Quina vergonya!

Un cop sols, tot i el cansament, contaren a l’Oleguer, trepitjant-se les paraules, tota l’aventura d’en Roc fil per randa. L’Oleguer no s’ho empassava. Quan feia una hora que xerraven, el noi ja començava a vacil·lar. I fou llavors quan engegà la pregunta, igual que havia fet en Pere feia uns dies.

—Si és veritat això que dius, deus saber com acabarà aquesta guerra, oi?

En Roc va haver de callar, avergonyit per segona vegada: no, no ho sabia, no coneixia aquella història del setge de Barcelona, no…

Però la fatiga va poder més que no la gran curiositat que sentien tots tres. A poc a poc es van anar condormint. En Roc, potser a causa de la vergonya que acabava de passar, era el que estava més desvetllat. Per canviar de tema, féu un badall i va dir:

—No us hauria agradat saber què deien, els papers?

Els altres no contestaven.

—Oleguer? Pere?

No obtingué cap resposta. Es redreçà i observava els seus amics. Dormien com una soca. Es tornà a estirar. Ell també estava esgotat, esdernegat, i tot el cos li feia mal de la cavalcada. Però, estranyament, no podia adormir-se. És que tenia una idea fixa al cap: com ho podria fer per a recordar com acabaria el setge de Barcelona? O millor: com «va acabar»? Estava enrabiat amb ell mateix, i, sobretot, avergonyit; no és que mai s’hagués aplicat gaire estudiant història, però no li sonava ni vagament res que fes referència a un setge de Barcelona. Com en podria saber el desenllaç?

Com que feia una bona estona que estava ajagut, la son començava a rondar-lo.

«Si jo sabia què va passar, qui va guanyar! Que cansat que estic… I encara queda…, la part més…, més difícil… Tornar a Barcelona… Que no ens vegin… Que no ens vegin…». Ja estava mig adormit i les idees se li barrejaven: «Pere…, el marquès guerriller, trobar-lo…, sense que ens vegi ningú…, estic cansat… Els papers, Pere…, Oleguer, els cavalls! L’Oleguer, rebesavi meu… Igual, igual que jo… L’he de fer xerrar, conèixer els seus… Oleguer, Pere…».