UNA INCERTA FERUM D’ALLS

A l’Isidor Marí,
amb molta d’aigua entremig

ISMAEL CARBÓ (1622-1660): Insigne mathemátich català; nasqué á la vila de Sarrià; revisá y polí las teorias de Newton sobre la gravitació dels cossos y la mecánica del espai. Després d’una llarga estada a Bolonia on se suposa que s’iniciá son interés per la obra del físich anglés, torná a Cataluña on refeu tota la teoría newtoniana partint de no res y arribant á las meteixas conclusions. Aquestos estudis lo conduiren aviat á un aprofundiment de la llengua mathemática. Es un dels components del famós tercet Leibniz-Carbó-Newton, principalment pera lo que se conté en lo cálcul infinitesimal. Es considerat com un dels més gran mathemátichs de tots los temps. Ab la seva obra escrita, Estudios acerca del cálculo infinitesimal (1656), La lluminária de la mathemática (1659), Ratio et mathemática (1661) (publicada poch después de la seva mort), ha sigut possible l’avenç rápit de la mathemática postnewtoniana. La seva mort prematura (morí jove en circunstancias misteriosas encara avuy no aclarides), fou la causa qu’ell no dexés cap mena d’eschola.

ENCYCLOPEDIA DEL MÓN

(2on.volum. pàg.457)

Cervera, 1803

—No —digué en Jacob de Taitomeu fent entrar l’Ismael amb gest acollidor—. No estic per gaires brocs. Em trobo molt desanimat. Anys sencers dedicats a la ciència, i què en rebo? Silenci: amb això se’m paga. Passeu, passeu; no us quedeu com un estaquirot. Aneu carregat, eh? Que sóc jove? Més aviat diria que no sóc del tot vell, estimat Ismael. Mireu: el que més em desanima és que tot el que he anat fent i recollint amb paciència infinita, llegint un per un tots els llibres, totes les obres que ens ha pogut deixar el Mestre, tot, dic, es perdrà; i es perdrà perquè ja em començo a notar cansat. Però el drama, amic meu, consisteix en el fet que sé que estic en la veritat. Com? Doncs sabent-ho. Les veritats del Mestre són irrefutables. No, ja ho sé, ja ho sé; ja n’he sentit parlar, d’aquests homes; cert: a Copèrnic hi ha coses aprofitables, però m’estranya que vós, tan intel·ligent com sembleu, ni que sigui en una conversa particular, doneu crèdit a noms com els de Kepler o, pitjor encara, Galilei; no ho puc evitar; se’m posa la pell de gallina. Per què, pregunto, s’encaparra l’home a profanar l’Univers, acostant-s’hi amb aparells diabòlics com aquest «telescopi» que en diuen, si per les afirmacions del Mestre i, si voleu, amb la sola raó, ja podem arribar a conclusions veritables? Arribarà un dia —recordeu el que us dic— que, a l’home, li serà impossible de tirar enrera: el sacrilegi ja serà fet. Oh, és clar que sí! És clar que ho reconec! Tycho Brahe s’ha passat la vida treballant, molt bé; però, de què li ha servit? Per massa agosarat, per voler esbrinar fins més enllà d’on l’home ha de dir prou, s’ha trobat que tot el treball de la seva vida ha caigut en mans d’un pocavergonya que el fa servir per a coses inconfessables. Ara us escolto! Per la raó arribarem allà on sigui! I si no arribem més lluny, senyal que Déu no ens ho permet. Però potser que seguem, no? Quan ens posem a discutir em sembla que perdem el món de vista. Sí, sí, deixeu-ho aquí damunt, no destorba. Ah!, abans que se m’oblidi: us heu assabentat de l’homenatge que em pensen fer a Barcelona? Suposo que no em fallareu! En part és incomprensible: ningú no fa cas del que dic, però tothom em té una consideració admirable. No ho acabo d’entendre. Més em valdria que la gent em fes més cas que no tants homenatges del dimoni! Sense anar més lluny, a vós us ho puc dir com a home de ciència que sou, i suposo que no us posaré en perill: un anglès anomenat Newton ha fet unes afirmacions extraordinàries de gratuïtes que són. Exacte! Els cossos s’atreuen! I l’home s’esforça a demostrar-ho matemàticament; mentider!, enganyador de la Humanitat! Si el podia enxampar! Els remaleïts es refugien al terreny relliscós de la matemàtica, i ja no saps per on agafar-los… Però per què el defenseu? No em direu que esteu d’acord amb ell!… Què? Vós? a les mateixes conclusions? Des de quan sabeu matemàtica vós?… Com? Els esperits? Escolteu, Ismael: no em vingueu ara amb fantasies: això de què estem parlant és vital per a mi. Us prego que respec/

—També n’és, de vital, per a mi! Us creieu que jugo? No, Jacob. Certament, fa temps que tinc contactes amb les bruixes. I mitjançant elles m’he posat al corrent de tot el que Newton ha fet i dit. No us cregueu que sàpiga matemàtica, no. Gosaria dir que per desgràcia. Sí, sí: no us escandalitzeu. Cada cop trobo més necessari arribar a esbrinar què hi ha de cert en tot aquest embolic de la matemàtica. Això us anava a dir: Newton i jo coincidim en els resultats per bé que els mitjans han estat ben diferents. Els matemàtics foragitats de l’església? I què? Sóc conscient que el diable és a prop de tot això. No ho he buscat: m’ha vingut donat pas a pas d’ençà que m’he lliurat totalment a la ciència. I no us penseu que us vulgui convèncer de res, no. Mireu el que us dic: per més que la matemàtica hagi estat tradicionalment rebutjada al nostre país, m’hi penso endinsar; i no us ho prengueu com una ofensa personal. No m’agra/

—No, no, Ismael: No puc dir que siguem amics, ja; vós sou un endimoniat, encara que heu estat prou sincer com per confessar-m’ho; no, no tingueu por; no us denunciaré pas. Estic massa segur de la meva veritat com per haver de recórrer a la violència. La veritat? Estic convençut que la tinc. Por? Cap! Sí, sí; no em fa por que la veritat s’esfondri: això és impossible; però em desanima veure gent, com ara vós, tan desviada del camí dret i que, a més ho proclamen als quatre vents… No va per vós; va per aquell carallot de Newton. Vós el que em feu és llàstima, i perdoneu la claredat. Per última vegada, Ismael: us conjuro a deixar definitivament aquestes blasfèmies que posen en perill la vostra ànima! …No en voleu fer cas? Acabareu malament!… Sí, sou lliure, ben cert. Però no de fer mal als altres. Quan us en penediu torneu per aquí: us acolliré sincerament. Però ara la meva obligació és la d’evitar la vostra presència. Suposo que em compreneu. No us deixeu els llibres. Si us plau…

Quan una estona després l’Ismael tornava a casa, anava pensant en el trist monòleg del seu amic. Els carrers de Sarrià en aquella hora eren deserts. La gent com cal acabava de dinar i es disposava a fer la migdiada. El sol queia de valent sobre les cases, les poques cases que formaven el nucli. L’Ismael caminava arrambat a la paret per tal d’aprofitar al màxim l’ombra. Malgrat el sol, feia de bon passejar. Potser hi ajudava el silenci. El cas és que l’Ismael, en lloc d’anar directament a casa, es desvià, com qui surt fora del poble, pel camí que es perd cap a Vallvidrera. El camí també era desert. Però fins ben sortit de Sarrià estava totalment protegit per sengles fileres de pollancres que oferien, a més de la música del vent a les cordes de les fulles, una frescor acollidora que feia anar més calmosament qualsevol caminant que passés per allí en hores de sol fort. Saludà, amb el capell enlairat, la diligència que —pols i suor— entrava a Sarrià en aquell moment, camí de Barcelona. Apaivagat el núvol de polseguera, distingí la font a la qual, inconscientment, feia estona que es dirigia. Uns quants metres apartada del camí, quedava totalment arrecerada de les mirades indiscretes dels possibles vianants. El caminoi que del camí ral hi comunicava regalimava fang acollidor. A la font, a prop del raig, s’assegué en una pedra a contemplar l’aigua com queia. Al cap, malgrat la bondat del paisatge, hi portava un seguit de cabòries. Les paraules d’en Jacob, la inflexibilitat del seu amic, el deixaven apesarat. L’Ismael mai no havia comprès el tancament d’idees que sempre havia vist en Jacob. Segons com, el podia considerar com el seu mestre. Deu anys de diferència en l’edat es notaven molt, i l’Ismael els va notar quan, en tornar de Bologna em vaig trobar amb l’autor de De Naturalis Ratio, qui ho diria, com a veí, i em va oferir la seva amistat. Ja hi havia coses que no em convencien d’aquest home. Però em va enlluernar el seu nom, malgrat tot. Era un deure moral; havia de dir-li d’un cop el que pensava. I ves els resultats: una amistat trencada; és que no es pot ser sincer en aquesta vida? Encara em fa més pena ell. Tan aferrissat a quatre axiomes que no entén. Una actitud totalment anticientífica… Ni tan sols m’ha volgut escoltar. Les bruixes! Això l’ha espantat! I què passa si a través d’elles arribo a la veritat? Són un mitjà com qualsevol altre. N’hi ha que consulten els llibres, quina calor que fa avui, doncs jo consulto les bruixes. I bé que me’n surto… Però em veig castrat: sé coses, però no en sé el perquè. M’he de refiar dels meus contactes, del que em diuen. I Newton arriba a les mateixes conclusions que jo. Això és interessant! I si la matemàtica no fos una ensarronada? La meva gran limitació és aquesta: no sé res; no sé res perquè he perdut massa temps amb aquestes teories peregrines de bandejar el camp matemàtic i deixar el pensament, la raó, sola i pura davant l’interrogant. Resultat? Homes tan tancats com en Jacob, ja tinc el mocador xop. Té, em refrescaré la cara a l’aigua, vejam si em passa aquest mal de cap. Boig em creu la gent del poble. I, ara, el mateix Jacob els fa costat. No, si ja et dic…

La font, impassible, deixava sentir la seva humida cantarella, acompanyada per un baix continu de cigala. L’Ismael, sense adonar-se de tot això, començà instintivament, com feia sempre que topava amb dificultats insolubles, a concentrar-se interiorment de cara a un possible contacte que, en veritat, agrairia si s’arribava a esdevenir. Tancà els ulls, respirà a fons i s’empassà la pols que, del camí ral, li enviava una tartana escadussera. Estossegà empipat amb la pols, la tartana i la falta de concentració que notava en el seu esperit. Constant, tornà a provar-ho. Les condicions no eren òptimes: a plena llum i al mig del camp, molt pocs esperits estarien disposats a fer-li la gràcia; però ell sabia que hi havia una certa relació d’amistat —a més de la professional— amb més d’un dels esperits que el freqüentaven; o el comte Torrades o la senyora de Molesaltes; comptava que un dels dos no fallaria. Si més no, li devien molts favors i, per tant, podien passar-se per alt la falta de requisits per a un contacte en regla.

L’esperit de col·laboració no es féu esperar. Pocs segons després de la segona temptativa, l’Ismael reconegué la dolça veu de la senyora de Molesaltes:

—Què us passa, que em crideu amb aquesta urgència? El comte de Torrades s’excusa de venir. M’ho ha precisat, matemàtic ell, per dues raons: primera, perquè jo sí que podia venir, i segona, perquè està molt enfeinat amb un mig client que encara no ha acabat de fer seu. Prega —el somriure encisador de la senyora de Molesaltes s’eixamplà— que l’excuseu.

—Gràcies, senyora. Vós sabeu ben bé que cap esperit no s’ha d’excusar de res. Feu arribar al comte, quan el veureu, el més profund respecte envers la seva persona, bé, o envers el seu esperit, o en fi, ja m’enteneu.

—Us entenc perfectament, adorable Ismael. I doncs: què voleu?

—Què vull, què vull! Si jo ho sabia…! Deveu estar al corrent de la meva conversa amb en Jacob de Taitomeu; doncs n’he sortit baldat. Ja sé que aquest home no us cau gaire simpàtic pel menyspreu que sempre declara envers les vostres activitats. Us prego que passeu per alt aquest detall i que us fixeu en el problema que em turmenta. Tinc un embull al cap. Si us sembla faré servir l’estil del comte Torrades, i us estalviaré feina. Primer: em preocupa en Jacob. És un home que no baixa del burro i no en baixarà. Es clavarà una patacada immensa quan s’adonarà de les bestieses que defensa. Malauradament per a mi, sóc jo l’únic que li ha fet veure o ha intentat de fer-li veure l’error total en el qual roman. L’altra gent no fa sinó lloar-lo —no sé per què— i assegurarlo en el seu error. Vegeu, si no, l’homenatge absurd i gratuït que li vol retre el batlle de Barcelona. Cert que també n’hi ha que l’ataquen, però de lluny i per escrit. Igualment ell no en fa cas.

Segon: endevino que Newton té raó. Newton i jo coincidim. Però no entenc res del que diu a De Philosophiae Naturalis Principia Mathematica. Jo per la intuïció, amb el vostre ajut, he arribat al mateix punt que ell mitjançant la matemàtica. Això em fa tremolar. Jo havia considerat la matemàtica com una manera que mitja humanitat s’havia inventat per enganyar l’altra mitja. Si fa no fa, tenia la matemàtica en el mateix concepte en què Taitomeu té el període de la dona. No sé si mai us ho he explicat, però en Jacob diu que això del període no és més que una enganyifa que les dones es van transmetent de generació en generació per tal de tenir sempre una excusa a mà.

—Cada dia el puc veure menys, aquest Jacob —féu la senyora bruixa arrufant el nas—. M’agradaria que ho provés en la seva carn, el molt bandit. En fi, continueu.

—Això és tot, estimada senyora.

—Si no us fa res —féu ella—, desapareixo un moment, que ara vindrà la Cinta del Molí a buscar aigua. De passada ho aprofitaré per meditar tot això. Quan sereu sol, tornaré.

Abans que l’Ismael pogués reaccionar, la senyora de Molesaltes havia desaparegut de la pedra on seia. Mig minut després la remor d’unes passes anuncià l’arribada de la Cinta del Molí.

—I bon dia, senyor Ismael —féu la Cinteta amb la seva cantarella.

—Hola, noia. Aigua fresca?

—Sí senyor, si m’ho permeteu.

—Fes, fes. Qualsevol diria que sóc l’amo de la font.

La noia omplí els dos càntirs que portava sense deixar de cantar una melodia enganxadissa que harmonitzava amb els sorolls de la font. Quan acabà, saludà polidament l’home i marxà a bon pas. Les cames li tremolaven de l’esforç que havia fet, però no reduí el pas fins a arribar al Molí; quina por, sola a la font amb aquest boig! Però feia cara de persona normal… No sé per què li diuen boig, pobre home.

Fidelment, la senyora de Molesaltes tornà a la font quan, de la Cinteta, només en quedava el record d’una cantarella. La bruixa s’assegué a la pedra, davant per davant de l’Ismael, i encetà la conversa.

—Quant al primer punt, estimat Ismael, us he de dir que no puc i no vull fer res per Jacob de Taitomeu. Bon profit li faci si és tan curt de gambals. El segon punt, que es refereix més a la vostra persona, ja és diferent. Hi he vist, potser m’erro, la imploració d’un favor. Sigueu més explícit.

—Doncs sí; us demano que em feu entendre tot el procés matemàtic d’aquest Newton. Que pugui arribar a dominar aquest camp. No us espanteu: no és perquè cregui en aquestes coses. Ho faig simplement per poder tenir una idea de com aquest home ha arribat a les mateixes conclusions que jo, o que vós…, per un camí tan diferent.

—Hi veig una dificultat: continuareu creient en mi quan us hauré fet entendre la matemàtica?

—Dubteu del meu interès per vós i els vostres companys? Dubteu de la meva convicció que estic en la veritat? Us fa por la veritat? Si tot el que vós i els vostres col·legues em dieu és veritat, quina por teniu?

—Aquestes paraules que dieu em ressonen a les orelles. Que potser avui mateix heu fet servir aquest argument amb algú altre?

—Doncs… sí —contestà, submís, l’Ismael.

—Amb en Jacob?

—Sí. Però no hi veiéssiu mala fe, en aquesta repetició d’arguments. El context en el qual es mouen és totalment divers.

—Més val creure-ho així. Però permeteu-me que, per una vegada, faci servir el dret de consultar amb tota tranquil·litat. Aquesta nit, o millor, de matinada, us donaré la resposta. A mitjanit he de trobar-me amb les companyes del Baix Llobregat, en una mena de sàbat informal, i els demanaré la seva opinió. Em deixeu fer ús del secret?

—Naturalment; tot sigui a fi de bé.

—Així, doncs, fins a una altra, adorable Ismael,

—Siau amb Déu, senyora estimada; vull dir, a reveure.

La ganyota de dolor que havia començat a fer la senyora de Molesaltes es convertí en un cop de cap de reconvenció afectuosa envers aquell pupil tan distret. Però, qui no li perdonava una esllavissada d’aquella mena, tan manyagot com era?

Més reconfortat, l’Ismael abandonà la font i la seva tranquil·litat i enfilà cap a casa. Es passà tota la tarda repassant els inconnexos guarismes de què es feia servir Newton. Ho deixà córrer quan s’adonà que l’únic que aconseguia era embolicar la troca fins a l’insoluble.

La senyora de Molesaltes tornà molt enfurismada de la reunió. Mentre feia via cap a Sarrià, saltant marges i rierols a trenta pams d’alçada i procurant evitar els llocs habitats, pensava amb pena i ràbia en el grau d’alienament en què anaven caient els seus col·legues. Qui havia parlat només dels farbalans de la seva protegida, qui s’estufava amb els seus treballs meritíssims; l’orgull feia estralls entre els esperits. I quan ella deixà caure la possibilitat d’arribar a un acord amb allò que pertoca al món material i la seva conformació, tothom va fer el desentès, fora del baró Onofre de Dip, que es féu repetir la pregunta. Però no en va voler fer cap comentari. La senyora de Molesaltes ho comprenia; el pobre encara estava atabalat del seu viatge des del Caucas. Llàstima que ni el comte Torrades ni en Pel el Magre no havien pogut assistir-hi… A la senyora, li anaven agafant ganes de donar una bona lliçó a tot l’estol de col·legues: actuaria pel seu compte.

Quan es féu material davant l’Ismael, el seu rostre denotava l’empipament amb què havia sortit de la reunió, tant, que l’Ismael no s’estigué de dir-li a tall de rebuda:

—Que hi ha dificultats, estimada senyora?

—No us preocupeu, Ismael. Al contrari: tot és resolt. Al Pandemònium la gent s’ha interessat molt pel problema i estan disposats a fer la prova amb vós. Però penseu que hi haurà una colla d’esperits vigilant la vostra actitud respecte a nosaltres. Jo he passat per la vostra fiadora; per tant, no em defraudeu.

El rostre de l’Ismael s’il·luminà d’alegria. Tartamudejant, replicà:

—Bé! Així, com ho fem?

—Senzill, molt senzill; aneu-vos-en a dormir. Us asseguro que demà ho tindreu tot clar. Podreu discutir-vos amb el mateix Newton sobre totes les animalades que ell ha escrit, i amb coneixement de causa. I recordeu: malgrat que em sabria molt de greu, si em traieu, seria inexorable.

Dues llagrimetes lluitaren per sortir dels ulls de la senyora bruixa, però abans que l’Ismael notés res s’aplicà a fer-se fonedissa.

Tocaven les set del matí quan l’Ismael ja s’havia llevat i rentat la cara. No es recordà de fer un mos. De la cambra saltà directament al despatx on tenia tot el material, llibres i anotacions, que fins aleshores havien estat el gran misteri per a ell. Amb una fe total, sense la més mínima vacil·lació, l’Ismael se submergí en Newton, sabent que se’n sortiria i bé. Efectivament, en lloc de llegir, el que s’adonava que feia, en realitat, era recordar… I, a mesura que anava passant pàgines, recordava més i més coses. Tots els passos fets per Newton, els convencionalismes d’escriptura, tot el que veia en aquells llibres, li era absolutament familiar. L’home no cabia a la pell. Oh, i fruïa de llegir allò! Començà per trobar que les matemàtiques, si les entenia, eren positivament divertides, i potser, encara, alguna cosa més que un simple entreteniment. Però recordava tot el que devia a la senyora de Molesaltes i considerà com una certa infidelitat de fruir, volent-ho, amb allò que tant d’odi mereixia per part dels esperits amics i col·laboradors.

Dos dies trigà l’Ismael a conscienciar-se que sabia tot el que fins aleshores es coneixia al món, de matemàtica i estudi de l’Univers. La seva satisfacció era més gran pel fet que Newton i ell, o jo i Newton, hem arribat a la mateixa conclusió sobre l’existència del món físic, senyora, i això és força important; podem arribar a la conclusió, ara sí, que els resultats són correctes! Per camins oposats hi hem arribat. No ho trobeu magnífic, senyora? Bé, no us vull destorbar més. Ja suposeu que si us he cridat ha estat, més que res, per demostrar-vos el meu agraïment envers vós i la vostra actitud. Podeu restar tranquil·la, que jo faré bon ús de tota la ciència que m’heu donat.

—Heus aquí el problema —remugà l’esperit—. Ai, Ismael! Em reca de deixar-vos sol amb aquesta responsabilitat a sobre. Em fa l’efecte, tinc el pressentiment —i ja sabeu que el pressentiment d’esperit pica molt fort— que en fareu un ús inadequat als nostres interessos.

—Senyora! —la veu de l’Ismael sonava indignada—. Vós no em coneixeu! Jo us dec un favor i em consideraria com la persona més indigna de la terra si no us el pogués tornar! I ara que surt a la conversa —començà a tranquil·litzar-se l’Ismael—, puc correspondre d’alguna manera a la gran mercè que m’heu fet?

La senyora de Molesaltes féu com qui pensa detingudament, i, malgrat la seva educació i les seves hores de vol com a esperit, l’Ismael notà d’una hora lluny que la dona ja portava preparada la resposta. «Politesse d’esprit», pensà l’Ismael. I esperà pacientment que la dona considerés que ja havia passat un temps prou prudencial per demanar el favor.

—Sí, Ismael —féu la senyora—. Realment, tindria una comanda a fer. Però no us cregueu, és una ximpleria, eh?, però, vull dir, és més aviat una cosa íntima i crec que vós sou la persona més indicada per fer-ho. El fet de ser un home no us destorbarà, ans al contrari, crec jo. En fi, la cosa es tracta, no té cap mena d’importància, eh? Total, els signes externs ben poca cosa són al costat del que un és de debò, no us sembla?

—Sí senyora. Però encara no m’heu dit què voleu.

—Eeeeh, sí, mmmolt senzill… Res d’important. I, si no ho podeu fer, us prego que us n’oblideu. Mireu: heu estat mai a Molesaltes?

—No —contestà sorprès l’Ismael—. No, però sé on cau. No m’hi perdria.

—Perfecte; es tracta del següent: aneu a Molesaltes i cerqueu la meva tomba. Allà hi trobareu, a la làpida, és clar, una inscripció que fa: «Descansa en pau sota aquesta pedra la insigne senyora de Molesaltes». La vostra feina és molt senzilla: canvieu el mot «senyora» pel de baronessa. No, espereu… comtessa de Molesaltes, eeeh, no. De comtesses, n’hi ha una pila. Duquessa…, no sé, no lliga, duquessa i molesaltes… Ai, carat!, és ben difícil això! Em recorda els moments de preocupació per escollir un vestit. Bé, duquessa, …molesaltesduquessamolesaltes… no; no queda bé. Ui! No me’n recordava: n’hi ha una gernació, de duquesses. Deixeu-ho… Ara! L’altre dia se’m va mig acudir, però ho tenia oblidat… poseu-hi: SENYORESSA de Molesaltes. És el mot que més hi escau. Ho tinc calculat lletra per lletra. I, si teniu manetes, és el canvi que us resultarà més planer.

—I què és això de senyoressa?

—Com i què és? Un títol. L’únic que jo mateixa m’ascendeixo. I no en parleu a ningú, eh?

—No, només faltaria! M’importa molt poc que us ascendiu, és a dir, estic molt content que vós mateixa ho pugueu fer, perquè us ho mereixeu. La meva advertència va per això de senyoressa: no ho havia sentit mai.

—D’això es tracta! L’originalitat és la primera qualitat de la senyoressa de Molesaltes!

—Així, no dic res. Entesos. Trobaré la tomba sense dificultats? Marxaré avui mateix.

—Gràcies, Ismael. Sou encisador…

—Les gràcies són vostres, senyora. Jo no faig sinó correspondre-us amb aquest petit gest. Indiqueu-me, si us plau, el lloc on és la tomba.

—No teniu pèrdua. Ara no hi viu ningú, al castell, de fa una cinquantena d’anys, just a l’època que jo… En fi, anem al gra: Tocant a l’entrada del castell, sota la torre de l’homenatge, hi ha una capelleta. La porta està mig esbotzada; no us costarà d’entrar-hi. És molt fosc a dins; prepareu-vos una torxa. Aneu fins a l’altar, que cau a l’altra banda de l’entrada de la capella, la torxa feia pampallugues i hi deixava veure una làpida de marbre amb senyals d’haver estat remoguda moltes vegades. L’Ismael s’esgarrifà una mica, però maldà per no fer-ne cabal. Llegí la inscripció: «DESCANSA EN PAU SOTA AQUESTA PEDRA LA INSIGNE SENYORA DE MOLESSALTES», i es disposà al treball. Amb tota la bona intenció procurà que la cosa quedés decent, i ho aconseguí: la senyora ja era senyoressa i l’Ismael tornà cap a la vilessa de Sarrià, a cavallès, camí ralès enllà. Féu nitessa en una postessa del caminés i arribà a casa quan els llumets de la vilessa —les torxes de la plaça Majoressa— ja feia estonessa que cremaven per a ningú.

El viatge en solitari havia fet reflexionar l’Ismael. Un cop arribat a casa veié clar què havia de fer. No podia parlar-se de traïció a cap esperit. «La veritat és la veritat, i cal retre-li homenatge», es repetia constantment. Escriví una carta per a en Jacob, preparà el seu bagatge, amb tots els llibres que fins feia just quatre dies li resultaven incomprensibles, i marxà, desconegut, cap a Barcelona, amb el cavall esgotat i el cap ple de suposicions i fórmules. Abans d’embarcar a «l’Orgullosa», camí de Londres, comprà un forc d’alls. Diu que eren podrits, els alls.

Juliol 73