Ara sí que l’hem feta bona!

Va tornar a entrar a la taverna, blanc com un full de paper. La veu li tremolava.

No sabia si posar-se a plorar o arrencar a riure.

—Ho han tret tot! —va dir.

L’home es va aixecar.

—Què et passa?

Va treure el nas per la porta de la taverna.

—Jo no hi veig res d’estrany. No deies que te n’anaves, noi?

—Res d’estrany? I els cotxes? I els autobusos? Els vaixells, eh? I la gent? I el monument a Colom? Eh?

Ara eren els dos homes que se sorprenien.

—Aquest xicot és ben foll —digueren alhora.

En Roc Pons reflexionava. Era inútil desesperar-se. Calia fer el cor fort i esbrinar ben bé quina era la seva situació. Va seure un altre cop, demanà un got d’aigua i digué a l’home prim que s’assegués.

—Vejam —va començar a dir—, en quin any som?

L’home es va posar a riure i, al capdavall, responia sense acabar-ho d’entendre:

—Mira, no sé ben bé l’any que corre, però devem ser al… Què sé jo! Que ho saps tu, Francesc?

—Home! L’altre dia en vaig sentir a parlar i no sé qui deia que si vivíem al…, posa-hi al mil set-cents catorze, si fa no fa.

«Mil set-cents catorze!», pensà meravellat. «Ara sí que l’hem feta bona!».

Si aquella gent l’enganyava, si allò que havia vist al carrer no eren visions, calia empassar saliva, fer el cor fort i plantar cara a la nova situació.

«O sigui que mil set-cents catorze. Vejam, vejam…».

És clar que s’estranyava, però en el fons no li venia de nou aquell viatge inesperat en el temps: la seva fantasia ho havia treballat un munt de cops i era lògic que s’hi arribés a trobar un dia o altre. Amb molt d’esforç començava a fer memòria de les lliçons d’història, però no se’n sortia. No era una primera espasa en això de la història. Estava tan nerviós que no podia recordar què passava el mil set-cents catorze. Se li acudí una idea:

—Qui tenim, de rei, ara?

—Oh, aquest és el problema! Per això tenim tant d’enrenou, ara.

L’home s’alçà i agafà en Roc per la solapa de la camisa i el va aixecar a pols fins a col·locar-se’l al seu nivell:

—Ets un gavatxo! Confessa-ho!

—Un traïdor? —va dir el taverner apropant-s’hi amenaçadorament.

En Roc s’ennuegava: quasi no podia respirar. Com si ho endevinés, l’home prim el va deixar anar contra la cadira.

—Vigila, vailet, que te l’estàs jugant…

—Jo…, jo… Escolteu: us ben asseguro que no sé de què m’esteu parlant.

—Per què preguntes pel rei?

—Perquè no sé qui és! —cridava espantat i a punt d’arrencar a plorar.

—No sé qui és, no sé qui és! —estrafeia l’home prim—. Com vols no saber-ho, si justament és per això que estem en guerra!

—Guerra? —Estava tan sorprès que no sabia per on navegava—. Guerra? —repetia per acabar-se d’adonar ben bé del que es deia.

—Au, fes l’orni, ara!

—I com has entrat aquí, eh?

—Jo? Per la porta…

—No, beneit del cabàs! Com has entrat a Barcelona si ningú no ho pot fer des de fa dos dies?

—Què? Bé, jo… Jo visc a Barcelona, però… Pel que estic veient, si no és que em preneu el pèl, vinc d’un altre temps, jo…

Els dos homes van esclafir en una riallada sonora. A en Roc li costà mitja hora llarga convèncer-los que no mentia. Preguntà per la situació a Barcelona i la hi van anar exposant una mica a contracor perquè encara es temien que no fos ell qui els estigués prenent el pèl.

Li digueren que justament el rei Carles, alemany, els havia deixat i un altre rei, Felip, que era francès, assetjava la ciutat amb soldats francesos i castellans per fer que els catalans l’acceptessin com a rei.

En Roc va tornar a fer esforços: «Carles primer, segon, tercer, quart? Felip segon, tercer, quart? Felip segon, tercer, quart?». No li sonava ni vagament. Però ell també havia de donar explicacions a aquells homes: els explicà que vivia al mil nou-cents vuitanta, que passejava pel port, que tenia set i…

Per convèncer-los els demanà que sortissin al carrer. Els va explicar que en el seu temps allò era ple de cotxes, autobusos i taxis, i els altres el miraven sense comprendre’n un borrall.

—Mireu —els va dir—. Veieu allà on hi ha aquells bocois?

Els explicà que en el seu temps hi havia construït un monument a Colom així d’alt. I parlà pels descosits d’un seguit de coses que els dos homes no podien comprendre. Estava fosquejant i, com que en aquella banda no hi havia cap mena d’enllumenat, es feia difícil de distingir els contorns de les coses. Tornaren a entrar a la taverna. Els homes emmudiren i es miraven.

—Hem de fer el fet, Magí —que diu el taverner.

—Prou que ho sé. Però…, deixa’m rumiar…

En Roc no sabia de què parlaven. S’assegué a la taula i els mirà.

—No te n’havies d’anar? —feia el taverner.

—Espera —el va interrompre el que es deia Magí, abans que en Roc no pogués dir res—. Deixa’m fer, Francesc. —I aleshores es dirigí al xicot—: Tu i jo hem de parlar. Però ara tenim feina. Fica’t allà dins —i assenyalava cap a una cortina a l’altra banda de la porta— i no et belluguis per a res, entesos?

—És que jo…

—Així m’agrada. Au, vés, vés. —I l’empenyia cap al recambró—. I no provis d’escapar-te perquè rebràs.

—És que jo… —protestava en Roc—. Bé he de tornar a casa, jo!

—A casa? Si és veritat tot el que ens has dit, ja em pots anar explicant com t’ho faràs per a tornar a casa… Vinga, a dins, i muts i a la gàbia!