Ja en som dos

Com qui fa un capbussó a l’aigua, en Roc es donà impuls i es llançà finestra avall de cap. Havia tingut punteria: queia al bell mig d’un carro de palla que just en aquell moment passava per sota la finestra. «Bufa!». I no va poder dir res més perquè els sotracs del camí feien bellugar de tal manera el carro que en Roc, sense poder-ho evitar, va relliscar per un dels costats i donà patacada contra el terra. Fou llavors quan el carreter, que caminava al davant, al costat de la bèstia, se n’adonà:

—Remaleïda quitxalla! —va cridar. I amb la xurriaca va fer el gest d’empaitar en Roc—. Que ja ets prou ganàpia, marrec!

Però en Roc no el va deixar ni que el toqués. Cames ajudeu-me travessava la plaça i s’endinsava per un carreró. Encara sentia els crits del carreter, però ell corria, més per allunyar-se de la seva presó que per por del carreter. Per la banda on trescava hi havia més animació de gent. S’aturà a la vora d’un grup, esbufegant, i es barrejà entre els curiosos. Pensava que la millor manera de passar desapercebut era fer com tothom. Era el nunci que repetia el pregó. Així que acabà, una dona l’increpà:

—Però què passa exactament, Benet?

—Oh, que hi tornarà a haver calamarsada.

—I nosaltres què hem de fer?

—Això sí que no ho sé: ja diran alguna cosa. De moment es reforcen les defenses dels baluards i de les muralles.

—Santa Maria! —deien algunes veus porugues.

Però altra gent, més exaltada, proferia a crits:

—Privilegis o mort! Privilegis o mort!

Al pregoner se’l veia satisfet del paper que feia en aquell moment. Vista l’atenció que li concedia l’auditori es posà la proclama i el cornetí sota el braç i, amb gestos vehements, explicava:

—El Llobregat és ple de castellans i francesos. Vull dir que hi haurà batusses. Aquí, com que som pocs, hem de cridar els minyons de catorze anys.

—Doncs per a mi que en faran molts més. Els castellans són munió i mitja —que deia un amb cara d’estar-ne assabentat.

La gent feia el senyal de la creu, intranquil·la. Algú proposava d’anar a fer rogatives a la catedral. Se sentí un crit:

—Mori Felip el traïdor! Visca la llibertat!

Unes quantes veus corejaven els crits. Però en l’ambient, més que l’entusiasme, hi surava una mena de por.

A en Roc li començaven a fer mal els peus. Mirava la gent i el nunci. Calia fer alguna cosa. Tenia al costat un xicot de la seva edat, vestit com ell, que es contemplava la gent una mica distret. En Roc comprengué que havia de provar-ho.

—Hola —va dir-li, procurant fer una cara simpàtica.

—Hola.

El noi no s’hi fixava perquè estava prou absort amb les converses del nunci amb les dones.

—Ep! Escolta: jo em dic Roc. I tu?

—Jo? Què vols?

En Roc l’agafà pel braç i quasi a cau d’orella li va dir:

—M’hauries d’ajudar…

—Jo? Què et passa?

Ara el noi se’l mirava.

En Roc observà els voltants amb ànsia per fer-li veure que era millor que parlessin en privat. El xicot ho comprengué i se’l va endur cap al carreró per on havia vingut en Roc a l’escapada.

—No, si et plau; per aquí no.

—Com vulguis: tirem cap a la catedral.

—Gràcies.

—Ja has sentit que ens criden. Jo tinc catorze anys. I tu?

En Roc no contestà. Caminava de pressa. Eren gairebé al costat de la catedral.

Entraren al claustre i es van asseure en unes escales de pedra.

—Mira: ja sé que no em coneixes de res. Em dic Roc. Sóc d’aquí, de Barcelona, i d’aquest barri, però mai no havia estat aquí. Vull dir…

I a empentes i rodolons li contà tota la seva aventura, d’ençà que havia sortit a passejar en ple segle vint. Com era de preveure, el xicot no s’ho empassava:

—Per què dius aquestes coses?

—Mira! —I en Roc li mostrà el rellotge com a prova que no mentia. L’altre l’agafà encuriosit, se’l remirà i l’hi tornà sense dir un mot. Restaren en silenci una bona estona.

—Em dic Pere —va dir a la fi. En Roc comprengué que podia fiar-se’n. En Pere continuava—: Mira, tot això que dius ho trobo molt complicat. No m’ho crec. Però no sé per què, em fa l’efecte que no dius cap mentida.

En Roc li va demanar si podia ajudar-lo a amagar-se o a poder anar a parar en algun lloc, alguna casa.

—I si anem a veure les autoritats? —proposava en Pere.

—Té! No se m’havia acudit. Per mi ja hi estem anant.

Dit i fet, els dos vailets abandonaren el claustre. En aquell moment les campanes de la catedral tocaven a sometent i les de Sant Jaume s’hi afegien. Com si es tractés d’una resposta, el retruny de les canonades començà a fer sentir la seva veu.

Arribaren a la plaça de Sant Jaume i en Roc es recolzà uns moments a l’espatlla d’en Pere.

—Quina cosa!

—Què et passa?

—No, que jo conec aquesta plaça d’una altra manera. No m’ho hauria imaginat mai… És molt més gran que això… Aquesta església no hi és pas en el meu temps…

—Apa, apa; no hi tornis, eh? —deia en Pere. Era evident que encara no se’l creia. Es dirigien al carrer de la Ciutat i es disposaven a entrar a l’edifici.