EL PORT VELL

A en Josep Albanell
un lleu reflex dels teus
mons de quimera.

Mira que l’arribem a tenir a prop, sembla mentida! Però el cas és que poca gent, molt poca, el coneix. Potser és que, per alls o per cebes, tothora anem apressats i, és clar, amb l’atabalament ens és impossible d’adonar-nos-en. Són ben pocs, a fe, els qui han sentit parlar del Port Vell, i encara són menys els qui hi han estat, llevat dels seus habitants, és evident. Però jo us explicaré què cal fer per anar-hi:

Només cal estar tranquil. Això sí: tranquil de debò, assossegat, amb les preocupacions oblidades en algun indret remot. Aleshores, a la ratlla de la nit, aneu al port, sí, al port que tots coneixem, i poseu-vos a passejar xano-xano, esforçant-vos per no pensar en res…

Així ho vaig fer jo quan vaig sentir parlar per primer cop del Port Vell. Em van dir que allí hi havia un mariner reveli, l’avi Ton, que sabia un bé de déu d’històries, i jo, tafaner com sóc, en volia cinc cèntims. De tot: del Port, de l’avi Ton i de les seves històries.

Quan feia una bella estona que anava passejant, i fins i tot m’havia oblidat de per què era allí, de cop i volta em vaig adonar que el terra que petjava no era el mateix que havia trepitjat fins aleshores, asfaltat i cimentat, sinó fet de còdols de riu. Tot plegat tenia un aspecte de vell i gastat. El que em sap més greu és no recordar cap a quin indret del port em va succeir això; de seguida que em vaig adonar del canvi ja no vaig reconèixer on era…

Tot era fosc. La lluna arrencava el vol de la banda de mar, il·luminant vaporosament l’aigua immòbil. El mar, a causa de la foscor, semblava una bassa d’oli. Atracats frec a frec del moll, dos vaixells com els que sempre havia somiat s’eternitzaven amb les veles plegades, farcits d’arbres i de cordes. Tenien una llàntia a proa i se n’endevinava una altra part de popa.

Jo era encara força lluny dels dos vaixells. Una barca vorejava suaument el moll. Els rems, en ser impulsats, feien un xipolleig mansoi, dolç, malenconiós i tot. Gairebé ni podia filar el remer que els feia bellugar. Vaig restar palplantat una estona, sentint i contemplant el bot, fins que es va anar atansant a un dels vaixells i es fongué amb el color fosc del casc. Llavors em vaig adonar que era ben sol i que calia espavilar-me si volia trobar l’avi Ton. Vaig emprendre el camí, a pleret, cap on eren els vaixells. Havia caminat un bon tros quan vaig veure a mà dreta, enretirat del moll, un grup fosc i confús de cases petites i velles, em va semblar. Jo que sí que m’hi arribo i m’endinso per un dels carrerons, estret i irregular, format per la capriciosa disposició de les cases. A cada cantonada uns estellicons de llenya cremaven a la seva teiera bo i fent una llum molt dèbil a la cruïlla dels carrers. En alguna cantonada el foc s’havia apagat i en quedaven només les brases roents. Que en feia de goig, allò! Penseu que em sabia molt de greu de caminar per por de trencar el meravellós silenci que ho vigilava tot. Brollava llum d’una finestra. M’hi vaig apropar: semblava una taverna. A dins, amb algunes espelmes col·locades al taulell i a les taules, s’hi llosquejava. El taverner eixugava uns gots que acabava de rentar. Ho feia sense presses, pausadament. Tanmateix no tenia gaires clients en aquell moment. A la sala gran i espaiosa que formava la taverna, hi havia una dotzena o potser més, de taules, disposades sense cap ordre, cada una allí on devia haver anat a raure el primer dia. N’hi havia de rodones i de quadrades. Només vaig veure espelmes a les taules on hi havia gent; una espelma al capdamunt d’una ampolla: això els bastava.

De la finestra estant es veia tota la sala. Eren cinc, exactament, les taules ocupades. Tots els clients aparentaven ser mariners. Mariners vellards, però; diria que el més jove era el taverner.

No sabia què fer: si entrar-hi o no. Sospitava que aquella era la taverna on parava l’avi Ton. Tanmateix no sabia si n’hi havia d’altres al Port Vell.

Em feia certa recança d’entrar-hi. Anava engiponat d’una manera totalment diferent a la d’aquells mariners; a més, no sabia si m’hi podria entendre, jo que mai no he estat un poliglot consumat. Comptat i debatut, ja que hi era, vaig fer un cop de cap i em vaig dirigir cap a la porta. Al damunt hi havien instal·lat un rètol, ja mig rovellat en el qual es distingia, treballosament, el nom de la taverna: TAVERNA DEL SOL.

«Encara bo!» vaig pensar. «Si més no, això, sí que ho entenc…».

La porta tenia un dels batents obert; unes quantes tires de pell seca, agençades a tall de cortina, protegien l’establiment dels mosquits. Vaig entrar amb un cert encongiment i vaig dir en veu alta:

—Bona nit!

Dos homes asseguts ran de la porta van contestar sense mirar-me, com si fos la cosa més natural del món:

—Bona nit tingueu.

Els altres parroquians, més allunyats de la porta, ni tan sols van adonar-se de la meva entrada. Així, doncs la cosa era més fàcil que no em pensava…

Una mica encoratjat em vaig adreçar als dos homes que m’havien contestat. L’un, vestit amb un jersei de ratlles horitzontals vermelles i blanques, mastegava un tros de tabac. L’altre jugava amb l’ampolla que feia de suport a l’espelma, tot fent pampalluguejar la flameta. Dos gots gegantins, plens de cervesa a mig beure, descansaven damunt la taula.

—Bona nit —hi vaig tornar—. Els faria res que segués amb vostès?

—Que potser no hi ha taules buides? —va remugar l’home de l’espelma, sense aixecar el cap ni mirar-me.

—Tant se val, Martí —féu l’altre—. Deixa’l que segui aquí. Així tindrem amb qui fer petar la claca, refot!

—’Ta bé, ’ta bé —va fer entre dents el de l’ampolla.

No m’ho vaig fer repetir: bo i engrapant una banqueta em vaig acomodar entre els dos mariners amb força ganes de xerrar pels descosits.

—M’agradaria demanar-los moltes coses —vaig dir.

—Mmm… El que voleu és saber-ne un pic, de tot això, perquè sou estranger, oi? —féu el de l’ampolla.

—Doncs sí. Vaja, suposo que sí que sóc estranger. Mai no he estat aquí; però, bé que ens entenem, no?

—Oh! —contestà, pensarós, el del tabac—. Això no vol dir gran cosa. —I, canviant de to, afegí—: Ai carat de noi! —Obrí els braços i deixà caure les mans sobre la taula, com qui fa per aixecar-se—. Bé, què voleu?

—Moltes coses voldria. Jo em dic Mateu i m’agradar/

—No, no! No vull dir això. Què voleu per trincar, vull dir. Abans de fer-la petar cal remullar la gola, no creieu? Hi ha poc per escollir, mal llamp! Vi o cervesa; això sí: tot el vi és de bótes raconeres, com jo sóc fill de ma mare, refonoll!

—Com vostès —vaig dubtar—. Cervesa; una mica de cervesa.

—Cervesa? Ha, ha! Vatua el noi! Que acabeu de fer un llarg viatge potser?

—En certa manera sí —vaig dir—. Però, per què ho dieu?

—Per què? —va fer l’altre—. Nosaltres només bevem cervesa quan som a port. Quan embarquem només duem bótes de vi, vet-ho aquí.

—I per què això?

—Oh, mireu: ja us ho explicaré: fa molt de temps, ni els més vells de la contrada no hi han pogut arribar, de lluny que cau això, un capitanot de vaixell va tenir l’acudit de carregar cervesa per a la tripulació. Els volia contents l’home, i això de la beguda era un bon… com ho diria?, un esquer, eh? Penseu, jove, que fins llavors, seguint un costum de molts d’anys enrera, ningú no havia gosat fer això, recarat de capità, emperò el cas és que ni el dimoni no en sabia el perquè. Ai crostons! Sabeu què va passar? Doncs que quan feia pocs dies que navegaven, havien tingut temps d’orsar un petit temporal de per riure, vet aquí que les bótes que sí que se m’esbotifarren, així, com us ho dic. L’escuma, esllomada de tants de sotracs s’havia cansat de fer l’enze dins la fusta i va decidir de veure món: cataplaf! Ja us imagineu com devia quedar el vaixell. El cas és que no ens han quedat més ganes de tornar a provar-ho. Per això, quan arribem d’un viatge perllongat, abans de respirar o dir ja sóc aquí, venim a visitar en Miquelet i a parlar amb una gerra de cervesa. Què hi voleu fer! L’enyorem.

—Així —vaig observar—, vostès acaben de fer un llarg viatge, no?

—Ja fa uns quants dies que hem atracat. Però encara no ens ha passat l’enyorament, què voleu que us hi faci! —Es girà cap al taulell i cridà:

—Miquelet! Una cervesa per al xicot! D’aquella que fa bullir per dins, ja ho saps …

—Volant! —féu el taverner, que fins aleshores s’havia estat mirant de lluny l’escena.

—I bé —continuà el mariner—. Us dieu Mateu, oi? Bé, bé… Doncs jo em dic Anselm i el meu company Martí. Oi, Martí?

—Ahà! —féu l’altre. Havia deixat de jugar amb l’espelma i ara es dedicava a carregar una pipa infinita amb parsimoniosa paciència. Per sort semblava que es començaven a engrescar. Potser en Martí costava un xic més d’animar. Però, un cop acabà d’encendre la pipa, es repapà al seient amb aire de trobar-s’hi més a to.

—I, doncs, què voleu saber, Manel?

—Mateu —vaig corregir tímidament.

—Sí, Mateu, això mateix: Mateu. Què voleu?

—És el primer cop —vaig dir— que he vingut al Port Vell. Hi ha moltes coses que em xoquen. Per exemple: d’ençà que hi he entrat no he vist ningú pel carrer, tret d’un remer. Que potser no hi ha gent aquí?

—I és clar que n’hi ha —contestà en Martí traient un núvol espès per la boca—. Però ara ja és tard. Tothom és a jóc. I, els qui no hi som, aviat hi anirem, eh, Anselm? Aquí es matineja, jove.

—I què feu durant el dia? En què treballeu? On heu anat de viatge? Quan tornareu a salpar?

—Ep, ep! De mica en mica! —rigué l’Anselm—. Voleu esbrinar-ho tot en un tres i no res, i això no pot pas ser! De primer us he de dir que fem el que fan tots els mariners: salpem, transportem mercaderia, ens enyorem enmig de la mar, cantem per espantar la melangia… Sabeu que temps era temps un mariner, cepat com ell sol, va morir de marriment? No ho sabíeu, eh? És que a alta mar hom llangueix de cop i volta, sense que la malaltia t’hagi demanat el teu parer! Fet i fet, però, de viatges, en fem pocs. Ara mateix, fins al proper viatge potser passaran alguns mesos. I, en l’endemig, sirguem, eh, Martí?

—I en què treballeu? —vaig fer encuriosit.

—Refot! Què fem ara sinó triscar com bandolers? O és que no sabeu el que es fa al Port Vell?

—Doncs no —vaig dir.

—Així de simple —continuà l’Anselm—. Fem cap a la taverna, seiem i comencem a explicar-nos els uns als altres tot el que ens ha passat en les abundoses anades i vingudes pel mar; el que hem fet als ports que hem abordat… Penseu, jove, que a cada indret on parem ens fem explicar moltes coses, i així, a poc a poc, n’arribem a saber un niu d’històries. El qui en sap una borratxada és l’avi Ton. Males llengües conten que molts pics s’inventa trifulgues que no li han succeït mai, però tant se val!, oi, Martí? Mentre ens la faci passar ben xalada, rai!

—On és l’avi Ton? —vaig dir amb una espurna d’esperança.

—Ui! Que en trigarà de venir! Tot just fa cinc dies que tres vaixells llevaren àncores prenyats de mercaderia, vi i molta il·lusió perquè l’avi Ton anava amb ells. A tothom li agrada de singlar amb l’avi. Es comprèn. Doncs el que dèiem: en tenen ben bé per un mes o potser per un parell de mesos. Van a un país devora la fi del món; en volen conèixer històries noves perquè diuen que en tenen moltes i molt boniques. Jo encara no hi he estat; però un dia o altre hi faré cap, recot!, que ja en tinc ganes… Com veieu, tot això de la mercaderia més aviat és una excusa per poder anar coneixent noves històries…

—Així, doncs, si em quedo aquí uns quants dies, podré escoltar les vostres històries? —vaig dir.

—Ep, Manel, o Maties, o com us digueu —féu l’Anselm aixecant la mà—. Què no ho sabeu? Per a vós i per a tots els estrangers com vós, el Port Vell només existeix de nits. De matinada, quan el sol comenci a badallar, us esfumareu i us trobareu en el vostre món… El Port Vell de dia ens pertany! Ho voleu més clar? És per a nosaltres!

—Però… qui sou vosaltres?

—Nosaltres? Doncs mireu: som els qui apedacem, guarnim i us donem ben enllestits tots els contes que després corren pel vostre món. I també us els fem oblidar, si cal. Sí, sí! No em mireu amb aquesta cara!

—Vosaltres fe/… Escolteu, Anselm: si m’ho permeteu, els contes, se’ls empesquen les àvies a la vora del foc, i, a tot estirar, algun escriptoret en un dia de mala lluna… No vindreu a dir-me ara… A més! Si us esteu contant sempre aventures sobre la mar, ja em direu d’on surten els contes de xais, de flors, rierols, els de morts, follets, els de viatges per terra, els de robatoris, els de/

—Quietud, Marc, quietud. Per cert, us dieu Marc?

—No, però tant se val.

—Doncs bé, malgrat el que diueu, tots els contes surten de nosaltres. Com? Els viatges ens porten al país dels follets, al país de les flors, al país dels robatoris, voilà que senzill.

—Sabeu francès?

—Què?

—No, res. I com ens els feu arribar, els contes?

—Com ho estem fent amb vós, badoc! —va ficar-se a la conversa en Martí.

—Tot això, no ho sabia.

—Ves per on, ja ho sabeu.

—Però com és que ningú no ho sap allà, al meu món? Per què no ho diuen?

—Oh, això no és pas problema nostre! D’altra banda —rigué en Martí—, ens va molt bé que no ho escampin gaire. Tindríem gent tothora, i a fe que hi perdríem l’alè, de tant de treball. Ja estan bé les coses així, creieu-me…

Tanta estona vam estar xerrant que no em vaig adonar que la nit havia anat fent via, inexorable, cap a l’albada. Amb molta tristesa vaig veure per la finestra com anava clarejant. Tot d’un plegat vaig adonar-me que, tot i que l’Anselm m’anava parlant —en Martí asseverava amb enèrgics cops de cap: devia ser interessant el que l’altre deia—, ja no els sentia. I a poc a poc, com si se m’esborressin els ulls, els vaig anar perdent de vista. Em notava com entre els núvols… Desesperat, vaig aferrar la gerra de cervesa que tenia al davant com a darrer recurs per romandre, ni que fos per un pensament de minut més, en aquell món meravellós. Però fou en va. Al cap d’una estona, no sé quant de temps va passar, em vaig despertar: havia estat —o això creia— dormint entre uns rotllos de calabrots, ran de mar, al moll que tots coneixem… Vaig restar immòbil malgrat la incòmoda postura, intentant de recapitular tots els fets. Amb les dues mans engrapava la gerra de cervesa de la Taverna del Sol: hi quedava un resquitx de cervesa.

Confesso que més de vint-i-tres cops he tornat a fer el tomb pel port per veure si per atzar… Però no: no crec que la meva benastrugança arribi a tant.

Estiu, 70/setembre 73