I

Els llibres es poden escriure en tota mena de llocs. La inspiració verbal pot entrar a la cabina d’un mariner a bord d’un vaixell immobilitzat pel glaç en un riu al mig d’una ciutat; i com que se suposa que els sants vetllen benignament els humils creients, em permeto la plaent fantasia que l’ombra del vell Flaubert —que s’imaginava (entre altres coses) que era descendent de víkings— podria haver planat amb divertit interès per damunt d’un vapor de dues mil tones anomenat l’Adowa, a bord del qual, atrapat per l’hivern inclement en un moll a Rouen, va ser començat el capítol desè de La follia d’Almayer. Amb interès, dic, perquè ¿que potser no va ser l’últim romàntic, l’amable gegant normand amb enormes bigots i veu de tro? ¿No va ser ell, en la seva devoció, poc realista i gairebé ascètica, per l’art, una mena d’ermità literari, a la manera d’un sant?

«“Finalment s’ha post”, va dir Nina a la seva mare, assenyalant els turons rere els quals el sol s’havia post.»… Recordo com traçava aquestes paraules de la romàntica filla d’Almayer en el paper gris d’un bloc que descansava sobre la flassada del meu llit. Es referien a una posta de sol a les illes malaies i van prendre forma en el meu cap, en una visió al·lucinada de boscos i de rius i mars que estaven ben apartats d’una ciutat comercial, i tanmateix romàntica, de l’hemisferi nord. Però en aquell mateix moment, l’ambient de visions i de paraules va ser interromput per l’oficial tercer, un jove benhumorat i despreocupat, que va entrar amb un cop de porta, tot exclamant:

—S’hi està la mar de calentó, aquí dins.

S’hi estava calentó. Jo havia engegat el calefactor de vapor després de col·locar una llauna sota l’aixeta que gotejava —perquè potser no sabeu que l’aigua vessa mentre que el vapor no. No sé què havia estat fent el meu jove amic a coberta tot aquell matí, però les mans, que es fregava vigorosament, les tenia ben vermelles i, només amb l’aspecte, em transmetien una sensació de fred. Ell ha estat l’únic tocador de banjo que he conegut mai, i essent també el fill petit d’un coronel retirat, el poema de Kipling^[1], per una estranya associació d’idees, sempre m’ha semblat que estava escrit exclusivament per a la seva persona. Quan no tocava el banjo, li agradava seure i mirar-se’l. Va procedir a aquesta inspecció sentimental, i després de meditar una estona sobre les cordes mentre jo l’observava en silenci, va demanar, lleugerament:

—Què està gargotejant sempre aquí, si em permet la pregunta?

Era una pregunta permissible, però no li vaig respondre, i simplement vaig girar el bloc de notes amb un moviment d’instintiva discreció: no li podia dir que havia engegat a dida la psicologia de Nina Almayer, el seu parlament inicial del capítol desè, i les paraules assenyades de la senyora Almayer que havien de seguir en l’ominosa aproximació d’una nit tropical. No podia haver-li dit allò que Nina havia dit: «Finalment s’ha post». S’hauria quedat ben sorprès, i potser hauria deixat caure el seu preciós banjo. Ni tampoc li podia haver dit que el sol de la meva vida al mar s’estava ponent, també, en el precís moment que escrivia les paraules que expressaven la impaciència d’una joventut apassionada determinada a acomplir el seu desig. Ni jo mateix ho sabia, això, i és segur que a ell li hauria estat igual, encara que era un jove excel·lent i em tractava amb més deferència de la que, en les nostres posicions relatives, jo tenia estrictament dret.

Va abaixar una mirada tendra cap al banjo, i jo vaig continuar mirant a través del portell. L’obertura rodona emmarcava amb un cèrcol de llautó un fragment dels molls, amb una fila de bótes arrenglerades sobre el terra glaçat i la cua d’un gran carro. Un carreter de nas vermell, amb una brusa i un estrenyecaps de llana, es repenjava a la roda. Un guàrdia duaner que passejava ociós, cenyit per un capot blau, tenia l’aire d’estar deprimit a causa de l’exposició al clima i de la monotonia de l’existència oficial. Un rerefons de cases llardoses trobava el seu lloc en el quadre emmarcat pel portell, a l’altre costat d’un ample tros de moll pavimentat de marró pel fang glaçat. La coloració era llòbrega, i el tret més conspicu era un petit cafè amb finestres amb cortines i una façana tronada de fustam blanc, que es corresponia amb la sordidesa d’aquests barris pobres que voregen el riu. Havíem estat traslladats fins aquí des d’un altre amarrador situat al barri de l’Òpera, on aquell mateix portell m’havia ofert la visió de tota una altra mena de cafè —el millor de la ciutat, crec, i l’únic on l’il·lustre Bovary i la seva muller, la romàntica filla del vell père Rouault, es reconfortaven després de la memorable escenificació d’una òpera que era la tràgica història de Lucia di Lammermoor en un muntatge de música lleugera.

Ja no podia fer venir a la memòria l’al·lucinació de l’arxipèlag indonesi que certament esperava tornar a veure. Aquell dia la història de La follia d’Almayer es va quedar sota el coixí. No sé que tingués cap ocupació que me’n retingués lluny; el cert és que a bord d’aquell vaixell portàvem just aleshores una vida contemplativa. No diré res de la meva posició privilegiada. Jo era allà «només per fer un favor», com un actor secundari pot prendre una petita part en la funció benèfica d’un amic.

Pel que fa als meus sentiments, jo no desitjava ser en aquell vapor en aquell moment i en aquelles circumstàncies. Fins i tot, potser, no era volgut allà, en el sentit habitual en què un vaixell «vol» un oficial. Va ser el primer i l’últim cas en la meva vida al mar que vaig estar al servei d’uns propietaris de vaixells que havien restat completament ombrius a la meva comprensió. No m’estic referint a la coneguda firma de naviliers de Londres que havia noliejat el vaixell a la, no diré de vida curta, però sí efímera Companyia de Transports Franco-Canadenca. Una mort deixa alguna cosa darrere seu, però no hi va haver mai res tangible que deixés la CTFC. Va florir no pas més del que viuen les roses, però a diferència de les roses va botonar en el pic de l’hivern, va emetre una mena de tènue perfum d’aventura i va morir abans que arribés la primavera. Però sense cap mena de dubte era una companyia, tenia inclús una bandera pròpia, tota blanca, amb les lletres CTFC enginyosament enllaçades en un complicat monograma. La vam fer onejar al capdamunt del nostre pal major, i ara he arribat a la conclusió que era l’única bandera d’aquesta classe que existia. Malgrat tot, a bord, durant molts dies, teníem la impressió de ser una unitat d’una gran flota amb sortida quinzenal cap a Montreal i Quebec, tal com s’anunciava en pamflets i prospectes que van arribar a bord dins un gran paquet quan érem a Victoria Dock, Londres, just abans que sortíssim cap a Rouen, França. I en l’ombriva vida de la CTFC rau el secret d’aquella meva última feina en la meva vocació marinera, que en un sentit remot va interrompre el desenvolupament rítmic de la història de Nina Almayer.

L’aleshores secretari de la Societat de Capitans de Vaixell de Londres, amb unes ben modestes habitacions a Fenchurch Street, era un home d’una infatigable activitat i d’una gran devoció per la seva tasca. Ell és el responsable de la que va ser la meva última associació amb un vaixell. L’anomeno així perquè difícilment pot ser anomenada una experiència d’anar al mar. L’estimat capità Froud —és impossible no pagar-li el tribut d’afectuosa familiaritat a aquesta distància dels anys— tenia opinions molt fermes pel que fa al progrés del coneixement i de l’estatus de tot el cos d’oficials de la marina mercant. Ens organitzava cicles de conferències professionals i classes d’ambulàncies mèdiques, es cartejava industriosament amb organismes públics i diputats al Parlament sobre temes relatius als interessos del servei; i la constitució d’una comissió investigadora relativa a afers del mar i a la feina dels mariners era un perfecte regal del cel per a la seva necessitat d’esforçar-se en benefici corporatiu nostre. Juntament amb aquest alt sentit dels seus deures oficials, tenia una vena d’amabilitat personal, una forta disposició a fer tot el bé que podia als membres individuals d’aquell ofici del qual ell havia estat, a l’època, un mestre excel·lent. ¿I quina amabilitat més gran pot tenir-se amb un mariner que trobar-li feina? El capità Froud no veia per què la Societat de Capitans de Vaixell, a més de vetllar per la tutela general dels nostres interessos, no hauria de ser, de forma no oficial, una agència de col·locació de les més reputades.

«Estic intentant convèncer totes les nostres grans companyies navilieres que vinguin a buscar-nos la gent. La nostra societat no té cap esperit sindical, i realment no veig per què no haurien de fer-ho», em va dir una vegada. «Sempre els dic als capitans que, en igualtat de condicions, haurien de donar preferència als membres de la Societat. En la meva posició els puc trobar, en general, allò que volen entre els nostres membres o els nostres associats».

En les meves passejades d’un cap a l’altre de Londres (jo estava molt ociós llavors), les dues petites cambres de Fenchurch Street eren una mena de lloc de descans on el meu esperit, que tenia fam de mar, podia sentir-se més a prop dels vaixells, dels homes i de la vida que havia triat —més a prop que en qualsevol altre lloc de la terra ferma. Aquest lloc de descans solia ser, cap a les cinc de la tarda, ple d’homes i de fum de tabac, però el capità Froud tenia per a ell l’habitació més petita i allà concedia entrevistes privades, el motiu principal de les quals era ajudar algú. Així, una fosca tarda de novembre em va fer senyals amb un dit corbat i amb aquella peculiar mirada per damunt de les ulleres, que és potser el record físic més fort que guardo d’aquell home.

—He tingut aquí un capità de vaixell, aquest matí —va dir, tornat al seu escriptori i assenyalant-me una cadira—, que necessita un oficial. És per a un vaixell de vapor. Saps, res no m’agrada més que m’ho demanin, però, malauradament, no ho tinc gens clar…

Com que l’habitació de fora era plena d’homes, vaig llançar una mirada interrogativa cap a la porta tancada; però ell va fer que no amb el cap.

—Oh, sí, m’encantaria obtenir aquesta plaça per a un d’ells. Però el fet és que el capità d’aquest vaixell vol un oficial que parli bé el francès, i això no és tan fàcil de trobar. No conec ningú sinó tu. És una plaça d’oficial segon i, és clar, no t’importaria… oi? Sé que no és el que estàs buscant.

No, no ho era. M’havia lliurat a mi mateix a l’ociositat d’un home obsedit, que no busca res sinó paraules amb les quals capturar les seves visions. Però admeto que, per fora, m’assemblava prou a un home que podia fer d’oficial segon en un vapor noliejat per una companyia francesa. No vaig mostrar cap senyal d’estar obsedit per la sort de Nina i pels murmuris de les selves tropicals; fins i tot el meu tracte íntim amb Almayer (una persona de caràcter dèbil) no havia deixat cap marca visible en els meus trets. Durant molts anys, ell i el món de la seva història havien estat companys de la meva imaginació sense, espero, perjudicar la meva capacitat de tractar amb les realitats de la vida marítima. Havia dut amb mi l’home i el seu ambient d’aleshores ençà del meu retorn dels mars orientals —uns quatre anys abans del dia del qual parlo.

Va ser a la sala d’estar d’uns apartaments moblats d’una plaça de Pimlico que van començar a reviure, amb una vivor i amb una intensitat prou estranyes al nostre tracte real precedent. Jo m’havia permès una llarga estada a terra, i en la necessitat d’ocupar els meus matins, Almayer (aquell vell conegut) va venir noblement al rescat.

No gaire més tard, tal com déu mana, la seva dona i la seva filla se li van afegir entorn de la meva taula, i aleshores la resta d’aquella colla de Pantai va arribar plena de paraules i de gestos. Sense que la meva respectable dispesera ho sabés, jo tenia el costum de celebrar, tot just després d’esmorzar, animades recepcions de malais, àrabs i mestissos, que no reclamaven la meva atenció. Arribaven amb una apel·lació silenciosa i irresistible —i l’apel·lació, ho afirmo aquí, no era a la meva autoestima o a la meva vanitat. Ara sembla que tingués un caràcter moral, ja que ¿per què la memòria d’aquells éssers, vistos en la seva existència obscura i alhora assolellada, hauria de voler expressar-se en forma de novel·la, a no ser sobre la base d’aquella misteriosa companyonia que uneix en una comunitat d’esperances i de pors tots els habitants de la terra?

No vaig rebre els meus visitants amb cap èxtasi sorollós, com si fossin els portadors d’uns obsequis de guany o de fama. Mentre escrivia assegut en aquella taula, situada en una part vinguda a menys de Belgravia, no tenia davant meu cap perspectiva d’un llibre imprès. Després de tots aquests anys, cada un dels quals ha deixat un testimoni de pàgines lentament ennegrides, puc dir honestament que és un sentiment anàleg a la pietat el que em va incitar a traduir, en paraules reunides amb conscient cura, la memòria de coses ben llunyanes i d’homes que havien viscut.

Però, tornant al capità Froud i a la seva obsessió per no decebre mai els armadors o els capitans de vaixell, no era probable que jo li fallés en la seva ambició —satisfer, al cap de poques hores, la poc usual demanda d’un oficial que parlés francès. Em va explicar que el vaixell era noliejat per una companyia francesa que volia establir una línia regular mensual de navegació des de Rouen, per al transport d’emigrants francesos cap al Canadà. Però, francament, aquesta mena de cosa no m’interessava gaire. Vaig dir, seriosament, que si era realment una qüestió de mantenir la reputació de la Societat de Capitans de Vaixell, ho consideraria. Però aquella consideració va ser només per mor de la forma. L’endemà em vaig entrevistar amb el capità, i crec que ens vam causar una bona impressió mútua. Em va explicar que el seu oficial primer era un home excel·lent en tots els aspectes i que no podia pensar pas a acomiadar-lo per tal de donar-me la posició més alta; però que si consentia a anar-hi com a oficial segon, se’m donarien certs avantatges especials, etcètera.

Li vaig dir que, si hi anava, el rang realment no importava.

—Estic segur —va insistir—, que us entendreu de primera amb el senyor Paramor.

Li vaig prometre fidelment estar-m’hi durant dos viatges com a mínim, i va ser en aquestes circumstàncies que va començar el que havia de ser la meva última connexió amb un vaixell. Al capdavall, no hi va haver ni un sol viatge. Pot ser que fos simplement l’acompliment del destí, d’aquella paraula escrita en el meu front, el que aparentment em va privar, en tots els meus tràfecs marins, d’arribar mai a travessar l’oceà Atlàntic Nord —utilitzant les paraules en el sentit especial en què els mariners parlen del tràfic de l’oceà Atlàntic Nord, dels paquebots de l’oceà Atlàntic Nord, dels casos difícils de l’oceà Atlàntic Nord. La nova vida acompanyava fidelment la vella, i els nou capítols de La follia d’Almayer van venir amb mi al Victoria Dock, d’on al cap de pocs dies vam sortir cap a Rouen. No arribaré a l’extrem d’afirmar que la contractació d’un home predestinat a no travessar mai l’oceà Atlàntic Nord va ser la causa absoluta del fracàs de la Companyia de Transport Franco-Canadenca a l’hora d’aconseguir ni un sol passatge. Podria haver estat això, és clar; però l’obstacle més gran, i obvi, va ser clarament la manca de diners. Mentre érem al Victoria Dock, uns laboriosos fusters van col·locar quatre-centes seixanta lliteres per a emigrants a les entrecobertes, però a Rouen no es va presentar mai cap emigrant —de la qual cosa, essent una persona humana, confesso que me n’alegrava. Uns senyors de París —crec que n’hi havia tres, i un d’ells es deia que era el president— es van presentar, en efecte, i van recórrer de cap a cap el vaixell, copejant cruelment els seus barrets de seda contra els baus de coberta. Els vaig atendre personalment, i puc garantir que l’interès que es van prendre per les coses era prou intel·ligent, tot i que, òbviament, no havien vist mai res de semblant abans. Quan van desembarcar, duien a la cara una expressió alegre però gens convincent. Malgrat que aquesta cerimònia d’inspecció se suposava que era un preliminar a una sortida immediata, va ser llavors, mentre baixaven per la passarel·la, que vaig sentir l’avís interior que no tindria mai lloc cap sortida dins la intenció de la nostra expedició.

Cal dir que, en menys de tres setmanes, va tenir lloc un trasllat. Quan vam arribar se’ns havia conduït amb molta cerimònia cap al centre mateix de la ciutat; amb totes les cantonades empaperades amb els cartells tricolors que anunciaven el naixement de la nostra companyia, el petitburgès amb la dona i la família feien, de la inspecció del vaixell, una festa dominical. Jo sempre estava disponible, amb el meu millor uniforme, per donar informació, com si fos un intèrpret dels turistes de l’agència Cook’s, mentre els nostres oficials d’intendència recollien alguns diners engrunats de colles que guiaven personalment. Però quan es va fer el trasllat —el trasllat que ens va portar prop d’un parell de milles aigües avall, per amarrar-nos en un moll del tot més enfangat i més tronat— aleshores sí que la desolació de la solitud va esdevenir el nostre destí. Era una aturada completa i silenciosa; perquè, tot i que teníem el vaixell preparat per salpar fins al més petit detall, tot i que la gebrada era dura i els dies curts, estàvem absolutament ociosos —ociosos fins al punt de ruboritzar-nos de vergonya quan ens va colpir el pensament que tot el temps seguíem cobrant els nostres salaris. El jove Cole estava molest perquè, com va dir, no podíem gaudir de cap mena de diversió al vespre després de gandulejar així tot el dia; fins i tot el banjo va perdre el seu encant, des que no hi havia res que li impedís rascar-lo tota l’estona entre els àpats. El bon Paramor —era realment un tipus excel·lent— es va entristir tant com li era possible a la seva naturalesa alegre, fins que un dia monòton vaig suggerir, per pura malícia, que hauria d’emprar les energies adormissades de la tripulació en halar els dos calabrots a coberta i girar-los de cap a cap.

Per un moment el senyor Paramor estava radiant.

—Excel·lent idea! —però immediatament la seva cara es va trasmudar—. Per què… Sí! Però no podem fer que aquesta feina duri més de tres dies —va murmurar, de forma descontenta.

No sé quant de temps s’esperava que estaríem encallats als afores riberencs de Rouen, però sé que es van halar els calabrots i se’ls va girar de cap a cap d’acord amb el meu suggeriment satànic, que van baixar-los altra vegada, i que la seva existència mateixa va ser completament oblidada, crec, abans que un pràctic francès pugés a bord per portar el nostre vaixell, tan buit com va arribar, cap a la rada de Le Havre. Deveu pensar que aquest estat d’ociositat forçada va afavorir algun avenç en les fortunes d’Almayer i la seva filla. I tanmateix no era així. Com si fos alguna mena de mal encanteri, la interrupció del meu company de cabina que tocava el banjo, tal com l’he explicada més amunt, els havia aturat, durant moltes setmanes, en el punt d’aquella fatídica posta de sol. Va ser sempre així amb aquest llibre, començat el 1889 i acabat el 1894 —i que és la més curta de totes les novel·les que m’ha tocat escriure. Entre l’exclamació inicial tot cridant Almayer a sopar en la veu de la seva dona i la referència mental d’Abdullah (el seu enemic) al Déu de l’Islam —«El Misericordiós, el Compassiu»— que tanca el llibre, havien de passar llargues travessies marítimes, una visita (per utilitzar l’elevada fraseologia escaient a l’ocasió) als escenaris (alguns d’ells) de la meva infantesa, i la realització d’unes vanes paraules de la infantesa, que expressaven una fantasia alegroia i romàntica.

Va ser el 1868, quan jo tenia uns nou anys, mentre mirava un mapa d’Àfrica de l’època i posava el dit en l’espai en blanc que llavors representava el misteri irresolt d’aquell continent, que em vaig dir a mi mateix, amb absoluta seguretat i una admirable audàcia que ara ja no formen part del meu caràcter:

—Quan sigui gran, aniré allà.

I, és clar, no hi vaig pensar més fins que, gairebé un quart de segle després, una oportunitat em va oferir d’anar-hi —com si el pecat de l’audàcia infantil hagués de ser visitat en el meu cap madur. Sí, hi vaig anar: allà era la regió de les Cascades Stanley, que el 1868 era el més blanc dels espais en blanc de la superfície representada de la terra. I el manuscrit de La follia d’Almayer, que duia amb mi com si fos un talismà o un tresor, va anar allà, també. Que sortís mai d’allà sembla una dispensa especial de la Providència, perquè bona part de les meves altres propietats, per a mi infinitament més valuoses i útils, van quedar enrere a causa de desafortunats accidents de transport. Faig memòria, per exemple, d’una recolzada especialment difícil del riu Congo entre Kinshasa i Léopoldville —més particularment quan calia fer-la de nit en una gran canoa amb només la meitat del nombre adequat de barquers. Vaig estar a punt de ser el segon home blanc, que se sàpiga, ofegat en aquell interessant lloc degut al bolc d’una canoa. El primer va ser un jove oficial belga, però l’accident va ocórrer alguns mesos abans de la meva època; ell, també, crec, se’n tornava a casa —potser no tan malalt com jo, però així i tot se’n tornava a casa. Vaig sortir de la recolzada més o menys viu, encara que estava massa malalt per preocupar-me’n, de si n’estava o no, i, sempre amb La follia d’Almayer entre el meu equipatge minvant, vaig arribar a aquella deliciosa capital, Boma, on, abans de la sortida del vapor que m’havia de portar a casa, vaig tenir temps de voler-me mort una vegada i altra amb perfecta sinceritat. En aquella data, només existien set capítols de La follia d’Almayer, però el capítol següent de la meva història va ser el d’una malaltia ben llarga i una convalescència molt llòbrega. Ginebra, o més precisament l’establiment d’hidropatia de Champel, s’ha fet famós per sempre més per l’acabament del capítol vuitè de la història del declivi i caiguda d’Almayer. Els esdeveniments del novè estan inextricablement barrejats amb els detalls del maneig adequat d’un magatzem costaner, propietat d’una certa firma de la ciutat, el nom de la qual no ve a tomb. Però aquella obra, començada per acostumar-me de nou a les activitats d’una existència sanitosa, aviat va arribar a la fi. La terra no tenia res per retenir-me durant gaire temps. I aleshores aquella història memorable, com una bóta de selecte madeira, va ser transportada durant tres anys amunt i avall pel mar. Si aquest tractament va millorar-ne el sabor o no, és clar que no m’agradaria dir-ho. Pel que fa a l’aparença, certament no ho va fer. Tot el manuscrit va adquirir un aspecte apagat i una complexió antiga, grogosa. A la fi va esdevenir poc raonable suposar que res en el món els succeiria mai, a Almayer i a Nina. I, tanmateix, una cosa molt més improbable que succeís en alta mar els havia de despertar del seu estat d’animació suspesa.

Que és allò que diu Novalis: «És segur que la meva convicció guanya infinitament en el moment que una altra ànima hi creu». I ¿què és una novel·la, sinó una convicció de l’existència del nostre proïsme prou forta com per prendre per si mateixa una forma de vida imaginada que és més clara que la realitat, i la versemblança de la qual, acumulada en episodis selectes, avergonyeix l’orgull de la història documental? La Providència, que va salvar el meu manuscrit dels ràpids del Congo, el va posar en coneixement d’una ànima servicial, ben lluny, a mar obert. Seria, per part meva, una enorme ingratitud oblidar mai el rostre groguenc i xuclat, amb els ulls enfonsats i foscos, del jove de Cambridge (que viatjava «per motius de salut» a bord del Torrens, un bon vaixell, rumb a Austràlia) que va ser el primer lector La follia d’Almayer —el primer lector que vaig tenir mai.

—Li molestaria gaire llegir un manuscrit en una cal·ligrafia com la meva? —li vaig preguntar un vespre, en un impuls sobtat, a la fi d’una conversa bastant llarga el tema de la qual era la Història de Gibbon.

Jacques (aquell era el seu nom) seia a la meva cabina, en una tempestuosa segona guàrdia, després de portar-me un llibre dels seus propis pertrets de viatge perquè el llegís.

—En absolut —va respondre, amb la seva entonació cortès i un somriure tènue.

Mentre jo obria un calaix, la seva curiositat, despertada de sobte, li conferia una expressió atenta. Em pregunto què esperava veure. Un poema, potser. Ara no hi ha manera de saber-ho.

No era un home fred, sinó tranquil, encara més delicat per la malaltia —un home de poques paraules i d’una modèstia sense pretensions en el tracte general, però amb alguna cosa poc comuna en el conjunt de la seva persona que el col·locava a part del grup poc distingit dels nostres seixanta passatgers. Els seus ulls tenien una mirada capficada, introspectiva. En la seva atractiva manera reservada, i en un to velat i comprensiu, va preguntar:

—Què és?

—És una mena de narració —li vaig respondre, fent un esforç—. Encara no està acabada. Això no obstant, m’agradaria saber què en pensa.

Es va ficar el manuscrit a la butxaca interior de la jaqueta; recordo perfectament com els seus dits, prims i bruns, el van doblegar longitudinalment.

—El llegiré demà —va remarcar, agafant el pany de la porta; i llavors, tot vigilant el balanceig del vaixell mentre esperava el moment propici, va obrir la porta i se’n va anar.

En el moment que sortia vaig sentir la força sostinguda del vent, el brunzit de l’aigua sobre les cobertes del Torrens, i el tènue, com si fos llunyà, bram del mar rugent. Vaig notar el neguit creixent en la gran agitació de l’oceà, i hi vaig respondre professionalment amb el pensament que a les vuit en punt, al cap d’una mitja hora com a molt, les veles de damunt de l’arbre mestre s’haurien de retirar del vaixell.

L’endemà, però aquesta vegada en la primera guàrdia, Jacques va entrar a la meva cabina. Duia una bufanda gruixuda de llana entorn del coll, i el manuscrit a la mà. Me’l va allargar amb una mirada sostinguda, però sense badar boca. El vaig agafar en silenci. S’havia assegut al sofà i encara no deia res. Vaig obrir i tancar un calaix del meu escriptori, sobre el qual hi havia una pissarra amb el marc de fusta, plena d’anotacions, que esperaven ser passades en net a la mena de llibre que jo estava acostumat a escriure amb cura, el quadern de bitàcola del vaixell. Vaig girar l’esquena a l’escriptori. Però ni tan sols llavors Jacques no va dir paraula.

—Bé, què me’n diu? —li vaig preguntar a la fi—. Paga la pena que l’acabi?

Aquesta pregunta expressava exactament el conjunt dels meus pensaments.

—Clarament sí —va respondre, en un to assossegat, velat, i llavors va tossir una mica.

—Li ha interessat? —vaig tornar a preguntar, gairebé en un xiuxiueig.

—Molt!

En una pausa vaig anar a trobar, instintivament, el fort balanceig del vaixell, i Jacques va posar els peus sobre el sofà. La cortina del meu llit voleiava amunt i avall com si fos un punkah, el llum de la mampara giravoltava sobre si mateix, i ara i adés la porta de la cabina copejava empesa per les ràfegues de vent. Era a la latitud 40 sud, i prop de la longitud de Greenwich, pel que puc recordar, que tenien lloc aquests ritus silenciosos de la resurrecció d’Almayer i de Nina. En el silenci prolongat, se’m va ocórrer que, fins allà on havia arribat, hi havia força escriptura retrospectiva en la narració. Era intel·ligible, la seva acció?, em vaig preguntar a mi mateix, com si el narrador ja hagués nascut en el cos d’un mariner. Però vaig sentir a coberta el xiulet de l’oficial de guàrdia i vaig estar alerta per copsar l’ordre que havia de seguir aquest toc d’atenció. Em va arribar en forma d’un crit, esvaït però furiós, d’«Ajusteu les vergues». «Ep!» vaig pensar per mi mateix, «s’acosta una bufada de ponent». Llavors em vaig girar cap al meu primer lector, que, ai las!, no havia de viure prou per saber la fi de la narració.

—Ara deixi’m preguntar-li una altra cosa: la història, li sembla prou clara tal com està?

Em va mirar amb els seus ulls, foscos i gentils, i semblava sorprès.

—Sí. Perfectament!

Això és tot el que jo havia d’escoltar dels seus llavis pel que fa als mèrits de La follia d’Almayer. Mai més no vam tornar a parlar del llibre. Es va instal·lar un llarg període de mal temps, i no vaig tenir altres pensaments que les meves obligacions, mentre el pobre Jacques agafava un refredat fatal i s’havia de tancar a la seva cabina. Quan vam arribar a Adelaide, el primer lector de la meva prosa de seguida va anar cap a l’interior del país, i, a la fi, va morir bastant sobtadament a Austràlia o bé potser en la travessia mentre se’n tornava a casa a través del Canal de Suez. Ara no estic segur d’on va ser, i no crec que ho sentís mai amb precisió; encara que vaig preguntar per ell a alguns dels nostres passatgers de tornada que, mentre voltaven per «veure el país» durant l’estada del vaixell a port, se l’havien trobat aquí i allà. Finalment vam embarcar amb rumb al port d’origen, i encara no s’havia afegit cap ratlla als gargots descurats de les moltes pàgines que el pobre Jacques havia tingut la paciència de llegir amb les ombres mateixes de l’Eternitat ja aplegant-se en les concavitats dels seus ulls amables, resoluts.

El propòsit infós en mi pel seu simple i final «clarament sí» va restar latent, tot i que viu, esperant la seva oportunitat. Goso dir que ara estic obligat —inconscientment obligat— a escriure volum rere volum, com en anys passats estava obligat a anar a mar, viatge rere viatge. Els fulls han de seguir l’un rere l’altre, com les llegües marines solien seguir en els dies passats, sense parar, cap a la fi senyalada, que, essent la Veritat mateixa, és Una —una per a tots els homes i per a totes les ocupacions.

No sé quin dels dos impulsos m’ha pogut semblar més misteriós i més prodigiós. Malgrat tot, en escriure, com en anar a mar, vaig haver d’esperar la meva oportunitat. Deixeu-me confessar aquí que no vaig ser mai un d’aquests tipus meravellosos que anirien a bord d’una banyera per tal de divertir-se, i si puc vantar-me per la meva coherència, ha estat sempre el mateix amb la meva escriptura. Alguns homes, he sentit a dir, escriuen en vagons de tren, i podrien fer-ho, potser, seient amb les cames encreuades sobre un fil d’estendre roba; però he de confessar que la meva sibarítica disposició no consent a escriure sense alguna cosa que s’assembli almenys a una cadira. Ratlla a ratlla, més que pàgina a pàgina, va créixer La follia d’Almayer.

I llavors va succeir que gairebé vaig perdre el manuscrit, ara avançat a les primeres paraules del capítol novè, a l’estació de tren de Friedrichstrasse (que és a Berlín, com sabeu) de viatge cap a Polònia, o més precisament, a Ucraïna. En un canvi de trens apressat, de bon matí, mig adormit, em vaig deixar la bossa Gladstone^[2] en una cantina. Un valuós i intel·ligent Kofferträger^[3] la va rescatar. Tanmateix, en la meva ànsia no pensava en el manuscrit, sinó en totes les altres coses que hi havia dins la bossa.

A Varsòvia, on vaig passar dos dies, aquelles pàgines ambulants mai no van ser exposades a la llum, excepte una vegada a la llum d’una candela, mentre la bossa estava oberta a la cadira. M’estava vestint apressadament per sopar en un club esportiu. Un amic de la infantesa (que havia estat al Servei Diplomàtic, però que s’havia acabat dedicant a conrear blat en terres del seu pare, i amb qui no ens havíem vist des de feia més de vint anys) seia en el sofà de l’hotel esperant emportar-se’m.

—M’hauries d’explicar coses de la teva vida mentre et vesteixes —va suggerir, amablement.

No crec que li expliqués gaires coses de la història de la meva vida, ni aleshores ni més tard. La conversa de la selecta petita colla amb la qual em va fer sopar era extremament animada i va abraçar quasi tots els temes sota la capa del cel, des de la cacera major a l’Àfrica fins a l’últim poema publicat en una revista molt modernista, editada pels més joves i apadrinada per la més alta societat. Però mai no va fer referència a La follia d’Almayer, i l’endemà al matí, en la fosca ininterrompuda, aquest inseparable company continuava prosseguint el seu camí amb mi en direcció sud-est cap a la governació de Kiev.

En aquella època era un viatge de vuit hores, si no més, des de l’estació del tren fins a la casa de camp que era la meva destinació.

«Dear boy» (aquestes paraules sempre eren escrites en anglès), així començava l’última carta d’aquella casa rebuda a Londres. «Fes-te portar a l’únic hostal del lloc, sopa-hi tan bé com puguis, i en algun moment del vespre el meu servent confidencial, factòtum i majordom, un tal senyor V. S. (t’adverteixo que és d’extracció noble), es presentarà davant teu, anunciant l’arribada del petit trineu que et portarà aquí l’endemà. Envio amb ell la meva pellissa més gruixuda, que suposo que amb els abrics que deus portar et privaran de glaçar-te pel camí».

Efectivament, mentre sopava, servit per un cambrer hebreu, en una cambra enorme com un graner amb el terra acabat de pintar, es va obrir la porta i, amb un vestit de viatge de llargues botes, una grossa gorra de pell d’ovella i un abric curt cenyit amb un cinyell de pell, el tal senyor V. S. (d’extracció noble), un home d’uns trenta-cinc anys, va aparèixer amb un aire de perplexitat imprès en el seu semblant franc i bigotut. Em vaig alçar de taula i el vaig saludar en polonès, amb, espero, l’adequat matís de consideració exigida per la seva sang noble i la seva posició confidencial. El seu rostre es va il·luminar d’una manera prodigiosa. Semblava que, no obstant les més fermes garanties del meu oncle, aquell bon minyó s’havia quedat amb el dubte de si ens entendríem l’un a l’altre. S’imaginava que li parlaria en alguna llengua estrangera. Em van dir que les seves últimes paraules en pujar al trineu per venir a trobar-me havien pres la forma d’una ansiosa exclamació:

—Bé! Bé! Me n’hi vaig, però només Déu sap com em faré entendre pel nebot del meu amo.

Ens vam entendre ben bé des del primer minut. Es va fer càrrec de mi com si jo fos no prou gran. Quan, l’endemà al matí, em va tapar amb un enorme abric de viatge de pell d’ós i es va asseure de forma protectora al meu costat, vaig tenir la deliciosa sensació pueril d’arribar a casa des de l’escola. El trineu era molt petit, i semblava totalment insignificant, gairebé com de joguina, darrere els quatre cavallots enganxats de dos en dos. Nosaltres tres, comptant-hi el cotxer, l’omplíem completament. Aquest era un noi jove amb els ulls blaus clars; el coll alt de l’abric de pell li emmarcava el semblant acollidor i li cobria el cap.

—Josep —se li va adreçar el meu company—, creus que aconseguirem arribar a casa abans de les sis?

La seva resposta va ser que segurament sí que hi arribaríem, amb l’ajuda de Déu, i comptant que no trobaríem grans acumulacions de neu en la llarga tirada que hi havia entre certes viles, els noms de les quals m’arribaven amb un so extremament familiar a les oïdes. Va resultar ser un excel·lent cotxer, amb un instint per no sortir del camí entre els camps coberts de neu i un do natural de treure el millor dels seus cavalls.

—És el fill d’aquell Josep que suposo que el Capità recorda. El que solia portar l’àvia del Capità, en pau descansi —va remarcar V. S., ocupat a entatxonar mantes de viatge de pell als meus peus.

Me’n recordava perfectament, del fidel Josep que solia portar la meva àvia. Perquè va ser ell que em va deixar portar les regnes per primera vegada a la vida i em va permetre jugar amb el fuet gran a les portes de la cotxera.

—Què se n’ha fet? —vaig preguntar—. Es deu haver jubilat, suposo.

—Servia el nostre amo —va ser la resposta—. Però va morir de còlera ara fa deu anys, en aquella gran epidèmia que vam tenir. I la seva dona va morir a la mateixa època, tots els de casa seva, i aquest és l’únic noi que en va quedar.

El manuscrit de La follia d’Almayer reposava dins la bossa als nostres peus.

Vaig tornar a veure com el sol es ponia a les planes, tal com el veia en els viatges de la meva infantesa. Es va pondre, clar i vermell, submergint-se dins la neu ben visible com si s’estigués ponent en el mar. Feia vint-i-tres anys que no havia vist el sol pondre’s en aquella contrada; i avançàvem en la fosca que queia veloçment sobre la lívida extensió de neu fins que, de l’erm d’una terra blanca que es confonia amb un cel estrellat, van sorgir unes formes negres, uns grups d’arbres vora un poble de la plana ucraïnesa. Vam deixar enrere una casa de camp o dues, un mur baix interminable, i aleshores vam veure, espurnejant i parpellejant a través d’una pantalla d’avets, les llums de la casa de l’amo.

Aquell mateix vespre, vaig treure de la bossa el manuscrit ambulant de La follia d’Almayer i el vaig dipositar sense cap ostentació a l’escriptori de la meva habitació, l’habitació de convidats que m’havia estat esperant, se’m va informar en un to volgudament despreocupat, durant una quinzena d’anys. Però no va cridar l’atenció de l’afectuosa presència que rondava el fill de la germana preferida.

—No tindràs gaires hores per a tu mentre t’estiguis amb mi, germà —va dir amb aquesta forma de tractament manllevada de la parla dels nostres pagesos i que és l’expressió habitual del bon humor més gran possible en un moment d’afectuosa alegria—. Vindré tota l’estona a fer-la petar.

De fet, teníem tota la casa per fer-la petar, i ens estàvem destorbant constantment l’un a l’altre. Jo vaig envair el retir del seu estudi, on el tret principal era una colossal escrivania d’argent que li van regalar pel seu cinquantè aniversari mitjançant una subscripció de tots els seus tutelats d’aleshores. Ell havia estat, des de l’any 1860, tutor de molts orfes de famílies terratinents de les tres províncies meridionals. Alguns d’ells havien estat companys meus d’escola i companys meus de joc, però cap d’ells, noi o noia, que jo sabés havia escrit mai una novella. Un o dos eren més grans que jo —considerablement més grans, també. Un d’ells, un visitant que recordo dels meus primers anys, era l’home que em va enfilar per primer cop dalt d’un cavall; amb el seu carruatge tirat per quatre cavalls, el seu perfecte maneig dels cavalls i la seva traça general en els exercicis virils, va ser una de les meves primeres admiracions. Em sembla recordar la meva mare, mirant des de la columnata de davant de les finestres del menjador, mentre m’enfilaven sobre el poni, subjectat, pel que sé, pel mateix Josep —el mosso especialment adscrit al servei de la meva àvia— que va morir de còlera. Era certament un home jove amb un abric blau fosc, sense cua, i enormes pantalons de cosac, que era la vestimenta dels homes per a les estables. Devia ser l’any 1864, però comptant per un altre mode de calcular el temps, era certament l’any en què la meva mare va obtenir permís per viatjar al sud i visitar la família, des de l’exili en què havia seguit el meu pare. Per això, ella també havia hagut de demanar permís, i sé que una de les condicions d’aquell favor era que seria tractada exactament com una exiliada. Tanmateix, un parell d’anys després, en memòria del seu germà gran, que havia servit a la Guàrdia i que, havent mort jove, havia deixat multitud d’amics i un record estimat en el gran món de Sant Petersburg, alguns personatges influents van aconseguir-li aquesta llicència —que oficialment era anomenada la «Summa Gràcia»— d’un permís de quatre mesos que l’eximia de l’exili.

Aquest és també l’any en què començo per primer cop a recordar la meva mare amb més netedat que una mera presència amorosa, intel·ligent, silenciosa, protectora, els ulls de la qual tenien una mena de dolçor imposant; i també recordo la gran trobada de tots els parents de prop i de lluny, i els caps agrisats dels amics de la família pagant-li l’homenatge de respecte i estimació a la casa del seu germà preferit, que, pocs anys després, havia d’ocupar per a mi el lloc dels meus pares.

En aquell temps, no vaig entendre el significat tràgic de tot plegat, encara que, és clar, recordo que també van venir els metges. En ella, no hi havia senyals d’invalidesa —però crec que ja l’havien sentenciada, a menys que, potser, un canvi a un clima meridional restablís la seva força declinant. A mi em sembla el període pròpiament més feliç de la meva existència. Hi havia la meva cosina, una noieta encantadora, geniüda, alguns mesos més petita que jo, la vida de la qual, amorosament protegida com si fos una princesa reial, va arribar a la fi en el seu quinzè any. Hi havia altres criatures, també, moltes de les quals ara són mortes, i els noms de les quals en no pocs casos he oblidat. Sobre tot plegat planava l’ombra opressiva del gran imperi rus —l’ombra que es despenjava amb la foscor d’un nou odi nacional encoratjat per l’escola de periodistes de Moscou contra els polonesos, després del malaurat alçament de 1863.

Això té poc a veure amb el manuscrit de La follia d’Almayer, però el registre públic d’aquestes impressions formatives no és pas cap caprici d’un egotisme intranquil. Són, també, coses humanes, ja llunyanes en el seu atractiu. Convenia deixar als fills del novel·lista alguna cosa més que els colors i les figures de la seva pròpia creació, guanyada amb treballs. Allò que, en els seus anys adults, pugui aparèixer al món del seu entorn com el costat més enigmàtic de les seves naturaleses, i que potser hagi de romandre per sempre obscur fins i tot a ells mateixos, serà la seva resposta inconscient a la veu callada d’aquell passat inexorable del qual es deriven remotament la seva obra de ficció i les seves personalitats.

Només en la imaginació dels homes la veritat troba una existència efectiva i innegable. La imaginació, i no la invenció, és el mestre suprem, tant de l’art com de la vida. Una relació imaginativa i exacta de records autèntics pot servir dignament aquell esperit de pietat envers totes les coses humanes que sanciona les concepcions d’un escriptor de narracions, i les emocions de l’home que revisa la seva pròpia experiència.