II

Com he dit, estava desfent les maletes després d’un viatge de Londres a Ucraïna. El manuscrit de La follia d’Almayer —el meu company des de feia més de tres anys, llavors en el novè capítol d’edat— estava dipositat sense cap mena d’ostentació en l’escriptori col·locat entre dues finestres. No se’m va acudir desar-lo en el calaix amb què la taula estava proveïda, tot i que em va saltar a l’ull la bona factura dels agafadors de llautó del mateix calaix. Dos canelobres, amb quatre candeles cada un, il·luminaven festivament l’habitació que havia esperat tants anys el nebot errant. Les persianes estaven abaixades.

A una distància de quasi cinc-cents metres de la cadira en què seia s’alçava la primera casa pagesa del poble —part de la finca del meu avi matern, l’única part que romania en possessió d’un membre de la família—; i més enllà del poble, en la fosca sense límits d’una nit d’hivern, s’estenien els grans camps oberts —no pas una plana llisa i severa, sinó unes benignes terres productives, de serralades baixes arrodonides, ara totes blanques, amb els retalls negres de les arbredes arrecerades en els sots. La carretera per la qual havia arribat travessava el poble i feia un viratge just davant les portes que tancaven la curta avinguda. Hi havia algú a fora, en el camí ple de neu; un ràpid dring de campanes s’introduïa, sigil·lós, en la quietud de l’habitació, com un xiuxiueig melodiós.

Mentre desfeia les maletes m’observava el criat que havia vingut a ajudar-me; gairebé tota l’estona s’havia estat dret, atent però innecessari, a la porta de l’habitació. Jo no el volia de cap manera, però tampoc no m’agradava dir-li que se n’anés. Era un xicot jove, amb tota seguretat més de deu anys més jove que jo. D’ençà de l’any 1867 jo no havia estat, ja no diré en aquella casa, sinó en un radi de seixanta milles d’ella; i tanmateix la seva fisonomia, mancada d’astúcia, pròpia del pagès franc, em semblava estranyament familiar. Era bastant possible que hagués estat un descendent, un fill, o fins i tot un nét, d’algun dels criats els rostres amistosos dels quals m’havien estat familiars en la meva primera infantesa. En realitat, no tenia dret a aquesta consideració. Era el producte d’algun poble proper i era allà perquè havia ascendit, després d’haver après l’ofici en una o dues cases com a servent. Això ho sé perquè ho vaig preguntar l’endemà al benemèrit V. Em podia haver ben estalviat la pregunta. Aviat vaig descobrir que tots els rostres de la casa i tots els rostres del poble —els rostres greus amb llargs bigotis dels caps de família, els rostres pilosos dels joves, els rostres de les criatures de cabells rossos, les cares boniques, morenes, de celles amples de les mares vistes a la porta de les bordes—, m’eren tan familiars com si els hagués conegut a tots ells des de la infantesa, i com si la meva infantesa fos una cosa d’abans d’ahir.

El dring de les campanes del viatger, després de fer-se més fort, s’havia esvaït ràpidament, i el tumult del lladruc dels gossos del poble s’havia calmat per fi. El meu oncle, escarxofat en el racó d’un petit sofà, fumava una llarga pipa turca en silenci.

—Aquest escriptori que has posat a la meva habitació és preciós —vaig remarcar.

—En realitat és ben teu —va dir, sense treure’m els ulls de sobre, amb una expressió interessada i melangiosa, com havia fet des que jo havia entrat a la casa—. Quaranta anys enrere, la teva mare solia escriure en aquesta mateixa taula. A la nostra casa d’Oratów s’estava a la petita sala d’estar que, per un arranjament tàcit, havíem deixat per a les noies, vull dir la teva mare i la seva germana, que va morir tan jove. Era un regal a elles dues del teu oncle Nicolau B.^[4] quan la teva mare tenia disset anys i la teva tia dos anys menys. Era una noia molt estimada, encantadora, aquesta teva tia, de qui suposo que no en saps res més que el nom. No destacava tant per la bellesa personal ni per tenir una ment cultivada, dues coses en què la teva mare era molt superior. Era el seu bon sentit, la dolçor admirable de la seva naturalesa, la seva facilitat excepcional i la seva naturalitat en les relacions quotidianes, el que la feia simpàtica a tothom. La seva mort va ser una pena terrible i una seriosa pèrdua moral per a tots nosaltres. Si hagués viscut, hauria portat les més grans benediccions a la casa on li hauria pertocat d’entrar com a esposa, mare i mestressa. Hauria creat entorn seu una atmosfera de pau i satisfacció que només aquells que saben estimar de forma no interessada són capaços d’evocar. La teva mare, que era d’una bellesa molt superior, excepcionalment distingida en persona, manera i intel·lecte, tenia una disposició menys fàcil. Essent més brillantment dotada, també n’esperava més, de la vida. En aquell temps tan difícil, especialment, estàvem enormement preocupats pel seu estat. Amb una salut afeblida a causa del xoc de la mort del seu pare (ella era sola a casa amb ell quan va morir sobtadament), estava esquinçada per la lluita interior entre el seu amor per l’home amb qui s’havia de casar a la fi i el seu coneixement de la declarada objecció del seu difunt pare a aquell matrimoni. Incapaç de desatendre aquella memòria estimada i aquell judici que sempre havia respectat i cregut, i, d’altra banda, sentint la impossibilitat de resistir un sentiment tan profund i veritable, no es podia esperar d’ella que mantingués l’equilibri mental i moral. En guerra amb ella mateixa, no podia donar als altres una sensació de pau que no era pas seva. Va ser solament més tard, quan es va unir per fi a l’home que havia triat, que va desenvolupar aquells dots poc comuns de cap i cor que feien inevitable el respecte i fins i tot l’admiració dels nostres enemics. Enfrontant-se amb una tranquil·la fermesa a les proves cruels d’una vida que reflectia totes les desgràcies nacionals i socials de la comunitat, va dur a terme les més altes concepcions del deure com a esposa, mare i patriota, compartint l’exili del seu espòs i representant noblement l’ideal de la dona polonesa. El nostre oncle Nicolau no era un home gaire accessible als sentiments d’afecte. A banda de la seva adoració per Napoleó el Gran, s’estimava realment, crec, només tres persones en el món: la seva mare, és a dir la teva besàvia, a qui tu devies haver vist però que probablement no recordes; el seu germà, el nostre pare, a casa de qui va viure durant tants anys; i de tots nosaltres, els nebots i nebodes que vam créixer entorn seu, només la teva mare. Les qualitats modestes i adorables de la germana més jove, ell no semblava capaç de veure-les. Era jo que sentia, al més profundament, aquest inesperat cop de mort que queia sobre la família menys d’un any després que jo n’esdevingués el cap. Va ser terriblement inesperat. Venint cap a casa, una tarda glacial, per fer-me companyia a la nostra llar solitària, on jo havia de romandre de forma permanent administrant la finca i ocupant-me dels afers complicats (les noies venien per torn cada setmana), venint, com deia, de la casa de la comtessa Tekla Potocka, on la nostra mare invàlida s’estava aleshores per ser a prop d’un metge, van perdre el camí i es van quedar clavats en un munt de neu. Ella estava sola amb el cotxer i el vell Valeri, el criat personal del nostre difunt pare. Impacient pel retard, mentre ells intentaven desencallar-lo, va saltar del trineu i va anar a buscar el camí ella mateixa. Tot això passava al 1851, a menys de deu milles de la casa en què seiem ara.

»Aviat va trobar el camí, però la neu havia començat a caure espessament una altra vegada, i faltaven encara quatre hores per arribar a casa. Tots dos homes es van treure els abrigots folrats de pell de xai i van fer servir totes les mantes de viatge per embolicar-la contra el fred, malgrat les seves protestes, ordres explícites, i fins i tot lluites, com més tard em va explicar Valeri. “Com podria jo”, li retreia ell, “anar a trobar l’ànima beneïda del meu difunt amo si deixo que us passi res de dolent mentre quedi una espurna de vida en el meu cos?”. Quan per fi van arribar a casa, el pobre vell estava cruixit i emmudit de fred, i el cotxer no estava en un estat gaire millor, encara que va tenir prou força per conduir fins als estables ell mateix. Als meus retrets per aventurar-se de cap manera en un temps com aquell, ella va respondre, de forma ben característica, que no podia suportar la idea d’abandonar-me a la meva trista solitud. És incomprensible com va ser que se li va permetre d’emprendre el viatge. Suposo que havia de ser així! Ella va treure importància a la tos que li va venir el dia següent, però ben poc després va arribar la inflamació dels pulmons, i en tres setmanes ja no hi era! Va ser la primera a anar-se’n de la jove generació que jo tenia sota la meva cura. Vet aquí la vanitat de totes les esperances i temors! En néixer, jo era el més fràgil de tota la canalla. Durant anys, estava tan delicat que els meus pares tenien poques esperances de fer-me surar; i, tanmateix, he sobreviscut a cinc germans i dues germanes, i a molts dels meus contemporanis; he viscut més que la meva esposa i filla, també. I de tots aquells que havien tingut almenys cert coneixement d’aquests vells temps, només quedes tu. M’ha tocat a mi dipositar en una tomba primerenca molts cors honestos, moltes promeses brillants, moltes esperances plenes de vida.

Es va alçar ràpidament, va sospirar, i em va deixar dient:

—Soparem d’aquí a mitja hora.

Sense moure’m, vaig escoltar els seus passos ràpids que ressonaven en el sòl encerat de l’habitació del costat, travessant l’antecambra folrada amb llibreries, on es va deturar per posar la pipa turca en el seu suport abans de passar al saló (eren l’un a continuació de l’altre), on va esdevenir inaudible sobre la gruixuda catifa. Però vaig sentir com es tancava la porta del seu estudi-dormitori. Llavors tenia seixanta-dos anys i havia estat durant un quart de segle el més savi, el més ferm i el més indulgent dels tutors, estenent sobre mi una cura i afecte paternals, un suport moral que em semblava sentir sempre prop meu en les parts més llunyanes de la terra.

Pel que fa al senyor Nicolau B., sotstinent el 1808, tinent de l’exèrcit francès el 1813, i per un breu temps Officier d’Ordonnance del mariscal Marmont; més endavant capità del Segon Regiment de Fusellers Muntats de l’exèrcit polonès —tal com va existir fins al 1830, en el reduït regne establert pel Congrés de Viena—, he de dir que, de tot aquell passat tan llunyà, que m’era conegut per tradició i una mica de visu, i tot just ara evocat per les paraules de l’home que se n’acabava d’anar, ell roman la figura més incompleta. És obvi que el dec haver vist el 1864, perquè és segur que ell no hauria deixat passar l’oportunitat de veure la meva mare, sabent que seria l’última vegada que ho faria. Des de la meva primera infantesa fins a avui, si tracto d’evocar la seva imatge, una mena de boira s’alça davant dels meus ulls, boira en la qual solament percebo, de forma vaga, un cap pulcrament raspallat de cabells blancs (que és excepcional en el cas de la família B., on per norma els homes es tornen calbs, d’una manera ben afavoridora, abans dels trenta) i un nas prim, corbat i solemne, un tret, aquest sí, en estricte acord amb la tradició física de la família B. Però no és per aquestes restes fragmentàries de perible mortalitat que viu en la meva memòria. Jo sabia, des de ben petit, que el meu oncle-avi Nicolau B. era Cavaller de la Legió d’Honor i que també tenia la Creu Polonesa al valor Virtuti Militari. La coneixença d’aquests fets gloriosos m’inspirava una admirable veneració. Tanmateix, no és aquell sentiment, fort com era, el que resumeix per a mi la força i el significant de la seva personalitat, sinó que està dominat per una altra i complexa impressió de respecte, compassió i horror. El senyor Nicolau B. continua sent per a mi l’ésser malaurat i miserable (tot i que heroic) que una vegada es va menjar un gos.

Fa ben bé uns quaranta anys que vaig sentir la història, i l’efecte encara no s’ha esborrat. Crec que aquesta és la primera història, diguem, realista que vaig sentir a la meva vida; i, malgrat tot, no sé per què hauria d’estar tan terriblement impressionat. És clar que sé com són els nostres gossos de poble —però tot i així… No! Ara mateix, recordant l’horror i la compassió de la meva infantesa, em pregunto a mi mateix si faig bé de revelar a un món fred i primmirat aquest espantós episodi de la història familiar. Em pregunto si és correcte, especialment en la mesura que la família B. havia estat sempre honorablement coneguda en una vasta contrada per la delicadesa dels seus gustos a l’hora de menjar i beure. Però en conjunt, i considerant que aquesta degradació gastronòmica que va atènyer un gallard jove oficial cal realment atribuir-la a Napoleó el Gran, crec que cobrir-la amb el silenci seria una exageració de reserva literària. Deixem que la veritat s’alci. La responsabilitat correspon a l’Home de Santa Helena, vista la seva deplorable frivolitat en la direcció de la campanya de Rússia. Va ser durant la memorable retirada de Moscou que el senyor Nicolau B., en companyia de dos companys oficials —de la moralitat i refinament moral dels quals no en sé res— van capturar un gos als afores d’un poble i a continuació se’l van cruspir. Pel que puc recordar, l’arma utilitzada era un sabre de cavalleria, i el resultat de l’episodi esportiu va ser bastant més una qüestió de vida i mort que si hagués estat un encontre amb un tigre. Un piquet de cosacs dormia en aquell poble perdut en les profunditats del gran bosc lituà. Els tres esportistes els havien observat des d’un amagatall mentre s’acomodaven, com si fossin a casa seva, entre les cases de camp just abans que, a les quatre de la tarda, caigués la fosca de l’hivern avançat. Els havien observat amb disgust i, potser, amb desesper. Entrada la nit, els temeraris consells de la gana van vèncer els dictats de la prudència. Arrossegant-se a través de la neu, es van acostar silenciosament a la tanca de branques seques que normalment envolta un poble en aquella part de Lituània. Vés a saber què esperaven obtenir i de quina manera, i si aquesta expectació pagava el risc.

Tanmateix, aquestes partides de cosacs, que en la majoria de casos erraven sense oficial, eren conegudes per protegir-se malament i sovint en absolut. A més, com que el poble es trobava a una gran distància de la línia de retirada francesa, no podien sospitar la presència de ressagats del Gran Exèrcit. Els tres oficials s’havien extraviat en una borrufada de la columna principal i havien estat perduts durant dies en els boscos, la qual cosa explica de forma suficient les terribles penúries a què estaven reduïts. El seu pla era mirar d’atreure l’atenció dels pagesos de la casa que era més a prop de la tanca; però mentre es preparaven per aventurar-se dins la gola del lleó, per dir-ho així, un gos (és ben estrany que només n’hi hagués un), una criatura quasi tan formidable en aquelles circumstàncies com un lleó, va començar un lladruc a l’altre costat de la tanca…

En aquest moment de la narració, que vaig sentir moltes vegades (sempre a petició) de llavis de la cunyada del Capità Nicolau B., la meva àvia, jo solia tremolar d’excitació.

El gos va bordar. I si no hagués fet més que bordar, tres oficials de l’exèrcit del Gran Napoleó haurien perit honorablement en les punxes de les llances dels cosacs, o per ventura fugint de la persecució haurien mort decentment de fam. Però abans que tinguessin temps de pensar a escapar-se, aquell gos fatal i fastigós, endut per l’excés del zel, va sortir rabent a través d’un forat de la tanca. Va sortir rabent i va morir. El seu cap, tinc entès, va ser separat d’un sol cop del seu cos. Tinc entès també que, més tard, dins les tenebroses solituds dels boscos carregats de neu, quan, en un sot protector, la partida va encendre un foc, van descobrir que la condició de la presa era clarament insatisfactòria. No era prim —al contrari, semblava obès d’una manera poc saludable; la seva pell mostrava clapes nues d’un caràcter poc agradable. Tanmateix, no havien mort aquell gos per la pell. Era gros… Se’l van menjar… La resta és silenci…

Un silenci en què un noi petit s’estremeix i diu amb fermesa:

—Jo no m’hauria menjat mai aquell gos.

I la seva àvia fa notar amb un somriure:

—Potser no saps què és estar afamat.

Alguna cosa d’això he après d’aleshores ençà. No és que m’hagi vist constret a menjar gos. He menjat l’animal emblemàtic, que, en la llengua dels volàtils gals, s’anomena la vache enragée^[5]; he viscut de xixina caducada, conec el gust del tauró, de l’holotúria, de la serp, de plats inclassificables que contenien coses sense nom —però de gos de poble lituà, mai! Voldria que s’entengués clarament que no sóc jo, sinó el meu oncle-avi Nicolau, de la noblesa terratinent polonesa, Chevalier de la Légion d’Honneur, etc., que en la seva joventut, havia menjat gos lituà.

Hauria preferit que no ho fes. L’horror infantil del fet s’aferra absurdament a l’home canós. Estic perfectament indefens contra ell. Amb tot, si realment va haver de fer-ho, recordem de forma caritativa que se’l va menjar estant en servei actiu, mentre s’enfrontava de forma valenta contra el més gran desastre militar de la història moderna, i, en certa manera, pel seu país. Se l’havia menjat per apaivagar la seva fam, sens dubte, però també per un desig inapaivagable i patriòtic, en la resplendor d’una gran fe que encara és viva, i en la recerca d’una gran il·lusió encesa com una falsa alimara per un gran home que durà per mal camí l’esforç d’una valenta nació.

Pro patria!

Mirat sota aquesta llum, resulta una menja dolça i decorosa.

I mirada a la mateixa llum, la meva dieta de la vache enragée resulta una forma fàtua i extravagant d’autoindulgència; perquè, per què hauria jo, fill d’una terra que homes com aquests han llaurat amb les seves relles i regat amb la seva sang, emprendre la recerca de menjars fantàstics, a base de carn enllaunada i galetes marineres, pels amples mars? Fins i tot en la visió més amable, sembla una pregunta sense resposta. Ai las! Tinc la convicció que hi ha homes de rectitud sense màcula que estan a punt de murmurar amb desdeny la paraula deserció. És així com el gust per l’aventura innocent pot tornar-se agra al paladar. La part de l’inexplicable hauria de ser tinguda en compte a l’hora d’avaluar la conducta d’homes en un món on cap explicació és final. Cap acusació de deslleialtat hauria de ser pronunciada a la lleugera. Les aparences d’aquesta vida perible són enganyoses, com tot allò que cau sota el judici dels nostres sentits imperfectes. La veu interior pot romandre prou certa en el seu consell secret. La fidelitat a una tradició especial pot perdurar a través dels esdeveniments d’una existència inconnexa, seguint fidelment, també, el camí traçat per un impuls inexplicable.

Seria massa llarg explicar l’aliança íntima de contradiccions en la naturalesa humana que fa que l’amor vesteixi a vegades la forma desesperada de la traïció. I potser no hi ha cap explicació possible. La indulgència —com va dir algú— és la més intel·ligent de totes les virtuts. M’aventuro a pensar que és una de les menys comunes, si no la més insòlita de totes. Amb això no vull dir que els homes són ximples —o fins i tot la majoria dels homes. Lluny d’això. El barber i el capellà, recolzats per tota l’opinió del poble, condemnaven justament la conducta de l’enginyós hidalgo, que, sortint del seu poble nadiu, va badar el cap al traginer, va matar un ramat d’ovelles inofensives, i va passar per experiències ben doloroses en una certa establa. Déu no vulgui que un indigne taujà se salvi d’una merescuda censura agafant-se a l’estrep del sublime caballero. La seva era una fantasia ben noble, ben poc egoista, apta per a no res excepte per a suscitar l’enveja dels més vils mortals. Però hi ha més d’un aspecte en l’encís d’aquella figura exaltada i perillosa. Ell també tenia les seves febleses. Després de llegir tantes novel·les, desitjava ingènuament esquivar, ell personalment, la intolerable realitat de les coses. Desitjava trobar, de fit a fit, el valerós gegant Brandabarbaran, senyor d’Aràbia, l’armadura del qual és feta amb la pell d’un dragó, i l’escut del qual, lligat al seu braç, és la porta d’una ciutat fortificada. Oh, afable i natural debilitat! Oh, beneïda simplicitat d’un cor gentil sense astúcia! Qui no sucumbiria a una temptació tan consoladora? Això no obstant, era una forma d’autoindulgència, i l’enginyós hidalgo de la Manxa no era un bon ciutadà. El capellà i el barber no eren pas poc raonables en els seus retrets. Sense anar tan lluny com el vell rei Lluís Felip, que en el seu exili solia dir, «La gent no s’equivoca mai», cal admetre que hi ha d’haver alguna rectitud en l’assentiment de tot un poble. Boig! Boig! Aquell que va complir en pietosa meditació la vetlla d’armes ritual vora el pou d’un hostal i es va agenollar, de forma reverent, per ser investit cavaller a trenc d’alba pel gras i murri bergant de l’hostaler, s’ha acostat molt a la perfecció. Cavalca endavant, el seu cap encerclat per un halo —com el sant patró de totes les vides malmenades o salvades per la irresistible gràcia de la imaginació. Però no era un bon ciutadà.

Potser això i res més volia dir la ben recordada exclamació del meu tutor.

Va ser en el joiós any de 1873, l’últim any en què he tingut unes vacances joioses. Hi ha hagut, més endavant, anys desvagats, prou joiosos en certa manera i no pas mancats de lliçó, però l’any de què parlo era l’any de les meves últimes vacances escolars. Hi ha altres raons per les quals hauria de recordar aquell any, però són massa extenses per consignar-les formalment en aquest lloc. A més, no tenen res a veure amb aquelles vacances. El que hi té a veure, amb les vacances, és que, abans del dia en què es va fer el comentari, havíem visitat Viena, l’alt Danubi, Munic, les cascades del Rin, el Llac de Constança —de fet, era un memorable viatge de vacances. En acabat havíem fet una excursió, lenta, per la vall del Reuss. Feia un temps deliciós. Més que una excursió, era una passejada. En baixar d’un vapor del Llac de Lucerna a Flüelen, érem a la fi del segon dia, i el crepuscle atenyia les nostres passes reposades, una mica més enllà de Hospenthal. Aquest no és el dia en què va ser fet el comentari: en les ombres de la vall fonda i havent deixat enrere l’habitat humà, els nostres pensaments no discorrien sobre l’ètica de la conducta, sinó sobre un problema humà més simple com era el de trobar refugi i menjar. No semblava haver-hi res d’això a la vista, i pensàvem tornar enrere quan de sobte, en un revolt del camí, vam arribar a un edifici, espectral en el crepuscle.

En aquell temps es feien les obres del Túnel del Sant Gotard, i aquella magnífica empresa tuneladora era la responsable directa d’aquell edifici inesperat, que s’alçava solitari al peu mateix de les muntanyes. Era llarg, encara que no gens gran; era baix; estava fet de taulons, sense cap ornamentació, a l’estil d’una barraca, amb els marcs blancs de les finestres que destacaven sobre el fons groc de la façana plana. I tanmateix era un hotel; fins i tot tenia un nom, que he oblidat. Però no hi havia cap porter amb galó a la seva humil porta. Una criada lletja però vigorosa va respondre a les nostres demandes d’informació, i llavors van aparèixer un home i una dona, que n’eren els propietaris. Era clar que no esperaven viatgers, o potser fins i tot no els desitjaven, en aquest estrany hostal, que en el seu estil sever s’assemblava a la casa que corona els bucs que no aparenten estar en condicions de navegar de les Arques de Noè de joguina, aquesta possessió universal de la infantesa europea. Tanmateix, el sostre no s’obria i no era ple fins dalt d’animals de fusta retallats i pintats. Tampoc no es veia enlloc cap animal turista viu. Ens van donar alguna cosa per menjar en una habitació llarga i estreta, asseguts a l’extrem d’una taula llarga i estreta, que, a la meva cansada percepció i als meus ulls adormits, semblava que s’inclinava com una post oscil·lant, ja que no hi havia ningú a l’altre cap que fes de contrapès a les dues nostres figures empolsegades pel viatge. Llavors ens vam afanyar escales amunt en una habitació que feia olor d’empostissat de pi, i em vaig adormir de tot d’una, abans que el meu cap toqués el coixí.

Al matí el meu tutor (que era un estudiant de la Universitat de Cracòvia) em va despertar ben aviat, i mentre ens vestíem va observar:

—Sembla que hi ha molta gent que s’està en aquest hotel. He sentit soroll de conversa fins a les onze de la nit.

Aquesta afirmació em va sorprendre; jo no havia sentit cap soroll de cap mena, i havia dormit com un soc.

Vam baixar cap al menjador llarg i estret amb la taula llarga i estreta. Hi havia dues fileres de plats al damunt. En una de les moltes finestres amb cortines s’estava un home alt, esprimatxat, amb el cap pelat ressaltat per un tou de cabell negre sobre cada orella, i amb una barba llarga i negra. Ens va mirar per damunt del diari que llegia i semblava genuïnament astorat per la nostra intrusió. Després van entrar més homes. Cap d’ells no semblava un turista. No va aparèixer cap dona. Aquells homes semblaven coneixe’s amb certa intimitat, però no puc dir que fossin una colla gaire xerraire. L’home calb seia amb posat greu al cap de la taula. Tot plegat tenia l’aire d’una festa familiar. Més tard, mitjançant una de les vigoroses criades que duia el vestit nacional, vam descobrir que el lloc era en realitat una pensió per als enginyers anglesos contractats per a les obres del Túnel del Sant Gotard; i jo podia sentir a pler els sons de la llengua anglesa, fins allà on és usada en una taula d’esmorzar per homes que no creuen que calgui malgastar gaires paraules en les meres amenitats de la vida.

Aquest va ser el meu primer contacte amb la humanitat britànica, a banda del turista vist als hotels de Zuric i Lucerna —un tipus que no té existència real en el món prosaic. Ara sé que l’home calb parlava amb un fort accent escocès. N’he conegut molts, com ell, a terra i al mar. El maquinista segon del vapor Mavis, per exemple, podria haver estat el seu germà bessó. No puc deixar de pensar que l’era, realment, encara que per alguna raó em va assegurar que mai no havia tingut un germà bessó. De tota manera, l’escocès calb i reflexiu amb la barba negra com el carbó se m’apareixia als meus ulls infantils com una persona ben romàntica i misteriosa.

Vam sortir sense que ningú s’hi fixés. La ruta prevista ens portava pel coll del Furka cap a la glacera del Roine, amb la intenció de seguir més endavant baixant el curs de la vall del Hasli. El sol ja baixava quan ens vam trobar al capdamunt del port, i el comentari al·ludit va ser adés pronunciat.

Vam seure a la vora de la carretera per continuar el raonament començat una mitja milla abans. Estic segur que era un raonament, perquè recordo perfectament com el meu tutor raonava i com jo escoltava, sense poder de rèplica, amb els ulls fixats obstinadament a terra. Un bellugueig al camí em va fer aixecar la vista —i aleshores vaig veure el meu anglès inoblidable. Hi ha coneixences posteriors, familiars, companys de bord, a qui recordo menys clarament. Marxava ràpidament cap a l’est (acompanyat per un malhumorat guia suís), amb el capteniment d’un viatger ardent i intrèpid. Anava vestit amb uns pantalons bombatxos, però com que al mateix temps duia mitjons curts sota les botes amb cordons —per raons que, fossin higièniques o de consciència, eren segurament imaginatives—, els seus panxells, exposats a la mirada pública i a l’aire tònic de les grans alçades, enlluernaven l’espectador per l’esplendor de la seva condició com de marbre i el seu ric to d’ivori jove. Era el cap d’una petita caravana. La llum d’una satisfacció impetuosa, exaltada, amb el món d’homes i l’escenari de les muntanyes il·luminaven el seu rostre ben tallat, ben vermell, el bigoti curt, argentat, els ulls innocentment frisosos i triomfants. En passar va llançar una mirada plena de curiositat bondadosa i una guspira amistosa sortida de les seves dents grosses, sanes i lluents cap a l’home i el noi que seien com rodamons polsosos a la vora del camí, amb una modesta motxilla als seus peus. Els seus panxells blancs espurnejaven vigorosament; el rude guia suís, amb una expressió sorruda, caminava com un ós desganat al seu costat; un petit tren de tres muls seguia en fila índia aquest entusiasta inspirador. Hi cavalcaven dues dames, una rere l’altra, però per la manera com seien només vaig veure les seves esquenes immòbils, uniformes, i les llargues cues d’uns vels blaus que els penjaven ben avall de les ales d’uns capells idèntics. Les seves dues filles, segurament. Un laboriós mul que portava l’equipatge, amb les orelles caigudes i guardat per un conductor capcot i olivaci, tancava la marxa. El meu tutor, després de fer una pausa per mirar-se’ls amb un tènue somriure, va reprendre el seu seriós raonament.

De debò que va ser un any memorable! No et trobes un anglès com aquell dues vegades a la vida. En l’ordenació mística dels esdeveniments comuns, ¿va ser ell l’ambaixador del meu futur, enviat a inclinar la balança en un moment crític, al capdamunt d’un port alpí, amb els pics del Bernese Oberland com a muts i solemnes testimonis? La seva mirada, el seu somriure i l’ardor inextingible i còmic de la seva aparença esforçada em van ajudar a posar-me d’acord amb mi mateix. Cal dir que aquell dia, i en l’estimulant atmosfera d’aquell lloc elevat, m’havia sentit totalment aclaparat. Era l’any en què jo havia verbalitzat, per primer cop, el meu desig d’anar a mar. De primer, com aquells sons que, depassant l’escala a què l’oïda humana està avesada, romanen inaudibles al nostre sentit de l’audició, aquesta declaració va passar desapercebuda. Era com si no hagués existit. Més tard, tot provant diversos tons, vaig aconseguir suscitar, aquí i allà, una sorpresa atenció momentània —la mena de pregunta: «Què era aquell soroll estrany?». Més tard era: «Heu sentit què ha dit el noi? Quin rampell més extraordinari!». Aviat una onada de sorpresa escandalitzada (que no hauria estat més gran si hagués anunciat la meva intenció d’entrar en un monestir cartoixà) que baixava de la ciutat universitària de Cracòvia es va escampar per diverses províncies. Es va escampar a poca profunditat, però arribant ben lluny. Va atiar un feix de retrets, indignacions, astoraments compassius, ironies amargues i burles ostensibles. Jo difícilment podia respirar sota el seu pes, i certament no tenia paraules per respondre-hi. La gent es preguntava què faria ara el senyor T. B. amb el seu preocupant nebot i, goso dir, esperava afectuosament que tallaria en sec el meu disbarat.

El que va fer va ser venir des d’Ucraïna per parlar-ne amb mi i jutjar per ell mateix, sense prejudicis, imparcial i just, captenint-se sobre la base del seny i de l’afecte. En la mesura en què és possible per a un noi el poder d’expressió del qual encara no està format, vaig obrir-li el secret dels meus pensaments, i ell a canvi em va permetre una ullada dins el seu cap i el seu cor; la primera ullada d’un tresor inesgotable i noble de pensament clar i sentiment afectuós, on al llarg de la vida jo havia de poder extreure’n un amor i una confiança mai defraudats. Assenyadament, després de diverses converses exhaustives, va concloure que jo no l’hauria de poder culpar més endavant per haver arruïnat la meva vida a causa de la seva incondicional oposició. Tanmateix, jo m’havia de prendre un temps per a una seriosa reflexió. I havia de pensar no només en mi sinó en els altres; i sospesar les declaracions d’afecte i de consciència tot contraposant-les a la meva pròpia sinceritat de propòsit.

—Pensa bé què significa tot plegat a llarg termini, noi —em va exhortar, finalment, amb especial simpatia—. I, mentrestant, mira de treure les millors notes que puguis en els exàmens anuals.

S’acabava l’any escolar. Vaig treure unes notes bastant bones als exàmens, que per a mi (per certes raons)^[6] van resultar més difícils que per a altres nois. En aquest sentit, podia començar amb bona consciència aquelles vacances que eren com una llarga visita pour prendre congé de la vella Europa continental que jo havia de veure tan poc durant els vint-i-quatre anys següents. Aquest, tanmateix, no era el propòsit declarat d’aquell viatge. Era més aviat, sospito, planejat de cara a distreure i ocupar els meus pensaments en altres direccions. Durant mesos, no es va dir res de la meva anada a mar. Però la meva estima cap al meu jove tutor i la seva influència damunt meu eren tan conegudes que devia haver rebut la missió confidencial de fer-me desdir de la meva il·lusió romàntica. Era un arranjament del tot escaient, perquè ni ell ni jo no havíem entrellucat mai el mar a les nostres vides. Això ens havia de passar més tard, a Venècia, des de la platja exterior del Lido. Mentrestant, ell s’havia agafat la seva missió tan a pit que vaig començar a sentir-me aclaparat abans que arribéssim a Zuric. Desgranava els seus arguments en els ferrocarrils, en els vapors que creuaven els llacs; i fins i tot m’havia discutit l’obligatòria sortida de sol sobre el Righi, per Déu! De la seva devoció cap al seu indigne alumne, no n’hi pot haver cap dubte. Ja l’havia demostrada durant dos anys d’incansable i àrdua cura. Jo no podia odiar-lo. Però m’havia anat aclaparant a poc a poc, i quan va començar a argumentar al capdamunt del coll del Furka estava potser més a prop de l’èxit del que ni ell ni jo imaginàvem. Me’l vaig escoltar en un silenci desesperat, sentint com aquell mar espectral, no realitzat, que desitjava en els meus somnis s’escapava de l’agafall desproveït de força de la meva voluntat. L’entusiàstic vell anglès havia passat —i l’argumentació va seguir: «A la fi dels meus dies, quina recompensa podia esperar d’una vida com aquella, ja fos en termes d’ambició, d’honor o de consciència?». Una pregunta incontestable. Però ja no em sentia aclaparat. Llavors les nostres mirades es van trobar i una emoció genuïna era visible tant en la seva com en la meva. La fi va arribar de cop. De sobte, va recollir la motxilla i es va alçar.

—Ets un Don Quixot incorregible, irremeiable. Això és el que ets.

Jo estava sorprès. Només tenia quinze anys i no sabia què volia dir exactament. Però em vaig sentir vagament adulat en sentir el nom del cavaller immortal pronunciat en connexió amb la meva pròpia follia, com alguns l’anomenarien a la meva cara. Ai las! No crec que hi hagués res de què sentir-se orgullós. Meva no era l’estofa de què són fets els protectors de damisel·les desemparades, els reparadors dels torts d’aquest món; i el meu tutor era l’home que ho sabia millor. Per tant, la seva indignació era superior a la del barber i el capellà quan em va llançar un nom honorable com a retret.

Vaig caminar darrere seu durant uns quinze minuts bons; llavors, sense mirar enrere, es va aturar. Les ombres de pics llunyans s’allargassaven sobre el coll del Furka. Quan vaig arribar on era ell, es va girar i en plena visió del Finster Aarhorn, amb la seva colla de germans gegants alçant els caps monstruosos contra un cel brillant, va posar la mà sobre la meva espatlla afectuosament.

—Bé! Ja n’hi ha prou. No en tornarem a parlar.

I certament entre nosaltres ja no se’n va parlar més, de la meva misteriosa vocació. Ja no se n’havia de tornar a fer mai qüestió, enlloc o amb ningú. Vam començar la baixada del coll del Furka conversant alegrement.

Onze anys més tard, mes per mes, m’estava a Tower Hill, a les escales del St. Katherine’s Dockhouse, ja com a capità del Servei Mercant Britànic. Però l’home que em va posar la mà damunt l’espatlla al capdamunt del coll del Furka ja no era viu.

Aquell mateix any del nostre viatge es va llicenciar a la Facultat de Filosofia —i només llavors se li va declarar la seva autèntica vocació. Obeint a la crida, es va matricular de tot d’una als estudis de quatre anys de les Escoles Mèdiques. Un dia, a la coberta d’un vaixell amarrat a Calcuta, vaig obrir una carta que m’assabentava de la fi d’una existència envejable. Havia obert una consulta en alguna petita i obscura ciutat de la Galítsia austríaca. I la carta continuava explicant-me com tots els pobres desposseïts del districte, cristians i jueus per igual, havien acompanyat en pinya el taüt del bon metge amb sanglots i lamentacions fins a la porta mateix del cementiri.

Que curts els seus anys i que clara la seva visió! ¿Quina més gran recompensa pel que fa a l’ambició, l’honor i la consciència podria haver esperat d’obtenir per a si mateix quan, al capdamunt del coll de Furka, em va convidar a mirar a fons la vida que se m’obria?