Capítol primer

Més de dos mesos s’escolaren abans que en Des Esseintes pogués immergir-se al repòs silenciós de la seva casa de Fontenay; compres de tota mena l’obligaven encara a deambular per París, a recórrer la ciutat d’una punta a l’altra.

I, això no obstant, ja quines perquisicions no havia recorregut, a quines meditacions no s’havia lliurat, abans de confiar el seu allotjament als tapissers!

Feia molt de temps que era un expert a l’hora de descobrir les sinceritats i els andarivells dels tons. En altre temps, quan rebia dones a casa seva, havia compost un tocador on, enmig dels moblets esculpits en pàl·lid camforer del Japó, sota una espècie de tenda de setí rosa de l’Índia, les carns s’acolorien suaument amb les llums preparades que sedassejava el teixit.

Aquesta peça, on tot de miralls es feien eco i s’enviaven de l’un a l’altre fins a perdre’s de vista, per les parets, tot de fileres de tocadors roses, havia estat cèlebre entre les senyoretes que es complaïen a amarar llur nuesa en aquell bany d’encarnat tebi que aromatitzava l’olor de menta despresa per la fusta dels mobles.

Però, fins i tot deixant de banda els beneficis d’aquell aire maquillat que semblava transfondre una nova sang sota les pells descolorides i gastades pel costum de les cerusses i l’abús de les nits, en Des Esseintes gustava pel seu compte, en aquell ambient lànguid, unes alegries particulars, uns plaers que es convertien en extremats i que activaven, en certa manera, els records dels mals pretèrits, dels tedis difunts.

Així, per odi, per menyspreu de la seva infància, havia penjat al sostre d’aquella peça una gabieta de filferro argentat on un grill tancat cantava com si fos dins les cendres de les xemeneies del castell de Lourps; quan en Des Esseintes escoltava aquell crit tantes vegades sentit, totes les vetllades mudes que es veia obligat a tenir amb la seva mare, tot l’abandonament d’una jovenesa sofrent i rebutjada, s’empentejava davant seu i aleshores, amb les sotragades de la dona que acariciava maquinalment i les paraules o el riure de la qual trencaven la seva visió i el tornaven a portar a la realitat, dins el tocador, a terra, un tumult se li aixecava a l’ànima, una necessitat de venjança de les tristeses sofertes, una ràbia d’embrutar per mitjà de turpituds tot de records de família, un desig furiós de panteixar damunt coixins de carn, d’exhaurir fins a l’última gota, les més vehements i les més acres follies carnals.

D’altres vegades, quan l’esplín el tenallava, quan durant els dies plujosos de la tardor, l’aversió del carrer, de casa seva, del cel de fang groc, dels núvols de macadam, l’assaltaven, es refugiava dins aquell reducte, agitava lleugerament la gàbia i mirava com repercutia fins a l’infinit en el joc dels miralls, fins que els seus ulls embriagats descobrien que la gàbia ja no es movia, sinó que tot el tocador vacil·lava i giravoltava, omplint la casa d’un vals de color de rosa.

Després, durant el temps en què considerà necessari singularitzar-se, en Des Esseintes també havia creat mobiliaris fastuosament estranys, dividint el seu saló en una sèrie de nínxols, diversament entapissats i que es podien enllaçar per una subtil analogia, per un vague acord de tints alegres o tristos, delicats o bàrbars, al caràcter de les obres llatines i franceses que li agradaven. S’instal·lava aleshores en un d’aquells nínxols el decorat del qual li semblava que corresponia millor a l’essència mateix de l’obra que el caprici del moment l’impulsava a llegir.

Finalment, havia fet preparar una sala alta destinada a la recepció dels seus proveïdors; aquests entraven, s’asseien els uns al costat dels altres en seients d’església i, aleshores, ell s’enfilava en una càtedra magistral i predicava el sermó sobre el dandisme, adjurant els seus sabaters i els seus sastres a conformar-se, de la manera més absoluta, als seus breus pontificis en matèria de tall, amenaçant-los amb una excomunió pecuniària si no seguien, al peu de la lletra, les instruccions contingudes als seus monitoris i a les seves butlles.

Adquirí la reputació d’un excèntric, que ell mateix completà posant-se vestits de vellut blanc, armilles amb brodadures d’argenteria, plantant-se, a tall de corbata, un pom de violetes de Parma a l’esmotxadura escotada d’una camisa, oferint als homes de lletres sopars ressonants, per exemple un que recordà el segle XVIII, en el qual, per celebrar la més fútil de les desventures, havia organitzat un àpat de dol.

Al menjador entapissat de negre, obert sobre el jardí de casa seva sobtadament transformat, que mostrava les seves avingudes empolvorades de carbó, el seu estanyol ara rodejat per un brocal de basalt i els seus massissos ben arranjats amb xiprers i amb pins, el sopar havia estat servit damunt unes estovalles negres, guarnides amb paneres de violetes i d’escabioses, il·luminades amb canelobres on cremaven flames verdes i amb candelers on flamejaven ciris.

Mentre una orquestra amagada tocava marxes fúnebres, els convidats havien estat servits per negres nues, amb xinel·les i mitges de tissú d’argent, sembrat de llàgrimes.

Hom havia menjat en plats rivetejats de negre, sopa de tortuga, pa de sègol rus, olives madures de Turquia, caviar, ous de llíssera, salsitxes fumades de Frankfurt, caça amb salsa de color de suc de pega dolça i de betum, sucs de trufes, cremes ambarines de xocolata, púdings, durans, raïmat, móres i guindes; havia begut, en gots foscos, els vins de la Limagne i del Rosselló, Tènedos, Valdepeñas i Porto; i després del cafè i del licor de nous, degustaren una mica de kvas, porter i stout.

Les participacions del sopar, que parlaven d’una virilitat momentàniament morta, havien estat escrites servint-se de papers semblants als que notifiquen els enterraments.

Però aquelles extravagàncies de les quals en altre temps es vantava, s’havien consumit elles mateixes; avui, sentia menyspreu per aquelles ostentacions puerils i antiquades, per aquells vestits anormals, per aquells embelliments d’allotjaments estrambòtics. Pensava simplement a compondre’s, per al seu plaer personal i no per a l’embadaliment dels altres, un interior confortable i adornat això no obstant d’una manera estranya, a afaiçonar-se una instal·lació curiosa i tranquil·la, apropiada a les necessitats de la seva futura solitud.

Quan la casa de Fontenay estigué llesta i agençada, seguint els seus desigs i els seus plans, per un arquitecte; quan ja no faltà res més que determinar l’ordenació del mobiliari i de la decoració, passà de nou i llargament revista a la sèrie de colors i de matisos.

El que ell volia eren colors l’expressió dels quals s’afirmés amb la claror fictícia dels llums; tant se li’n donava fins i tot que fossin, a la llum del dia, insípids o rústecs, car gairebé només vivia de nits, pensant que hom es trobava millor a casa seva com més sol hi estava i que l’esperit no s’excitava i no crepitava realment si no era amb el contacte veí de l’ombra; també trobava una fruïció particular a estar-se dins una cambra molt il·luminada, l’única desperta i llevada enmig de les cases entenebrides i adormides, una mena de fruïció en la qual hi entrava potser una punta de vanitat, una satisfacció molt singular, que coneixen els treballadors endarrerits quan, en alçar les cortines de les finestres, s’adonen que al seu entorn tot està apagat, tot és mut, tot és mort.

Lentament, trià, un a un, els tons.

El blau tira amb llum artificial cap a un fals verd; si és fosc com el cobalt i l’indi, esdevé negre; si és clar, tendeix al gris; si és sincer i suau com la turquesa, s’entela i queda com setinat.

Si no era, doncs, que se l’associava, com a complement, a un altre color, no era pas pensable de fer-ne la nota dominant d’una peça.

D’altra banda, els grisos de ferro topen entre si i s’afeixugueixen; els grisos perla perden llur blau i es metamorfosen en un blanc brut; els marrons s’endormisquen i es refreden; quant als verds foscos, així com els verds emperador i els verds murta, actuen semblantment als blaus bastos i es fusionen amb els negres; quedaven, doncs, els verds més pàl·lids, per exemple el verd paó, el cinabri i les laques, però aleshores la llum n’exilia el blau i no en deté sinó el groc, que no conserva, al seu torn, res més que un to fals, res més que un sabor tèrbol.

Tampoc no es podia pensar de cap manera en els tons salmó, moresc i rosa, l’efeminament dels quals contrariaria les idees de l’isolament; també era inútil meditar sobre els violetes que es descomponen: el to vermell sobreneda sol, al vespre, i, quin vermell!, un vermell llefiscós, un malva innoble; a en Des Esseintes li semblava d’altra banda totalment inútil de recórrer a aquell color, puix que ingerint santonina, a determinades dosis, hom veu violeta i aleshores és fàcil de fer canviar, sense tocar-hi res, els colors dels tapissos.

Descartats aquests colors, en quedaven només tres: el vermell, l’ataronjat, el groc.

D’entre tots, ell preferia l’ataronjat, confirmant així, pel seu propi exemple, la veritat d’una teoria que ell declarava que era d’una exactitud gairebé matemàtica: a saber, que existeix una harmonia entre la naturalesa sensual d’un individu veritablement artista i el color que els seus ulls veuen d’una manera més especial i més viva.

Negligint, efectivament, el comú dels homes les grosseres retines del qual no perceben ni la cadència pròpia de cadascun dels colors ni l’encant misteriós de llurs gradacions i de llurs matisos; negligint també aquells ulls burgesos, insensibles a la pompa i a la victòria dels colors vibrants i forts; no tenint en compte aleshores sinó altres persones que les de pupil·les refinades, exercitades per la literatura i per l’art, li semblava indubtable que l’ull d’aquell d’entre ells que somia l’ideal, que reclama il·lusions, sol·licita vels a l’hora de la posta, se sent generalment acariciat pel blau i els seus derivats, per exemple el malva, el lila, el gris perla, sempre que tanmateix romanguin temperats i no ultrapassin els límits a partir dels quals alienen llur personalitat i es transformen en purs violetes, en francs grisos.

Pel contrari, les persones que són brutals, els pletòrics, els de sang calenta, els sòlids mascles que desdenyen els circumloquis i allò que és episòdic i es llancen, de sobte i irreflexivament, aquests es complauen, la major part d’ells, amb les lluors esclatants dels grocs i dels vermells, amb els cops de címbal del vermelló i del crom que els enceguen i que els embriaguen.

Finalment, els ulls de les persones debilitades i nervioses l’apetit sensual de les quals percaça menges realçades pels fumats i la salmorra, els ulls de les persones sobreexcitades i flaques estimen, gairebé tots, aquell color irritant i malaltís, d’esplendors fictícies, de febres àcides: l’ataronjat.

La tria d’en Des Esseintes, doncs, no es podia prestar al menor dubte; però encara es presentaven incontestables dificultats. Si el vermell i el groc es magnifiquen amb la llum artificial, no passa pas sempre el mateix amb llur compost, l’ataronjat, que s’embraveix i es trasmuda sovint en un vermell caputxina, en un vermell foc.

N’estudià amb espelmes tots els matisos, en descobrí un que li semblà que no hauria de desequilibrar-se i sostreure’s a les exigències que n’esperava; un cop acabats aquells preliminars, intentà de no utilitzar, fins allà on li fou possible, per al seu gabinet almenys, teixits i tapissos de l’Orient, esdevinguts, ara que els negociants enriquits els adquireixen als magatzems de novetats, durant les rebaixes, tan fastijosos i tan comuns.

Es decidí, al capdavall, a fer relligar les seves parets com si fossin llibres, amb tafilet, de gra gruixut i aixafat, amb pell del Cap, setinada per fortes plaques d’acer, sota una poderosa premsa.

Un cop adornats els revestiments, féu pintar els llistons i els alts sòcols d’un indi fosc, un indi lacat, semblant al que els carrossers utilitzen per als plafons dels cotxes, i el sostre, una mica arrodonit, igualment entapissat amb tafilet, obria com una mena d’immens ull de bou, encastat dins la seva pell de taronja, un cercle de firmament de seda blau reial, al bell mig del qual s’enfilaven, a corre-cuita, tot de serafins d’argents, brodats per la confraria dels teixidors de Colònia, per a una antiga capa pluvial.

Després que s’hagué efectuat la instal·lació, al vespre, tot allò es concilià, es temperà, s’assentà: els teginats immobilitzaren llur blau sostingut i com escalfat pels taronges, que es mantingueren, a llur torn, sense adulterar-se, realçats i, en certa manera, atiats pel buf estimulant dels blaus.

Pel que feia als mobles, en Des Esseintes no hagué pas d’operar llargues recerques, car l’únic luxe d’aquella peça havia de consistir en llibres i flors rares; es limità —reservant-se la possibilitat d’adornar més tard, amb uns quants dibuixos o uns quants quadres, els envans que havien quedat nus— a col·locar a la major part de les parets prestatges i mobles compartimentats de biblioteca en fusta d’eben, a encatifar el parquet amb pells d’animals salvatges i de guineus blaves, a instal·lar, prop d’una massissa taula de canvi del segle XV, profundes butaques d’orelles i un vell pupitre de capella, de ferro forjat, un d’aquells antics faristols damunt els quals el diaca col·locava antigament l’antifonari i que ara suportava un dels pesats infòlios del Glossarium mediæ et infimæ latimtatis de Du Cange.

Les finestres els vidres de les quals, amb fissures trencades, blavosos, clapejats de culs d’ampolla amb protuberàncies puntejades d’or, interceptaven la visió del camp i només deixaven penetrar una llum dissimulada, es vestiren, al seu torn, amb cortines tallades de velles estoles, l’or enfosquit i quasi fumat de les quals s’apagava a la trama d’un roig gairebé mort.

Finalment, damunt la xemeneia, el tapet de la qual també fou retallat del sumptuós teixit d’una dalmàtica florentina, entre dos ostensoris de coure daurat i estil bizantí provinents de l’antiga Abbaye-au-Bois de Bièvre, un meravellós cànon d’església, amb tres compartiments separats, treballats com si fossin randes, contenia, sota el vidre del marc, copiats en una autèntica vitel·la, amb admirables lletres de missal i esplèndides il·luminacions, tres peces de Baudelaire: a dreta i a esquerra, els sonets intitulats «La mort des amants» i «L’ennemi» i, al mig, el poema en prosa que porta per títol «Any where out of the world» («En qualsevol lloc de fora del món»).