CAPÍTOL 10

Hauria estat magnífic que l’Ajax hagués crescut igual que el Barça. Sobretot perquè la filosofia futbolística de l’Ajax havia nascut molts anys abans, gràcies als meus entrenadors Jany van der Veen i Rinus Michels, que van donar al club la combinació perfecta de tècnica i professionalitat.

Tot i que quan vaig ser assessor del club em van aixecar la camisa un parell de vegades, el 2008 vaig intentar reorganitzar la secció de juvenils. Marco van Basten n’era l’entrenador, però a l’hora de la veritat no semblava tenir gaires ganes de posar en marxa l’ideari. Es va entossudir que com a responsable havia de començar substituint una sèrie d’entrenadors. Després es va suggerir que la relació entre en Marco i jo estava sota pressió per les nostres diferències d’opinió sobre la manera de plantejar la formació dels joves.

En aquell moment no era veritat que tinguéssim diferències. Per raons pràctiques i ètiques, jo volia començar-ho tot abans del primer d’abril. Lògicament, els entrenadors afectats havien de saber amb antelació quin seria el seu futur, per tenir temps suficient per buscar-se alguna altra cosa. I l’Ajax, per la seva part, podria contractar els tècnics que buscava. Si aquestes operacions no es feien abans de la data límit de l’1 d’abril, s’hauria d’esperar tota una temporada per fer la renovació, amb la consegüent pèrdua de temps.

En Marco opinava que fer-ho així era massa precipitat i no va estar-hi d’acord. Veient que no podia convence’l, no vaig insistir. Naturalment, em vaig sentir decebut, però hauria estat una mesquinesa que allò posés fi la nostra amistat.

Però la nostra complicitat es va debilitar inevitablement a conseqüència d’aquesta disparitat d’idees. Cinc cops a l’any, més o menys, anava al complex juvenil De Toekomst (El Futur), normalment després d’un partit del segon equip o dels júniors de l’A1 per saludar o per veure algun entrenament. Abans o després anava «al darrere», a fer-la petar a la cantina. «Anar al darrere» volia dir a anar al Voorland, és a dir, als camps de futbol amb cantina on els equips de les categories inferiors s’entrenaven i jugaven els seus partits, i que estaven situats darrere de l’estadi De Meer. L’expressió «al darrere» es va continuar fent servir a De Toekomst, que està aproximadament darrere l’Amsterdam Arena. Allà és on em trobo amb la gent que va créixer a l’Ajax igual que jo, la gent que, per mi, són el club.

El tema central de les tertúlies, igual que abans al De Meer, era el futbol. De vegades es produïen discussions vehements sobre com es podia millorar la situació de l’Ajax. Allà també deien que les coses no anaven per bon camí, i que cada vegada s’allunyaven més del que l’Ajax simbolitzava. I en algunes ocasions ens fèiem creus de la facilitat amb què algunes persones de l’Ajax s’havien distanciat dels valors sobre els quals s’havia construït el club.

Jo m’irritava cada vegada més amb els comentaris d’alguns entrenadors sobre la qualitat del joc posicional i la capacitat tècnica dels holandesos. Però la realitat és que alguns jugadors d’alt nivell tenien una tècnica tan elemental que feia venir ganes de plorar. El domini del camp s’estava convertint en un problema cada vegada més gran. De fet, però, és molt senzill: quan tens la possessió de la pilota, has de fer gran el camp; quan la perds, tornes a fer-lo petit. És la base que cal ensenyar als joves, i ells s’hi han d’acostumar des de jovenets.

El problema apareix quan contractes jugadors de tot arreu que no van aprendre aquesta idea durant la seva etapa de formació. Aleshores veus defensors que corren cap enrere quan es perd la pilota, en comptes de pressionar endavant. I això crea un problema a tot l’equip. Si un defensor baixa massa aviat i massa de pressa, el centre del camp comença a fer aigües i al final els davanters queden aïllats. Per culpa d’una sola acció equivocada, es perd l’equilibri i tot l’equip es descompon.

El problema eren principalment els mètodes d’entrenament. El club tenia uns plantejaments determinats, que eren els que s’introduïen als equips. Però no s’aplicaven individualment. Vull dir que es treballava massa en grup, i s’entrenava poc individualment (no oblidem que, amb la desaparició del futbol al carrer, un jugador jove ara dedica aproximadament deu hores setmanals menys que abans als fonaments tècnics). El que passava, doncs, és que s’entrenava massa amb el grup a partir de l’ideari del club i massa poc individualment. I la conseqüència era que la tècnica bàsica de molts jugadors era una mica limitada.

Per això, molts futbolistes tenen problemes quan el «sistema» no els proporciona un suport suficient i se senten abandonats. Això no passa només al primer equip, sinó també als juvenils, encara que en aquest darrer cas la deficiència triga una mica més a sortir a la superfície, perquè el tempo de joc és més lent. Però al primer equip, la història canvia. Tan bon punt el contrari troba el punt dèbil, molts jugadors es queden sense saber què fer. I sorprèn veure jugadors professionals que, tot d’una, no saben què fer! Perquè això no passi, no només cal formar els equips perquè juguin segons l’estil del club, sinó també treballar la tècnica individual.

A l’Ajax, la concentració en les habilitats individuals es feia cada vegada pitjor. Ja no es veia futbol, no hi havia unitat entre els tècnics. I, el súmmum, sembla que a De Toekomst hi tenia l’oficina un intermediari que intentava convèncer jugadors de tretze, catorze i quinze anys perquè signessin amb ell.

El partit de Champions contra el Reial Madrid, el setembre de 2010, va ser la gota que va fer vessar el got. Aquest enfrontament és un clàssic, amb una gran càrrega històrica. Jo l’esperava amb interès, però no era l’únic, perquè el retransmetien les televisions de tot el món. Aquella nit, precisament, és quan vaig veure el pitjor Ajax que he vist mai. El resultat va ser 2-0, però hauria pogut ser 12-0 tranquil·lament. A la meva columna setmanal a Telesport vaig deixar anar tot el que pensava. Reprodueixo a continuació el text complet:

Després alguns van insinuar que allò va ser un assalt al poder, un intent de cop d’estat. Quina estupidesa més gran! No tenia res a veure amb el poder. Era la ràbia de veure com havien destrossat el meu club. Aquesta ràbia va desfermar dins meu una força enorme, tan enorme que em vaig quedar desconcertat pels seus efectes.

No sé quanta gent es va posar en contacte amb mi després del partit. També molts exjugadors que compartien els meus sentiments. Per això, a través de la meva columna, vaig decidir llançar una crida per unir forces. Algunes persones van dir que jo volia destruir l’Ajax. Eren els que no havien entès res. No es tractava de destruir el club, al contrari, em vaig mobilitzar per evitar que destruïssin el club. Perquè ja no reconeixia el meu Ajax. No només al camp, fora tampoc no el reconeixia. Un club que irradiava calidesa s’havia convertit en un club ple de contradiccions i de contendents.

Naturalment, no calia que ningú em digués que la solució al problema era complexa. Ho vaig descobrir després. Tot i que, essencialment, no era pas tan difícil. Si analitzaves la situació del club, veies de seguida que hi faltava coneixement sobre el futbol. Ni al consell de comissaris, ni a la direcció del club, ni al consell directiu ni a la junta directiva no hi havia cap antic jugador del primer equip. Cap ni un!

Per això vaig fer una crida a tots els ajacied per unir-nos i promoure candidats per a les primeres eleccions al consell directiu que es fessin. El 14 de desembre de 2010 s’havien de renovar vuit dels vint-i-quatre membres, i els candidats podien presentar-se fins al 30 de novembre. Els mitjans democràtics permetien fer un primer pas important, fent que els llocs fossin ocupats per ajacied com Marc Overmars, Tscheu La Ling, Edo Ophof, Peter Boeve, Keje Molenaar i d’altres. Cito aquests noms expressament, per demostrar que no tots els futbolistes són tan babaus com de vegades alguns diuen.

Overmars havia col·laborat en el procés de convertir els Go Ahead Eagles en un dels tres clubs professionals que, segons la federació de futbol holandesa, estaven perfectament sanejats des del punt de vista econòmic. Ling, per la seva banda, havia reorganitzat l’AS Trencin d’Eslovàquia, seguint el model de l’«antic» Ajax. També Ophof, Boeve i Molenaar havien treballat de forma excepcional en l’àrea social, i encara en podria esmentar uns quants més.

Ha de quedar clar que el que m’importava no era solament que hi hagués futbolistes a la direcció del club. El més important era aconseguir una relació millor entre exjugadors i especialistes en els camps de les finances, el màrqueting i les relacions públiques. Aquest era el primer pas.

En aquells moments la situació era tan absurda que ni els comissaris ni la direcció tenien el més petit coneixement sobre el futbol d’elit. I eren ells els que havien de decidir qui era la persona adequada per ser entrenador o director tècnic. En aquest tipus d’elecció, el consell havia de saber orientar la directiva, però els seus integrants tampoc no tenien cap coneixement sobre el futbol d’elit.

Per tant, el primer que calia fer era introduir més «futbol» al consell, i des d’allà arribar a la resta de l’Ajax. Quan hi hagués una plaça vacant, primer s’hauria de comprovar si hi havia algun exfutbolista amb coneixements específics per ocupar-la. Si no n’hi havia cap, aleshores es podia nomenar algun altre especialista.

M’importava poc que hi hagués gent molt ofesa amb la meva crítica. Sóc esportista d’elit i hi estic habituat, i les crítiques serveixen per millorar les situacions. En l’esport del més alt nivell les coses funcionen així, i així és com han de funcionar en un club de màxim nivell.

El primer pas, en definitiva, era tornar a tenir exjugadors al consell directiu. Casualment, Lucky Ajax, l’associació d’exjugadors, celebrava una assemblea per aquelles dates, i va ser molt profitosa perquè vaig poder parlar amb tothom. Va ser bonic que, des del més famós fins al menys conegut, tots estiguessin disposats a ajudar l’Ajax.

Finalment van sortir escollits set exjugadors per al consell. Allò era només la punta de l’iceberg. L’Ajax podia disposar d’un enorme know how. El jugadors de la dècada dels seixanta, dels cinquanta, dels quaranta i dels trenta eren quatre generacions de futbolistes que estaven, tots, disposats a ajudar l’Ajax. Era un grup que podia assessorar la direcció administrativa i tècnica en la presa de decisions. Però primer calia analitzar a fons tot el que hi havia dins de l’Ajax i al seu voltant, per poder identificar les opcions més convenients. Com que el primer equip havia de continuar obtenint resultats, gairebé tot havia de passar de portes endins, perquè l’atenció havia de continuar centrada en el futbol.

Naturalment, a mi em consideraven el líder, que és el paper que he fet sempre durant tota la meva carrera esportiva. Sempre m’havia preocupat que l’equip tingués les persones adequades en el lloc adequat. I també sabia que quan un futbolista no rendia prou jugant d’extrem esquerre, podia convertir-se en un magnífic lateral dret. Això no només em beneficiava a mi, sinó que beneficiava tot l’equip.

La meva intenció en aquest procés era precisament aquesta. Deien que jo havia sortit beneficiat amb el resultat de les eleccions, però jo no ho sentia així. Estàvem parlant de l’Ajax, i aquell resultat era bo per al club. El guanyador no va ser Cruyff, va ser l’Ajax.

Si més no, la nova situació s’hauria d’haver vist així. En primer lloc, totes les persones del club s’haurien hagut de sentir orgulloses que tants exjugadors volguessin participar en el futur de l’Ajax. I encara més perquè entre aquelles persones hi havia moltíssima qualitat per repartir entre tots els departaments. Tots tenien ganes de col·laborar per tornar a situar el club al nivell que li correspon. No pel benefici propi, sinó pel de l’Ajax. Els òrgans de direcció se n’haurien pogut beneficiar. Perquè si et trobes amb tanta quantitat de know how futbolístic, aprofita-la!

Per desgràcia, no tothom ho va entendre d’aquesta manera. Una part del club semblava estar en contra del nou impuls. En la major part dels casos era per interessos personals. És a dir, hi havia persones que temien deixar de tenir el paper que tenien a l’Ajax, i coses per l’estil.

De seguida van intentar sembrar la discòrdia en el bloc futbolístic. Però entre futbolistes hi ha un codi ètic que t’impedeix, per principis, deixar caure un col·lega amb qui has compartit vestidor. Durant la reorganització del club, doncs, va sorgir un gran problema de sentiments. Pel que semblava, en la nova organització no hi havia lloc per a un dels nostres excompanys. Va ser una decisió que ens va fer reflexionar molt.

Era una situació similar a la d’un entrenador quan ha de comunicar a un jugador que sempre ha rendit bé i que ha estat sempre a disposició del club que ja no té lloc a l’equip. No perquè no sigui bon noi o bon futbolista, sinó perquè per avançar en la direcció desitjada fa falta una altra persona. Per mi, aquests són els moments més difícils pels quals ha de passar un entrenador.

Vaig veure de prop com gairebé tothom va lluitar contra el fet que a la nova estructura de l’Ajax no hi hagués lloc per a Danny Blind. El director que hi havia en aquell moment va tenir l’ocurrència d’afirmar que nosaltres érem els que volíem fer-lo fora. Em vaig emprenyar molt. Allò que nosaltres intentàvem fer amb la màxima delicadesa, ell ho va resoldre d’un cop de ploma. Nosaltres fins i tot havíem estat buscant alguna altra funció per a en Danny dins del club. Però comportar-se d’aquesta manera amb les icones del club és demostrar-los falta de respecte.

El pas següent va ser la creació del nou consell de comissaris. Tres dels cinc comissaris eren persones noves sense contacte directe amb l’Ajax. Un altre cop, una majoria sense passat al club. Vaig ficar-hi cullerada perquè continuava amb la sensació que s’havia d’aconseguir que cadascú actués en la seva àrea d’especialització pròpia, amb la qual cosa jo m’ocuparia de les qüestions tècniques i el nou director faria les propostes.

Jo ho veia tot des de l’òptica del futbolista. Per a mi era com la composició d’un equip. Quan ets entrenador, tries un ajudant diferent de tu mateix, i contractes tècnics que saps que són els que dominen millor uns aspectes determinats. Això els fa ser responsables d’aquests aspectes.

Doncs jo tinc una idea similar dels consells de comissaris. Per això no acabo d’entendre quin sentit té votar. Com es pot deixar que algú voti sobre un tema del qual no hi entén? És que potser es permet que el preparador físic prengui part en les decisions sobre el seguiment de les joves promeses?

L’11 de febrer del 2011 vaig ocupar un lloc al consell de comissaris únicament i exclusivament pensant en el benefici de l’Ajax. Després de presentar els meus plans per reformar el club, en concret per rejovenir l’acadèmia de joves, el consell assessor i el CEO van dimitir el 30 de març del 2011. El 6 de juny del 2011 em van citar amb el nou consell assessor de l’Ajax per implementar els meus plans de reforma. Però des del primer dia vaig tenir una sensació estranya. Per exemple, les normes deien que jo havia de tenir la boca tancada fora del club, encara que veiés que alguna cosa anava malament; si la majoria no estava d’acord amb mi, no podia dir res. Fins i tot encara que fos un tema del qual jo sabia més que cap altre comissari, i que em corresponia liderar a mi.

Què beneficiava més l’Ajax, que obeís les normes o que parlés clar? Com més pensava en les normes del consell de comissaris, més clarament arribava a la conclusió que hauria d’escriure les meves pròpies. Amb això passa igual que amb les lleis. No et protegeixen a tu, simplement hi són per al transgressor. Abans que no es pugui castigar ningú, primer t’han de clavar una pallissa tremenda. Mentrestant, qui rep les bastonades ets tu.

Com que el que jo volia era sobretot protegir l’Ajax, havia d’actuar de manera diferent de com marcaven les normes. Per a mi era molt simple: fossin quines fossin les lleis i les normes, l’interès del meu club estava per damunt de tot.

Per desgràcia, vaig entrar ràpidament en un joc polític. Tenia tres candidats per a la direcció: Marco van Basten, Marc Overmars i Tscheu La Ling. Tres exjugadors, tres exinternacionals que havien jugat, a més, en grans clubs estrangers. I cadascú tenia les seves qualitats específiques. En Marco era la meva primera opció, però a ell no li feia gaire gràcia, perquè preferia continuar d’entrenador. La direcció interina em va fer saber que ni a Marc Overmars ni a Tscheu La Ling tampoc no els interessava.

Per casualitat, vaig parlar amb en Tscheu i em vaig assabentar que ningú no s’havia posat en contacte amb ell. A partir d’aquell moment em vaig posar en guàrdia. I de seguida es va demostrar que els pressentiments no solen enganyar-me. En Tscheu havia sortit amb males sensacions de la primera conversa amb els altres comissaris. Segons em va dir, no volien un director, sinó una mesa de direcció unitària (one-tier board). Jo mai no n’havia sentit a parlar, però segons en Tscheu era un model anglès de direcció en el qual els comissaris eren també executius i cobraven un sou.

I al final va resultar que jo tenia raó, i després tot va anar de mal en pitjor. Cada vegada que preguntava a Steven ten Have, president del consell de comissaris, com anava el tema de Tscheu La Ling, no feia més que tirar pilotes fora. Mentrestant, als mitjans van aparèixer tota mena d’històries en què en Tscheu rebia per totes bandes. Tant en Tscheu com jo teníem la desagradable sensació que aquelles històries sortien del consell o eren filtracions de persones molt pròximes.

Amb la conformitat d’en Tscheu, vaig ordenar que el tema s’investigués a fons. Però no es va trobar res d’estrany, i cap periodista no va poder descobrir mai res. Tot i així, van seguir en la mateixa tònica, amb la qual cosa quedava clar que aquella gent estava disposada a arribar fins on calgués per tal d’assolir els seus objectius.

Després d’investigar la qüestió va resultar que, segons sembla, Ten Have havia fet gestions amb la direcció del diari De Telegraaf per posar fi a la meva columna setmanal, tot i que està prohibit que el president de la directiva interfereixi en les activitats professionals dels comissaris.

Amb tots aquests episodis, l’atmosfera s’havia enrarit tant que, mirant per la nostra causa, Ling va decidir retirar la seva candidatura, també perquè Van Basten m’havia informat que, malgrat tot, estava obert a ser candidat a la direcció. Això em va alegrar molt, però les coses van canviar de seguida.

Després de presentar en Marco a Ten Have, vaig haver d’anar al lliurament del Premi Laureus de l’Esport a Saint Andrews. Vaig dir a en Marco que mentrestant podia anar treballant en els plans de futur dels juvenils. Fins que uns dies després em vaig assabentar, a Saint Andrews, que ja havia arribat a un acord amb el consell de comissaris i que seria presentat immediatament.

Quan vaig veure que en Marco encara no havia parlat amb ningú de la secció de futbol, vaig trepitjar el fre. Perquè era fonamental parlar amb els tècnics d’un plantejament comú, en el qual cadascú pogués aportar alguna cosa segons les seves qualitats. I això s’ha de comprovar abans i no a posteriori. Perquè com pots posar-te d’acord amb algú que ha d’actuar sobretot en l’apartat tècnic quan resulta que encara no ha tingut contacte amb les persones amb les quals haurà de col·laborar en la realització dels plans?

A més, havíem acordat amb tots els entrenadors afectats que ells donarien un bon exemple i que de cap manera hi podia haver conflictes d’interessos ni res que s’hi assemblés. Sobre aquesta qüestió, a l’Ajax la situació se li havia escapat completament de les mans, ja que semblava que els comissionistes tenien plena llibertat per moure’s a plaer pel club. Per pura casualitat, vaig assabentar-me que Van Basten estava involucrat en la creació d’una agència de publicitat futbolística. Fins i tot es va dir que podria ser-ne el director. I sembla que va dir-ho a Ten Have, però a mi no me’n va dir res.

Crec que en Marco va infravalorar la importància que aquest punt tenia per a mi. Hauria d’haver sabut que la meva relació amb el consell de comissaris era difícil. Precisament en el moment i en la situació en què ens trobàvem, no hauria d’haver fet la impressió que estava més de part del consell que de part nostra.

La importància d’aquest afer es va posar en evidència una setmana després de marxar en Marco. Va començar amb una reunió de socis en la qual Ten Have va dir coses molt grosses sobre Tscheu La Ling, per les quals aquest el va dur, més tard, als tribunals.

Després em va tocar a mi. Durant una emissió del programa Studio Voetbal de la Ràdio Nacional Neerlandesa, se’m va acusar de racisme per uns comentaris que deien que havia fet sobre el comissari Edgar Davids. Tens quasi seixanta-cinc anys, has voltat per tot el món i, de cop i volta, t’etziben una cosa d’aquestes.

Ho explicaré una sola vegada més. Durant anys, l’Ajax va ser un club multicultural, i s’havia vist que a la franja d’edat de l’adolescència apareixien molts nois amb talent que eren d’origen no holandès. Un dels motius per proposar Davids com a comissari va ser que podia fer un seguiment millor d’aquest procés. En el transcurs d’una discussió al consell li vaig recordar amb vehemència aquest paper. Coneixent-me a mi mateix, és més que probable que ho fes amb tota claredat, com he fet sempre, quan era futbolista i quan era entrenador. Perquè, a l’esport d’elit, les coses es diuen com són. Tal com es fa en una conversa privada. La meva argumentació no tenia res a veure amb el color de la pell, sinó amb el seu paper dins del consell.

El més desagradable va ser que el president del consell de comissaris, durant l’emissió d’un programa de televisió, va trucar per confirmar la història del racisme, tot i que no feia ni un parell d’hores ell i jo havíem coincidit en la reunió del consell i no m’havia dit res de la seva aparició als mitjans holandesos, mentre a la sala del costat ja estaven preparades les càmeres per recollir les declaracions de l’Edgar.

Va ser una acció planificada para perjudicar-me. Era novembre, i l’incident del qual es parlava havia succeït al juliol. Després d’aquell episodi, el consell s’havia reunit en diverses ocasions i ningú no havia tret mai el tema. Si hagués estat un cas de discriminació de veritat, el president hauria demostrat ser totalment indigne del seu càrrec per no haver resolt el problema abans de tornar a reunir-se el consell.

I una cosa més. Quan vaig entrar a formar part del consell, em van insistir que a la meva columna no podia escriure res sobre la situació de l’Ajax ni sobre altres qüestions de fons del club. Això feia encara més estrany que, precisament, qui havia insistit tant en aquest punt anés a un programa de televisió a confirmar uns fets que s’havien produït en una reunió del consell de comissaris.

Era increïble constatar que lluny que estaven certes persones dels fonaments sobre els quals s’aixecava el club. El que em va semblar pitjor va ser com en certa manera menyspreaven jugadors que havien jugat al màxim nivell mundial, però és que ho havien fet amb Danny Blind, així que ho hauria d’haver sospitat.

Al llarg dels anys, l’Ajax havia perdut grans quantitats de diners i s’havien comès errors terribles. Doncs les mateixes persones que acumulaven tots aquests perjudicis a les seves consciències ara volien dur les regnes de tot, i per acabar-ho d’arreglar feien un mal enorme a gent com Ling i jo mateix. Estic curat d’espants, però allò superava tot el que havia vist fins aleshores.

Uns dies després, a finals del 2011, es va anunciar que Louis van Gaal havia estat contractat per ocupar el càrrec de director general. Jo no en sabia res, encara que per la meva condició de comissari n’hauria d’haver estat informat. El president va explicar tota mena de coses estranyes, dient que no m’havien pogut localitzar o que jo no els havia atès, excuses sense el més mínim fonament.

La manera com Ling i jo havíem estat desacreditats, la posició despectiva amb els jugadors durant la reunió del consell de comissaris i l’estratègia seguida per contractar Van Gaal eren senyals clars que s’anava contra els jugadors i, automàticament, contra el club de futbol Ajax. Per això, el col·lectiu dels exjugadors va decidir prendre mesures jurídiques contra els quatre comissaris. Quedi clar: va ser un plet contra el consell, no contra el club Ajax.

Aquell gest va indicar clarament que els esportistes havien dit prou, que no volien deixar-se trepitjar. Que la jove generació ajacied unís els seus esforços em va reafirmar en la meva lluita contra el tractament injust del club amb els comissaris. I també em va servir per acabar-me de convèncer que la meva generació havia de fer un pas enrere per deixar el camí lliure a un grup d’exjugadors nou i amb ambicions que volgués dur l’Ajax una altra vegada a l’elit europea.

Per això no entenia l’actitud de Van Gaal. Ell i jo érem dels seixanta, i havíem de posar la nostra experiència a disposició de la nova generació. I ells podien aprofitar-la o no, depenia d’ells. Però el que no podia ser és que Van Gaal i jo continuéssim duent les regnes. No era bo.

Als països del nostre entorn els exfutbolistes havien agafat el timó. Des del primer moment, la meva intenció era que, a Holanda, l’Ajax fos la punta de llança d’aquesta manera de funcionar i es convertís en la primera organització esportiva dirigida per esportistes. I jo volia ser-ne l’espectador orgullós que s’ho mira des de fora.

El fet és que totes les nostres bones intencions eren minades a la nostra esquena. Però la demostració de fins a quin punt crèiem en la nostra missió va ser la decisió col·lectiva de fer el salt als tribunals. Perquè no ens havien enganyat només a nosaltres, també havien enganyat el club i els seguidors. Que grans ajacied com Edwin van der Sar, Dennis Bergkamp, Ronald de Boer, Bryan Roy, Wim Jonk, Marc Overmars i molts d’altres fessin un pas endavant pel club em va semblar el compliment més significatiu que podia rebre l’Ajax.

El veredicte dels jutges va trigar dos mesos, i mentrestant es va contractar com a nous directors Martin Sturkenboom i Danny Blind, després d’haver-ho consultat amb Louis van Gaal. Com que els nostres plans tècnics finalment ja s’havien posat en marxa, aquells nomenaments causarien enormes problemes, perquè, senzillament, no encaixaven en els plans que teníem per al club.

El nostre primer pas quan havíem començat a implementar la nova estructura havia estat abolir la figura del director tècnic, perquè a l’Ajax mai no havia funcionat i mai no funcionarà. Al seu lloc es va decidir crear un nucli tècnic format per dos especialistes en tècnica i el primer entrenador. Els dos tècnics, Wim Jonk i Dennis Bergkamp, eren responsables de la formació de joves, del seguiment de jugadors, del personal tècnic i dels fitxatges i les vendes de jugadors. Si un d’aquests aspectes feia referència al primer equip, aleshores Frank de Boer també decidia, en qualitat d’entrenador principal. D’aquesta manera, el nucli tècnic era responsable de tot el que estava relacionat amb el futbol dins del club.

La posició del consell de comissaris, però, va minar tot el pla. I va reaparèixer el problema principal de l’Ajax: ningú confia en ningú. A causa de la contractació irregular de Van Gaal, la situació interna del club va arribar a ser la pitjor de la història. I cada dia empitjorava. Arribats en aquest punt, van sorgir moltes veus que suggerien que Van Gaal i jo havíem d’asseure’ns i tenir una llarga conversa. Naturalment, no es va dir ni una paraula sobre el que Sturkenboom i Blind havien començat a fer així que van ocupar els seus càrrecs.

Sense haver llegit el nostre projecte tècnic, on es descrivia el funcionament del nucli tècnic, Sturkenboom va acomiadar un col·laborador de l’àrea de Jonk, i va fer un advertiment per escrit al mateix Jonk. Aquesta manera de començar em va fer pensar que Sturkenboom havia començat una gran neteja, i que la seva política no seria la que s’havia acordat.

Igualment desagradable va ser el paper d’alguns directius fora del consell de comissaris. Mentre els seguidors, els entrenadors i els futbolistes s’havien distanciat clarament dels comissaris, el consell va posar dos plets legals contra Ling i el col·lectiu de jugadors, a compte de l’Ajax.

Quan el president del consell va intentar desacreditar el futbolista més conegut del club amb l’argúcia de titllar-lo de racista, l’Ajax, en circumstàncies normals, l’hauria d’haver desautoritzat immediatament. Però no era només això. També estava citat als tribunals per les seves acusacions contra Ling.

De fet, tot es reduïa a les normes i els valors pels quals s’hauria d’haver guiat l’Ajax, però el consell de comissaris no els havia tingut en compte. Era molt sospitós que no els haguessin expulsat del club per no seguir aquestes normes i valors. Però el cert és que en un moment determinat van arribar a tenir l’Ajax completament controlat. De fet, en aquell moment l’Ajax com a club no va tenir res a dir-hi. Increïble però cert.

Per posar un exemple, Hennie Henrichs, president del consell de direcció, va intentar en diverses ocasions que Van Gaal i jo col·laboréssim. Ens va sondejar, tot i que posteriorment vaig saber que l’havien desposseït de tots els seus càrrecs. No em va estranyar gens ni mica. Igual que molts altres ajacied, jo no entenia què pretenia Van Gaal acceptant la funció de director general. Que potser no veia el que estava passant al club i que, fent aquell pas, corria un risc enorme?

Hi ha qui diu que Van Gaal ho va fer per venjar-se de mi. Per venjar-se de què? A la seva autobiografia explica que ens havíem barallat. Per quins motius? Se suposava que jo estava enfadat perquè ell no m’havia donat les gràcies després del Nadal que va passar amb la meva família, quan va haver d’anar-se’n de pressa i corrents per la mort de la seva germana.

Normalment, no faig cas d’aquesta mena de coses. Però en aquella ocasió es qüestionaven els estàndards morals de la nostra família. Si jo fos capaç d’enfadar-me per una cosa així, no diria gaire a favor meu com a ésser humà. I senzillament els fets que s’expliquen no són veritat. Com que jo no he tingut mai gaire bona memòria per a aquestes coses, vaig preguntar a la meva dona què havia passat realment.

Quan Van Gaal era entrenador ajudant de l’Ajax i jo l’entrenador principal del Barça, ell va venir a fer un stage amb mi per Nadal. La Danny va pensar que era una pena que un noi holandès passés aquells dies a l’habitació d’un hotel, i el va convidar a sopar a casa. Va ser tan agradable que li vam dir que podia venir sempre que volgués mentre fos a la ciutat.

Va tornar l’endemà, però la Danny i jo havíem d’anar a una festa. Així doncs, Van Gaal es va quedar amb el nostre fill Jordi i el meu amic Rolf. Van encarregar pizzes per sopar, van fer una copa i van parlar molt de futbol.

El tercer dia va tornar a sopar, i mentre fèiem una mica de sobretaula va sonar el telèfon. La seva germana tenia problemes de salut, i l’endemà en Louis va tornar a Holanda.

El que sí que recordo és que poc temps després ens vam tornar a trobar a Holanda, i Van Gaal es va comportar de manera molt amistosa. Especialment amb la meva dona, a qui havia conegut el 1996 a Anglaterra, durant l’Eurocopa. Davant de tothom, va proclamar que era la millor amfitriona del món.

Per tant, no és veritat que jo, ni cap altre membre de la família, ens enfadéssim perquè hagués marxat de casa nostra sense donar les gràcies. Si Van Gaal i jo vam tenir algun problema, va ser una cosa totalment seva.

D’altra banda, també se’m fa estrany que mai no expliqués per què es va deixar utilitzar pel consell de comissaris. Finalment, el gener del 2012 el jutge va dictaminar que els nomenaments de Van Gaal, Sturkenboom i Blind eren il·legals. Per desgràcia, això no va resoldre el problema perquè, encara que el consell de comissaris havia infringit la llei, van decidir seguir tots als seus càrrecs. Aleshores es va produir una situació més que absurda: l’Ajax, que havia pagat els advocats del consell de comissaris en el seu procés contra els jugadors, va haver de contractar juristes per poder desposseir els comissaris dels seus càrrecs.

Malgrat la petició de dimissió presentada pel club, amb el suport del setanta-tres per cent dels accionistes, els comissaris es van negar a acatar-la. A banda d’elegir un director que no va fer el que s’havia acordat amb la direcció tècnica del club, quan es va conèixer el veredicte del tribunal van intentar per tots els mitjans obstaculitzar el procés.

Van pensar que podrien seguir manant des de la tomba, i van intentar nomenar ells mateixos els seus successors, tot i que havia quedat perfectament clar que no tenien cap aptitud per dirigir un club de futbol. A més, van decidir dimitir a terminis, d’un en un. I com que no me’n refiava, com a comissari vaig anunciar que estava d’acord a dimitir, però vaig ser l’últim a marxar.

Finalment, el 2012, amb gairebé dos anys de retard, es va poder encetar una pàgina nova. El conflicte amb el consell de comissaris havia deixat clar que hi havia alguna cosa que anava malament a l’Ajax, no només en el que tenia relació amb el futbol. Tampoc no era lògic que, malgrat ser-ne ser el principal accionista, el club no tingués res a dir en els afers de casa seva. Pel que sembla, la direcció i els comissaris eren capaços de deixar tothom fora de la presa de decisions.

Però l’essència del futbol és que els jugadors siguin sobre la gespa i els responsables, fora del camp. Aquests principis han d’aplicar-se a totes les seccions d’un club. Per tant, la formació dels joves ha d’estar en mans de gent que entengui de futbol. I aquestes persones han de rebre el suport d’altres que entenguin d’altres temes. En aquest sentit, el director tècnic no és el més important del club en el seu conjunt, ho és només en el primer equip. Si el primer equip rendeix bé, es guanyen diners, la formació funciona i tothom està content. Per això cada estament del club ha de fer costat al primer equip. I les tasques del consell de comissaris i de la direcció haurien d’anar en la mateixa direcció.

I no només això. Tant si ets entrenador com porter, director o encarregat del manteniment de la gespa, comissari o treballador de la bugaderia, ets Ajax. Cadascú funciona per servir el primer equip. Cadascú és imprescindible al seu lloc i forma part d’un únic club i d’un únic Ajax. Qui no tingui aquest sentiment, el primer que ha de fer és no ficar-s’hi.