IV

No s’ha de suposar que, en exposar els records d’aquesta mitja hora transcorreguda entre el moment en què el meu oncle va abandonar la meva habitació fins que ens vam trobar de nou per sopar, estic perdent de vista La follia d’Almayer. Com que he confessat que la meva primera novel·la va ser començada en l’ociositat —una tasca de vacances—, crec que he donat també la impressió que era un llibre molt demorat. No me l’havia tret mai del cap, fins i tot quan l’esperança d’acabar-lo mai era ben tènue. Moltes coses s’hi van interposar pel camí: obligacions quotidianes, noves impressions, vells records. No era el producte d’una necessitat —la famosa necessitat d’expressar-se a si mateix que els artistes troben en la seva cerca de motius. La necessitat que m’impel·lia era una necessitat oculta, obscura, un fenomen completament emmascarat i inexplicable. O potser algun mag ociós i frívol (hi ha d’haver mags a Londres) m’havia embruixat a través de la seva vitrina mentre jo explorava el laberint de carrers, amunt i avall en reposades caminades solitàries sense brúixola ni carta de navegar. Fins que vaig començar a escriure aquella novel·la, no havia escrit res més que cartes, i no pas gaires. Mai no feia una nota d’un fet, d’una impressió, o d’una anècdota en la meva vida. Quan m’asseia a escriure, la concepció d’un llibre planificat era totalment fora del meu abast mental; l’ambició de ser un autor no s’havia presentat mai entre aquelles gracioses existències imaginàries que a vegades hom crea amorosament per a si mateix en la quietud i la immobilitat d’un somieig: tanmateix queda clar com el sol a migdia que, des del moment que vaig ennegrir la primera pàgina manuscrita de La follia d’Almayer (contenia vora dues-centes paraules, i aquesta proporció de paraules per pàgina ha romàs amb mi al llarg dels quinze anys de la meva vida d’escriptor), des del moment que jo, en la simplicitat del meu cor i en la increïble ignorància de la meva ment, havia escrit aquella pàgina, la jugada era feta. El Rubicó no havia estat mai més cegament passat a gual, sense invocació als déus, sense por dels homes.

Aquell matí, em vaig alçar de l’esmorzar, enretirant la cadira, i vaig tocar el timbre de forma violenta, o potser hauria de dir resoluda, o potser hauria de dir àvida —no ho sé. Però manifestament ha d’haver estat un toc especial del timbre, un so comú convertit en impressionant, com el toc d’un timbre perquè s’alci el teló en començar una nova escena. Era poc habitual que ho fes. Generalment, romancejava havent esmorzat i rarament em prenia la molèstia de trucar el timbre perquè desparessin la taula; però aquell matí, per alguna raó oculta en el misteri general de l’esdeveniment, no vaig romancejar. I, tanmateix, no tenia cap pressa. Vaig estirar la corda de forma casual, i mentre el tènue dring continuava en algun lloc a baix al soterrani, vaig omplir la pipa com feia sempre i vaig buscar amb la mirada la capsa de llumins, ansiós sens dubte, però sense exhibir, estic disposat a jurar, cap senyal d’un mínim frenesí. Estava prou assossegat per adonar-me, després d’una estona considerable, que la capsa de llumins era allà, sobre la lleixa de la llar de foc, just sota el meu nas. I tot això era, d’una manera meravellosa i confortable, habitual. Abans que hagués llançat el llumí, va aparèixer per la porta la filla de la dispesera, amb el rostre reposat i pàl·lid, i una mirada inquisitiva. Últimament era la filla de la dispesera la que responia al meu timbre. Esmento aquest petit fet amb orgull, perquè demostra que durant els trenta o quaranta dies que feia que m’hi estava, jo havia produït una impressió favorable. Durant la quinzena passada m’havien estalviat la poc atractiva visió de l’esclava domèstica. En aquella casa de Bessborough Gardens les noies canviaven sovint, però tant si eren altes o baixes, rosses o morenes, sempre eren desordenades i particularment malgirbades, com si en una sòrdida versió del conte de fades el gat de la galleda de les escombraries l’haguessin canviat per una minyona. Jo apreciava infinitament el privilegi de ser servit per la filla de la meva dispesera. Encara que anèmica, era polida.

—Si us plau, podria desparar tot això de seguida?

M’hi vaig adreçar en un to convulsiu, ja que estava ocupat al mateix temps a aconseguir que la pipa tirés. Aquesta, ho admeto, era una petició poc usual. Generalment, quan m’alçava de l’esmorzar m’asseia vora la finestra amb un llibre i deixava que desparessin la taula quan volguessin; però si penseu que aquell matí estava de cap manera impacient, us equivoqueu. Recordo que estava perfectament tranquil. El cas és que no estava en absolut segur que volgués escriure, o què pretenia escriure, o que tingués alguna cosa sobre la qual escriure. No, no estava impacient. Gandulejava entre les tovalles i la finestra, sense ni tan sols esperar de forma conscient que la taula fos desparada. Era del tot segur que, abans que la filla de la dispesera estigués llesta, agafaria un llibre i seuria amb ell tot el matí en un esperit d’agradable indolència. Ho afirmo amb seguretat, i fins i tot ara no sé quins eren els llibres que hi havia a l’habitació. Fossin els que fossin, no eren les obres de grans mestres, on es pot trobar el secret d’un pensament clar i de l’exacta expressió. Des que tenia cinc anys he estat un gran lector, com potser no és prodigiós en una criatura que no va ser mai conscient d’aprendre a llegir. Als deus anys havia llegit molt de Victor Hugo i altres romàntics. Havia llegit, en polonès i en francès, història, llibres de viatges i novel·les; coneixia Gil Blas i Don Quixot en edicions abreviades; havia llegit, quan era noi, poetes polonesos i alguns poetes francesos, però no puc dir què llegia el vespre abans que em posés a escriure. Crec que era una novel·la, i és bastant possible que fos una de les novel·les d’Anthony Trollope. És molt probable. La meva coneixença d’ell era llavors molt recent. És un dels novel·listes anglesos les obres del qual vaig llegir per primera vegada en anglès. Amb homes de reputació europea, com Dickens, Walter Scott i Thackeray, no va ser així. La meva primera introducció a la literatura imaginativa anglesa va ser Nicholas Nickleby^[7]. És extraordinari com de bé la senyora Nickleby podia xerrar inconnexament en polonès i el sinistre Ralph enrabiar-se en aquell idioma. Pel que fa a la família Crummles i a la família del docte Squeers, semblava tan natural a ells com el seu idioma natiu. Era, no en tinc cap dubte, una excel·lent traducció. Això ha d’haver estat l’any 1870. Però realment crec que m’equivoco. Aquell llibre no era la meva primera introducció a la literatura anglesa. La meva primera coneixença era (o eren) Els dos cavallers de Verona, i això en el manuscrit mateix de la traducció del meu pare. Va ser durant el nostre exili a Rússia, i devia ser menys d’un any després de la mort de la meva mare, perquè em recordo amb la brusa negra amb un ribet blanc del meu penós dol. Vivíem plegats, completament sols, en una petita casa als afores de la ciutat de T. Aquella tarda, en lloc de sortir a jugar al gran pati que compartíem amb el propietari, m’havia quedat a l’habitació en què el meu pare generalment escrivia. Què em va animar a enfilar-me a la seva cadira, estic segur que no ho sé, però un parell d’hores més tard el pare em va descobrir agenollat amb els colzes sobre la taula i el cap entre les dues mans sobre el manuscrit de pàgines soltes. Jo estava enormement confós, afigurant-me que m’havia posat en problemes. Ell s’estava a la porta mirant-me amb certa sorpresa, però l’única cosa que va dir després d’un moment de silenci va ser:

—Llegeix la pàgina en veu alta.

Afortunadament la pàgina que es trobava davant meu no estava plena d’esborralls i de correccions, i la lletra del meu pare era d’altra banda extremament llegible. Quan vaig arribar al final va assentir, i vaig sortir disparat, creient-me afortunat d’haver esquivat un reny per aquella audàcia impulsiva. D’aleshores ençà, he tractat de descobrir la raó d’aquella blanesa, i imagino que, d’una forma del tot inconscient per a mi, m’havia guanyat, en la ment del meu pare, el dret a una certa llibertat en les meves relacions amb el seu escriptori. Només feia un mes —o potser era només una setmana abans— que li havia llegit en veu alta, de cap a cap, i a la seva plena satisfacció, mentre ell jeia al llit, perquè no es trobava gaire bé a l’època, les proves de la seva traducció d’Els treballadors del mar de Victor Hugo. Així em vaig guanyar el dret a la consideració, crec; i va ser també la meva primera introducció al mar en la literatura.

Si bé no recordo on, com i quan vaig aprendre a llegir, no és probable que oblidi el procés de ser instruït en l’art de llegir en veu alta. El meu pobre pare, un lector admirable, era el més exigent dels mestres. Penso amb orgull que dec haver llegit aquella pàgina d’Els dos cavallers de Verona tolerablement bé als vuit anys. La vegada següent que me’ls vaig trobar va ser en una edició d’un sol volum, per cinc xílings, de les obres dramàtiques de William Shakespeare, que vaig llegir a Falmouth, a estones perdudes del dia, amb el sorollós acompanyament de les maces dels calafats entatxonant estopa en les juntures de la coberta d’un vaixell en dic sec. Hi havíem arribat a punt d’enfonsar-nos i amb la tripulació que es negava a fer feina després d’un mes de cansada batalla amb les galernes de l’Atlàntic Nord. Els llibres són una part integral de la nostra vida, i les meves associacions shakespearianes són amb aquell primer any de la nostra aflicció, l’últim que vaig passar amb el meu pare a l’exili (em va enviar a Polònia amb el germà de la meva mare tan bon punt es va poder armar de valor per afrontar la separació), i amb l’any de les fortes galernes, l’any en què vaig estar més a prop de la mort al mar, primer per mor de l’aigua i després del foc.

Recordo totes aquelles coses, però he oblidat què llegia el dia abans que comencés la meva vida d’escriptor. Tinc només una vaga noció que devia haver estat una de les novel·les polítiques de Trollope. I recordo, també, quina mena de dia feia. Era un dia de tardor amb una atmosfera opalina, un dia velat, semi-opac, llustrós, amb espetecs i flaixos de la llum del sol vermella a les teulades i finestres del davant, mentre els arbres de la plaça, amb totes les fulles caigudes, eren com traces de tinta índia en un full de paper de seda. Era un d’aquells dies londinencs que tenen l’encant d’un atractiu misteriós, d’una flonjor fascinant. L’efecte de boirina opalina es repetia sovint a Bessborough Gardens per causa de la proximitat del riu.

No hi ha cap raó per la qual hauria de recordar aquell efecte en aquell dia més que en qualsevol altre dia, excepte que em vaig estar durant una bona estona mirant per la finestra després que la filla de la dispesera se n’anés amb el botí de tasses i platets. Vaig sentir com posava la safata a terra al passadís i finalment tancava la porta; jo encara estava fumant, d’esquena a l’habitació. És ben clar que no tenia cap pressa per capbussar-me en la vida d’escriptor, si és que com a capbussó pot ser descrit aquest primer intent. Tot el meu ésser estava profundament amarat de la indolència d’un mariner lluny del mar, l’escenari del treball inacabable i del deure incessant. A l’hora de rendir-se a l’absoluta indolència, un mariner en terra és imbatible, quan està d’aquest humor —l’humor d’absoluta irresponsabilitat assaborit al màxim. Em sembla que no pensava en res de res, però aquesta és una impressió que és difícil de creure a la distància dels anys. Del que estic segur és que estava ben lluny de pensar a escriure una història, encara que és possible i fins i tot probable que estigués pensant en Almayer, l’home.

L’havia vist per primera vegada, uns quatre anys abans, des el pont d’un vapor amarrat en un rònec petit moll uns seixanta quilòmetres, més o menys, riu amunt, a Borneo. Era ben d’hora al matí, i una boirina prima —una boirina opalina com a Bessborough Gardens, encara que sense els espetecs ardents a la teulada i a les xemeneies dels rajos vermells del sol londinenc— prometia tornar-se aviat una boira espessa. Tret d’una petita piragua al riu, no hi havia res que es mogués a la vista. Jo acabava de sortir badallant de la meva cabina. El serang^[8] i la tripulació malaia estaven repassant les cadenes de càrrega i provant els argues; les seves veus sonaven amortides a la coberta inferior, i els seus moviments eren lànguids. Aquella alba tropical era freda. L’oficial d’intendència malai, que pujava al pont a buscar alguna cosa des del magatzem, tremolava visiblement. Els boscos del voltant i de la riba oposada es veien negres i humits; la humitat gotejava de l’eixàrcia en els fermament estesos tendals de coberta, i era al mig d’un gran badall que vaig albirar Almayer. Una figura desdibuixada, indefinida, travessava per un tros de gespa cremada, amb el volum desdibuixat d’una casa darrere seu; una casa baixa feta de mats, bambús i fulles de palmera, amb una coberta inclinada d’herba.

Va pujar al moll. Anava vestit simplement amb uns pantalons balders de cretona estampada (unes flors enormes amb els pètals grocs sobre un fons blau que hi desentonava) i una samarreta prima, de cotó, de màniga curta. Els braços, nus fins al colze, els tenia creuats sobre el pit. Els cabells, negres, semblava que no se’ls hagués tallat durant molt de temps, i un ble arrissat li penjava pel front. N’havia sentit a parlar a Singapur; n’havia sentit a parlar a bord; n’havia sentit a parlar de bon matí i entrada la nit; n’havia sentit a parlar a l’hora de dinar i a l’hora de sopar; n’havia sentit a parlar en un lloc anomenat Pulo Laut per part d’un cavaller mestís d’allà, que es descrivia a si mateix com el gerent d’una mina de carbó —cosa que sonava civilitzada i progressista fins que senties que actualment a la mina no s’hi podia treballar perquè hi rondaven alguns fantasmes particularment atroços. N’havia sentit a parlar en un lloc anomenat Dongala, a l’illa de Cèlebes, quan el raja d’aquell port poc conegut (no hi pots ancorar a menys de quinze braces, la qual cosa és del tot inconvenient) va pujar a bord d’una manera amistosa, amb només dos servents, i va beure ampolla rere ampolla de gasosa a la llum del capvespre amb el meu bon amic i comandant, el capità C. Com a mínim havia sentit pronunciar diverses vegades el seu nom, de forma clara, en aquella llarga conversa en idioma malai. Oh, sí, l’havia sentit prou clarament —Almayer, Almayer— i veia el Capità C. somriure, mentre el gras i brut raja reia sonorament. Veure un raja malai riure francament és una experiència rara, us ho puc assegurar. I encara havia tornat a sentir el nom d’Almayer entre els nostres passatgers de coberta (la majoria comerciants ambulants de bona reputació) mentre seien per tot el vaixell —encerclats per fardells i caixes— sobre mats, sobre coixins, sobre edredons, sobre seients de fusta, conversant sobre els afers de les illes. A fe meva, vaig sentir murmurar el nom d’Almayer tènuement a mitjanit, mentre m’encaminava cap a la popa del pont per mirar l’aparell que mesura la velocitat com dringava cada quart de milla en el gran silenci del mar. No pretenc dir que els nostres passatgers somiessin en veu alta en Almayer, però és indubtable que almenys dos d’ells, que aparentment no podien dormir i intentaven fer desaparèixer l’enuig de l’insomni amb una petita conversa xiuxiuejada en aquella hora fantasmal, es referien d’alguna manera o altra a Almayer. A bord d’aquell vaixell era realment impossible desempallegar-se definitivament d’Almayer; un poni ben petit, lligat pel ronsal i que remenava la cua dins la cuina, amb gran desconcert del nostre cuiner xinès, era destinat a Almayer. Vés a saber per què volia un poni, ja que estic perfectament segur que no el podia muntar; però aquí teniu l’home, ambiciós, apuntant al més alt, important un poni, mentre que en tot el llogaret en el qual solia brandar cada dia el puny impotent només hi havia un camí que fos practicable per a un poni: mig quilòmetre com a molt, envoltat de centenars de llegües quadrades de selva verge. Però qui sap? La importació d’aquell poni de Bali podria haver estat part d’alguna estratègia profunda, d’algun pla diplomàtic, d’alguna intriga prometedora. Amb Almayer no es podia dir mai. El seu comportament es guiava per consideracions alienes a l’obvietat, per suposicions increïbles, que feien la seva lògica impenetrable per a qualsevol persona raonable. Tot això ho vaig saber després. Aquell matí, veient la figura amb els calçons enmig de la boirina, em vaig dir a mi mateix: «És ell».

Va arribar fins al flanc mateix del vaixell i va alçar un semblant turmentat, rodó i pla, amb aquell ris de cabells negres sobre el front i una mirada dura, afligida.

—Bon dia.

—Bon dia.

Em va mirar fixament: jo era una cara nova, que tot just havia substituït l’oficial primer que estava acostumat a veure; i crec que aquesta novetat li va inspirar, com fan generalment les coses, una desconfiança arrelada.

—No els esperava fins aquest vespre —va remarcar, amb recel.

No sabia per què hauria d’estar ofès, però semblava estar-hi. Li vaig explicar amb tot detall que, després d’haver assolit el far a la boca del riu just abans que es fos fosc i amb la marea suficient, el Capità C. estava autoritzat a creuar la barra i no hi havia res que l’impedís de pujar el riu de nit.

—El Capità C. coneix aquest riu com si fos seu —vaig concloure, prolixament, mirant de fer-hi bones relacions.

—Millor —va dir Almayer.

Inclinat sobre la barana del pont, vaig observar Almayer, que mirava cap al moll amb posat ofès. Arrossegava una mica els peus; duia sabatilles de palla amb soles gruixudes. La boira matinal s’havia espessit considerablement. Tot al nostre voltant degotava —les grues, les baranes, cadascuna de les cordes del vaixell— com si un atac de plorera hagués cobert l’univers.

Almayer va alçar el cap de nou, i, amb el to d’un home acostumat a les bufetades de la mala sort, va preguntar, de forma a penes audible:

—Suposo que no tenen res que s’assembli a un poni a bord?

Li vaig dir, gairebé en un xiuxiueig, per tal d’harmonitzar les meves comunicacions a la seva clau menor, que teníem una cosa semblant a un poni, i vaig insinuar, tan gentilment com vaig poder, que feia nosa de mala manera, també. Tenia moltes ganes de desembarcar-lo abans de començar a manipular el carregament. Almayer es va quedar mirant-me durant una llarga estona, amb ulls incrèduls i melancòlics, com si no fos assenyat creure en la meva afirmació. Aquesta patètica desconfiança en la resolució favorable de qualsevol afer, de la mena que fos, em va impressionar profundament, i vaig afegir:

—No ha estat el pitjor de la travessia. És un poni simpàtic, també.

A Almayer no se’l podia animar; per tota resposta es va escurar la gola i va tornar a mirar cap als peus. Vaig provar d’acostar-m’hi amb una altra tàctica.

—Per Déu! —vaig dir—. No té por d’agafar una pneumònia o una bronquitis o alguna cosa, circulant amb samarreta amb una boira tan humida?

No m’hi reconciliaria pas, amb una mostra d’interès per la seva salut.

La seva resposta va ser un sinistre «gens», com dient que fins i tot aquella via d’escapar de la sort inclement li era vedada.

—Acabo de baixar… —va murmurar al cap d’un moment.

—Bé, doncs, ara que és aquí desembarcaré aquell poni de seguida, i se’l podrà endur a casa. Realment no el vull a coberta. Fa nosa.

Almayer semblava dubtós. Vaig insistir:

—Per què, només l’enganxaré i el baixaré al moll just davant seu. Preferiria fer-ho abans que les escotilles estiguin obertes. El dimoniet podria saltar a baix al celler o fer alguna altra cosa mortífera.

—Porta un dogal? —va postular Almayer.

—Sí, és clar que porta un dogal.

I sense esperar més em vaig inclinar sobre la barana del pont.

—Serang, desembarquem el poni de Tuan^[9] Almayer.

El cuiner es va afanyar a tancar la porta de la cuina, i un moment després va començar una gran batussa a coberta. El poni ventava guitzes amb extrema energia, els kalashes^[10] van desaparèixer del mig, el serang donava tot d’ordres amb una veu trencada. De sobte el poni va saltar sobre l’escotilla davantera. Les seves petites peülles feien un estrèpit tremend; guitava i s’encabritava. Agitava la crinera i la cabellera en un estat d’increïble salvatgia, dilatava els narius, bocins d’escuma li esquitxaven el pit, petit i ample, i els ulls li brillaven. Es mostrava ferotge, terrible, enrabiat, bel·licós; deia ha! ha! clarament; estava furiós i repartia cops —mentre setze forçuts kalashes l’envoltaven com mainaderes desconcertades entorn d’una criatura aviciada i colèrica. Remenava la cua sense parar; arquejava el coll, tan bonic; era perfectament encantador; era encantadorament entremaliat. No hi havia ni un àtom de vici en aquella actuació; ni ensenyava les dents ni amagava les orelles. Al contrari, les plantava endavant d’una manera còmicament agressiva. Era totalment immoral i simpàtic; m’hauria agradat donar-li pa, sucre, pastanagues. Però la vida és dura i el sentiment del deure l’única guia segura. Per tant, vaig endurir el meu cor i, des de la meva posició elevada en el pont, vaig ordenar als homes que se li tiressin al damunt.

El vell serang, emetent un crit estrany, inarticulat, va donar l’exemple. Era un excel·lent sotsoficial —molt competent, sens dubte, i un moderat fumador d’opi. La resta, en una gran escomesa, van contenir aquell poni. Se li van penjar de les orelles, de la crinera, de la cua; se li apilaven damunt l’esquena, disset en total. El fuster, agafant el ganxo de la cadena de càrrega, es va llançar al damunt d’ells. Era un sotsoficial esplèndid, també, però que quequejava. ¿Heu sentit mai un xinès groguet, magre, trist, seriós, quequejar en anglès pidgin? És ben estrany, sens dubte. Ell era el divuitè. Jo no podia veure el poni de cap manera; però del balanceig i l’oneig d’aquell munt d’homes vaig saber que a dins hi havia alguna cosa viva.

Des del moll Almayer cridava, amb la veu trèmula:

—Coi!

Des d’on s’estava no podia veure què passava a coberta, excepte els caps dels homes; només podia sentir la batussa, els poderosos cops secs, com si el vaixell estigués sent destrossat. Vaig inspeccionar:

—Què passa?

—No permeti que li trenquin les potes —em suplicava, planyívolament.

—Ximpleries! Ara ja està. No es pot moure.

Llavors van enganxar la cadena de càrrega a una lona ampla, cenyida entorn del cos del poni; els kalashes van saltar simultàniament en totes direccions, rodolant l’un sobre l’altre; i el digne serang, corrent darrera la politja, va engegar el motor.

—A poc a poc! —vaig dir cridant, amb gran aprensió de veure l’animal engrapat fins al cap mateix de la grua.

Al moll, Almayer arrossegava intranquil les sabatilles de palla. El trontoll de la politja es va aturar, i en un silenci tens, impressionant, el poni va començar a balancejar-se damunt la coberta.

Que n’era, de flexible! Tan bon punt es va sentir a l’aire, va relaxar els músculs d’una manera meravellosa. Va ajuntar les quatre peülles com en un ramell, tenia el cap cot i la cua li penjava en una immobilitat flàccida i absoluta. Em va fer pensar vivament en la patètica ovelleta que penja del collar de l’orde del Toisó d’Or. No tenia ni idea que el cos d’un cavall pogués ser tan flexible com aquell, ja fos viu o mort. La seva crinera salvatge penjava informe, com una massa de pèl de cavall inanimada, i les seves orelles agressives s’havien enfonsat. Però mentre continuava bransolejant lentament sobre el pont, vaig advertir una guspira astuta en el seu ull somiador i mig tancat. Un oficial d’intendència digne de confiança, amb la mirada ansiosa i amb un somriure ample, anava alliberant la cadena de la grua amb tota cura. Jo vigilava, amb tot l’interès.

—Així! Ja està bé.

La grua es va aturar. Els kalashes s’ho miraven des de la barana. La corda del cabestre penjava, perpendicular i inanimada com la corda d’una campana, davant d’Almayer. Tot estava molt quiet. Vaig suggerir amigablement que agafés la corda i estigués preparat. Va allargar la mà de forma provocadora, amb un gest de superioritat.

—Compte, doncs! Baixeu-lo!

Almayer va recollir la corda de forma prou intel·ligent, però quan les peülles del poni van tocar el moll es va lliurar de seguida a un optimisme del tot absurd. Sense aturar-se, sense pensar, gairebé sense mirar, de sobte va deslliurar el ganxo de la braga, i la cadena de la grua, després de colpir les anques del poni, va virar contra el flanc del vaixell amb una sonora i forta plantofada. Suposo que devia pestanyejar. Sé que em vaig perdre alguna cosa, perquè el següent que vaig veure va ser Almayer que havia caigut d’esquena al moll. Estava tot sol.

L’estupefacció em va privar de parlar durant una estona suficient com perquè Almayer tingués temps de refer-se, d’una manera lenta i adolorida. Els kalashes abocats a la barana tenien tots la boca oberta. La boirina era empesa per una brisa lleugera, i s’havia tornat prou densa com per amagar completament la costa.

—Com dimoni s’ho ha fet per deixar-lo escapar? —vaig preguntar, escandalitzat.

Almayer es va mirar el palmell adolorit de la mà dreta, però no va respondre la meva demanda.

—On pensa que deu haver anat? —vaig cridar—. Hi ha alguna tanca en algun lloc, dins aquesta boira? Es pot escapar cap al bosc? Què podem fer ara?

Almayer va arronsar les espatlles.

—Segur que per aquí hi ha alguns dels meus homes. L’agafaran, tard o d’hora.

—Tard o d’hora! Tot això està molt bé, però què passa amb la meva braga de lona? Se l’ha emportada. La vull ara, de seguida, per desembarcar dues vaques de Cèlebes.

Des de Dongala, a més del poni teníem a bord un parell d’exemplars del petit i bonic bestiar boví de l’illa. Lligades a l’altre costat de la coberta de proa, havien estat remenant la cua a l’altra porta de la cuina. Aquestes vaques no eren pas per a Almayer, però; eren facturades a Abdullah bin Selim, el seu enemic. El desinterès d’Almayer davant dels meus requeriments era complet.

—Si jo fos vostè intentaria esbrinar on ha anat —vaig insistir—. ¿No seria millor reunir els seus homes o fer alguna cosa? Anirà per terra i es farà mal als genolls. Fins i tot es pot trencar una pota, sap.

Però Almayer, immers en un pensament abstracte, ja no semblava voler aquell poni. Sorprès davant aquella sobtada indiferència, vaig enviar tothom a terra per buscar-lo pel meu compte, o, en tot cas, per recuperar la braga de lona que tenia entorn del cos. Tota la tripulació del vapor, amb l’excepció de bombers i maquinistes, es va precipitar cap al moll, per davant del capficat Almayer, i va desaparèixer de la meva vista. La boira blanca se’ls va empassar; i altra vegada hi havia un silenci profund que semblava estendre’s quilòmetres amunt i avall del corrent. Encara taciturn, Almayer va començar a pujar a bord, i jo vaig baixar del pont per anar-lo a trobar a la coberta de popa.

—Li sabria greu dir al capità que el vull veure en privat? —em va preguntar, en un to baix, deixant que la seva mirada es perdés pel voltant.

—Molt bé. Miraré si hi és.

Amb la porta de la cabina ben oberta, el Capità C., que acabava de tornar de la cambra de bany, gros i ample de pit, s’estava raspallant els cabells espessos, humits, d’un gris ferrós, amb dos grans raspalls.

—El senyor Almayer em deia que volia veure’l en privat, senyor.

Dient aquestes paraules, vaig somriure. No sé perquè somreia, excepte que semblava absolutament impossible esmentar el nom d’Almayer sense un cert somriure. No havia de ser necessàriament un somriure alegre. Girant el cap cap a mi, el Capità C. va somriure també, més aviat consirosament.

—El poni se li ha escapat, oi?

—Sí, senyor. Així és.

—On és?

—Qui ho sap!

—No. Vull dir Almayer. Faci’l passar.

La cabina del capità s’obria directament a la coberta sota el pont, i només havia de fer un senyal des de la porta a Almayer, que s’havia quedat a popa, amb ulls abatuts, en el mateix lloc on l’havia deixat. Es va acostar de mal humor, es van donar la mà, i a l’instant va demanar permís per tancar la porta de la cabina.

—Tinc una bonica història per contar-li —van ser les últimes paraules que vaig sentir.

L’amargor del to era remarcable.

Em vaig allunyar de la porta, és clar. De moment, no tenia tripulació a bord; només el fuster xinès, amb una bossa de lona penjada entorn del coll i un martell a la mà, voltava per les cobertes desertes, traient les falques de les escotilles i deixant-les caure en la bossa conscienciosament. Com que no tenia res a fer, em vaig afegir als nostres dos maquinistes a la porta de la sala de màquines. Era quasi l’hora d’esmorzar.

—Ha arribat ben d’hora, oi? —va comentar el maquinista segon, i va somriure de forma indiferent. Era un home abstemi, amb una bona digestió i una visió plàcida i raonable de la vida, fins i tot quan tenia gana.

—Sí —vaig dir—. S’ha tancat amb el vell. Algun negoci molt privat.

—Li explicarà una fotuda rondalla inacabable —va observar el maquinista en cap.

Va somriure més aviat agrament. Era dispèptic, i al matí patia una gana rosegadora. El seu segon va somriure àmpliament, un somriure que li feia dos sécs verticals a les galtes afaitades. I jo vaig somriure, també, però no estava exactament divertit. En aquell home, el nom del qual aparentment no podia ser pronunciat enlloc de l’arxipèlag malai sense un somriure, no hi havia res que fos divertit. Aquell matí va esmorzar amb nosaltres en silenci, amb la mirada posada sobretot dins la seva tassa. Vaig informar-lo que els meus homes havien trobat el seu poni saltant dins la boira, al caire mateix del pou de més de dos metres de fondària on guardava el dipòsit de gutaperxa. La tapa no estava posada, no hi havia ningú a prop, i va anar de poc que la meva tripulació no caigués de cap en aquell forat espantós. Jurumudi Itam, el nostre millor oficial d’intendència, expert en costura fina, el que sargia les banderes del vaixell i cosia els botons dels nostres abrics, va ser malmès per una cossa a l’espatlla.

Tant el remordiment com la gratitud semblaven aliens al caràcter d’Almayer.

Va rondinar:

—Vol dir aquell pirata?

—Quin pirata? Aquest home fa onze anys que és al vaixell! —vaig dir, ben indignat.

—És la pinta que fa —va murmurar Almayer, per tota disculpa.

El sol s’havia menjat la boira. D’allà on sèiem sota el tendal, podíem veure a la distància el poni, fermat en un pal de la veranda davant de la casa d’Almayer. Vam restar en silenci durant una bona estona. De tot d’una, Almayer, al·ludint evidentment al tema de la seva conversa a la cabina del capità, va exclamar ansiosament:

—Realment no sé què fer, ara!

El Capità C. es va limitar a aixecar les celles, en direcció a ell, i es va alçar de la cadira. Cadascú va anar per feina, però Almayer, mig vestit com estava amb els pantalons de cretona i la samarreta prima de cotó, es va quedar a bord, romancejant vora la passarel·la, com si no pogués decidir-se si anar-se’n a casa o quedar-se amb nosaltres per sempre.

Els nostres xinesos se’l miraven de reüll mentre anaven amunt i avall; i Ah Sing, el nostre sobrecàrrec, el més guapo i el més simpàtic dels xinesos, copsant la meva mirada, va assentir maliciosament a la seva corpulenta esquena. En el curs del matí m’hi vaig acostar un moment.

—Bé, senyor Almayer —m’hi vaig adreçar, relaxadament—, encara no ha començat a llegir les seves cartes.

Li havíem portat el correu, i tenia el feix de cartes a la mà des que ens havíem alçat de l’esmorzar. Se’l mirava quan jo parlava, i per un moment va semblar com si estigués a punt d’obrir els dits i deixar-lo caure per la borda. Crec que estava temptat de fer-ho. No oblidaré mai aquell home que tenia por de les seves cartes.

—Fa molt de temps que és fora d’Europa? —em va preguntar.

—No gaire. Encara no vuit mesos —li vaig dir—. Vaig haver de baixar d’un vaixell a Samarang per una lesió a l’esquena, i he estat unes setmanes a l’hospital, a Singapur.

Va sospirar.

—El negoci està molt malament aquí.

—Sens dubte!

—No hi ha remei!… Veu aquells oques?

Amb la mà amb què aguantava les cartes va assenyalar-me el que semblava un tou de neu arrossegant-se i balancejant-se per la part llunyana del seu clos, fins que va desaparèixer darrere d’alguns arbustos.

—Les úniques oques de la Costa Est —em va informar Almayer, amb un murmuri mecànic sense una espurna de fe, esperança o orgull.

Tot seguit, i amb la mateixa falta d’esperit vital, va declarar la seva intenció d’escollir un ocell gras i d’enviar-nos-el a bord no més tard de l’endemà.

Abans ja havia sentit a parlar d’aquestes prodigalitats. Atorgava una oca com si fos una mena de condecoració que donava només als amics escollits de la casa. Jo havia esperat més pompa en la cerimònia. El regal tenia segurament una qualitat especial, múltiple i rara. De l’únic estol de la Costa Est! Però no en va treure ni la meitat de profit. Aquell home no entenia les oportunitats. Tanmateix, li ho vaig agrair extensament.

—Miri —va interrompre, abruptament, en un to ben peculiar—, el pitjor d’aquest país és que un no és capaç de fer-se càrrec… és impossible fer-se càrrec… —La seva veu s’apagava en un murmuri lànguid—. I quan un té interessos molt grans… interessos molt importants… —va acabar, tènuement— riu amunt.

Ens vam mirar l’un a l’altre. Em va sorprendre amb un ensurt i fent una ganyota ben estranya.

—Bé, me n’he d’anar! —va exclamar, apressadament—. A reveure!

En el moment de trepitjar la passarel·la es va aturar, tanmateix, per mussitar una invitació a sopar a casa seva aquell vespre amb el capità, una invitació que vaig acceptar. No crec que m’hagués estat possible de refusar.

M’agrada la gent honorable que et parlarà de l’exercici de la lliure voluntat, «en tot cas per raons pràctiques». Lliure, oi? Per raons pràctiques! Ximpleries! ¿Com podia refusar de sopar amb aquell home? No vaig refusar, simplement perquè no podia refusar. La curiositat, un sa desig de variar de cuina, la bona educació, la conversa i els somriures dels vint dies previs, tota condició de la meva existència en aquell moment i lloc feien irresistible l’acceptació; i, per acabar-ho d’arrodonir, hi havia la ignorància —la ignorància, dic—, la fatal manca de coneixement previ per contrapesar aquestes condicions imperatives del problema. Un refús hauria resultat pervers i poc assenyat. Ningú, a menys que fos un sorrut llunàtic, hauria refusat. Però si no hagués acabat coneixent Almayer bastant bé, és gairebé segur que mai cap ratlla meva hauria fet cap a la impremta.

Vaig acceptar aleshores —i encara estic pagant el preu de la meva sensatesa. El propietari de l’únic estol d’oques de la Costa Est és responsable de l’existència d’uns catorze volums, fins ara. El nombre d’oques que ell havia criat en condicions climàtiques adverses era considerablement superior a catorze. El total de volums mai no atenyerà el recompte de caps, n’estic segur; però les meves ambicions no apunten exactament en aquella direcció i, siguin quins siguin els dolors aguts que l’esforç d’escriure m’hagin costat, sempre he pensat afectuosament en Almayer.

Em pregunto, si n’hagués sabut res, quina hauria estat la seva actitud? Això és una cosa que no sabrem mai en aquest món.

Però si mai ens trobem als Camps Elisis —on no puc representar-me’l altrament que acompanyat a distància pel seu estol d’oques (aus consagrades a Júpiter)— i se m’adreçava en la quietud d’aquella regió desapassionada, sense llum ni fosca, sense so ni silenci, on s’alcen infinites boirines ondulants de les impalpables multituds dels morts que pul·lulen, crec que sé quina resposta faria.

Després d’escoltar amb cortesia el to poc vibrant de les seves mesurades protestes —que de cap manera no destorbarien, és clar, la solemne eternitat d’aquella quietud—, diria alguna cosa com aquesta:

«És veritat, Almayer, que en el món de baix m’he apropiat del teu nom en benefici propi. Però es tracta d’una malifeta ben petita. Què hi ha en un nom, oh Ombra? Si encara tens adherida una part tan gran de la teva vella feblesa mortal com perquè et sentis agreujat (tal era el so de la teva veu terrenal, Almayer), aleshores, et prego, mira de parlar sense dilació amb la nostra sublim companya, l’Ombra —amb aquell qui, en la seva existència fugaç com a poeta, va fer observacions sobre la flaire de la rosa. Et consolarà. Vas arribar a mi despullat de tot prestigi, a través dels somriures burletes dels homes i de la xerrameca irrespectuosa dels comerciants que vaguen per les Illes. El teu nom era propietat comuna dels vents; surava nu, per dir-ho així, sobre les aigües cap a l’equador. Vaig embolicar la seva forma poc honrosa amb el mantell reial dels tròpics, i he intentat posar en la buidor del seu so l’angoixa mateixa de la paternitat —unes proeses que no em demanaves—, però recorda que tot el treball i tot el dolor eren meus. En la teva vida terrenal em vas obsedir, Almayer. Tingues en compte que això era prendre’s una gran llibertat. Com que sempre t’estaves queixant d’estar perdut per al món, hauries de recordar que si jo no hagués cregut prou en la teva existència com per deixar-te rondar per les meves habitacions a Bessborough Gardens, hauries estat molt més perdut. Afirmes que si hagués estat capaç de mirar-te amb un perfecte distanciament i amb una més gran simplicitat, hauria hagut de percebre millor la meravella interior que, insisteixes, acompanyava el teu avenç fins a aquell diminut punt de llum, difícilment visible, situat lluny, ben lluny per sota nostre, on descansen les nostres dues tombes. Sens dubte! Però reflexiona, Oh Ombra queixosa!, que això no era tant culpa meva com de la teva desgràcia suprema. Vaig creure en tu de l’única manera que, per a mi, era possible creure-hi. Que no era digne dels teus mèrits? Que així sigui. Però tu sempre vas ser un home desafortunat, Almayer. Res no va ser mai prou digne de tu. Allò que, per a mi, et va fer tan real va ser que mantinguessis aquesta arrogant teoria amb certa força de convicció i amb una admirable coherència».

És amb algunes paraules com aquestes, traduïdes a les expressions ombrívoles adequades, que estic disposat a apaivagar Almayer a la Casa Elísia de les Ombres, des del moment que s’ha esdevingut que, havent marxat ja fa molts anys, no ens hem de tornar a trobar mai més en aquest món.