CÒPIA DE L’ESBORRANY DEL DOCUMENT A 327-01

(Deixant de banda Darwin, els gens i els aminoàcids en un breu divertimento)

A en Tòfol Trepat; són o no són
elucubracions primerenques,
pedagog obstinat?

Aquests papers, per raons que no són del cas esmentar, han arribat impensadament a la nostra redacció. Pertanyen a l’arxiu particular del conegut antropòleg marcià —resident actualment a la Lluna— Julius Kraft. Previ consentiment de l’autor, ens hem decidit a publicar-los, no pas portats per un fàcil afany polemista, sinó interessats —com és la línia constant de la nostra revista— a donar al públic la màxima informació sobre els esdeveniments que, d’una manera o altra, ens afecten a tots. Això que avui publiquem no és res més que l’esborrany de la conferència efectuada a la seu de l’Organització Sideral pel mateix Kraft avui farà deu dies, i que tant d’enrenou va produir. Julius Kraft, com el lector de segur ja deu saber, és autor d’una infinitat de treballs encaminats a esbrinar l’origen de l’home. Últimament, com a cap del Departament Mundial d’Antropologia, fou encarregat per l’esmentada Organització d’escriure un llibre blanc sobre l’estat actual de la qüestió. La feina ha estat dura, afirma el científic, però l’equip sencer se n’ha sortit. En la breu conversa visiofònica que hem mantingut amb ell, no ha deixat de recalcar que la totalitat dels treballs duts a terme no són obra individual seva, sinó de l’equip que ell dirigeix. Previ consentiment del científic, doncs, publiquem avui els aspectes més interessants d’aquesta conferència. En atenció als possibles lectors, hem deixat de banda totes les al·lusions estrictament científiques així com les formulacions de caire especialitzat. Tot plegat ha resultat un document fàcil i entenedor per al gran públic. Tenim la totalitat del document per a aquells als quals interessi una informació completa sobre el tema. De tota manera, recordem que el mateix Julius Kraft és una persona disposada a informar —sempre que els interessos del món ho permetin— dels seus descobriments. En alguns casos ens hem atrevit a afegir notes aclaridores a peu de pàgina. Cal posar en clar que aquestes notes no varien en absolut la línia del document. (Nota de la Redacció).

«Fa aproximadament uns cinc milions d’anys, exactament l’any 1974 del que en història anomenem període atòmic, pertanyent a l’era postquaternària, és a dir, només uns centenars de milers d’anys abans que aquella civilització tan curiosa i de la qual ens queda força documentació, es desfés a ella mateixa (o així ens ha semblat fins ara) un grup de científics va voler repetir l’experiment de l’evolució de les espècies.^[4]

Feliçment, ens ha restat molta documentació d’aquell moment, que ens ha permès d’estudiar el nostre propi origen. Malgrat que s’hi hagi escrit molt en contra, per raó d’interessos creats, ara podem arribar a una certesa absoluta sobre el nostre origen: els homes d’aquella època no eren els nostres pares. M’explico: una de les grans dificultats amb la qual s’han trobat els estudiosos ha estat —treballant a partir dels pocs documents gràfics que ens han quedat— de constatar que hi ha certes diferències somàtiques entre els nostres pares, els de l’era atòmica, i nosaltres; de tothom és conegut el tamany reduït del cervell d’aquells avantpassats. No arribava als 2.000 cc, és dir, ni la meitat del nostre actual. S’ha explicat sempre que, a causa de l’ús continuat d’aquest òrgan, amb el temps n’han anat augmentant les dimensions. Però ara és l’hora de mostrar una altra teoria que té moltes probabilitats de ser certa.

Com dèiem més amunt, els científics de l’era atòmica van voler repetir el procés a partir del qual uns animals per nosaltres gairebé desconeguts van arribar a ser homes: es basaven en la creença, probablement certa, que d’una família, els primats, va esdevenir-se’n una progressiva diferenciació deguda a factors ambientals, climàtics, geogràfics, etc. L’experiment va consistir, simplement, a repetir el procés, creant artificialment els medis adequats: van establir en una gran plana del centre de l’Àfrica un grup de primats —els ximpanzés— força nombrós. Els homes creien que, en trobar-se aquests animals fora del seu ambient arborícola, i havent de subsistir per la força en un ambient estepari, amb el temps evolucionarien com ho havien fet els avantpassats d’aquells homes. No anaven gaire errats, ja que, segons consta als documents, tot just dos mil anys després —l’experiment, plantejat a escala mundial, fou seguit per tota la humanitat— aquests ximpanzés havien adquirit, amb tota certesa, els costums dels animals esteparis. Destacava també el fet que ja feien servir la posició erèctil com a més normal^[5]. En cosa de molt poc temps potser cent o dos-cents mil anys, la capacitat craniana d’aquests ximpanzés s’havia duplicat: d’aproximadament 450 cc va passar a 1.000. No cal pensar que això inquietés l’home d’aquelles èpoques, perquè ell també havia augmentat la seva capacitat craniana: en aquesta època ja ranejava als dos mil a què abans ens referíem. (Els qui van començar l’experiment tenien, si fa no fa, uns 1.500 cc de capacitat craniana). Però també avui dia l’opinió general (des de Rako fins a Ptalimot i tota l’escola africana) s’inclina a creure que ho van fer per tenir, amb el temps, un grup de subhomes, intel·ligents però no gaire, que farien servir per als seus treballs intel·lectuals en règim d’esclavatge. Penseu que, quan l’home posseïa 2.000 cc, el noranta per cent del treball era intel·lectual. El manual es va reduir al no-res a còpia de les famoses màquines^[6].

En rigor, ens sembla més coherent aquesta segona teoria, ja que, encara que els subhomes anessin augmentant el volum del crani, els homes també l’anirien augmentant i sempre podrien estar per damunt dels altres en tots els aspectes. Allò amb què no van comptar els homes fou la possible acceleració de l’augment de capacitat craniana dels subhomes: els factors creats artificialment, la cura continuada dels éssers en experimentació, l’encreuament sistemàtic del millors exemplars (ho deduïen amb tests continuats d’intel·ligència), va fer que, en qüestió de pocs segles, s’arribessin a adonar que l’augment de la capacitat craniana dels subhomes era molt més accelerat que el dels homes. Diuen els documents que hi va haver un breu període de vacil·lació: dos-cents anys; els homes intuïen el perill, però no gosaven desfer l’obra de tota la humanitat. Això va ser el desastre per a ells. Malgrat les continuades normes de vigilància del control de la natalitat dels subhomes i l’eliminació d’alguns caps rebels, va arribar un moment que va ser impossible als homes d’aturar l’allau de la nova generació. Ja hi havia molts exemplars de subhomes treballant activament pels interessos dels homes, quan s’acaba la història documentada i comencen les nostres suposicions: tothom sap que allà on nosaltres donem per acabada l’era postquaternària, ara farà un milió d’anys, es va esdevenir una terrible convulsió, no tan sols a la terra, sinó a tots els planetes habitats per homes; no se saben —perquè no en resten documents— les causes segures d’aquest cataclisme, però és molt probable que fos donat per la revolució dels subhomes contra els homes; si en algun planeta, per exemple a Mart, no hi ha gaires restes d’un gran cataclisme, és degut al fet que els seus habitants eren, la majoria, treballadors subhomes. Els homes, pocs en nombre, eren els dirigents. Aviat van ser sotmesos i aniquilats sense necessitat de grans lluites. On sí que fou ferotge la lluita fou a la Terra i a la Lluna, llocs on la proporció d’homes i subhomes estava molt igualada. Era de preveure el triomf dels subhomes, ja que a una intel·ligència pràcticament igual a la dels homes, hi afegien una força descomunal que els homes ja havien perdut, per tal com l’exercici físic fou oblidat durant segles, dedicats només al purament intel·lectual.

Després d’uns quants anys de minuciosos estudis a partir de la muntanya de documents pertanyents a l’experimentació a la qual ara ens referim, hem arribat a la conclusió que ni a la Terra ni a la Lluna, Mart o Júpiter, no va quedar un sol home viu. Tots van ser anihilats. La conseqüència lògica fou la següent: els qui llavors van agafar les regnes de la civilització foren aquests subhomes, dels quals —i aquí ve el punt central de la nostra teoria— descendim nosaltres per línia directa. Sí senyors: encara que pugui sorprendre, els nostres avantpassats no van ser els descobridors de l’energia atòmica, descobriment que tants canvis va proporcionar a la humanitat antiga, sinó uns esclaus d’aquests homes! Altrament, totes les dificultats amb què topen els antropòlegs queden desvetllades si partim d’aquesta hipòtesi de treball: la dèbil constitució dels homes del final de l’era postquaternària, si hagués seguit el procés normal d’evolució, hauria portat a un atrofiament total de les extremitats inferiors i superiors; els nostres peus, a hores d’ara haurien de ser unes simples plataformes sense dits^[7], i els braços haurien quedat reduïts a un simple suport d’unes mans grossíssimes, cosa que, com es pot comprovar, no ha resultat certa. D’altra banda, la boca i les mandíbules havien d’haver sofert un atrofiament total, perquè, de molts mil d’anys abans que s’acabés aquella civilització, tota l’alimentació era a base de preparats químics digeribles a l’instant. Hom pot preguntar-se, és clar, com és que els subhomes augmentessin la seva intel·ligència, però que el seu atrofiament físic no fos tan notable com el dels homes: l’alimentació —s’havia de seguir l’experiment de l’evolució de les espècies— no era elaborada artificialment: menjaven el que la natura donava, i havien de fer servir la mandíbula contínuament. Essent així que nosaltres ens diferenciem ben poc —només en aquell ridícul caparró— dels homes postquaternaris, arribem a la conclusió que no podem descendir d’ells. La diferenciació somàtica és massa lleu per pensar que en tot aquest temps s’hagin produït tan poques diferències… En canvi, i encara que sembli paradoxal, les poques fotografies que conservem dels subhomes (només en conservem d’abans de la revolució; de l’època fosca, no se’n coneix cap) ens mostren uns éssers peluts i estranys, molt diferents de nosaltres, però que, a causa de les lleis de l’evolució, han derivat necessàriament cap a la forma actual. No cal dir que els primers segles posteriors a la revolució van succeir-se sense cap mena de document històric. Els subhomes, per bé que intel·ligents, no tenien arrelat l’esperit de conservació de cara a la posteritat^[8], i anaven vivint al dia amb les tècniques apreses dels homes. Vam necessitar el pas de molt de temps perquè la ciència tornés a caminar amb la mateixa acceleració dels últims temps de l’era postquaternària, encara que, a partir d’aleshores, portada per aquest altre tipus d’home. Els nostres avantpassats reals, els que vivien als planetes habitats, van començar a investigar i a crear per ells mateixos després d’un llarg període de conformisme en el qual tot es reduïa a la repetició mecànica de les tècniques apreses dels homes anteriors. Ara, sortosament, estem en un moment d’avenç en el camp de la ciència i aquesta mateixa ciència ha fet que un grup d’homes (segons nosaltres, subhomes) hagi pogut esbrinar tots els passos de la Humanitat, des dels moments obscurs (temps dels primats), fins ara.

Tots aquests estudis, dels quals això n’és només un avanç informatiu, han estat realitzats per l’equip d’especialistes en antropologia del Departament Mundial, amb la col·laboració de químics, historiadors, físics i altres estudiosos de l’home. Quan sigui possible, hom enviarà còpies, proves, documentació, etc., de tot aquest estudi a la Terra, Mart, Júpiter i fins i tot —prèvia traducció al llenguatge matemàtic— als habitants de les galàxies més properes per tal de cooperar en l’estudi de l’origen de l’Univers sencer».

Llegit a la Seu de l’Organització Sideral.

Julius Kraft (Cap del D. A.)

Base científica de la Lluna: agost del 3.200

de l’Era Galàxica.^[9]

Febrer 72