CAPÍTOL 4

Vaig jugar cinc anys al Barça, del 1973 al 1978. Gràcies a això vaig establir vincles amb el club i, naturalment, també amb Catalunya. Aquests vincles es van reforçar encara més quan deu anys després vaig ser entrenador del club i la nostra família es va instal·lar definitivament a Catalunya per viure-hi.

La meva arribada va despertar un entusiasme enorme, i la primera temporada va ser espectacular: victòria 0-5 contra el Reial Madrid, la lliga i després, per a mi personalment, també el Mundial. Les expectatives dins i al voltant del Barça cada vegada eren més altes, però després del 1974 no vam aconseguir tornar a ser campions. Únicament vam guanyar la Copa del Rei el 1978.

Amb el temps, cada vegada veia més clar que a Espanya la política era un factor més en la competició. Al principi, quan era jugador no em callava mai res. I tant que no! Sóc d’Amsterdam i dic sempre el que s’ha de dir. A l’època del general Franco, aquesta conducta era una mica provocadora, a Espanya. A Armand Carabén, aleshores membre de la directiva del Barça, li encantava. Més tard vaig entendre que utilitzava conscientment la meva personalitat, a través del club, per lluitar per les llibertats de Catalunya contra el poder de Madrid. Com que jo era un jugador conegut internacionalment, era intocable, de manera que de tant en tant podia provocar Franco.

En aquell temps, i sobretot al principi, no n’era plenament conscient. Jo em dedicava a jugar a futbol, no a la política. Però en un determinat moment vaig notar perfectament que les coses no anaven bé. Era força estrany que en cinc anys només haguéssim pogut guanyar un campionat de lliga. Concretament, la lliga del 1977 ens la van robar. Jo estava en el millor moment de forma de la meva vida i tot feia pensar que guanyaríem el títol. Però jugant contra el Màlaga, l’àrbitre em va expulsar. Així, de cop i volta. Segons ell, l’havia insultat dient-li «hijo de puta». Però, fins avui, aquesta paraula no ha sortit mai de la meva boca. En aquell moment no la vaig dir, ni després tampoc.

És cert que jo parlava molt al terreny de joc, però bàsicament per donar instruccions als meus companys d’equip. Naturalment, en els moments de tensió es diuen moltes coses que no són del tot correctes. Però estem parlant de futbol professional, on de vegades has de ser clar i contundent. Sigui com sigui, jo mai no he arribat a insultar amb paraules com «fill de puta». Em sembla que el més fort que he dit ha estat «estàs com una cabra» o alguna cosa semblant. Però el dia del Màlaga, ni això. Vaig esbroncar un company d’equip perquè havia deixat sense marcatge el seu home. Alguna cosa de l’estil «A veure si et fixes en el que t’has de fixar!». L’àrbitre va venir corrents cap a mi i em va expulsar del camp. No m’ho podia creure. Allò no era normal. Però per desgràcia va passar, i després, a la comissió de disciplina esportiva, a Madrid, va ser la seva paraula contra la meva. No vaig tenir cap opció i em van caure tres partits. Tres partits, dels quals en vam perdre dos i el tercer el vam empatar. Quan vaig haver complert la sanció, la lliga se’ns havia escapat de les mans. Se la va endur l’Atlètic de Madrid.

Aquell incident ha estat sempre, per a mi, la demostració més clara de com en aquella època la política influïa en la competició. Per culpa d’això vam perdre diversos títols. Afortunadament, Espanya ha canviat molt i des de la Transició el Barça ha guanyat quinze lligues per dotze el Reial Madrid.

A banda d’això, la vida com a jugador del Barça era sensacional. Viure a Barcelona era meravellós. Realment fantàstic. A més, amb Rinus Michels i Johan Neeskens, a qui el Barça va fitxar de l’Ajax després de mi, no vam perdre del tot l’ambient holandès. L’únic és que moltes coses no podia compartir-les amb la família, perquè el futbol em tenia completament absorbit. El més dur era haver de viatjar quan jugàvem fora de casa, sovint en autobús o en tren. I de vegades de nit, i dormíem al tren. Viatges llargs i poca família, era esgotador.

En la meva època al Barça, l’entrenador era Rinus Michels. Però no va ser ell qui em va portar al club, encara que això no ho vaig saber fins anys després. M’ho va explicar Armand Carabén. Resulta que la primera opció de Michels era Gerd Müller, el golejador alemany. Mai no vaig parlar amb ell d’aquest tema. Vaig fer com si mai no hagués sabut que vaig ser la segona opció. Igual que a l’Ajax, Michels sempre ho parlava tot amb mi abans dels partits, i al Barça també em va confiar la direcció del joc.

No va passar el mateix quan va arribar Hennes Weisweiler, que va succeir Michels al lloc d’entrenador la temporada 1975-1976. Mentre vaig ser jugador mai no em vaig barallar amb cap entrenador, i ell va ser l’únic amb qui les coses no van anar gens bé. El problema principal amb Weisweiler va ser que deia constantment a homes adults el que havien de fer. Fins a un cert punt es pot admetre, però ell no parava mai. Alguns jugadors devien sentir-se completament bloquejats.

En un moment determinat vaig dir-li: «Què vols de nosaltres? Estàs exigint coses als jugadors que són impossibles de fer!». Weisweiler es va enfurismar, incapaç d’entendre la meva postura. Aquella enganxada va posar en evidència l’enorme diferència cultural que hi havia entre nosaltres. En aquella època, a Alemanya la manera de pensar era: «L’entrenador decideix i tots els altres obeeixen». Nosaltres, els holandesos, érem més de pensar conjuntament. Si estem d’acord en una cosa, la fem, i si no hi estem, no la fem.

Aquell any vam acabar segons darrere el Reial Madrid. Abans del final de la temporada Weisweiler va ser acomiadat, i ell em va culpar de la seva marxa. Però si s’hagués mirat en un mirall, s’hauria adonat que la seva manera de treballar no només no m’agradava a mi, sinó pràcticament a ningú més de l’equip. Weisweiler i el Barça eren una combinació condemnada al fracàs. Era l’entrenador equivocat en el club equivocat. Com passa tantes vegades. Massa vegades.

El 1978 em vaig retirar del futbol. Encara no sé per què. La idea de plegar als trenta-un anys em ballava pel cap des de feia anys. Como si un dia se m’hagués ficat al cap i no n’hagués sortit mai més.

De fet, els dos partits de comiat van ser una advertència que no hauria d’haver-me retirat. A Barcelona vam perdre 1-3 contra l’Ajax, i el partit que es va organitzar després a Amsterdam va ser un desastre: amb l’Ajax vaig perdre 8-0 davant del Bayern de Munic. Certament no és el comiat amb el qual un somia.

Després em vaig fer empresari. Aquesta decisió va ser una de les lliçons més importants que he après a la vida, potser la més important.

Va passar en una època en què no estava gaire pendent de les meves coses. Només veia el meu sogre dos o tres cops a l’any. Quan encara jugava, ja no el necessitava tant com a mànager. Tenia contractes de diversos anys, tot estava organitzat i el vuitanta o noranta per cent del temps el dedicava al futbol. Però a partir del moment que vaig deixar de jugar, vaig dedicar aquest vuitanta per cent del temps a altres coses. Sobretot, vaig posar a treballar la meva tossuderia d’una manera totalment equivocada.

Durant la meva carrera havia construït un cercle d’amistats. Una de les amistats em va fer una proposta i jo hi vaig córrer al darrere. Darrere d’una cosa que no entenia en absolut. A més —això és el més estúpid del cas—, era una cosa amb la qual no tenia la més mínima relació. I quan això passa, altres persones aprofiten l’ocasió. Perquè on hi ha diners, hi van totes les rates. Això ho sap tothom. Però en aquell moment jo no ho sabia.

Vaig invertir en ramaderia porcina. Com vaig poder arribar a fer-ho…!? Si encara m’hagués agradat o hi hagués tingut alguna relació, ho hauria entès. Però allò era inexplicable. Ni tan sols vaig explicar a la Danny el que estava fent. I tanmateix, m’hi vaig ficar. Fins que algú em va dir que jo em creia un vident i en realitat estava cec. I em va preguntar: «Però, per l’amor de Déu, què estàs fent? El teu futur és aquest? Això és el que vols fer la resta de la teva vida?». I aleshores vaig reconèixer que allò no era el que volia. Que no m’interessava gens ni mica. Al final em vaig estampar contra una paret. Tan fort que ja no em van quedar excuses.

Quan el meu sogre va venir a Barcelona a visitar-nos, el primer que va dir va ser: «Què has fet?». Li vaig explicar que havia comprat tres parcel·les urbanitzables. En Cor em va demanar que li ensenyés els documents de propietat. No vaig saber què dir. Jo havia pagat, però mai no m’havia mirat els papers. No tenia el costum de fer-ho.

Per resumir una llarga història, no hi havia cap parcel·la. En Cor va dir que m’havien estafat. «Tu has pagat, però tot això està a nom d’un altre». Es va posar molt seriós i em va dir: «Treu-te del cap els negocis. Accepta la pèrdua i torna a fer el que saps fer millor».

Llavors va aparèixer Josep Lluís Núñez. El 1978 es va convertir en president del Futbol Club Barcelona i, només arribar, em va fer una mala jugada com les que va repetir tantes vegades després. Durant anys, els clubs espanyols havien estat pagant els impostos dels seus jugadors. Però a partir d’un cert moment la llei va canviar i els jugadors vam haver de fer una declaració de renda retroactiva. Com que jo acabava de marxar del Barça, Núñez no va voler que el club pagués aquella declaració, tot i que corresponia a diners guanyats quan jo era jugador del club. Com que necessitava la resta de jugadors per a la temporada següent, a ells sí que els va resoldre el problema. Però jo vaig haver d’arreglar-lo pel meu compte. No tinc ni idea de quants diners vaig perdre en aquella ocasió. Ni la més mínima idea. Calculo que el vuitanta per cent del meu capital. Vaig haver de deixar el pis on vivia. L’havien embargat, el març del 1979, i vaig haver de fer les maletes. Segons uns articles que van aparèixer a la premsa, vaig perdre uns sis milions de dòlars. No sé si aquesta xifra era correcta, però, sens dubte, van ser un munt de diners.

Vaig superar la depressió ràpidament. No va ser tan difícil com podria semblar, perquè els diners no m’han preocupat mai. El meu sogre era qui s’encarregava sempre de les finances. Quan va morir l’any 2008, vaig haver d’anar al banc per primera vegada en trenta anys. No sabia ni tan sols quina entitat era. No he tingut mai, ni ara tampoc, cap interès pels temes econòmics.

Quan em pregunten quants diners tinc, no sé què respondre. Ni idea. Només me n’assabento quan hi ha problemes. No visc en aquest món. No em diu res. Després d’aquella relliscada no he tornat a invertir mai més. Ni en un pis, ni en un terreny, ni en res de res. Els meus diners són al banc des de fa anys, i no tinc ni idea de si em paguen interessos o em produeixen algun tipus de guany. Pot semblar estúpid, però això no m’interessa gens ni mica. Ara un nebot em porta els temes bancaris i m’avisa si passa alguna cosa.

Els errors del passat ja no formen part de la meva manera de viure. En part també perquè estic convençut que cadascú té el seu destí. El meu era deixar el futbol quan encara era molt jove, cometre un error colossal i tornar al futbol, al camí de sempre. Aquesta és tota la meva història resumida en tres ratlles.

No em puc imaginar què hauria passat si arribo a fer el mateix error als trenta-sis anys, perquè aleshores no hauria pogut tornar al futbol. Però en aquell moment, quan ho vaig necessitar, vaig poder anar a Amèrica. Va ser quan acabava de fer els trenta-dos anys. Si no hagués comès aquells errors, probablement no hauria viscut tot el que vaig viure allà i m’hauria perdut moltes coses bones.

Això em fa pensar fins a quin punt estem predeterminats. Em vaig adonar que era tard per conservar els diners que tenia, però que encara em quedava una mica de temps per continuar jugant a futbol. En aquestes coses sempre he estat molt pràctic. Si no puc solucionar un problema, canvio d’estratègia. Passo pàgina. Això és el que vaig intentar fer.

D’aquesta manera és com perdo de vista les adversitats. Encara que sigui una final del Mundial perduda, jo m’esforço per trobar-hi immediatament el costat positiu. No sé si és un mecanisme d’autodefensa, però jo ho veig així. A uns els sembla miopia, d’altres ho interpreten com un recurs de supervivència. A mi totes les opinions em semblen fantàstiques. Ningú no comença res amb la intenció de fracassar. Després pots dir «Tant de bo ho hagués fet d’aquesta manera o d’aquesta altra», però ja no ho pots canviar. Per tant, el millor que pots fer és aprendre dels errors. Per exemple, dels errors en la meva breu carrera d’empresari. Va passar una vegada, i vaig dir «Molt bé, nois, això s’ha acabat. I ara què toca?».

Aquesta va ser una altra raó per tornar a jugar a futbol. Quina altra cosa podia fer? Em vaig preguntar si era una bona opció no fer servir per a res el talent especial amb què havia estat agraciat. Trenta-un anys és una edat massa jove per retirar-se. I, com a mínim, vaig poder corregir l’error. Des d’aleshores sé quin és el meu lloc: en el futbol i enlloc més.

En el els sis mesos que van seguir després de la meva retirada del món del futbol havia perdut el vuitanta per cent del capital. Érem en la «fase d’emergència número 1». Quan ens van embargar el pis, el març del 1979, vam decidir tornar a fer les maletes i marxar a Amèrica. Durant aquells sis mesos em van passar pel cap un munt de pensaments. Tot el que havia guanyat amb el futbol havia volat.

A casa, però, no va haver-hi tensions. No n’hi va haver perquè la Danny ha estat sempre una aliada a l’hora de resoldre problemes. No va passar res ni tan sols amb les inversions que havia fet sense consultar-les amb ella. Mentrestant, amb tres fills i amb l’amenaça d’un segrest, vam passar per una època de molta inseguretat.

La Danny sabia tranquil·litzar el seu pare molt millor que jo. Reconec que havia comès grans errors, però en Cor tenia certa tendència a exagerar. Quan discutíem sobre aquests afers amb el seu pare, la Danny s’encarregava de buscar l’equilibri. Ho feia sovint. A més, era bona organitzadora. Jo, per contra, sempre ficava la pota. Però en una cosa ens assemblàvem: tancàvem els problemes i ja no miràvem més enrere.

Per començar des de zero, vaig triar els Estats Units. Un país molt lluny del meu passat i idoni per construir una vida nova a partir d’una situació en la qual havia passat de cent a zero. Va ser una de les millors decisions que he pres a la vida. Jo, que havia perdut tots els meus diners, però que tornava a saber on era el meu lloc, vaig descobrir a Amèrica la manera de desenvolupar les meves noves ambicions.

Vaig signar amb Los Angeles Aztecs de la North American Soccer League (NASL). Van córrer tota mena de rumors, segons els quals estava en negociacions amb el New York Cosmos, però això no va passar mai. Si més no, que jo sàpiga. Perquè jo no estava disposat a jugar en gespa artificial. La gespa artificial va bé per jugar a beisbol i a futbol americà, que es juguen amb les mans. La gespa artificial americana estava feta per córrer, no per jugar-hi amb una pilota.

És veritat que vaig jugar un partit d’exhibició amb el Cosmos, al costat de Franz Beckenbauer, que tenia fitxa amb l’equip. Després del partit, vaig parlar amb els germans Ertegün, els big boss d’Atlantic Records i propietaris del club. Però mai no va haver-hi negociacions per jugar al Cosmos. El Giants Stadium era bonic i impressionant, però després de jugar sobre la gespa artificial Astro Turf no em va quedar cap dubte.

La gespa artificial d’aquells temps no es pot comparar amb la d’avui dia. Era una espècie de catifa que et produïa unes butllofes enormes als peus. A més, la pilota botava diferent de com estàvem acostumats. Els americans n’estaven encantats, però per a mi era impensable jugar en un club que tingués aquesta estora. Volia jugar a la lliga professional americana, però sobre herba.

Vaig fitxar, doncs, per Los Angeles Aztecs, que tenien un camp, el Rose Bowl, amb una gespa verda preciosa. Igual que els Washington Diplomats, l’altre club on vaig jugar a la lliga professional americana. En la meva elecció inicial pels Aztecs va influir el fet que Rinus Michels en fos l’entrenador. I així, després de set mesos de no fer res, vaig tornar a cordar-me les botes.

Les negociacions amb els clubs americans es desenvolupen a l’estil americà. A tota velocitat. En menys de vint-i-quatre hores tot estava decidit, i em van dir que al cap de cinc hores havia d’agafar l’avió perquè volien que jugués aquella mateixa tarda. Increïble però cert: després de dotze hores de viatge, i quatre hores després d’aterrar, ja estava damunt del terreny de joc. I fins que no el vaig veure al vestidor, no havia tingut cap contacte amb Michels.

Finalment vaig jugar tres quarts d’hora, vaig marcar dos gols i amb això n’hi va haver prou per convèncer la gent. Va ser tot un detall que, després del partit, Michels vingués al meu hotel a fer-me un massatge. Jo no podia ni córrer, i ell se n’havia adonat. Sembla que quan s’havia format com a instructor esportiu també havia après a fer massatges, i la veritat és que ho va fer estupendament. La relació amb Michels tenia aquest punt estrany. Era extraordinàriament estricte però al mateix temps sempre estava disposat a ajudar.

Els Estats Units van ser un refugi esplèndid. Molt lluny d’Europa, on tothom es burlava de mi, vaig trobar un món totalment diferent. Sempre vaig mantenir les mateixes expectatives. Sempre passaven coses, no m’avorria ni un moment. Coses boniques com unes precioses vacances a Hawaii, que era a cinc hores d’avió de Los Angeles. O no tan boniques, com la venda dels Aztecs a inversors mexicans. D’un dia per l’altre. Els mexicans volien convertir-lo en un referent hispà, i com que justament l’amo dels Washington Diplomats estava trucant a la porta, em van vendre a ells…

Això va ser possible perquè el contracte no et lligava al club, sinó a la NASL. És a dir, a la federació. Si el club arribava a un acord, mentre eres jugador et podien dir, sense més explicacions, que et venien a un altre club i que tenies quaranta-vuit hores de termini per presentar-te a l’altra punta dels Estats Units. Havies d’agafar l’avió, i punt. Fossis qui fossis. Els free agents encara no existien al futbol d’aquell país.

A més, a mitja competició hi havia el cut and trade. Si en aquells moments estaves lesionat, corries el risc que t’estripessin el contracte. Allà, el factor social que teníem a Europa no existia. Era una manera de pensar totalment diferent de tot allò a què estàvem acostumats. O a mitja temporada ho feies bé i podies continuar, o bé et feien fora i n’agafaven un de nou.

La meva idea sobre com haurien de funcionar els pactes de cavallers en el futbol ve de les experiències que vaig viure a Amèrica. Per exemple, com es posaven d’acord sobre la quantitat de jugadors estrangers per equip, o sobre la manera de promoure el planter de manera col·lectiva. I segellaven els acords amb una encaixada, amb la finalitat d’aconseguir competicions més equilibrades i ajudar-se els uns als altres per mantenir el nivell de la competició. En el món de l’esport, als Estats Units entenen millor que enlloc la importància de fer les coses col·lectivament. Aquesta és una gran diferència entre les franquícies americanes i molts clubs europeus. Els clubs d’aquí no tenen tots la mentalitat adequada per a l’esport d’elit, i aquest és un element imprescindible per a les franquícies americanes.

Així doncs, quan els Aztecs van ser comprats pels mexicans vaig haver de marxar a l’altre extrem dels Estats Units. De fet, no em venia gens de gust. Era el mes de març, i a Los Angeles anava en pantalons curts. En canvi, a Washington hi havia mig metre de neu. Però només arribar-hi vaig canviar d’opinió. Tot era preciós i vaig aconseguir un bon contracte. Vist amb la perspectiva del temps, van ser dos anys fantàstics.

Washington és una ciutat única. Tothom que hi viu ha vingut de fora. Diria que ningú no hi neix. I tot és política. El president dels Diplomats era demòcrata, així que al partit em van rebre amb els braços oberts. Les esposes dels Kennedy em van buscar una casa, perquè, encara que al principi no me’n vaig adonar, allà també era famós.

Tenia de veí Robert McNamara, que havia estat secretari d’estat de Defensa amb el president John F. Kennedy, i que quan jo vaig arribar era president del Banc Mundial. Era un home amb enorme prestigi en la política mundial. Aquest home, el veies a les cinc del matí, amb calça curta, corrent pel jardí; a les set, una limusina plena de banderetes americanes s’aturava davant de la seva porta. Era una persona estupenda, que ens va fer moltes recomanacions sobre el barri. Com quina era l’escola millor per als nostres fills, on feien el pa més bo i on venien les millors verdures. Jo anava a l’entrenament en bicicleta perquè era un passeig molt bonic i m’agradava fer-lo pedalant.

Washington és un món extrem, però extraordinàriament agradable. I instructiu. La seu dels Washington Diplomats era a la mateixa empresa que era propietària del Madison Square Garden de Nova York. Andy Dolich, el nostre general manager, s’havia format al Garden, i la manera com dirigia els Washington Diplomats em va fer obrir els ulls. No em va estranyar gens que, més tard, l’Andy guanyés la Sèrie Mundial de beisbol amb el club Oakland A’s, a més de fer una feina magnífica amb els Golden State Warriors, els Memphies Grizzlies i els San Francisco 49ers.

És a dir, que el meu mentor als Washington Diplomats va ser una persona que treballava al més alt nivell, a la Major League Baseball, la NBA i la National Football League. Gràcies a l’experiència amb persones com Dolich, conec de dalt a baix el món empresarial del futbol. Sé què pensa un jugador, què pensa un entrenador i què pensen els patrocinadors, i sé els avantatges i els desavantatges de quan s’ajunten els tres elements.

A Washington la meva manera de veure l’esport professional va canviar. Perquè Amèrica sap què és l’esport professional. Els americans duen la mentalitat de l’esport d’elit als gens. La principal diferència entre els Estats Units i Europa és que allà l’esport s’organitza a través del sistema escolar, i nosaltres ho fem a través del sistema de clubs. A casa nostra, primer has de fer-te soci d’un club; als Estats Units, l’esport es fa a l’escola, on van tots els nens, i el consideren tan important que forma part del currículum acadèmic. La nostra organització és molt diferent, perquè nosaltres tenim l’esport i l’escola totalment separats.

Segons la manera de pensar europea, estudiar és una cosa i l’esport n’és una altra. És un error de concepte. Totes dues coses són el mateix, tot i que s’aprèn d’una manera diferent. Als Estats Units ho tenen perfectament clar. Un arriba a metge, l’altre a advocat i un altre a jugador de futbol americà. No són coses separades, sinó enllaçades. Per als americans, l’estudi i l’esport es combinen. Nosaltres els separem, i ells els ajunten: per això un Einstein entén l’esport, i l’esportista també entén Einstein.

A casa nostra els esportistes són rucs. Bé, si més no és el que se sol pensar sovint, encara que naturalment no és veritat. No pots arribar a ser esportista d’elit si ets ruc. És impossible. No fa gaire temps, un amic em va explicar una història interessant. Havia estat xerrant amb el famós jugador de bàsquet xinès Yao Ming, que va ser una estrella dels Houston Rockets. En un moment determinat li va preguntar quin havia estat el millor jugador contra qui havia jugat. «Shaquille O’Neil», va dir Yao Ming.

L’explicació que va donar Yao Ming em va semblar molt curiosa i bonica. O’Neil va trobar en Yao Ming, per primera vegada, un jugador amb un físic equivalent. Igual d’alt i igual de fort. Les primeres dues pilotes que es van disputar van ser per a Yao Ming, però després ja no en va tocar cap més. Segons Yao Ming, un jugador de bàsquet té pensades un centenar de situacions en atac sota el cèrcol. D’aquesta manera sap en cada moment, de manera intuïtiva, el que ha de fer.

Però amb Yao Ming O’Neil s’enfrontava a una situació nova, i va ser capaç d’analitzar en un parell de minuts les situacions noves amb Yao Ming i les va incloure a la base mental de dades. De manera que en cinc minuts havia incorporat al seu sistema les variants 101 i 102, i va dominar Yao Ming. Així que si ets esportista no ets ruc, sinó més aviat molt intel·ligent. Jo ho dic sempre: juga a futbol amb el cap i fes servir les cames.

Per tant, si observes l’esport i la intel·ligència d’aquesta manera, tindràs una perspectiva més àmplia de tot. I cada vegada més t’aniràs oposant a la rigidesa de les maneres de pensar de molts països europeus. Naturalment, pot ser que als Estats Units tinguin moltes més possibilitats, però, per altra banda, allà tot és molt més difícil. Precisament perquè hi ha tantes possibilitats. Mentre que nosaltres tenim cinc jugadors per a cada posició al camp, ells en tenen cinc-cents. Això fa que la lluita individual sigui més dura i crea una mentalitat diferent. No pot ser de cap altra manera.

A més, els americans treballen amb moltes dades i estadístiques. Els percentatges es relacionen amb el que ha passat i el que no ha passat. I sovint la conclusió és que un jugador de bàsquet que té un percentatge de tir del vuitanta per cent és dolent, i el que el té del noranta per cent és bo. Però jo crec que això també és discutible. Estic segur que les conclusions que jo n’extrauria serien diferents de les que s’obtenen mirant només les xifres. Perquè si Messi, de deu xuts que fa tres són gol, té un trenta per cent d’encert. I això és un nivell molt alt. Però les estadístiques diuen que només té un trenta per cent d’èxit. En aquest cas, jo diria: prova de fer-ho tu al mateix nivell. És quasi impossible.

Billy Beane va ser el primer que se’n va adonar. El millor home de l’equip de beisbol Oakland A’s no tenia unes estadístiques gaire bones però, tot i això, va assolir grans èxits. Ell va entendre que tot és qüestió de detalls, però que has de saber veure’ls. Això vol dir que no tenim per què situar la veritat en les grans xifres, com per exemple el setanta per cent, sinó que pot estar en les petites, en un u o un dos per cent que poden marcar la diferència. Tot depèn de com vegem les coses. Comptades vegades, o mai, els grans errors són els decisius, sinó els petits. Aquests són els que has de fer tot el possible per minimitzar.

Jo sóc del parer que les dades i les estadístiques no poden ser les que manin. Són un ajut que has d’observar amb la teva pròpia mirada. Beane va ser el primer que ho va entendre, i el més bonic de tot és que es va inspirar en el futbol total que va practicar la selecció holandesa al Mundial del 1974. El fascinava que el lateral esquerre fos capaç de jugar de centrecampista per la dreta i que els «especialistes» se’n sortissin perfectament en altres posicions. A partir d’aquí va analitzar d’una altra manera els jugadors de beisbol.

D’altra banda, als Estats Units vaig veure confirmada la meva idea que l’esport professional és per entretenir el públic. Sempre n’havia tingut el convenciment, però va ser magnífic veure que al país probablement més important del món en esports es pensava exactament igual. La gent treballa molt durant la setmana, i quan va a l’estadi ha de gaudir amb l’espectacle i tornar a casa satisfeta.

Això es pot aconseguir de moltes maneres diferents. Pots guanyar, pots demostrar la teva qualitat, però no sempre tens èxit. Dit d’una altra manera: aprèn a relativitzar. No tot és guanyar. Sempre ho he pensat. Lògicament, sempre intentes guanyar, però el més important és com vols fer-ho. Has de percebre com ho viu el teu públic, i adaptar-t’hi. Als Estats Units ho saben millor que enlloc. Saben què volen veure els seguidors al camp, saben què volen comprar, saben què volen menjar, ho saben tot.

I en el futbol també ho saben, encara que a la meva època el futbol era un món d’extrems. D’una banda, havies de rendir al màxim nivell dins d’una organització dirigida professionalment, i d’altra banda, em van donar el meu propi programa de televisió en el qual vaig haver de començar explicant les dimensions del camp, que el camp era verd i per a què servien les línies blanques. El futbol era un esport nou, i als americans se’ls havia d’explicar des del principi. Al meu programa explicava com xutava la pilota i on calia mirar mentre jugaves. Era una situació ben curiosa: jo jugava al màxim nivell, i alhora era en una llar d’infants.

Però va funcionar bé. A Washington hi havia molts italians, gent que havien jugat a futbol, i anglesos, que convertien els americans del seu entorn en entusiastes d’aquest esport. Certament hi havia moltes persones que ja tenien alguna relació amb el futbol, però n’hi havia d’altres que el descobrien a través de la televisió.

Als Estats Units tens moltes oportunitats si ets conegut. Per això vaig tenir un programa de televisió propi. Allò va ser el súmmum per als entrenadors anglesos i italians. De cop i volta, el futbol era a la televisió, cosa que significava que era important. Fins i tot es retransmetien entrenaments. Cada vegada agradava a més persones, i l’efecte creixia sense parar. Va ser un plaer participar-hi.

A Washington vaig tenir les primeres experiències que van conduir posteriorment a la creació de la meva fundació. Ja he dit que el propietari del club era del partit demòcrata, i que a través d’ell vaig entrar en contacte amb la família Kennedy. En un moment determinat, Eunice Kennedy Shriver, la germana de John F. Kennedy, em va oferir el càrrec d’ambaixador per als Special Olympics. Ella havia creat l’organització per a esportistes amb discapacitats psíquiques, que ha arribat a convertir-se en una entitat coneguda universalment. A mi em va semblar magnífic inaugurar els Special Olympics a Polònia, al costat del seu fill, fa uns anys.

La llavor de la meva fundació es va sembrar durant la primera temporada amb els Washington Diplomats. No sé d’on em va venir la idea, això em passa amb tot el que decideixo fer. Però reconec que el mèrit no va ser tot meu.

Amb els Washington Diplomats em vaig encarregar des del principi d’un taller per a nens discapacitats, que feia quan jugàvem fora de casa. Al principi vaig topar amb moltes dificultats. Al cap d’uns mesos vaig anunciar que volia plegar, perquè allò que feia no tenia cap sentit. Cada vegada que explicava com havien de xutar una pilota, l’enviaven en una direcció completament diferent.

Quan ho vaig dir als organitzadors, em van passar un vídeo que m’havien fet. Em van demanar que, per una vegada, no mirés on anava a parar la pilota, sinó els ulls dels nens, els de la mare i els del pare. I que mirés l’alegria que els produïa tocar la pilota i veure que havien aconseguit fer una cosa de la qual no havien estat mai capaços. Naturalment, trigaven molt a millorar, els progressos eren pràcticament imperceptibles, però allò no era el principal. El principal era que tinguessin una pilota i intentessin millorar la coordinació.

Els americans van afegir: «Si tornes a venir, veuràs un nen totalment canviat, una persona totalment diferent. Veuràs l’alegria que senten de poder tocar una pilota amb els peus».

Aquesta explicació em va arribar al fons del cor. De cop vaig descobrir l’alegria que jo els proporcionava. Els tallers van començar a agradar-me, me’ls vaig començar a mirar amb una llum nova i a reflexionar-hi. De seguida vaig obtenir una satisfacció immensa de les coses que feia. I vaig comprendre que, en realitat, jo no feia res però alguna cosa succeïa.

A més, tenia de veí un noi jove amb síndrome de Down que, de tant en tant, entrava a casa nostra amb una pilota. Li vaig ensenyar a xutar, a tocar-la una mica amb el cap i un parell de cosetes més. I al cap d’un o dos mesos, un dia que tornava de viatge, me’l vaig trobar jugant a futbol al carrer amb altres nens. En veure’m, va venir cap a mi, va fer un salt i ens vam fer dos petons. Era molt feliç de poder jugar a futbol al carrer. O, més ben dit, feliç que els altres el deixessin jugar a futbol. El simple fet de poder jugar amb els altres nens li donava una seguretat increïble.

Això va repercutir positivament en tot. La família del noi havia de vigilar molt quan arribava el bon temps, perquè tenien una piscina i els feia molta por que un dia el noi hi caigués i s’ofegués. Un bon dia vaig passar jo per la piscina i, quan el noi em va veure, va agafar impuls, va fer un salt i es va llançar a l’aigua. Semblava que havia perdut la por. Gràcies a la confiança que havia guanyat amb el futbol, va poder aprendre a nadar.

Amb aquella experiència vaig veure que, amb una mica d’ajuda, un nen pot canviar. Que el resultat és molt gran, encara que tu tinguis la sensació que no fas res. Una lliçó de vida que he aplicat al futbol gràcies als Special Olympics. Per aquesta mateixa raó tinc dificultats amb les persones que proclamen que el resultat és sagrat. No només no hi entenen, sinó que com a excusa és prou dolenta. Evidentment que el resultat és important! Però el més important són les persones que porten el club a la sang. Són ells qui has de fer que se sentin bé.

Pot semblar tan contradictori com vulguis, però en aquesta qüestió sóc un professional molt idealista, que sap el que du entre mans. Quan era petit vaig créixer amb l’Ajax. Després m’hi he barallat i me n’he anat tres vegades, però sempre m’he alegrat per les victòries de l’equip. És un sentiment que portes a la sang. És impossible de descriure, i és la cosa més meravellosa que existeix.

Gairebé trenta-cinc anys després, els Estats Units estan entre els vint-i-cinc primers països del rànquing mundial de futbol, i quan es juguen partits de la lliga professional nacional els estadis s’omplen cada vegada més. No em sorprèn gens. Els americans saben treballar per assolir l’èxit. Identifiquen les seves deficiències i treballen per millorar-les, perquè el seu objectiu és l’èxit.

Naturalment que continua havent-hi obstacles. Per exemple, el seleccionador des del 2011, Jürgen Klinsmann, en moltes ocasions no podia alinear el millor onze, perquè estava obligat a triar un jugador de cada franquícia. No podia seleccionar quatre jugadors d’un mateix club. No era possible, perquè les altres franquícies també paguen i han de poder mostrar al seu públic un jugador internacional.

Honestament, no sé si això ja s’ha resolt, però vull dir que és una limitació amb la qual et trobes quan ets entrenador. I el més important és resoldre-ho. Al cap i a la fi, és per fer un pas endavant, i això els americans ho fan cada any. Des de fa molts anys.

Un altre punt és la formació. La solució al problema és aconseguir que els nens que juguen a futbol fora de les escoles passin a formar part del sistema. Això estimularà encara més els nens a jugar a futbol, amb la qual cosa la participació augmentarà i el planter d’on s’abasteixen les franquícies creixerà encara més. A Europa fem la distinció entre aficionats i professionals; als Estats Units el nom canvia, ho fan d’una manera diferent, però en realitat és si fa no fa el mateix. Per això la solució hauria de ser semblant. Consistiria a anar acostant dos mons separats: el dels talents descoberts a l’escola i el dels futbolistes procedents dels barris i del carrer.

Mentrestant, pràcticament tots els equips dels Estats Units ja són forts. Sigui contra la selecció nacional o contra els millors equips de la Major League Soccer, qualsevol equip del món ho podria passar malament. No els falten jugadors bons, tot i que no són superestrelles. Encara no ha aparegut cap jugador excepcional. El talent que pugui marcar la diferència.

Això té a veure amb la manera com s’arriba a l’elit, i com és aquesta elit. Amb la formació, l’entrenament i la tàctica de joc. Perquè cal ajudar els talents especials que de ben segur que corren per allà. Considero que aquest és un dels defectes més grans del sistema americà, que no permet que les excepcions confirmin la regla. I no només en el futbol. Si agafes el golf o l’equitació, gairebé tothom fa el mateix. Se cenyeixen excessivament a unes normes fixes. Ho veus a tot arreu amb el seu estil de vida. Moltes regles i normes, però qui és el seu Einstein ara? Si el futbol nord-americà fos més flexible, faria un salt enorme.

Ja he dit que als Estats Units vaig aprendre moltes coses, lliçons que més tard vaig poder aplicar a la vida. Encara recordo quan acabàvem de mudar-nos a la casa de Washington. Va venir una persona del club preguntant-nos com havíem organitzat el tema de les assegurances. Jo vaig pensar: quina assegurança? Aleshores em va explicar que n’havia de tenir fins i tot una d’especial que cobrís la meva part de vorera, perquè si algú hi relliscava i em denunciava tindria un problema. Jo me’n feia creus. Però sí, després em van explicar que algú podia afirmar taxativament que a la meva vorera hi havia una pell de plàtan, encara que jo no n’hagués vist mai cap. I que, fins i tot, algú podia ser capaç de fer una foto després de posar-hi ell mateix una pell de plàtan. «Amb aquestes coses has d’anar molt amb compte».

I així comences a pensar d’una manera diferent. Res no et pot entrar per una orella i sortir per l’altra, t’ho has de prendre tot seriosament. Al final vaig dir a l’home: «Perfecte, m’agradaria que vostè ens ho pogués organitzar». Però que quedi clar que no és gaire habitual que el club es dediqui a prevenir els teus problemes fins a aquest punt. No és per prendre-s’ho de broma, s’ha de respectar.

Aquesta és precisament una de les coses que a Europa no estan ben organitzades. Aquí mai o gairebé mai no ens dediquem a prevenir els problemes. Això explica els que tenen els futbolistes que vénen de famílies pobres, juguen bé a futbol i es fan rics. Atura’t un moment a pensar-ho i posa’t al seu lloc. El seguiment d’aquesta mena de processos els trobes a faltar a tots els clubs, pràcticament. Perquè els mons estan massa separats. Els entrenadors, els directius i els mànagers que han de controlar aquestes coses no entenen la cultura d’aquest tipus de jugadors. Certament han estudiat el problema i han aconseguit alguna cosa, però no són capaços de situar-se en el context social d’aquests joves i d’aquests nens. Qui els acompanya? Qui els corregeix? A Europa encara queda molt per fer.

Als Estats Units vam passar uns anys magnífics. Vaig jugar tres temporades bones i instructives a Los Angeles Aztecs i als Washington Diplomats, on vaig veure tota mena de coses. I també vaig rebre grans mostres d’estima. L’alcalde Tom Bradley em va nomenar ciutadà honorífic de Los Angeles i vaig arribar a ser president honorífic dels Special Olympics dels Estats Units.

També vaig aprendre com es dirigeix una organització professional. La feina amb especialistes en un entorn en el qual tothom mira pel rendiment de l’equip, des del venedor d’entrades fins a l’encarregat del material.

Als Estats Units vaig establir les bases per crear, més endavant, la meva pròpia fundació. En aquell moment es va gestar el que vaig dur a terme quinze anys després. Gràcies a la meva experiència amb els Special Olympics i a la manera amb què els americans han sabut fer compatibles l’estudi i l’esport.

Sempre m’he sentit orgullós d’haver estat un dels artífexs, juntament amb Pelé, Franz Beckenbauer, Johan Neeskens i tots els altres, de la integració d’aquell continent oblidat pel món del futbol. Quan ara veig com s’ha desenvolupat el soccer, crec que només és qüestió de temps que els Estats Units guanyin un Mundial. Com a aficionat al futbol, em semblaria meravellós.