Capítol setè

D’ençà d’aquella nit en què, sense causa aparent, havia evocat el malenconiós record de l’Auguste Langlois, en Des Esseintes revisqué tota la seva existència.

Se sentia incapaç de comprendre una paraula dels volums que consultava; ni els seus ulls no llegien; li semblà que el seu esperit, saturat de literatura i d’art, es refusava a absorbir-ne més.

Vivia reclòs sobre si mateix, nodrint-se de la pròpia substància, semblant a aquells animals engorronits, entaforats en un cau, durant l’hivern; la solitud havia actuat sobre el seu cervell com si hagués estat un narcòtic. Després d’haver-lo de bon començament enervat i exacerbat, li provocava un engorroniment obsedit per somieigs vagues; anihilava els seus designis, li trencava les voluntats, guiava una desfilada de somnis que ell suportava passivament, sense ni tan sols assajar de sostreure-s’hi.

El pilot confús de les lectures, de les meditacions artístiques, que havia acumulat d’ençà del seu isolament, com una resclosa per aturar el corrent dels antics records, havia estat bruscament destrossat i l’onada es posava en moviment imparable, estassant el present, el futur, negant-ho tot sota la cascada del passat, emplenant-li l’esperit amb una immensa extensió de tristesa en la qual nedaven, com ridícules restes, episodis sense interès de la seva existència, bagatel·les absurdes.

El llibre que tenia a la mà li queia als genolls; s’abandonava, mirant, ple de desmenjament i d’alarma, com desfilaven els anys de la seva vida difunta; ara pivotaven, regalimaven entorn del record de madame Laure i de l’Auguste, clavat, en aquestes fluctuacions, com una estaca ferma, com un fet precís. Quina època, aquella! Era el temps de les vetllades en societat, de les curses, de les partides de cartes, dels amors encarregats per endavant, servits, a l’hora, al punt de mitjanit, al seu lligador rosa! Rememorava rostres, posats, mots nuls que l’obsedien amb aquella tenacitat de les cançons vulgars que hom no pot estar-se de cantussejar, però que acaben per esgotar-se, de sobte, sense que hom se n’adoni.

Aquest període fou de curta durada; després d’una sesta de la memòria, es capbussà de nou en els seus estudis llatins a fi d’esborrar fins i tot l’empremta d’aquells retorns.

Però ja tornava aquell vaivé; una segona fase succeí quasi immediatament la primera, la dels records de la seva infantesa, sobretot la dels anys passats amb els jesuïtes.

Aquests eren més allunyats i més certs, gravats d’una manera més acusada i més segura; el parc frondós, les llargues avingudes, les platabandes, els bancs, tots els detalls materials s’alçaren dins la seva cambra.

Després els jardins s’ompliren, sentí ressonar els crits dels alumnes, els riures dels professors barrejant-se amb ells durant els esbarjos, jugant a pilota, amb la sotana arromangada, subjectada entre els genolls, o bé enraonant amb els xicots, sense afectació ni altivesa, com camarades de la mateixa edat, sota els arbres.

Recordà aquell jou paternal que no s’acomodava gens amb els càstigs, que es refusava a fer copiar els cinc-cents o els mil versos, que s’acontentava amb fer «repassar», mentre els altres es divertien, la lliçó no sabuda, que recorria més sovint encara a la simple reprimenda, que envoltava l’infant amb una vigilància activa però suau, buscant la manera de ser-li agradable, consentint a passejades allà on bonament li semblava, cada dimecres, aprofitant l’ocasió de totes les festetes no solemnes de l’Església, per afegir als àpats ordinaris pastissos i vi, per afalagar-lo amb excursions al camp; un jou paternal que consistia a no embrutir l’alumne, a tractar-lo com si ja fos un home, tot conservant-li la manyagueria d’una criatura consentida.

D’aquesta manera arribaven a tenir un ascendent real sobre l’infant, a afaiçonar, en una certa mesura, les intel·ligències que cultivaven, a dirigir-les, en un determinat sentit, a empeltar-los-hi idees especials, a assegurar la creixença de llurs pensaments amb un mètode insinuant i falaguer que continuaven un cop acabats els estudis, esforçant-se a seguir-los en la vida, a sostenir-los en llur carrera, adreçant-los aquelles cartes afectuoses com les que el pare dominic Lacordaire sabia escriure als seus antics alumnes de Sorese.

En Des Esseintes s’adonava per si mateix de l’operació que s’afigurava haver sofert sense resultat: el seu caràcter rebel als consells, puntimirat, escodrinyador, afeccionat a les controvèrsies, li havia impedit d’ésser modelat per llur disciplina, asservit per llurs lliçons; un cop fora del col·legi, el seu escepticisme havia augmentat; el seu pas a través d’un món legitimista, intolerant i llosc, les seves converses amb domers poc intel·ligents i amb capellans sense preparació, les malapteses dels quals estripaven el vel tan sàviament teixit pels jesuïtes, encara havien enfortit el seu esperit d’independència i augmentat la seva desconfiança envers qualsevol fe.

Es considerava, en suma, lliure de tot lligam, de tot constrenyiment; simplement havia guardat, contràriament a totes les persones educades als liceus o als internats laics, un excel·lent record del seu col·legi i dels seus mestres i vet aquí que ara s’interrogava i arribava a preguntar-se si les llavors caigudes fins aquell dia en un sòl estèril no començaven a germinar.

Efectivament, des de feia uns quants dies es trobava en un estat d’ànim indescriptible. Creia durant un segon, anava instintivament cap a la religió i després, al menor raonament, la seva atracció vers la fe s’evaporava en un moment; però restava, malgrat tot, ple de torbament.

Tanmateix sabia molt bé, aprofundint en si mateix, que mai no tindria l’esperit d’humilitat i de paciència veritablement cristià; sabia, sense cap mena de dubte, que aquell moment del qual parla Lacordaire, aquell moment de gràcia «en què l’últim raig de llum penetra dins l’ànima i reuneix en un centre comú les veritats que hi són esparses» no li vindria mai; no experimentava aquella necessitat de mortificació i de pregària sense la qual, si hom escolta la major part dels sacerdots, no és possible cap conversió; no sentia cap desig d’implorar un Déu la misericòrdia del qual li semblava de les menys probables; i no obstant això, la simpatia que conservava pels seus antics mestres arribava a fer-lo interessar-se per llurs treballs, per llurs doctrines; aquells accents inimitables de la convicció, aquelles veus ardents d’homes d’una intel·ligència superior se li feien presents, el portaven a dubtar del seu esperit i de les seves forces. Al mig d’aquella solitud en què vivia, sense nou aliment, sense impressions rebudes de fresc, sense renovació dels pensaments, sense aquell intercanvi de sensacions vingudes de fora, de la freqüentació del món, de l’existència menada en comú, en aquell confinament contra natura en què s’entestava a viure, totes les qüestions, oblidades durant el sojorn a París, es plantejaven de nou, com problemes irritants.

La lectura de les obres llatines que li agradaven, obres gairebé totes redactades per bisbes i per monjos, havia contribuït sens dubte a determinar aquella crisi. Embolcallat dins una atmosfera de convent, dins un perfum d’encens que li embriagava el cap, s’havia exaltat els nervis i, per una associació d’idees, aquells llibres havien acabat rebutjant els records de la seva vida de jove, per tornar a treure a la llum els de la seva infantesa, amb els jesuïtes.

«No cal dir-ho», pensava en Des Esseintes assajant de raonar, de seguir la marxa d’aquella ingerència de l’element jesuític a Fontenay; «porto, des de la infantesa i sense que mai ho hagi sabut, aquest llevat que encara no havia fermentat; la mateixa inclinació que he sentit sempre pels objectes religiosos potser n’és una prova».

Però intentava persuadir-se del contrari, descontent de ja no ser amo absolut a casa seva; en cercà motius; forçosament s’havia hagut de girar cap al cantó del sacerdoci, puix que únicament l’Església és la que ha recollit l’art, la forma perduda dels segles; la que ha immobilitzat, fins i tot en la vil reproducció moderna, l’àmbit de l’orfebreria, la que ha guardat l’encant dels calzes afuats com petúnies, de les custòdies de flancs purs; la que ha preservat, àdhuc a l’alumini, als falsos esmalts, als gots acolorits, la gràcia de les faisons d’antany. En suma, la major part dels objectes preciosos, classificats al museu de Cluny i escapats per miracle de la salvatgeria dels revolucionaris, provenen de les antigues abadies de França; de la mateixa manera que l’Església va preservar de la barbàrie, a l’edat mitjana, la filosofia, la història i les lletres, també ha salvat l’art plàstic, ha portat fins als nostres dies aquests meravellosos models de teixits, de joies, que els fabricants de coses santes fan tan malament com poden, sense poder-ne, això no obstant, alterar la forma inicial, exquisida. Per tant, no hi havia res de sorprenent al fet que hagués percaçat aquests antics bibelots, que, juntament amb nombrosos col·leccionistes, hagués retirat aquestes relíquies de casa dels antiquaris de París, de casa dels brocanters de les zones rurals.

Però, per més que invocava totes aquestes raons, no arribava pas a convèncer-se’n completament. Certament, en poques paraules, en Des Esseintes persistia a considerar la religió com una superba llegenda, com una magnífica impostura i, tanmateix, a despit de totes les seves explicacions, el seu escepticisme començava a encetar-se.

Evidentment, hi havia un fet curiós: se sentia menys segur ara que durant la seva infantesa, quan la sol·licitud dels jesuïtes era directa, quan llur ensenyament era inevitable, quan estava entre llurs mans, els pertanyia, en cos i ànima, sense lligams de família, sense influències que poguessin reaccionar contra ells, des de fora. Ells també li havien inculcat un cert gust del meravellós que s’havia ramificat lentament i obscurament dins la seva ànima, que s’expandia avui, en la solitud, que actuava a pesar de tot sobre l’esperit silenciós, internat, que passejava pel reduït picador de les idees fixes.

En examinar el treball del seu pensament, en intentar de relligar-ne els fils, de descobrir-ne els orígens i les causes, arribà a persuadir-se que les seves actituds, durant la seva vida mundana, derivaven de l’educació que havia rebut. Així, doncs, les seves tendències vers l’artifici, les seves necessitats d’excentricitat, no eren, en suma, resultats d’estudis especiosos, de refinaments extraterrestres, d’especulacions quasi-teològiques; eren, en el fons, transports, impulsos vers un ideal, vers un univers desconegut, vers una beatitud llunyana, desitjable com la que ens promet la Sagrada Escriptura.

Es deturà en sec, trencà el fil de les seves reflexions. «Aleshores», es digué, «estic encara més tocat del que creia; vet aquí que argumento amb mi mateix, com un casuista».

Restà pensatiu, agitat per un temor sord; certament, si la teoria de Lacordaire era exacta, no havia de témer res, puix que el cop màgic de la conversió no es produeix mai en un sobresalt; calia, per aconseguir l’explosió, que el terreny fos minat llargament, constantment; però si els novel·listes parlen de la fiblada de l’amor, un cert nombre de teòlegs parlen també de la fiblada de la religió; admetent que aquesta doctrina fos veritable, ningú no estava segur de no sucumbir-hi. Ja no hi havia anàlisi d’un mateix que hi valgués ni pressentiments a considerar ni mesures preventives a adoptar; la psicologia del misticisme resultava nul·la. Era així perquè era així i prou.

«Eh! M’estic tornant estúpid», es digué en Des Esseintes; «el temor d’aquesta malaltia acabarà determinant la malaltia mateix, si això continua».

Aconseguí de treure’s una mica de sobre aquesta influència; els records s’apaivagaren, però d’altres símptomes mòrbids aparegueren; ara només l’obsessionaven els temes de les discussions; el parc, les lliçons, els jesuïtes eren lluny; estava completament dominat per abstraccions; pensava, a desgrat seu, en interpretacions contradictòries dels dogmes, en apostasies perdudes, consignades a l’obra del pare Labbe sobre els concilis. Li venien a la memòria romanalles d’aquells cismes, trossos d’aquelles heretgies que dividiren, durant segles, les Esglésies de l’occident i de l’orient. Ací, Nestori discutint-li a la Verge el títol de «mare de Déu» perquè, en el misteri de l’encarnació, no era el Déu, sinó la criatura humana el que ella havia portat al ventre; allí, Eutiques, declarant que la imatge del Crist no podia assemblar-se a la dels altres homes, puix que la divinitat havia elegit domicili al seu cos i, per consegüent, n’havia canviat del tot la forma; més enllà, d’altres ergotistes que sostenien que el redemptor no n’havia tingut, de cos, que aquesta expressió dels llibres sants s’havia de prendre en sentit figurat; mentre que Tertul·lià emetia el seu famós axioma quasi materialista: «Res no és incorpori fora d’allò que no és; tot allò que és té un cos que li és propi»; finalment aquella vella qüestió, debatuda durant anys: Crist va ser penjat sol, a la creu, o bé la Trinitat, una en tres persones, va sofrir, en la seva triple hipòstasi, al patíbul del calvari? Aquestes qüestions el sol·licitaven, l’acuitaven i, maquinalment, com si fos una lliçó apresa feia temps, es plantejava a si mateix les preguntes i es donava les respostes.

Hi hagué, durant uns quants dies, dins el seu cervell, un formigueig de paradoxes, de subtilitats, un garbuix de refinaments dialèctics, un embull de regles tan complicades com articles de codis, que es prestaven a tots els sentits, a tots els jocs de paraules, que portaven a una jurisprudència celest de les més tènues, de les més barroques; després aquest aspecte abstracte s’esvaí també i fou succeït per tot un costat plàstic sota l’acció dels Gustave Moreau penjats a les parets.

Veié desfilar tota una processó de prelats: arximandrites, patriarques que alçaven braços d’or per beneir la multitud, que agitaven llurs barbes blanques durant la lectura i la pregària; veié enfonsar-se en criptes obscures fileres silencioses de penitents, veié enlairar-se catedrals immenses que feien retrunyir monjos blancs des de la trona. Igual com De Quincey que, després de prendre opi, només amb les paraules Consul Romanus ja evocava pàgines senceres de Tit Livi i mirava com avançava la marxa solemne dels cònsols, com es balancejava el pompós ordenament dels exèrcits romans; ell, amb una expressió teològica, romania panteixant, esguardava refluxos de poble, aparicions episcopals que es destacaven sobre els fons encesos de les basíliques; aquells espectacles el mantenien sota el seu encant, el feien córrer d’edat en edat, el feien arribar a les cerimònies religioses modernes, el feien rodolar dins un infinit de música lamentable i tendra.

En aquest punt, ja no tenia necessitat de fer-se cap raonament, de suportar més debats; era una indefinible impressió de respecte i de temor; el sentit artístic se sentia subjugat per les escenes tan ben calculades dels catòlics; davant aquells records, els seus nervis s’estremien, després, en una sobtada rebel·lió, en un ràpid tomb, li naixien tot d’idees monstruoses, ignominiosos i impurs abusos de l’aigua beneita i dels sants olis. Enfront d’un Déu omnipotent, es dreçava ara un rival ple de força, el Diable, i li semblava que, d’un crim practicat a plena església per un creient que s’acarnissés, amb una horrible alegria, amb una joia plenament sàdica, a cobrir d’ultratges i a aclaparar d’oprobis les coses reverenciades se n’havia de derivar una espantosa grandesa. Se li apareixien, llavors, follies de màgia, de missa negra, de sàbat, espavents de possessions i d’exorcismes; arribava a preguntar-se si no cometia un sacrilegi posseint objectes en altre temps consagrats, com cànons d’església, casulles i custòdies; i aquest pensament d’un estat pecaminós li aportava una mena d’orgull i d’alleujament; hi desembullava plaers de sacrilegis, però de sacrilegis si de cas contestables, poc greus, puix que fet i fet ell estimava aquells objectes i no els utilitzava pas de manera depravada; es gronxolava així amb pensaments prudents i covards, perquè la suspicàcia de la seva ànima li prohibia els crims manifestos, li treia l’empenta necessària per acomplir pecats espantosos, volguts, reals.

A poc a poc, finalment, aquestes argúcies s’esvaniren. Veié, en certa manera, des de l’altura del seu esperit, el panorama de l’Església, la seva influència hereditària sobre la humanitat, des de feia segles; se la representà, desolada i grandiosa, enunciant a l’home l’horror de la vida, la inclemència del destí; predicant la paciència, la contrició, l’esperit de sacrifici; mirant de curar les nafres, bo i mostrant les ferides sagnants del Crist; assegurant privilegis divins, prometent la millor part del paradís als afligits; exhortant la criatura humana a sofrir, a presentar a Déu, com un holocaust, les seves tribulacions i les seves ofenses, les seves vicissituds i les seves penes. L’Església esdevenia veritablement eloqüent, maternal amb els miserables, compassiva amb els oprimits, amenaçadora per als opressors i els dèspotes.

Aquí, en Des Esseintes tornava a tocar fons. Certament, estava satisfet d’aquesta confessió de la porqueria social, però aleshores es revoltava contra el vague remei d’una esperança en una altra vida. Schopenhauer era més exacte: la seva doctrina i la de l’Església partien d’un punt de vista comú; ell també es basava en la iniquitat i en la turpitud del món, ell també llançava, amb la Imitació de nostre Senyor, aquest clam dolorós: «Veritablement, viure damunt la terra és una misèria!». Ell també predicava el no-res de l’existència, els avantatges de la solitud, avisava la humanitat que fes el que volgués, que, es girés del cantó que es girés, continuaria essent desgraciada: pobra, a causa dels sofriments que neixen de les privacions; rica, per culpa de l’invencible tedi que engendra l’abundància; però ell no us feia la prèdica de cap panacea, no us bressolava, per remeiar mals inevitables, amb cap enganyifa.

No us sostenia el revoltant sistema del pecat original; no intentava de demostrar-vos que qui protegeix els rufians, ajuda els imbècils, esclafa la infància, embruteix la vellesa, castiga els innocents, és un Déu sobiranament bo; no exaltava els benifets d’una providència que ha inventat aquesta abominació, inútil, incomprensible, injusta, poca-solta: el sofriment físic; en comptes d’intentar justificar, tal com ho fa l’Església, la necessitat dels turments i de les proves, ell exclamava, amb la seva misericòrdia indignada: «Si un Déu ha fet aquest món, no m’agradaria pas ésser aquest Déu; la misèria del món m’esquinçaria el cor».

Ah, només ell tenia raó! Què representava tota la farmacopea evangèlica al costat dels seus tractats d’higiene espiritual? Ell no pretenia guarir, no oferia als malalts cap compensació, cap esperança; però la seva teoria del pessimisme era, fet i fet, la gran consoladora de les intel·ligències escollides, de les ànimes elevades; revelava la societat tal com és, insistia sobre l’estupidesa innata de les dones, us assenyalava els carreranys de la rutina, us salvava de les desil·lusions aconsellant-vos de restringir tant com fos possible les esperances, de no concebre’n ni una, si us en sentíeu capaç, en fi, de considerar-vos feliç si, en moments inopinats, no us queien al cap formidables teules.

Havent emprès la marxa per la mateixa pista que la Imitació, aquesta teoria també anava a parar, tot i sense extraviar-se per misteriosos dèdals i rutes inversemblants, al mateix indret, a la resignació, al deixar fer.

Només que, si aquesta resignació senzillament eixida de la constatació d’un estat de coses deplorable i de la impossibilitat de canviar-hi res resultava accessible als rics de l’esperit, per als que el tenien pobre era prou més difícil d’aferrar-s’hi, ja que les reivindicacions i les còleres d’aquests les calmava més còmodament la benefactora religió.

Aquestes reflexions li treien un feixuc pes del damunt a en Des Esseintes; els aforismes del gran alemany apaivagaven el calfred dels seus pensaments i, tanmateix, els punts de contacte d’aquelles dues doctrines ajudaven a recordar-les totes dues a la memòria i no podia oblidar aquell catolicisme tan poètic, tan punyent, en el qual s’havia banyat i l’essència del qual havia absorbit antany per tots els porus.

Aquests retorns de la creença, aquestes aprensions de la fe el turmentaven sobretot des que se li havien començat a produir alteracions a la salut; coincidien amb desordres nerviosos apareguts recentment.

Des de l’adolescència, havia estat torturat per inexplicables repulsions, per esgarrifances que li glaçaven l’espinada i li feien contreure les dents, per exemple quan veia roba blanca molla que una criada estava escorrent, cargolant-la; aquests efectes havien persistit sempre; avui encara sofria realment en sentir estripar un teixit, en fregar un dit sobre un tros de guix, en palpar amb la mà un bocí de moaré.

Els excessos de la seva vida de jove, les tensions exagerades del seu cervell, li havien agreujat singularment la neurosi original i li havien empobrit la sang ja gastada de la seva raça; a París, havia hagut de seguir tractaments d’hidroteràpia, per uns tremolors dels dits, per uns dolors terribles, per unes neuràlgics que li tallaven el rostre en dues meitats, que li colpejaven a cops rítmics la templa, li agullonaven les parpelles i li provocaven nàusees que només podia combatre estirant-se, a les fosques.

Aquests accidents havien desaparegut lentament, gràcies a una vida més ordenada, més calmada; ara, es tornaven a imposar, variant de forma, passejant-se per tot el cos; els dolors abandonaven el crani, passaven al ventre inflat, dur, a les entranyes travessades per un ferro vermell de foc, als esforços inútils i apressants; després la tos nerviosa, punyent, àrida, que començava just a tal hora, durant un nombre de minuts sempre igual, el desvetllava, l’escanyava, quan era al llit; finalment la gana cessà, agrors gasoses i càlides i ardors secs li recorregueren l’estómac; s’inflava, s’ofegava, no podia suportar de cap manera, després de cada temptativa d’àpat, uns pantalons cordats, una armilla cenyida.

Suprimí l’alcohol, el cafè, el te, begué lacticinis, recorregué a afusions d’aigua freda, es farcí d’assafètida, de valeriana i de quinina; es decidí fins i tot a sortir de casa, es passejà una mica, pel camp, quan vingueren aquells dies de pluja que el fan silenciós i buit; es forçà a caminar, a fer exercici; en última instància, renuncià provisionalment a la lectura i, rosegat de fastig, es determinà, per ocupar la seva vida que havia esdevingut ociosa, a realitzar un projecte que havia diferit incessantment, per peresa, perquè odiava el neguit, des que s’havia instal·lat a Fontenay.

No podent ja embriagar-se de nou amb les màgies de l’estil i enervar-se amb el deliciós sortilegi de l’epítet rar que, tot romanent precís, obre tanmateix a la imaginació dels iniciats un més enllà sens fi, es decidí a acabar el moblament de la casa, a procurar-se flors precioses d’hivernacle, a concedir-se així una ocupació material que el distrauria, li assossegaria els nervis, li reposaria el cervell, i esperava també que la visió de llurs estranys i esplèndids matisos el rescabalaria una mica dels quimèrics i reals colors de l’estil que la seva dieta literària li podia fer oblidar momentàniament o perdre del tot.