L’operació és a punt. Ens en sortirem?

De bon matí, el tinent Masdéu acompanyava els dos voluntaris al baluard de Sant Pere. Els va fer pujar fins al capdamunt i van estar contemplant amb deteniment les posicions enemigues. Tot just començava a haver-hi claror i del baluard estant hom podia distingir els moviments esborradissos a les línies enemigues. Devien estar preparant una altra tanda de bombardeigs. Els defensors ben poca cosa hi podien fer: la penúria de pólvora i municions augmentava per moments i estava rígidament racionada, més que el pa. Els defensors, en silenci, es disposaven a viure un altre dia de basarda. De dia en dia es veien més dones ajudant els defensors prop de les muralles, i es pot dir que en les hores de bombardeig més intens les cases restaven buides. En Roc s’adonava de tot això des de la seva posició privilegiada. Amb tot, no es distragué de les explicacions que els anava donant el tinent. Precisaren els llocs estratègics, discutiren detalls i a la primera tanda de bombardeigs —encara la boira feia borrosos els perfils llunyans— el tinent els féu baixar amb rapidesa del baluard i els ordenà que el seguissin. Es van reunir altre cop a la dependència on el dia abans els rebé el coronel. El tinent Masdéu els explicà que hi havia moltes zones, entre les muralles i els enemics, que aquests havien minat. En una mena de pissarra dibuixà els llocs que hom creia que eren sembrats de mines. Els explicà que la part més important de la seva missió era arribar a acomplir-la. I si tornaven vius, millor que millor.

—I ara —acabà— no us moureu d’aquí en tot el dia.

—Què? —va dir en Pere.

—Ho has sentit bé, minyó.

—Però si jo he de tornar a la muralla! Els meus pares…

—A quina banda eres tu?

—A la muralla de Sant Antoni. I el pare, a la de Jonqueres, em penso.

—Doncs hauran de passar sense tu. És més important que t’estiguis aquí. No ens podem arriscar que et fereixin. Entesos? —Malgrat que en Pere protestava, el tinent no li féu gens ni mica de cas.

Era molt llarg de fer passar tot un dia sense fer res, escoltant les explicacions, els crits de la gent, les imprecacions dels que recorrien els carrers encoratjant els veïns. En Roc s’estimava més no pensar en res. Mai no havia passat tanta por i no sabia com treure-se-la del damunt. Però no podia fer altra cosa, encara que no li fes gens de gràcia, que empassar saliva i acceptar la situació. El dia s’escolava i quan la tarda ja era força avançada els anaren a buscar. Els van portar al baluard de Sant Pere un altre cop, els van donar una casaca fosca de soldat francès que els venia gran i s’asseguraren que no els sortís cap fragment de tela blanca de la camisa per a poder passar més desapercebuts en la negror de la nit. Els van repartir armes: una pistola carregada, el saquet de pólvora, un ganivet i un petit sarró, amb aquell pa negre tan fastigós que ja feia pudor i un peix sec. I a tots dos la mateixa carta, el mateix text escrit: per evitar que es perdés si un dels dos no hi arribava…

El bombardeig es va acabar a poqueta nit. Pujaren a dalt de tot del baluard amb el tinent. Hi havia uns quants homes amb les cordes preparades. Un d’ells, el més jove, escrutava amb dificultat cap a l’enemic. Es feia fosc i el silenci s’apoderava de la zona exterior de la ciutat.

—Encara estem així? —va fer en Pere mirant-se’l indignat.

—Què? —va fer l’altre.

—No em diguis que et fas enrere!

—Què?

—Va, Roc, no em vinguis amb bestieses: posat aquesta casaca, com jo.

—Em dic Oleguer. I per què me l’he de posar si ets tu el qui baixes?

—No sé com encara et queda temps per a fer bromes.

—Què xerreu? —va fer el tinent apropant-s’hi.

—Aquest, que s’ha tret la casaca!

—Jo?

El noi volia protestar, però el tinent el va fer callar, i bo i agafant una casaca del munt de la roba la hi presentà:

—Au, fes via: em pensava que ja us l’havíeu posada tot dos.

En Roc, que s’havia apartat uns moments per mirar cap a la banda de mar, tornà on era en Pere.

Aquest se’l mirà i, tot i la poca llum de l’hora fosca, en Roc veié una llum de sorpresa en els ulls del seu amic.

—Roc, què fas?

—Jo? No res.

—I aquest?

Es girà cap a la seva dreta. Un altre Roc ja tenia posada la casaca i no gosava protestar.

—Comencen a encendre alguna foguera —deia un dels homes—. Crec que és el millor moment, abans que no s’hauran organitzat bé la vigilància.

—Doncs no en parlem més —va dir el tinent—. Baixo amb els meus homes a la vora de la porta. Si hi ha calamarsada obrirem un pam el portal i podreu entrar. Però només si us descobreixen aquí a la vora, ja ho sabeu. Si us descobreixen més lluny… Sort!

Es feia fosc per moments i amb l’atabalament de l’operació el tinent no s’havia adonat de la presència d’aquell xicot.

En Pere tornà a mirar a dreta i esquerra, als dos xicots, i de seguida ho va entendre:

—Roc, aquest és l’Oleguer!

Els dos minyons, idèntics, es contemplaren bocabadats. En Roc no gosava dir res; l’Oleguer, quequejant, intentava comprendre què era allò tan estrany.

—Apa, nois —va dir un home—. Ja és hora!

—Baixa amb nosaltres —que diu en Pere a l’Oleguer—. Ja t’ho explicarem més endavant.

—Però si jo no sé què cal fer!

—No pateixis, tu. Ja t’ho explicarem tot, Oleguer de ca la Marina.

—Em coneixes?

Però els homes els van interrompre: els lligaren per les espatlles i la cintura, amb un nus fàcil de desfer a les fosques. Un dels homes remugava:

—No havien dit que eren dos vailets?

—Tres —féu en Pere—. Som tres: no ho veieu?

—I bé. —I l’home s’encongí d’espatlles—. Per a mi tant se val. I recordeu-vos de les mines. Si no us separeu de la filera d’arbres no us passarà res. Més enllà del barranc ja no hi ha mines. Els ulls ben oberts… I penseu-hi: cal arribar a l’objectiu.

Els tres xicots s’enfilaren a la barana. S’havien de bellugar a les palpentes: no podien fer servir cap llum per a no cridar l’atenció dels assaltants que, encara que acampessin força lluny, podien estar observant la ciutat.

—Ja estem preparats —va dir en Pere amb un fil de veu.

—Molta sort, nois! —xiuxiuejà un dels homes.

I els van començar a deixar anar muralla avall. Ells no havien de fer res; l’avantatge de carregar gent jove: no pesaven gaire a l’hora de fer-los baixar o d’hissar-los. En Roc estava a punt de marejar-se pel vaivé que la corda li feia. «I si m’estavello contra el terra?». No s’hi estavellà. Tocà terra al mateix temps que en Pere i l’Oleguer. Es desferen de les cordes i es van estar una estona quiets, enganxats a la paret, per avesar-se a l’obscuritat d’aquell indret i per cerciorar-se que no havien estat vistos. Al cap d’uns minuts, en Pere va dir:

—Esteu a punt?

—Quan vulguis.

En Roc estirà la corda tres cops, segons el senyal convingut, que volia dir que tot anava bé. Es disposaren a partir.

—Que la sort ens acompanyi! —mormolà.

I s’endinsaren en la nit, en direcció als soldats enemics.