VII

¿Els èxtasis del primer amor, poden ser calmats, posats a prova i convertits en una freda sospita del futur només amb una seriosa citació d’una obra de política econòmica? Pregunto: és concebible? És possible? Seria correcte? Amb els peus a la mateixa vora del mar i a punt d’abraçar el meu somni daurat, ¿què podia significar per a la meva passió juvenil una advertència amistosa respecte de la possibilitat de malmetre la vida? Va ser el més inesperat i l’últim, també, dels molts advertiments que havia rebut. Em va sonar molt estrany —i, pronunciat com va ser en presència de la meva fetillera, era com la veu de la follia, la veu de la ignorància. Però jo no era tan insensible o tan estúpid com per no reconèixer-hi també la veu de l’afabilitat. I aleshores la vaguetat de l’advertiment —per què, ¿quin pot ser el significat de la frase «malmetre la pròpia vida»?— em va captivar l’atenció amb el seu aire de sàvia profunditat. En tot cas, com he dit abans, les paraules de la belle Madame Delestang em van tenir capficat tot un vespre. Vaig intentar entendre-les, i ho vaig intentar debades, perquè no tenia cap noció de la vida com una empresa que pogués ser mal administrada. Però vaig deixar de capficar-m’hi poc abans de mitjanit, hora a la qual, sense que m’encalcés cap fantasma del passat ni cap visió del futur, baixava pel moll del Vieux Port a trobar la barca dels meus amics pràctics. Sabia on s’estaria esperant la tripulació, en un petit sector d’un canal darrere el fort, a l’embocadura del port. Els molls deserts es veien blancs i eixuts a la llum de la lluna, com si els hagués glaçat l’aire esmolat d’aquella nit de desembre. Un rondaire o dos s’escapolien sense fer soroll; un guarda duaner, com un soldat, amb l’espasa al flanc, patrullava sota els baupresos de la llarga fila de vaixells ancorats davant per davant del mur pla, llarg i lleugerament corb, de cases altes que semblaven un immens edifici abandonat amb innumerables finestres totalment tancades. Només aquí i allà un cafè de mariners, petit i brut, projectava una espurna groga en la blavosa lluïssor de les lloses. Tot passant, se sentia a dins un murmuri profund de veus —i res més. Com estava tot de tranquil, al capdavall dels molls, en l’última nit en què vaig sortir en un creuer de servei com a convidat dels pràctics de Marsella! No arribava a la meva oïda ni una passa, excepte la meva, ni un sospir, ni el ressò d’un murmuri de la gresca habitual que tenia lloc en els indescriptibles carrerons estrets de la Ciutat Vella —i de sobte, amb un esgarrifosa dringadissa de ferro i vidre, l’òmnibus de la Jolliette, que feia l’últim trajecte, va girar la cantonada de la paret cega que dóna, a través de la carretera pavimentada, a la característica massa angular del Fort de Saint Jean. Tres cavalls trotaven junts, amb l’estrèpit de les peülles sobre les llambordes de granit, i darrere seu la màquina groga, escandalosa, trontollava violentament, fantàstica, il·luminada, perfectament buida, i amb el conductor aparentment adormit a la perxa, oscil·lant sobre aquell fantàstic enrenou. Em vaig arrambar contra la paret, tot esbufegant. Va ser una experiència esbalaïdora. Llavors, després de trontollar uns pocs passos a l’ombra del fort, projectant una fosca més intensa que la d’una nit ennuvolada sobre el canal, vaig veure el llumet d’una llanterna en el moll, i vaig ser conscient d’unes figures emboçades que hi feien cap des de diverses direccions. Pràctics de la Tercera Companyia afanyant-se a embarcar. Massa adormits per mostrar-se xerraires, pujaven a bord en silenci. Però es van sentir uns quants grunyits sords i un enorme badall. Algú fins i tot exclama: «Ah! Coquin de sort!» i sospira pesadament davant el seu dur destí.

El patró de la Tercera Companyia (hi havia cinc companyies de pràctics en aquell temps, crec) és el cunyat del meu amic Solary (Baptistin), un home d’espatlles amples i pit profund, d’uns quaranta anys, amb una mirada aguda, franca, que sempre et mira als ulls.

Em saluda amb veu baixa, però cordial: «He, l’ami. Comment ça va?». Amb el bigoti retallat i la cara ben rodona, d’expressió enèrgica i al mateix temps plàcida, és un bell exemplar del meridional tranquil. Perquè existeix aquest tipus en què la volàtil passió meridional es transmuta en força sòlida. És ros, però ningú no el podria confondre amb un nòrdic, fins i tot a la tènue brillantor de la llanterna del moll. Ell val tant com una dotzena dels vostres normands o bretons normals i corrents, però en tota la immensa extensió de les costes mediterrànies no podríeu trobar mitja dotzena d’homes de la seva estampa.

Dret a la canya del timó, es treu el rellotge de sota la jaqueta gruixuda i inclina el cap per veure-s’hi amb l’escassa llum que es projecta dins la barca. És l’hora. La seva veu plaent ordena, en un to tranquil: «Larguez». Un braç sobtadament projectat arrabassa la llanterna del moll —i, estirada per una corda primer, després amb el remolc regular de quatre fortes braçades a proa, la gran barca de mitja coberta, plena d’homes, llisca enfora de l’ombra negra, imponent, del fort. Les aigües obertes de l’avantport brillen sota la lluna com si fossin sembrades amb milions de llunetes, i el solc llarg i blanc hi brilla com una barra gruixuda de plata massissa. Amb el repic ràpid de les politges i un únic glopeig sedós, la vela és inflada per una petita brisa, prou aguda com per haver baixat directament de la lluna glaçada, i la barca, després del renou dels remolcadors, sembla quedar en repòs, envoltada per un misteriós xiuxiueig tan tènue i sobrenatural que deu ser el murmuri dels brillants i aclaparadors raigs de lluna que trenquen com una dutxa de pluja sobre la mar dura i llisa, sense ombres.

Puc recordar bé aquella última nit passada amb els pràctics de la Tercera Companyia. He conegut després l’encanteri de la llum de la lluna a diversos mars i costes —costes de boscos, de roques, de dunes de sorra—, però mai cap màgia tan perfecta en la seva revelació de caràcter insospitat, com si a un hom li fos permès de mirar la natura mística de les coses materials. Durant hores, suposo que cap paraula va ser dita en aquella barca. Els pràctics, asseguts en dos rengles, els uns davant dels altres, s’endormiscaven, amb els braços creuats i el mentó reposant sobre el pit. Mostraven una gran varietat de capells: de tela, de llana, de pell, amb visera, amb orelleres, amb borles, i una o dues gorres pintoresques cofades fins a les celles; un avi, amb el rostre ossat, afaitat, i una nàpia considerable, duia una capa amb una caputxa que el feia semblar un monjo amb cogulla que fos portat ves a saber on per aquella companyia silent de mariners —prou silenciosos com per estar morts.

Els meus dits anhelaven la canya del timó, i en el moment oportú el meu amic, el patró, me’l va lliurar amb el mateix esperit amb què el cotxer de la família deixa portar les regnes al noi en un tram fàcil de la carretera.

Hi havia una gran solitud entorn nostre; els illots del davant, Monte Cristo i el Château d’If, banyats per la llum, semblaven surar cap a nosaltres —tan regular i imperceptible era l’avenç de la nostra barca. «Mantén-la en l’estela de la lluna», em va indicar el patró, en un murmuri, mentre seia feixugament en el senó de popa i encenia la pipa.

L’estació dels pràctics, en un clima com aquell, era només una milla o dues a l’oest dels illots; i ara, a mesura que ens acostàvem al lloc, la barca a la qual anàvem a rellevar va entrar de sobte en el nostre camp de visió, tornant a port, tallant, negra i sinistra, el deixant de la lluna amb una ala atzabeja, mentre que per a ells la nostra vela ha d’haver estat una visió d’una lluminositat blanca i enlluernadora. Sense alterar el curs al més mínim, vam lliscar l’una vora l’altra, a la distància d’un rem. En va sortir una salutació allargassada, sardònica. Immediatament, com per art de màgia, els nostres pràctics endormiscats es van posar drets, en bloc. Un increïble babel de crits benhumorats va esclatar, una xerrameca jocosa, apassionada i voluble, que va durar fins que les barques van ser popa a popa, la seva ara tota lluminosa, mentre nosaltres, amb una vela brillant als nostres ulls, ens tornàvem tots negres a la seva visió, i ens allunyàvem d’ells amb una ala atzabeja. Aquell escàndol extraordinari va cessar gairebé tan de cop com havia començat; primer un n’havia tingut prou i s’havia assegut, llavors un altre, i després tres o quatre de cop; i quan ja s’havien apagat els murmuris i les mitges rialles, el so d’una rialleta càlida va esdevenir audible, persistent, inadvertit. L’avi encaputxat estava ben entretingut dins la seva caputxa.

No s’havia afegit a la cridòria d’acudits, ni s’havia mogut al més mínim. S’havia quedat en silenci al seu lloc, recolzat en el peu del pal. Anteriorment, m’havien donat a entendre que tenia la consideració d’un mariner de segona classe (matelot léger) en la flota que va salpar de Toló per a la conquesta d’Algèria l’any de gràcia de 1830. I, sens dubte, jo havia vist i examinat un dels botons de la seva apedaçada jaqueta marró, l’únic que era de llautó de tots els que duia, pla i prim, amb les paraules Équipages de ligne gravades. Aquella mena de botó, crec, va desaparèixer amb l’últim dels Borbons francesos.

«El guardo de l’època del meu servei naval», va explicar, assentint ràpidament amb la seva testa fràgil, com de voltor. No era gaire probable que hagués recollit aquella relíquia pel carrer. Semblava certament prou vell com per haver combatut a Trafalgar —o, en tot cas, per haver tingut la seva petita part allà com a grumet del polvorí. Poc després que haguéssim estat presentats, m’havia informat en un argot francoprovençal, murmurat de forma trèmula amb les seves mandíbules esdentegades, que quan ell era un «vailet no pas més alt que això» havia vist l’Emperador Napoleó tornant d’Elba. Era de nit, explicava vagament, sense animació, en un indret entre Frejús i Antíbol, a camp obert. Havien encès un gran foc vora una cruïlla. La població de diversos pobles s’havia aplegat allà, vells i joves —fins i tot els nadons, perquè les dones no s’havien volgut quedar a casa. Uns soldats ben alts que duien unes gorres peludes formaven una rotllana, i romanien en silenci de cara la gent; els seus ulls severs i els seus grossos bigotis eren suficients perquè tothom es mantingués a distància. Ell, «com que era un vailet atrevit», es va escapolir de la multitud, arrossegant-se amb les mans i els genolls tan a prop com va gosar de les cames dels granaders, i espiant a través seu va descobrir, dret i perfectament immòbil a la llum del foc, «un tipus petit i gras amb un tricorni, abotonat fins dalt en un abric llarg i recte, amb un rostre gran, pàl·lid, inclinat sobre una espatlla, que semblava una mica un capellà. Tenia les mans entrellaçades darrere l’esquena… Sembla que era l’Emperador», va comentar l’ancià, amb un tènue sospir. L’estava mirant des del terra amb totes les seves forces, quan «el meu pobre pare», que havia estat buscant el noi frenèticament per tot arreu, se li va tirar al damunt i el va estirar per l’orella.

La història sembla una anècdota autèntica. Me la va relatar moltes vegades, fent servir les mateixes paraules. L’avi m’honorava amb una predilecció especial i una mica torbadora. Els extrems es toquen. Ell era, de llarg, el membre més vell d’aquella companyia, i jo era, si puc dir-ho així, el seu nadó temporalment adoptat. Havia estat pràctic més temps del que cap home a la barca podia recordar; trenta, quaranta anys. Ell mateix no semblava estar-ne segur, però es podia esbrinar, va suggerir, als arxius de l’oficina dels pràctics. L’havien jubilat feia uns anys, però sortia per la força del costum; i, com el meu amic el patró de la companyia em va confiar una vegada en un xiuxiueig, «el vell no feia cap mal. No feia nosa». El tractaven amb aspra deferència. L’un i l’altre li dirigirien, adés i ara, alguna insignificant observació, però ningú realment feia cap cas del què tingués a dir. Havia sobreviscut a la seva força, a la seva utilitat, al seu mateix seny. Duia unes mitges d’estam, llargues i verdes, estirades per damunt dels genolls i per sobre els pantalons, una mena de gorro de nit de llana al crani pelat, i esclops de fusta als peus. Sense la capa amb caputxa semblava un pagès. Mitja dotzena de mans s’allargaven per ajudar-lo a pujar, però després el deixaven amb els seus propis pensaments. Naturalment mai no feia cap feina, excepte, potser, amollar alguna corda quan li cridaven: «He, l’Ancien!, deixa anar les drisses aquí, al teu costat» —o alguna requesta fàcil com aquesta.

Ningú no es va adonar de la rialleta dins l’ombra de la caputxa. La va mantenir durant una bona estona amb intens plaer. Òbviament havia conservat intacta la innocència de la ment que es diverteix fàcilment. Però quan la seva hilaritat s’havia esgotat, va fer una observació professional en un to petulant però tremolós:

—No podem esperar gaire feina, en una nit com aquesta.

Ningú no en va fer cas. Era una simple banalitat. Res que fos empès per una vela es podia esperar que arribés a port en una nit ociosa com aquella, d’esplendor somniadora i de quietud espiritual. Hauríem de lliscar sense fer res, d’aquí cap allà, mantenint la nostra posició dins els rumbs designats, i, a menys que una fresca brisa brollés amb l’alba, desembarcaríem abans de la sortida del sol en un petit illot que, a dues milles de nosaltres, brillava com un terròs de llum de lluna congelada, a «fer un mos i destapar una ampolla de vi». El procediment m’era familiar. La robusta barca, buida de la seva tripulació, s’arrauliria amb el seu flanc, boiant i capaç, contra la mateixa roca —tal és l’amenitat perfectament suau de la mar clàssica quan està de bon humor. Fet el mos i begut un glop de vi —era literalment només això, amb aquesta raça abstèmia—, els pràctics matarien el temps picant de peus sobre les lloses de pedra cobertes amb sal de mar i bufant-se els dits glaçats. Un o dos misantrops seurien a part, enfilats a les roques com aus marines d’aspecte humà i d’hàbits solitaris; els sociablement disposats xerrarien escandalosament en petits grups gesticulants; i hi hauria perpètuament un o altre dels meus amfitrions apuntant a l’horitzó buit amb el llarg tub de llautó del telescopi, una peça pesant, d’aspecte assassí i de propietat col·lectiva, que canviava constantment de mans amb moviments brandejants i estabilitzadors. Llavors, cap a migdia (era un torn curt de guàrdia; el torn llarg durava vint-i-quatre hores), una altra barcada de pràctics ens rellevaria —i faríem cap al vell port fenici, dominat, vigilat des de la carena d’un turó polsós i àrid pel pilar a ratlles blanques i vermelles de Notre-Dame de la Garde.

Tot plegat es va esdevenir tal i com jo havia previst a partir de la meva experiència recent. Però també va ocórrer alguna cosa que no havia previst, alguna cosa que em fa recordar la meva última sortida amb els pràctics. Va ser en aquesta ocasió que la meva mà va tocar, per primera vegada, el flanc d’un vaixell anglès.

Amb la sortida del sol, no havia arribat cap brisa fresca, tot i que el ventet va adquirir un perfil més afilat a mesura que el cel de l’est va esdevenir brillant i vitri amb una llum neta, incolora. Va ser mentre érem tots a terra, a l’illot, que el telescopi va captar un vapor, un punt negre com un insecte posat en el tall mateix de l’horitzó marí. Va emergir ràpidament de la línia d’aigua i va avançar amb constància, un casc prim amb una llarga columna de fum que s’allunyava del sol naixent. Vam embarcar d’una revolada, i vam dirigir la barca cap a la nostra presa, però a penes ens movíem tres milles a l’hora.

Era un vapor de càrrega, gros i de primera classe, d’un tipus que ja no es troba al mar —el casc negre, amb la superestructura baixa i blanca, poderosament equipat amb tres pals i una colla de trinquets a proa; dos homes a l’enorme timó —el mecanisme de direcció a vapor no era gens habitual en aquells temps— i, amb ells, tres altres al pont, enfundats en jaquetes blaves gruixudes, amb les cares rubicundes, emboçades, amb gorres amb visera —suposo que tots els seus oficials. Hi ha vaixells que he trobat més d’un cop i he conegut bé de vista, els noms dels quals he oblidat; però el nom d’aquell vaixell, que vaig veure un sol cop, ara fa tants anys, en la clara foguerada d’una alba freda i pàl·lida, no l’he oblidat mai. Com podria —el primer vaixell anglès sobre el flanc del qual vaig posar mai la meva mà! El nom —el llegeixo lletra a lletra a proa— era James Westoll. No és pas gaire romàntic, direu. El nom d’un navilier molt considerable, ben conegut i universalment respectat, del nord del país, crec. James Westoll! Quin nom millor podia tenir un honorable vaixell feiner? Per a mi l’agrupació mateixa de les lletres roman viva, junt amb el sentiment romàntic de la seva realitat, mentre el veia surant immòbil i adquirint una gràcia ideal gràcies a l’austera puresa de la llum.

Llavors n’érem molt a prop, i, amb un impuls sobtat, em vaig oferir a vogar en el bot que va sortir de seguida per portar el pràctic a bord, mentre la nostra barca, bressolada per l’airet que ens havia acompanyat tota la nit, continuava lliscant suaument més enllà de la negra i lluent llargada del vaixell. Unes quantes remades ens van portar al seu costat, i va ser llavors que, per primer cop a la vida, vaig sentir que se m’adreçaven en anglès —la llengua de la meva tria secreta, del meu futur, de llargues amistats, dels afectes més fondos, d’hores de feina i d’hores de lleure, i d’hores solitàries també, de llibres llegits, d’idees encalçades, d’emocions recordades —dels meus veritables somnis! I si (després de ser modelat per ella d’aquesta manera en aquella part de mi que no pot perdre’s) no goso proclamar-la en veu alta com la meva pròpia, és, doncs, en tot cas, la llengua dels meus fills. Així els petits esdeveniments es fan memorables amb el pas del temps. Pel que fa a la qualitat d’aquella crida, no puc dir que fos gaire colpidora. Massa breu per ser eloqüent i mancada de tot encant en el to, va consistir precisament en dues paraules: «Vigila aquí!» grunyides amb veu ronca sobre el meu cap.

Procedien d’un tipus gros i gras (tenia una papada tota peluda, impossible de dissimular), que duia una camisa blava de llana i uns calçons folgats subjectats ben amunt, ben bé fins al nivell de l’estern, per un parell de tirants prou exposats a la vista pública. Com que allà on ell s’estava no hi havia borda, sinó solament una barana i bastiments, vaig poder copsar amb una ullada tota la seva voluminosa persona, des dels peus fins a l’alta corona del seu capell tou negre, que s’asseia com un absurd con amb vorell sobre la seva grossa testa. L’aspecte grotesc i massís d’aquell mariner de coberta (suposo que era això —molt probablement l’encarregat de la llanterna) em va sorprendre moltíssim. El meu itinerari de llegir, somiar i desitjar el mar no m’havia preparat per a un germà marítim com aquell. No em vaig trobar mai més una figura com la seva, excepte en les il·lustracions dels contes més entretinguts del senyor W. W. Jacobs^[20] de gavarres i vaixells de cabotatge; però l’inspirat talent del senyor Jacobs a l’hora de subministrar una diversió il·limitada a partir d’uns mariners pobres i innocents en una prosa que, encara que extravagant en la seva feliç invenció, és sempre artísticament ajustada a la veritat observada, encara no existia. Potser el senyor Jacobs mateix encara no existia. M’imagino que, com a molt, fer riure la seva mainadera era tot el que havia aconseguit en aquella edat primerenca.

Per tant, repeteixo, altres discapacitats a banda, no podia estar preparat per a la visió d’aquella vella marsopa roncadora. L’objecte de la seva concisa requesta era cridar la meva atenció cap a una corda que ell, de forma incontinent, llançava perquè jo l’atrapés. La vaig agafar, tot i que realment no calia, ja que el vaixell s’havia aturat en aquell moment. Llavors tot va anar ben ràpid. El bot va arribar amb un toc lleuger contra el flanc del vapor; el pràctic, agafant-se a l’escala de corda, ja havia pujat a mig camí abans que jo sabés que la nostra tasca d’abordatge era feta; l’estrèpit aspre i esmorteït del transmissor de la sala de màquines em va colpir l’oïda a través de la planxa d’acer; el meu company del bot m’urgia amb un «via fora—empeny fort»; i quan vaig fer pressió contra el flanc llis del primer vaixell anglès que havia tocat mai a la vida, vaig sentir com bategava sota el meu palmell obert.

El vaixell va posar proa a l’oest, apuntant cap al minúscul far de l’escullera de la Jolliette, ben lluny d’allà, a penes distingible contra la terra. El bot ballava una dansa ràpida, giravoltant i esquitxant el solc del deixant; i, girant-me en el seient, vaig seguir el James Westoll amb la mirada. Abans que hagués recorregut un quart de milla va hissar la bandera, tal com prescriuen les regulacions portuàries per als vaixells que entren i surten. Sobtadament, la vaig veure guspirejar i voleiar a l’asta de la bandera. L’Ensenya Vermella!^[21] En l’atmosfera diàfana i incolora que banyava els massissos monòtons i grisos d’aquell país meridional, els illots lívids, el mar d’un blau pàl·lid i vitri, sota el cel pàl·lid i vitri d’aquella freda alba, era, fins allà on podia arribar l’ull, l’única taca de color ardent —com una flama, intensa, i adés tan menuda com la diminuta espurna vermella que el reflex concentrat d’un gran foc encén en el cor clar d’un globus de cristall. L’Ensenya Vermella: aquell bocí de drap simbòlic, protector i càlid, que s’estén per damunt els mars, i que durant tants anys estava destinat a ser l’únic sostre sobre el meu cap.