SET I MIG

Aquella nit les dues parelles estaven xerrant tranquil·lament mentre feien temps tot esperant els altres, bo i prenent una tassa de cafè.

—Vindran en Francesc i la Lluïsa —va fer en Marc; i distretament feia rodolar el cigarret pel cantell del cendrer com qui vol fer punta al llapis—. I crec que portaran un conegut seu.

—Sí —va dir l’Antoni, l’altre noi—. I em sembla que el senyor Boronat no podrà venir. Segons tinc entès, la seva dona s’ho comença a olorar i vol passar una temporada de prudència.

—Vols dir que la Mariona farà vacances? —tallà rient la Lluïsa—. No sé com s’ho deuen passar les entretingudes. Ha de ser fotut, no us sembla?

—Per què? —va fer cara de sorprès en Marc—. Sempre seràs igual de melindrosa, tu i les teves manies.

—Tots en tenim, de manies! —protestà l’Antoni defensant la seva companya.

—No pas jo, o nosaltres, eh, Teté? —contestà l’altre tot dirigint-se a la dona, que en aquell moment s’omplia altre cop la tassa.

—Per què ho dius? —va fer ella com venint d’un altre món.

—No et recordes d’on vam anar abans-d’ahir?

—Ah, sí! Ostres, que divertit que va ser! Mira —ara es dirigeix cap als altres, més animada—. Vam anar, gairebé de causalitat, al lloc on es juguen més peles de tot Barcelona. En Marc, l’havien convidat a dinar per coses de la feina, i tot dinant va sortir a la conversa això del pòquer. Resulta que els nostres amfitrions n’eren uns entesos. Mira si vam xerrar que al final ens van convidar que hi anéssim aquella mateixa nit: tenien organitzada una timba. Renoi!, no baixaven de les vint-i-cinc mil per jugada! Jo no hi vaig voler jugar; em va agafar molta por. Però en Marc s’hi va ficar. I encara vas sortir-te’n prou bé, oi?

—Sí, és clar —féu ell com qui treu importància a la cosa.

—Però el bo del cas no era això —continuà—. Hi havia força gent; potser deu o dotze persones. N’hi havia que havien vingut sols i en van sortir aparellats. Saps què van fer?

Els altres, encuriosits, li van indicar que prosseguís.

—Quan ja estaven molt escalfats —continuà en Marc— els quatre que no s’havien perdut ni una sola de les partides van dir a les seves dones si estaven disposades a jugar. A mi em va estranyar que diguessin això, perquè elles ja hi eren, jugant. Espera tu, que de seguida vaig veure per on anaven: les dones van deixar les cartes i van començar a enriolar-se bo i mirant amb atenció el desenvolupament del joc. Només jugaven els quatre homes: resulta que s’estaven jugant les dones entre ells, tu! —en Marc picava amb el colze el seu veí—. Jo em vaig creure que anava de broma, però noi, quan van acabar la partida, veig que les agafen, cadascú la que li havia tocat i fan per anar-se’n. Cony! I estaven tots amables: «Tens les claus?», es deien entre ells: així tal com sona. Mira: una posada de banyes col·lectiva. Quins nassos! I això no va ser tot, tu! Abans que marxés tothom, fixeu-vos com estaven, l’amfitriona va posar un disc a tota merda i va dir que féssim un ball de comiat.

—Ostres! —va fer la Teté—. Que divertit! Mai no m’ho hauria imaginat.

—Què va passar? —demanà l’Antoni, intrigat per les exclamacions.

—No res —continuà en Marc—. Van posar una cançó per ballar-la i vet aquí que la dona va i comença a despullar-se. Jo em vaig mirar el seu marit, però ell tranquil. Tenia agafada per la cintura la dona d’un altre i reia com un boig veient com la seva s’anava despullant. Òndia, Manela! Llavors va saltar un individu al mig de la sala i va començar també a despullar-se. Van acabar tots dos nus del tot, ballant i agafant-se. Al cap d’uns minuts n’hi havia quatre o cinc, homes i dones, despullats o gairebé, ballant i fent l’animal. Va ser divertidíssim; i el més bo és que, quan va acabar la música, la gent es començà a vestir, com si no hagués passat res, i va començar a desfilar, cadascú amb la dona que li havia tocat al joc. Què us en sembla?

—Que no me’n crec ni gota —va fer la Roser.

—Que no t’ho creus? —contestà enardida la Teté—. Si vols, t’ensenyo com es fa això. El que passa és que ets una mosca morta tu, i no t’atreveixes a segons què. I, com que voldries haver vist tot això, tens enveja de nosaltres i dius que no t’ho creus …

—No ens emprenyem ara —va fer l’Antoni.

—És clar, per això no val la pena —féu la Teté—. Però era veritat…

—Jo, si no t’ho veig fer —continuà, insidiosa, la Roser—, no m’ho creuré.

La conversa restà tallada per l’enrenou del timbre, bona nit i bona hora, en Jorge Rozas, colombià, molt de gust, seieu, vosaltres mateixos, sou a casa vostra. En Francesc se serví de seguida cafè i en posà a la seva dona. En Rozas va refusar, más tarde, semblava un noi molt quietet, és lògic trobant-se com es trobava amb tants desconeguts.

Aviat van començar a mostrar-se disposats a començar la feina. En Marc agafà unes quantes baralles i les va posar sobre la taula. Tots les van anar examinant amb molta atenció. Els gestos eren els d’aquells que s’han passat hores i hores amb un joc de cartes entre els dits. En Marc, ja des d’aquest moment, no deixava d’observar els altres, com els altres devien estar observant-se entre ells. De seguida el va sobtar la familiaritat amb què en Rozas agafava i remenava les cartes, aquest serà un os dur de pelar. Al moment li va reconèixer les hores de vol per més que en Rozas no sortís del seu mutisme més aviat tímid. Per fi fou escollida una baralla entre les que hi havia per estrenar. Es van jugar la banca: va tocar a l’Antoni. Les primeres partides van ser de tempteig; qui més qui menys, tots vigilaven discretament la manera de fer d’en Rozas. De segur que se sentia vigilat; però impassible, anava fent joc, procurant de seguir el corrent dels altres i jugant poca quantitat. Va ser quan ja duien mitja hora llarga de joc, els cendrers eren plens fins dalt, que en Marc va voler provar en Rozas. Quan li tocava de jugar a ell, va posar tres fitxes rodones pel seu propi joc. Es va fer un silenci total.

—Quinze mil? —va fer l’Antoni, que encara era la banca.

Tots els altres van anar jugant aquella carta, discretament, però pujant més les quantitats que en les anteriors jugades. En Rozas no apostà pel joc d’en Marc. Agafà un paper i hi va escriure alguna cosa amb parsimònia. Plegà curosament el paper i el va deixar al bell mig de la taula.

—Cuando acabe la partida lo leéis —es va limitar a dir. En aquella partida va jugar molt poc i només al seu joc. Tot va anar per a la banca. En Marc havia fet farons dels grossos amb un dos. La Lluïsa, encuriosida, va agafar de seguida el paper i va llegir en veu alta:

—Veinte mil contra nada a que es un farol.

En Francesc va fer un xiulet d’admiració:

—Quina vista, nano! Com ho has endevinat? Això és jugar-s’ho tot a una sola carta, recol!

Aquest incident trencà la monotonia, que s’havia anat estenent al joc. Van fer una petita pausa, mentre la Lluïsa començava a parlar de casos similars amb els quals s’havia trobat.

—No n’hi ha per tant —deia la Lluïsa—. Hi ha gent que, de coses així, en fa molt sovint: fa uns quants dissabtes, quan vam anar a casa els Batllori, te’n recordes, Quico?, ens van explicar el cas d’un home que va jugar-se el cotxe a una partida. Crec que era perquè ja ho havia perdut tot, I el va perdre, tu! —assegurà la Lluïsa amb un cop de colze dirigit a la Roser.

—D’on véns ara? —li féu aquesta—. Ens acaben d’explicar coses més curioses per aquí, eh, Teté?

Evidentment, la Lluïsa no va parar fins que ho va saber tot. Quan el relat acabà, estava excitada:

—Ostres! I nosaltres, per què no fem una cosa igual? Ei! Vull dir no pas jugar-nos els marits i les dones, que això és indecent, sinó/

—I per què ha ser indecent? —deixà caure en Marc en to maliciós.

—Home —féu ella, una mica sorpresa—. No ho sé, però em sembla que és molt fort. —L’aire començava a fer-se tens. Qui més qui menys, tothom maldava per imaginar-se el que allí es deia i potser es desitjava.

—És que ets famosa tu! —pontificava en Marc—. Perquè de sempre, t’han dit que una cosa està malament, ja ni et planteges que pugui ser al revés. Ets una noia ensopida, ves que et dic.

—I tu què! —va respondre per ella en Francesc—. De tot això que estàs insinuant, no ets capaç de fer-ne ni la meitat.

—Que no en puc fer ni la meitat? —cridà en Marc dirigint-se a en Francesc—. Quedaràs ben sorprès si em deixes fer sense parar. Però no t’has de tirar enrera. —D’un glop es begué una copa de conyac, i resistí com pogué les furioses ganes de fer una ganyota. L’Antoni es va aixecar i anà al moble-bar a cercar una altra ampolla. La de la taula ja era gairebé buida. Destapà ell mateix l’ampolla i, prescindint de les apetències dels altres, anà servint totes les copes, buides sense excepció.

La Teté se sentia una mica astorada per tot el que anava escoltant, però alhora es notava excitada i encuriosida. Li plaïa de sortir de la monotonia en què havia entaforat la seva vida; per a ella, aquelles nits d’esbargiment arribaven a ser essencials. Per bé que en volia haver parlat, de feia temps, amb en Marc, mai no havia gosat exposar-li els seus pensaments: la Teté feia temps que mig duia al cap la idea d’organitzar petites bacanals, sense exagerar, ei!, que jo tampoc no sóc una fresca, però vull dir per allunyar-nos de la monotonia de cada trobada. Totes són iguals. Números forts! Això és el que ens fa falta… Estic segura que tothom ho desitja, això, però ningú no s’atreveix a oferir-ho, i ara, veient en Marc molt disposat a fer coses noves, decidí no frenar-lo: que fos ell qui comencés a variar; si les coses anaven mal dades, no seria pas ella qui s’hi pessigaria els dits… Sentí la veu d’en Marc gairebé a cau d’orella:

—Com comprendreu, si res del que us proposo no ho voleu fer tots, pleguem, d’acord? Jo començo; ara: tots m’heu de seguir.

Somrigueren silenciosos. En Francesc s’aixecà i, en un to de veu excessivament cerimoniós, ateses les circumstàncies, va dir, fitant en Marc.

—Si fa no fa, ens desafies a veure qui és el més audaç, oi?

—Exactament! Però no estic gaire segur de si tots sereu capaços de seguir-me.

—Bo! Deixa’t d’històries i digues quines són aquestes proeses llegendàries.

La Teté s’aixecà i obrí una finestra. Esperà uns segons que es renovellés l’aire. De fora, no en venia cap soroll. Tornà a tancar i féu córrer les cortines ocultant a l’exterior la llum de la sala.

—Us voleu jugar les dones? —va dir en Marc.

—Les dones? —féu la Roser—. O els homes, no, retrògrad?

—D’acord: volia dir la parella.

—Y yo, ¿qué hago?

—És clar; n’hi ha un de desaparellat. Cony!

L’Antoni i la Roser canviaren una ràpida mirada: tàcitament es posaren d’acord a deixar-s’ho passar tot.

—Jo proposaria —continuà en Marc com tallant el fil de la mirada de la parella— que per avui ens permetéssim el que fos. No vull dir que sempre estiguem així: però avui podem fer un parèntesi. Ara bé: Això del canvi de parelles, avui no ho podem fer per pura matemàtica.

—I un ménage à trois? —aventurà en Francesc.

—Diràs à sept. A més, ja perd tota la gràcia si ho hem de prefabricar. Això surt o no surt.

—Per què no juguem a penyores? —va fer la Roser—. Quan sigui el moment ja ens inventarem alguna cosa. Teté, maca, no teniu més conyac en aquesta casa?

—Tu mateixa: ja saps on és el bar, beneita. Hi ha cointreau, whisky, el que vulguis.

—Compte amb les barreges! —cridà l’Antoni.

—Aviat anirem bufats.

—Millor, home! —tallà en Francesc—. On dius que són? —Abans d’obtenir cap resposta es dirigí al moble-bar. Des d’allí cantà:

—Algú vol cuba-libre?

—Les coca-coles són a la nevera —féu per resposta la Teté. No pateixis, que avui no hi ha ningú a casa.

En Francesc tornà de la cuina amb coles i una ampolla de gin.

—El qui vulgui licor que se’l vagi a buscar.

Ningú no s’aixecà. Se serviren. Algú badallà no sé què de com ens ho farem.

—Amb la mona.

—Per la penyora?

—Sí, és clar.

—Som-hi, doncs. —I en Marc es posà a repartir una baralla nova.

—Ep! —cridà la Roser—, que cal treure’n una. Ja no te’n recordes?

—És veritat! Fa tant de temps que no hi jugo… Em sembla que des de ben petit que no ho havia fet.

—Ni jo —digué en Francesc—. Rozas: saps jugar-hi, suposo.

—Claro.

—Quina és la mona?

—El deu d’oros!

—La puta d’oros! —van riure un parell—. Per què, de les sotes, en diuen putes? —continuà un.

Ningú no ho sabia. Entre tots van treure les sotes de tots els pals menys la d’oros.

—Així és més divertit, perquè el qui la té ja ho sap i tot plegat es fa més emocionant. Però no s’hi val a escapar-se el riure, eh?

—Òndia, que bo!

Es repartiren les cartes, buf, que és fàcil això d’aparellar-les, i aviat quedaren tots amb molt poques a la mà.

—Quin merder que hem fet amb les cartes de l’altra baralla! Les podíem haver tretes de la taula abans, no us sembla?

—No et preocupis; per al proper joc en traurem una de nova, i, aquestes, ja les destriarà el qui les vulgui aprofitar.

La Teté presentà les seves cartes, pel cantó del darrera, a la Roser; aquesta, després d’haver-se-les mirades detingudament, n’agafà una.

—Què col estudies? —alçà la veu en Francesc?—. No veus que l’agafaràs igualment, la mona?

La Roser mostrà les cartes a en Francesc, procurant de mantenir-se impassible. Ell, d’una arrencada, n’agafà una del mig.

—Ah! —s’esgargamellà—: la mona!

—No s’hi val a dir-ho —protestà la Lluïsa.

En Francesc continuà fent escarafalls i barrejà ostensiblement les cartes bo i llepant-se els llavis.

—Ara te la passo, Lluïsa. Ara te la passo! No et preocupis, que l’agafaràs igualment.

—Però què dieu, si la tinc jo, la mona! —va dir, sorneguer, en Marc.

—Vinga, vinga! —s’exclamà la Lluïsa—. Menys cerimònies i anem per feina.

Agafà una carta de l’extrem de les que li presentava en Francesc i somrigué triomfalment; en tragué una de les seves:

—Dos cincs! Ja me’n queden menys.

Tots estaven absorts en les incidències del joc. Dels cuba-libres, aviat no en va quedar ni l’olor. Els cendrers tornaven a vessar.

Quedaven només en Rozas i la Teté; els altres ja havien acabat d’aparellar les seves cartes. La Teté en tenia dues i en Rozas tres. La noia agafà una de les que l’altre li presentava, merda que em tocarà a mi, i en Rozas, impassible, mirava bé com remenava la Teté per tal de no enganxar altre cop la mona. Va tenir vista. Es desempallegà de dos dotzes, i amb un lleu somriure lliurà a la Teté un set de bastos.

—Te quedas con la mona, nena.

La Teté es posà a riure com una histèrica:

—M’ha tocat a mi! No sigueu massa cruels amb la penyora, eh? Però que sigui una cosa divertida!

—I si anem fent més jocs —va dir en Marc— fins que hi hagi moltes penyores?

—No, coi! —contestà l’Antoni—. Es farà ensopit això. Ara la cosa és més emocionant.

—El que tu vols —discutí en Francesc— és que no toqui a la Teté.

—Jo? —va fer en Marc—. Ja és prou grandeta ella!

—Me’n vaig una estona d’aquí, però no trigueu a decidir-vos —va fer la Teté, temorosa que no se’n penedissin. Agafà un cigarret del paquet que tenia al costat, l’encengué i anà cap al menjador. S’assegué confortablement en una butaca. La llum tènue del racó del menjador, encesa permanentment, il·luminava els mobles amb una suavitat que feia descansar la vista de la noia, excitada de tant de fum i llum directa a la taula de joc. Sentí l’enrenou de les rialles dels del saló, quina en deuen estar pensant? són bona gent; suposo que no em faran fer un numeret. És igual, què coi! Quedarà sorprès en Marc, ell, que diu que sóc massa tímida. Segur que me’n faran una de grossa. La Roser proposarà que em despulli davant de tots. Com que està picada per allò, es pensarà que em tiraré enrera, però se’n durà una sorpresa. I si em fan fer una cosa ben ordinària? Fer un petó al Rozas! Ostres, suposo que no seran tan pansits. Ja els espavilaré quan la penyora toqui a un altre, ja! Si que triguen a decidir-se… El cigarret se li anava consumint a la mà. Ella ni se n’adonava. Notà una escalfor als dits i recordà el cigarret. Féu un parell de xuclades abans d’aixafar-lo al primer cendrer que va trobar.

—Ja pots venir! —va sentir que deien de l’altre cantó de la porta—. Ei, si t’hi atreveixes!

La noia no es va fer esperar. Quan fou davant els altres, la Roser, prenent la paraula, li va dir:

—Hem decidit que et despullis de cintura en amunt i aquí davant. —I se la mirà burleta.

La Teté, tornant-se vermella, més d’emoció que de vergonya, contestà amb veu que volia ser tranquil·la però que traïa el caliu del moment:

—Només de la cintura en amunt? Bah! que sou ensopits!

No sabia el que es feia. Tenia el conyac al cap i se sentia eufòrica. Començà a passejar d’un costat a l’altre de la sala, davant la taula on els altres s’asseien, bo i fitant-la. En Marc, amb un cigarret a la boca, deixava anar el fum parsimoniosament. La Teté endevinà les seves cames fregant les cuixes de la Lluïsa. Aquesta no semblava gens amoïnada. Ja veurà aquest fresc; es quedarà parat de veure que no m’aturo. De sengles cops de peu a l’aire, es va desfer de les sabates. Descalça, continuà passejant per l’habitació; el seguit de tombs la marejava més que l’alcohol, que l’agombolava. Agafà la rebeca i se la tragué sobtadament. La tirà sobre la taula. Una copa plena de conyac es va vessar. En Marc salvà el jersei de la mullena. Tots van riure, sembla el Mulenruix això!, deia en Francesc. La Teté es tragué la camisa i restà amb la combinació i les faldilles. Intentà d’estirar la combinació; però, veient que se li resistia, optà per treure’s la faldilla. El silenci era total. Tots els esguards anaven a raure damunt la noia. Ara pararà, pensava la Roser, ara dirà que n’hi ha prou, de bromes, que me la conec, aquesta; molt atrevida part defora, però quan es tracta de fer una cosa de debò… Mentrestant la Teté feia relliscar els tirants de la combinació cap avall. La pitrera li impedia de fer-la relliscar cos avall. Amb un altre moviment impulsiu s’agafà la combinació per sota i la tragué pel cap, què es creuen aquests banaus, que no m’atreveixo?; restà amb unes bragues mínimes, quasi transparents, com els sostenidors. Els de la taula estaven enardits per més que procuraven demostrar serenor. En Francesc, però, sense adonar-se’n, s’havia aixecat i mig incorporat sobre la cadira contemplava l’espectacle com amb por de perdre’s un detall, per petit que fos. La noia, amb les dues mans a l’esquena, lluitava per desfer-se dels sostenidors. Quan ho aconseguí els va fer rodolar braços avall; els llançà al Francesc, té badoc, que sembla que no n’hagis vist mai en ta vida!

Tots esclafiren el riure, i això disminuí la tensió. La Teté se sentia dominadora de la situació; a més, això de ser el centre d’atracció de tots, l’estarrufava d’allò més.

—Suposo que no tindreu cap inconvenient que em quedi així. Si hi ha algun maniàtic —va fer girant-se cap a en Francesc—, que ho digui i em vestiré.

—Que et creus que sóc maniàtic, jo? També sóc capaç de fer-ho, vet-ho aquí.

Una riallada general acompanyà la resposta del xicot, que valent! que valent, senyor! És capaç d’ensenyar-nos el pit, el molt valent…

—I et puc ensenyar més coses —contestà, picat.

—Quines? —intervingué, irònica, la Roser.

—Ja vindrà el moment: ara vejam qui treu la penyora.

—No voleu música? —va fer en Marc—. Ens animaríem una mica. No ho creieu?

—Sí home; posa el que sigui.

De racons estratègics començà a sonar una música sincopada, amb un to molt fluix que no destorbava la conversa.

Feia una bella estona que havien iniciat aquell joc de les penyores. Qui havia hagut d’imitar el senyor Boronat quan petonejava la Mariona, qui havia d’haver reconstruït, arrapat a una cadira, els gestos del gos quan copula, quin do d’imitació, si us sembla faig de gossa jo! En Marc era l’únic que encara no havia perdut. Fins n’hi havia que havien repetit la penyora, més strip-tease, copes senceres de conyac sense respirar, o la vaca, que en som d’animals, Francesc, has quedat ben lluït!

—Tu, Marc, molt fardar, però encara no t’hem vist fer res.

—La sort és la sort. O insinues que faig trampa?

—No; això, no ho he dit. Però no ens has demostrat els teus collons, tant que deies, fent coses ben agosarades… en fi, que ja m’entens, cada cop sonava més pastosa la veu d’en Francesc.

—Molt bé. —En Marc s’aixecà i es dirigí a tots—. Si voleu, us faig l’exhibició de la nit, sense que m’hagi tocat la penyora.

—Vinga!

—Coneixeu la ruleta russa?

—La ruleta russa?

—No seas bestia.

—I què és això? —És més fort que jugar-se quinze mil pàfies, o el cotxe, o despullar-se davant els companys: és jugar-se la vida.

—Òndia, Manela! —cridà l’Antoni, ja mig torrat—. Això és bo: m’hi apunto! —S’aixecà dificultosament i anà cap al lloc d’en Marc. Aquest amb prou feines es mantenia dret. Els altres, sense esma per aixecar-se, s’ho miraven passivament.

—I com hem de jugar-nos la vida, estimat? —féu l’Antoni col·locant la cara davant mateix de la d’en Marc. L’exagerada inclinació del seu cos va fer perdre-li l’equilibri i anà a parar sobre en Marc.

—L’Antoni està begut —va dir, repenjada a la cadira, la Roser—. I jo també.

—Aquí no hi ha ningú begut. Eh, Rozas? —grunyí en Francesc.

—Hombre…

—Ho veieu? En Rozas diu que hombre, i quan algú diu hombre és que no està begut. —Intentà aixecar-se, amb la mà al front com qui investiga la febre. Veient que no resistia dret, anuncià:

—Bé, jo sí que ho estic una mica… Marc! Fes el teu numeret de la xuleta russa d’una vegada, cony!, que vull clapar. —Repenjà el cos a la taula i restà mig somort. Feia estona que la Lluïsa jeia al sofà, i en aquell moment clapava profundament. Els altres ni s’havien adonat que ella faltava.

En Marc, rient amb suficiència, sortí de la sala. En passar pel davant de la Lluïsa se la mirà i li aixecà les faldilles fins a la cintura. Es girà enrera:

—Eh! Mireu quin exemplar!

—Ja me’l conec de memòria, aquest exemplar —digué pastosament en Francesc, aixecant el cap entre els braços. I tornà a la seva posició. En Marc deixà la Lluïsa amb les faldilles aixecades i marxà rient cap a l’interior del pis; la noia continuava dormint feliçment.

L’Antoni trencà el silenci que s’havia apoderat dels presents un cop en Marc marxà:

—Vull pixar. On és el wàter?

—Ara no t’ho vull explicar —rondinà la Teté—. És molt complicat. —La noia estava gairebé estirada entre la cadira i la taula. La pell li lluïa de suor.

—No sé com no teniu calor —continuà, oblidant la pregunta de l’Antoni.

—Doncs, si no em dius on tens el wàter, m’ho faré aquí mateix.

—Fes-ho on vulguis, però no embrutis el terra.

—A les copes. I a veure si algun savi distret s’ho beu després.

Sense pensar-s’ho gaire, l’Antoni agafà una copa i enretirà una mica la cadira; es descordà i començà a orinar, bo i fent un sospir de satisfacció, una altra copa, ràpid!

—Ja t’arreglaràs. —La Teté mirava distretament els moviments del noi. Encara omplí dues copes més. La resta, l’anà a fer en una planta de les que hi havia al racó—. Ets un porc —li va dir la noia.

—No ho saps prou —contestà ell mentre tornava del racó amb el membre entre les mans—. I, perquè et fotis, me’l guardo. —I es cordà els pantalons.

—El milhomes! —encara murmurà la Teté. Se li girà i tornà a la seva posició mig estirada. El cap li feia molt de mal i estava terriblement marejada. Tenia ganes de dormir sense destorb, però li feia mandra d’anar al llit. Intentà d’acomodar-se en aquella situació. L’entrada d’en Marc els sobtà tots menys la Lluïsa, que continuava dormint.

—Mireu —cridà alegrement, tot mostrant un revòlver.

—Collons, una pistola! —L’Antoni s’acabava de desvetllar.

—Ep, Francesc —cridà, empenyent el seu amic, que del cop va caure de la cadira.

—Què collons vols ara? Només saps que emprenyar, tu! Apa, ara aixeca’m.

L’Antoni provà d’aixecar-lo; tots dos rodolaren per terra, esteu més beguts que jo, anava dient la Roser.

—No jodas con el pistolito. —Semblava que en Rozas reaccionava. S’aixecà i anà cap a en Marc.

—Mira, nene; con esto no se juega. —I féu un gest com per agafar-li l’arma.

En Marc estava radiant. Precisament allò era el que volia. Que li diguessin que no, que quedessin tots astorats de la seva gosadia.

—I què dimonis vols fer amb això? —Ara era en Francesc el qui reaccionava. Davant la novetat, tots es van anar aixecant i van voltar en Marc. La Lluïsa encara continuava adormida al sofà. En Marc començà satisfet la seva explicació:

—Veieu aquest revòlver?

—D’on cony l’has tret?

—Calla i deixa’m explicar. Té el carregador buit. Ho veieu?

—Però d’on l’has tret?

—Ostres, que ets pesat! Ja t’ho diré després.

—I què vols fer?

—Calla! Si no em deixes parlar, com ho vols saber?

—Està bé, coi, de seguida t’emprenyes tu. —En Francesc agafà un posat tristoi i es repenjà en l’Antoni. Mentre en Marc anava explicant, ell, en silenci, l’anava parodiant, exagerant els seus gestos.

—Seieu a la taula i veureu.

Tots s’assegueren. En Marc continuà explicant:

—El carregador és buit. Doncs bé: hi fico una bala —burxà a la butxaca i tragué un projectil.

—D’on ho treus, tot això? La mirada ferotge d’en Marc féu callar en Francesc.

—Ara hi ha cinc forats buits i un que té la bala. Es tracta simplement de fer rodolar el carregador, apuntar i disparar. Eh que senzill?

La Teté s’aixecà esverada. Vestida només amb les bragues feia una figura grotesca al costat d’en Marc, no Marc! això és molt gruixut, no ho facis, que et mataràs!, i es posà a plorar i l’agafà intentant de treure-li el revòlver. El noi l’apartà de bursada. Ella perdé l’equilibri i caigué a terra fent un petit xiscle. Tot seguit se sentí un altre xiscle provinent de l’extrem de l’habitació. La Lluïsa s’havia despertat i mirava, completament desorientada els qui eren al voltant de la taula.

—Vine, Lluïsa —cridà l’Antoni—, que veuràs una cosa molt bona!

La noia es refregà els ulls i amb lentitud començà a baixar del sofà. S’hi quedà asseguda, però, amb el cap entre les mans, recolzats els braços als genolls.

—Tinc collons o no en tinc? —preguntà en Marc dirigint-se a en Francesc.

—Si és que ho fas; encara s’ha de veure.

En Rozas, bruscament, s’aixecà i anà cap a en Marc. L’agafà pel canell i li digué:

—Déjalo. Haz otra cosa. Eso no.

En Marc, sense resistir-s’hi, tombà el cap en direcció al Rozas i, escopint-lo, va fer en veu baixa:

—Covard.

L’altre deixà el braç d’en Marc i, prescindint de les polideses d’un comiat en regla, traspassà l’habitació cap a la porta de sortida, arreglant-se la camisa i el nus de la corbata. A la seva esquena sentí una rialleta que suposà d’en Francesc, i el soroll del tambor del revòlver lliscant a l’engranatge. Agafà l’americana d’una revolada i sortí a l’escala. L’aire fresc el colpí. Respirà profundament i començà a baixar a corre-cuita els graons de quatre en quatre. El cap li rodava i tenia ganes de vomitar. Quan era al replà de sota, sentí, ferint el silenci de la nit, un espetec solitari que bé podia ser un tret com l’esclat d’una porta tancada amb força. No s’aturà a esbrinar-ho. Vulgues no vulgues, hagué de parar en sec la cursa uns quants graons més avall. Tot el que havia begut aquella nit li sortí per la boca, al bell mig de l’escala. Amb el mocador s’eixugà la boca i restà mirant l’esquitx de terra. Al moment reaccionà i, vorejant la vomitada, continuà baixant escala avall, cames ajudeu-me. Entre dents anava murmurant maricones, maricones.

Març 72