Capítol tretzè

L’estació s’anava espatllant; totes es confonien, aquell any; després de les ràfegues i de les boires, tot de cels arroentats, com xapes de ferro, sortiren a l’horitzó. En dos dies, sense cap transició, al fred humit de les bromes baixes i al regalimar de les pluges els succeí una calor tòrrida, una atmosfera d’una pesantor atroç. Gairebé atiat per furiosos burxadors, el sol s’obrí, com la gola d’un forn, irradiant una llum quasi blanca que cremava la vista; una pols de flames s’alçà dels camins calcinats, abrusant els arbres secs, enrossint les gespes esgrogueïdes; la reverberació dels murs pintats amb blanc de calç, els fogalls encesos al zinc de les teulades i als vidres de les finestres, encegaven; una temperatura de foneria encesa pesà sobre la casa d’en Des Esseintes.

Mig despullat, obrí un finestral i rebé una bafarada de foc viu al rostre; el menjador, on es refugià, cremava i l’aire enrarit bullia. S’assegué, desolat, car la sobreexcitació que el sostenia, des que es complaïa a somiejar, classificant els llibres, s’havia acabat.

Com a totes les persones turmentades per la neurosi, la calor l’esclafava; l’anèmia, que el fred havia mantingut a ratlla, reprenia el seu curs, afeblint el cos debilitat per abundants suors.

Amb la camisa enganxada a l’esquena xopa, el perineu humit, les cames i els braços molls, el front inundat, que regalimava llàgrimes salades al llarg de les galtes, en Des Esseintes jeia anorreat, a la seva cadira; en aquell moment, la visió de la carn col·locada damunt la taula li féu venir nàusees; ordenà que la fessin desaparèixer, demanà ous passats per aigua, intentà d’empassar-se algunes molles de pa, però li barraren la gorja; les basques li omplien la boca; begué unes gotes de vi que se li clavaren, com puntes de foc, a l’estómac. S’eixugà el rostre; la suor, tèbia feia poc, fluïa, ara freda, al llarg de les temples; es posà a xuclar uns bocins de glaç, per enganyar el mareig; tot fou en va.

Un esfondrament il·limitat el mantenia recolzat a la taula; mancat d’aire, s’alçà, però les molles de pa s’havien inflat i li pujaven lentament a la gola, obstruint-la. Mai no s’havia sentit tan inquiet, tan desmarxat, tan indisposat; a més a més, se li enterboliren els ulls i començà a veure els objectes dobles, que donaven voltes sobre ells mateixos; immediatament perdé la noció de les distàncies; semblava que tingués el got una llegua lluny; es repetia una vegada i una altra que era víctima d’il·lusions sensorials i era incapaç de reaccionar; anà a ajeure’s al canapè del saló, però aleshores uns capficalls de vaixell en marxa el gronxolaren i el mareig augmentà; s’alçà i decidí de precipitar amb un licor digestiu aquells ous que l’ofegaven.

Tornà al menjador i malenconiosament es comparà, en aquella cabina, amb els passatgers que es maregen; es dirigí, vacil·lant, cap a l’armari, examinà l’orgue de boca, sense obrir-lo, i agafà d’un prestatge de més amunt una ampolla de Bénédictine, que guardava a causa de la seva forma que li semblava suggestiva per desvetllar pensaments al mateix temps suaument luxuriosos i vagament místics.

Però, de moment, restava indiferent, mirant amb ulls esmorteïts aquella ampolla rabassuda, d’un verd fosc que, en altres moments, li evocava les pregàries de l’edat mitjana, amb la seva antiga panxa monacal, el cap i el coll vestits amb una caputxa de pergamí, el segell de cera vermella amb tres mitres d’argent sobre camper d’atzur i precintat, al coll, com una butlla, per lligams de plom, amb la seva etiqueta escrita en un llatí sonor, en un paper esgrogueït i com destenyit pels anys: «Liquor Monachorum Benedictinorum Abbatiae Fiscanensis».

Sota aquell vestit tan abacial, signat amb una creu i amb les inicials eclesiàstiques «D.O.M.»; cenyit pels seus pergamins i les seves lligadures, igual que una autèntica carta apostòlica, hi dormia un licor de color de safrà, d’una finor exquisida. Aquell licor destil·lava una aroma quintaessenciada d’angèlica i d’hisop mesclats amb herbes marines, amb el iode i el brom afeblits pel sucre, i estimulava el paladar amb una ardor espirituosa dissimulada sota una llepolia tota virginal, tota novícia, afalagava l’olfacte amb una punta de corrupció embolcallada dins uns carícia alhora infantil i devota.

Aquesta hipocresia, que era el resultat de l’extraordinari desacord establert entre el continent i el contingut, entre el contorn litúrgic del flascó i la seva ànima, tota femenina, tota moderna, antany l’havia fet somiar; també havia pensat llargament davant aquella ampolla en els monjos que la venien, en els benedictins de l’abadia de Fécamp que, pertanyent a aquella congregació de Saint-Maur, cèlebre pels seus treballs d’història, militaven sota la regla de sant Benet, però no seguien gens les observances dels monjos blancs de Cîteaux i dels monjos negres de Cluny. Invenciblement, se li apareixien, com a l’edat mitjana, cultivant plantes medicinals, escalfant retortes, concentrant en alambins sobiranes panacees, incontestables magisteris.

Begué una gota d’aquell licor i experimentà, durant uns quants minuts, un alleujament; però de seguida aquell foc que una llàgrima de vi li havia encès a les entranyes es reanimà. Llençà el tovalló, tornà al gabinet, es passejà d’un cantó a l’altre; li semblava que era sota una campana pneumàtica on es feia el buit progressivament i una defallença d’una suavitat atroç li lliscava del cervell a tots els membres. S’enravenà i, no podent aguantar-ho més, per primera vegada potser d’ençà de l’arribada a Fontenay, es refugià al jardí i se soplujà sota un arbre d’on queia una rodella d’ombra. Assegut a la gespa, contemplà, amb un aire embajanit, els bancals de llegums que els criats havien plantat. Els mirava i no fou fins al cap d’una hora que els albirà, car una boira verdosa flotava davant els seus ulls i només li deixava veure, com al fons de l’aigua, imatges indecises d’aspecte i to canviants.

Finalment tanmateix, reprengué l’equilibri, distingí clarament cebes i cols; més enllà, un camp d’enciam i, al fons, tot al llarg de la tanca, una sèrie de lliris blancs immòbils dins l’aire feixuc.

Un somriure li arrugà els llavis, car de sobte es recordava de l’estranya comparació del vell Nicandre, que assimilava, des del punt de vista de la forma, el pistil dels lliris als genitals d’un ase, i també li venia a la memòria un passatge d’Albert el Gran, aquell en què aquest taumaturg ensenya un singularíssim mitjà de conèixer, servint-se d’un enciam, si una noia encara és verge.

Aquests records el distragueren una mica; examinà el jardí, interessant-se per les plantes marcides per la calor, per les terres ardents que fumejaven dins la pulverulència encesa de l’aire; després, per damunt de la tanca que separava el jardí de la carretera sobrealçada que s’enfilava cap al fort, s’adonà d’uns vailets que es rebolcaven, sota el sol, dins la llum viva.

Concentrava la seva atenció en ells quan n’aparegué un altre, més petit, que feia pena de mirar; tenia cabells de varec plens de sorra, dues bombolles verdes dessota el nas, uns llavis fastigosos, rodejats de ronya blanca de formatge fresc empastat sobre un tros de pa i sembrat de ratlles de ceballot verd.

En Des Esseintes ensumà l’aire; una pica, una perversió del gust s’emparà d’ell; aquella immunda llesca li féu venir l’aigua a la boca. Li semblà que l’estómac, que es refusava a acceptar tota mena d’aliment, digeriria aquella horrible menja i que el paladar en fruiria com d’un regal.

S’alçà d’un bot, corregué a la cuina, ordenà que s’anés a buscar al poble pa de pagès, formatge blanc, ceballots, prescriví que hom li preparés una llesca absolutament igual que la que rosegava l’infant i retornà a asseure’s sota el seu arbre.

Els brivalls es barallaven ara. Es prenien trossos de pa, que mastegaven amb la boca plena, llepant-se els dits. Plovien puntades de peu i cops de puny i els més febles, ajaguts per terra, tiraven guitzes i ploraven, amb el darrere ribotejat pels còdols.

Aquell espectacle reanimà en Des Esseintes; l’interès que posà en aquell combat li desviava els pensaments del seu mal; davant l’acarnissament d’aquells malèvols vailets, pensà en la cruel i abominable llei de la lluita per l’existència i, tot i que aquells infants fossin roïns, no se sabé estar d’interessar-se per llur sort i de creure que més els hauria valgut que llur mare no els hagués parit.

En efecte, els esperava l’impetigen, còlics i febres, xarampió i bufetades des de la més tendra infància; cosses al cul i feines envilidores, cap als tretze anys; enganyifes de dones, malalties i portar banyes quan fossin homes; i també els esperava, vers el declivi, infermetat i agonia, en un asil de pobres o en un hospici.

I el futur era, en suma, igual per a tothom i, ni els uns ni els altres, si haguessin tingut una mica de sentit comú, no haurien pogut envejar-se. Als rics, en un ambient diferent, els esperaven les mateixes passions, els mateixos maldecaps, les mateixes penes, les mateixes malalties, i els esperaven també les mateixes fruïcions mediocres, tant si eren alcohòliques, com literàries, com carnals. Fins i tot hi havia una vaga compensació per a tots els mals, una mena de justícia que restablia l’equilibri de la desgràcia entre les classes, dispensant més fàcilment les pobres de les sofrences físiques que, per contra, aclaparaven més implacablement el cos més dèbil i més emaciat dels rics.

«Quina follia engendrar fills!», pensava en Des Esseintes. «I pensar que els eclesiàstics que han fet vot de castedat han portat la inconseqüència fins al punt de canonitzar sant Vicenç de Paül perquè reservava els innocents per a inútils tortures!».

Gràcies a aquelles odioses precaucions, aquest sant havia endarrerit, durant anys, la mort d’éssers inintel·ligents i insensibles, de tal manera que, esdevinguts, més tard, gairebé comprensius i, en tot cas, aptes per al dolor, poguessin preveure el futur, esperar i témer aquella mort de la qual adés n’ignoraven fins i tot el nom, alguns arribar a desitjar-la, per fer palès el seu odi contra aquella condemna a l’existència que els infligia en virtut d’un codi teològic absurd!

I després que aquell vell havia mort, les seves idees havien prevalgut; hom recollia infants abandonats en comptes de deixar-los morir dolçament sense que se n’adonessin i, tanmateix, aquella vida que hom els conservava esdevenia, amb el transcórrer dels dies, més rigorosa i més àrida. Amb el pretext d’afavorir la llibertat i el progrés, la societat havia aconseguit de descobrir la manera d’agreujar la miserable condició de l’home, arrencant-lo de casa seva, disfressant-lo amb un vestit ridícul, distribuint-li armes particulars, embrutint-lo sota un esclavatge idèntic a aquell de què antany hom havia afranquit, per compassió, els negres i, tot plegat, per posar-lo en disposició d’assassinar el seu pròxim, sense el risc d’anar a parar al patíbul, com els assassins ordinaris que operen, sols, sense uniforme, amb armes menys sorolloses i menys ràpides.

«Quina època tan singular», es deia en Des Esseintes, «aquesta que, tot invocant els interessos de la humanitat, cerca la manera de perfeccionar els anestèsics per suprimir el sofriment físic i prepara, al mateix temps, estimulants per agreujar el dolor moral!».

Ah, si mai, en nom de la pietat, la inútil procreació havia d’ésser abolida, era ara! Però també en aquest cas, les lleis promulgades pels Portalis o els Homais es manifestaven, ferotges i estranyes.

La justícia trobava completament naturals els fraus en matèria de generació; era un fet reconegut, admès; no hi havia cap parella, per rica que fos, que no confiés els possibles fills a un bon rentat a fons o que no utilitzés artificis que hom venia lliurement i que d’altra banda a ningú no se li hauria acudit de reprovar. I no obstant això, si aquestes reserves o si aquests subterfugis resultaven insuficients, si el frau fallava i, a fi de reparar-lo, hom recorria a mesures més eficaces, ah!, aleshores no hi havia pas prou presons, prou penals, prou presidis per tancar les persones que condemnaven —de bona fe, d’altra banda— altres individus que, aquella mateixa nit, al llit conjugal, feien la patota tant com podien per no infantar criatures.

Per tant, la superxeria en si mateixa no era pas un crim, però la reparació d’aquesta superxeria sí que ho era.

En suma, per a la societat, era reputat com a crim l’acte que consistia a matar un ésser dotat de vida; i no obstant això, expulsant un fetus, hom només destruïa un animal, menys format, menys vivent i, sense cap mena de dubte, menys intel·ligent i més lleig que un gos o que un gat que hom es pot permetre impunement d’estrangular eixint de néixer.

«Val la pena afegir», pensava en Des Esseintes, «que, per a una major equitat, no és mai l’home maldestre, que s’afanya a desaparèixer, sinó més aviat la dona, víctima de la malaptesa, qui expia el tort d’haver salvat de la vida un innocent».

Calia, de totes maneres, que el món fos ple a vessar de prejudicis per gosar reprimir maniobres tan naturals, que l’home primitiu, que el salvatge de la Polinèsia és emmenat a practicar, únicament com a conseqüència del seu instint.

El criat interrompé les caritatives reflexions que ruminava en Des Esseintes, en portar-li en un plat de plata sobredaurada la llesca que havia demanat. L’estómac se li regirà; no tingué pas el coratge suficient per queixalar aquell pa, car l’excitació malaltissa de l’estómac havia cessat; una sensació d’afebliment terrible s’apoderà altre cop d’ell; hagué d’alçar-se; el sol girava i s’apoderava a poc a poc del lloc on seia; la calor esdevenia alhora més feixuga i més activa.

—Llenceu aquesta llesca —digué al criat— a aquests vailets que es barallen a la carretera; que als més dèbils els baldin, no puguin apropiar-se de cap bocí i siguin, a més, estomacats seriosament per llurs famílies quan tornin a casa seva amb les calces estripades i els ulls macats; això els donarà una visió general de la vida que els espera!

I tornà a entrar dins de casa seva i s’esfondrà, defallent, en una butaca.

«De totes maneres, cal que provi de menjar una mica», es digué.

I provà de sucar un bescuit en un ranci Constantia de J.-P. Cloete, del qual li quedaven unes quantes ampolles al celler.

Aquest vi, de color de pellofa de ceba una mica torrada, que s’assemblava al màlaga eixut i al porto, però amb una aroma ensucrada, especial, i un regust de raïm de sucs condensats i sublimats per sols ardents, de vegades l’havia reconfortat i sovint fins i tot li havia infós una energia nova a l’estómac, afeblit pels dejunis forçats que suportava; però aquell cordial, ordinàriament tan fidel, fracassà. Aleshores, esperà que un emol·lient refredaria potser els ferros roents que el cremaven i recorregué al Nalifka, un licor rus, contingut en una ampolla glaçada d’or mat; aquell xarop untuós i amb gust de gerdó fou, al seu torn, ineficaç. Ai las!, que lluny que era el temps en què, fruint d’una bona salut, en Des Esseintes pujava, a casa seva, en plena canícula, en un trineu i, un cop dins, embolicat amb pells, fent-se-les venir totes damunt el pit, s’esforçava a tremolar i es deia, enginyant-se-les per petar de dents: «Ah, aquest vent és glacial! I si un es gela, aquí, es gela de debò!» i aconseguia gairebé de convèncer-se que feia fred.

Aquells remeis no tenien desgraciadament cap mena d’eficàcia, des que els seus mals havien esdevingut reals.

No li quedava, tampoc, el recurs d’utilitzar el làudanum; en comptes d’apaivagar-lo, aquell calmant l’irritava fins al punt de privar-lo de reposar. Antany, havia volgut procurar-se visions amb l’opi i el haixix, però aquelles dues substàncies li havien provocat vòmits i pertorbacions nervioses intenses; immediatament havia hagut de renunciar a absorbir-les i, sense l’ajut d’aquells grossers excitants, demanar-li al cervell que, tot sol, se l’emportés lluny de la vida, al país dels somnis.

«Quin dia!», es deia, ara, eixugant-se el coll, sentint que tot el que podia restar-li de forces es dissolia en noves suors; una agitació febril continuava impedint-li d’estar-se quiet; una vegada més, errava a través de totes les habitacions de la casa, assajant, l’un darrere l’altre, tots els seients. Cansat de lluitar, acabà deixant-se caure davant l’escriptori i, amb els colzes damunt la taula, maquinalment, sense pensar en res, començà a jugar amb les mans amb un astrolabi col·locat, a tall de petjapapers, damunt un pilot de llibres i de notes.

Havia comprat aquell instrument de coure gravat i daurat, d’origen alemany i que datava del segle disset, a casa d’un brocanter de París, després d’una visita al Musée de Cluny, on durant qui sap l’estona s’havia quedat absort davant un meravellós astrolabi, d’ivori cisellat, l’aspecte cabalístic del qual l’havia entusiasmat.

Aquell petjapapers remogué, dins seu, tot un eixam de reminiscències. Determinat i mogut per l’aspecte d’aquell joiell, el seu pensament partí de Fontenay, cap a París, a casa del brocanter que l’havia venut, després retrocedí fins al Musée des Thermes i, mentalment, tornà a veure l’astrolabi d’ivori, mentre que els seus ulls seguien considerant, però sense veure’l ni poc ni gens, l’astrolabi de coure, damunt la seva taula.

Després, sortí del museu i, sense abandonar la ciutat, féu camí vagarejant, vagabundejà per la Rue du Sommerard i pel Boulevard Saint-Michel, s’embrancà pels carrers pròxims i es deturà davant certes botigues la freqüència i l’aspecte tot especial de les quals l’havien colpit moltes vegades.

Començat a partir d’un astrolabi, aquell viatge espiritual anava a parar a les tavernes de mala mort del Quartier Latin.

Es recordava de l’abundància d’aquells establiments, a tota la Rue Monsieur-le-Prince i en aquell extrem de la Rue de Vaugirard que toca a l’Odéon; de vegades, es trobaven els uns al costat dels altres, com els antics riddecks de la Rue du Canal-aux-Harengs, d’Anvers, desplegant-se en corrua i emplenant les voreres de façanes quasi iguals.

A través de les portes entreobertes i de les finestres mal obscurides per vidres de color o per cortines, es recordava d’haver-hi entrevist dones que caminaven, ronsejant i avançant el coll, tal com fan les oques; d’altres, postrades en banquetes, gastaven llurs colzes amb el marbre de les taules i ruminaven, cantussejant, amb les temples entre els punys; d’altres es balancejaven a peu dret davant els miralls, allisant-se amb la punta dels dits, igual que si toquessin el piano, llurs perruques enllustrades per un perruquer; d’altres, finalment, treien d’escarselles amb tanques espatllades pilots de monedes que arrengleraven, metòdicament, en petits munts.

La major part tenien uns trets vulgars, veus enrogallades, sines flàccides i ulls pintats, i totes, talment autòmats engegats alhora per la mateixa clau, llançaven amb el mateix to les mateixes invitacions, amollaven amb el mateix somriure les mateixes paraules estrambòtiques, les mateixes reflexions barroques.

Tot d’associacions d’idees es formaven a l’esperit d’en Des Esseintes que arribava a una conclusió, ara que abraçava pel record, a vol d’ocell, aquell pilot de cafès de mala mort de carrers.

Comprenia la significació d’aquells cafès que responien a l’estat d’ànim de tota una generació i en deduïa la síntesi de l’època.

I, efectivament, els símptomes eren manifestos i certs; les cases de tolerància desapareixien i, a mesura que una d’aquelles es tancava, un tavernot operava la seva obertura.

Aquella disminució de la prostitució submisa en profit dels amors clandestins residia evidentment en les incomprensibles il·lusions dels homes, des del punt de vista carnal.

Per molt monstruós que pugui semblar, la taverna de mala mort satisfeia un ideal.

Tot i que les inclinacions utilitàries transmeses per l’herència i desenvolupades per les precoces grolleries i les constants brutalitats dels col·legis haguessin tornat la joventut contemporània singularment mal educada i també singularment positiva i freda, no és pas menys cert que aquesta joventut havia conservat, al fons del cor, una vella flor blava, un vell ideal d’una afecció rància i vaga.

A hores d’ara, quan la sang li bullia, no podia resignar-se a entrar, a consumir, a pagar i a sortir; des del seu punt de vista, això era una bestialitat, zel de gos que cobreix sense preàmbuls una gossa; a més a més, la vanitat fugia, insaciada, d’aquelles cases de tolerància on no hi havia hagut ni simulacre de resistència ni aparença de victòria ni preferència desitjada, ni tan sols generositat obtinguda de part de la venedora, que acanava les seves tendreses segons el preu. Al contrari de tot això, la cort feta a una noia de cerveseria procurava totes les susceptibilitats de l’amor, totes les delicadeses del sentiment. A aquesta, hom se la disputava i aquells als quals ella consentia de concedir, mitjançant copioses recompenses, una cita s’imaginaven, de bona fe, que l’havien guanyada a un rival, que havien estat objecte d’una distinció honorífica, d’un favor rar.

Això no obstant, aquesta domesticitat era tan estúpida, tan interessada, tan vil i tan atipadora com la que se servia als prostíbuls. Tal com ella, bevia sense set, reia sense motiu, embogia per les carícies d’un aixafaterrossos, s’insultava i s’estirava els cabells sense motiu; malgrat tot, i ja feia temps, la joventut parisenca encara no s’havia adonat que les minyones dels cafès de mala mort eren, des del punt de vista de la bellesa plàstica, des del punt de vista de les actituds sàvies i dels arreus necessaris, notablement inferiors a les dones que romanien tancades en salons de luxe. «Déu meu», es deia en Des Esseintes, «que en són de talossos aquests individus que papallonegen pels voltants de les cerveseries; car, a més a més de llurs ridícules il·lusions, arriben fins i tot a oblidar el perill dels encants degradats i suspectes, a no tenir gens en compte els diners despesos en un nombre de consumicions tarifat per endavant per la patrona, el temps perdut esperant un lliurament diferit per augmentar-ne el preu, els terminis assajats per decidir i activar el joc de les propines!».

Aquest sentimentalisme imbècil, combinat amb una ferocitat pràctica, representava el pensament dominant del segle; les mateixes persones que haurien emborniat llur pròxim per guanyar quatre xavos, perdien tota la lucidesa, tot l’olfacte, davant aquelles tèrboles cabareteres que els hostilitzaven sense pietat i els cotnaven sense treva. Tot d’indústries treballaven, tot de famílies s’esquilaven les unes a les altres amb el pretext de comerciar, a fi de deixar-se pispar els diners per llurs fills que es deixaven estafar, al seu torn, per aquelles dones que eren explotades, en última instància, pels seus macarrons.

Per tot París, de l’est a l’oest i del nord al sud, s’estenia una cadena ininterrompuda d’ensarronades, una carambola de robatoris organitzats que s’enllaçaven l’un amb l’altre i, tot plegat, perquè en comptes d’acontentar les persones de seguida, hom els sabia fer prendre paciència i esperar.

En el fons, el compendi de la saviesa humana consistia a deixar que les coses s’anessin arrossegant com més millor; a dir no i després, finalment, sí; car hom només manejava veritablement les generacions entretenint-les amb falses promeses.

—Ah, si es pogués fer el mateix amb l’estómac! —sospirà en Des Esseintes, recargolant-se a conseqüència d’una punxada que reconduí ràpidament el seu esperit esgarriat molt lluny, a Fontenay.