Des de darrere d’una cortina

Era una cambra fosca i no es veia cap mena de finestra per on fugir. En Roc Pons estava ben espantat. D’una banda, perquè aquell salt inaudit de dos segles que havia realitzat era per a espantar el més valent i, de l’altra, perquè no comprenia la conducta d’aquella gent. No que el tractessin malament, però allò d’entaforar-lo en aquell recambró…

No hi havia gaire cosa a investigar a les fosques. Sentí una fressa estranya a l’altra banda de la cortina. Amb molta prudència corregué un dit del drap per tafanejar. El cor li saltava com una cabra i li semblava que aquella gent n’havia de sentir els batecs. El taverner estava enretirant la tapa d’una de les bótes. Era buida. Uns homes desconeguts entraven uns paquets i els donaven al taverner que els entaforava a la bóta. En Magí anava d’un cantó a l’altre donant pressa. Tots plegats semblaven nerviosos.

«Contraban?», pensà en Roc. «Segur! Per això no m’hi volen. No entenc per què no m’han fet marxar… També és estrany això: saben que els puc estar observant…». Consultà el rellotge: l’operació durà encara no un quart d’hora. En acabat, el taverner serví un got de vi per a cada un dels homes, que desaparegueren amb el mateix silenci amb què s’havien presentat. Tornaven a estar sols. Per un moment el taverner i en Magí, a l’altre cantó del local, xiuxiuejaven alguna cosa que en Roc no podia sentir. Després en Magí cridà:

—Vailet, ja pots sortir!

En Roc eixí del recambró i s’atansà als homes.

—Puc marxar, ara?

—No sé pas on. Seu. —I en Magí assenyalava la taula.

De grat o per força, en Roc no podia negar-s’hi; li feia por que aquella gent s’empipés… Mentre en Magí es preparava una pipa, el taverner barrava la porta i les finestres. Era evident que no volien testimonis.

—Ara ho tornaràs a explicar tot fil per randa —deia en Magí deixant anar un núvol de fum.

A en Roc li interessava aclarir la seva situació. Per això es posà a explicar per tercera vegada la seva aventura. Se’l miraven amb cara de no creure-s’ho.

—Ara que hi penso. Mireu! —Els va ensenyar el rellotge, per demostrar-los que no els enganyava.

Els altres l’examinaven amb deteniment. L’acostaren a la llum per observar-lo millor.

—Carat! —deia el taverner—. Com un rellotge de campanar, però petitet i que es lliga al braç!

—Jo n’he vistos que es guarden a la butxaca —feia en Magí amb veu d’entès—. Amb una cadeneta per no perdre’ls. Però així, tan petit i lligat al braç… Que en són d’estranys! Així em sembla que començo a creure’m això que véns d’un altre temps i tantes històries —semblava que l’argument del rellotge els convencia.

—I per què el dueu, el rellotge?

—Per saber l’hora, ves! —En Roc començava a perdre la por.

—I per què la voleu saber?

—Per no fer tard. No ho enteneu? —Allò el divertia.

—No. Se senten les campanes, mires el sol. Si es fa fosc te’n vas a jóc. No cal portar una andròmina d’aquestes, noi!

Els dos homes van observar una estona més el rellotge. En sentiren el tic-tac, li donaven corda. En Magí li va dir:

—Au! Explica més coses del teu temps, a veure si al final et podem creure. Què era allò que deies que hi havia d’haver als carrers?

—Què? Ah, sí! Cotxes, autobusos…

—I què és un cotxe?

—Un cotxe? Doncs, és…, un cotxe. Un automòbil.

Es va adonar que se li feia molt difícil explicar les coses més evidents del món. S’armà de valor i ho provà:

—Mireu: un cotxe és una mena de carro, però que no va tirat per cavalls.

—Què, doncs? Bous?

—No, no! No el tira cap animal.

—I doncs, qui ho fa?

—Un motor.

—Què?

—Teniu paper i llapis? O millor, un boli.

—«Llapis», «boli»?

Ara era ell qui es desconcertava.

—Alguna cosa que em serveixi per a dibuixar, vull dir.

—Prou —feia el taverner. I al cap de molt poc tornava amb un paper molt gruixut i uns trossets de carbó dels que fan servir els dibuixants i els pintors.

Mentre en Roc anava fent les explicacions del cotxe, com un carro, però amb quatre rodes, finestretes, volant, motor, càrter, benzina, bugies, oli, tub d’escapament…, el taverner, que tenia molta traça a dibuixar, va fer això:

—És així? —mostrava el dibuix aprofitant que en Roc feia un alto, respirava i bevia un glopet de vi.

—Home! El volant va a dins, les finestres no són així, les rodes tampoc, el pal aquest no hi és perquè no hi ha animals. Mireu, deixeu-me, vejam què em surt. Que jo no sé dibuixar, eh?

I amb molt d’esforç va fer això:

—Llums?

—Sí. Una mena de fanals per a veure-s’hi.

—Ja. Quanta fantasia, xiquet!

—Sabeu on és Tarragona?

—Sí, és clar.

—Doncs un cotxe s’hi planta en una hora.

—«S’hi planta»?

—Vull dir que en una hora pots anar de Barcelona a Tarragona.

—Això no t’ho creus ni tu! Escolta, i allò del butubús?

—L’autobús? Sí, és com el cotxe, però per a molta gent: més allargassat i més gran.

—Així? —va dir en Francesc. I li va ensenyar aquest dibuix:

—No, però va per aquí. Sí, vaja, una cosa així.

I va perdre un quart per convèncer-los —que no ho va aconseguir— que allò que deia del motor i la benzina era tan cert com que l’estaven veient. Cansat, provà sort en altres camps.

—Sabeu què és un avió?

—Què és? Vejam amb què ens surt aquest beneit.

—Doncs és un aparell que vola.

—…?

—Sí, mireu, com aquest autobús, vaja, igual d’allargat, amb finestretes, eh?, i unes ales, i, buuuuf!, cap amunt!

Mentre el taverner provava sort, en Magí demanava detalls:

—Per a què serveix? On va? Com és que s’aguanta…?

—Així? —va dir el taverner.

—No, així:

—Quants disbarats es poden dir en una sola nit! —remugà en Magí.

I com que la cosa li semblava prou engrescadora, en Roc, oblidats els seus temors, els explicà què era un ascensor, un submarí, un gratacel, una dutxa, una imperdible, un telèfon, un televisor, una ràdio, un tanc, una bombeta elèctrica… I ja era mitjanit. Heus ací algunes de les versions que el taverner, entusiasmat en l’ofici de dibuixant, anava mostrant a en Roc. Les correccions d’en Roc no les posarem perquè, pam més, pam menys, tots les coneixem:

I ja n’hi ha prou, perquè si havíem de posar tots els dibuixos que va fer el taverner no ens arribaria el paper. Es féu el silenci. En Roc ho aprofità per fer preguntes ell.

—De debò hi ha guerra? Com és que no se sent res?

—Perquè és de nit, és hora de dormir.

Era ben clar que aquells homes no estaven gaire decidits a parlar d’altres coses que no fossin els invents d’en Roc.

Però el temps s’escolava i la son començava a mossegar-los. Al segon badall, en Magí decidí:

—Francesc: porta’m el farcell.

Tant sí com no, van fer vestir en Roc amb una camisa blanca, uns calçons cenyits que no li arribaven als peus, unes espardenyes i barretina. Amb la seva roba en van fer un bolic que es quedà el taverner.

—Què voleu fer amb mi?

—Res de mal —que diu en Magí—. Ara et portaré a…, a casa meva, dormiràs allí. I demà ja en parlarem. Ah, me n’oblidava: no provis d’escapar-te perquè te’n penediràs. Oi que ho entens, això?

I l’empenyé cap a fora. Li tornava la por i la desconfiança. Què voldrien fer-li? El taverner tancà la porta darrere seu i l’altre el féu caminar: l’engrapava pel braç amb molta força i li xiuxiuejava a cau d’orella:

—Fem via: no facis brogit que si ens veu la ronda ens cridarà l’alto. Som-hi!

Els carrerons eren a les fosques. S’havien de guiar per la poca claror de les estrelles. En Roc no distingia absolutament res i deixava que l’altre l’anés guiant. Malgrat l’hora no feia gens de fresca. Era una nit càlida de començament de setembre i, si no fos per les circumstàncies, hauria fet de molt bon passejar. Si no fos que les espardenyes li anaven una mica estretes i li feien mal quan caminava. Si no fos que no sabia on el duien…

S’aturaren davant una taca fosca. Era un portal. En Magí féu tres trucs, esperà i tornà a picar tres cops. Devia ser un senyal. La porta s’obrí com si els estiguessin esperant. Un cop tancada silenciosament, algú encengué un llumenet d’oli. Eren en una entrada àmplia d’un cantó de la qual arrencava una escala. La pujaren. Van passar pel davant d’un parell de portes tancades i a la tercera el mateix Magí la va obrir, empenyé el noi cap a dins i s’hi ficà ell també. Les pampallugues que feia la flameta li donaven un aspecte sinistre.

—Dorm. Aquí tens un jaç. —I assenyalava amb el cap un racó de la cambra on hi havia una màrfega embolicada—. No t’hi encaparris perquè d’aquí no en pots sortir. Demà a punta d’alba ja et vindrem a buscar. —Anava a marxar, però s’hi repensava, tornava a entrar i deia—: Ah! I si has fet el tafaner i has vist alguna cosa que t’hagi xocat aquesta nit a la taverna, val més que te n’oblidis per sempre. Oi que m’entens?

En Roc empassà saliva i va fer que sí amb el cap. En Magí tancà la porta i el deixà a les fosques. Sentí el soroll del forrellat. A les palpentes s’acostà al jaç. Estava esgotat, esdernegat, com si el fet de traspassar tants de segles en un instant deixés baldat a qui ho provava. Tenia el cap fet un garbuix, perquè d’ençà que havia entrat a la taverna li havien succeït massa coses.

Com que feia calor no li calgué tapar-se. Tampoc no es despullà, per por de perdre la roba. I per por de les rates, si és que n’hi havia.

Ajagut, pensà per primer cop en els de casa: «Ara deuen estar patint… Podré sortir-me’n? Algun dia podré tornar al segle vint o estic condemnat a quedar-me per sempre més en aquest segle divuit…? Tinc gana. Amb tant d’enrenou no hi hem pensat, en això de la teca…».

Com que al capdavall no hi podia fer absolutament res, s’encongí d’espatlles. Quan sonà una campanada somorta ja no la sentí perquè estava dormint.