CAPÍTOL 12

En el món del futbol ho he fet pràcticament tot: he estat jugador, entrenador i directiu. L’únic que m’ha faltat és ser seleccionador nacional. És l’única mancança de la meva carrera esportiva. A mesura que em faig gran, cada vegada em sap més greu que Rinus Michels no comptés amb mi el 1990 per dirigir la selecció holandesa al Mundial. Amb Michels ens vam acabar reconciliant, però encara em dol no haver-ho pogut fer.

I encara més quan era el moment idoni. Els internacionals estaven en el millor moment de les seves carreres esportives i, després d’haver guanyat l’Eurocopa de 1988, estaven preparats per intentar aconseguir l’èxit més gran de la història del futbol dels Països Baixos. I jo, com a entrenador, també estava en el meu millor moment. Sincerament, estava convençut que em triarien a mi per ocupar el càrrec de seleccionador. Era de domini públic que tant els jugadors com jo volíem unir forces per arribar a ser, per fi, campions del món. Però no va ser possible, perquè Michels va decidir una altra cosa. En contra dels desitjos de jugadors internacionals tan importants com Ruud Gullit, Marco van Basten, Frank Rijkaard i Ronald Koeman, no va tenir en compte la possibilitat que jo fos el seleccionador.

Sembla que Michels, aleshores director tècnic de la federació holandesa de futbol, no tenia ganes de jugar-se el coll. Presumptament perquè havia sentit dir que jo volia desmuntar l’organització! Quina bestiesa! És cert que jo volia formar el meu equip tècnic i de suport. Havíem de centrar-nos exclusivament en el títol mundial, i per fer una cosa així tothom ha d’estar al seu lloc. El meu cap dependria del resultat. Per tant, volia que l’organització al voltant de la selecció es muntés segons les meves condicions. Això volia dir col·locar a les posicions clau persones acostumades a rendir al màxim nivell i sota la màxima pressió una setmana sí i una altra també, en comptes d’un equip que es reunís, posem per cas, una vegada cada dos anys. Perquè si no funciona, et trobes que de cop vas dos anys per darrere dels fets.

Mai no vaig arribar a presentar la meva proposta, perquè Michels mai no em va preguntar res. I no només em va privar del Mundial a mi. El més greu és que va crear una situació en la qual els millors jugadors del món van perdre l’oportunitat única de conquerir el Campionat del Món. Amb la seva decisió es va perdre la confiança mútua, el grup es va dividir i Holanda va haver de fer les maletes a la segona fase.

Posteriorment, vaig parlar-ne molt, amb Michels. Així que es va acabar el Mundial va presentar-se al camp d’entrenament del Barça per donar-me tota classe d’explicacions. Va estar molt simpàtic i agradable, però continuo sense entendre què va motivar la seva posició. Potser la gelosia, qui sap. Ell ha estat a tot arreu i ha triomfat a molts llocs. Naturalment, aquest és un factor que reforça l’ego. Ara bé, en moltes ocasions ell sentia dir que jo era el millor. I que hauria d’elaborar un bon projecte amb el tal Cruyff.

Alguna vegada he pensat que els problemes de cor que Michels va patir tenen una explicació: que sovint havia d’aparentar allò que no era. Jo puc saber-ho, perquè el vaig conèixer tal com era a la feina. Era un tipus dur, però que, si calia, t’acompanyava al metge, o venia a fer-te un massatge ell mateix. I quan ens ajuntàvem tots en un restaurant o en alguna festa, en ple sopar, es posava a cantar algun vell èxit holandès. I jo pensava: per l’amor de Déu, com pot fer això? Ara sí que ens ha deixat ben morts…

Quan vam coincidir als Estats Units el 1979, a Los Angeles Aztecs, vaig descobrir que Michels era supersticiós. Una vegada va aparèixer amb unes sabates molt curioses, blanques amb una borla negra, com les que es veuen als camps de golf. No feien gens per a ell, però se les va posar una bona temporada perquè creia que li portaven sort. A Europa no havia fet mai coses d’aquestes. Allà tenia una certa imatge i em sembla que mantenir-la li costava un esforç notable.

En aquest aspecte, Michels era un home d’extrems, i això no facilitava les coses. Tot i que el 1990 ens va privar del Mundial a una fantàstica generació de futbolistes i a mi, continuo tenint sentiments entranyables cap a ell. Després que el meu pare morís, ell em va donar el seu suport. I només quan ja podia aguantar-me dret jo sol, en algunes ocasions va deixar de fer-ho.

M’ha passat en altres ocasions que precisament persones amb les quals tenia vincles especials no han respost com jo esperava. Va passar amb Michels, i també amb Piet Keizer, amb Carles Rexach i, més tard, amb Marco van Basten. Si analitzo els tres casos, de tots tres n’he après molt, encara que ells mai no es van mostrar oberts a aprendre res de mi. Em sembla que aquesta diferència diu força coses.

Piet Keizer, per exemple. Quan el vaig conèixer, jo era molt jove i ell tenia tres o quatre anys més que jo. Jo no tenia pare, i ell em va mimar com si fos un germà gran. «Va, noi, ara cap a caseta a dormir, que demà tens partit». Probablement, ell continuava voltant-la pel centre, però almenys s’ocupava de mi. Jo tenia setze o disset anys i de vegades ell em deixava el ciclomotor per tornar a casa o me n’anava amb la bicicleta d’algú. Sigui com sigui, ell m’ajudava a buscar-me la vida. Sempre és més fàcil si algú més gran que tu et dóna un cop de mà. I això jo ho valoro.

Fins al dia que passa alguna cosa. Normalment implica el final d’un camí, com va passar amb el grup de jugadors de l’Ajax, quan en Piet va fer que l’escollissin capità i jo vaig decidir anar-me’n al Barça. Anys després tampoc no va estar d’acord amb mi en la manera que volia reorganitzar l’Ajax. Però, com ja he explicat, deu ser una reacció molt humana. Ell ho deu saber millor que ningú. En qualsevol cas, no li tinc cap mena de rancúnia. Continuo pensant que jo tenia raó, però mai no oblidaré com em va ajudar.

Amb Carles Rexach el problema va ser més per una qüestió de mentalitat. Michels era, per naturalesa, una mica introvertit, Keizer era introvertit i, probablement, jo també ho sóc. Però Rexach no. Ell mai no discutia amb vehemència. Jo sí que discutia, però ell es limitava a expressar la seva opinió. I sovint arribava més lluny que jo.

Al final vaig acabar veient que, en realitat, Rexach tenia la típica manera de pensar catalana. Sigui per l’educació rebuda a casa o pel que li van ensenyar a l’escola, a l’hora de la veritat Rexach era incapaç d’adaptar-se a la mentalitat i la manera de pensar dels holandesos. Ell opinava, naturalment, però mai no passava a l’acció. I jo això no ho entenc, perquè sóc d’aquella mena de persones que, quan una cosa no els quadra, immediatament diuen clar el que pensen. I sempre amb la idea de fer alguna cosa, el que sigui.

La situació amb Marco van Basten va ser diferent. Ell és d’una altra generació, és un futbolista magnífic, molt intel·ligent en moltes coses. Ben pensat, Keizer no em necessitava per ser Keizer, Rexach tampoc no em necessitava per ser Rexach. I Van Basten tampoc.

Un cas molt diferent és el de Pep Guardiola. Al Barça van voler fer-lo fora. Deien que era poc corpulent, que no tenia força, que no sabia defensar i que en el fons no sabia fer res. Li tiraven en cara tot el que no feia bé, però jo estava convençut que tot allò ho podia aprendre. I el que no deien era que Guardiola tenia les qualitats essencials per arribar fins a dalt de tot: velocitat d’execució, tècnica, visió. Són aspectes que, en realitat, poques persones saben identificar. Però a ell se li notaven i les tenia en un grau molt alt.

Ara segueixo amb interès l’evolució de Sergio Busquets. Al Barça tothom parla dels altres jugadors, que són molt bons. Ara bé, m’agradaria veure’ls sense la seva aportació. Què passaria? Crec que tots s’endurien un bon ensurt. I també crec que Busquets serà un bon entrenador. No ho descarto en absolut. Busquets, igual que Guardiola, és una persona que ha hagut de treballar de valent. A cap dels dos els han regalat res.

Tornem a Guardiola. A banda de les seves qualitats futbolístiques, té una gran personalitat i és intel·ligent. Amb ell es pot tractar a fons qualsevol tema. Llegeix, i el primer dia que va arribar al Bayern de Munic ja sabia alemany. Per a aquest tipus de persones preguntar mai no és un problema. Tampoc no vull dir que Guardiola em demani consells. Però sí que té curiositat per saber què penso jo sobre les coses.

Recordo perfectament quan ell era entrenador del Barça B i li van proposar ser l’entrenador del primer equip. Va voler saber què en pensava jo, i li vaig respondre que només havia d’aplicar una norma. Havia de ser capaç de dir al president: «Fot el camp del vestidor, aquí mano jo». Només si tenia aquesta força seria digne de convertir-se en entrenador del primer equip. Si no, valia més que es quedés al Barça B. El que li volia transmetre era que ell havia de manar i que ell havia de decidir què havia de passar, amb totes les conseqüències. Però el que no havia de permetre mai de la vida és que el fessin fora per culpa de les decisions d’algú altre. Havia de poder dir, mirant enrere: «He estat un idiota, però jo n’he sigut el responsable». O bé: «Ho he fet bé i la pròxima vegada ho tornaré a fer. M’és igual el que diguin o facin». El pensament d’en Pep ha anat molt en aquesta direcció, ha aprofitat algunes coses i les ha combinat amb idees pròpies.

Van Basten també és un home molt intel·ligent, però la relació que vaig tenir amb ell va ser molt diferent. Ho he pensat molt i al final he trobat una diferència fonamental entre en Pep i en Marco. Com ja he dit, si jo no hagués estat al Barça, a Guardiola probablement l’haurien venut. Van Basten és una altra història. Ell hauria arribat a ser un futbolista de classe mundial igualment sense mi. No em necessitava per aconseguir-ho. Per contra, segurament ell em veia com l’home que el va alinear contra el FC Groningen al principi de la seva carrera a l’Ajax amb un turmell en condicions dubtoses. En aquell partit la lesió se li va agreujar tant que, anys després, es va veure obligat a retirar-se prematurament. He intentat posar-me a la seva pell i he anat entenent que posteriorment no fes cas de cap consell meu. Era una espècie de venjança per aquella vegada que es va deixar convèncer per mi per jugar aquell partit que va eclipsar la resta de la seva carrera. La seva manera de reaccionar és totalment comprensible. Ara m’adono que els problemes amb Michels, Keizer, Rexach i Van Basten tenen l’origen, principalment, en la nostra manera de ser, en la nostra personalitat. No sento rancúnia per cap dels quatre. He solucionat les coses amb Michels i també torno a estar en contacte amb en Piet.

Continuo pensant molt en aquestes coses. He rebut moltíssima energia positiva per part de companys d’equip i de jugadors a qui he entrenat des que l’octubre de 2015 vaig saber que tinc càncer de pulmó, fins i tot per part d’aquells a qui precisament no vaig tractar amb guants de seda. Aquest fet demostra un cert respecte i que, encara que no estiguéssim d’acord, han arribat a la conclusió que la reconciliació és l’únic camí per tirar endavant. Ha estat bo saber-ho després de tots aquests anys, perquè em preguntava com s’ho havien pres i si alguna vegada veurien les coses a la meva manera. Sempre he tingut capacitat per explicar bé les coses, però alguna vegada no me n’he sortit.

En el futbol professional tots estàvem sotmesos a molta pressió i, de tant en tant, arribàvem al límit. Això passava de portes endins, però quan sortíem del vestidor les discussions s’acabaven. Si més no, per a mi. M’agrada veure que els jugadors d’aleshores s’han fet grans i ho han entès tot millor, la qual cosa significa que la incomprensió ha deixat pas al respecte. Alguns casos van més enllà, i resulta que ells van viure com si fossin experiències excepcionals coses a les quals jo pràcticament no vaig prestar atenció. Sigui Ronald Koeman o un dels més petits, això t’omple de satisfacció.

El mateix puc dir del comentari que va fer Guardiola sobre la meva aportació al Barça: «Johan va construir la catedral i a nosaltres ens toca mantenir-la». Aquesta frase està molt ben expressada i em va arribar a l’ànima. Jo em vaig limitar a fer el que em va semblar millor per a tothom, tant al Barça com a l’Ajax. Per sort, al Barça va funcionar, i gràcies, sobretot, a persones com Frank Rijkaard, Henk ten Cate, Pep Guardiola i Txiki Begiristain, la catedral, com l’anomena en Pep amb tant d’encert, segueix dreta. Els estic molt agraït. Perquè aquest no és només el futbol que jo estimo, sinó que també és el que estimen els seguidors. És com ha de ser el futbol.

Sóc optimista respecte al futur del futbol, encara que crec que hi haurà un període de caos considerable. Ara manen els diners. Anglaterra n’és un exemple clar. El component comercial forma part del futbol, ja està bé que sigui així, però cada cosa té el seu lloc. Els problemes no els originen els futbolistes ni els temes comercials, sinó sobretot els directius, que no deixen en pau el vessant esportiu. Observem com es desenvolupa el talent nadiu a Anglaterra, cosa que, de retruc, influeix en la selecció nacional. Corre perill perquè hi ha massa estrangers jugant a la Premier. Una solució possible seria posar un límit de cinc estrangers per alineació. Quedi clar que no tinc res en contra dels jugadors estrangers. Encara més, jo mateix en vaig ser un quan el Barça em va fitxar. Però jo aportava coses que faltaven a la plantilla, igual que en la meva època de l’Ajax van venir Velibor Vasović i Horst Blankenburg.

Una vegada vaig aconsellar a la federació holandesa de futbol de fer un pacte de cavallers entre els clubs professionals per tal que s’obliguessin a tenir un mínim de sis jugadors amb passaport holandès a l’alineació de cada partit. Així, automàticament, els clubs es veurien forçats a prestar més atenció a la formació dels joves. Naturalment, les polítiques socials són una bona cosa, però també cal mirar per un mateix. No ho dic des d’una perspectiva positiva o negativa, sinó amb tota l’objectivitat possible, en benefici del futbol, on sovint les coses funcionen de manera diferent que en altres àmbits de la vida. Oblidem-nos per un moment del context global europeu, unim-nos tots els clubs holandesos i pactem que sobre la gespa ha d’haver-hi, com a mínim, sis jugadors amb passaport holandès i, per tant, com a màxim cinc que no en tenen. No m’importa el que facin a Espanya o a Anglaterra. Nosaltres creiem que hem de fer-ho, perquè primer ens hem de cuidar de nosaltres mateixos, tal com fan els nord-americans amb les seves lligues tancades. Allà no hi ha una influència externa desproporcionada sobre la lliga de beisbol, la NBA o la NFL. Estan organitzats de manera que tot pot ser decidit en interès de l’esport. En aquest aspecte, Europa està desfasada. A banda d’això, els diners ja no els tenim nosaltres. Ara els diners vénen de fora, la qual cosa significa que les decisions que afecten el nostre joc domèstic es prenen cada vegada més en sales de reunions d’Amèrica, Àsia i l’Orient Mitjà. Això crea un desequilibri, i és fonamental que cada país comenci a pensar a partir de la seva pròpia situació. Si no es fa així, el desequilibri s’aguditzarà més i més. Va haver-hi una època en què els clubs d’Holanda, Bèlgica i Escòcia tenien molt pes en les competicions europees. Tant ha disminuït la seva qualitat de joc? O és que s’han quedat enrere per falta de diners? Deixo la pregunta sobre la taula. Però és molt més important preguntar-se què hi podem fer.

El futbol professional gira al voltant de la tècnica, la tàctica, la formació i el finançament, i ha estat així des de sempre. Les circumstàncies d’un club o d’un país poden canviar, però els fonaments es mantenen. A Holanda, la tècnica ha estat sempre la base del futbol. I t’hi has d’aferrar sempre, perquè no pots jugar de cap altra manera, perquè el públic holandès no ho acceptaria. A Catalunya tampoc. Espero que continuï sent així, en general. Amb entrenadors i preparadors que basin les decisions en la plantilla de què disposen. Per exemple, Iniesta i Xavi no són «dos migcampistes ràpids», són «dos» futbolistes. I un futbolista que du la pilota als peus ha de córrer tan poc com pugui, perquè com més es cansi pitjor serà la seva tècnica. Per això t’has de plantejar com limitar els aspectes adversos que té córrer en alguns jugadors. Quina opció esculls? Més preparació física, més tècnica, més velocitat? La resposta és que tries la qualitat que satisfà l’afició. Perquè, al cap i a la fi, jugues per al públic. És impossible que jo, sent holandès, arribi a Anglaterra o a Itàlia i em posi a jugar a futbol com a mi m’agrada. No, has de jugar com el públic vol veure jugar. El públic ha d’anar a l’estadi i ha d’omplir-lo. És el cas del Barça, on tenen la mateixa filosofia de joc des de fa quasi trenta anys. L’entrenador que la vulgui canviar tindrà un problema, perquè al públic no li agradarà.

Tot i compartir una sèrie de valors, la gran diferència entre el Dream Team dels anys noranta i l’equip de Guardiola és la velocitat d’execució. Segons la filosofia del club, per anar més enllà s’havia de mirar si era possible fer-ho encara millor. Per tant, s’havia de preguntar constantment: això es pot fer més de pressa? Per exemple, si considerem que mantenir la possessió és important, per mantenir-la cal treballar les passades ràpides sense perdre precisió. Si no és important, aleshores no cal que ens preocupem.

Sobretot, és important saber què demana velocitat i què no. L’anàlisi del detall en el futbol d’alt nivell és el més difícil que hi ha, perquè has de tenir capacitat d’analitzar amb una visió de conjunt de quina manera pots generar avantatge no amb un sol moviment, sinó dos o tres moviments abans. Com s’ha rebut la pilota? Com s’ha fet l’enviament? N’hi ha hagut prou amb un sol toc o ha calgut fer-ne dos? Ha estat un control normalet o molt bo?

A més, el teu defensor també juga. Els jugadors dels equips bons tenen tendència a relaxar-se en els partits contra equips fluixos. Abaixen el ritme i les pilotes no arriben. O arriben massa tard. És en aquests detalls en què t’has de fixar. Actualment el problema a Holanda és aquest. Tothom encara parla amb admiració de la nostra manera de jugar a futbol, però hi ha un petit detall: molt pocs entrenadors holandesos saben ensenyar als jugadors com fer-ho. Vaig veure l’inici d’aquesta tendència fa uns quinze anys, quan es van començar a prendre decisions diferents sobre el posicionament al camp, la qual cosa significa que l’espai es fa servir de manera diferent.

Per menjar necessites ganivet i forquilla. Fa cent anys també els necessitaves i d’aquí a cent anys també et faran falta. Hi ha coses que no canvien. Amb el futbol passa el mateix. Primer ha d’haver-hi una bona base, i només a partir d’aquí es pot millorar. A Holanda la base està malmesa. Els millors cuiners preparen el millor menjar, però ens estem oblidant de menjar amb forquilla i ganivet. Els porters en són un bon exemple. Quan el 1992 es va introduir la norma que ja no podien agafar la pilota amb les mans en les cessions enrere, van haver de millorar la tècnica amb els peus. Fins que no es va produir aquell canvi, la major part de porters tenien molt poca tècnica a l’hora de xutar, però avui dia el noranta per cent dels porters tenen una passada llarga millor que la del noranta per cent de jugadors. Això demostra que mitjançant l’entrenament es pot adquirir una habilitat. I no només això: ara els porters també treballen amb l’esquerra i amb la dreta. I per què ells sí i, en canvi, només una quarta part dels jugadors saben fer servir les dues cames? Això indica que els porters saben que xutar amb les dues cames és una habilitat essencial que han de treballar i que fer-ho compensa. Doncs per què els jugadors no ho fan?

Els entrenaments en grup estan molt bé, però els jugadors han d’entendre també que les seves habilitats individuals poden millorar en benefici de l’equip. I com a entrenador què fas? Els poses deures? O en acabar una sessió d’entrenament n’agafes un a part i li expliques la diferència entre una passada aèria i una passada rasa: una pilota que va per terra té un desplaçament més lent, sembla més fàcil, però a la pràctica és més difícil de controlar correctament i demana més concentració per part del receptor. Per això sovint es veuen males recepcions de passades lentes, per culpa de la concentració, que és menor. En canvi, si la pilota és complicada la concentració sol ser màxima i les possibilitats d’error disminueixen. I un altre aspecte que cal observar és que en qualsevol moviment hi ha com a mínim dos jugadors implicats, però es presta massa atenció a com juga individualment A i a com juga individualment B, en comptes de veure què passa quan A i B combinen junts.

A més, els aspectes mental i físic sempre estan subordinats al futbol. Naturalment, cal reforçar-los tots dos, però sempre pensant en el futbol. Primer juga i analitza si el jugador té alguna mancança des del punt de vista mental. De fet, el factor mental influeix quan et falta, però si funciona, funciona. Perquè si el futbol va bé, es genera tanta energia positiva que els aspectes mental i físic quasi mai representen un problema. Compara-ho amb quan eres petit, quan jugaves a futbol després de l’escola. Et cansaves? No. Només dormies bé a la nit.

Les influències externes poden afectar el rendiment dels jugadors al camp. Els periodistes han d’escriure articles als diaris per als quals treballen, i si et creus el que diuen acabes sent-ne víctima. L’única opinió que t’ha d’importar és la de l’entrenador. Les notícies s’escriuen per vendre diaris. És bo llegir coses positives i no tan bo llegir crítiques negatives. Però el que és clar és que molt sovint les afirmacions del periodista seran diferents que les del teu entrenador. Per tant, cal separar bé les coses. Les narracions sobre els partits del Barça quasi sempre se centren en Messi, Neymar i Suárez, però si els traguessis Iniesta i Busquets, m’agradaria veure quantes pilotes rebrien en condicions per ser jugades! Tots els grans jugadors se sostenen en el joc dels seus companys d’equip.

No oblidem que els errors al darrere poden causar problemes al davant, perquè en el futbol tot depèn de petits marges (una diferència posicional d’un metre, per exemple), de manera que si la pilota es desplaça massa a poc a poc, el rival se’t pot acostar més. Si la pilota va de pressa, tens la possibilitat que el rival arribi tard. Aquests són els detalls als quals em refereixo. En el futbol d’alt nivell n’hi ha un munt, i determinen l’estil de joc.

Com que no hi ha gaires entrenadors capaços d’ensenyar-los, posen èmfasi en altres coses, i això perjudica el talent. A mi m’agraden els jugadors tècnics que saben pensar en l’interès de l’equip. Ja he esmentat Iniesta i Xavi, que desmenteixen la teoria que diu que la seva posició només pot ser ocupada per futbolistes físicament forts i molt ràpids. Molts entrenadors ho pensen i escullen centrecampistes amb múscul, en detriment de jugadors més bons.

També es veu en l’aplicació de l’esquema 4-3-3. Es va crear al futbol holandès, però molts entrenadors ja no saben fer servir aquest esquema per atacar. De manera que cada vegada és més freqüent veure els equips que juguen darrere i esperen l’ocasió per sortir al contraatac. Però l’equip que té l’habilitat d’aplicar el 4-3-3 adequadament al final se surt amb la seva. Sempre que tingui els jugadors adequats.

Actualment hi ha moltes eines per trobar solucions. Tothom fa servir vídeos i tot tipus d’anàlisis, i tothom dóna explicacions de tot. Però ets tu qui ha de resoldre cada problema concret! Posem per cas un contraatac amb dos atacants contra un sol defensor. Què has de fer per no quedar en fora de joc? Deixa que ho descobreixin ells. La qualitat consisteix també a saber veure el mateix que veu l’altre.

I el mateix passa amb les solucions. Si ets l’entrenador, no ho donis tot mastegat als teus jugadors, deixa que trobin la solució ells sols. Recordo perfectament els partits del Barça contra l’Atlètic de Madrid. José Eulogio Gárate, que no era precisament un jugador de categoria mundial, era el seu davanter, i féssim el que féssim, juguéssim com juguéssim, ell es fabricava sempre tres ocasions de gol. Nosaltres vam donar voltes i més voltes al problema que ens creava. Vam intentar posar-nos en el seu lloc, i algú va dir: «El que té Gárate és una habilitat increïble per desmarcar-se». Però, naturalment, per desmarcar-se, abans algú l’havia d’estar marcant. Així que vaig dir: «Sabeu què farem? No el marcarem». Em van dir que m’havia begut l’enteniment. Però la solució va ser aquesta. La manera de jugar de Gárate consistia a atreure un defensor cap a la seva posició per desfer-se’n immediatament després. Amb aquest plantejament havia arribat més lluny que nosaltres. Quan ens hi vam tornar a enfrontar, en comptes d’estar-li al damunt, el vam deixar lliure de marca. Em van dir: «Sí, però si ens fa dos gols, què?». Jo vaig respondre: «Doncs mala sort!».

A partir d’aquell dia ja no vam tenir més problemes amb Gárate. Sense marcador no sabia què fer. Es desorientava, perquè el seu punt de referència era justament el jugador que el marcava. Vam trobar una solució canviant la manera de pensar. Al principi tothom es va posar nerviós, però aquesta mena de coses s’han de provar per arribar a l’arrel del problema.

Per a mi, el futbol ha estat sempre la base, i en principi estic en contra de totes les innovacions que ara són motiu de discussió, per exemple les càmeres a la línia de gol. El futbol és l’únic esport que es juga només amb els peus. Per això la possibilitat de cometre errors és més alta. No hi ha temps morts, per la qual cosa donar instruccions durant el partit és difícil, i això augmenta encara més la possibilitat d’error.

Les regles de joc van en aquest mateix sentit, ja que funcionen amb certa subjectivitat: tu pots veure que la pilota ha passat la línia de gol, però jo no. I en acabat, anem al bar i ho discutim. Tot plegat fa ambient. Es parla de futbol mentre beus una copa. Si s’aplica la tecnologia a la línia de gol, la discussió s’acaba. El més bonic de discutir de futbol és que cadascú pot dir-hi el que vulgui. I aquest algú sempre té una part de raó.

Això no treu que va ser terrible que en el partit Anglaterra-Alemanya del Mundial de 2010 no es concedís un gol legal de Frank Lampard. Però, en comptes de parlar tant de càmeres, també podríem preguntar-nos si l’àrbitre o el jutge de línia eren prou bons. La pregunta no hauria de ser si ells també poden rebre una preparació millor?

El futbol es basa en la qualitat i els errors. A tot el camp es cometen constantment errors grans i petits: un jugador es planta sol davant del porter i no marca, un altre falla un penal. Funciona així. Recordo un partit de la FA Cup anglesa de fa uns anys en què un porter va parar tres penals. Què fas en aquest cas? Acomiades l’entrenador? Despatxes els jugadors que han fallat el penal? Naturalment que no, són moments del joc. Hi ha oportunitats que de vegades s’aprofiten i de vegades es fallen. Ara bé, és correcte mostrar comprensió per un jugador que falla tot sol davant de porteria i no per un àrbitre que interpreta erròniament una situació? O bé diem: «Tots són al camp, que s’espavilin ells, i tal dia farà un any».

Naturalment, tothom ha de complir les mateixes condicions bàsiques. Els jugadors tenen una preparació màxima, per tant els àrbitres també haurien de tenir la millor formació possible. Però com que el futbol és un joc d’errors, els àrbitres i els assistents també en fan, igual que els millors golejadors de vegades també perden ocasions i als millors porters se’ls escapen pilotes de les mans. Milions de persones parlaran i discutiran d’aquests errors durant dies, mesos o fins i tot anys. És el que té de bo el futbol, i s’ha de procurar conservar-ho com sigui. Per això també és tan important que el futbol continuï en mans dels futbolistes, que les idees vagin des del camp cap a dalt, fins a la sala de juntes. Potser és una mica primitiva, però és la meva visió, per la qual tantes vegades m’he enfrontat amb directius. Perquè ells volen decidir des dels despatxos el que ha de passar al camp, i jo estic convençut que és al camp on s’ha de decidir el que han de fer els directius. Per mi, els directius han d’estar sempre en segon terme. En moltes ocasions he pogut comprovar que et miren per damunt de l’espatlla. Solen sentir-se superiors i intenten convèncer els altres que tenen raó. Per contra, si penses de baix a dalt, es troben amb coses a les quals no estan acostumats i els papers s’inverteixen. No són ells els que t’expliquen una cosa a tu, sinó al revés. I aleshores apareix el problema que no entenen certes coses perquè ells no les han apreses mai així.

Els directius no entenen que pensar des del futbol és l’essència del que fem i el motiu pel qual la gent estima aquest joc. També és la base dels entrenadors del club. En un sistema així, els que ocupen llocs de direcció haurien de guiar els processos que altres han posat en moviment. Ells no han de prendre les decisions. Qui pren les decisions és el responsable de l’equip, l’entrenador. Ell decideix si un jugador ha de córrer més de pressa o si no sap el que fa. Aquesta no és la feina del directiu. Un directiu ha de poder analitzar què necessita el club i trobar les millors solucions. Aquesta és la seva feina.

Des del camp pots sentir què vol el públic. Qui paga mana. No oblidem que el futbol, fins i tot el d’elit, és, per sobre de tot, un entreteniment per als seguidors. La meva filosofia ha estat sempre aquesta i mai no canviarà. Quan veus com de buits estan els estadis de vegades a Itàlia, i els pocs gols que es fan a la Premier, et preguntes seriosament si aquestes dues grans nacions futbolístiques van pel bon camí. I són precisament dos països on la faceta comercial té una enorme influència.

I en el futur aquesta tendència anirà en augment, especialment ara que la Xina ha començat a interessar-se pel futbol. Em sembla molt normal que ho facin, perquè el futbol està estès a tot el món. I si vols ser una potència mundial, has de participar en el món de l’esport, sigui als Jocs Olímpics o al futbol. Però ha d’haver-hi un cert equilibri. Els xinesos deuen dir: «Comprem i comprem, i els espectadors vindran sols», però si la base no és bona, per on comences? Has de ser capaç de veure el conjunt.

També segueixo amb interès el desenvolupament del Japó, amb un evident paral·lelisme amb els Estats Units. Als Estats Units encara esperen aquell jugador que marcarà la diferència i els permetrà formar part dels millors del món. El nivell és cada vegada més alt, i cada cop surten futbolistes millors que juguen millor i, fins i tot, poden fer el salt a Europa. Al Japó passa el mateix.

És molt bona notícia que en els últims vint-i-cinc anys a tots els continents hagin descobert el futbol. Primer els Estats Units, després el Japó i Austràlia, i ara la Xina. La recent implicació dels xinesos és l’última fase d’un gran desenvolupament. Però en els territoris emergents del futbol, i també als llocs on ja està establert, és fonamental que el joc sigui el més important, tant pel que fa a la visió com a l’execució. Només així els últims a arribar podran construir una identitat pròpia i evitaran ser simples còpies d’allò que ja existeix. Un aficionat dels Estats Units s’ha de poder reconèixer en el seu equip, igual que ho haurà de poder fer un xinès. Al Barça, a l’Ajax i a la selecció d’Holanda he après la importància que té el fet que la gent pugui identificar-se amb el futbol, sentir que forma part d’alguna cosa especial que connecta amb els seus sentiments. És fonamental que aquest procés tingui el punt de partida al camp. I si està ben guiat, i d’una manera professional, les facetes comercial i política es limitaran a anar a remolc.