CAPÍTOL 11

Entre una cosa i l’altra, s’havien perdut gairebé dos anys. Durant aquest període, Frank de Boer havia treballat bé i havia guanyat el campionat de lliga dues vegades. Com a entrenador va tenir un inici fantàstic, i va donar una mostra de les possibilitats del primer equip. L’Ajax tenia el deure moral d’evitar que l’asfixiessin, tal com havia passat amb els seus predecessors. Perquè si l’organització del club no funciona correctament, al final l’entrenador acaba topant contra un mur.

L’èxit de De Boer i els seus jugadors va marcar l’inici d’un llarg període en el qual l’Ajax va assolir un alt nivell, encara que la realitat va demostrar que, malgrat els èxits de l’equip, li faltava consistència en el joc. Encara quedaven molts graons per pujar. El problema era simplement que, quan hi ha èxit, es presta molta menys atenció a les crítiques constructives.

Quan vaig dimitir del consell de comissaris, l’últim de tots a fer-ho, oficialment ja no tenia cap funció dins de l’Ajax. No és que això no em deixés dormir, precisament. Tants embolics m’havien fet canviar. Segons em deia la Danny, en un sol any havia parlat més per telèfon que en els vint anteriors. A més, havia volat constantment a Holanda, sempre pagant-ho de la meva butxaca. Però ho feia a gust. Estava plenament convençut que si perdia aquella batalla l’Ajax deixaria de ser un club d’elit.

Com que ja no tenia cap funció oficial, no vaig participar en l’elecció de Michael Kinsbergen per al càrrec de director. La seva mare era amiga de la Danny i jo coneixia en Michael des de petit. Per això em va produir una gran satisfacció que el nou consell de comissaris l’escollís a ell, sense que jo tingués cap influència en la decisió. Simplement, va ser el millor candidat.

En qualsevol cas, en Michael va fer una bona feina. D’una banda, va aconseguir que l’empresa de telecomunicacions Ziggo fos la patrocinadora principal per una quantitat rècord a Holanda. D’altra banda, també va ser un bon mentor per a Edwin van der Sar, nomenat gerent comercial. També em va semblar important que en Michael es dediqués activament a promocionar l’Edwin com a ambaixador del club, mentre ell es mantenia en segon pla. Va ser un senyal clar que l’interès del club passava davant del seu ego.

Les normes de la Borsa d’Amsterdam, que és on cotitza l’Ajax, ens van obligar a retocar el pla original que havíem pensat per al nucli tècnic, on Jonk, Bergkamp i De Boer eren les tres figures que havien de debatre els assumptes tècnics. Com que l’Ajax apareixia a la borsa com a societat anònima, algú del nucli tècnic havia de participar en la direcció. Per això vam afegir-hi un quart membre, Marc Overmars, que al mateix temps podia exercir de director d’«assumptes futbolístics» a la directiva del club.

Un director d’assumptes futbolístics és diferent d’un director tècnic, que també té influència directa en el primer equip. El d’assumptes futbolístics, en canvi, no en té. Overmars era la persona encarregada de fitxar i vendre jugadors i el responsable formal del seguiment de promeses, del personal tècnic i tota la resta de coses que poguessin tenir influència directa sobre el futbol. Naturalment, també havia de consultar-ho amb en Wim, en Dennis i en Frank, que al seu torn tenien, cadascun d’ells, unes responsabilitats pròpies.

Es va acordar també que aquesta estructura fos, en teoria, jeràrquica, però que a la pràctica tothom funcionés sobre una base d’igualtat. Del consell de comissaris, els exjugadors Theo van Duivenbode, Dick Schoenaker i l’exentrenador Tonny Bruins Slot també podrien fer d’assessors i de supervisors.

Amb la capacitat de direcció de l’exministre Hans Wijer com a nou president del consell de comissaris, i amb l’expresident de KLM Leo van Wijk com un dels comissaris, tenia bones sensacions amb el nou inici de l’Ajax. Per desgràcia, les coses no van anar com jo esperava. Jo notava que en la nova estructura organitzativa el meu paper d’assessor no significava res. No podia explicar res i no podia fer res. Tampoc no tenia cap possibilitat de fer que les coses funcionessin.

Mentrestant, determinades persones van anar ocupant posicions per poder prémer determinats botons. D’aquesta manera podien exercir una clara pressió per defensar els seus interessos. I jo penso: ets en aquest lloc, tens certes qualitats, doncs fes-les servir perquè tot funcioni com cal. Naturalment, això no s’aconsegueix només amb reunions. Jo no n’havia de fer res, de les reunions. Mai no he sigut dels de fer reunions, i per això mai no em reuneixo. Jo sempre deia el que pensava i reflexionava amb el meu assistent sobre el que calia fer i, després, decidia el que havia de fer cadascú.

Aquest tema, al Barça, el van entendre millor després de la reorganització que havien fet cinc anys abans amb Frank Rijkaard. Quan els anava bé em trucaven menys que quan els anava menys bé. Com ha de ser. Llavors no calen reunions. Només una trucada si vols saber alguna cosa i prou. Però de l’Ajax no em trucaven mai. I jo començava a veure els problemes que ens venien al damunt.

El Barça tenia un punt a favor, que era Rijkaard, el seu estil de joc i la seva l’experiència com a entrenador. Després va arribar Guardiola i es va fer càrrec de l’equip el 2008. En certa manera, jo els havia format tots dos. Per contra, de la generació de futbolistes de l’Ajax jo no havia format ningú. Fins i tot van créixer en un país on la tàctica no compta gaire: Van der Sar a Anglaterra, Overmars a Anglaterra, Bergkamp a Anglaterra. Tots anglesos! I els anglesos no s’han interessat mai gaire per la tàctica. Per tant, no es podia esperar que es fessin càrrec del meu llegat tàctic.

Pel que fa al futbol, el que passava a l’Ajax tenia poc a veure amb la meva perspectiva del joc. Però hi havia més coses que no coincidien amb el que havíem establert en el Pla Cruyff. El meu nom estava associat a la nova perspectiva tècnica per a l’Ajax però de fet el Pla Cruyff no existia. Eren les experiències que havia adquirit amb especialistes com Rinus Michels i Jany van der Veen, i detalls que vaig anar incorporant en la meva carrera d’entrenador. Primer et preocupes que les bases siguin sòlides, perquè amb una bona base estàs en condicions d’adaptar-te millor. La solució no era, per tant, un Pla Cruyff, sinó simplement l’aplicació dels principis bàsics del futbol d’elit.

Durant els períodes de preparació, amb Michels jugàvem un partit cada dia, en comptes de fer un entrenament llarg, amb la intenció de poder analitzar com més situacions millor i, al mateix temps, perfeccionar les situacions de partit. A partir d’una forma de treball tan clara i senzilla, l’Ajax va produir dotzenes de jugadors de classe mundial.

Per això he treballat sempre a partir d’aquests principis bàsics. Igual que Michels, crec que es millora més jugant partits que fent entrenaments més llargs, però amb la idea de progressar. Al Barça, per exemple, vaig fer que el porter Zubizarreta jugués a la banda esquerra del mig del camp, per obligar-lo a tenir molt contacte amb la pilota als peus. D’aquesta manera esperava millorar el seu control amb els peus.

Desgraciadament, a l’Ajax aquestes regles essencials van ser trepitjades. Això no és un atac a De Boer. Ell era al final de la cadena. I al mig hi havia moltes altres baules. Michael Kinsbergen va ser criticat per proporcionar una formació insuficient, i per això no li van renovar el contracte. Crec que va ser una injustícia, perquè va aconseguir els millors contractes de patrocini en la història del club, i, a més, va acompanyar perfectament Van der Saar. Si li haguessin ofert una nova funció on hagués pogut aprofitar els seus punts forts, hauria pogut ser molt valuós per a l’Ajax.

I es va culpar Kinsbergen, entre altres coses, dels problemes que havien sorgit en el nucli tècnic. Entre Jonk, d’una banda, i Bergkamp i Overmars, de l’altra, es va produir una forta tensió. No vaig entendre exactament per què, però bé, són coses que passen. Li va tocar a Kinsbergen, però Theo van Duivenbode, en la seva qualitat de comissari amb uns certs coneixements del futbol d’elit, hauria d’haver-se fet valer molt més. I aleshores em vaig veure obligat a demanar al consell de comissaris la intervenció d’un pensador analític i pragmàtic com Tscheu La Ling per reconduir la situació.

També es van alçar veus dient que jo havia d’estar-hi més al damunt. Però era impossible per raons pràctiques, ja que jo vivia a l’estranger, i això m’obligaria a ser-hi tres o quatre dies per setmana. Independentment que jo ja tenia problemes de salut, el tracte mai no havia estat aquest. Jo havia intentat crear les condicions necessàries, i després els tocava a la nova generació d’ajacied tirar el pla endavant a partir d’una visió global del futur del club. I com que, a més, no sóc etern, era fonamental que qui ho dugués a terme fos una altra generació.

L’informe de Ling, que es va filtrar a finals del 2015, va mostrar que les qualitats bàsiques dels exjugadors implicats eren excel·lents, però també va fer sortir a la llum problemes contra els quals poc podien fer, perquè els faltava experiència. De vegades necessitaven ajuda, i la freqüència amb què se’ls prestava no era la desitjable. A l’informe de Ling es proposaven altres possibilitats.

Ben aviat es va veure que alguns afectats no acceptaven de bon grat les seves propostes. Tot i que en Tscheu havia escrit un informe magnífic, la seva contribució i la seva persona seguien sent qüestionades. Desgraciadament, ara les crítiques venien de gent de l’Ajax i no de persones concretes de l’administració. El pitjor de tot era que alguns utilitzaven aquestes crítiques injustes a Tscheu La Ling com a excusa, o simplement per seguir pel mateix camí.

En aquest temps, Ling havia evitat que els exjugadors fossin expulsats de l’organització. El consell supervisor ja tenia decidit que no volien renovar alguns contractes. En Tscheu no s’hi va oposar perquè volia començar des de zero la seva investigació, però va salvar la feina de molta gent. Això fa que les reaccions, tant privades com públiques, d’alguns exjugadors siguin encara més molestes.

Amb tots aquests enrenous, la diversió disminuïa cada cop més. També perquè el futbol era cada cop menys atractiu. L’equip corria enrere en moments en què havia de defensar-se davant pressionant la pilota. La conseqüència era un canvi de posicions massa lent. A més, hi havia massa passades enrere i massa passades horitzontals, en el joc posicional el tercer home era pràcticament inexistent, i el joc d’atac de vegades era tan lent que els centrecampistes acabaven en la mateixa línia que la davantera.

En comptes d’obrir un debat tècnic sobre el que calia millorar, jo llegia i escoltava constantment històries de compra de jugadors i de reforços experts. I no es plantejaven si el club feia tot el necessari per trobar una solució al problema, no només amb la formació de jugadors, sinó també amb el seguiment i la col·laboració amb equips com l’Ajax Cape Town i el Trencin. Abans de gastar tants diners, primer s’hauria hagut de valorar si s’obtenia el màxim dels nostres recursos propis.

Era trist constatar que, al final del 2015, a l’Ajax tan sols quedava un equip que jugava a futbol d’una manera encara propera al meu ideari: l’A1, el primer equip de juvenils, de Wim Jonk. No es podia continuar en aquesta direcció. Era evident que el problema del futbol de l’Ajax era conseqüència d’una mala formació tècnica. Em refereixo a saber passar i rebre la pilota, el control, el joc posicional, les assistències. La llista seria interminable.

La manera com treballaven els nostres defensors, la manera de situar-nos i de canviar les posicions, s’havien de modificar. Passades horitzontals i línies que s’entrecreuaven, i per tant no hi havia espai entre els jugadors: aquell no era el nostre futbol. Ens n’havíem d’apartar com més aviat millor. No proporcionava resultats, feia malbé els nostres talents i no enganxava el públic.

El que faltava era augmentar el rendiment millorant la formació, fent un futbol típic de l’Ajax i que fos bonic de veure. Ens hauríem hagut d’arremangar tot el club, i sense posar-nos nerviosos estudiar quin marge de progressió hi havia en cada lloc. I comprovar qui ho podia fer millor i qui ho podia fer d’una altra manera, sense que ningú perdés de vista que tot allò seria en benefici de l’Ajax.

Mentrestant, jo dubtava cada vegada més de les bones intencions del comissari Leo van Wijk. L’11 de setembre de 2015 vaig repassar amb ell i Tscheu La Ling tot l’informe Ling. En Leo no és que hi estigués d’acord al cent per cent, sinó al dos-cents per cent. I hi va donar el vistiplau.

Per això en Tscheu i jo, quatre dies després, ens vam quedar ben astorats en veure les mesures del consell de comissaris, que eren si fa no fa just el contrari del que havíem acordat amb Leo van Wijk. Per exemple, Van der Sar insistia a recuperar Kinsbergen, perquè tenia tanta feina que no podia fer una vida normal. Doncs de mànager d’assumptes comercials el van ascendir a director de màrqueting, i, al mateix temps, va continuar dirigint el nucli tècnic. És a dir, en comptes de treure-li feina, n’hi van posar encara més.

D’altra banda, Overmars va passar de director de l’àrea de futbol a director de l’àrea de jugadors. I li va correspondre a ell sol la responsabilitat dels fitxatges i les vendes de jugadors, i dels contractes, una funció que requereix una atenció constant, perquè hi ha el risc d’explicar de manera equivocada les necessitats, i de posar l’accent on no toca. Les adquisicions dels últims anys n’havien estat una bona mostra. Massa sovint no es consultava Jonk, l’expert en el planter, a l’hora de traspassar un jugador.

A més, Dolf Collee va ser nomenat director general. Havia estat banquer, i en el seu càrrec de comissari també havia deixat que les coses seguissin el seu curs durant anys. Al principi jo tenia l’esperança que, si més no, les coses seguissin com estaven i que ell donés suport als exjugadors. Però va fer just tot el contrari.

A principis de novembre de 2015 me’n vaig atipar definitivament. Durant anys havia estat testimoni que a l’Ajax no es complia l’essencial de la meva filosofia. I a més tenia la sensació, cada cop més clara, que era una acció intencionada. I jo no entro en aquests tripijocs.

Tot d’una vaig arribar a la conclusió que estava lluitant contra forces immensament superiors. Que en el terreny en el qual jo hauria pogut aportar alguna cosa era impossible aconseguir res. Aleshores el pragmàtic que duc dins va sortir a la superfície i va arribar a la conclusió que continuar d’aquella manera no tenia sentit.

A la meva edat ja no necessito condecoracions ni medalles. Però m’entristeix haver viscut el principi de l’ascens amb setze anys, i ara, amb quasi setanta, haver de viure la regressió. Ningú no vol escoltar. O, més ben dit, gairebé ningú no vol escoltar. Cadascú té la seva agenda.

Ara bé, aquest fenomen va més enllà de l’Ajax. Si només passés al meu club, podria pensar que és culpa meva. Però si mirem globalment el futbol holandès, pensarem: per l’amor de Déu, a què ens dediquem tots plegats? Estem la mar de satisfets amb nosaltres mateixos, però si mirem els resultats la conclusió és molt clara: el camí per on ens hem ficat ens porta directes al desastre. És molt trist haver de reconèixer-ho.

Naturalment, és dur veure l’Ajax per aquest camí. Jo no sóc directiu i tenia l’esperança que la feina estaria en bones mans amb uns directius experts. I que els jugadors, que, com jo, no estan acostumats a les reunions, les juntes i coses d’aquestes, servirien d’ajuda i els assessorarien.

Vist amb perspectiva, arribo a la conclusió que el president del consell de comissaris va fracassar. Hans Wijers va fer fora de l’Ajax per la porta del darrere un director com Michael Kinsbergen, que havia signat els millors contractes de patrocini de la història del club. Després em vaig assabentar que, un any abans Wijers havia donat instruccions a Kinsbergen per acomiadar Jonk. Però Kinsbergen s’hi va negar.

No obstant això, l’acomiadament de Jonk va ser precisament la primera acció del seu successor, Collee. No havien passat ni dues setmanes de la meva sortida de l’Ajax. És a dir, que en sis mesos havien fet fora el director i el cap de formació, dues persones que havien ajudat l’Ajax a recuperar-se econòmicament.

I això que Collee, quan se’m va presentar, el primer que va dir va ser que no hi entenia gens de futbol. En Tscheu i jo li vam dir que l’ajudaríem a posar-se al dia. Però mai no em va trucar. Amb en Tscheu s’hi va reunir tres vegades, encara que tampoc no va servir de gaire. I quan l’informe de Ling va posar de manifest on eren els problemes, ell no va fer absolutament res.

Collee venia del banc ABN Amro, per tant la seva especialitat són les finances. Potser de futbol quasi no en sabia res, però de números n’havia de saber una mica. Des de l’arribada de Jonk s’havien guanyat vuitanta-cinc milions d’euros amb jugadors del planter, l’equip estava a la part alta de la classificació i encara no havia perdut ni un sol punt a la Lliga de Campions juvenil de la UEFA. Si sobre la taula tenia la demostració palpable que tot el sanejament financer de l’Ajax es devia en gran part a la col·laboració entre Jonk i De Boer, com es podia despatxar el cinquanta per cent de la fórmula de l’èxit?

Theo van Duivenbode era un altre comissari, i el consideràvem un dels nostres. Precisament ell hauria d’haver estat la figura clau per als exjugadors, però va estar més o menys d’acord amb tot el que feia la directiva, com per exemple el seguiment de promeses i les compres i les vendes que se’n deriven. La conclusió era que el seguiment de promeses no anava bé perquè no hi havia col·laboració entre el primer equip i les persones dedicades a formació. El més important és que no es feien bones adquisicions.

Però el millor cercapromeses que existeix, Tonny Bruins Slot, tenia un càrrec al consell de direcció. He treballat amb ell onze anys. L’Ajax mai no va comptar amb ell. Si els entrenadors no ho feien, l’obligació de Van Duivenbode era cridar-los l’atenció. Però no ho va fer. Va ser perquè no hi veia més enllà o per un problema d’ego? Per la sensació que si demanes una cosa a algú et situes per sota d’ell?

El fet és que, si hi ha qualitat, el nivell puja i la vida de tothom es fa més fàcil. O no? Encara recordo una discussió amb Van Duivenbode. Al consell de comissaris havia arribat la proposta de fitxar un jugador. En Theo va dir que era molt car i que no hi havia prou diners. No obstant això, dues setmanes després el van fitxar i ell va signar l’operació. I jo em vaig preguntar: què has fet aquestes dues setmanes? Has intentat convèncer la gent, oi? Si creus que un jugador no val els diners que demana i algú altre creu que sí, veus a veure Bruins Slot i pregunta-li: «Tu què en penses, hem de pagar aquesta quantitat o no?».

Van Duivenbode va permetre que passessin massa coses. Per això també va fracassar el nucli tècnic i Jonk va acabar al carrer. No l’hi perdono. Ell era el representant dels futbolistes a l’òrgan superior de direcció, i hauria d’haver estat més el mentor dels joves.

El pitjor de tots és el president del consell de direcció. De fet, és el president de l’associació Ajax. Hennie Henrichs va protegir el fracassat consell de comissaris. Per tapar-los, Henrichs va estar disposat fins i tot a sacrificar exjugadors. Un mes després va aconseguir que els membres aprovessin unànimement la feina del consell de direcció. No hi havia una demostració més clara que jo ja no formava part del grup.

Per desgràcia, no es van adonar que l’Ajax havia de sortir d’aquella situació en què el club estava en mans de gent que havia aterrat al futbol, però que no pertanyia al món del futbol. Que l’essència de la discussió hauria d’haver estat com l’Ajax podia tornar a ser l’Ajax. Potser comprant-ne totes les accions o deixant de cotitzar a la borsa, o el que sigui, per tal de recuperar la cultura de club.

En aquest temps he estat en dos consells de comissaris i les experiències són increïblement negatives. Principalment perquè sento que els dos presidents m’han pres el pèl.

Per descomptat, tothom comet errors. Vam començar tots junts una cosa nova i sabíem per endavant que les coses no podien anar bé des del primer moment. I per millorar és important aprendre dels errors i ajudar-se els uns als altres. Res més lluny del que va passar. Aquell consell de comissaris mai no va tenir cap intenció de solucionar de veritat els problemes. Les proves les pot observar tothom.

Tot allò va crear una energia negativa que no encaixa amb el futbol. Els socis i els aficionats han de poder anar a l’estadi amb ganes i dedicar-se a animar el seu equip. Desgraciadament, a l’Ajax encara es fa massa política, i això no és bo per al futbol ni per al club.

Que si estic decebut amb els exjugadors? Sí, però crec que això també té a veure amb la formació que has tingut. Amb una manera determinada de jugar a futbol, amb una manera determinada de veure les coses. Per això és tan important on has jugat i qui te n’ha ensenyat. I que vegis el futbol com és realment.

Com va passar al Bayern de Munic. Fa cinquanta anys jugava a segona divisió, però avui dia és el referent. A base d’escollir directius i entrenadors que estableixen certes normes al camp. No miren què hi ha al mercat espanyol o italià, primer miren dins del seu club, i a partir d’aquí veuen quines són les seves capacitats i quins són els seus punts dèbils. No pots demanar a un anglès que jugui a futbol igual que un holandès. Ni a un italià. Això no és possible. Per tant, no miris en aquesta direcció. Preocupa’t de tu mateix.

També les excuses són previsibles. Sovint són els diners. Els primers anys trobes tota mena d’excuses. El problema és que al final has de jugar un partit onze contra onze. No perquè tinguis més diners pots alinear dotze jugadors. Sempre és una qüestió de qualitats de base, i no s’hi val dir que avui dia ja no tenim aquestes qualitats de base. Que durant quaranta anys en vam tenir però ara, de cop i volta, ja no en tenim. Això és de bojos! El que passa és que durant la formació no s’ha fet el que s’havia d’haver fet.

Per sort, sempre hi ha excepcions com Wim Jonk, i per això és amic meu. Mentre a l’Ajax ningú no aconseguia cap resultat, ell va fer molta feina amb el seu equip de juvenils i els feia treballar la tècnica. Són els altres els que tenen raó i ell és boig, o bé l’hem de prendre com a exemple? Algú es pregunta com ho ha aconseguit? Què ha fet i què no ha fet? Però en comptes de presentar-lo com un exemple, Jonk rebia dures crítiques per temes que no tenen cap importància. M’explicava la gran quantitat de reunions a què havia d’acudir, sabent que no condueixen enlloc. En això tenia tota la raó. El futbol de l’Ajax no té a veure amb les reunions, consisteix a fer gols, dominar i fer tot el possible per passar a la ronda següent. De la manera que sigui.

A l’Ajax hi ha massa persones que opinen, que es preocupen de buscar acords i de sobreviure. Aquesta és la clau. L’Ajax, en realitat, són dos clubs en un. Professionals i amateurs. Els amateurs no tenen res per explicar, però poden fer fora els caps del club professional.

És un olla de grills que fa que rebis un munt d’influències a les quals no has de fer cas, perquè no tenen res a veure amb el futbol. El futbol està compost d’una sèrie d’especialitats que han d’estar ocupades per especialistes. I un especialista té les seves particularitats, però també segueix unes normes determinades. Precisament a un especialista és a qui no has de dir mai el que ha de fer.

I, per acabar-ho d’arreglar, l’obligació d’assistir a reunions. I si has de fer una altra cosa? A més, si ja saps per endavant que a la reunió sereu tres contra un, quina necessitat tens d’anar-hi? No té sentit. El que cal fer és parlar amb sentit comú sobre les qualitats de l’un o de l’altre, sobre què es pot fer perquè tal jugador millori, sobre els defectes que té un altre jugador i com es poden solucionar. En comptes de tanta reunió, caldria fer coses positives en el pla individual i per a l’equip. Això sí que té sentit.

Holanda és un país petit, així que has de ser creatiu i buscar bé les persones amb talent. En l’entorn immediat, i també en llocs on puguis formar jugadors abans que un altre club o un mànager vinguin a endur-se’ls. Hi ha desenes de detalls en els quals cal treballar en comú. De vegades hi ha sort, altres vegades sembla impossible aconseguir res. Però has de ser capaç de reconèixer les possibilitats.

Per això el que dic ara sobre futbol és el mateix que fa vint anys. No m’he desviat de les meves idees, encara que naturalment sempre hi ha coses que es poden modificar, sempre pots aprendre alguna cosa nova que abans no sabies. Aquesta és l’actitud que m’hauria agradat trobar a l’Ajax. M’hauria agradat trobar-hi persones amb una bona base que no només es limitessin a aportar les seves qualitats, sinó que, a més, estiguessin disposades a compartir els seus coneixements amb els altres i a aprendre dels altres. És la filosofia que aplico al Cruyff Institute. Hi van estudiants d’arreu del món, però mentre estudien intentes que tothom es relacioni amb tothom. Així es crea un col·lectiu fort, del qual el futbol s’acaba beneficiant.

Jo m’ho vaig plantejar així quan, després de tot aquell enrenou, el 2012 ens vam posar a treballar finalment amb l’Ajax. L’objectiu era estar entre els millors d’Europa. Era realista. Quan parlo de tècnica, tàctica i rendiment sé de què parlo, perquè vam aconseguir l’èxit als anys vuitanta amb l’Ajax i després amb el Barça. Amb un futbol atractiu, jugadors del planter i alguns fitxatges, en un termini de dos anys vam guanyar el màxim títol europeu.

Però fixem-nos en el Bayern de Munic. Han aconseguit allò que ningú no pensava que fos possible. Han omplert el gran buit que quedava entre Itàlia, Espanya i Anglaterra. I ni tan sols ho han fet des de la capital, sinó des del sud d’Alemanya, no des del centre. Tot depèn sempre, i sempre dependrà, de persones amb know how. Tots i cadascú, en la posició on siguin, han de posar les seves qualitats al servei dels altres. I la resta, al seu torn, han de posar-se al servei d’aquestes qualitats.

Per exemple, es necessita algú que sigui molt bo en la captació de jugadors joves, que els descobreixi pels detalls. Pots explicar tot el que vulguis, però algú ha d’aportar aquesta dimensió extra. Si ens fixem en el cas de Jonk, aquesta feina és precisament la seva passió. Ell està obert a les altres visions, sempre que es funcioni bé. El que no pots fer amb ell és dir-li com si res: «No estic d’acord amb tu, vés-te’n». No es pot fer per la senzilla raó que ell és el millor, i per tant és qui ha de dur la veu cantant. Naturalment que alguna vegada anirà massa lluny o dubtarà de si anar en una direcció o en una altra. Això pot passar. Quan això passi caldrà comentar els detalls per convence’l que pensem de la mateixa manera que ell. Però mai no es pot despatxar algú que en sap més que ningú i substituir-lo per una altra persona amb menys coneixements.

Aquest és el gran problema de l’esport. Des de la política fins al despatx de direcció. Molts polítics i directius pensen que han de controlar els altres, quan hauria de ser exactament a la inversa: haurien de deixar-se dirigir pels altres. L’única explicació que hi veig és que els mou l’ego, l’impuls de voler situar-se per damunt dels altres, quan no en tenen la capacitat.

Aquesta característica de les persones es veu de seguida quan els fas una pregunta. Del tema que sigui. Hi ha persones que et responen pensant en el teu problema, i persones que intenten convence’t que són elles les que tenen la raó, amb l’objectiu final que acabis pensant igual que elles. Però jo només vull saber el que necessito saber. Perquè ara la informació és més important que la intel·ligència. Jo no tinc per què saber de tot si al voltant tinc les persones adequades que em donen les respostes adequades a les meves preguntes. Aleshores estàs un pas per davant d’algú que en sap més, però que disposa de menys informació.

Per això, quan era entrenador vaig fer responsables de diferents àrees tantes persones com va ser possible. No es tractava que jo fos el cap que donava ordres. Es tractava que les persones que sabien més de cada tema poguessin fer la seva feina de la millor manera possible. Jo no em vaig dedicar a dir què havia de fer cada especialista, sinó que vaig crear les condicions perquè poguessin fer la seva feina. L’especialista no és un ajudant meu, sinó el cap d’una àrea determinada. Igual que jo era el cap de la secció de tècnica i tàctica. Per desgràcia, pocs directius tenen la visió i la predisposició per funcionar així. Moltes vegades els mou l’ànsia de protagonisme, quan en realitat hi ha altres persones que dominen el tema. Això no ho he entès mai!

Oi que si tens mal de queixal vas al dentista? I per què hi vas? Doncs perquè entén de dents. Oi que si no hi veus bé vas a l’oculista? I hi vas perquè l’home en sap, d’ulls. Per contra, en el futbol no es pren seriosament la persona que entén d’una cosa. I això per què? Al futbol les coses haurien de funcionar igual que amb el dentista o l’oculista. És a dir, si es presenta el problema A, al club ha d’haver-hi algú que entengui les causes del problema A, i has d’encarregar-li que el resolgui. Si algú té aquesta qualitat, serà un bon cap o un bon executiu, i tot anirà bé.

A l’Ajax els problemes comencen ja en aquest punt. Per exemple, la col·laboració entre els metges del primer equip i els del juvenil no era gens bona. Ara bé, a l’Ajax no hi hauria d’haver cap metge. Hauria d’haver-hi algú que controlés una bona agenda de metges. Algú que sabés immediatament a qui cal acudir per a cada problema. Hauria de tenir la millor agenda del món.

Aquesta persona envia el futbolista al millor lloc i després controla tot el procés. I no cal que operi per demostrar que és el millor traumatòleg especialista en genolls. La seva qualitat és saber qui pot solucionar millor el problema i aconseguir una cita amb aquest o aquesta especialista per tal que examini el jugador. En definitiva, que s’ocupi d’enviar-lo on millor li puguin resoldre el problema.

Qui dels comissaris, presidents o qui sigui, comprova si a l’agenda hi ha algun metge que entengui del tema i que sàpiga fer bé la feina? I això no és aplicable només al personal mèdic, sinó a qualsevol altre.

Ho il·lustraré amb l’exemple de Davy Klaassen, que va estar lesionat força temps. No podia jugar, però ningú sabia què tenia. Aleshores vaig recórrer a un conegut meu de Barcelona, que es va dedicar a trucar a metges de tot tipus, fins i tot a especialistes d’ulls i dents. Fins que tot d’una algú va dir: «Aquesta és precisament la meva especialitat». Klaassen va rebre tractament i va tornar a jugar al cap de poc.

Aquest seria el procés ideal. Però només és possible si estàs disposat a apartar-te tu mateix del camí, a reconèixer que hi ha persones millors que tu i que les tens a l’agenda.

Aquesta consideració també es vàlida per a Frank de Boer. Ell no va tenir pràcticament ningú que l’acompanyés, l’ajudés i li donés el suport adequat. Per això s’agafava massa a un plantejament que ni a mi ni a molts seguidors no ens deia res. Però en una organització que és incapaç de treure el millor de les persones, com a entrenador també ho tens difícil. La meva referència és el joc del Barça i del Bayern, que amb prou feines reconeixo a l’Ajax. I això que aquests dos clubs s’hi van inspirar. Però si el teu club ja no té ni la intenció ni la visió de fer-ho bé, aleshores has de ser sincer i allunyar-te’n.

Cada vegada estic més convençut que va ser una bona decisió trencar els lligams amb el club. També per la forma com l’Ajax va tractar Wim Jonk i Tscheu La Ling. Estic molt orgullós de tots dos. Com a cap de formació, en Wim va fer una feina esplèndida. Sembla una contradicció, però l’únic que va dur a terme l’essència del Pla Cruyff va ser acomiadat. Va voler dedicar-se al futbol, però va marxar perquè no volia seguir a l’organització directiva.

Ling va intentar resoldre el problema enfocant l’Ajax més cap al futbol, en comptes de cap a l’organització. Però quan penso en com van reaccionar a l’informe, escampant xafarderies de tot tipus, em sembla molt significatiu. Només una persona a l’Ajax entenia l’essencial; per això no em va estranyar que els socis optessin unànimement per la direcció i no pel futbol.

Arribarà un dia en què el club s’adonarà que ha de triar una altra via. Quan marxin ells, hi haurà persones de sobres que es preocuparan que les peces encaixin com desitgen els socis i els veritables seguidors del club. Jo en sóc un. Perquè sempre estaré al costat de l’Ajax. Si cal resoldre algun problema, estic disposat a aportar el que pugui. Però només si tothom hi està d’acord.

Com que sóc positiu de mena, parteixo de la base que algun dia les coses s’arreglaran. Que allò que un dia nosaltres vam començar haurà servit per a alguna cosa. Que nosaltres vam rebre els primers cops, però que s’aconseguirà tornar a la bona direcció. Potser serà d’aquí a un o deu anys, qui sap. Però, tard o d’hora, arribarà el dia en què les persones adequades, les persones que duen l’Ajax al cor i que saben què representa, ho faran possible. Aleshores, la nostra lluita no haurà estat per no res.