PREFACI

Escrit vint anys després de la novel·la

Penso que tots els homes de lletres són com jo, que mai no rellegeixen llurs obres quan han aparegut. Efectivament, no hi ha res més desencisador, més penós, que mirar, després d’uns anys, les seves frases. En certa manera s’han anat decantant i assolant al fons del llibre; i, la major part de vegades, els volums no són pas com els vins, que milloren en envellir; un cop s’han posat amb els anys, els capítols s’esbraven i llur aroma s’esllangueix.

Vaig tenir aquesta impressió amb certs flascons arrengats a l’ampoller d’A repèl, quan els vaig haver de destapar.

I, amb força malenconia, intento de recordar-me, fullejant aquelles pàgines, de l’estat d’ànim en què podia trobar-me al moment que les vaig escriure.

Hom es trobava aleshores en ple naturalisme; però aquella escola, que havia de fer l’inoblidable servei de situar personatges reals en medis exactes, estava condemnada a repetir-se contínuament i a no fer més que empantanegar-se.

Li costava admetre, en teoria almenys, l’excepció; es confinava, doncs, en la pintura de l’existència comuna, s’esforçava, amb el pretext de fer un món vivent, a crear éssers que fossin el màxim de semblants al terme mitjà de la gent. Aquest ideal, en el seu gènere, s’havia realitzat en una obra mestra que ha estat, molt més que no pas L’assommoir, l’arquetipus del naturalisme: L’éducation sentimentale de Gustave Flaubert; aquesta novel·la era, per a tots nosaltres, els de les «Soirées de Médan», una veritable bíblia; però admetia molt poques versions. Era extremament perfecta, irrepetible fins i tot per al mateix Flaubert; ens trobàvem, doncs, tots plegats, reduïts, en aquella època, a zigzaguejar, a vagarejar per vies més o menys explorades, al seu voltant.

Essent la virtut, cal ben confessar-ho, una excepció en aquest món, per aquesta mateixa raó quedava exclosa del pla naturalista. En no posseir el concepte catòlic de la caiguda i de la temptació, ignoràvem de quins esforços, de quins sofriments surt; l’heroisme de l’ànima, victoriosa de les emboscades, se’ns escapava. No se’ns hauria ni acudit de descriure aquesta lluita, amb els seus alts i baixos, els seus atacs recargolats i les seves fintes i també les seves hàbils ajudes que sovint es preparen molt lluny de la persona que el Maleït ataca, al fons d’un convent; la virtut ens semblava el patrimoni d’éssers sense curiositat o privats de sentits, poc emocionant, en tot cas, per tractar-la, des del punt de vista de l’art.

Quedaven els vicis; però el camp cultivable era restringit. Es limitava al territori dels set pecats capitals i encara, d’aquests set, només un, el que fa referència al sisè manament de la llei de Déu, era més o menys accessible.

Els altres havien estat terriblement veremats i no quedaven gaires raïms per esgranar. L’Avarícia, per exemple, havia estat espremuda fins a l’última gota per Balzac i per Hello. L’Orgull, la Còlera, l’Enveja s’havien arrossegat per totes les publicacions romàntiques i aquests temes de drames havien estat tan violentament guerxats per l’abús de les escenes que hauria veritablement fet falta geni per rejovenir-los en un llibre. Quant a la Gola i la Peresa, semblava que s’encarnaven sobretot en personatges episòdics i convenien més a comparses que a protagonistes i a prime donne de novel·les de costums.

La veritat és que l’Orgull hauria estat el més magnífic dels grans vicis a estudiar, amb les seves ramificacions infernals de crueltat envers el pròxim i de falsa humilitat; també la Gola, remolcant al seu darrere la Luxúria, o bé la Peresa i el Robatori haurien estat matèria per a sorprenents escorcolls, si hom hagués escrutat aquests pecats amb la llàntia i el bufador de l’Església, i amb fe; però cap de nosaltres no estava preparat per a aquesta feina; quedàvem constrets, doncs, a tornar a mastegar la malifeta més fàcil d’espellofar de totes, el pecat de la Luxúria, sota totes les seves formes; i Déu sap com el vam arribar a mastegar i remastegar; però aquella mena de carrousel era curt. S’inventés el que s’inventés, la novel·la es podia resumir en aquestes quatre ratlles: saber per què el senyor Tal cometia o no cometia adulteri amb la senyora Tal; si hom volia fer-se el distingit i revelar-se com un autor de bon to, situava la intriga carnal entre una marquesa i un comte; si hom volia, al contrari, ésser un escriptor popular, un prosista que hi tenia la mà trencada, la plantificava entre un pretendent que treballava de burot i una noia qualsevol; només el marc era diferent. La distinció em sembla que encara ha anat prevalent entre els gustos del lector, car veig que a hores d’ara no se sadolla gaire amb els amors plebeus o burgesos, ans continua assaborint dels dubtes de la marquesa que va a reunir-se amb el seu temptador en un petit entresòl l’aspecte del qual canvia seguint la moda tapissera de l’època. Caurà? No caurà? D’això se’n diu estudi psicològic. A mi ja m’està bé.

Confesso tanmateix que, quan s’escau que obro un llibre i hi descobreixo l’eterna seducció i el no menys etern adulteri, m’afanyo a tancar-lo, perquè no em sento gens desitjós de saber com acabarà l’idil·li anunciat. El volum en el qual no hi ha documents comprovats, el llibre que no m’ensenya res no m’interessa.

Al moment en què aparegué A repèl, és a dir el 1884, la situació era, doncs, aquesta: el naturalisme esbufegava fent girar la mola dins el mateix cercle. La suma d’observacions que cadascú havia emmagatzemat, recollint-les de si mateix o dels altres, començava a esgotar-se. Zola, que era un bon decorador de teatre, se’n sortia esbossant teles més o menys precises; suggeria molt bé la il·lusió del moviment i de la vida; els seus herois estaven desproveïts d’ànima, regits senzillament per impulsos i instints, la qual cosa simplificava el treball de l’anàlisi. Es bellugaven, acomplien uns quants actes sumaris, poblaven de siluetes bastant franques uns decorats que esdevenien els personatges principals dels seus drames. D’aquesta manera celebrava els mercats, els magatzems de novetats, els ferrocarrils, les mines, i els éssers humans perduts en aquests medis només hi feien o papers secundaris o de figurants; però Zola era Zola, és a dir un artista una mica tosc, però dotat de poderosos pulmons i de grans punys.

Nosaltres, menys esquenuts i preocupats per un art més subtil i més veritable, ens havíem de preguntar si el naturalisme no anava a parar en un atzucac i si ben aviat no toparíem amb la paret del fons.

Si val a dir la veritat, aquestes reflexions no sorgiren en mi fins força més tard. Cercava vagament d’evadir-me d’un cul-de-sac on m’asfixiava, però no tenia cap pla determinat i A repèl, que m’alliberà d’una literatura sense sortida, airejant-me, és una obra perfectament inconscient, imaginada sense idees preconcebudes, sense intencions reservades de futur, sense res de res.

De bon primer se m’havia aparegut, tal com una fantasia breu, sota la forma d’una narració estrambòtica; hi veia una mica una parella d’À vau-l’eau transferida en un altre món; m’afigurava un senyor Folantin, més lletrat, més refinat, més ric i que ha descobert, a l’artifici, una sortida a la desgana que li inspiren els maldecaps de la vida i els costums americans del seu temps; el perfilava fugint a corre-cuita en el somni, refugiant-se en la il·lusió d’extravagants contes de fades, vivint, sol, lluny del seu segle, al record evocat d’èpoques més cordials, de medis menys vils.

I, a mesura que hi reflexionava, el tema s’engrandia i necessitava pacients recerques; cada capítol esdevenia la quinta essència d’una especialitat, la sublimació d’un art diferent; es condensava en un of meat de pedreria, de perfums, de flors, de literatura religiosa i laica, de música profana i de cant pla.

L’estrany fou que, sense haver-ho de primer antuvi sospitat, vaig ser endut per la mateixa naturalesa dels meus treballs a estudiar l’Església sota moltes cares. Efectivament, era impossible remuntar fins a les úniques eres que la humanitat ha conegut amb netedat, fins a l’edat mitjana, sense constatar que Ella ho dominava tot, que l’art només existia en Ella i per Ella. En no tenir fe, la mirava, una mica recelós, sorprès de la seva grandiositat i de la seva glòria, preguntant-me com una religió que em semblava feta per a infants havia pogut suggerir obres tan meravelloses.

Rondava una mica a les palpentes a l’entorn d’Ella, endevinant més del que veia, reconstituint-me, amb els bocins que trobava als museus i els llibres, un conjunt. I avui que recorro, després d’investigacions més llargues i més segures, les pàgines d’A repèl que fan referència al catolicisme i a l’art religiós, m’adono que aquell minúscul panorama, dibuixat en fulls de blocs de notes, és exacte. El que jo dibuixava aleshores era succint, estava mancat d’un cert desenvolupament, però era verídic. Després m’he limitat a engrandir els meus esbossos i a polir-los.

Podria molt ben signar ara les pàgines d’A repèl sobre l’Església, car sembla que hagin estat, efectivament, escrites per un catòlic.

Que lluny que em creia de la religió, tanmateix! No imaginava pas que, de Schopenhauer, que admirava més del compte, a l’Ecesiastès i al Llibre de Job, només hi havia un pas. Les premisses sobre el pessimisme són les mateixes, només que, quan es tracta de treure conclusions, el filòsof s’esquitlla. M’agradaven les seves idees sobre l’horror de la vida, sobre l’estultícia del món, sobre la inclemència del destí; m’agraden igualment a la Sagrada Escriptura; però les observacions de Schopenhauer no van a parar enlloc: us deixa, per dir-ho d’alguna manera, a l’estacada; els seus aforismes no són, comptat i debatut, res més que un herbari de laments assecats. L’Església, en canvi, explica els orígens i les causes, assenyala els fins, presenta els remeis; no s’acontenta oferint-vos una consulta d’ànima, us tracta i us guareix, mentre que el medicastre alemany, després d’haver-vos ben demostrat que l’afecció que patiu és incurable, us gira, rient per sota el nas, l’esquena.

El seu pessimisme no és sinó el de la Sagrada Escriptura, de la qual l’ha manllevat. No ha pas dit més que Salomó, més que Job, ni tan sols més que la Imitació que ha resumit, força abans que ell, tota la seva filosofia en una frase: «És de debò una misèria viure damunt la terra!».

A distància, aquestes semblances i aquestes dissemblances es mostren amb netedat, però en aquella època, si les percebia, no m’hi entretenia gaire; la necessitat de treure conclusions no em temptava; la ruta traçada per Schopenhauer era transitable i d’aspecte variat, jo m’hi passejava tranquil·lament, sense desig de conèixer-ne el final; en aquell temps no tenia cap claredat real sobre els terminis, cap aprensió pels desenllaços; els misteris del catecisme em semblaven infantils; com tots els catòlics, d’altra banda, ignorava perfectament la meva religió: no m’adonava pas que tot és misteri, que només vivim dins el misteri, que si l’atzar existís seria encara més misteriós que la Providència. No admetia el dolor infligit per un Déu, m’imaginava que el pessimisme podia ésser el consolador de les ànimes nobles. Quina bestiesa! Això sí que era poc experimental, poc «document humà», per servir-me d’un terme car al naturalisme. Mai el pessimisme no ha consolat ni els malalts del cos ni els enllitats de l’ànima!

Somric, ara que, després de tants anys, rellegeixo les pàgines on aquestes teories, tan decididament falses, són afirmades.

Però el que em colpeix més, en aquesta lectura, és això: totes les novel·les que he escrit després d’A repèl són contingudes en germen en aquest llibre. Els capítols no són altra cosa, efectivament, que els esbossos dels volums que els seguiren.

El capítol sobre la literatura llatina de la Decadència l’he, si no desenvolupat, almenys aprofundit més, en tractar de la litúrgia a En route i a L’oblat. L’imprimiria sense canviar-hi res avui, llevat de la part que afecta sant Ambròs, la prosa aquosa i la retòrica altisonant del qual continuen sense agradar-me. El veig encara, tal com el presentava, com un «tediós Ciceró cristià», però, en canvi, el poeta és encantador; i els seus himnes i els de la seva escola que figuren al Breviari són dels més bonics entre els que ha conservat l’Església; afegeixo que la literatura una mica especial, és veritat, de l’himnari hauria pogut ocupar un lloc al compartiment reservat d’aquest capítol.

No estic pas més boig ara que el 1884 pel llatí clàssic del Maró i del Cigró; com a l’època d’A repèl, prefereixo la llengua de la Vulgata a la llengua del segle d’August, fins i tot a la de la Decadència, més curiosa això no obstant, amb la seva ferum de salvatgina i els seus matisos pigats de verd de carn d’animal salvatge. L’Església que, després d’haver-la desinfectada i rejovenida, ha creat, per abordar un ordre d’idees inexpressades fins aleshores, vocables grandiloqüents i diminutius d’una tendresa exquisida, em sembla que s’ha afaiçonat un llenguatge molt superior al dialecte del paganisme i en Durtal pensa encara, en aquest punt, tal com en Des Esseintes.

El capítol de les pedreries l’he reprès a La cathédrale ocupant-me’n aleshores des del punt de vista de la simbologia de les gemmes. He donat vida a les pedreries mortes d’A repèl. No nego pas, és clar, que una bella maragda pugui ésser admirada per les espurnes que petarrellegen dins el foc de la seva aigua verda, però, no resulta ésser, si hom ignora l’idioma dels símbols, una desconeguda, una estranya amb la qual no es pot conversar i que calla perquè hom no comprèn les seves locucions? Ara bé, és més i millor que això.

Sense admetre com un vell autor del segle XVI, Estienne de Clave, que les pedres precioses s’engendren, semblantment a les persones naturals, amb una semença esparsa a la matriu del sòl, hom pot molt ben dir que són minerals significatius, substàncies loquaces, que són, en una paraula, símbols. Han estat considerades sota aquest aspecte des de la més alta antiguitat i la tropologia de les gemmes és una de les branques d’aquesta simbologia cristiana tan perfectament oblidada pels sacerdots i els laics del nostre temps i que jo he intentat de reconstituir en les seves grans línies al meu volum sobre la basílica de Chartres.

El capítol d’A repèl no és doncs sinó superficial i no arriba més que a l’encast. No és el que hauria d’ésser, una joieria del més enllà. Es compon d’escrinys més o menys ben descrits, més o menys ben arrenglerats en un aparador, però això és tot i no és pas suficient.

La pintura de Gustave Moreau, els gravats de Luyken, les litografies de Bresdin i de Redon són tal com encara les veig. No he de modificar res a l’ordenació d’aquest petit museu.

Pel que fa al terrible capítol sisè, la xifra del qual correspon, sense intencions preconcebudes, a la del manament de la llei de Déu que ofèn, i pel que fa a certes parts del novè que poden unir-s’hi, no els escriuria pas evidentment d’aquella manera. Hauria calgut almenys explicar-los, d’una manera més estudiosa, per aquella perversitat diabòlica que s’esmuny, des del punt de vista luxuriós sobretot, dins els cervells esgotats de les persones. Sembla, efectivament, que les malalties dels nervis, que les neurosis obren a l’ànima escletxes per les quals penetra l’Esperit del Mal. Hi ha en això un enigma que resta per dilucidar; el mot «histèria» no resol res; pot ésser suficient per precisar un estat material, per assenyalar rumors irresistibles dels sentits, però no se’n dedueixen les conseqüències espirituals que s’hi incorporen i, molt particularment, els pecats de dissimulació i de mentida, que gairebé sempre s’hi afegeixen. Quins són els pros i els contres d’aquesta malaltia pecaminosa, en quina proporció s’atenua la responsabilitat de l’ésser tocat a l’ànima per una mena de possessió que ve a empeltar-se al desordre del seu cos malaurat? Ningú no ho sap; en aquesta matèria, la medicina desvarieja i la teologia calla.

A falta d’una solució que no podia evidentment aportar, en Des Esseintes hauria hagut d’enfocar la qüestió des del punt de vista de la culpa i expressar-ne almenys alguna recança; s’abstingué de vituperar-se i s’equivocà; però tot i haver estat educat pels jesuïtes, dels quals fa l’elogi —més que en Durtal—, arribà a esdevenir, més endavant, tan rebel als constrenyiments divins, tan entossudit a patollar enmig del seu llot carnal!

En tot cas, aquests capítols semblen jalons plantats per tal d’indicar la ruta de Là-bas. Val la pena d’observar d’altra banda que la biblioteca d’en Des Esseintes contenia un cert nombre de llibres de màgia i que les idees enunciades al capítol setè d’A repèl, sobre el sacrilegi, són l’ham d’un futur volum que hauria de tractar el tema més a fons.

Aquest llibre, Là-bas, que esparverà tanta gent, tampoc no l’escriuria, ara que sóc altra vegada catòlic, de la mateixa manera. Es cert, efectivament, que el costat pervers i sensual que s’hi desenvolupa és reprovable; i tanmateix, ho afirmo, ho he amagat amb tota cura, no n’he dit res; els documents que encobreix són, per comparació als que he omès i que tinc als meus arxius, uns insípids confits, unes anodines labors de monja!

Crec, això no obstant, que a despit de les seves demències cerebrals i de les seves follies alvines, aquesta obra, pel mateix tema que exposava, ha fet servei. Ha tornat a cridar l’atenció sobre els estratagemes del Maligne, que havia aconseguit de fer-se negar; ha estat el punt de partida de tots els estudis que s’han renovellat sobre l’etern procés del satanisme; ha ajudat, descobrint-les, a aniquilar les odioses pràctiques de bruixeria; ha pres partit i combatut d’una manera molt resoluda, en suma, per l’Església i contra el Dimoni.

Tornant a A repèl, del qual no és sinó un succedani, puc repetir a propòsit de les flors el que ja he explicat sobre les pedres precioses.

A repèl només les considera des del punt de vista dels contorns i dels colors, de cap manera des del punt de vista de les significacions que revelen; en Des Esseintes només ha escollit orquídies estrambòtiques, però taciturnes. Convé afegir que hauria estat difícil fer parlar en aquest llibre una flora mancada de llavis, una flora muda, car l’idioma simbòlic de les plantes morí amb l’edat mitjana; i les criolles vegetals amoixades per en Des Esseintes eren desconegudes pels al·legoristes d’aquell temps.

La contrapartida d’aquesta botànica l’he escrita d’aleshores ençà, a La cathédrale, a propòsit d’aquella horticultura litúrgica que ha suscitat pàgines tan curioses a santa Hildegarda, a sant Melitó, a sant Eucari.

Tota una altra és la qüestió de les olors, els emblemes místics de les quals he desvelat al mateix llibre.

En Des Esseintes no s’ha preocupat d’altra cosa que dels perfums laics, simples o concentrats, i dels perfums profans, compostos o en essències.

Hauria pogut experimentar també les aromes de l’Església, l’encens, la mirra i aquell estrany timiama que cita la Bíblia i que el ritual encara assenyala que ha d’ésser cremat, amb l’encens, sota les campanes, a l’hora de batejar-les, després que el bisbe les ha rentades amb aigua beneita i ungides amb el Sant Crisma i l’oli dels malalts; però aquesta fragància sembla oblidada per la mateixa Església i em sembla que hom deixaria ben parat un sacerdot si li demanava timiama.

La fórmula, això no obstant, queda consignada a l’Èxode. El timiama es componia d’estorac, de gàlban, d’encens i d’ònica i aquesta última substància no seria altra cosa que l’opercle d’un cert marisc del gènere dels «porpres» que es pesca als pantans de l’Índia.

Ara bé, és difícil, per no dir impossible, tenint en compte la descripció incompleta d’aquest marisc i del seu lloc de provinença, de preparar un autèntic timiama; i és una llàstima, car si hagués estat altrament, aquest perfum perdut hauria segurament excitat en en Des Esseintes les fastuoses evocacions de les gales cerimonials, dels ritus litúrgics de l’Orient.

Quant als capítols sobre la literatura laica i religiosa contemporània, continuen, al meu entendre, tal com el de la literatura llatina, essent vàlids. El consagrat a l’art profà ha ajudat a posar en relleu poetes ben desconeguts del públic d’aleshores: Corbière, Mallarmé, Verlaine. No he de suprimir res del que vaig escriure fa dinou anys: he conservat la meva admiració per aquests escriptors; la que professava a Verlaine fins i tot ha augmentat. Arthur Rimbaud i Jules Laforgue haurien merescut de figurar al florilegi d’en Des Esseintes, però encara no havien publicat res en aquella època i no va ésser fins molt més tard que llurs obres van aparèixer.

No m’imagino, d’altra banda, que arribi a assaborir mai els autors religiosos moderns que A repèl deixa fets miques. Ningú no em traurà del cap que la crítica del difunt Nettement és imbècil i que la senyora Augustus Craven i la senyoreta Eugénie de Guérin són unes limfàtiques set-ciències i uns devotíssims gallimarsots. Llurs juleps els trobo insípids; en Des Esseintes ha transmès a en Durtal el seu gust per les espècies i em sembla que encara s’entendrien bastant bé, tots dos, per preparar, en comptes d’aquelles pocions, una essència gingebrada d’art.

Tampoc no he canviat gens de parer sobre la literatura de confraria dels Poujoulat i dels Genoude, però seria menys dur ara amb el pare Chocarne, citat dins un lot de piadosos cacògrafs, car almenys ha redactat unes quantes pàgines medul·lars sobre la mística, a la seva introducció a les obres de sant Joan de la Creu, i també seria més suau amb Montalembert, el qual, a manca de talent, ens ha proveït d’una obra incoherent i incompleta, però al capdavall commovedora, sobre els monjos; ja no escriuria sobretot que les visions d’Angela de Foligno són estultes i fluides, ja que és tot el contrari el que és veritat; però he d’atestar, en descàrrec meu, que només les havia llegides a la traducció d’Hello. Ara bé, aquest estava posseït per la mania d’esporgar, d’edulcorar, d’encendrar els místics, per por d’atemptar contra el fal·laç pudor dels catòlics. Va posar sota el trull una obra ardent, plena de saba, i només en va extreure un suc incolor i fred, mal rescalfat, al bany maria, amb el pobre fogó del seu estil.

Dit això, si com a traductor Hello no passava de ser un maula i un rosegaaltars, és just d’afirmar que era, quan operava pel seu propi compte, un manejador d’idees originals, un exegeta perspicaç, un analista veritablement important. Fins i tot era, entre els escriptors de la seva banda, l’únic que pensava; jo vaig acudir en socors de Barbey d’Aurevilly per lloar l’obra d’aquest home tan incomplet, però tan interessant, i A repèl, penso jo, ha ajudat al petit èxit que el seu millor llibre, L’homme, ha obtingut després de la seva mort.

La conclusió d’aquest capítol sobre la literatura eclesial moderna era que, entre els capats de l’art religiós, només hi havia un semental, Barbey d’Aurevilly; i aquesta opinió roman resoludament exacta. Aquest fou l’únic artista, en el sentit pur de la paraula, que produí el catolicisme d’aquell temps; fou un gran prosista, un novel·lista admirable, l’audàcia del qual feia bramar la sagristanada que s’exasperava amb la vehemència explosiva de les seves frases.

En fi, si mai un capítol pot ésser considerat com el punt de partida d’altres llibres, aquest és ben bé el que vaig escriure sobre el cant pla que, més endavant, he ampliat en tots els meus volums, a En route i sobretot a L’oblat.

Després d’aquest breu examen de cadascuna de les especialitats arrenglerades a les vitrines d’A repèl, la conclusió que s’imposa és aquesta: aquest llibre fou un esbós de la meva obra catòlica, que s’hi troba, tota sencera, en germen.

I la incomprensió i l’estupidesa d’alguns emplastres i d’alguns extremistes del sacerdoci em resulten, una vegada més, insondables. Reclamaren, durant anys, la destrucció d’aquesta obra de la qual no posseeixo, d’altra banda, la propietat, sense arribar a adonar-se que els volums místics que la succeïren són incomprensibles sense aquesta, car és, ho repeteixo, la soca d’on sortiren tots. Com es pot apreciar, a més a més, l’obra d’un escriptor, en el seu conjunt, si hom no la considera des dels seus començaments, si no se la segueix pas a pas? Com es pot veure, sobretot, el camí de la Gràcia en una ànima, si hom suprimeix els rastres del seu pas, si hom esborra les primeres empremtes que hi ha deixat?

El que és cert, en tot cas, és que A repèl trencava amb els precedents, amb Les sœurs Vatard, En ménage, À vau-l’eau, i se m’enduia per una via la sortida de la qual ni tan sols sospitava.

Molt més sagaç que els catòlics, Zola ho comprengué. Em recordo que vaig anar a passar, després de l’aparició d’A repèl, uns quants dies a Médan. Una tarda que ens passejàvem, tots dos sols, pel camp, es deturà bruscament i, amb la mirada enfosquida, em reprotxà el llibre, dient que jo ventava un cop terrible al naturalisme, que feia desviar l’escola, que d’altra banda cremava les meves naus amb una novel·la com aquella, car cap gènere de literatura no era possible en aquell gènere esgotat en un sol tom, i, amicalment, car era un home molt bo, m’incità a entrar altra vegada al camí fressat, a dedicar-me a un estudi de costums.

Jo l’escoltava, pensant que tenia raó i que anava equivocat al mateix temps: raó, per acusar-me de soscavar el naturalisme i de barrar-me tot camí; error, en el sentit que la novel·la, tal com ell la concebia, a mi em sembla moribunda, gastada per les repeticions, sense cap mena d’interès, ho volgués ell o no.

Hi havia moltes coses que Zola no podia comprendre: de primer, la necessitat que sentia d’obrir les finestres, de fugir d’un ambient en el qual m’asfixiava; després, el desig que m’atenallava de sacsejar els prejudicis, de trencar els límits de la novel·la, de fer-hi entrar l’art, la ciència, la història; en una paraula: servir-se només d’aquella forma com a marc, per inserir-hi treballs més seriosos. A mi, era això el que més em colpia en aquella època, suprimir la intriga tradicional, fins i tot la passió, la dona, concentrar el raig de llum sobre un sol personatge, fer alguna cosa nova a qualsevol preu.

Zola no responia res a aquests arguments amb els quals intentava de convèncer-lo i reiterava incessantment la seva afirmació: «No admeto que hom canviï de manera de fer i de parer; no admeto que hom cali foc a allò que ha adorat».

Però, parlem-ne! No va interpretar, ell mateix, el paper del bon sicambri? Efectivament, si no va modificar el seu procediment de composició i d’escriptura, almenys va variar la seva manera de concebre la humanitat i d’explicar la vida. Després del negre pessimisme dels seus primers llibres, no vam tenir, sota el color del socialisme, l’optimisme beatífic dels seus últims?

Cal confessar-ho sense embuts: ningú no comprenia menys l’ànima que els naturalistes que justament es proposaven observar-la. Veien l’existència d’una sola peça; només l’acceptaven condicionada per elements versemblants i jo més tard he après, per experiència, que l’inversemblant no sempre es troba al món com una cosa excepcional, sinó que les aventures d’en Rocambole són de vegades tan exactes com les d’en Gervaise i d’en Coupeau.

Però la idea que en Des Esseintes pogués ésser tan veritable com els seus personatges desconcertava i gairebé irritava Zola.

Fins aquí, en aquestes pàgines, he parlat d’A repèl sobretot des del punt de vista de la literatura i de l’art. Em cal ara parlar-ne des del punt de vista de la Gràcia, mostrar quina part de l’inconegut, quina projecció d’ànima que s’ignora pot haver-hi sovint en un llibre.

Aquesta orientació tan clara i tan neta d’A repèl sobre el catolicisme, per a mi encara és, ho confesso, incomprensible.

No he estat pas educat en escoles religioses, sinó en un liceu, mai no he estat piadós a la meva joventut i el costat dels records d’infància, de primera comunió, d’educació, que tan sovint ocupa un lloc important a la conversió, no n’ha tingut cap a la meva. I el que complica encara més la dificultat i despista tota anàlisi és que, quan vaig escriure A repèl, no posava els peus en una església, no coneixia cap catòlic practicant, cap sacerdot; no experimentava cap toc diví que m’incités a dirigir-me cap a l’Església, vivia a la meva menjadora, tranquil; trobava molt natural de satisfer els rampells dels meus sentits i ni se m’acudia que aquesta mena de torneig fos prohibit.

A repèl aparegué el 1884 i jo me’n vaig anar en un convent de la Trapa per convertir-me el 1892; prop de vuit anys es van escolar abans que la sembra d’aquest llibre donés fruit; posem dos anys, tres fins i tot, d’un treball de la Gràcia, sord, tossut, de vegades sensible; així i tot, en quedarien almenys cinc durant els quals no em recordo d’haver experimentat cap vel·leïtat catòlica, cap recança de la vida que portava, cap desig de capgirar-la. Per què i com vaig ser encarrilat cap a una via aleshores perduda per a mi dins de la nit? Sóc absolutament incapaç de dir-ho; res, sinó unes ascendències de beguinatges i de claustres, de pregàries de família holandesa molt fervent i que jo d’altra banda a penes he conegut, no explicarà la perfecta inconsciència del darrer crit, la crida religiosa de l’última pàgina d’A repèl.

Sí, ja ho sé, hi ha persones molt valentes que tracen plans, organitzen per endavant itineraris d’existència i els segueixen; fins i tot s’assegura, si no vaig errat, que amb la voluntat s’arriba a tot arreu; ho vull ben creure, però jo, ho confesso, mai no he estat ni un home tenaç ni un autor murri. La meva vida i la meva literatura tenen una part de passivitat, d’imprevist, de direcció fora de mi molt certa.

La Providència es mostrà misericordiosa amb mi i la Verge, bona. Jo m’he limitat a no contrariar-les quan testimoniaven llurs intencions; simplement he obeït; he estat guiat pel que hom anomena «les vies extraordinàries»; si algú pot tenir la certesa del no-res que seria ell, sense l’ajuda de Déu, aquest sóc jo.

Les persones que no tenen fe m’objectaran que, amb unes idees com aquestes, hom no és pas lluny d’anar a parar al fatalisme i a la negació de tota psicologia.

No, car la fe en nostre Senyor no és pas el fatalisme. El lliure arbitri resta estalvi. Jo podia, si hagués volgut, continuar cedint a les luxurioses emocions i quedar-me a París i no pas anar-me’n a sofrir en un convent de la Trapa. Déu sens dubte no hi hauria pas insistit; però bo i certificant que la voluntat és intacta, cal confessar això no obstant que el Salvador hi posa molt de part seva, que us empaita, que us acorrala, que us «estira la llengua», per servir-se d’un terme sortit de l’argot policíac; però ho repeteixo altra vegada, hom pot, pel seu compte i risc, enviar-lo a passeig.

Pel que fa a la psicologia, és una altra cosa. Si la contemplem, com jo la contemplo, des del punt de vista d’una conversió, és, en els seus preludis, impossible de desembrollar; certs racons poden ésser tangibles, però els altres no; el treball subterrani de l’ànima se’ns escapa. Hi hagué sens dubte, al moment que escrivia A repèl, un moviment de les terres, una perforació del sòl per fer-hi uns fonaments, dels quals no m’adonava. Déu cavava per col·locar els seus fils i només operava a l’ombra de l’ànima, a la nit. Res no era perceptible; no ha estat fins una colla d’anys més tard que l’espurna ha començat a córrer al llarg dels fils. Sentia aleshores que l’ànima se’m commovia amb aquelles sacsejades; no era encara ni gaire dolorós ni gaire clar: la litúrgia, la mística, l’art n’eren els vehicles o els mitjans; això passava generalment a les esglésies, a Saint Séverin sobretot, on entrava per curiositat, per desvagament. No experimentava, assistint a les cerimònies, res més que una trepidació interior, aquell petit tremolor que hom sent veient, escoltant o llegint una obra bonica, però no hi havia cap atac precís, cap intimació a pronunciar-se.

Tot just m’anava desprenent a poc a poc de la meva closca d’impuresa; començava a fastiguejar-me de mi mateix, però em revoltava tanmateix sobre els articles de fe. Les objeccions que em plantejava em semblava que eren irresistibles; i un bon dia, en despertar-me, foren, sense que hagi sabut mai com, resoltes. Vaig pregar per primera vegada i es produí l’explosió.

Tot això sembla, per les persones que no creuen en la Gràcia, una follia. Per a aquells que n’han experimentat els efectes, no hi ha estranyesa possible; i, si sorpresa hi hagués, només podria existir durant el període d’incubació, aquell durant el qual hom no veu ni percep res, el període de desembarassament i de fonamentació del qual hom no se n’ha ni adonat.

Comprenc, en suma, fins a cert punt, el que va passar entre l’any 1891 i l’any 1895, entre Là-bas i En route, i absolutament res entre l’any 1884 i l’any 1891, entre A repèl i Là-bas.

Si jo mateix no ho he entès, amb molta més raó els altres no entengueren gens els impulsos d’en Des Esseintes. A repèl caigué com un aeròlit al bell mig de la fira literària i suscità estupor i còlera; la premsa es desbordà; mai no havia divagat tant, en tants articles; després d’haver-me tractat de misantrop impressionista i haver qualificat en Des Esseintes de maníac i d’imbècil complicat, els normalistes com el senyor Lemaître s’indignaren perquè jo no feia cap elogi de Virgili i declararen, amb un to peremptori, que els decadents de la llengua llatina, a l’edat mitjana, no eren res més que «uns vells que repapiejaven i uns cretins». D’altres empresaris de crítica es dignaren també a fer-me saber que em seria profitós de sotmetre’m, en una presó termal, a la tralla de les dutxes; i, a llur torn, els conferenciants se n’ocuparen. A la Salle des Capucines, l’arcont Sarcey cridava, amb esbalaïment: «Que em pengin si entenc un punyetero mot d’aquesta novel·la!». Finalment, per tal que la cosa fos completa, les revistes serioses, com ara la Revue des Deux Mondes, encarregaren al seu líder, el senyor Brunetière, que comparés aquella novel·la als vodevils de Waflard i de Fulgence.

Enmig d’aquell bullit, un sol escriptor hi veié clar, Barbey d’Aurevilly, que no em coneixia de res, d’altra banda. En un article del Constitutionnel que porta la data del 28 de juliol de 1884 i que ha estat recollit al seu volum Le roman contemporain aparegut el 1902, escriví: «Després d’un llibre com aquest, l’autor només pot escollir entre el canó d’una pistola o els peus de la creu».

Ja està fet.

J.-K. HUYSMANS (1903)