CAPÍTOL 2

La meva etapa de creixement professional va durar en total nou anys, des de la primera temporada a la divisió d’honor holandesa, el 1965, fins a la final del Mundial del 1974 a Munic. Vaig passar, en menys de deu anys, de jugar en un club desconegut, com era l’Ajax aleshores, a practicar el futbol total del qual tothom encara parla avui dia.

La pregunta és si continuar aquesta mena de revolució encara és possible. Penso que sí. De fet, n’estic totalment segur. La demostració la van donar, als vuitanta i els noranta, una altra vegada l’Ajax i després el Bayern de Munic i el Barça.

L’essència de l’esplèndida evolució de l’Ajax va ser la combinació de talent, tècnica i disciplina. Els entrenadors Jany van der Veen i Rinus Michels van tenir-hi un paper important. Van der Veen no només ens va aportar amor pel futbol i pel club, sinó que va ser capaç de trobar la clau de la nostra tècnica. A més, era molt astut en la visió del joc, i ens feia aplicar moltes estratègies en el joc posicional.

Després de formar-nos amb Van der Veen, vam aprendre futbol amb Michels. Es va proposar —i ho va aconseguir— que la plantilla de l’Ajax tingués més professionals, i d’aquesta manera va ser possible entrenar-nos tot el dia. Això ens va permetre millorar molt la tècnica i també físicament. A més, ens va endurir la mentalitat. El més curiós és que mai no va provar d’imposar-nos una disciplina fèrria. Les bromes i l’humor sempre van tenir cabuda a l’Ajax. Aquesta combinació va ser decisiva per assolir el carisma que tenia l’equip. Sabíem què teníem entre mans i ho fèiem amb ganes. I era precisament el que sovint intimidava els nostres adversaris.

Des del principi no vaig tenir mai por del fracàs, ni veia un partit com un problema. Com que des dels cinc anys havia anat gairebé cada dia a l’estadi De Meer, ja coneixia tots els jugadors del primer equip, i el fet de passar del juvenil al primer equip no va ser especialment difícil. Sempre trepitjava el terreny de joc amb aquest ànim. L’únic que m’importava, a més de jugar-lo, era explicar la tàctica que havíem fet servir. Abans de casar-me no pensava en el futur, vivia la vida al dia, passant-m’ho bé. M’encantava jugar a futbol i em semblava meravellós jugar un partit: amb els juvenils, amb el tercer equip o amb el primer, no m’importava gaire.

Les coses no van canviar quan vam arribar a les competicions importants. Quan vaig debutar amb la selecció nacional d’Holanda el 1966, i després en les primeres competicions europees, vaig jugar com jugava sempre. Michels em va definir com un diamant en brut, però em duia a tot arreu. La xerrada prèvia al partit, sobre l’adversari i la tàctica que aplicaríem al camp, la feia a soles amb mi i ningú més. Per tant, em concedia l’oportunitat de disposar les coses al camp en funció de la situació. D’aquesta manera em va ensenyar des de molt jove a tenir presents els interessos de l’equip. Vaig utilitzar el mateix mètode quan vaig ser entrenador, amb jugadors com Marco van Basten i Pep Guardiola. Aquesta estratègia va bé perquè té dos avantatges: és bona per a l’equip i és bona per al jugador.

Naturalment, quan ets un jugador jove, comets errors. Això forma part del procés d’aprenentatge. Com la primera vegada que t’expulsen del camp.

La meva primera expulsió va ser en el segon partit internacional que vaig jugar amb la selecció holandesa, contra Txecoslovàquia. No feien més que donar-me puntades i l’àrbitre, Rudi Glöckner, de l’Alemanya Oriental, no feia res per evitar-ho. Tip d’entomar-les, al final li vaig preguntar per què permetia que els defensors fessin el que els donava la gana, i ell em va respondre que callés. Al cap de molt poca estona, em van clavar una puntada bestial. Ell va fer com si res i em va mirar amb expressió burleta. L’hi vaig tornar a dir i em va expulsar.

Va ser un escàndol que va motivar que s’encetés la discussió sobre el dret del jugador a protestar. Perquè certament jo tenia tota la raó del món. Els txecoslovacs van fer tot el possible per fer-me fora del partit a cops de peu, i l’àrbitre no només ho va permetre sinó que em va fer pagar els plats trencats a mi, que no podia entendre per què no hi feia absolutament res. Al terreny de joc, els jugadors i l’equip arbitral són coresponsables que el públic gaudeixi al màxim possible.

És veritat que l’any 1966 les coses eren diferents. L’àrbitre era qui manava i no se li podia qüestionar l’autoritat. Això per no parlar de l’enorme distància social que ens separava: jo era un jugador jove, immers en l’època dels Beatles, i ell, un alemany oriental que podia ser l’amo absolut durant noranta minuts un cop a la setmana, però que la resta del temps, a la República Democràtica Alemanya, havia de tenir la boca ben tancada.

A la nostra època, a l’Ajax hi havia coses millors i d’altres de pitjors. Després de guanyar la lliga en la meva primera temporada, ens va tocar el Liverpool a la Copa d’Europa. En aquells temps no només era el millor club d’Anglaterra, sinó també un dels equips més potents del món. Normalment no tinc gaire bona memòria per recordar partits i fets concrets, però aquell cèlebre «partit de la boira», a l’Estadi Olímpic d’Amsterdam, amb la tornada a Anfield Road, a Liverpool, el recordo de cap a peus. Tinguem present que Anglaterra acabava de guanyar el Mundial i tothom parlava d’ells, i el Liverpool tenia jugadors com Ron Yeats, Ian St John, Tommy Lawrence i Peter Thompson, de qui tots havíem sentit parlar. Tothom deia que perdríem, però a la mitja part guanyàvem 4-0. Van estar a punt de posposar el partit per l’espessa boira, ni a ells ni a nosaltres ens agradava la poca visibilitat, però els dos equips s’enfrontaven a les mateixes condicions.

Sobretot, però, el recordo perquè en els partits contra el Liverpool ens vam convèncer que érem superiors tècnicament. A Amsterdam el resultat va ser de 5 a 1, i encara recordo que el seu entrenador, Bill Shankley, va sortir dient que tot plegat havia estat una badada i que a Liverpool guanyarien ells 7 a 0.

Una setmana després, al camp, se’m va posar la pell de gallina. Però no pas perquè el rival m’impressionés, sinó per l’escenari. L’enorme Spion Kop, la tribuna dels seguidors més fanàtics, i els seus cants: Anfield Road era realment impressionant. Vaig gaudir des del primer fins a l’últim dels noranta minuts d’un partit preciós que va acabar 2 a 2. Estàvem contents perquè amb aquell resultat passàvem a la ronda següent, però, per damunt de tot, aquella nit em vaig enamorar del futbol anglès. M’hauria agradat molt jugar a futbol un parell de temporades en aquell ambient sensacional. Per desgràcia, aquest somni no es va fer mai realitat, ja que en aquella època les fronteres encara estaven tancades als jugadors estrangers. Avui dia encara penso que va ser una veritable llàstima.

Tot i que després d’eliminar el Liverpool tothom ens considerava favorits per guanyar la Copa d’Europa, a la ronda següent vam caure davant el Dukla de Praga. De manera injusta i per pura mala sort, per 3-2 amb un autogol a l’últim moment, però va anar així. Naturalment, això també em va ensenyar alguna cosa.

Milloràvem a cada partit, i en cada partit fèiem un pas en la direcció que volia Michels. Volíem guanyar partits, però també volíem divertir els aficionats i que se n’anessin a casa contents. No era fàcil, però la victòria sobre el Liverpool mostrava que l’Ajax feia passos en la direcció correcta. El partit contra el Liverpool va ser molt important per a nosaltres per la burla de Shankly, que va dir que mai havia sentit a parlar de l’Ajax (encara que no va ser tan cruel com Max Merkel, del FC Nuremberg, que va dir que pensava que érem un producte de neteja). Perquè fins al partit del Liverpool no teníem gaire pes internacional. Després d’aquell partit, tot va canviar.

L’any següent vam tenir la mala sort de trobar-nos el Reial Madrid, el gran equip de l’època, a la primera ronda, però vam fer un nou pas cap a la grandesa aconseguint forçar la pròrroga i perdre per molt poc. L’any següent, el 1969, vam avançar encara més arribant a la final de la Copa d’Europa, que vam perdre contra l’AC Milan per 4-1. Va ser llavors quan Michels va portar sis o set jugadors nous. Vasovic va arribar per jugar de lliure, l’últim home de la defensa, i assegurar darrere. Més tard, Horst Blankenburg va prendre el relleu de Vasovic perquè era un jugador més d’atac, amb més habilitat, mentre que Vasovic aportava més potència a l’equip. No gosaves armar-la prop de Vasovic. Com a davanter, sabies que hi tindries problemes. I encara més important, era fort tant físicament com mentalment, i jugava futbol europeu. Aquest canvi ens va apropar un pas més al futbol total.

Llavors, el 1971 vam guanyar la Copa d’Europa per primera vegada, i la vam tornar a guanyar els dos anys següents. Així que, en sis anys, l’Ajax va passar de ser un club modest al millor equip del món. El secret? Molt fàcil, la combinació de talent, tècnica i disciplina, que eren totes les coses que jo havia treballat a l’Ajax, fins i tot abans de l’arribada de Michels. Això era el que significava formar part del club. El que va aportar Michels, i ell i jo en parlàvem constantment, va ser l’organització al terreny de joc. Va ser aquí on va entrar en acció el meu amor pel càlcul mental, en entendre com podíem treure el màxim rendiment al camp a l’hora de vèncer l’oponent. Un cop entens completament com organitzar l’equip, ja saps quines són les possibilitats. Això és el que l’Ajax va aconseguir abans que qualsevol altre.

A l’Ajax teníem, a l’esquerra, «la banda tutti-frutti» i a la dreta, un joc seriós, amb Wim Suurbier, Johan Neeskens i Sjaak Swart, que eren garantia de seguretat i solidesa. En canvi, a la banda esquerra no sabies mai què podia passar amb Ruud Krol, Gerrie Mühren, Piet Keizer i jo mateix. Teníem una combinació perfecta de tècnica, tàctica, eficàcia i estil. I els espectadors, que havien treballat tota la setmana i venien el diumenge a l’estadi, s’ho passaven bé veient bon futbol i amb bons resultats.

El bon jugador és el que toca la pilota un cop i sap on córrer; en això és en el que es basa el futbol holandès. Jo sempre dic que el futbol hauria de jugar-se de forma bonica i a l’atac. Ha de ser un espectacle. A l’Ajax, el que ens encantava era la tècnica i la tàctica. Els entrenadors parlen de moviment, de córrer molt i d’introduir canvis. Jo dic: no correu gaire. El futbol es juga amb el cervell. Cal ser al lloc precís en el moment adequat, ni massa aviat ni massa tard.

Vist en perspectiva, el gran punt d’inflexió va ser en el partit contra el Brasil de la Copa del Món del 1974, quan Michels es va fer càrrec de l’equip nacional. Fins llavors ningú sabia de veritat que bons que érem, i el partit contra el Brasil va ser, segurament, el moment en què es podria assenyalar i afirmar que allò era el futbol total. Quan vam saltar al terreny de joc estàvem nerviosos, perquè pensàvem que seguíem jugant contra l’equip del 1970, que havia guanyat el Mundial. Vam trigar trenta minuts a adonar-nos que, en realitat, nosaltres teníem més habilitat que ells amb la pilota. Encara estàvem descobrint les nostres capacitats, i llavors vam saber que podíem guanyar. Guanyar va ser la conseqüència del procés en què ens havíem concentrat. El primer pas va ser fer gaudir el públic, i només quan em vaig posar malalt vaig comprendre que important que va ser el que vam fer com a equip. El que vam aconseguir va ser molt especial.

En aquest període vaig aprendre’n molt, de Michels, que em va deixar una petjada inesborrable. Per exemple, la seva teoria que defensar és fer que el rival tingui la pilota el mínim temps possible. O que quan tu tens la pilota has de fer tot el possible per ampliar els espais, i quan la perds, el que has de fer és reduir-los. En realitat, en el futbol tot es basa en la distància. Després hi ha les deu mil hores d’entrenament dedicat a les coses pràctiques.

Al camp jo valorava totes les opcions, però ho feia des de la meva perspectiva. M’interessava el procés. Si pots analitzar el següent pas, tens l’oportunitat de fer-lo amb èxit. Quan miro enrere veig que progressàvem. No em van ensenyar gaires coses, sinó que les lliçons més importants van venir amb les caigudes i els errors. El que passava, passava, i jo intentava aprendre’n alguna cosa nova i passar full. Mai he mirat gaire enrere, i quan tancava la porta de casa, fins i tot si havíem perdut, era capaç de tirar-m’ho a l’esquena i oblidar-ho. Per això mai he estat bo recordant detalls dels partits o fins i tot gols que he marcat. Sempre he estat més interessat en el procés. Analitzava les coses amb un sisè sentit. No necessitava tornar enrere i veure partits antics per saber el que havíem de fer.

Cap al final de la meva època a l’Ajax, havia guanyat la Copa d’Europa tres vegades i m’havien nomenat millor jugador europeu el 1971 i 1972, cosa que està bé, però, de fet, què són els trofeus i medalles sinó moments del passat? A casa no tinc res a la vista sobre futbol. Quan em donen un premi, la medalla desapareix a la caixa de joguines dels meus néts. El futbol és un joc d’errors. El que m’encantava era la matemàtica del joc, l’anàlisi, com millorar. La gent sol preguntar-me com ho vam fer, què passava al vestidor, com vam crear el futbol total, però per mi això no és l’important. Teníem instint, feia anys que jugàvem junts i ens coneixíem molt bé els uns als altres; això era el més important. Per descomptat, els diners compten, encara que, com ja he dit alguna vegada, mai he vist que una bossa de diners marqui gols. La idea fonamental és el treball en equip: arribar com un equip, anar-se’n com un equip i tornar a casa com un equip.

Vam passar bons moments en aquells anys a l’Ajax, i també vam jugar bon futbol, però espero ser recordat no només com a futbolista, sinó com algú que sempre intentava millorar. Per exemple, quan vam guanyar la Copa d’Europa a Wembley el 1971 contra el Panathinaikos no vam fer un bon partit perquè molts jugadors van acusar la pressió del moment. La final de 1972, contra l’Inter de Milà, va ser una expressió molt millor del futbol total.

Molta gent recorda el meu gol contra l’ADO Den Haag el 1969, l’anomenat «gol corb». Per a mi va ser pura intuïció, però m’agrada que la gent en segueixi parlant. Vaig demostrar bona tècnica, sí, però tampoc tenia altra opció. I, a més, va fer feliç la gent, i vam guanyar el partit. Va ser després quan em vaig adonar de com d’important havia estat i del seu impacte. Vaig controlar una centrada llarga de la nostra defensa amb el peu dret a la banda esquerra del camp (encara tenia a la mà la cinta que m’aguantava el mitjó, perquè me l’estava apujant quan van fer la passada en profunditat), i com que la pilota encara girava quan vaig xutar es va corbar per sobre del porter. Com he dit, va ser pura intuïció. Com qualsevol truc, no l’havia practicat, senzillament em va venir la idea. Només després va adquirir sentit.

Durant la primera part de la meva vida no vaig seguir cap filosofia. Absorbia el que podia i vivia al dia. Vaig tenir experiències que més endavant em van proporcionar saviesa, quan les llavors havien crescut i estaven llestes per a la collita. Va ser després quan vaig comprendre que les bases de tot el que havia creat s’havien posat molt al principi.

La meva evolució com a futbolista va transcórrer de manera bastant normal, però la resta de coses no van anar igual. Quan vaig negociar el primer contracte em va acompanyar la mare, i un cop resolt això em va fer l’efecte que ensopegava amb tota la resta. Especialment amb els mitjans i les marques comercials. Perquè tot anava molt de pressa. Absolutament tot. Fins i tot vaig enregistrar un disc, i la meva relació amb la Danny sortia a les primeres pàgines de la premsa. De vegades ho trobava divertit, però de vegades no tant. Jo em feia càrrec de tot, però de fet no tenia ni idea res.

Per això, l’entrada de Cor Coster a la meva vida va ser un regal dels déus. En Cor era el pare de la Danny. Tractava amb diamants a Amsterdam i en els negocis era un home amb èxit. Quan vaig anar per primer cop a casa dels meus futurs sogres, em va preguntar si tenia una llibreta d’estalvis. Doncs no, no en tenia cap. Jo només entenia de futbol. En Cor es va quedar ben parat, i va començar a organitzar-me aquests temes.

Aleshores vaig dir a l’Ajax: «A partir d’ara parleu amb ell, que és el meu assessor». Al principi no van voler. El 1968, tres anys després d’haver signat el meu primer contracte, va venir amb mi per primera vegada a negociar en nom meu. Els directius de la junta es van quedar molt sorpresos i van dir que ell no podia ser-hi. Jo vaig respondre: «Vosaltres sou sis. Per què no puc tenir al meu costat algú que m’assessori?».

Veient que no cedien, ens vam aixecar de la taula. Finalment l’Ajax va acceptar que en Cor negociés en nom meu, encara que no els va agradar gaire fer-ho d’aquesta manera. A la llarga, però, en Cor no només va aconseguir millores en el meu contracte, sinó que va beneficiar el futbol holandès en general. Per exemple, va contribuir a la fundació del sindicat de jugadors (el VVCS) en una època en què no hi havia cap previsió econòmica per a molts jugadors quan arribaven al final de la carrera esportiva.

La col·laboració entre en Cor i jo es va convertir ben aviat, per a ell, en una feina a temps complet. Ningú no podia saltar-se mai la figura d’en Cor, que em feia de pantalla. La seva mort, l’any 2008, em va afectar molt, perquè va ser una persona determinant en la meva vida. No només en la meva vida esportiva, sinó també com a sogre, pare de la Danny, avi dels nostres fills, i com a persona.

El consell més important que em va donar és que cal tenir autoestima. En Cor també em va ensenyar a moure’m en societat. Es va adonar que en certa manera el seu paper era educar-me. Perquè quan ets un futbolista famós vius en un món irreal. Absolutament tot és anòmal: el sou, l’interès dels mitjans… En aquest període, l’objectiu principal del representant és procurar que el talent no es dispersi en totes direccions.

Amb el pas dels anys, aquest risc anava a més, en part també per culpa dels mitjans de comunicació. Molts futbolistes presumeixen de tenir moltíssims seguidors, però ells a qui segueixen? Jo crec que a ningú. I això no és bo. Al contrari, és un inconvenient.

En Cor entenia totes aquestes coses millor que ningú. No es preocupava només del meu ple desenvolupament com a futbolista, sinó també del que faria a la vida després del futbol. Per desgràcia, avui dia pocs representants de futbolistes ho entenen, això. Sovint em pregunto quins interessos serveixen realment, els del jugador o els de la seva empresa?

Aniré una mica més enllà. Si un representant es dedica de veritat al futbol, no només ha de tenir en compte l’interès del seu jugador, sinó també el del club. Per tant, ha de valorar el que l’equip pot o no pot pagar. És el que va fer el meu sogre en les negociacions amb l’Ajax i amb el Feyenoord.

Crec que en el futbol els diners són molt importants, però han d’estar sempre en un segon pla. Si poses els diners per davant de tot, t’equivoques. En aquesta qüestió coincideixo amb el comportament dels grans clubs de la història: Ajax, Reial Madrid, Barça, Bayern de Munic, AC Milan i Manchester United. Tots els seus equips tenien un nucli dur, format al planter. I els jugadors que duen l’ADN del club sempre rendeixen una mica més.

Per això no entenc per què a Anglaterra es treballa tan poc en la formació de jugadors. És que potser el nivell ha millorat proporcionalment als milers de milions gastats? No, i ara! Estic segur que el camí cap a l’èxit que vam començar a l’Ajax el 1965 continua tenint validesa: una bona formació i un lideratge fort. A tot això cal afegir-hi la combinació de talent, tècnica i disciplina.

El 1973 l’Ajax era invencible. Durant tres anys vam guanyar tot el que podíem haver guanyat. Les últimes temporades ho vam fer sense Rinus Michels, que després d’haver conquerit la primera Copa d’Europa, el 1971, va signar un contracte amb el FC Barcelona.

El seu lloc a l’Ajax el va ocupar el romanès Stefan Kovács, un home agradable, però amb molta menys disciplina. I si tens molta menys disciplina amb les persones i el grup, tothom opina molt més que abans. Kovács era un entrenador que deia: «Ep, nanos, les regles són aquestes! Penseu-les bé, primer això, després allò, i evolucioneu».

Al principi va funcionar molt bé. El punt fort va ser l’evolució dels jugadors, que al vestidor feien moltes més propostes, sense que la disciplina de grup es perdés. Però després de guanyar la segona Copa d’Europa, el 1972, van aparèixer els primers problemes. Contra l’Inter de Milà vam jugar la millor, i amb diferència, de les nostres tres finals, i vam guanyar 2-0. Tothom va dir meravelles d’aquell partit, en el qual vam pressionar els italians des del primer minut fins a l’últim. Era el futbol en la màxima bellesa i, a més, en una final.

Però a partir d’aquell moment, dins de l’Ajax, es va iniciar un procés pel qual fins i tot els assistents van arribar pensar que s’havien convertit en «enginyers d’utillatge i avituallament». El germen d’aquest fenomen va ser la visió de Kovács, que certament va estimular els jugadors perquè es desenvolupessin més i més, però no va corregir-los prou.

Les relacions dins de l’equip es van anar esquerdant de mica en mica. Mentre cadascú tingués una opinió, però al camp es mantingués un únic pensament col·lectiu, no hi havia d’haver cap problema. Però això no és el que va passar. Es va produir la ruptura perquè els jugadors pretenien fer coses de les quals no entenien. I, per acabar-ho d’adobar, després no acceptaven la crítica.

Aquesta va ser la raó per la qual vaig marxar de l’Ajax l’agost del 1973. Va ser una jugada inesperada, fins i tot per a mi. El club acabava de guanyar la seva tercera Copa d’Europa consecutiva, i jo acabava de renovar el contracte per set anys més, precisament perquè acabava de ser pare i havia decidit que els meus fills es criessin a Holanda, en el paisatge que m’era familiar. Amb aquell contracte tan llarg em pensava que havia assegurat el futur de la meva família en tots els aspectes.

Doncs no va anar així. La situació a l’Ajax se’m feia cada dia més insuportable, tant que jo ja no podia ser-hi. Mentre que Michels sempre planificava les sessions d’entrenament, l’estil d’autodesenvolupament de Kovács estava afectant la disciplina de joc i entrenament.

Va ser una llàstima, perquè la gent sovint oblida que els altres jugadors també eren bons futbolistes, del primer a l’últim. No és que jo fos l’estrella i la resta de jugadors fossin de segona fila. No, de cap manera. Cadascú en la seva posició era tan bo com jo. Potser en aquell moment jo era el millor jugador, però la defensa era una defensa esplèndida, els centrecampistes eren els millors centrecampistes i l’extrem esquerre era un dels millors extrems esquerres. Per tant, per què hauria d’haver tingut jo més dret a parlar que la resta de l’equip? Per desgràcia, aquesta idea es va anar instal·lant en alguns dels meus companys, cada vegada amb més força.

El cop de gràcia va ser la votació per decidir qui seria el capità. La vam fer al camp d’entrenament, just abans de començar la lliga. Ja vaig trobar estrany que s’hagués de votar. Jo donava per fet que continuaria sent el capità. Fins que vaig saber que Piet Keizer també era candidat i que, per tant, s’havia de votar. I em recriminaven: «Ets massa individualista, fas massa això, fas massa allò altre». Era una demostració de gelosia que no s’havia produït mai.

Finalment, els jugadors van triar en Piet. El cop va ser considerable. Vaig marxar de pressa a casa, vaig trucar a Cor Coster i li vaig dir que m’havia de buscar immediatament un club. Hi estava totalment decidit. Aquella situació em va provocar una ferida impossible d’oblidar perquè m’havia arribat molt endins.

La patacada va ser encara més forta perquè no només jugàvem tots dos al mateix equip, sinó que érem amics íntims. Per això no vaig veure venir tot el que va passar, en absolut. Més tard em vaig trobar amb el mateix amb altres persones. Persones amb qui creus que tens un vincle especial però que al final s’aparten de tu.

Posteriorment vaig reflexionar molt sobre aquella votació. Em vaig preguntar quin error havia comès. Com a líder era sociable, però a vegades també podia ser insociable. Com que l’entrenador no hi intervenia, em vaig sentir obligat a modificar actuacions que en la meva opinió empitjoraven el rendiment, tant del grup com dels jugadors individualment. Això no era gens fàcil en un període en què tots els jugadors de l’equip rebien lloances per totes bandes. Però com a capità i professional em sentia obligat a actuar. Això sí, sempre amb la intenció de millorar les coses i mai d’empitjorar-les.

Per aquest motiu es van produir les pitjors confrontacions: per fer entendre a alguns nois que havien de fer el que era normal que fessin; per fer-los veure clarament que el que es va guanyar ahir és fantàstic i magnífic, però que l’endemà hem d’estar disposats a guanyar de nou. Les contradiccions afloraven cada vegada amb més freqüència.

Allò em va fer encara més mal perquè a mi em feia l’efecte que havia fet moltes coses pels altres jugadors, com per exemple la fundació del sindicat de jugadors, el VVCS, que més tard va tenir com a resultat el fons de contractes de jugadors, que segons la meva opinió va ser el primer sistema de pensions per a futbolistes que va haver-hi al món.

Al final, el meu sogre i Karel Jansen van ser els qui van fundar el VVCS, i jo no hi vaig pertànyer mai. Em van retreure que jo hagués estat fundador del sindicat i que no n’hagués estat mai membre. I jo havia d’explicar una vegada i una altra que aquella organització no estava feta pensant en mi. Jo tenia un sou molt alt i estava en perfectes condicions per ocupar-me dels meus afers. Però aquest no era el cas de molts altres jugadors, per exemple els de les divisions inferiors. Per a ells el VVCS era una solució, però per a mi no. Per això jo no podia ser-ne membre, de cap manera. Així estava en disposició d’atacar des dels dos costats si la situació ho requeria. Penso que no pots barrejar mai algú que guanya molts diners amb altres jugadors amb sous més modestos, perquè aleshores té més pes una de les parts, i això no és bo.

A l’Ajax jo feia aquest mateix paper. El club havia guanyat un munt de diners a la Copa d’Europa. Com que els anys anteriors només havia passat una o dues eliminatòries, eren uns diners molt benvinguts. Ara bé, mai no es van repartir entre els jugadors que feien possible aquells guanys extra. Una vegada vaig preguntar a la directiva quant es guanyava en cada eliminatòria. Quan vaig saber la quantitat, vaig proposar donar-ne el setanta per cent a la plantilla.

De fet, al club no li hauria costat gens fer-ho, perquè aquells diners no figuraven en el pressupost i procedien de la UEFA. La directiva no va voler ni tan sols sentir-ne a parlar, encara que era un tracte just. Per mi no hi havia cap mal a rebre una bonificació per fer-ho bé. Al final vaig aconseguir sortir-me amb la meva i va haver-hi una prima extra per a la plantilla.

Si tenim en compte totes aquestes coses, potser s’entén millor per què la votació per substituir-me com a capità em va fer tant mal. Naturalment, fitxar pel Barça era una opció estupenda, però mai no m’hauria passat pel cap si no s’haguessin produït aquells fets al camp d’entrenament.

Per què Barcelona? Espanya acabava d’obrir les fronteres als futbolistes estrangers. Rinus Michels havia marxat cap allà i jo hi havia anat de vacances. I un factor important és que havia coincidit un parell de vegades a Mallorca amb Carles Rexach, jugador del Barça. I me n’havia parlat molt bé. Ell jugava a Barcelona i m’havia explicat històries precioses sobre el club i sobre la ciutat. Era un club amb orgull que era al centre de la vida local, però quan em van fer l’oferta feia una dècada que no guanyaven cap títol.

Per tant, si a l’Ajax tot són problemes i un club com el Barça et vol fitxar, la solució te la posen en safata. Amb l’afegit que Vic Buckingham, l’entrenador que em va fer debutar a l’Ajax, havia treballat al Barça. En aquells moments l’entrenador era el seu successor, Michels, i també va ser una coincidència fantàstica que Armand Carabén fos membre de la junta directiva. Era un home formidable, casat amb una holandesa. Novament es van produir un parell de casualitats que jo, de fet, no considero casualitats.

A més a més, cal dir que l’oferta era enorme. A l’Ajax guanyava un milió de florins, dels quals pagava el setanta-dos per cent d’impostos a Holanda. Al Barça m’oferien un sou equivalent al doble, i, a més, no havia de pagar el setanta-dos per cent, sinó només un trenta o un trenta-cinc per cent. Guanyava més diners i, a més, me’n quedaven molts més.

Com més hi pensava, més sentit hi veia. Jugar a futbol en un país del sud, en una competició forta on hi havia un club com el Reial Madrid, a les files del qual havien jugat figures com Di Stéfano i Puskás. Així que finalment vaig firmar pel Barça. A Catalunya el meu fitxatge va causar furor, però des d’Holanda em van arribar un bon grapat de crítiques.

En aquella època manava el general Franco, i vaig tenir remordiments pel fet d’anar a jugar en una dictadura. Quan ja va ser segur que marxava de l’Ajax, em van enviar a casa missatges enverinats i coses per l’estil. Però per a mi el pitjor va ser que l’Ajax adjudiqués a la meva mare, que sempre havia fet tot el que havia pogut en benefici del club, una localitat pitjor que la de la temporada anterior, darrere el pal d’una porteria. Amb això és amb el que em van fer més mal.

El 2 de desembre de 1968 em vaig casar amb la Danny. Vaig deixar enrere una vida en què només em preocupava el futbol, i vaig haver de començar a compartir i a pensar en les persones que m’envoltaven. La responsabilitat que vaig adquirir amb la família vaig traslladar-la també al futbol. Ja no pensava només en benefici propi, sinó també en els drets de la resta de jugadors. De sobte, per exemple, vaig començar a interessar-me per l’assignació de primes.

Va ser un procés sense daltabaixos. En cap moment vaig pensar: en el futur faré tal cosa. Les circumstàncies em van mostrar el camí i jo el vaig seguir. T’hi trobes i comences a caminar. En el meu cas, amb molta ajuda.

En l’entorn familiar, l’ajuda va ser la de la Danny, per descomptat. Com més hi penso, més convençut estic que el fet de formar una família va tenir un paper en l’aparició del futbol total, ja que era una manera de jugar que només es podia dur a terme amb jugadors que no miraven només per ells mateixos, sinó també pels altres. Contínuament, deu jugadors havien d’anticipar el que estava a punt de fer el que conduïa la pilota. És exactament el mateix que passa a la família, sobretot quan hi ha nens. Pràcticament tot el que fas adreçat a una persona afecta les altres. Per això va ser tan important tenir una família amb dues filles quan vam anar a viure a Barcelona l’any 1973. El 1970 havia nascut la Chantal, i dos anys després, la Susila. Això vol dir que estava en ple aprenentatge en l’ofici de pare quan em vaig veure involucrat en la commoció que va envoltar el meu fitxatge.

Va començar amb l’arribada a l’aeroport de Barcelona. Quanta gent! Quin entusiasme! M’atabalava, però d’altra banda era increïblement estimulant. Després d’aquell període negatiu a l’Ajax, tornava a absorbir, per fi, noves energies.

Mentrestant havia rebut un regalet preciós de la federació holandesa de futbol. A Holanda, el mercat de fitxatges s’havia tancat al mes de juliol, però el mercat espanyol estava obert fins a finals d’agost. Això va fer que la federació holandesa (la KNVB) no volgués concedir-me el trànsfer i vaig haver d’esperar dos mesos abans que el Barça no va poder inscriure’m a la competició. Per això es va acordar organitzar partits amistosos, d’aquesta manera els seguidors van tenir l’oportunitat de veure’m en acció. Van ser un èxit. Les entrades s’exhaurien a cada partit, i amb tres amistosos el club va recuperar els diners del meu fitxatge.

Al principi, la federació holandesa va fer el possible per evitar que jugués, però els vaig amenaçar dient-los que renunciaria a l’equip nacional holandès. Al mes de novembre s’havia de jugar contra Bèlgica el partit decisiu de qualificació per al Mundial d’Alemanya, i per preparar-lo s’havien planificat diversos partits internacionals. Vaig dir que sense ritme de competició em resultava impossible posar-me a disposició d’Holanda. Com pots pretendre que un jugador estigui a punt per rendir al màxim si l’obligues a estar dos mesos apartat del joc? Naturalment ho vaig fer per pressionar-los, i va funcionar.

El 5 de setembre de 1973 vaig debutar amb el Barça contra el Cercle de Bruges. Vam guanyar 6-0. Vaig marcar tres gols i tothom va quedar bocabadat. Començar bé és un avantatge. Després vam jugar tres amistosos més, contra el Kickers, l’Arsenal i l’Orense, i els vam guanyar tots tres. L’impacte va ser encara més fort perquè el Barça havia tingut un inici de lliga lamentable. Quan el 28 d’octubre, finalment, vaig poder jugar el primer partit de lliga, a casa contra el Granada, l’equip només havia guanyat un partit i era a la part baixa de la classificació.

Afortunadament vam començar bé contra el Granada. Vam vèncer 4-0. Jo vaig marcar dos gols i a partir d’aleshores no vam perdre cap partit més, i vam guanyar la lliga amb vuit punts d’avantatge. Vaig viure aquella temporada amb una gran eufòria. Certament l’entusiasme que es vivia era molt motivador, però per altra banda m’adonava perfectament que el llistó estava cada cop més alt. Mentre el meu rendiment fos bo, no passaria res.

Des del principi, a Barcelona sempre van passar coses rares. El naixement del meu fill Jordi, sense anar més lluny. El dia que la Danny sortia de comptes, el 17 de febrer, era el dia del partit al camp del Reial Madrid. Però resulta que havíem decidit que el nostre tercer fill vingués al món a Amsterdam, amb el mateix ginecòleg que la Chantal i la Susila, i per cesària. I també, igual que les dues altres vegades, jo volia ser al costat de la meva dona.

Per a mi era la cosa més normal del món, però a la meva esquena es va començar a estendre el pànic. En un moment determinat, Rinus Michels em va preguntar si el nen no podria néixer una setmana abans. Encara avui tinc la sospita que, sense que jo ho sabés, n’havia parlat amb el meu metge. La Danny i jo vam acceptar la proposta. Així que el Jordi va néixer el 9 de febrer i, una setmana després, vaig jugar el partit de Madrid. Però allò també va comportar un cert enrenou, perquè la Danny, per recuperar-se de la cesària, va haver d’estar deu dies a l’hospital abans de tornar a casa, és a dir, fins després del partit contra el Madrid. La victòria per 0-5 al Santiago Bernabéu va desencadenar un estat d’eufòria. Mentre a Catalunya tothom sortia al carrer a celebrar-la, jo vaig tornar de pressa i corrents a Holanda en avió per anar a buscar la Danny. Quan vam arribar a l’aeroport de Barcelona amb el nadó, va haver-hi un gran rebombori. Tot i que ja havien passat dos dies, els seguidors encara no havien acabat les celebracions.

El 0-5 va tenir un impacte increïble. No només al club, sinó a tot Catalunya, que en aquella època estava oprimida sota el règim de Franco des de Madrid. Aquella victòria va tenir una gran connotació política. Ho vaig constatar el dia que vaig voler registrar a Barcelona el naixement del meu fill Jordi.

Mentre la Danny estava ingressada a l’hospital, vaig inscriure en Jordi al registre municipal d’Amsterdam amb els noms de Johan Jordi, amb Jordi com a nom prioritari. Per sort, vaig dur de seguida els papers oficials a Barcelona, perquè va sorgir un problema. Quan vaig voler fer la inscripció a l’oficina del registre corresponent al nostre domicili, em van dir que havia d’inscriure’l amb un altre nom, perquè Jordi, en català, no estava permès. L’havia d’inscriure en castellà com a Jorge.

Em vaig emprenyar i vaig dir al funcionari que per a nosaltres era Jordi i que seguiria sent-ho. Li vaig dir, literalment: «Si no vols fer-ho, no ho facis, però tindràs un problema». Amb totes les emocions que s’havien disparat amb el 0-5 al Reial Madrid, finalment no va gosar portar-me la contrària i d’aquesta manera en Jordi va ser la primera persona inscrita al registre català amb aquest nom.

Quedi clar que no ho vaig fer per cap motiu polític. Va ser simplement perquè crec que cadascú ha de tenir dret a decidir quin nom vol posar al seu fill. Com que no sabíem si seria nen o nena, havíem pensat dos noms. Si era una nena, Núria, i si era un nen, Jordi. Aquests noms no existien a Holanda, i per això a la Danny i a mi ens semblaven d’allò més especials. I encara no sabíem que a Catalunya les coses eren tan complicades.

Vam pensar en Núria i Jordi al desembre, però a mesura que s’acostava el dia del part i dèiem quin nom havíem pensat posar al nostre fill o filla a altres persones, van començar a dir-nos que ja podíem treure’ns del cap el nom Jordi en català. Jo responia que la Danny i jo érem els qui decidiríem com es diria i que no deixaríem que ningú ens ho imposés.

Vam triar aquells noms perquè ens agradaven, i no perquè l’avi o l’àvia se’n diguessin. A la nostra primera filla li vam posar Chantal, un nom francès. I Susila era un nom hindú. Era la tendència de la gent de la nostra generació. De vegades feies coses per diferenciar-te de les normes habituals de generacions anteriors.

Això també és el que li vaig dir al funcionari del registre civil de Barcelona. D’entrada em va raspondre que no es podia. I jo vaig reaccionar dient-li que no sabia en quin embolic s’estava ficant. Ell devia pensar en els sentiments nacionalistes que havia despertat la victòria contra el Reial Madrid. Finalment vaig donar-li una coartada estupenda: com que ja havia registrat en Jordi a Amsterdam, li vaig ensenyar la partida de naixement holandesa i li vaig suggerir que escrigués el mateix nom que ja constava en un document oficial. Perquè, independentment que ell l’inscrigués o no l’inscrigués, aquella partida de naixement era vàlida arreu del món. Això el va tranquil·litzar de cop i immediatament va inscriure el meu fill amb el nom de Jordi.

La victòria per cinc gols no només va tenir un gran valor emocional per al poble català. En Jordi i jo també ens en vam beneficiar al registre civil. Perquè estic convençut que el funcionari no hauria accedit als nostres desitjos si haguéssim perdut a Madrid, o si haguéssim ocupat les últimes posicions a la classificació.

Rinus Michels havia dissenyat un nou sistema per al partit contra el Madrid i al Santiago Bernabéu tot va sortir com estava planificat. La seva tàctica va funcionar a la perfecció. Aquella tarda jo no havia de jugar de punta, sinó que vam decidir que me n’aniria enrere constantment, i deixaria espai perquè penetressin altres jugadors. Va ser un moviment tàctic sorprenent, però no vaig saber com se li havia ocorregut a Michels fins al cap d’uns anys.

En aquella època un amic de Michels, Theo de Groot, vivia a Madrid. Jo havia jugat alguna vegada amb ell a l’Ajax. En Theo, pare del periodista esportiu Jaap de Groot, vivia al costat de la casa de Benito, el defensa del Reial Madrid, que sovint anava a visitar-los. Sembla que Benito no sabia que De Groot i Michels eren amics, perquè abans del partit va desvelar al seu veí la tàctica que el Madrid havia preparat. La clau era que jo no tindria un marcatge fix, sinó que em marcarien els quatre defensors, cadascun a la seva zona.

Quan va ser informat pel seu amic futbolista, Michels va decidir que la meva posició seria sempre una línia per darrere. Així els quatre defenses no tindrien ningú a qui marcar, es quedarien desconcertats i no sabrien què fer. I els nostres migcampistes aprofitarien la situació per pujar a l’atac.

El pla va funcionar perfectament. Les nostres penetracions des de la segona línia van agafar el Madrid totalment de sorpresa. Això prova que les casualitats de vegades tenen grans conseqüències. Perquè després del 0-5 vam entrar en una ratxa com mai no s’havia vist. Des que vaig debutar a la competició fins al final de la temporada no vam perdre cap més partit, i el Barça, després de catorze anys, es va tornar a proclamar campió de lliga. Va ser una experiència inoblidable. En tinc un molt bon record. Al contrari que a l’Ajax, al Barcelona van acceptar el meu lideratge. Quan ets capità sempre tens responsabilitats. Com he dit abans, tenir família em va ajudar. Em va ensenyar a estar més pendent dels altres. I això també és bàsic per al futbol total.

Després de la primera frenètica temporada al Barça, cada vegada resistia millor la pressió. Tot això va amb el lot del que significa ser capità. Michels va tenir-hi un paper sempre positiu. Després algú ha arribat a dir que si va ser un gran entrenador va ser gràcies a mi. Però el cert és que en la meva progressió com a jugador ell em va donar sempre l’eina adequada en el moment adequat.

Quan tenia divuit anys comentàvem junts l’estratègia dels partits, i, a més, va professionalitzar enormement l’entorn on jo havia de fer el meu joc. Michels marcava el ritme i estava dedicat permanentment a la nostra evolució. En gairebé tots els detalls. Anys després, quan vaig ser entrenador i assessor, vaig poder experimentar els problemes que et suposa el fet que no es compleixin del tot les condicions perquè el rendiment sigui el màxim possible. Quan això passa, per molt que t’hi escarrassis i per moltes coses que inventis, no funciona mai.

Michels va establir les condicions perquè jo pogués créixer com a jugador, tant a l’Ajax com al Barça i a la selecció holandesa. Que, gràcies a la meva aportació, el conjunt aconseguís un nivell cada cop més alt no li resta gens de mèrit. Per arribar dalt de tot també es necessiten els altres, perquè l’èxit no l’aconsegueixes mai sol.