Per fi una casa com la meva

—Bona nit! —va cridar en Pere des de la porta. Se sentia una veu a l’interior:

—Au, entra, no et quedis aquí.

Els dos nois penetraren a la casa. L’entrada era àmplia, de l’estil d’aquella on en Roc havia estat segrestat. Per una porta que hi donava van entrar a la cuina, que feia també de menjador.

—Hola, Pere. Ja em feies patir! —deia una dona que, mig girada de cara als fogons, estava fent alguna cosa.

—Ei, mare —que fa en Pere per fer-la girar—. Que porto un amic. Es pot quedar a sopar i…, i a dormir?

La dona es girà i se’ls mirà tots dos amb cara de sorpresa:

—Jo et conec a tu, oi? —que fa a en Roc.

—Bona nit. A mi em coneix? És estrany. Jo no sóc d’aquí. Vull dir, sí que sóc de Barcelona, però…

—Què hi ha per sopar? —els va interrompre en Pere, temorós que en Roc s’engegués amb aquella història fantàstica del temps futur i la mare s’empipés i els engegués a dida. Però la dona semblava interessada per la presència del xicot nouvingut.

—Tu no ets de ca la Marina?

—Jo? Marina? No, jo… —I de sobte recordà que una besàvia seva, que ell no havia conegut mai, ni en fotos, se’n deia, de Marina. Però no podia ser altra cosa que una casualitat.

—Sí, com es diuen els de ca la Marina… Una cosa com Pous o Ponç, oi?

A en Roc Pons li va fer un bot el cor. Què volia dir tot allò? En Pere se’l mirava amb una xicra de desconfiança com si en aquell moment s’anés a descobrir que fins aleshores l’havia estat enganyant.

—Jo…, jo em dic Roc Pons, però no conec pas ningú…

—És clar, pobre xic —mormolà la dona—. Ja n’heu tingut, de desgràcia. No cal dir que t’acompanyo en el sentiment. —I es dirigia a en Pere—. Ton pare no vindrà en tota la nit, que l’han cridat. Fes-li lloc a la teva cambra. Queda’t el temps que calgui, noi. Per això hi som, per ajudar-nos. Portes coses?

—Jo? —I en Roc ensenyava les mans buides—. Jo…

—Molt bé, no cal que diguis res més. Ensenya-li la cambra i baixeu a ajudar-me a parar taula que ja és hora de sopar.

En Pere, que s’havia estimat més no intervenir en aquella conversa tan estranya, se l’emportà a una habitació minúscula on tenia el jaç.

—Vols dir-me d’una vegada què vol dir tot això? —van dir tots dos alhora així que van haver tancat la porta. Es van posar a riure del bisbe que havien dit. Meditaren una estona.

—Si vols que et digui la veritat, no hi entenc res —va fer en Roc—. No tinc ni idea de tot això que deia la teva mare, t’ho juro.

—Doncs pots pujar-hi de peus que a mi em passa el mateix.

—Coneixes els de ca la Marina?

—N’he sentit a parlar —deia en Pere—. Però no els conec. El cas és que…

—Què?

—Que a ca la Marina… —Semblava que allò que havia de dir costava d’expressar.

En Roc l’animà a fer-ho:

—Que a ca la Marina què hi passa?

—Fa dos dies, abans de la treva, van fer un bombardeig dels forts.

—Qui?

—Els gavatxos. Qui vols que siguin! No ho sabies?

—Com vols que ho sàpiga si fa només un dia que sóc aquí!

—Ja hi tornem! —remugava en Pere una mica enfastidit—. Van bombardejar per fer-nos entrar la por al cos a tota la ciutat i…, moltes bales van passar la muralla: van ensorrar justament ca la Marina.

—I ta mare es pensa que jo sóc de ca la Marina i no tinc on anar?

—Jo també ho penso.

—No, que no!

En Roc es desesperava per fer-li entendre que no, que, malgrat que costava molt de creure, ell deia la veritat.

Van baixar a parar taula. La mare d’en Pere es mostrava molt amable amb en Roc perquè estava convençuda que era un noi d’aquella casa que havia estat destruïda; però en Roc en tenia prou i massa, d’aquella història. Com que volia aclarir les coses al màxim, mentre acabaven de sopar els començà a explicar tot el que li havia passat en un sol dia. En Pere, que ja coneixia els fets, s’ho escoltava també amb atenció i de tant en tant mirava sa mare per observar com reaccionava. La dona no deia res; amb els ulls semblava que animés en Roc a continuar amb el seu relat.

En Roc els ensenyà el rellotge; l’estigueren examinant una bona estona. No els va poder mostrar res més perquè res no tenia. Quan acabà l’explicació se sentí un silenci profund. La sala on eren estava gairebé a les fosques, amb un quinqué al mig de la taula. No se sentia renou al carrer perquè així que es feia fosc la gent es tancava a casa, i, si de cas, els únics que devien rondar eren les patrulles de vigilància.

—Costa de creure —va dir en acabat, la mare d’en Pere.

—Sí, ja ho sé: costa de creure. A més, jo em dic Pons i tinc una besàvia que es deia Marina, i és molt fàcil que tingués alguna rebesàvia que també se’n digués.

—I segons tu, ets de Barcelona?

—Sí: del carrer del Carme.

—Ca la Marina és al carrer de l’Hospital.

—Bé, no necessàriament hi ha d’haver una relació entre aquesta gent i jo; pot ser una casualitat.

—Doncs hi va haver algun mort, em sembla, l’altre dia. No en saps res?

—No senyora. Ja li dic que no els conec.

—Es veu que els va caure estant a dins, pobra gent… Desgraciadament ens anem avesant a aquestes malvestats. —La dona insistia—: A més, tens la mateixa cara, fas l’aire de la gent de ca la Marina. Això és el que m’havia fet pensar que no fossis…

—Ja ho entenc. Però hi ha gent de la meva edat?

—No ho sé: els conec d’haver-los vist alguna vegada, però mai no els he tractat, els de ca la Marina, no sé com dir-ho.

La conversa s’anava interrompent per llargs silencis. En Roc tornava al mateix:

—No deu pas pensar que jo sóc de ca la Marina?

—No sé què dir-hi.

—Vol dir que no em creu?

—No.

Això era el que més desesperava en Roc. Els únics que l’havien cregut a ulls clucs eren precisament en Magí i la seva trepa. I ara que es trobava gent normal no hi havia manera…

—M’han de creure! Jo, aquí, no conec ningú. A mi ningú no m’ha bombardejat la casa. Si voleu us ensenyaré on és casa meva. Fa? Ara, no sé què hi trobarem.

—No pas ara —va dir en Pere—. No deixen que ningú surti de nit. Hi podem anar demà, tot anant cap al baluard.

—I si tornem a trobar aquella gent? La colla d’en Magí, vull dir. Estic segur que encara pensen a atrapar-me. Si més no perquè els he pres el pèl.

—Caldrà anar amb compte. Però una cosa o altra hem de fer, no?

Sí, una cosa o altra calia fer. Una cosa o altra per a mirar de tornar a casa. Volia tornar a casa? Sí, ben cert; però com ho podia fer?

—Mireu —va dir al cap d’una estona—. Estaria molt més tranquil si em crèieu. No m’agrada passar per mentider. Si us sembla, us explicaré coses del meu temps, vejam si això us convenç.

Al voltant de la llum del quinqué els dibuixà i explicà coses del segle XX, els va dir que Barcelona era molt més gran, que no hi havia cavalls, que… Se l’escoltaven al principi incrèduls; més endavant amb interès, però aquella ombra de sospita no se la podien acabar de treure del damunt.

—Escolta —va dir a la fi en Pere—. Suposem que sí, que tot el que dius és cert. Podries dir-nos com acabarà aquest setge de Barcelona?

En Pere digué aquestes paraules amb una veu que li tremolava. No se li havia acudit abans, tot i que era una cosa ben senzilla. I ara, en Roc Pons empassà saliva, empal·lidí, se’ls va mirar amb la vergonya reflectida a la cara i, després d’un minut que a tots els semblà etern, respongué:

—Jo… M’heu de perdonar, però jo…, no sé història. No m’ho han ensenyat això. —I en veu més baixa afegí—: Ni tant sols sabia que Barcelona havia estat assetjada… Perdoneu…

En Roc estava indignat amb ell mateix. Que de ben poca cosa servia la seva presència allí! Quina decepció s’havia emportat aquella gent temorosa no ja del seu futur sinó del seu present més immediat. I encara més: amb aquella resposta tan vergonyosa estava segur que encara se’l creurien menys. Els altres callaven. En Pere no volia mirar-lo a la cara. La pregunta que havia fet ell mateix l’espantava. De fet era l’única cosa que en aquell moment tenia interès. Què passarà? Qui guanyarà la guerra? Com acabarà aquest setge? Com quedaran les nostres llibertats? Podien guardar-se a la butxaca els seus avions i ascensors, els barcelonins del segle XX: hi havia coses més urgents a resoldre, i segons es veia se les havien de resoldre ells tots sols.

—Estic avergonyit —deia en Roc Pons.

Ningú no va contestar. Transcorregué un bon quart d’hora sense que es belluguessin del voltant de la taula. A la fi, la mare d’en Pere reaccionà:

—Bé, gent. Sigui el que sigui ara no hi podem fer res. I tu, Roc, vinguis d’on vinguis, et pots quedar aquí el temps que calgui. Ara hem d’anar a dormir perquè em fa l’efecte que demà caldrà anar ben desperts. Si podeu, aneu a veure el lloc on dius tu que hi ha casa teva; bé, segons tu, on hi haurà casa teva. I si us sembla, podeu anar a ca la Marina i preguntar als veïns. Qui sap si veient-los… —La dona alçava el cap i deia—: Pere.

—Què, mare?

—Demà jo també aniré a les muralles.

—Tu? Per què?

—Ja ho saps: fa falta gent. No passis ànsia. Us donaran de menjar allà.

—No, si això del menjar…

—Pere.

—Què, mare?

—Fes-me un petó. I fes bondat. Recorda-ho: ser valent no vol dir fer el ruc. —I la dona es donava copets al front amb un dit—. Sobretot fes servir el cap. Fa?

Amb una espelma a la mà, en Pere guià el seu amic fins a la cambra on havien de dormir. El silenci de la ciutat era total. Abans d’adormir-se, en Roc cavil·lava sobre tot el que havia estat xerrant. No ho volia, però se li escapà una llàgrima. Potser perquè era lluny de casa? Perquè era dins d’una guerra que ell no coneixia i havia de saber? Perquè no el creien? Per qualsevol d’aquestes coses. O per totes. El cas és que plorà una miqueta.

Quan les campanes de la catedral tocaven les deu tothom dormia, en aquella casa.