III

El fet que el meu oncle-avi Nicolau B., en companyia de dos altres espantaocells, militars i famolencs, devorés en un bosc llòbrec un malaurat gos lituà simbolitzava, en la meva imaginació infantil, tot l’horror de la retirada de Moscou, i la immoralitat pròpia de l’ambició d’un conqueridor. Una aversió extrema per aquell episodi censurable ha tenyit les visions que tinc respecte al caràcter i als assoliments de Napoleó el Gran —i que no cal dir que són desfavorables. Era moralment reprensible que aquell gran capità induís un ingenu cavaller polonès a menjar gos, tot fent néixer en el seu pit una falsa esperança d’independència nacional. El destí d’aquella nació crèdula ha estat passar gana durant més d’un centenar d’anys, a base d’una dieta de falses esperances —i, bé, de gos. Quan hi penses, és un règim singularment verinós. Un cert orgull per la constitució nacional que ha sobreviscut a una llarga sèrie de plats com aquests és realment excusable.

Però prou de generalitzar. Tornant als detalls, el senyor Nicolau B. va fer la confidència a la seva cunyada (la meva àvia), a la seva manera misantròpica i lacònica, que aquest sopar als boscos havia estat gairebé «la seva mort». Això no és sorprenent. El que em sorprèn és que, d’aquesta història, se’n sentís a parlar; perquè l’oncle-avi Nicolau diferia en això de la generalitat dels militars del temps de Napoleó (i potser de tots els temps), en el sentit que no li agradava parlar de les seves campanyes, que van començar a Friedland i van acabar en algun lloc de les rodalies de Bar-le-Duc. La seva admiració pel gran Emperador era sense reserva, en tot menys en l’expressió. Com la religió en els homes seriosos, era un sentiment massa profund per ser mostrat davant un món de poca fe. A banda d’això, semblava tan completament desproveït d’anècdotes militars com si a penes hagués vist mai un soldat a la seva vida. Orgullós de les condecoracions guanyades abans que tingués vint-i-cinc anys, refusava portar els galons al trau a la manera que es practica fins avui mateix a Europa, i fins i tot no estava gaire disposat a mostrar les insígnies en ocasions festives, com si volgués amagar-les per por de semblar fanfarró.

«N’hi ha prou que les tingui», solia murmurar. En el curs de trenta anys només van ser vistes sobre el seu pit dues vegades —en unes felices noces de la família i en el funeral d’un vell amic. Que les noces que van ser honorades d’aquesta manera no eren les noces de la meva mare només ho vaig saber molt més tard a la vida, massa tard per sentir rancúnia cap al senyor Nicolau B., que va saludar el meu naixement amb una llarga carta de felicitació que contenia la profecia següent: «Veurà temps millors». Fins i tot en el seu cor amargat hi vivia una esperança. Però no era un autèntic profeta.

Era un home d’estranyes contradiccions. Tot i que va viure durant molt anys a casa del seu germà, una casa amb moltes criatures, una casa plena de vida, d’animació, sorollosa pel constant anar i venir de molts convidats, va mantenir els hàbits de solitud i de silenci. Considerat com obstinadament reservat en tots els seus propòsits, en realitat era víctima de la més dolorosa irresolució en tots els afers de la vida civil. Sota el seu comportament taciturn i flegmàtic s’amagava una facultat d’efímera ira apassionada. Sospito que no tenia talent per a la narrativa; però semblava proporcionar-li una ombrívola satisfacció declarar que era l’últim home que va travessar el pont del riu Elster després de la batalla de Leipzig. Per por que alguna consideració favorable al seu valor fos posada en el fet, condescendia a explicar com va arribar a passar. Sembla que, poc després que comencés la retirada, va ser enviat a la ciutat on algunes divisions de l’exèrcit francès (entre elles el cos d’exèrcit polonès del príncep Józef Poniatowski), encallades desesperadament als carrers, estaven sent simplement exterminades per les tropes de les Potències Aliades. Quan se li preguntava què va ser tot allò, el senyor Nicolau B. murmurava només una paraula: «una carnisseria». Havent lliurat el missatge al Príncep, de seguida se’n va anar corrents a retre compte de la seva missió al superior que l’hi havia enviat. Mentrestant, l’avenç de l’enemic havia envoltat la ciutat; li van disparar des d’unes cases i va ser perseguit tot el camí fins a la vora del riu per una turba desordenada de dragons austríacs i hússars prussians. El pont havia estat minat de bon matí, i la seva opinió era que la visió dels homes a cavall convergint des de molts costats en la persecució de la seva persona alarmaria l’oficial al comandament dels sapadors i causaria l’encesa prematura de les càrregues. Encara no havia fet més de dos-centes metres a l’altre costat quan va sentir el so de les explosions fatals. El senyor Nicolau B. concloïa la seva narració escarida amb la paraula «imbècil», pronunciada amb summa deliberació. Certificava la seva indignació davant la pèrdua de tants milers de vides. Però la seva fisonomia flegmàtica s’il·luminava quan parlava de la seva única ferida, amb alguna cosa que s’assemblava a la satisfacció. Comprendreu que hi havia alguna raó per això quan sapigueu que va ser ferit al taló. «Com Sa Majestat l’Emperador Napoleó mateix», recordava als oients, amb simulada indiferència. No hi pot haver cap dubte que la indiferència era simulada, si pensem en quina mena ben distingida de ferida era. Crec que en tota la història de l’art militar només hi ha tres guerrers, que se sàpiga públicament, que hagin estat ferits al taló: Aquil·les i Napoleó —semidéus sens dubte—, als quals la pietat familiar d’un indigne descendent afegeix el nom d’un simple mortal, Nicolau B.

Durant els Cent Dies, el senyor Nicolau B. s’estava amb un parent llunyà nostre, propietari d’una petita finca a Galítsia. Com hi va arribar, travessant tota una Europa en armes, i després de quines aventures, em temo que no ho sabrem mai. Tots els seus papers van ser destruïts poc després de la seva mort; però si hi havia entre ells, com afirmava ell, un concís registre de la seva vida, llavors estic quasi segur que no ocupava gaire més de mig foli. Aquest parent nostre va resultar ser un oficial austríac que havia deixat el servei després de la batalla d’Austerlitz. A diferència del senyor Nicolau B., que amagava les condecoracions, a ell li agradava mostrar el seu honorable llicenciament en què era esmentat com unschreckbar («valent») davant l’enemic. Cap conjunció podia semblar menys prometedora, i tanmateix roman en la tradició familiar que aquests dos es van entendre molt bé en la seva solitud rural.

Quan li preguntaven si, durant els Cents Dies, no havia estat seriosament temptat de tornar-se’n a França i posar-se al servei del seu estimat Emperador, el senyor Nicolau B. solia murmurar: «No tenia diners. No tenia cap cavall. I era massa lluny per anar-hi a peu».

La caiguda de Napoleó i la ruïna de les esperances nacionals va afectar de forma adversa el caràcter del senyor Nicolau B. No va gosar tornar a la seva província. Però hi havia també una altra raó, per això. El senyor Nicolau B. i el seu germà —el meu avi matern— havien perdut el pare ben aviat, mentre encara eren criatures. La seva mare, que era prou jove i de bona posició, es va tornar a casar amb un home de gran encant i d’una disposició amigable, però sense un cèntim. Va resultar ser un padrastre afectuós i atent; va ser una llàstima, amb tot, que mentre dirigia l’educació dels nois i en formava el caràcter amb un savi consell, fes tot el possible per apoderar-se de la seva fortuna, comprant i venent terres al seu nom i invertint el capital de tal manera que va encobrir les traces de la propietat real. Sembla que aquestes pràctiques poden reeixir si hom és prou encantador per enlluernar de forma permanent la dona pròpia, i prou valent per desafiar els vans terrors de l’opinió pública. El moment crític va arribar quan el noi gran, en arribar a la majoria d’edat, l’any 1811, va demanar els comptes i una part almenys de l’herència per emancipar-se. Va ser llavors que el padrastre va declarar, amb tota tranquil·litat, que no hi havia cap compte a presentar i cap propietat a heretar. Tota la fortuna era ben seva. Va reaccionar amb bonhomia davant del malentès del jove respecte de l’autèntic estat de coses, però, és clar, es va sentir obligat a mantenir amb fermesa la seva posició. Vells amics van anar i venir zelosament, van aparèixer mediadors voluntaris viatjant pels camins més horrorosos des dels racons més llunyans de les tres províncies; i el Mariscal de la Noblesa (guardià ex-officio de tots els orfes de casa bona) va convocar una reunió de terratinents per «determinar de manera amistosa com havia sorgit la desavinença entre X i els seus fillastres i concertar mesures adequades per resoldre-la». A aquest efecte, una diputació va visitar X, que els va convidar a vins excel·lents, però que va refusar absolutament escoltar les seves protestes. Pel que fa a les propostes d’arbitratge, simplement se’n va riure; això no obstant, tota la província havia d’estar al cas que catorze anys enrere, quan es va casar amb la vídua, tota la seva fortuna visible consistia (a part de les seves qualitats socials) en un elegant carruatge tirat per quatre cavalls i amb dos criats, amb els quals anava de visita de casa en casa; i pel que fa a qualssevol diners que hagués pogut posseir en aquell temps, la seva existència només podia ser inferida a partir del fet que era ben puntual a l’hora de saldar les seves moderades pèrdues a les cartes. Però mitjançant el poder màgic de l’asseveració categòrica i constant, es va trobar gent, ara i adés, aquí i allà, que xiuxiuejava que segurament «alguna cosa hi ha d’haver». Tanmateix, quan va arribar el dia del seu sant (que solia celebrar amb una gran partida de caça de tres dies), de tota la multitud convidada només es van presentar dos invitats, veïns llunyans sense cap importància; un era un ximplet declarat, i l’altre una persona molt devota i honesta, però amant tan apassionat de l’escopeta que, segons confessió pròpia, no podia haver refusat una invitació a una partida de caça encara que provingués del dimoni mateix. X es va enfrontar amb aquesta manifestació de l’opinió pública amb la serenitat d’una consciència immaculada. Refusava ser esclafat. Tanmateix devia ser un home de sentiments profunds, perquè, quan la seva dona va prendre partit obertament pels nois, va perdre la seva bonica tranquil·litat, va declarar que li havia trencat el cor, i la va fer fora de casa; de tan adolorit que estava, no li va concedir ni temps per fer la maleta.

Aquest va ser el començament d’un plet, un abominable prodigi de raons, que, a través de tota mena de subterfugis legals, havia de durar molts anys. Va ser també l’ocasió d’una demostració de gran amabilitat i simpatia. Totes les cases del veïnat es van obrir per rebre els desposseïts. No els van faltar mai ni ajut legal ni assistència material en la prossecució del plet. X, per la seva banda, anava d’un costat a l’altre vessant llàgrimes públicament per la ingratitud dels seus fillastres i la cega fal·lera de la seva dona; però com que al mateix temps va mostrar una gran habilitat en l’art d’ocultar els documents pertinents (inclús es va sospitar que havia cremat una pila de papers de la família d’interès històric), aquest litigi escandalós es va haver d’acabar amb un compromís, per por que passés res pitjor. Es va resoldre finalment amb la cessió, al marge de la finca en disputa, i amb plena satisfacció de totes les parts, del domini de dos llogarrets amb els noms dels quals no pretenc amoïnar els meus lectors. Després d’aquesta conclusió esguerrada i impotent, ni la dona ni els fillastres van tenir res a dir a l’home que havia ofert al món un exemple d’autosuficiència tan reeixit com aquest, basat en el caràcter, la determinació i la laboriositat; la meva besàvia, amb la salut completament perduda, va morir un parell d’anys més tard a Carlsbad. Legalment emparat per un decret en la possessió del seu botí, X va recuperar la serenitat acostumada i se’n va anar a viure a les rodalies, en un estil confortable i en aparent pau d’esperit. Les seves grans partides de caça van tornar a tenir una molt bona assistència. Mai no es cansava d’assegurar a la gent que no guardava rancúnia pel que ja era passat; declarava solemnement la seva constant afecció per la seva dona i els seus fillastres. Era cert, deia, que havien intentat deixar-lo tan despullat com un sant turc a la fi dels seus dies; i perquè s’havia defensat de l’espoliació, com hauria fet qualsevol altre en el seu lloc, l’havien abandonat als horrors d’una vellesa solitària. Això no obstant, el seu amor per ells sobrevivia a aquests cops cruels.

I podria haver-hi alguna veritat en les seves afirmacions. Ben aviat va començar a fer propostes d’amistat al més gran dels fillastres, el meu avi matern; i quan aquestes van ser peremptòriament refusades, les va renovar una vegada i altra amb característica obstinació. Durant anys va persistir en els seus esforços de reconciliació, prometent al meu avi executar un testament a favor seu només amb tal que fossin amics de nou, fins al punt d’anar-lo a visitar de tant en tant (en aquella contrada, viure a seixanta quilòmetres de distància era gairebé com ser veïns), o fins i tot de fer una aparició a la gran cacera del dia del seu sant. El meu avi era un ardent afeccionat a tota mena d’esports. El seu temperament era tan lliure de duresa i animositat com pugui imaginar-se. Alumne d’uns benedictins de mentalitat oberta que dirigien l’única escola pública de cert nivell llavors al sud, també havia llegit amb profunditat els autors del segle XVIII. En ell, la caritat cristiana es combinava amb una indulgència filosòfica pels defectes de la naturalesa humana. Però el record d’aquells primers anys tan angoixosos, els seus anys joves privats de tota generosa il·lusió pel cinisme del sòrdid plet, va obstaculitzar el perdó. Mai no va sucumbir a la fascinació de la gran cacera; i X, quan tenia el seu cor disposat per fi a la reconciliació, amb l’esborrany del testament a punt de signar a la tauleta de nit, va morir intestat.

La fortuna així adquirida, i augmentada per una gestió sàvia i curosa, va passar a certs parents llunyans a qui no havia vist mai i que ni tan sols duien el seu cognom.

Mentrestant la benedicció d’una pau general va descendir sobre Europa. El senyor Nicolau B. va dir adéu al seu hospitalari parent, el «valent» oficial austríac, va marxar de Galítsia, i sense acostar-se al seu lloc natal, on l’odiós plet encara continuava, va continuar directament cap a Varsòvia i va entrar a l’exèrcit del novament constituït regne polonès sota el ceptre d’Alexandre I, Autòcrata de totes les Rússies.

Aquest regne, creat pel Congrés de Viena com a reconeixement a una nació de la seva antiga existència independent, incloïa només les províncies centrals del vell patrimoni polonès. Un germà de l’Emperador, el Gran Duc Constantí (Pavlovitx), el seu Virrei i Comandant en Cap, que es va casar morganàticament amb una dama polonesa a la qual estava ferotgement unit, va fer extensiva aquesta afecció, d’una manera capriciosa i salvatge, al que anomenava «els meus polonesos». De complexió malaltissa, amb una fisonomia tàrtar i uns ulls petits i ferotges, caminava amb els punys tancats, el cos inclinat cap endavant, llançant mirades suspectes des de sota un enorme capell de tres puntes. La seva intel·ligència era limitada, i la seva salut mental mateixa era dubtosa. La màcula hereditària s’expressava, en el seu cas, no mitjançant propensions místiques com en els seus dos germans, Alexandre i Nicolau (de diversa manera, perquè un era místicament liberal i l’altre místicament autocràtic), sinó per la fúria d’un temperament incontrolable que generalment esclatava en insults ofensius a la plaça d’armes. Era un militarista apassionat i un instructor increïble. Tractava el seu exèrcit polonès com una criatura aviciada tracta la seva joguina preferida, excepte que a la nit no se l’enduia amb ell al llit. L’exèrcit no era prou petit per això. Però hi jugava tot el dia i cada dia, delectant-se en la varietat d’uniformes bonics i en la diversió de la instrucció incessant. Aquesta passió infantil, no pas per la guerra sinó pel pur militarisme, va assolir un resultat desitjable. L’exèrcit polonès, en equipament, en armament i en eficiència al camp de batalla, tal i com s’entenia llavors, va esdevenir, cap a la fi de l’any 1830, un instrument tàctic de primer ordre. La pagesia polonesa (no els serfs) servia a les seves files per reclutament, i els oficials pertanyien majoritàriament a la petita noblesa. El senyor Nicolau B., amb el seu historial napoleònic, no va tenir cap dificultat per ser nomenat tinent, però la promoció a l’exèrcit polonès era lenta, perquè, essent una organització separada, no va prendre part en les guerres de l’Imperi Rus contra Pèrsia o Turquia. La seva primera campanya, contra Rússia mateix, havia de ser l’última. El 1831, amb l’esclat de la Revolució, el senyor Nicolau B. era el capità més veterà del seu regiment. Un temps abans havia estat designat cap dels efectius de remunta aquarterats fora del regne, a les nostres províncies meridionals, d’on sortien gairebé tots els cavalls per a la cavalleria polonesa. Per primer cop des que va marxar de casa als divuit anys, per començar la vida militar a la batalla de Friedland, el senyor Nicolau B. respirava l’aire de la «Frontera», el seu aire natiu. Un destí cruel l’estava esperant, però, en els escenaris de la seva joventut. En saber-se les primeres notícies de l’alçament de Varsòvia, tots els efectius de remunta, oficials, «veterans» i els mateixos soldats, van ser immediatament arrestats i enviats de seguida a un cos ubicat més enllà del Dnieper, a la ciutat més propera que ja era dins Rússia. D’allà van ser dispersats cap a les llunyanes parts de l’imperi. En aquesta ocasió el pobre senyor Nicolau B. va penetrar dins Rússia molt més enllà del que havia fet mai en temps de la invasió napoleònica, si bé molt menys de bon grat. La seva destinació era Astrakhan. S’hi va estar tres anys; se li permetia viure en llibertat a la ciutat, però amb l’obligació de presentar-se cada dia a les dotze al comandament militar, que solia retenir-lo sovint per fumar una pipa i fer-la petar. És difícil fer-se només una idea de què podria haver estat una xerrada amb el senyor Nicolau B. Hi devia haver molta ràbia reprimida sota la seva aparença taciturna, perquè el comandant li comunicava les noves del teatre de guerra, i aquestes noves eren les que podien ser —això és, molt dolentes per als polonesos. El senyor Nicolau B. rebia aquestes comunicacions amb flegma exterior, però el rus mostrava una càlida simpatia pel seu presoner.

—Com a soldat que sóc, entenc els vostres sentiments. A vós, és clar, us agradaria estar en el rovell de l’ou. Per l’amor de Déu! Us estimo molt. Si no fos pels termes del jurament militar, us deixaria anar sota la meva responsabilitat. Quina diferència representaria per a nosaltres, un de més o de menys de vosaltres?

En altres moments, se sorprenia amb simplicitat.

—Digueu-me, Nicolau Stepanovitx —(el nom del meu besavi era Esteve, i el comandant utilitzava la forma russa de cortesia)— digueu-me per què els polonesos sempre us fiqueu en problemes? Què més podíeu esperar, d’enfrontar-vos amb Rússia?

Era capaç, també, de reflexions filosòfiques.

—Mireu el vostre Napoleó. Un gran home. No es pot negar que era un gran home mentre s’acontentava amb estomacar els alemanys i els austríacs i totes aquelles nacions. Però no! Havia d’anar a Rússia a buscar-se problemes, i quina és la conseqüència? Aquí on em veu, he fet sonar aquest meu sabre pels carrers de París.

Després del seu retorn a Polònia, sempre que se’l podia induir a parlar de les condicions del seu exili, el senyor Nicolau B. el descrivia com un «home respectable però estúpid». Refusant l’opció que li van oferir d’entrar a l’exèrcit rus, es va retirar amb només mitja pensió del seu rang. El seu nebot (el meu oncle i tutor) em va dir que la primera impressió que havia perdurat en el seu record, quan era una criatura de quatre anys, era l’alegre excitació que regnava a casa dels seus pares el dia que el senyor Nicolau B. va tornar de la seva detenció a Rússia.

Cada generació té els seus records. Els primers records del senyor Nicolau B. devien estar formats pels esdeveniments de l’última partició de Polònia, i va viure prou per patir l’últim alçament armat, el 1863, un esdeveniment que va afectar el futur de tota la meva generació i ha acolorit les meves primeres impressions. Com que el seu germà —a casa del qual havia aixoplugat durant quasi disset anys la seva timidesa misantròpica davant dels problemes més comuns de la vida— havia mort a cinquanta i pocs anys, el senyor Nicolau B. va haver d’aplegar el coratge suficient i prendre alguna decisió relativa al futur. Després d’una llarga i agonitzant hesitació, al final es va persuadir d’esdevenir l’arrendatari d’uns mil cinc-cents acres de la finca d’un amic de la rodalia.

Els termes de l’arrendament eren molt avantatjosos, però la situació retirada del llogarret i una casa, senzilla i confortable, en bon estat, van ser, m’imagino, els més grans al·licients. Hi va viure discretament durant prop de deu anys, veient ben poca gent i sense prendre part en la vida pública de la província, altrament condicionada per una arbitrària tirania burocràtica. El seu caràcter i el seu patriotisme estaven per damunt de tota sospita; però els organitzadors de l’alçament, en els seus freqüents viatges amunt i avall de la província, evitaven escrupolosament acostar-se a casa seva. En general, es considerava que el repòs dels últims anys del vell home no havia de ser destorbat. Fins i tot alguns dels seus íntims, com el meu avi patern, camarada d’armes durant la campanya de Moscou de Napoleó, i més tard oficial com ell de l’exèrcit polonès, s’estaven de visitar el seu vell company a mesura que la data de la revolta s’acostava. Els dos fills del meu avi patern i la seva única filla estaven tots profundament implicats en l’obra revolucionària; ell mateix era d’aquell tipus de propietari polonès l’únic ideal d’acció patriòtica del qual era «enfilar-se dalt del cavall i fer-los fora». Però fins i tot ell estava d’acord que «a l’estimat Nicolau no se l’ha d’amoïnar». Tota aquesta considerada cautela per part dels amics, tant els conspiradors com els altres, no va impedir que el senyor Nicolau B. acabés sentint les desgràcies d’aquell any de mal averany.

Menys de quaranta-vuit hores després de l’inici de la rebel·lió en aquella part del país, un esquadró d’exploradors cosacs va passar pel llogarret i va envair la casa pairal. La majoria d’ells van romandre formats entre la casa i els estables, mentre uns quants, després de desmuntar, escorcollaven les diverses dependències. L’oficial que el comandava, acompanyat per dos homes, va caminar fins a la porta del davant. Totes les persianes d’aquell costat estaven abaixades. L’oficial va dir al criat que el va rebre que volia veure el seu amo. Li va respondre que l’amo era fora de casa, la qual cosa era perfectament certa.

Segueixo aquí la narració tal com va ser contada després pel criat als amics i parents del meu oncle-avi, i tal com l’he sentida repetir.

En rebre aquesta resposta, l’oficial cosac, que s’havia estat esperant en el porxo, va entrar a la casa.

—On ha anat l’amo, doncs?

—El nostre amo se’n va anar a J. —(la vila governamental situada a uns vuitanta quilòmetres)— abans d’ahir.

—Només hi ha dos cavalls als estables. On són els altres?

—El nostre amo sempre viatja amb els seus propis cavalls —(és a dir: no viatjava en posta)—. Serà fora una setmana, o més. Va tenir a bé esmentar-me que havia d’ocupar-se d’alguns afers al Tribunal Civil.

Mentre el criat parlava, l’oficial es mirava el vestíbul.

Hi havia una porta enfront seu, una altra a mà dreta, i una tercera a mà esquerra. L’oficial va optar per entrar a l’habitació per l’esquerra, i va ordenar pujar les persianes. Era l’estudi del senyor Nicolau B., amb un parell de llibreries altes, alguns quadres a les parets, etcètera. A més de la gran taula central, amb llibres i papers, hi havia un escriptori bastant petit, amb diversos calaixos, que estava entre la porta i la finestra, en un racó ben il·luminat; era en aquesta taula que s’asseia habitualment el meu oncle-avi per llegir o per escriure.

En apujar la persiana, el criat es va esfereir amb la descoberta que tota la població masculina del poble s’havia reunit en massa al davant, trepitjant els parterres. Entre ells també hi havia algunes dones. Va estar content en veure el capellà del poble (de l’Església Ortodoxa), que pujava per l’avinguda. El bon home, en la seva precipitació, s’havia arromangat la sotana per damunt de les botes.

L’oficial havia estat mirant els lloms dels llibres a les llibreries. Llavors es va plantar a la vora de la taula central i va deixar caure, com aquell qui res:

—El vostre amo no se us ha endut amb ell a la ciutat, doncs?

—Sóc el criat principal, i em deixa a càrrec de la casa. El que viatja amb el nostre amo és un xicot jove i fort. Si, Déu no ho vulgui, hi hagués algun accident pel camí, li seria molt més útil que no pas jo.

Mirant per la finestra, va veure el capellà que discutia de forma vehement al bell mig de la gentada, que semblava subjugada per la seva interferència. Tres o quatre homes, tanmateix, estaven parlant amb els cosacs a la porta.

—I no creieu que potser el vostre amo se n’ha anat a unir-se amb els rebels, oi? —va preguntar l’oficial.

—El nostre amo seria massa vell per això, segurament. Té més de setanta anys, i cada dia està més feble, també. Ja fa molts anys que no munta a cavall, i no pot caminar gaire, tampoc, ara.

L’oficial va seure allà, balancejant la cama, ben tranquil i indiferent. En aquell moment, als pagesos que havien estat parlant amb els soldats cosacs a la porta se’ls havia permès d’entrar al vestíbul. Un o dos més van deixar la munió i els van seguir. Eren set en total, i entre ells el ferrer, un ex-soldat. El criat va suplicar de forma deferent a l’oficial.

—Tindríeu, honorable senyor, la gentilesa de dir a la gent que se’n torni a casa seva? Què pretenen entrant així, en una casa com aquesta? No està bé que es comportin d’aquesta manera mentre el nostre amo és fora i jo sóc responsable de tot el que passi aquí.

L’oficial només va riure una mica, i al cap d’un instant va inquirir:

—Teniu armes a casa?

—Sí. En tenim. Algunes antigalles.

—Porteu-les totes aquí, sobre aquesta taula.

El criat va fer un altre intent d’aconseguir protecció.

—Podríeu dir, honorable senyor, a tota aquesta colla…?

Però l’oficial se’l mirava en silenci, d’una tal manera que es va rendir de seguida i va córrer a buscar el servent perquè l’ajudés a reunir les armes. Mentrestant, l’oficial caminava lentament per totes les habitacions de la casa, examinant-les atentament però sense tocar res. Els pagesos del vestíbul van fer-se enrere i es van treure el capell quan ell va passar per davant seu. No els va dir res. En tornar a ser a l’estudi, totes les armes que es podien trobar a la casa eren sobre la taula. Hi havia un parell de pistoles grosses de pedrenyal, dels temps napoleònics, dos sabres de cavalleria, un del model de l’exèrcit francès i l’altre del polonès, i una o dues escopetes.

L’oficial, obrint la finestra, va llençar pistoles, espases i armes, una després de l’altra, i els seus soldats van córrer a recollir-les. Els pagesos del vestíbul, encoratjats pel seu exemple, havien entrat sigil·losament a l’estudi. No va emetre el més lleu senyal de ser conscient de la seva existència i, havent acabat aparentment la feina, va sortir de la casa sense badar boca. Tan bon punt va marxar, els pagesos de l’estudi es van posar el capell i van començar a somriure l’un a l’altre.

Els cosacs se’n van anar, travessant els corrals de la casa pairal, directes cap als camps. El capellà, que encara discutia amb els pagesos, baixava a poc a poc per l’avinguda i la seva eloqüència formal atreia la munió silenciosa darrere seu, lluny de la casa. Cal fer justícia als rectors de l’Església Ortodoxa que, forasters al país com eren (tots provenien de l’interior de Rússia), la majoria d’ells feien servir la influència que tenien sobre el seu ramat per a la causa de la pau i la humanitat. Conformes a l’esperit de la seva crida, intentaven calmar les passions de la pagesia excitada, i s’oposaven a la rapinya i a la violència, sempre que podien, amb tota la força. I aquest comportament el seguien contra el desig exprés de les autoritats. Més tard, alguns d’ells havien de patir per mor d’aquesta desobediència i van ser traslladats abruptament al nord llunyà o enviats a parròquies de Sibèria.

El criat estava ansiós de treure’s del damunt els pocs pagesos que havien accedit a la casa. ¿Quina mena de conducta era aquesta, els va preguntar, envers un home que només era un arrendatari, havia estat invariablement bo i considerat cap als seus convilatans durant anys, i que tot just l’altre dia havia consentit a donar dos prats per a ús del ramat del poble? Els va recordar, també, la devoció del senyor Nicolau B. cap als malalts en temps de còlera. Cada paraula d’aquestes era certa, i tan efectiva que els homes van començar a gratar-se el cap i a semblar indecisos. El portaveu llavors va assenyalar cap a la finestra, exclamant:

—Mireu! Aquí hi ha tota la vostra gent que se’n va tranquil·lament, i vosaltres, beneits, faríeu millor d’anar darrere seu i pregar a Déu que us perdoni pels vostres mals pensaments.

Aquesta crida va ser una inspiració poc afortunada.

En apilonar-se amb poca traça a la finestra per veure si deia la veritat, els homes van bolcar el petit escriptori. Mentre queia, es va sentir un dring de monedes soltes.

—Aquí dins hi ha diners —va exclamar el ferrer.

En un instant, van rompre la delicada peça de mobiliari i, dins un calaix, van aparèixer vuitanta mitjos imperials. Les monedes d’or eren rares de veure a Rússia, inclús en aquell temps; i van posar els pagesos fora de si.

—N’hi ha d’haver més, d’aquestes, per la casa, i seran nostres! —bramava el ferrer ex-soldat—. Som en temps de guerra.

Els altres ja cridaven per la finestra, urgint la multitud a tornar perquè els ajudessin. El capellà, abandonat de sobte al portal, va aixecar els braços i va sortir corrents per no veure què estava a punt de passar.

En la seva cerca de diners, aquella turba bucòlica va destruir-ho tot, estripant-ho amb ganivets, esberlant-ho amb destrals, de manera que, com va dir el criat, no van deixar dues peces de fusta que s’aguantessin juntes en tota la casa. Van trencar alguns miralls molt bons, totes les finestres, i cada peça de vidre i porcellana. Van llançar els llibres i els papers a la gespa i van calar foc al piló per pura diversió, aparentment. Tant és així, que l’única cosa que van deixar sencera va ser un petit crucifix de vori, que va romandre penjat a la paret del destrossat dormitori, damunt d’una pila revolta de draps, caoba trencada i taulons estellats que havien estat la carcassa del llit del senyor Nicolau B. En adonar-se que el criat s’escapolia amb una capsa de llauna lacada, l’hi van voler arrencar i, com que s’hi resistia, el van llançar per la finestra del menjador. La casa era d’una sola planta, però alçada ben per damunt el terra, i la caiguda va ser tan seriosa que l’home va quedar estabornit per terra, fins que, al capvespre, el cuiner i un mosso d’estable es van arriscar des del lloc on s’amagaven i el van recollir. Però llavors la turba ja havia marxat, enduent-se la capsa de llauna, que suposaven que era plena de paper moneda. A una certa distància de la casa, enmig d’un camp, la van obrir amb força. Hi van trobar a dins documents transcrits en pergamí i les dues creus de la Legió d’Honor i d’Al Valor. A la vista d’aquests objectes, que, va explicar el ferrer, eren distincions concedides només pel Tsar, van quedar extremament esgarrifats pel que havien fet. Van llançar-ho tot en una rasa i es van dispersar precipitadament.

En assabentar-se d’aquesta pèrdua concreta, el senyor Nicolau B. va quedar completament abatut. El mer saqueig de la seva casa no semblava afectar-lo gaire. Quan encara feia llit, recuperant-se del xoc, van trobar i li van retornar les dues creus. Això va alleujar una mica la seva lenta convalescència, però la capsa de llauna i els pergamins, encara que els van buscar per totes les rases del voltant, no van tornar a aparèixer mai més. No podia refer-se de la pèrdua del diploma de la seva Legió d’Honor, el preàmbul del qual, que posava en relleu els seus serveis, se sabia de memòria, al peu de la lletra; després d’aquest cop, a vegades s’oferia voluntàriament a recitar-lo, mentre li venien llàgrimes als ulls. Aparentment, el seu redactat el va obsedir durant els dos últims anys de la seva vida, fins al punt que solia repetir-se’l a ell mateix. Ho confirma l’observació feta més d’una vegada pel seu vell criat als amics més íntims:

—El que em fa mal al cor és sentir el nostre amo a la seva habitació de nit, caminant amunt i avall i resant en veu alta en francès.

Devia ser una mica més d’un any després que vaig veure el senyor Nicolau B. —o, més correctament, que ell em va veure a mi— per última vegada. Era, com ja he dit, a l’època que la meva mare tenia un permís que l’eximia durant tres mesos de l’exili, i que ella passava a casa del seu germà; llavors, amics i coneguts venien de lluny i de prop per retre-li honors. És inconcebible que el senyor Nicolau B. no hagués estat un d’ells. La criatureta de pocs mesos que havia agafat en els seus braços el dia de la seva arribada a casa, després d’anys de guerra i d’exili, confessava la fe d’ella en la salvació nacional, tot patint al seu torn l’exili. No sé si ell era present el dia de la nostra partida.

Ja he admès que, per a mi, ell és, abans que res, l’home que en la seva joventut havia menjat gos rostit en les profunditats d’un tenebrós bosc de pins carregats de neu. La meva memòria no el pot situar en cap escena que recordi. Un nas ganxut, uns quants cabells blancs llustrosos, una inconnexa impressió evanescent d’una figura escassa, prima, rígida, militarment botonada fins al coll, és tot el que ara existeix a la terra del senyor Nicolau B.; només aquesta vaga ombra encalçada per la memòria del seu nebot-nét, l’últim ésser humà supervivent, suposo, de tots aquells que ell havia vist en el curs de la seva vida taciturna.

Però recordo bé el dia del nostre retorn cap a l’exili. El carruatge de viatge, allargat, estrafolari i espellifat, amb quatre cavalls de posta, era davant la llarga façana de la casa amb vuit columnes, quatre a cada cantó de l’ample ram d’escales. Als graons, grups de criats, uns quants parents, un o dos amics del veïnat més proper, un perfecte silenci; a totes les cares, un aire de sòbria concentració; la meva àvia, tota de negre, mirant estoicament; el meu oncle donant el braç a la meva mare cap al carruatge en què jo ja havia estat col·locat; al capdamunt del ram d’escales, la meva cosineta amb una faldilla curta amb un dibuix de tartan on predominava el vermell, atesa com una princeseta per les dones de la casa; la governanta en cap, la nostra estimada i corpulenta Francesca (que havia estat durant trenta anys al servei de la família B.); l’antiga mainadera, que ara l’acompanyava quan sortia, una bonica cara pagesa que exhibia una expressió compassiva; i la bona i lletja Mlle. Durand, la institutriu, amb les celles negres que se li ajuntaven damunt un nas gros i curt, i un cutis com de paper marró pàl·lid. De tots els ulls girats cap al carruatge, només els seus afables ulls vessaven llàgrimes, i la seva veu sanglotant era l’única que trencava el silenci amb un prec adreçat a mi: «N’oublie pas ton français, mon chéri». En tres mesos, simplement jugant amb nosaltres, m’havia ensenyat no només a parlar francès, sinó també a llegir-lo. Era sens dubte una excel·lent companya de jocs. A certa distància, a mig camí cap a la porta reixada, hi havia un cabriolé lleuger, obert, tirat per tres cavalls a la moda russa; hi seia el capità de policia del districte, amb la visera de la gorra plana, amb una banda vermella, abaixada sobre els ulls.

Sembla estrany que fos allà per vigilar amb tant de zel la nostra marxa. Sense voler tractar amb frivolitat els justificats temors dels imperialistes de tot el món, em puc permetre a mi mateix la reflexió que una dona, pràcticament condemnada pels metges, i un noiet que encara no tenia sis anys, no podien ser considerats com un perill de debò, fins i tot per al més gran dels imperis imaginables, carregat amb la més sagrada de les responsabilitats. I aquest bon home crec que no ho pensava, tampoc.

Vaig saber més tard per què hi era, aquell dia. No recordo cap senyal extern; però sembla que, feia cosa d’un mes, la meva mare es va trobar tan malament que dubtaven si estaria en condicions de viatjar en el termini previst. En aquesta incertesa, es va fer una petició al Governador General de Kiev perquè li concedís una pròrroga de quinze dies d’estada a casa del germà. No van rebre cap mena de resposta a aquest prec, però un dia, al capvespre, el capità de policia del districte va venir fins a casa i li va dir a l’ajudant de cambra del meu oncle, que va sortir a rebre’l, que volia parlar amb l’amo en privat, de seguida. Molt impressionat (es pensava que hi hauria una detenció), el criat, «més mort que viu de l’esglai», com va relatar després, va fer-lo passar d’amagat pel gran saló, que era fosc (aquella habitació no s’il·luminava cada vespre), de puntetes, per tal de no atraure l’atenció de les senyores de la casa, i el va conduir a través de l’hivernacle fins als apartaments privats del meu oncle.

El policia, sense més preliminars, va allargar un paper a mans del meu oncle.

—Aquí. Si us plau, llegeixi aquí. No tinc cap dret a ensenyar-li aquest paper. Faig mal fet. Però no puc ni menjar ni dormir mentre tingui al damunt un encàrrec com aquest.

Aquell capità de policia, natural de la Gran Rússia, havia estat durant molts anys servint al districte.

El meu oncle va desplegar el document i el va llegir. Era una ordre de servei emesa pel secretariat del Governador General, relatiu a l’afer de la petició i indicant al capità de policia que ignorés totes les protestes i explicacions respecte a aquella malaltia, tant d’homes mèdics com d’altres, «i si ella no ha deixat la casa del germà» —continuava dient— «el matí del dia especificat en el permís, l’heu de despatxar de seguida amb escorta, directa» (subratllat) «a la presó-hospital de Kiev, on serà tractada com el seu cas demana».

—Per l’amor de Déu, senyor B., mireu que la vostra germana se’n vagi puntualment aquell dia. No m’obligui a fer aquesta feina amb una dona; i amb una dona de la vostra família, a més. Senzillament no puc resistir de pensar-hi.

Es retorçava absolutament les mans. El meu oncle se’l mirava en silenci.

—Gràcies per aquest advertiment. Us asseguro que, fins i tot si s’estigués morint, la portaríem al carruatge.

—Sí, és clar, i ¿quina diferència hi hauria entre viatjar a Kiev o tornar amb el seu marit? Perquè ella hauria de marxar; morta o no. I penseu, senyor B., que jo seré aquí aquell dia, no perquè dubti de la vostra paraula, sinó perquè hi estic obligat. El deure. Malgrat tot, el meu ofici no és bo ni per a un gos des que alguns de vosaltres, polonesos, persistiu a rebel·lar-vos, i tots vosaltres n’heu de patir les conseqüències.

Aquesta és la raó per la qual era allà, dins un cabriolé obert tirat per tres cavalls, aturat entre la casa i la porta reixada. Lamento no ser capaç de donar el seu nom, per disgust de tots els partidaris del dret de conquesta, com un guardià reprensiblement sensible de la grandesa imperial. D’altra banda, estic en una posició de donar a conèixer el nom del Governador General que va signar l’ordre, amb una nota al marge que deia «per ser complida al peu de la lletra», del seu puny i lletra. El nom del cavaller era Bezak. Un alt dignitari, un enèrgic oficial, l’ídol durant un temps de la premsa patriòtica russa.

Cada generació té els seus records.