V

En la carrera del més poc literari dels escriptors, en el sentit que l’ambició literària no ha entrat mai en el món de la seva imaginació, l’aparició del primer llibre és un esdeveniment bastant inexplicable. En el meu cas, no puc fer-lo remuntar a cap causa mental o psicològica que pugui assenyalar i a la qual pugui agafar-me. Essent el més gran dels meus talents una consumada capacitat per no fer res, ni tan sols puc assenyalar l’avorriment com un estímul racional per agafar la ploma. La ploma, en tot cas, era allà, i no hi ha res de meravellós en això. Tothom té una ploma (el fred acer dels nostres dies) a casa seva, en aquesta època il·lustrada de segells d’un penic i postals de mig penic. De fet, aquesta era l’època en què mitjançant la postal i la ploma el senyor Gladstone havia fet guanyar reputació a una novel·la o dues^[11]. I jo també tenia una ploma rodolant per algun lloc —la ploma d’un mariner en terra, rarament utilitzada i agafada a contracor, la ploma aspra amb la tinta seca d’intents abandonats, de respostes demorades més enllà del que la decència permetia, de cartes començades amb infinita desgana, i posposades de sobte fins al dia següent o, si us plau per força, fins a la setmana següent! La ploma deixada, descuidada, abandonada a la més lleugera provocació i, només quan la necessitat extrema t’hi empeny, buscada sense cap entusiasme, amb una ànsia superficial, malhumorada, amb l’esperit mal educat de «On punyetes ha anat a parar aquest carai de ploma?». On era? Podria haver estar reposant darrere el sofà durant un dia o dos, perquè l’anèmica filla de la dispesera (tal com ho hauria expressat Ollendorff^[12]), tot i que admirablement neta i polida, tenia una manera senyorial i descurada d’abordar els seus deures domèstics. O fins i tot podria haver estar descansant delicadament sobre la punta, vora la pota de la taula, de manera que en recollir-la hauria mostrat un bec badat i ineficient, que hauria descoratjat qualsevol home d’instints literaris. Però no pas a mi! «No importa. Farà el seu fet».

Oh dies sense engany! Si algú m’hagués dit llavors que una família devota, que tenia una idea en general exagerada del meu talent i de la meva importància, entraria en un estat de tremolor i de neguit pels escarafalls que jo hauria fet a causa de la sospita que algú havia tocat la meva sacrosanta ploma d’autor, jo no hauria condescendit a fer ni tan sols un somriure desdenyós d’incredulitat. Hi ha imaginacions massa improbables per ser advertides, massa salvatges per ser acollides amb indulgència, massa absurdes per respondre-hi amb un somriure. Potser, si aquell profeta del futur hagués estat un amic, m’hauria entristit secretament. «Ai las!» hauria pensat, mirant-me’l amb un posat impassible, «el pobre noi s’ha tornat boig».

M’hauria entristit, sens dubte; perquè en aquest món on els periodistes llegeixen els senyals del cel, i el vent del cel mateix, bufant allà on vol, ho fa sota la profètica direcció de l’oficina meteorològica, però on els secrets dels cors humans no poden ser captats ni resant ni tafanejant, era infinitament més probable que els més assenyats dels meus amics alimentessin el germen d’una bogeria incipient que no pas que jo em tornés un escriptor d’històries.

Examinar amb admiració els canvis del propi jo és una recerca fascinant per als moments de lleure. El camp és tan ample, les sorpreses tan variades, el tema tan ple d’indicis curiosos, encara que poc aprofitables, pel que fa a l’obra de forces invisibles, que mai no te’n canses fàcilment. No estic parlant aquí dels megalòmans que descansen inquiets sota la corona de la seva vanitat infinita —els quals realment mai no descansen en aquest món, i quan en són fora continuen neguitosos i rabiosos en els moments difícils de la seva última estança, on tots els homes han de jeure en obscura igualtat. Ni estic pensant en aquelles ments ambicioses que, sempre anhelant alguna mena d’engrandiment, no poden dedicar el temps necessari a una mirada desinteressada, impersonal, sobre ells mateixos.

I és una llàstima. Tenen mala sort. Aquestes dues menes de persones —juntament amb el bàndol molt més gran dels totalment mancats d’imaginació, d’aquells éssers malaurats en la mirada buida i cega dels quals (tal i com ho ha expressat un gran escriptor francès)^[13] «l’univers sencer s’esvaeix en el no-res»—, es perden, potser, l’autèntica tasca dels homes com nosaltres, el dia dels quals se’ns fa curt en aquesta terra, i que és l’estança d’opinions en conflicte. La visió ètica de l’univers ens implica, al cap i a la fi, en contradiccions tan cruels i absurdes —on els últims vestigis de la fe, l’esperança i la caritat, i fins i tot de la raó mateixa, semblen a punt de perir—, que he arribat a sospitar que el propòsit de la creació no pot ser, de cap de les maneres, ètic. Creuria càndidament que el seu objecte és purament espectacular: un espectacle de temor, d’amor, d’adoració o d’odi, si voleu, però des d’aquest punt de vista —i solament des d’aquest punt de vista— mai de desesper! Aquelles visions, delicioses o bé punyents, són una finalitat moral en elles mateixes. La resta és cosa nostra —el riure, el plor, la tendresa, la indignació, la summa tranquil·litat d’un cor enfortit, la curiositat desinteressada d’una ment subtil— tot això és cosa nostra! I la incansable atenció altruista a cada fase de l’univers vivent, tal com és reflectida en la nostra consciència, pot ser que sigui la tasca que ens ha estat assenyalada en aquesta terra —una tasca en què el destí potser no hi ha compromès res més per part nostra, excepte la nostra consciència, dotada amb una veu que pugui deixar testimoni fefaent de la meravella visible, del terror obsessiu, de la passió infinita i de la il·limitable serenitat; de la llei suprema i del misteri perdurable del sublim espectacle.

Chi lo sa? Pot ser veritat. Des d’aquest punt de vista, hi ha lloc per a tota religió, excepte per al credo capgirat de la impietat, la màscara i la capa d’àrida desesperació; n’hi ha per a cada alegria i per a cada pena, per a cada somni bell, per a cada esperança caritativa. El gran propòsit és romandre fidel a les emocions convocades des de les profunditats encerclades pel firmament d’estrelles, el nombre infinit i les esgarrifoses distàncies de les quals poden moure’ns al riure o al plor (¿era la Morsa o el Fuster, en aquell poema^[14], que «plorava en veure tals quantitats de sorra»?), o bé, altra vegada, a un cor degudament endurit, poden no importar-li gens.

Aquesta citació casual, que se m’ha acudit a partir d’un poema ple de mèrit, em porta a remarcar que, en la concepció d’un univers purament espectacular, on la inspiració de tota mena té una existència racional, tota mena d’artista hi troba el seu lloc natural; i entre ells el poeta, com el visionari par excellence. Fins i tot l’escriptor en prosa, que en la seva menys noble i més fatigosa tasca hauria de ser un home amb el cor endurit, hi mereix un lloc, sempre que miri amb els ulls clars i s’abstingui de la rialla en la seva veu, sempre que no sigui ell qui rigui o plori. Sí! Fins i tot ell, l’artista prosaic de ficció, que després de tot no és sinó una veritat sovint extreta d’un pou i vestida amb l’hàbit pintat de frases imaginades —fins i tot ell té el seu lloc entre els reis, els demagogs, els capellans, els xarlatans, els ducs, les girafes, els ministres, els fabians, els paletes, els apòstols, les formigues, els científics, els cafres, els soldats, els mariners, els elefants, els advocats, els dandis, els microbis i les constel·lacions d’un univers l’increïble espectacle del qual és una finalitat moral en ella mateixa.

Aquí percebo (sense voler ofendre ningú) el lector assumint una expressió subtil, com si se’m veiés el llautó. Em prenc la llibertat del novel·lista per observar la ment del lector formulant l’exclamació: «Ja hi som! Aquest paio parla pro domo».

Certament no era la intenció! No era conscient que estigués amagant res. Però, després de tot, per què no? Els bonics patis de la Casa de l’Art estan atapeïts d’humils criats. I no hi ha criat tan devot com aquell a qui se li permet seure al llindar. Els companys que han entrat a dins tenen tendència a pensar massa en ells mateixos. Aquesta última observació, em plau d’afirmar, no és pas maliciosa, tal com la defineix la llei del libel. És un comentari just sobre una qüestió d’interès públic. Però és igual! Pro domo. Que així sigui. Escombrar cap a casa, tant que vous voudrez. I tanmateix és veritat que no estava de cap manera ansiós per justificar la meva existència. L’intent hauria estat no només innecessari i absurd, sinó gairebé inconcebible, en un univers purament espectacular, on no pot sorgir de cap manera cap necessitat tan desagradable. Per mi n’hi ha prou amb dir (i ho dic amb una certa extensió en aquestes pàgines): J’ai vécu. He viscut, obscur entre les meravelles i els terrors del meu temps, com l’Abbé Sieyes, l’autor de les paraules citades, va aconseguir viure a través de les violències, els crims i els entusiasmes de la Revolució Francesa. J’ai vécu, com sospito que la majoria de nosaltres aconseguim d’existir, esquivant pels pèls totes les variades formes de destrucció, salvant el meu cos, això és clar, i potser la meva ànima també, però no sense rebre algun dany, aquí i allà, a la fina vora de la meva consciència, aquesta relíquia familiar de les èpoques, de la raça, del grup, de la família, acolorible i plàstica, afaiçonada per les paraules, les mirades, els actes, i fins i tot pels silencis i les abstencions que envolten la infantesa; tenyida amb un patró complet d’ombres delicades i de colors crus per les tradicions, les creences o els prejudicis heretats —inexplicables, despòtics, persuasius, i sovint, en la seva textura, romàntics.

I sovint romàntics…! La qüestió, tanmateix, és evitar que aquests records es tornin en confessions, una forma d’activitat literària desacreditada per Jean-Jacques Rousseau a compte de l’extrema minuciositat amb què va dur a terme la justificació de la seva pròpia existència; perquè que aquest era el seu propòsit és visible de forma palpable, fins i tot grollera, per a un ull exempt de prejudicis. Però, fixeu-vos-hi, no era un escriptor de ficció. Era un moralista càndid, com es demostra clarament pel fet que els seus aniversaris són celebrats amb marcat èmfasi pels hereus de la Revolució Francesa, que no va ser un moviment polític en absolut, sinó un gran esclat de moralitat. No tenia cap imaginació, com la lectura més casual d’Émile demostrarà. No era un novel·lista, la primera virtut del qual és l’exacta comprensió dels límits traçats per la realitat de l’època al joc de la seva invenció. La inspiració ve de la terra, que té un passat, una història, un futur, i no pas del cel, fred i immutable. Un escriptor de prosa imaginativa (fins i tot més que qualsevol altra mena d’artista) es troba confessat en les seves obres. La seva consciència, el seu profund sentit de les coses, legítimes i il·legítimes, li confereix la seva actitud davant del món. És cert que tothom que agafa paper i llapis perquè el llegeixin estranys (a no ser que sigui un moralista, el qual, parlant en general, no té cap consciència, excepte la que s’esforça a produir per a ús d’altri) no pot parlar de res més. El senyor Anatole France, el més eloqüent i just dels prosistes francesos, diu que finalment hem de reconèixer que, «mancant-nos la resolució per mantenir la nostra pau, només podem parlar de nosaltres mateixos».

Aquesta observació, si ho recordo bé, va ser feta en el curs d’un combat dialèctic amb el desaparegut Ferdinand Brunetière sobre els principis i les regles de la crítica literària. Com convenia a un home a qui devem la memorable dita: «El bon crític és aquell que relata les aventures de la seva ànima entre obres mestres», el senyor Anatole France mantenia que no hi havia regles ni principis. I pot ser ben cert. Regles, principis i pautes moren i desapareixen cada dia. Potser, a hores d’ara, tots són morts i desapareguts. Aquests, més que mai, són dies valents, lliures, de fites destruïdes, mentre les ments enginyoses estan ocupades a inventar la forma dels nous fars que, és reconfortant pensar, es col·locaran ara en els llocs antics. Però el que és interessant per a un escriptor és posseir la certesa interior que la crítica literària no morirà mai, perquè l’home (tan diversament definit) és, abans que res, un animal crític. I en la mesura que ments distingides estan disposades a tractar-la amb l’esperit de la gran aventura, la crítica literària ens apel·larà amb tot l’encant i el seny d’un relat ben contat de l’experiència personal.

Especialment per als anglesos, d’entre totes les races de la terra, una tasca, qualsevol tasca, empresa amb esperit aventurer adquireix un mèrit romàntic. Però els crítics, per norma, exhibeixen més aviat poc esperit aventurer. Prenen riscos, és clar —difícilment podem viure sense. El pa nostre de cada dia ens és servit (tanmateix escassament) amb un pessic de sal. Altrament, emmalaltiríem a causa de la dieta que pregonem, i això seria no només impropi, sinó impiu. D’impietat d’aquella o de qualsevol altra mena, Déu nos en guard! Un ideal de mena reservada, al qual ens adherim des d’un sentit de la propietat, des de la timidesa, potser, o la cautela, o simplement des del cansament, indueix, sospito, alguns crítics a amagar el costat aventurer de la seva vocació, i llavors la crítica esdevé una mera «notícia», per dir-ho així, la relació d’un viatge on no caldria anotar res més que les distàncies i la geologia d’un nou país; on les visions fugaces de bèsties estranyes, els perills del mar i de la terra, les fugides pels pèls, i els patiments (oh, els patiments, també! No tinc cap dubte dels patiments) del viatger són curosament obviats; cap indret ombriu, cap planta fruitosa no és mai esmentada tampoc; de manera que tota l’actuació sembla una mera proesa d’agilitat per part d’una ploma entrenada a córrer en un desert. Un espectacle cruel —una aventura ben deplorable! «La vida», en les paraules d’un pensador immortal, d’origen, diria, bucòlic, però el nom perible del qual s’ha perdut al culte de la posteritat —«la vida no són tot cerveses i joc de bitlles». Ni ho és escriure novel·les. No ho és, realment. Je vous donne ma parole d’honneur que no-ho-és. En absolut. Sóc així d’emfàtic perquè fa alguns anys, recordo, la filla d’un general…

Les revelacions sobtades del món profà han d’haver arribat, adés i ara, als ermitans en les seves cel·les, als monjos de clausura de l’edat mitjana, així com a savis solitaris, homes de ciència i reformadors; les revelacions del judici superficial del món devien resultar xocants a les ànimes concentrades en una labor amarga en pro de la santedat, del coneixement o de la temprança, diguem-ho així, o de l’art, encara que sigui només l’art de contar acudits o de tocar la flauta. D’aquesta manera se’m va aparèixer la filla del general —o més aviat, hauria de dir que ho va fer una de les filles del general. Eren tres, aquestes dames solteres, d’edats agradablement esgraonades, que portaven una granja veïna en una ocupació conjunta i més o menys militar. La més gran feia la guerra contra la decadència de costums entre la canalla del poble, i executava atacs frontals sobre les mares del poble per tal de conquerir els compliments. Sona fútil, però era realment una guerra per una idea. La segona escaramussava i explorava per tota la contrada; i era la que reclamava un dret de reconeixement a la meva taula —vull dir que era la que portava coll alt.

En realitat, venia a visitar la meva dona amb el suau esperit d’una cortesia de tarda, però amb la seva habitual determinació marcial. Va entrar amb decisió a la meva habitació, tot brandant el seu bastó… Però no, no cal exagerar. No és la meva especialitat. No sóc un escriptor humorístic. Amb tota sobrietat, doncs, del que estic segur és que duia un bastó a punt de brandar.

Cap rasa ni cap muralla rodejaven la meva estança. La finestra era oberta; la porta, també, era oberta a la millor amiga de la meva obra, la càlida i quieta llum del sol sobre els amples camps, que s’estenien al meu voltant, infinitament útils; però, a dir veritat, ja feia setmanes que no sabia si el sol brillava damunt la terra i si les estrelles del cel encara es movien dins els seus cursos assenyalats. Llavors dedicava uns dies del temps assignat als últims capítols de la novel·la Nostromo, una narració d’una regió litoral imaginària (però certa), que encara és esmentada, adés i ara, i sens dubte amb amabilitat, a vegades en connexió amb la paraula «fracàs» i a vegades en conjunció amb la paraula «sorprenent». No tinc opinió sobre aquesta discrepància. És la mena de diferència que no es pot resoldre mai. Tot el que sé és que, durant vint mesos, descuidant les alegries comunes de la vida que els toquen en sort als més humils en aquesta terra, jo, com l’antic profeta^[15], havia «lluitat amb el Senyor» per la meva creació, pels promontoris de la costa, per la foscor del Golf Plàcid, per la llum sobre la neu, pels núvols al cel, i per l’alè de vida que calia insuflar en els cossos d’homes i dones, de llatins i saxons, de jueus i gentils. Són, potser, paraules fortes, però és difícil de caracteritzar altrament la intimitat i la tensió d’un esforç creatiu en el qual la ment, la voluntat i la consciència estan plenament compromesos, hora rere hora, dia rere dia, lluny del món, i en què s’exclou tot allò que fa la vida realment estimable i agradable —una cosa per a la qual només pot trobar-se un paral·lel material en l’inacabable esforç ombrívol de la travessia hivernal, en direcció a l’oest, del Cap d’Hornos. Perquè aquest és, també, el combat dels homes amb la força del seu Creador, dins un gran aïllament del món, sense els atractius i els consols de la vida, una lluita solitària lliurada sota el sentiment d’una petitesa desigual, i no pas per a obtenir cap recompensa adequada, sinó per al mer guany d’una longitud. I tanmateix una certa longitud, un cop guanyada, no pot ser disputada. El sol i les estrelles i la forma de la teva terra són els testimonis del teu guany; mentre que un grapat de pàgines, sense que importi fins a quin punt te les hagis fet teves, no són, en el millor dels casos, sinó un obscur i qüestionable botí. Vet-ho aquí. «Fracàs» —«Sorprenent»: tria’n una; o potser les dues, o cap— un mer cruixit i aleteig de trossos de paper que sedimenten de nit, indistingibles, com els flocs de neu d’un gran munt destinats a fondre’s a la claror del sol.

—Bona tarda!

Era la salutació de la filla del general. No havia sentit res —cap cruixit, ni cap passa. Només havia sentit, un moment abans, una mena de premonició del mal; vaig tenir la sensació d’una presència poc propícia —solament aquella advertència i res més. Aleshores va arribar el so de la veu i la batzegada com d’una terrible caiguda des d’una gran alçada— una caiguda, diguem, des del núvol que surava més alt, en gentil processó per damunt dels camps, en el tènue aire de ponent d’aquella tarda de juliol. Em vaig alçar ràpidament, és clar; en altres paraules, vaig saltar de la cadira estabornit i estupefacte, amb els nervis tremolant pel dolor de ser arrencat d’un món i llançat en un altre de perfectament educat.

—Oh! Bona tarda! Que no seurà?

Això és el que vaig dir. Aquest record esgarrifós però, us ho asseguro, perfectament veritable us diu més del que no faria un volum sencer de confessions à la Jean Jacques Rousseau. Observeu! No li vaig fer crits, ni vaig començar a moure els mobles, ni vaig tirar-me a terra i donar puntades de peu, ni em vaig permetre donar a entendre, de cap altra manera, l’espantosa magnitud del desastre. Tot el món de Costaguana (el país, deveu recordar, de la meva narració litoral), els homes, les dones, els promontoris, les cases, les muntanyes, les ciutats, el campo (no hi havia ni un maó, pedra o gra de sorra del seu sòl que jo no hagués posat a lloc amb les meves pròpies mans); tota la història, la geografia, la política, les finances; la riquesa de la mina de plata de Charles Gould, i l’esplendor del magnífic Capataz de Cargadores, el nom del qual, cridat dins la nit (el Dr. Monygham el va sentir passar per damunt seu, en la veu de Linda Viola), dominava, fins i tot després de mort, el golf fosc que contenia les seves conquestes de tresors i d’amors —tot això havia baixat estavellant-se sobre les meves orelles.

Vaig tenir la sensació que no podria recollir-ne mai els bocins —i en aquell mateix instant jo estava dient:

—Que no seurà?

El mar és una medicina potent. Mireu què pot fer l’aprenentatge a l’alcàsser de coberta, fins i tot en un vaixell mercant! Aquest episodi us hauria de donar una nova perspectiva respecte dels mariners anglesos i escocesos (una gent molt caricaturitzada) que van tenir l’última paraula en la formació del meu caràcter. No hi ha res com la modèstia, però enmig d’aquest desastre crec que he fet honor als seus senzills ensenyaments. «Que no seurà?». Molt escaient; molt escaient, sens dubte. Va seure. La seva mirada divertida s’extraviava per tota l’habitació.

Hi havia pàgines del manuscrit damunt i davall la taula, una pila de còpies passades a màquina damunt una cadira, fulls solts que havien voleiat cap a racons llunyans; hi havia pàgines vives, pàgines ratllades i ferides, pàgines mortes que haurien de ser cremades al capdavall del dia —les restes d’un cruel camp de batalla, d’una llarga, llarga i desesperada batalla. Ben llarga! Suposo que de vegades me n’anava a dormir, i m’aixecava el mateix nombre de vegades. Sí, suposo que dormia, i menjava el que em posaven al davant, i que en ocasions adequades parlava de forma intel·ligible a la meva família. Però no havia sigut mai conscient del flux uniforme de la vida quotidiana, que feia fàcil i silenciosa per a mi un afecte silent, vigilant, incansable. Sens dubte, em semblava que havia estat assegut en aquella taula, durant dies i nits, envoltat per les restes d’una batalla desesperada. M’ho semblava a causa de l’intens cansament del qual aquella interrupció m’havia fet conscient —l’espantosa desil·lusió d’una ment que s’adona, de cop, de la futilitat d’una tasca enorme, unida a una fatiga corporal que cap quantitat normal de treball físic dur podria explicar mai. He dut sacs de blat a l’esquena, vinclat gairebé per la meitat sota els baus de la coberta d’un vaixell, de les sis del matí fins a les sis del vespre (amb una hora i mitja per als àpats), i per tant ho he de saber.

I m’encanten les lletres. Sóc gelós del seu honor i estic preocupat per la dignitat i la gràcia del seu servei. Jo era, molt probablement, l’únic escriptor que aquella pulcra dama havia atrapat mai en l’exercici del seu ofici, i em dolia no ser capaç de recordar quan va ser l’última vegada que em vaig vestir, i com. Sens dubte que, en l’essencial, devia estar presentable. La fortuna de la casa incloïa un parell d’ulls de color gris-blau que vetllaven perquè així fos. Però em sentia, d’alguna manera, tan llardós com un lépero^[16] de Costaguana després d’un dia lluitant als carrers, tot emmatxucat i desendreçat de cap a peus. I em temo que parpellejava estúpidament. Tot això era dolent per a l’honor de les lletres i per a la dignitat del seu servei. Vista de forma borrosa a través de la pols del meu univers enfonsat, la bona senyora es mirava l’habitació amb una serenitat lleument divertida. I somreia. De què carai reia? Va observar casualment:

—Em temo que l’he interromput.

—De cap manera.

Va acceptar la negativa de perfecta bona fe. I era estrictament cert. Interrompre’m, i ara! M’havia robat almenys vint vides, cadascuna infinitament més punyent i real que la seva, perquè eren informades amb passió, posseïdes de conviccions, implicades en grans afers creats a partir de la meva pròpia substància per a una finalitat ansiosament meditada.

Va restar en silenci per un instant. Llavors va dir, amb una última mirada entorn de les restes de la batalla:

—I vostè seu aquí per escriure la seva, la seva…

—Jo… què? Oh, sí! Sec aquí tot el dia.

—Deu ser perfectament deliciós.

Suposo que, no essent ja gaire jove, jo devia estar a punt de tenir un vessament cerebral; però ella havia deixat el seu gos al porxo, i el gos del meu noi, patrullant el camp del davant, l’havia espiat de lluny. El gos va venir de dret, rabent com una canonada, i el soroll de la lluita que va esclatar de cop a les nostres orelles va ser més que suficient per conjurar qualsevol atac d’apoplexia. Vam sortir corrents i vam separar els gallards animals. Després li vaig dir a la dama on trobaria la meva dona —allà mateix, sota els arbres. Va assentir i se’n va anar amb el seu gos, deixant-me consternat davant la mort i devastació que tan lleugerament havia provocat —i amb el so esgarrifosament instructiu del mot «deliciós» que persistia a les meves oïdes.

Això no obstant, més tard, la vaig escortar degudament fins al barri. Volia ser educat, és clar (al capdavall, què són vint vides en una simple novel·la que, per culpa seva, calgués ser rude amb una dama?), però sobretot, per adoptar el bon i ferm estil ollendorffià, no volia que el gos de la filla del general lluités altra vegada (encore) amb el fidel gos del meu fill petit (mon petit garçon). ¿Tenia por que el gos de la filla del general fos capaç de vèncer (vaincre) el gos del meu noi? No, no tenia por… Però deixem estar el mètode Ollendorff. Encara que adequat i aparentment inevitable quan em refereixo a res que pertanyi a la dama, és inadequat pel que fa a l’origen, el caràcter i la història del gos; perquè el gos era un regal per al noi d’un home per a qui les paraules no tenien cap vàlua ollendorffiana, un home gairebé infantil en els moviments impulsius del seu geni instintiu, el més resolut dels impressionistes verbals, que utilitzava el seu enorme talent per al sentiment directe i per a l’expressió adequada amb una gran sinceritat i una convicció tan forta com, potser, no plenament conscient. El seu art no va obtenir, em temo, tot el crèdit que la seva gens sofisticada inspiració mereixia. Em refereixo al desaparegut Stephen Crane, l’autor de La insígnia roja del coratge, una obra d’imaginació que va trobar el seu breu moment de celebritat en l’última dècada del segle passat. Van seguir altres llibres. No gaires. No va tenir temps. Era un talent individual i complet que no va obtenir sinó un reconeixement poc generós, una mica desdenyós, del món en general. En el seu cas, és dubtós si cal lamentar la seva mort prematura. Com un dels homes de la seva narració «Bot salvavides», tenies la sensació que era d’aquells a qui el fat rarament permet fer un aterratge segur després de molt de treball i d’amargor remant. Confesso que tinc un afecte perdurable per aquella figura enèrgica, delicada, fràgil, intensament viva i fugaç. Jo li agradava, fins i tot abans que ens coneguéssim, per la força d’una pàgina o dues de la meva obra, i després que ens haguéssim conegut estic content de pensar que encara li agradava. Solia indicar-me, amb una gran seriositat, i fins i tot amb una certa severitat, que «un noi hauria de tenir un gos». Sospito que estava sorprès per la meva desatenció cap a les obligacions paternes.

Al capdavall, va ser ell qui ens va proporcionar el gos. Molt poc després, un dia, després de jugar amb el noi a la catifa durant pràcticament una hora amb la més intensa absorció, va alçar el cap i va declarar fermament: «Li ensenyaré al teu noi a muntar». Però això no havia de passar. No va tenir temps. Però vet aquí el gos —ara un gos vell. Ample i baix sobre unes potes tortes, amb un cap negre en un cos blanc i una ridícula taca negra a l’altre extrem, provoca, quan camina fora de casa, somriures no del tot cruels. Grotesc i captivador en tota l’aparença, la seva actitud habitual és dòcil, però el seu temperament es revela inesperadament bel·licós en presència de la seva espècie. Mentre jeu a la vora del foc, el cap ben amunt, i la mirada fixa i llunyana, dirigida cap a les ombres de l’habitació, assoleix una colpidora noblesa de posa dins la consciència tranquil·la d’una vida immaculada. Ha criat un nadó, i ara, després de veure la seva primera remesa a escola, n’està criant un altre amb la mateixa devoció conscienciosa, però amb una més deliberada gravetat de maneres, senyal de més gran saviesa i d’experiència més madura, però també de reumatisme, em temo. Des del bany matinal fins a les cerimònies del vespre al bressol, estàs per la petita criatura bípeda de la teva adopció, i tu mateix ets tractat en l’exercici de les teves obligacions amb tota l’atenció possible, amb infinita consideració, per tothom de casa —fins i tot com se’m tracta a mi; només tu t’ho mereixes més.

La filla del general us diria que deu ser «perfectament deliciós».

Ah, vell gos! Ella no et va sentir mai udolar amb dolor agut (és aquella pobra orella esquerra) mentre, amb increïble autocontrol, conserves una rígida immobilitat per por de tirar a terra la petita criatura de dues cames. Ella no ha vist mai el teu somriure resignat quan la petita criatura bípeda, en ser interrogada severament: «Què li fas, al gos?», contesta, amb una mirada ampla, innocent: «Res. Només estimar-lo, mareta meva!».

La filla del general no coneix, bon gos, els termes secrets de les tasques imposades a un mateix, ni el dolor que es pot amagar en la recompensa mateixa d’un rígid autocontrol. Però hem viscut plegats molts anys. Ens hem fet grans, també; i tot i que la nostra obra encara no està prou acabada, ens podem permetre, adés i ara, una petita introspecció davant el foc —meditant sobre l’art de criar nadons i sobre la perfecta delícia d’escriure històries en què tantes vides vénen i van, al cost d’una que s’esmuny imperceptiblement.