Capítol tercer

Una part dels prestatges adossats a les parets del seu gabinet, taronja i blau, estava exclusivament coberta per obres llatines, per aquelles que les intel·ligències domesticades per les deplorables lliçons repetides sense parar a les Sorbones designen sota aquest nom genèric: «la Decadència».

En efecte, la llengua llatina tal com fou practicada en aquella època que els professors s’obstinen encara a anomenar el «segle d’or» no l’incitava gaire. Aquella llengua restringida, amb escassetat de girs, gairebé invariables, sense flexibilitat de sintaxi, sense colors ni matisos; aquella llengua, raspada en totes les costures, esporgada de les expressions cantelludes però de vegades plenes d’imaginació de les edats precedents, podia, en rigor, enunciar les majestuoses lletanies, els vagues llocs comuns repetits fins a la sacietat pels retòrics i pels poetes, però desprenia una tal incuriositat, un tal avorriment que calia, en els estudis de lingüística, arribar a l’estil francès del segle de Lluís XIV per trobar-ne una altra de tan voluntàriament debilitada, tan solemnement esgotadora i grisa.

Entre altres el dolç Virgili, aquell a qui els vigilants de col·legi sobrenomenen «el cigne de Màntua», sens dubte perquè no va néixer en aquesta ciutat, se li apareixia com un dels més terribles set-ciències, un dels més sinistres emprenyadors que hagi produït mai l’antiguitat: els seus pastors nets i empolainats, descarregant-se del cap, per ordre de llista, tupins plens de versos sentenciosos i glaçats; el seu Orfeu que compara a un rossinyol que plora, el seu Aristeu que fa el ploricó parlant de les abelles, el seu Enees, aquell personatge indecís i fluent que es passeja, com si fos una ombra xinesa, amb gestos encarcarats, darrere el transparent mal subjectat i mal untat del poema, l’exasperaven. Hauria ben acceptat les fastijoses ximpleries que aquelles titelles intercanvien entre elles, si no les haguessin dit a ningú; també hauria acceptat els impúdics manlleus fets a Homer, a Teòcrit, a Enni, a Lucreci, el simple robatori que ens ha revelat Macrobi del segon cant de l’Eneida gairebé copiat, mot per mot, d’un poema de Pisandre i, en fi, tota la inenarrable vacuïtat d’aquell pilot de cants; però el que l’horripilava més era la factura d’aquells hexàmetres, que feien so de llauna, d’olla buida, allargassant llurs quantitats de mots pesats per quilos, segons l’immutable precepte d’una prosòdia pedant i seca; era la contextura d’aquells versos rasposos i engolats, en llur indumentària oficial, en llur abjecta reverència a la gramàtica, d’aquells versos tallats, mecànicament, per una impertorbable cesura, rematats, a la cua, sempre de la mateixa manera, per la topada d’un dàctil contra un espondeu.

Manllevada de la forja perfeccionada de Catul, aquella invariable mètrica, sense fantasia, sense pietat, farcida de paraules inútils, de fullaraca, de clavilles amb giragonses idèntiques i previstes; aquella misèria de l’epítet homèric retornant incessantment, per no designar res, per no mostrar res, tot aquell indigent vocabulari de tint insonor i aplanat el martiritzava.

Es just afegir que si la seva admiració per Virgili era de les més moderades i que si la seva atracció per les clares ejeccions d’Ovidi era de les més discretes i de les més sordes, la seva repugnància per les gràcies elefantines d’Horaci, per la xerrameca d’aquell desesperant pagerol que fa postures amb acudits emblanquinats de vell pallasso, no tenia límits.

En prosa, la llengua verbosa, les metàfores redundants, les digressions inconnexes del Cigró no l’engrescaven pas més; la jactància dels seus apòstrofes, el flux de les seves lletanies patriòtiques, l’èmfasi de les seves arengues, la feixuga massa del seu estil, carnós, nodrit, però tirant a greixós i mancat de moll i d’ossos, els insuportables carralls dels seus llargs adverbis obrint la frase, les inalterables fórmules dels seus períodes adiposos mal lligats entre si pel fil de les conjuncions, en fi la seva fatigosa tirada a la tautologia, no el seduïen gens; i, no pas més que Ciceró, Cèsar, reputat pel seu laconisme, no l’entusiasmava; car aleshores es mostrava l’excés contrari, una aridesa de manaire, una esterilitat de memoràndum, un restrenyiment increïble i indegut.

Comptat i debatut, no trobava pastura ni entre aquests escriptors ni entre aquells que fan tanmateix les delícies dels falsos lletrats: Sal·lusti, menys descolorit que els altres, no obstant això; Tit Livi, sentimental i pompós; Sèneca, túrgid i esgrogueït; Suetoni, limfàtic i febrós; Tàcit, el més nerviós en la seva concisió afectada, el més aspre, el més masculat de tots ells. En poesia, Juvenal, malgrat alguns versos que són entrats amb calçador, i Persi, malgrat les seves insinuacions misterioses, el deixaven fred. Negligint Tibul i Properci, Quintilià i els Plinis, Estaci, Marcial de Bílbilis, el mateix Terenci i Plaute, l’argot del qual, ple de neologismes, de mots compostos, de diminutius, podia plaure-li, però la comicitat vulgar i la barroeria del qual li repugnaven, en Des Esseintes començava només a interessar-se per la llengua llatina amb Lucà, car s’havia eixamplat, era més expressiva i menys trista; aquella carcassa treballada, aquells versos xapats amb esmalts, empedrats amb joieria, el captivaven, però aquella preocupació exclusiva per la forma, aquelles sonoritats dels timbres, aquells esclats de metall no li disfressaven pas enterament el buit del pensament, la inflor d’aquelles butllofes que abonyeguen la pell de la Farsàlia.

L’autor que li agradava de debò i que li feia relegar per sempre fora de les seves lectures les ressonants habilitats de Lucà era Petroni.

Aquest era un observador perspicaç, un delicat analista, un meravellós pintor; tranquil·lament, sense prendre partit, sense odi, descrivia la vida quotidiana de Roma, explicava en aquells eixerits capitolets del Satiricó els costums de la seva època.

Prenent nota dels fets a mesura que passaven, constatant-los en una forma definitiva, desenvolupava la menuda existència del poble, els seus episodis, les seves bestialitats, els seus estats de zel.

Ací, és l’inspector de les posades que ve a demanar el nom dels viatgers entrats de poc; allí, són els bordells on tot de persones ronden entorn de dones nues, drets entre rètols, mentre per les portes mal tancades de les cambres hom entreveu l’enjogassament de les parelles; més enllà, encara, tant a través de les vil·les d’un luxe insolent, d’una demència de riquesa i de fast, com a través dels pobres albergs que se succeeixen al llibre, amb llurs catres desfets, plens de xinxes, s’agita la societat de l’època: indecents pispes, com ara l’Ascilt i l’Eumolp, a la recerca d’una bona moma; vells sàtirs amb els vestits arromangats, amb les galtes empastifades de blanc de plom i de vermell acàcia; efebs de setze anys, rodanxons i cabells arrissats; dones víctimes d’atacs d’histèria; perseguidors d’heretatges oferint llurs fills i llurs filles a les disbauxes dels testadors; tothom corrent al llarg de les pàgines, discutint pels carrers, grapejant-se als banys, estomacant-se igual que en una pantomima.

I tot això narrat en un estil d’una aspror estranya, d’un color precís, en un estil que poua en tots els dialectes, que manlleva expressions de totes les llengües en circulació a Roma, que se salta tots els límits, tots els entrebancs del diguem-ne «segle d’or», que fa parlar a cadascú el seu idioma: als afranquits, sense educació, el llatí populatxer, l’argot del carrer; als estrangers llur patuès bàrbar, barrejat d’africà, de sirià i de grec; als pedants imbècils, com l’Agamèmnon del llibre, una retòrica de paraules postisses. Aquestes persones són dibuixades amb un sol tret, ajaguts entorn d’una taula, intercanviant insípides enraonies d’embriacs, amollant màximes senils, aforismes ineptes, amb el musell girat cap a en Trimalció, que s’escura les dents, ofereix orinals a la concurrència, li parla de la salut de les seves entranyes i es peta, tot invitant els seus convidats a desfogar-se.

Aquesta novel·la realista, aquesta llenca tallada de viu en viu de la vida romana, sense preocupació, tot i el que hom en pugui dir, de reforma i de sàtira, sense objectius finals amanerats i moralistes; aquesta història, sense intriga, sense acció, que posa en escena les aventures d’aquella gent que abundava a Sodoma; que analitza amb una plàcida sagacitat les alegries i les penes d’aquells amors i d’aquelles parelles; que descriu, amb una llengua esplèndidament treballada, sense que l’autor es mostri ni una sola vegada, sense que es lliuri a cap comentari, sense que aprovi o maleeixi els actes i els pensaments dels seus personatges, els vicis d’una civilització decrèpita, d’un imperi que s’esquerda, colpia en Des Esseintes, el qual entreveia en el refinament de l’estil, en l’acuïtat de l’observació, en la fermesa del mètode, singulars apropaments, curioses analogies amb les comptades novel·les franceses modernes que suportava.

Evidentment, enyorava d’una manera amarga l’Eustion i l’Albutia, aquelles dues obres de Petroni que menciona Plancíades Fulgenci i que s’han perdut per sempre; però el bibliòfil que hi havia en ell consolava l’home de lletres, manejant amb mans devotes la superba edició que posseïa del Satiricó, el llibre en vuitè que portava la data d’impressió del 1585 i el nom de J. Dousa, a Leiden.

A partir de Petroni, la seva col·lecció llatina entrava al segon segle de l’era cristiana, saltava el declamador Frontó, el dels termes antiquats, mal adobats, mal repintats, destrompassava les Nits àtiques d’Aulus Gel·li, el seu deixeble i amic, un esperit sagaç i tafaner, però un escriptor enfangat en un llot glutinós, i s’aturava davant Apuleu, del qual tenia l’edició prínceps, infòlio, impresa el 1469 a Roma.

Aquest africà el divertia; la llengua llatina feia el ple a les seves Metamorfosis; arrossegava tarquim, aigües variades, que hi havien acudit des de totes les províncies, i totes es barrejaven, es confonien en un tint curiós, exòtic, gairebé nou; amaneraments, detalls nous de la societat llatina s’emmotllaven en neologismes creats per les necessitats de la conversa, en un racó romà de l’Àfrica; a més, la seva jovialitat d’home evidentment gras i la seva exuberància meridional el divertien. Es mostrava com un salaç i alegre compare al costat dels apologistes cristians que vivien al mateix segle, com ara el soporífic Minuci Fèlix, un pseudo-clàssic, que vessava al seu Octavius les emulsions encara espesses de Ciceró, i fins i tot el mateix Tertul·lià, que en Des Esseintes conservava potser més per la seva edició d’Aldo que per l’obra mateix.

Tot i que tenia bastant per la mà la teologia, les disputes dels montanistes contra l’Església catòlica, les polèmiques contra la gnosi, el deixaven fred; tampoc, i malgrat la curiositat de l’estil de Tertul·lià (un estil concís, ple d’amfibologies, que reposava sobre participis, esqueixat per oposicions, eriçat de jocs de paraules i bons acudits, bigarrat de vocables seleccionats d’entre els que usava la ciència jurídica i també de la dels Pares de l’Església grega), gairebé ja no obria mai l’Apologètica i el Tractat de la paciència i, com a molt, llegia unes quantes pàgines del De cultu feminarum, on Tertul·lià objurga les dones a no abillar-se amb joies i teixits preciosos i els prohibeix l’ús de cosmètics perquè intenten corregir la natura i embellir-la.

Aquestes idees, diametralment oposades a les seves, el feien somriure; d’altra banda el paper representat per Tertul·lià, al seu bisbat de Cartago, li semblava suggestiu en dolços somieigs; més que les seves obres, en realitat l’atreia l’home.

Havia viscut, efectivament, durant uns temps tumultuosos, sacsejats per terribles trastorns, sota Caracal·la, sota Macrí, sota el sorprenent sacerdot suprem d’Emesa, Heliogàbal, i preparava tranquil·lament els seus sermons, els seus escrits dogmàtics, les seves defenses, les seves homilies, mentre l’imperi romà trontollava sobre els seus fonaments i les follies de l’Àsia i les escombraries del paganisme corrien a vessar; recomanava, amb la més admirable sang freda, l’abstinència carnal, la frugalitat als àpats, la sobrietat del vestir, mentre que, caminant damunt polsim d’argent i sorra d’or, amb el cap cenyit per una tiara i els vestits recamats de pedreria, Heliogàbal treballava, enmig dels seus eunucs, en feines de dones, es feia anomenar Emperadriu i canviava, cada nit, d’Emperador, elegint-lo preferentment entre els barbers, els marmitons i els aurigues del circ.

Aquesta antítesi l’embadalia; a més a més, la llengua llatina, que havia arribat a la seva maduresa suprema amb Petroni, començaria aviat a dissoldre’s; la literatura cristiana s’obria camí, aportant amb idees noves mots nous, construccions no utilitzades, verbs inconeguts, adjectius de sentit alambinat, paraules abstractes, rares fins aleshores a la llengua romana i de les quals Tertul·lià havia estat un dels primers a adoptar-ne l’ús.

Només que, aquesta deliqüescència, continuada, després de la mort de Tertul·lià, pel seu deixeble sant Cebrià, per Arnobi, per l’espès Lactanci, no tenia cap atractiu. Era un podrimener incomplet i alentit; eren desmanyotats retorns als èmfasis ciceronians, que encara no tenien aquella ferum especial que al segle IV, i sobretot durant els segles que seguiran, l’olor del cristianisme donarà a la llengua pagana, descomposta com carn d’animal salvatge, que s’engruna al mateix temps que s’esmicolarà la civilització del món antic, al mateix temps que s’enderrocaran, sota l’empenta dels bàrbars, els Imperis putrefactes per la sànies dels segles.

Un sol poeta cristià, Commodià de Gaza, representava a la seva biblioteca l’art del segle III: el Carmen apologeticum, escrit el 259, i un recull d’instruccions, recargolades en acròstics, fetes amb hexàmetres populars, amb cesura segons el mode del vers heroic, compostes sense tenir en compte la quantitat i el hiatus i sovint acompanyades de rimes semblants a aquelles de les quals el llatí d’església fornirà més tard nombrosos exemples.

Aquells versos tibants, llòbrecs, que pudien a fera, plens de termes del llenguatge usual, de paraules amb els sentits primitius desviats, l’atreien, l’interessaven més que l’estil, malgrat tot passat i reverdit, dels historiadors Ammià Marcel·lí i Aureli Víctor, de l’epistològraf Símmac i del compilador i gramàtic Macrobi; els preferia fins i tot a aquells veritables versos escandits, a aquella llengua pigallada i superba que parlaren Claudià, Rutili i Ausoni.

Aquests eren aleshores els senyors de l’art; emplenaven l’imperi moribund amb llurs crits; el cristià Ausoni, amb el seu centó nupcial i el seu poema abundant i adornat de la Mosel·la; Rutili, amb els seus himnes a la glòria de Roma, els seus anatemes contra els jueus i contra els monjos, el seu itinerari d’Itàlia a la Gàl·lia, en el qual arriba a donar certes impressions visuals, la vaguetat dels paisatges reflectits dins l’aigua, el miratge dels vapors, l’envolament de les calitges que envolten les muntanyes.

Claudià, una mena de Lucà transformat, que domina tot el segle IV amb el terrible clarí dels seus versos; un poeta que forja un hexàmetre esclatant i sonor, que encunya, entre garbes d’espurnes, l’epítet amb un cop sec, que assoleix una certa grandesa, que realça la seva obra amb un poderós hàlit. A l’imperi d’Occident que s’enfonsa cada cop més, entre el merder dels degollaments reiterats que l’envolten; sota l’amenaça perpètua dels bàrbars, que s’apiloten multitudinàriament a les portes de l’imperi els golfos del qual cruixen, Claudià reanima l’antiguitat, canta el rapte de Prosèrpina, aplica els seus colors vibrants, passa amb tots els llums encesos per dins l’obscuritat que envaeix el món.

El paganisme reviu en ell, fent sonar la seva última fanfàrria, elevant el seu últim gran poeta per damunt del cristianisme que des d’aleshores submergirà completament la llengua, que serà, ja per sempre, l’únic senyor de l’art, amb Paulí, el deixeble d’Ausoni; el sacerdot espanyol Juvenc, que parafraseja en vers els Evangelis; Victorí, l’autor d’Els macabeus; el Sanctus Burdigalensis, el qual, en una ègloga en què imita Virgili, fa deplorar als pastors Ègon i Búculus les malalties de llurs ramats; i tota la sèrie dels sants: Hilari de Poitiers, el defensor de la fe de Nicea, l’Atanasi d’Occident, tal com se l’anomena; Ambròs, l’autor d’indigestes homilies, el fastigós Ciceró cristià; Damas, el fabricant d’epigrames lapidaris; Jeroni, el traductor de la Vulgata, i el seu adversari Vigilanci, de Comenge, que ataca el culte dels sants, l’abús dels miracles, els dejunis, i predica ja, amb arguments que es repetiran a les edats futures, contra els vots monàstics i el celibat dels sacerdots.

Finalment, al segle V, Agustí, bisbe d’Hipona. Aquest, en Des Esseintes es pot dir que el coneixia massa, car era l’escriptor més reputat de l’Església, el fundador de l’ortodòxia cristiana, aquell que els catòlics consideren com un oracle, com un mestre sobirà. Per tant ja no el fullejava, per més que hagués cantat, a les seves Confessions, la repugnància de la terra i que la seva pietat gemegadora hagués intentat, a la Ciutat de Déu, apaivagar l’espantosa angoixa del segle amb promeses de destins millors que pretenien ser sedatives. A l’època en què practicava la teologia, ja n’estava cansat, tip de les seves predicacions i de les seves jeremiades, de les seves teories sobre la predestinació i sobre la gràcia, dels seus combats contra els cismes.

S’estimava més fullejar la Psychomachia de Prudenci, l’inventor del poema al·legòric que, més tard, farà estralls ininterrompudament, a l’edat mitjana, i les obres de Sidoni Apol·linar, la correspondència del qual, esquitxada d’acudits, de jocs de paraules, d’arcaismes, d’enigmes, el temptava de manera constant. De bona gana rellegia els panegírics en què aquest bisbe invoca, per recolzar les seves vanitoses lloances, les divinitats del paganisme i, malgrat tot, no era capaç d’evitar certa feblesa per les afectacions i els sobreentesos d’aquelles poesies fabricades per un enginyós mecànic que havia sabut tenir cura de la seva màquina, untar-li les rodes i inventar-ne, si calia, de complicades i d’inútils.

Després de Sidoni, freqüentava també el panegirista Merobaudes; Seduli, l’autor de poemes rimats i d’himnes alfabètics, de certes parts dels quals se n’ha apropiat l’Església per a les necessitats dels seus oficis; Màrius Víctor, el tenebrós tractat del qual sobre la Perversitat dels costums s’il·lumina, aquí i allà, amb versos brillants com el fòsfor; Paulí de Pel·la, el poeta del cascavellejant Eucharisticon; Orienci, el bisbe d’Auch que, als dístics dels seus Monitoris, invectiva la llicència de les dones els rostres de les quals, segons pretén, perden els pobles.

L’interès que sentia en Des Esseintes per la llengua llatina no s’afeblia gens quan, completament podrida, penjava, perdent els membres, regalimant pus, conservant a penes, en tota la corrupció del seu cos, algunes parts fermes que els cristians separaven a fi d’escabetxar-les amb la salmorra de llur nova llengua.

Havia arribat la segona meitat del segle V, l’espantosa època en què abominables sotracs trasbalsaven la terra. Els bàrbars saquejaven la Gàl·lia; Roma paralitzada, sotmesa al pillatge pels visigots, sentia que se li glaçava la vida, veia com les seves parts extremes, l’Occident i l’Orient, es debatien en un toll de sang, s’esgotaven dia rere dia.

Enmig de la dissolució general, enmig dels assassinats dels cèsars que no s’aturen, enmig del brogit dels carnatges que regalimen d’una punta a l’altra d’Europa, ressona un espantós «hurra» que ofega els clamors, que cobreix les veus. A la riba del Danubi, milers d’homes, muntats en petits cavalls, embolcallats amb casaques de pell de rata, tàrtars horrorosos, amb enormes caps, nassos aixafats, mentons aixaragallats per cicatrius i per ferides, rostres d’icterícia despullats de pèl, es precipiten, ventre a terra, cobreixen amb un remolí els territoris del Baix Imperi.

Tot desaparegué enmig de la polseguera dels galops, de la fumera dels incendis. Tot s’entenebrí i els pobles consternats tremolaren, sentint passar, amb un fragor de tro, l’espantosa tromba. L’horda dels huns arrasà Europa, es llançà sobre la Gàl·lia, s’esclafà a les planures de Châlons, on Aeci la polvoritzà amb una esfereïdora càrrega. La plana, plena a vessar de sang, s’encrespà com un mar de porpra, dos-cents mil cadàvers barraren el camí, trencaren l’embranzida d’aquella allau que, desviada, caigué, esclatant en llampecs, sobre Itàlia, on les ciutats exterminades flamejaren com pallers.

L’Imperi d’Occident s’esfondrà sota el xoc; la vida agonitzant, que s’arrossegava en la imbecil·litat i la porqueria, s’extingí; la fi de l’univers semblava, d’altra banda, pròxima; les ciutats oblidades per Àtila estaven delmades per la fam i per la pesta; el llatí semblà que s’enfonsava, al seu torn, sota les ruïnes del món.

Transcorregueren anys; els idiomes bàrbars començaven a normalitzar-se, a sortir de llurs beines, a formar veritables llengües; el llatí salvat de la desfeta pels claustres quedà confinat entre els convents i entre els capellans; aquí i allà brillaren alguns poetes, lents i freds: l’africà Draconci, amb el seu Hexameron; Claudi Mamert, amb les seves poesies litúrgiques; Avit de Vienne; també biògrafs, com ara Ennodi, que explica els prodigis de sant Epifani, el diplomàtic perspicaç i venerat, el probe i vigilant pastor; com ara Eugip, que ens ha relatat la incomparable vida de sant Severí, aquell eremita misteriós, aquell humil asceta, aparegut, semblantment a un àngel de misericòrdia, als pobles desconsolats, folls de sofriments i de por; escriptors com ara Verani de Gavaldà, que preparà un breu tractat sobre la continència, o bé Aurelià i Ferriol, que compilaren cànons eclesiàstics; historiadors com ara Roteri d’Agde, famós per una història perduda dels huns.

Les obres dels segles següents eren poc abundants a la biblioteca d’en Des Esseintes. El segle VI, això no obstant, encara hi era representat per Fortunat, bisbe de Poitiers, els himnes i les Vexilla regis del qual, tallats de la vella carronya de la llengua llatina, assaonada per les substàncies aromàtiques de l’Església, l’obsessionaven certs dies; també per Boeci, el vell Gregori de Tours i Jornandes. Després, als segles VII i VIII, com que, a més del baix llatí dels cronistes, els Fredegari i els Pau Diaca i de les poesies contingudes a l’antifonari de Bangor del qual es mirava de vegades l’himne alfabètic i monorim, cantat en honor de sant Comgill, la literatura es confinava gairebé exclusivament en biografies de sants, en la llegenda de sant Columbà, escrita pel cenobita Jonàs, i la del benaventurat Cutbert, redactada per Beda el Venerable sobre les notes d’un monjo anònim de Lindisfarn, en Des Esseintes es limitava a fullejar, durant els moments de tedi, l’obra d’aquells hagiògrafs i a rellegir alguns extractes de la vida de santa Rustícula i de santa Radegunda, relatades, l’una per Defensori, sinodita de Ligugé, l’altra per la modesta i càndida Baudonívia, que havia abraçat els ordes religiosos de Poitiers.

Però algunes obres singulars de la literatura llatina anglosaxona l’enllaminien més: eren tota la sèrie dels enigmes d’Adelm, de Tatwine, d’Eusebi, aquells descendents de Simfosi; i sobretot els enigmes compostos per sant Bonifaci, en estrofes acròstiques, la solució dels quals venia donada per les lletres inicials dels versos.

La seva atracció disminuïa amb l’acabament d’aquests dos segles; poc satisfet, en suma, per la feixuga massa dels llatinistes carolingis, com Alcuí i Eginard, s’acontentava, com a espècimen de la llengua al segle IX, amb les cròniques de l’anònim de Sankt Gallen, de Freculf i de Reginon; amb el poema sobre el setge de París teixit per Abbo le Courbé; amb l’Hortulus, el poema didàctic del benedictí Walafrid Estrabó, el capítol del qual dedicat a la glòria de la carbassa, símbol de fecunditat, l’omplia de gaubança; amb el poema d’Ermold le Noir, celebrant les gestes de Lluís el Piadós, un poema escrit en hexàmetres regulars, en un estil auster, gairebé negre, en un llatí de ferro trempat a les aigües monàstiques, amb llimalla de sentiment, aquí i allà, entre el dur metall. De viribus herbarum, el poema de Macer Floridus, el delectava particularment per les seves receptes poètiques i les molt estranyes virtuts que atribueix a certes plantes, a certes flors: a l’aristolòquia, per exemple, que, barrejada amb carn de bou i col·locada al baix ventre d’una dona embarassada, li fa parir irremeiablement un fill mascle; a la borratja que, feta en infusió i col·locada dins un menjador, alegra els convidats; a la peònia, l’arrel triturada de la qual guareix per sempre el mal de sant Pau; al fonoll que, posat sobre el pit d’una dona, li purifica les aigües i estimula la indolència dels seus períodes.

Deixant de banda alguns volums especials, no classificats, com ara certes obres de la càbala, de medicina i de botànica, modernes o sense data, certs toms desaparellats de la patrologia de Migne, que contenien poesies cristianes introbables, i l’antologia de poetes menors llatins de Wernsdorff, i excepte el Meursius, el manual d’erotologia clàssica de Forberg, tractats de moral i diaconals per a ús de confessors, als quals treia la pols en comptades ocasions, la seva biblioteca llatina s’aturava al començament del segle X.

I, efectivament, la curiositat i la ingenuïtat complicada del llenguatge cristià també havien naufragat. El farrigo-farrago dels filòsofs i dels escoliastes i la logomàquia de l’edat mitjana començaven a regnar com a amos i senyors. Els munts de sutge de les cròniques i dels llibres d’història, els lingots de plom dels cartularis començarien a apilotar-se i la gràcia balbucejant, la malaptesa de vegades exquisida dels monjos que posaven en un piadós cuinat les restes poètiques de l’antiguitat, tot allò havia mort; les fàbriques de verbs d’un suc tot refinat, de substantius que feien olor d’encens, d’adjectius curiosos, tallats grosserament en or, amb el gust bàrbar i encisador de les joies godes, estaven destruïdes. Les velles edicions, acariciades per en Des Esseintes, cessaven i, en un salt formidable de segles, els llibres s’arrengleraven als prestatges, suprimint la transició de les edats, arribant directament a la llengua francesa del present segle.