sota les incerteses dels esbossos un talent ja profundament embegut de Baudelaire, la influència del qual s’havia accentuat més tard sense que tanmateix l’espòrtula consentida per l’indefectible mestre fos flagrant.

Més tard, alguns dels seus llibres, La bonne chanson, Fêtes galanies, Romances sans paroles i, finalment, el seu últim volum, Sagesse, contenien poemes en què es revelava l’escriptor original, que ressaltava sobre la multitud dels seus confrares.

Proveït de rimes obtingudes amb temps verbals, de vegades fins i tot amb llargs adverbis precedits d’un monosíl·lab del qual queien com del cantell d’una pedra, en una cascada feixuga d’aigua, el seu vers, tallat per inversemblants cesures, esdevenia sovint singularment abstrús, amb les seves el·lipsis agosarades i les seves estranyes incorreccions que no deixaven de tenir, no obstant això, una certa gràcia.

Capaç de manejar amb més traça que molts la mètrica, havia intentat de rejovenir els poemes de forma fixa: el sonet que capgirava, la cua enlaire, igual que certs peixos japonesos de terra policromada que posen sobre llur sòcol amb les ganyes cap avall; o bé el depravava, acoblant només rimes masculines per les quals semblava experimentar un gran afecte; també, i força sovint, s’havia servit d’una forma estranya, d’una estrofa de tres versos, amb el del mig que quedava sense rima, i d’un tercet monorim, seguit d’un vers independent, llançat a talla de retronxa i que es feia eco a ell mateix com als streets de «Dansons la gigue»; a més havia fet servir d’altres ritmes en els quals el timbre gairebé esborrat només se sentia en estrofes llunyanes, com un so apagat de campana.

Però la seva personalitat residia sobretot en això: que havia pogut expressar vagues i delicioses confidències, a mitja veu, al crepuscle. Només ell havia sabut deixar entreveure certes intimitats torbadores de l’ànima, xiuxiueigs tan fluixos de pensaments, confessions tan mormolades, tan interrompudes, que l’orella que les percebia restava dubitativa i vessava dins l’ànima llangors avivades pel misteri d’aquell hàlit més endevinat que sentit. Tot l’accent de Verlaine es podia percebre en aquests adorables versos de les Fêtes galantes:

No es tractava, ben cert, de l’horitzó immens obert per les inoblidables portes de Baudelaire; era, sota un clar de lluna, una escletxa entreoberta a un camp més restringit i més íntim, això és, particular a l’autor, el qual, d’altra banda, en aquests versos que enllepolien a en Des Esseintes havia formulat el seu sistema poètic:

En Des Esseintes l’havia acompanyat de bon grat en les seves obres més diverses. Després dels Romances sans paroles publicats per la impremta d’un diari de Sens, Verlaine havia callat durant molt de temps; més tard, en versos encisadors pels quals passava l’accent dolç i embalbit de Villon, havia reaparegut, cantant a la Verge, «lluny dels nostres dies d’esperit carnal i de carn trista». En Des Esseintes rellegia sovint aquest llibre de Sagesse i davant els seus poemes se suggeria somieigs clandestins, ficcions d’un amor ocult per una Madona bizantina que es transformava, en un moment donat, en una Cidalisa perduda al nostre segle, tan misteriosa i tan torbadora que hom no podia saber si aspirava a depravacions tan monstruoses que esdevindrien, tan bon punt fossin acomplertes, irresistibles; o bé si era ella mateixa qui es llançava dins el somni, dins un somni immaculat, en què l’adoració de l’ànima flotaria al seu entorn, en un estat contínuament inconfessat, contínuament pur.

D’altres poetes l’incitaven també a confiar-s’hi: Tristan Corbière, que, el 1873, enmig de la indiferència general, havia llançat un volum dels més excèntrics, intitulat Les amours jaunes. En Des Esseintes que, per odi envers el banal i el comú, hauria acceptat les follies més desaforades, les extravagàncies més barroques, vivia hores lleus amb aquest llibre en què l’estrafolari es barrejava amb una energia desordenada, en què versos desconcertants esclataven en poemes d’una perfecta obscuritat, com les lletanies del Sommeil, el qual qualificava, en un determinat moment, d’

A penes es podia considerar francès; l’autor parlava com els negres, utilitzava un llenguatge de telegrama, abusava de les supressions de verbs, afectava una actitud de rifar-se dels lectors, es lliurava a bromes de mal gust de viatjant insuportable i, de sobte, d’entre aquell garbuix, amb recargolats conceptes borrosos i cosoneries sospitoses, en brollava un crit de dolor agut, com una corda de violoncel que es trenca.

Al costat d’això, en aquell estil rocallós, sec, descarnat sense contemplacions, eriçat de vocables inusitats, de neologismes inesperats, hi fulguraven troballes d’expressió, versos nòmades amputats de llur rima, absolutament superbs; en fi, a més dels seus Poèmes parisiens dels quals en Des Esseintes destacava aquesta profunda definició de la dona:

Tristan Corbière havia celebrat, en un estil d’una concisió quasi poderosa, la mar de Bretanya, els serralls marins, el Perdó de santa Anna, i fins i tot s’havia enlairat fins a l’eloqüència de l’odi, en l’insult amb què aclaparava, a propòsit del campament de Conlie, els individus que designava amb el nom de «firaires del Quatre de Setembre».

Aquella ferum de carn passada de la qual era golafre i que li presentava aquest poeta, d’epítets crispats, de belleses que romanien sempre en un estat una mica suspecte, en Des Esseintes la trobava també en un altre poeta, Théodore Hannon, un alumne de Baudelaire i de Gautier, incitat per un sentit molt especial de les elegàncies rebuscades i de les joies factícies.

Enfront de Verlaine, que derivava, sense encreuament, de Baudelaire, sobretot pel costat psicològic, pel matís capciós del pensament, per la docta quinta essència del sentiment, Théodore Hannon descendia del mestre, sobretot pel costat plàstic, per la visió exterior dels éssers i de les coses.

La seva encisadora corrupció corresponia fatalment a les inclinacions d’en Des Esseintes el qual, els dies de boira, els dies de pluja, es tancava dins el retir imaginat per aquest poeta i s’embriagava els ulls amb els tornassols dels seus teixits, amb les incandescències de les seves pedres, amb les seves sumptuositats, exclusivament materials, que contribuïen a la incitació cerebral i s’enfilaven com una pols de cantàrida dins un núvol de tebi encens vers un ídol femení de Brussel·les, de rostre maquillat, de ventre assaonat pels perfums.

A excepció d’aquests poetes i de Stéphane Mallarmé, que li ordenà al criat que el deixés de banda, per classificar-lo a part, en Des Esseintes no se sentia sinó molt dèbilment atret pels poetes.

A despit de la seva forma magnífica, a despit de l’imposant carés dels seus versos, que es dreçaven amb un tal esclat que fins i tot els hexàmetres d’Hugo semblaven, per comparació, llòbrecs i sords, Leconte de Lisle ara no el podia satisfer de cap manera. L’antiguitat tan meravellosament ressuscitada per Flaubert restava entre les seves mans immòbil i freda. Res no palpitava en aquells versos, tols els quals no eren més que una façana que, la major part del temps, no amagava cap idea; res no vivia en aquells poemes deserts les impassibles mitologies dels quals acabaven deixant-lo glaçat. D’altra banda, després d’haver-la amoixada durant molt de temps, en Des Esseintes havia arribat també a desinteressar-se de l’obra de Gautier; la seva admiració per l’incomparable pintor que era aquest home s’havia anat diluint dia rere dia i ara restava més sorprès que encisat, per les seves descripcions en certa manera indiferents. La impressió dels objectes s’havia fixat al seu ull tan perceptiu, però s’hi havia localitzat, no havia penetrat més enllà dins el cervell i dins la carn; com un prodigiós reflector, s’havia limitat constantment a reverberar, amb una impersonal netedat, tot d’encontorns.

Certament, a en Des Esseintes encara li agradaven les obres d’aquests dos poetes, tal com li agradaven les pedres rares, les matèries precioses i mortes, però cap de les variacions d’aquests perfectes instrumentistes no podia extasiar-lo, car cap no era dúctil al somni, cap no obria, almenys per a ell, una d’aquelles vives escapades que li permetien d’accelerar el vol lent de les hores.

De llurs llibres en sortia en dejú i el mateix li passava amb els d’Hugo; l’aspecte oriental i patriarcal d’aquest poeta era massa convencional, massa buit, per retenir-lo; i l’aspecte de mainadera i avi al mateix temps l’exasperava; li calia arribar a les Chansons des rues et des bois per renillar davant l’impecable malabarisme de la seva mètrica, però amb quin gust, al cap i a la fi, hauria canviat totes aquelles proeses per una nova obra de Baudelaire que fos igual que l’antiga, car decididament aquest era gairebé l’únic els versos del qual contenien, sota llur esplèndida escorça, una balsàmica i nutritiva medul·la!

Saltant d’un extrem a l’altre, de la forma mancada d’idees a les idees mancades de forma, en Des Esseintes romania igualment circumspecte i igualment fred. Els laberints psicològics de Stendhal, les marrades analítiques de Duranty el seduïen, però llur llengua administrativa, incolora, àrida, llur prosa de lloguer, bona com a màxim per a la innoble indústria del teatre, el repel·lien. A més a més, els interessants treballs de llurs astuts desmuntatges s’exercien, per dir-ho tot, en cervells agitats per passions que no l’emocionaven gens. Es preocupava ben poc de les afeccions generals, de les associacions d’idees comunes, ara que la retenció del seu esperit s’exagerava i no admetia altra cosa que les sensacions superfines i que les tempestes catòliques i sensuals.

Per tal de fruir d’una obra que unís, segons els seus desigs, a un estil incisiu, una anàlisi penetrant i felina, li calia arribar al mestre de la inducció, a aquell profund i estrany Edgar Poe, vers el qual, tot i el temps que feia que el rellegia, no havia decaigut la seva dilecció.

Més que qualsevol altre, aquest potser responia per íntimes afinitats a les postulacions meditatives d’en Des Esseintes.

Si Baudelaire havia desxifrat als jeroglífics de l’ànima el declivi dels sentiments i de les idees, ell havia escrutat més particularment, en la via de la psicologia mòrbida, el domini de la voluntat.

En literatura, havia estat el primer que, sota aquest títol emblemàtic: «El dimoni de la Perversitat», havia espiat aquells impulsos irresistibles que la voluntat sofreix sense conèixer-los i que la patologia cerebral explica avui dia d’una manera quasi segura; el primer, també, que havia, si no assenyalat, almenys sí divulgat la influència depressiva de la por que actua sobre la voluntat, igual que els anestèsics paralitzen la sensibilitat i que el curare anorrea els elements nerviosos motors; era sobre aquest punt, sobre aquesta letargia de la voluntat, que havia fet convergir els seus estudis, analitzant els efectes d’aquest verí moral, indicant-ne els símptomes de l’evolució, els trastorns que comencen amb l’ansietat, que continuen amb l’angoixa i que esclaten finalment en el terror que esbalaeix les volicions, sense que la intel·ligència, bé que crebantada, es doblegui.

La mort, de la qual tots els dramaturgs havien abusat tant, ell l’havia, en certa manera, agusada, convertida en una altra cosa, en introduir-li un element algebraic i sobrehumà; però era, a dir veritat, no tant l’agonia real del moribund el que descrivia com l’agonia moral del supervivent obsessionat, davant el lamentable llit, per les monstruoses al·lucinacions que engendren el dolor i la fatiga. Amb una fascinació atroç, insistia en els actes del terror, en els cruixits de la voluntat, raonant-los fredament, prement a poc a poc la gola del lector, sufocat, panteixant, davant aquells malsons de febre delirant mecànicament agençats.

Convulsionades per neurosis hereditàries, enfollides per corees morals, les seves criatures només vivien que pels nervis; les seves dones, les Morella, les Ligeia, posseïen una erudició immensa, amarada de les boires de la filosofia alemanya i dels misteris cabalístics del vell orient, i totes tenien pitreres de gallimarsot, inertes, d’àngel, totes eren, per dir-ho d’alguna manera, asexuades.

Baudelaire i Poe, aquests dos esperits que hom havia sovint aparellat, a causa de llur comuna poètica, de llur inclinació compartida per l’examen de les malalties mentals, diferien radicalment en les concepcions afectives, que ocupaven un espai tan vast en llurs obres; Baudelaire, amb el seu amor assedegat i inic, la cruel repugnància del qual feia pensar en les represàlies d’una inquisició; Poe, amb els seus amors castos, eteris, en els quals no hi havia sentits, en els quals el cervell tot sol era el que actuava, sense correspondre als òrgans que, si existien, romanien per sempre glaçats i verges.

Aquesta clínica cerebral en què, tot viviseccionant en una atmosfera sufocadora, aqueix cirurgià espiritual esdevenia, tan bon punt la seva atenció es fatigava, la presa de la imaginació que li feia exhalar, com deliciosos miasmes, aparicions somnambulesques i angèliques, era per a en Des Esseintes una deu d’infatigables conjectures; però ara que la seva neurosi s’havia exasperat, hi havia dies en què aquestes lectures el feien a miques, dies en què romania, amb les mans tremoloses i l’orella atenta, sentint-se, com el desolador Usher, envaït per una angoixa irracional, per un esglai sord.

Per això havia de moderar-se, tocar a penes aquests temibles elixirs, igual que ja no podia visitar impunement el seu vestíbul vermell i embriagar-se els ulls amb les tenebres d’Odilon Redon i amb els suplicis de Jan Luyken.

I tanmateix, quan es trobava en aquestes disposicions d’esperit, tota literatura li semblava fada després d’aquests terribles filtres importats d’Amèrica. Aleshores, s’adreçava a Villiers de l’Isle-Adam, a l’obra esparsa del qual notava observacions encara sedicioses, vibracions encara espasmòdiques, però que ja no ferien, exceptuant-ne potser la seva Claire Lenoir, amb un horror tan trasbalsador.

Apareguda, el 1867, a la Revue des lettres et des arts, aquesta Claire Lenoir iniciava una sèrie de narracions compreses sota el títol genèric d’«Històries moroses». Sobre un fons d’especulacions obscures manllevades al vell Hegel, s’agitaven uns éssers atrotinats, un doctor Tribulat Bonhomet, solemne i pueril, una Claire Lenoir, còmica i sinistra, amb les ulleres blaves, rodones i grosses com peces de deu cèntims, que cobrien els seus ulls quasi morts.

Aquesta narració versava sobre un simple adulteri i acabava amb una indescriptible feredat, quan en Bonhomet, desplegant les pupil·les de la Claire al seu llit de mort i penetrant-les amb monstruoses sondes, albirava distintament reflectit el quadre del marit que brandava, en sopols, el cap tallat de l’amant, udolant, com un canac, un cant de guerra.

Basat en l’observació més o menys justa que els ulls de certs animals —dels bous, per exemple— conserven fins a la descomposició, igual que plaques fotogràfiques, la imatge dels éssers i de les coses situats, al moment que expiraven, davant llur última mirada, aquest conte derivava evidentment dels d’Edgar Poe, del qual manllevava la discussió puntimirada i l’espant.

El mateix passava amb «L’intersigne», que més tard havia estat aplegat als Contes cruels, un recull d’un indiscutible talent, en el qual es trobava «Vera», una narració que en Des Esseintes considerava com una petita obra mestra.

En aquest cas, l’al·lucinació era plena d’una tendresa exquisida; ja no es tractava dels tenebrosos miratges de l’autor americà, es tractava d’una visió tèbia i fluida, gairebé celest; era, en un gènere idèntic, l’antítesi de les Béatrice i de les Ligeia, aquells llòbrecs i blancs fantasmes engendrats per l’inexorable malson del negre opi.

Aquesta narració també posava en joc les operacions de la voluntat, però no en tractava gens les defallences i les desfetes, sota l’efecte de la por; n’estudiava, al contrari, l’exaltació, sota l’impuls d’una convicció convertida en idea fixa; en demostrava el poder, que arribava fins i tot a saturar l’atmosfera, a imposar la seva fe a les coses circumdants.

Un altre llibre de Villiers, Isis, li semblava curiós per altres raons. El poti-poti filosòfic de la Claire Lenoir obstruïa igualment aquest, que oferia un increïble bullit d’observacions verboses i tèrboles i de records de vells melodrames, masmorres, punyals, escales de corda, tots aquells tòpics romàntics que Villiers no seria capaç de rejovenir a la seva «Elën», a la seva «Morgane», peces oblidades, editades per un desconegut, el senyor Francisque Guyon, un impressor de Sant-Brieg.

L’heroïna d’aquest llibre, una marquesa anomenada Tullia Fabriana, que tenia la reputació d’haver assimilat la ciència caldea de les dones d’Edgar Poe i la sagacitat diplomàtica de la Sanseverina-Taxis de Stendhal, s’havia compost, a més a més, l’enigmàtica continença d’una Bradamante encreuada amb una Circe antiga. Aquestes mescles insolubles desprenien un vapor fuliginós a través del qual tot d’influències filosòfiques i literàries s’empentejaven, sense haver-se pogut ordenar, dins el cervell de l’autor, al moment en què escrivia els prolegòmens d’aquesta obra que havia de tenir com a mínim set volums.

Però, al temperament de Villiers, hi havia una altra faceta, ben altrament penetrant, ben altrament precisa: una faceta de plasenteria negra i d’escarni ferotge; ja no es tractava aleshores de les paradoxals mistificacions d’Edgar Poe, es tractava de fer escarn amb una comicitat lúgubre, tal com rabiosament ho feia Swift. Una sèrie de peces, Les demoiselles de Bienfilâtre, L’affichage céleste, La machine à gloire, Le plus beau dîner du monde, revelaven un esperit de burleria singularment inventiu i agre. Tota la porqueria de les idees utilitàries contemporànies, tota la ignomínia mercantil del segle, eren glorificades en peces d’una punyent ironia que transportava en Des Esseintes.

Dins aquest gènere de la sàtira greu i acerba, no hi havia a França cap altre llibre semblant; com a màxim, una narració de Charles Cros, La Science de l’amour, inserida feia temps a la Revue du Monde-Nouveau, podia sorprendre per les seves burlesques, però el plaer no passava d’ésser relatiu, car l’execució pecava de greus defectes. L’estil ferm, acolorit, sovint original de Villiers, havia desaparegut per cedir el lloc a unes rostes fregides als fogons literaris d’un principiant.

—Déu meu! Déu meu! Que pocs llibres que hi ha que valgui la pena de rellegir! —sospirà en Des Esseintes, contemplant el criat que baixava de l’escambell on estava enfilat i desapareixia per permetre-li d’abastar tots els prestatges amb una mirada.

En Des Esseintes aprovà amb el cap. Damunt la taula només hi quedaven dos opuscles. Amb un senyal acomiadà el vell i es posà a fullejar-ne un de relligat en pell d’onagre, prèviament setinada amb la premsa hidràulica, aborrallonat a l’aquarel·la amb núvols d’argent i proveït de guardes de vell teixit de seda, els ramatges una mica apagats de les quals tenien aquell encant de les coses marcides que Mallarmé celebrà en un deliciós poema.

Aquestes pàgines, en nombre de nou, havien estat extretes d’exemplars únics dels dos primers Parnasses, tirats sobre pergamí i precedits d’aquest títol: «Quelques vers de Mallarmé», dibuixat per un sorprenent cal·lígraf, en lletres uncials, acolorides, realçades, com les dels vells manuscrits, amb punts d’or.

Entre les onze peces reunides sota aquella coberta, n’hi havia algunes, Les fenêtres, L’épilogue, Azur, que l’atreien; però una sobretot, un fragment de l’Hérodiade, el subjugava igual que un sortilegi, en certs moments.

Quantes nits, sota el llum que il·luminava amb els seus raigs encarats a terra la silenciosa cambra, no s’havia sentit tocat suaument per aquella Herodies que, a l’obra de Gustave Moreau ara envaïda per l’ombra, es difuminava lleument, deixant entreveure només una confusa estàtua, encara blanca, enmig d’un braser apagat de pedreria!

L’obscuritat amagava la sang, endormiscava els reflexos i els daurats, entenebria les llunyanies del temple, negava els comparses del crim amortallats en llurs colors morts i, respectant només les blancors de l’aquarel·la, feia aparèixer la dona enmig de l’abric de les seves joies i l’oferia més nua.

Invenciblement, alçava els ulls vers ella, la discernia amb els contorns inoblidats i ella tornava a viure, evocant sobre els seus llavis aquells estranys i dolços versos que li presta Mallarmé:

Aquests versos, els estimava com estimava les obres d’aquest poeta que, en un segle de sufragi universal i en un temps de lucre, vivia apartat dels cenacles literaris, protegit de l’estupidesa que l’environava pel seu desdeny, complaent-se, lluny del món, en les sorpreses de l’intel·lecte, en les visions del cervell, treballant per polir pensaments ja especiosos, empeltant-los fineses bizantines, perpetuant-los en deduccions lleument indicades que enllaçava a penes un imperceptible fil.

Aquestes idees trenades i precioses, les nuava amb una llengua adhesiva, solitària i secreta, plena de retraccions de frases, de girs el·líptics, d’audaços trops.

Capaç de percebre les analogies més llunyanes, designava sovint amb un terme que donava alhora, per un efecte de similitud, la forma, el perfum, el color, la qualitat, l’esclat, l’objecte o l’ésser al qual hauria calgut ajuntar nombrosos i diferents epítets per ressaltar-ne totes les facetes, tots els matisos, si hagués estat indicat simplement pel nom tècnic. D’aquesta manera arribava a abolir l’enunciat de la comparació, que s’establia, tot sol, dins l’esperit del lector, per l’analogia, des que havia penetrat el símbol, i es dispensava de dispersar l’atenció sobre cadascuna de les qualitats que haurien pogut presentar, un a un, els adjectius col·locats en fila i la concentrava sobre un sol mot, sobre un tot, produint, com ara en el cas d’un quadre, un aspecte únic i complet, un conjunt.

De tot això en resultava una literatura condensada, un suc essencial, un sublimat d’art; aquesta tàctica, de primer antuvi utilitzada d’una manera restringida a les seves primeres obres, Mallarmé l’havia arborada ardidament en una peça sobre Téophile Gautier i a L’après-midi d’un faune, una ègloga en la qual les subtilitats dels plaers sensuals es desdebanaven en versos misteriosos i acaronadors que foradava de sobte aquest crit ferotge i delirant del faune:

Aquest vers que, amb el monosíl·lab «lys!» en esclat, evocava la imatge de quelcom rígid, espigat, blanc, el sentit del qual reforçava encara el substantiu «ingénuité» col·locat a la rima, expressava al·legòricament, en un sol terme, l’estat momentani del faune verge, enfollit de zel per la visió de les nimfes.

En aquest extraordinari poema, sorgien, a tort i a dret, imatges noves i mai vistes, quan el poeta descrivia els impulsos, els neguits del caprípede que contemplava a la riba de l’aiguamoll les tofes de joncs que encara conservaven, en un motlle efímer, la forma buida de les nàiades que les havien emplenat.

A més a més, en Des Esseintes experimentava també capcioses delícies en palpar aquell minúscul opuscle amb la coberta en feltre del Japó, la qual, tan blanca com el mató, era tancada per dos cordons de seda, l’un de color de rosa de la Xina i l’altre perfectament negre.

Dissimulada darrere la coberta, la trena negra s’ajuntava amb la rosa i afegia una mena d’hàlit de vellutet, una mena de sospita de coloret japonès modern, una mena d’adjuvant llibertí, a l’antiga blancor, a la càndida carnació del llibre, i l’enllaçava, nuant-la amb una lleugera roseta, el color fosc al color clar, insinuant un discret advertiment d’aquella recança, una vaga amenaça d’aquella tristesa que va darrere dels entusiasmes apagats i de les sobreexcitacions apaivagades dels sentits.

En Des Esseintes tornà a deixar damunt la taula L’après-midi d’un faune i fullejà un altre opuscle que s’havia fet imprimir, expressament per a ell: una antologia del poema en prosa, una capelleta col·locada sota l’advocació de Baudelaire i que s’obria amb el pòrtic dels seus poemes.

Aquesta antologia comprenia una selectæ del Gaspard de la nuit d’aquell estrafolari Aloysius Bertrand que transferí els procediments de Leonardo a la prosa i pintà, amb els seus òxids metàl·lics, petits quadres de vius colors que guspiregen, com els dels esmalts lúcids. En Des Esseintes hi havia afegit el Vox populi de Villiers, una peça superbament encunyada en un estil d’or, amb l’efígie de Leconte de Lisle i de Flaubert, i uns quants extractes d’aquell delicat Livre de Jade, d’un exòtic perfum de ginseng i de te que es mescla amb l’olorosa frescor de l’aigua que xerroteja sota el clar de lluna, al llarg de tot el llibre.

Però, en aquest recull, hi havien estat inserits certs poemes salvats de revistes mortes: Le démon de l’analogie, La pipe, Le pauvre enfant pâle, Le spectacle interrompu, Le phénomène futur i, sobretot, Plainte d’automne i Frisson d’hiver, que eren les obres mestres de Mallarmé i comptaven al mateix temps entre les obres mestres del poema en prosa, car unien una llengua tan magníficament ordenada que bressolava, per si mateixa, com un malenconiós encanteri, com una embriagadora melodia, pensaments d’una suggestió irresistible, pulsacions de l’ànima d’una persona sensible els nervis sobresaltats de la qual vibren amb una acuïtat que us penetra fins a l’èxtasi, fins al dolor.

De totes les formes de la literatura, la del poema en prosa era la forma preferida d’en Des Esseintes. Manejada per un alquimista genial, segons ell havia de tancar, dins la seva petita extensió, en estat d’of meat, la puixança de la novel·la de la qual suprimia les digressions analítiques i les redundàncies descriptives. Ben sovint, en Des Esseintes havia meditat sobre aquest inquietant problema, escriure una novel·la concentrada en unes quantes frases que contindria el suc cohobat dels centenars de pàgines utilitzades sempre per establir l’ambient, per dibuixar els caràcters, per amuntegar com a prova les observacions i els fets secundaris. Aleshores els mots escollits serien tan impermutables que suplirien tots els altres; l’adjectiu col·locat d’una manera tan enginyosa i tan definitiva que no podria ésser legalment desposseït del seu lloc, obriria tals perspectives que el lector podria somiar, durant setmanes senceres, sobre el seu sentit, al mateix temps precís i múltiple, i constataria el present, reconstruiria el passat, endevinaria el futur íntim dels personatges, revelats per la lluminositat d’aquest epítet únic.

La novel·la, així concebuda, així condensada en una pàgina o dues, esdevindria una comunió de pensament entre un escriptor màgic i un lector ideal, una col·laboració espiritual consentida entre deu persones escampades per l’univers, una delectació oferta als delicats, accessibles només a ells.

En una paraula, el poema en prosa representava, per a Des Esseintes, el suc concret, l’osmazom de la literatura, l’oli essencial de l’art.

Aquesta suculència desenvolupada i reduïda a una gota ja existia en Baudelaire i també en aquells poemes de Mallarmé que en Des Esseintes ensumava amb una joia tan profunda.

Quan hagué tancat l’antologia, en Des Esseintes es digué que la seva biblioteca, deturada en aquest últim llibre, probablement no augmentaria mai més.

Efectivament, la decadència d’una literatura, irreparablement danyada al seu organisme, afeblida per l’edat de les idees, esgotada pels excessos de la sintaxi, sensible només a les curiositats que fan venir febre als malalts i, això no obstant, frisosa d’expressar-ho tot durant el declivi, acarnissada a voler reparar totes les omissions de fruïció, a llegar els més subtils records de dolor, al seu llit de mort, s’havia encarnat en Mallarmé de la manera més consumada i més exquisida.

Era, portada fins a l’última expressió, la quinta essència de Baudelaire i de Poe; eren llurs fines i puixants substàncies destil·lades altre cop i que desprenien noves aromes, noves embriagueses.

Era l’agonia de la vella llengua que, després d’haver-se anat florint de segle en segle, acabava dissolent-se i ateny aquell deliqui de la llengua llatina que expirava en els misteriosos conceptes i les enigmàtiques expressions de sant Bonifaci i de sant Adelm.

Al capdavall, la descomposició de la llengua francesa s’havia produït de cop. A la llengua llatina, hi havia una llarga transició, una separació de quatre-cents anys entre el verb pigallat i superb de Claudià i de Rutili i el verb passat del segle XVIII. A la llengua francesa no havia tingut lloc cap lapse de temps, cap successió d’edats; l’estil pigallat i superb dels Goncourt i l’estil passat de Verlaine i de Mallarmé anaven de bracet a París, vivien al mateix temps, a la mateixa època, al mateix segle.

I en Des Esseintes somrigué, contemplant un dels infòlios oberts al seu faristol, pensant que vindria el moment en què un erudit prepararia, per a la decadència de la llengua francesa, un glossari semblant a aquell en el qual el savi Du Cange anotà els últims balbuceigs, els últims espasmes, els últims esclats, de la llengua llatina que ranejava de vellesa al fons dels claustres.