CAPÍTOL 8

Si vaig poder seguir de prop en Jordi al Manchester United va ser perquè, per primera vegada a la vida, ja no estava en actiu dins del món del futbol. M’havia retirat com a futbolista i com a entrenador. Però no m’avorria ni un sol moment. La meva intenció era continuar evolucionant personalment. Sempre m’he esforçat en aquest sentit. En la meva vida de futbolista i d’entrenador he estat sempre un idealista, i ara volia intentar aplicar la meva experiència a reptes nous.

Ho vaig aconseguir des del primer dia. Pràcticament tot allò amb què em relacionava tenia un punt de contacte amb les coses que sé fer bé. A més d’anar a veure els partits del meu fill, tenia una columna setmanal a la secció «Telesport» del diari De Telegraaf, i unes altres a Espanya, i comentava partits a la ràdio holandesa. També em van demanar que donés suport a unes clíniques. És a dir, que havia ampliat força el meu camp d’acció, cosa que em satisfeia. No podia demanar més.

Mai no vaig trobar a faltar la feina d’entrenador, perquè no m’acabava de fer el pes tornar a una activitat que ja havia fet. No volia repetir-me, però no volia deixar de moure’m.

Com que anava sempre amb els ulls ben oberts, de vegades em passaven coses sorprenents. Un exemple són els partits de sis contra sis que ens vam inventar amb Craig Johnston i Jaap de Groot. En Craig és un australià nascut a Sud-àfrica que, passant pel Liverpool, va acabar a la selecció nacional anglesa. En Jaap va passar part de la joventut a Texas. La seva mare és nord-americana i el seu pare va ser davanter de l’Ajax. Per tant, tots dos tenien una formació internacional. Se’ls va ocórrer la idea de convertir els partits d’entrenament de sis contra sis en un espectacle d’entreteniment. Això equivalia a jugar en un camp més petit, però amb porteries de la mateixa mida que les del futbol normal. D’aquesta manera tens més accions davant de la porteria, es xuta més i es fan més gols.

I si s’hi afegeix música, el partit té un aire americà. Estava totalment orientat a divertir el públic, però també pretenia animar els joves a practicar aquest esport. La idea em va seduir des del primer moment. Era l’entrenament que havia fet tantes vegades durant els anys de formació a l’Ajax, i que també havia aplicat quan vaig ser entrenador. El joc de sis contra sis ho té tot: tècnica, velocitat d’execució i joc posicional, perquè es pot jugar en tres línies i aplicar-se després al joc d’onze contra onze.

Vam decidir de posar una mica de «salsa Cruyff» a les normes de joc introduint el meu estimat dorsal 14 com a fil conductor de tota l’experiència. Per exemple, un partit tenia dues parts de 14 minuts i el camp tenia 56 metres de llargada i 35,32 d’amplada. És a dir, una longitud de 4 14 metres, i una amplada que era la suma dels 7,32 metres de la porteria més 14 metres a cada costat dels pals.

A més, vam incorporar noves normes al joc per fer-lo més ràpid i atractiu. Per exemple, quan la pilota sortia fora, podies fer el servei de banda amb les mans o amb els peus. Si el feies amb les mans no hi havia fora de joc; si el feies amb els peus, sí.

Quan un jugador rebia una targeta groga, havia d’abandonar el camp durant dos minuts, i mentre durava l’expulsió no podia ser substituït. La segona targeta groga comportava una targeta vermella.

Una altra regla molt interessant era que l’aplegapilotes havia de llançar la pilota cap al punt central si la celebració després d’un gol durava més de deu segons. L’equip que havia encaixat el gol podia començar a jugar-la immediatament i iniciar l’atac.

A més, les faltes i els fores de banda s’havien de llançar en un màxim de cinc segons. Si no, la possessió passava a l’altre equip.

El partit no podia acabar en empat. Com que l’objectiu principal era que fos molt entretingut, si s’arribava al final del partit amb empat es decidia amb un sistema de mort sobtada, que consistia en el fet que un jugador havia d’avançar conduint la pilota des de la línia central i marcar en un màxim de cinc segons.

La victòria valia tres punts i la derrota, zero. El guanyador per mort sobtada aconseguia dos punts i el perdedor, un sol punt.

Com s’ha vist, vam pensar seriosament els 6 vs 6. No és per casualitat que el que va començar el 1997 com una manera divertida d’entrenar-se culminés sis anys després en la inauguració del primer Cruyff Court.

M’ha passat bastantes vegades: començo una cosa i, uns anys després, resulta que ha servit d’inspiració per a un pla completament nou. És exactament el que va passar amb els 6 vs 6. En realitat, va ser el primer pas cap a les pistes de futbol que ara constitueixen una part essencial de la Cruyff Foundation.

El primer torneig de sis contra sis es va jugar el 27 de gener de 1997 a l’Amsterdam Arena, que s’acabava d’inaugurar, amb la participació de l’Ajax, el Liverpool, el Milan i el Glasgow Rangers. L’antic president de la UEFA Lennart Johansson ho va trobar una idea magnífica i de seguida ens va donar el seu suport.

Era futbol d’elit combinat amb actuacions d’artistes dels països dels participants. Com a extra, vam muntar unes grans pantalles darrere cada porteria, que donaven una espècie d’imatge tridimensional quan es repetia un gol.

No només vam voler muntar un esdeveniment interessant, sinó que el vam retransmetre en directe perquè pogués ser vist arreu del món. La CNN i l’MTV van competir per emetre’l, i va ser l’emissora musical la que va guanyar els drets, amb la condició que, durant els partits, parlessin de música jugadors famosos como Paul Gascoigne, Paolo Maldini, Steve McManaman i Patrick Kluivert.

Va ser un èxit. Unes quaranta-set mil persones a l’estadi i milions de teleespectadors de més de cent països van presenciar la victòria final del Milan, juntament amb artistes com Gerry Marsden, Youssou N’Dour, Massimo di Cataldo i René Froger.

Gràcies als 6 vs 6 vaig entrar en contacte amb Peter Brightman, que era el responsable de la gestió dels espectacles a l’Arena. En Peter vivia Londres, i tenia contacte amb un grup d’homes de negocis que tenien la idea de dur a Irlanda el futbol d’elit, perquè un estudi havia demostrat que cada cap de setmana cent mil irlandesos anaven a Anglaterra per assistir a partits de futbol.

Per fer-ho, els inversors pensaven construir un gran estadi de futbol a Dublín. El club londinenc Wimbledon, que en aquella època encara jugava a la Premier League i no tenia estadi propi, va mostrar una bona predisposició per traslladar-se a la capital irlandesa, sempre que això no comportés perdre la llicència. Amb aquest projecte, Irlanda, que tenia una afició boja pel futbol, tindria per fi un club a la Premier.

El que em va seduir més va ser el rerefons pacifista del projecte. Com que seria l’únic equip de la Premier a Irlanda, catòlics i protestants haurien d’anar a l’estadi a animar-lo junts. I quan l’equip fes un gol, haurien de celebrar-lo junts. La idea de crear, en un període de tanta violència, un equip de futbol que estigués sota el signe de la pau em va semblar fascinant.

Com que jo era una figura imparcial, em van proposar que fos la imatge del projecte. Catòlics i protestants estaven enfrontats, però jo no tenia cap vincle amb cap dels dos grups, i això em convertia en la persona idònia per ocupar una posició central.

Vaig haver de viatjar molt a Londres per tractar amb els inversors. Em motivava molt treballar novament en un projecte innovador i vincular-me a una de les meves ciutats preferides.

Per desgràcia, el projecte de Dublín se’n va anar en orris perquè la federació irlandesa de futbol no va voler col·laborar-hi. Es van agafar a la idea que si jugues a Irlanda has de participar en la lliga irlandesa. Em va fer molta pena i no ho vaig acabar d’entendre. Bé que Andorra i Mònaco juguen a les lligues espanyola i francesa! Així que el problema va continuar sent un problema i, ara com ara, Irlanda continua sense tenir un club de futbol a l’elit.

Però bé, l’experiència va ser enriquidora. I la vaig viure d’una manera que em resultava familiar. No saps què passa, només saps que està passant alguna cosa.

Com quan el 1999, tres anys després d’haver deixat el Barça, vaig saber el veredicte que va emetre un tribunal espanyol. Una de les clàusules del meu contracte deia que tenia dret a dos partits d’homenatge, però el president Núñez s’havia fet el distret. Els tribunals van dictar sentència a favor meu, i van obligar, a més, que els dos partits s’organitzessin immediatament després del veredicte. Semblava quasi impossible fer-ho, però es va aconseguir. Primer a Barcelona, el 10 de març, i després, el 6 d’abril, a Amsterdam. Van ser dues nits que mai no oblidaré.

Al Camp Nou, cent mil espectadors van homenatjar, per fi, el Dream Team. Els jugadors s’ho mereixien de sobres. Durant anys, Núñez va intentar esborrar qualsevol record d’aquella època fantàstica. Però al primer amistós els culers es van encarregar de demostrar amb la seva alegria que se’n recordaven perfectament.

No em passa sovint, però després del xiulet final vaig sentir gallina de piel per tot el cos, i més concretament quan els jugadors em van rodejar al cercle central i vaig donar les gràcies al públic en nom de tots nosaltres. En aquell moment no pensava en res, i sense adonar-me’n vaig començar a cantar l’himne del Barça i tot l’estadi em va seguir. Van ser uns moments fantàstics. Però el millor de tot va ser que per fi es feia justícia.

Vaig tornar a tenir gallina de piel un mes després. Si al Barcelona va ser una festa del Dream Team amb els aficionats culers, a Amsterdam hi va participar tot l’Ajax: jugadors, seguidors, la senyora del bar, el responsable del material, els aplegapilotes, tothom.

Com que l’any següent l’Ajax complia cent anys, no vam voler interferir en la celebració i vam decidir que el tema del partit fos «Trenta anys de finals europees de l’Ajax». Tots els jugadors que havien disputat alguna final internacional hi van ser convidats. En total van ser cinquanta jugadors, entre els quals Piet Keizer, Bryan Roy, Johan Neeskens, Aron Winter, Marco van Basten i Dennis Bergkamp. Va ser una nit plena de nostàlgia. Amb només futbol, la raó de ser de l’Ajax. Es va obrir amb el partit de les velles glòries, després es va jugar una primera part de l’Ajax contra el Barça, i la nit va acabar amb quaranta-cinc minuts de l’Ajax internacional contra el campió d’Espanya. L’Ajax internacional estava format per antics jugadors de l’Ajax que jugaven a l’estranger.

Igual que a Barcelona, a Amsterdam va haver-hi una gran festa. Vam assistir al retorn de Marco van Basten, que després de la seva obligada retirada del Milan era lluny dels terrenys de joc per culpa del turmell destrossat, que el va estar torturant durant molt temps. Va avisar que no volia jugar, però es va posar a la nostra disposició per a la sacada inicial. Però quan s’anava a fer la sacada, no el vaig veure enlloc. Fins que, quan ja havíem començat a jugar, vaig veure en Marco vestit de curt i escalfant-se a la línia de banda. La química del vestidor s’havia apoderat d’ell, i era allà, preparat per saltar al camp.

Va ser un moment excepcional. Primer es va fer el silenci a l’Arena, perquè el públic no sabia segur si era realment en Marco, però quan es van adonar que sí que l’era els cinquanta mil aficionats es van posar drets i li van retre una calorosa ovació.

Aquella mateixa nit, a l’Hotel Hilton, va néixer una altra idea. Molts exjugadors de l’Ajax ens havíem trobat a l’hotel. Dos d’ells eren Søren Lerby i Simon Tahamata, que no havien estat a la llista de convocats perquè havien disputat finals europees, però no amb l’Ajax, sinó amb altres clubs. Per això no havien jugat.

Em va saber greu perquè jugadors com ells també es mereixien un homenatge. Al cap de poques setmanes, la solució em va arribar en safata. Jo ja havia explicat algunes vegades al meu sogre que volia fer una fundació. Ho duia al cap des que vaig viure l’experiència dels Special Olympics a Washington. Sovint em proposaven participar en tota mena d’activitats benèfiques, però quasi mai veia amb claredat què havia representat la meva participació i quins beneficis havia aportat.

Per això vaig fundar l’any 1997 la Johan Cruyff Welfare Foundation. Amb els beneficis del partit d’homenatge del 6 d’abril, vaig decidir que havia arribat el moment d’organitzar-la als Països Baixos, en primera instància amb Terre des Hommes, per «aprendre l’ofici», i amb el cofinançament de la Postcode Lotterij (la loteria nacional benèfica).

En una de les sessions de brainstorming, va sorgir la proposta d’organitzar un acte perquè el futbol d’elit tingués un gest amb la societat. Com una conclusió bonica i entranyable del segle XX.

Es va decidir que jo triaria «La selecció holandesa del segle», que es publicaria al De Telegraaf, i que els lectors podrien comprar uns bustos petits dels jugadors. Amb aquesta acció i els beneficis de la venda dels bustos, es podria finançar un projecte per a joves al barri de Bijlmer, a Amsterdam, i també podríem fer un regal especial a l’Oranje Legioen, els seguidors de la selecció holandesa.

Només hi havia un problema. Per molt bé que anessin les vendes dels bustos, mai no arribarien a cobrir els costos totals. Per això va caler organitzar, a més, un esdeveniment: un partit d’homenatge en el qual tornarien a participar els millors jugadors que havien sortit del futbol holandès durant el segle XX.

Va ser un projecte preciós. El 21 de desembre de 1999 van tornar a ajuntar-se a l’Amsterdam Arena els millors seleccionadors i els millors jugadors internacionals de la nostra història, juntament amb els millors estrangers que havien jugat a l’eredivisie (la nostra divisió d’honor). Rinus Michels, amb el seu ajudant Guus Hiddink, va dirigir uns quaranta internacionals, des del més jove, Dennis Bergkamp, fins al més veterà de tots, Faas Wilkes. L’equip dels «estrangers» va ser dirigit per Barry Hughes, i a les seves files hi van jugar Søren Lerby i Simon Tahamata, els dos instigadors de la idea.

Va ser un valuós comiat del segle XX. Ove Kindvall, Ralf Edström i Stefan Petersen van jugar amb les samarretes del Feyenoord, del PSV Eindhoven i de l’Ajax. Igual que els altres integrants de l’equip. Tres clubs en un sol equip.

Per tancar la nit, els «jugadors holandesos del segle» vam fer el regal a l’Oranje Legioen i vam presentar les dotze figures dels onze millors jugadors i del millor seleccionador foses en bronze: Rinus Michels, Edwin van der Sar, Ruud Krol, Ruud Gullit, Frank Rijkaard, Johan Neeskens, Wim van Hanegem, Abe Lenstra, Marco van Basten, Piet Keizer, Faas Wilkes i jo mateix. Avui dia som tots a l’entrada del centre d’esports de la federació holandesa de futbol, a Zeist.

Els beneficis nets del «partit del segle» van ser del voltant d’un milió de florins. Una quantitat suficient per construir el poliesportiu Oranjehorst a Bijlmer. Els diners sobrants van anar a la Johan Cruyff Welfare Foundation. El missatge que vam donar els internacionals va ser la demostració que amb l’esport tot és possible. Tot i més.

Sempre estàvem pensant què podíem inventar per posar projectes en marxa. Un altre bon exemple va ser el Winter Bal. Juntament amb Jaap de Groot i el còmic Raoul Heertje vam tenir la idea d’organitzar un partit de futbol en un teatre. Ho vam pensar tot d’un plegat, partint de la idea que els millors futbolistes també són artistes, i que per aquesta raó també serveixen per al teatre. Primer ho dèiem de broma, fins que es va fer realitat el juny del 2003. Va ser al Concertgebouw d’Amsterdam i amb motiu de la retirada del futbol en actiu d’Aron Winter, que havia debutat a l’Ajax a les meves ordres.

El seu antic company d’equip Frank Rijkaard s’havia preocupat de trobar la millor manera que l’Aron pogués posar el punt final a la seva carrera. Va ser una altra demostració que els futbolistes no s’abandonen mai els uns als altres. Pràcticament tots els jugadors amb els quals l’Aron havia jugat a l’Ajax, a la Lazio, a l’Inter i a la selecció holandesa van marcar a les seves agendes el dia del comiat de Winter del futbol. Des de Marco van Basten fins a Ronaldo, i des de Paul Ince fins a Roberto di Matteo. No per jugar a futbol en un estadi, sinó dins de l’auditori més bonic de tot Holanda.

L’empresa Koninklijke Ten Cate va instal·lar una superfície de gespa artificial de 25 25 metres per poder jugar a la sala gran del Concertgebouw. Els quatre-cents convidats van seure a la tarima on normalment toca l’orquestra, i la Nederlandse Opera es va encarregar de crear l’atmosfera adequada durant els partits, que van estar inspirats en la carrera de l’Aron.

La vetllada va començar amb un partit entre l’equip de l’Ajax que entrenava jo el 1987 i l’equip dirigit per Rinus Michels, que estava format pels jugadors que van ser campions d’Europa el 1988. A continuació es va jugar el Lazio – Inter de Milà, i el programa va acabar amb l’Ajax de Louis van Gaal contra els «Black Ties». Els Black Ties van jugar amb samarreta negra i corbatí, una idea original que encaixava perfectament amb futbolistes com Ronaldo, Clarence Seedorf i Patrick Kluivert.

Com que l’Aron volia acabar la seva carrera esportiva amb un regal a la societat, vam decidir utilitzar el Winter Bal com a punt de partida d’un nou projecte de la meva fundació: les Cruyff Courts. El camp de gespa artificial del Concertgebouw es va desmuntar i es va convertir en la primera Cruyff Court, a Lelystad, on vivia l’Aron.

Va ser una vetllada fantàstica. Els jugadors entraven al camp per una catifa vermella i l’àrbitre vestia amb esmòquing. El Winter Bal va arribar a tot el món. La CNN el va emetre i el diari internacional Herald Tribune li va dedicar un reportatge preciós.

Tots aquests esdeveniments són més que una sèrie de bons records, perquè aquests actes de celebració van donar lloc a projectes més seriosos: dels 6 vs 6 va néixer la idea de la Cruyff Court; el partit d’honor de l’Ajax i el partit del segle van situar al mapa la Cruyff Foundation, i el Winter Bal va servir per instal·lar la primera Cruyff Court. Amb el pas del temps, aquestes pistes s’han estès arreu del món.

Ara ja no jugo a futbol, però estic ocupat fent moltes altres coses i mirant d’aconseguir noves fites. Així de fàcil i divertit.

Les experiències que he tingut amb els directius de clubs de futbol han estat molt menys agradables, encara que, per part meva, estic convençut que sempre he anat de bona fe. Fins i tot quan ja no treballava d’entrenador. En aquella època va haver-hi acostaments per part de l’Ajax i també del Barça. De vegades la cosa funcionava durant un temps, poc temps, i moltes altres vegades no funcionava.

Podríem dir que la relació amb el club és millor unes vegades que altres. Depèn molt dels presidents. Amb Michael van Praag a l’Ajax, i Joan Laporta al Barça, sempre vam tenir una relació magnífica. Per exemple, el 1999 l’Ajax em va nomenar membre d’honor, i en aquests casos tens dues opcions: ser membre d’honor simplement per lluir la placa, o intentar ser un valor per al club. Però quan t’adones que dins del club hi ha persones que no creuen en aquest valor, has de comportar-te com si només volguessis lluir la placa.

Durant aquell període em vaig quedar dues vegades amb un pam de nas. Primer el 2000, amb la contractació de Co Adriaanse, i el 2003, amb el nomenament de Louis van Gaal per al lloc de director tècnic. Totes dues vegades em van consultar en la meva condició d’assessor, i en totes dues ocasions vaig saber a posteriori que tot ja estava decidit i que jo era simplement l’excusa per justificar una decisió presa prèviament.

Quan l’any 2000 em van demanar que proposés un candidat adequat, vaig suggerir el nom de Frank Rijkaard. Frank era un entrenador molt bo i hauria d’haver guanyat l’Eurocopa d’aquell any al capdavant de la selecció holandesa. Per culpa d’un parell de penals errats a la semifinal contra Itàlia i d’un parell més a la tanda de penals, la selecció va caure eliminada. Però l’equip havia jugat un futbol fantàstic, i per això em vaig decantar per Rijkaard.

Però dues setmanes després vaig saber que abans de consultar-me ja havien arribat a un principi d’acord amb Co Adriaanse. Quedi clar que no tinc res contra Adriaanse, però ja és hora d’aclarir el tema. Quan vaig protestar, la directiva del club va enviar un comunicat als mitjans de comunicació dient que l’interès de l’Ajax prevalia per damunt de tot. I jo em pregunto: qui decideix què és el que beneficia l’Ajax? Si es prenen les decisions tan bé com amb mi, què vols que et digui…

Tres anys després va passar el mateix amb el nomenament del nou director tècnic. Ronald Koeman era l’entrenador i ho estava fent magníficament bé. Aleshores vaig llegir al diari que jo havia estat nomenat conseller de l’Ajax; uns dies després, la directiva em va preguntar quines idees tenia sobre les funcions de director tècnic i qui hi veia com a possible candidat.

Durant la conversa, el director, Arie van Eijden, i el president, John Jaakke, van preguntar fins a tres vegades si jo tenia res contra Louis van Gaal, i les tres vegades vaig respondre que no es tractava, en absolut, de si jo estava a favor o en contra de Van Gaal, sinó de quin tipus de persona necessitava l’Ajax en aquell moment concret. Però bé, com que ja estava tot decidit, ells podien interpretar el que volguessin de qualsevol cosa que jo digués.

Finalment van contractar Van Gaal, però em vaig quedar de pedra quan ell mateix va reconèixer que li havien ofert el càrrec mesos abans de la conversa que vaig tenir amb la directiva. Fins i tot sembla que havien arribat a un acord abans que jo em reunís amb ells. Dit d’una altra manera, quan van parlar amb mi la decisió ja estava presa. La pregunta és: a què treia cap tot aquell teatre? Per a què m’havien fet assessor? Per què em van fer pensar en la contractació d’un director tècnic, si la conversa no servia absolutament per a res?

Em vaig empipar molt quan vaig sentir-los dir que per elegir el nou tècnic per a totes les seccions del club n’havien parlat amb mi. Com? Primer van parlar amb els que no s’oposarien a la seva decisió. I després van anar incorporant-hi altres persones. Sense que se n’adonessin, tal com van fer amb mi.

El més trist del cas és que una decisió purament tècnica va ser presa per persones que no tenien prou coneixements sobre el tema. Això sí, segons diuen, tot es va fer pel bé de l’Ajax. També va ser pel bé de l’Ajax que Van Gaal i jo ens haguéssim de reconciliar. Després que ens haguessin enfrontat l’un a l’altre… pel bé de l’Ajax. Però per què? No em van tenir en compte, i jo, en canvi, vaig haver de fer el meu paper.

El pitjor de tot és que no hi havia cap motiu per modificar la situació laboral de Koeman, perquè estava funcionant magníficament bé. Però la directiva del club pensava que Koeman i els seus ajudants, Ruud Krol i Tonny Bruins Slot, estaven massa tancats, de manera que la directiva no s’assabentava del que passava a la plantilla. Va ser una experiència calcada a la que vaig tenir al Barça amb Núñez, un altre que s’entestava a ficar el nas al vestidor.

Amb la contractació de Van Gaal, la directiva confiava que tindria més collat Koeman, que havia guanyat la lliga i la copa i havia arribat als quarts de final de la Lliga de Campions. Igual que em va passar a mi l’any 1987 després de guanyar la Recopa d’Europa, estaven destruint la feina ben feta des de dalt. En tot just un any ho van posar tot de cap per avall. Van Gaal va dimitir, frustrat, i Koeman va fer el mateix. Tots dos van ser víctimes del joc brut maquinat per gent que avui dia encara segueix relacionada amb l’Ajax.

Però, per a mi, ells no són l’Ajax. Jo estimo el club on vaig créixer. Aquest és el meu Ajax. Tots els problemes i les empipades desapareixen tan bon punt entro al bar del club. Quan hi vaig, sé per endavant que tot estarà bé. I per mi, això és el que té un gran valor. La resta se la poden quedar, si volen. Tant me fa.

El mateix puc dir del Barça, on els directius participen del joc polític de Catalunya. Jo mai no hi he participat. Encara que notava, sobretot a l’època de Franco, que la gent agraïa que jo parlés a favor de Barcelona i en contra de Madrid. En aquell moment era important fer-ho. El problema era que cada dos per tres provocava situacions que realment no era la meva intenció provocar. Encara era molt jove, apolític i no tenia prou formació, o com es vulgui dir.

A finals de 1974 vaig començar a entendre-ho tot una mica. Va ser gràcies a Armand Carabén, membre de la junta directiva, un home excepcionalment intel·ligent i que sabia explicar molt bé per què passaven les coses i d’on venia l’enfrontament. Tot començava amb la llengua catalana, que es prohibia des de Madrid. Però no només hi havia el problema de la llengua, els noms catalans també estaven prohibits. Com ja he explicat, ho vam saber quan al registre no van voler que el nostre fill es digués Jordi. Era absurd, inadmissible i no encaixava en la nostra manera de pensar.

Però a Barcelona tampoc no vaig deixar que ningú m’imposés res. Jo em comportava tal com m’havien educat a Amsterdam, és a dir com un nen de la postguerra. A tothom de la meva generació li agradaven els Beatles, que eren diferents i feien realment el que volien. Jo feia el mateix en el futbol, però això xocava amb la situació de Catalunya. Em vaig esforçar per entendre les coses, però per moltes voltes que hi donava no ho aconseguia.

Carabén va ser el primer que em va dir que no em deixés influir. I vaig tornar a dir-li:

—Però és ridícul que ho facin.

—Sí, és veritat —va respondre Carabén—, però és l’educació d’aquí.

En una altra ocasió, l’exministre Pieter Winsemius em va dir el mateix:

—Tu no hi estàs d’acord, i jo tampoc no hi estic. Però una persona que fa vint anys que és en un lloc i l’han educada d’una manera fa senzillament el que li han ensenyat. I si a nosaltres no ens sembla bé, és la nostra opinió i és així, però no l’hi pots retreure, a aquesta persona. El que sí que pots fer és intentar canviar algunes coses.

Persones com Carabén i Winsemius em van proporcionar els detalls que em van permetre, per fi, començar a entendre el problema.

La situació actual de Catalunya la veig així. Igual que fa quaranta anys, es discuteix si s’han de separar d’Espanya o no. La cosa està fifty fifty. És a dir, en cas de secessió es dividiria el poble. És això el que busquen?

Com a ciutadà holandès, estic acostumat al poldermodel, és a dir, arribar al consens resolent les diferències amb l’acord de tots els implicats. Això aquí mai no s’ha fet. Aquí ningú no vol cedir. Absolutament ningú. Ni els que volen separar-se, ni els que volen continuar junts, ni els de Madrid. Però si no tens una majoria, no et queda més remei que col·laborar amb els altres. I si vols col·laborar-hi, has de ser capaç d’entendre-t’hi perfectament. Per això en aquests moments és molt interessant llegir les cròniques polítiques. Per entendre com van les coses.

Mentrestant, la gent alça la mà de seguida per ser president. Aleshores veig la posició de certs partits polítics que pensen: sense mi no podeu governar, així que vull la meva part. Però el pastís sencer no pots exigir-lo. No has de ser avariciós. Així que fes un pas enrere i intenta pensar des del punt de vista de tot el poble. Posa’t al seu lloc. Em sembla que arribaràs a la conclusió que no hi ha tantes diferències. Però bé, jo observo el que passa, però naturalment d’aquests temes no hi entenc.

Tanmateix, hi ha coses que em semblen ridícules. Per exemple, donar la possibilitat als nens d’aprendre moltes llengües és el millor que els pots oferir en la seva educació, perquè així podran comunicar-se amb tothom i optimitzar el seu desenvolupament personal. Però sovint s’afirma que amb una horeta a l’escola és més que suficient. Per què no dues o tres hores? Dominar una altra llengua és un enriquiment. Si més no, és com ho veig jo. A la meva escola ens deien: «Nois, viatgeu i aprengueu idiomes per poder comunicar-vos amb tothom. Perquè si podeu parlar amb algú, no hi tindreu prejudicis negatius».

Em van nomenar seleccionador català el novembre del 2009. Des del meu punt de vista, ocupar el càrrec de seleccionador de Catalunya no pretenia ser cap senyal polític. Però ho va acabar sent. De fet, va ser la combinació d’un munt de coses diferents. En primer lloc, no és un càrrec oficial; parlem d’un partit entre A i B, i jo sóc l’entrenador d’un dels equips. Però a la pràctica acabes ficat en altres coses que formen part d’això. Al final, quan els polítics van començar a parar més i més atenció al nostre equip, tot va acabar adquirint una càrrega política més gran. Crec que això no hauria de passar. És millor pensar bé el que busques. Naturalment, la selecció és bona per reforçar l’orgull català. En això no hi ha cap mal. Però no pots perdre mai de vista l’aspecte esportiu. L’estadi ha d’estar ple a vessar, però els catalans no hi han d’anar només per la bandera, sinó també pel futbol.

Perquè la selecció catalana només pot guanyar força si està formada per bons jugadors. Si els bons jugadors no hi són, l’efecte disminuirà. De manera que la política només en sortirà beneficiada si la part esportiva funciona bé. És a això al que em refereixo quan parlo de la combinació d’un munt de coses.

Per exemple, els jugadors estan immersos en la temporada dels seus clubs, i el més important per a ells no és la política. Potser tenen idees polítiques, però la nit d’un partit una de les seves preocupacions és fer el possible per no lesionar-se. Tot l’ambient que els envolta és agradable i bonic, però la seva única preocupació és: com jugaré el partit, com guanyaré i com aconseguiré no lesionar-me. I jo, com a entrenador, pensava igual que els jugadors. Al voltant hi havia força enrenou, però si algú es trenca aleshores sí que tens un bon problema.

Jo simpatitzo molt amb els catalans. M’hi sento molt unit. Però per damunt de tot sóc holandès i ho seré sempre. No em mossego la llengua, i faig el que em ve de gust i el que considero que està bé. Amb els límits lògics. De manera que no es tracta de fer cap mena de seguidisme. Sóc perfectament capaç de pensar per mi mateix i quan dic una cosa no la dic com a català ni com a holandès, parlo per mi mateix, i prou. Amb la llibertat de pensament que t’ensenyen a Holanda. És indubtable que és molt important tenir la ment lliure per pensar el que vulguis, sense tenir por de dir res, passi el que passi.

Aquesta actitud em va provocar força problemes amb molts directius. En un determinat moment, em va costar el lloc a l’Ajax i al Barça, però els presidents de tots dos clubs se’n van acabar penedint. Uns i altres van causar problemes al seu equip.

En aquest tema, el Barça ja pot estar agraït a Joan Laporta. Va arribar a la presidència el 2003 i, mentre que la directiva de l’Ajax d’aquella època s’havia dedicat a prendre’m el pèl com a assessor, ell va posar les cartes sobre la taula. Tot va començar quan Laporta em va demanar consell sobre les persones adequades per als llocs d’entrenador i de director tècnic. Quan aquests càrrecs van ser ocupats per Frank Rijkaard i Txiki Begiristain, l’atenció dels mitjans es va centrar en l’equip. La decisió va tenir també l’assessorament de molts exjugadors. La junta directiva no s’hi va ficar, i el resultat va ser que es va treballar de pressa i amb eficiència. Vam quedar tots encantats.

I a hores d’ara el Barça continua beneficiant-se’n.