PAÍS

Que les dimensions de País siguin bivalents és una cosa que mai no he acabat d’entendre. Vegeu-ho, si no, perquè pugueu fer-vos una idea de la meva perplexitat:

País limita al nord amb Canisland; a l’oest i al sud, amb Rotera (la primera potència mundial en la producció de taüts d’ivori), i a l’est amb Llevant; o sigui que és un país envoltat d’aigua pertot arreu tret del lloc que anomenem istme. Té grans extensions de conreu —estudiàvem quan érem petits— on treballa pràcticament tota la població, i una capital, País, on se centra la vida política.

Com heu pogut veure, la seva extensió és considerable. Però al mateix temps, i això és el que m’encisa, País és molt petit: se cenyeix únicament a un edifici estrany, molt alt, amb sales per reunions i juntes, i un bar de tant en tant. L’edifici és bastit amb pedra massissa i fosca del Penteleuc que —vulgues no vulgues— imposa. I la vida sembla centrar-se en aquest edifici. Allí t’assabentes de tot el que passa a País sense necessitat de moure’t. Arribes a la conclusió que hi ha gent que treballa a fora, al camp, però no pots sortir a veure-ho, perquè si surts de l’edifici ja no ets a País. Malgrat tot, allò que he dit abans de la situació geogràfica —vosaltres en sou testimonis: no recordeu haver-ho estudiat fil per randa a les lliçons de geografia?— és cert. Em direu que això no es pot menjar ni amb sal. Oh!, i què voleu que hi faci? L’únic que intento ara és descriure el que he viscut a País ara fa molt poc; i, si us plau, no us cregueu que es tracta d’un somni, no; totes les hores que vaig passar allà, les vaig viure ben despert, oi tal!

No em proposo ara d’escatir com vaig arribar a País ni com en vaig sortir: em tornaria boig; més d’un cop ho he intentat, i l’únic que he aconseguit ha estat un enutjós mal de cap, empalagós fins a l’etern. I a fe que em va agradar l’estada a País! Per això us l’explico ara:

«De seguida que em vaig veure dins aquell edifici rònec i fosc, la meva primera reacció va ser de buscar una sortida. Vaig adreçar-me ràpidament al fons del corredor, on hi havia una mica de claror. La llum venia de part de fora, efectivament, però a través d’unes finestretes situades al capdamunt de la paret. En un cantó del corredor hi havia una porta monumental, guarnida amb relleus que em van semblar de l’escola de Milano, del cinc-cents. El més estrany era que tota la porta semblava feta d’ivori. Me’n vaig apartar amb por que no em caigués a sobre, per allò de l’instint de la supervivència. Al bell davant de la porta, i a l’altra banda del corredor, hi havia una mena de cartell d’anuncis, d’unes dimensions extraordinàries. Si de llargada en feia deu, d’alçada juraria que passava dels quinze, i encara no arribava al sostre. Com que no sabia què fer, i la primera reacció de por ja m’havia passat, em vaig dedicar a llegir alguns dels paperots que, enganxats amb xiclets ennegrits per l’ús, proliferaven a l’infinit mural. Una escala com aquelles que hom demana al veí quan ha d’adobar el llum del menjador i no vol trepitjar la taula, estava repenjada a la paret frec a frec del mural. Vaig suposar que devia servir per llegir els papers col·locats a les altures. M’hi vaig enfilar i vaig començar a llegir». He procurat fer un resum del més interessant que hi havia escrit. Potser m’hi vaig passar un parell d’hores. Ara transcric una mínima part del que vaig recollir. Altrament, fóra pesadíssim de transcriure, fil per randa, tot el paperam d’aquell mural més llarg que un dia sense pa. M’he limitat als punts que em semblen més suggestius:

i així fins a 83 articles.

Quan més distret estava copiant les reglamentacions sobre el canvi de moneda estrangera, el qual estava presentat (amb alternança d’articles) amb la reglamentació de l’apujada de preus de la vedella i el calamar banyut (espècie no coneguda als nostres indrets), vaig sentir un espetec espaordidor, i, amb l’espant que us podeu imaginar, vaig notar que la monstruosa porta d’ivori començava a moure’s. El soroll de l’ivori fregant el terra em glaçava les dents, així com me les glaça el poca-solta que fa carrisquejar el plat amb la forquilla. A més d’aquest soroll vaig començar a sentir una glopada de veus que deixaven traslluir un esforç: devien ser els qui empenyien la porta. Em vaig apartar per prudència, i per entre l’obertura dels batents vaig filustrar uns homes molt elegants, vestits amb frac i copalta cofat, que empenyien amb coratge la porta. Jo, que sóc de natural bona fe, m’hi vaig afegir sense preguntar per què encara empenyien, si ja s’hi podia passar perfectament. Quan la fulla fou del tot oberta, la mateixa munió corregué cap a l’altra fulla i repetí l’operació. Aquest cop no els vaig ajudar. Em semblava un joc una mica animal. Quan hagueren acabat, tota la colla de pingüins travessà el llindar encaixant les mans i felicitant-se mútuament. Un cop tot el grup era ja a la banda del corredor, es féu un silenci total. Entremig d’aquella colla se sentí una veu que deia: «Som-hi, que no ha estat res!». Automàticament es posaren a la feina de tancar els dos batents de la porta. Potser s’hi estigueren mitja hora. Com que no es van fixar en mi, em vaig estar de demanar-los informació. Vaig agafar l’escala i vaig continuar amb la meva feina legislativa. Aviat el grup de fracs desaparegué corredor enllà, parlant tots alhora com ara les gallines en un galliner indisciplinat. No vaig poder entendre res del que deien.

Tenia ja enllestides totes les reglamentacions sobre vianda i transports, i començava a encarar-me amb les referents a la decència i la informació pública, quan vaig veure venir altre cop la colla d’homes d’abans. Amb infinita paciència vaig aguantar les operacions d’obrir les dues fulles. Aleshores se’m va acudir que tenia l’ocasió de tafanejar més encara, si seguia aquella rècula de gent. No ho vaig dubtar. Xano-xano i fent el distret em vaig trobar en una mena d’hemicicle, gran, que no s’acabava mai, amb tot de seients blancs i negres, col·locats tots al capdavall de la sala, tocant a la taula presidencial. La resta de l’hemicicle s’omplia amb graons de pedra, també del Penteleuc, pintada de negre o de blanc, seguint l’esquema dels seients. Els homes començaven a situar-se als setials. Jo, veient que ningú no m’aturava, em vaig situar als graons de pedra, però ben a prop dels seients. D’allí estant no perdria res del que suposava jo que es discutiria.

Un dels homes s’assegué al setial de la presidència i amb un pedrot del Penteleuc picà la taula amb entusiasme. Sorprenentment, tothom callà. Llavors van començar a succeir-se una sèrie d’intervencions de l’entrallat de les quals vaig arribar a mig comprendre què succeïa:

Com ja sabeu per l’extracte de lleis que he transcrit abans, els partits es relleven un cop els uns, un cop els altres. Però en les darreres eleccions, de feia vint-i-tres anys, atès potser que entre les poncelles votants n’hi havia algunes amb un evident ànim destructor d’institucions mil·lenàries, tornà a ser elegit el mateix partit, el negre, amb la consegüent sorpresa de vencedors i vençuts. Això féu envalentir-se els negres, altre cop al poder, i ara lluitaven de cara a aconseguir, d’un cop ja, de tenir per tercera vegada consecutiva unes eleccions guanyades. El compromissari Baada, Don Miquel, negre, va tenir la feliç idea d’instaurar un trofeu per al partit que arribés abans en aquesta fita tan inesperada. Els païsencs anaven una mica de corcoll perquè veien que allò no era el que sempre s’havia fet, i no era, cal dir-ho, allò en què havien quedat. Un compromissari blanc adduïa ara el testimoni d’un gueto de més de cent anys, Zuuxu, que —ningú no sabia per què— mai no havia estat diputat, però que havia tingut l’oportunitat de votar, votar, votar i votar, gairebé com una noia de quinze anys: deia Zuuxu que no recordava un precedent d’aquella mena. Per això, en la sessió del parlament els ànims estaven esvalotats. A la banda de la dreta, als setials pintats de blanc, hi havia l’oposició, la majoria parlamentària, discutint la intolerable situació. A l’esquerra, als setials negres, la minoria al govern feia cara de feliç. Anaven justament a votar la proposició del compromissari Baada, don Miquel, negre, i estaven segurs de guanyar-la perquè entre ells hi havia el millor jugador de dames, el compromissari Aacà, don Faustí, negre. Els blancs, sabent-se en desavantatge, estaven enfurismats. Només tenien un bon jugador, que era el compromissari Badadà, don August, blanc, però que, tots ho reconeixien, estava molt per sota de l’altre jugador, en el joc considerat com a nacional, sagrat, tradicional i païsenc.

Tocava sortir a les blanques, i així ho feren. Aviat començà la carnisseria: dues negres i una blanca passaren a millor vida. Un espai buit al bell mig del camp deixava veure els quadres blancs i negres del taulell. El compromissari Aacà, don Faustí, negre, veié que aquell era el moment de posar en pràctica la tàctica tants cops assajada amb el seu company de partit i de partides, Cada, don Miquel, negre, en les tardes d’ensopiment, quan al parlament no hi havia res a dir i es refugiaven al bar negre. Agafant una de les peces mortes la llançà amb increïble punteria a l’ull dret del seu contrincant, el compromissari Badadà, don August, blanc. Se sentiren uns aplaudiments provinents del sector minoritari al parlament, mentre que, de la majoria blanca en sortia un murmuri de sorpresa i desesperació davant una tàctica no esperada ni pels millors estrategs teòrics del partit blanc. Amb la immediata ceguesa del compromissari Badadà, don August, blanc, que es refregava l’ull tocat i desatenia el taulell de joc, el compromissari Aacà, don Faustí, negre, arrabassà amb una habilitat que féu empal·lidir en bloc tot el sector blanc, cinc fitxes blanques com per art d’encanteri, i col·locà dues fitxes negres a la línia final. Amb veu tranquil·la i reposada, després d’esperar que el seu adversari s’acabés de refer, digué:

—He fet dues dames.

La situació del compromissari Badadà, don August, blanc, era en aquells moments desesperada. Sis fitxes blanques contra vuit i dues dames negres… Li vingueren ganes de fer servir la tàctica total (moviment brusc del taulell amb el consegüent desgavell de les fitxes i impossibilitat de continuar el joc), però el retingué el temor dels càstigs que li podien caure: aquesta tàctica havia estat prohibida feia un mes just, enmig d’acalorades discussions, i de màrtir de la causa que en faci son pare. S’acontentà d’anar seguint el moviment de les dames enemigues. Tingué ocasió de bufar una fitxa enemiga gràcies a l’ajut d’un ardit enginy que, des del començament de la partida, duia a sobre. Consistia en una mena d’espanta-sogres que, quan hom el bufava, a més de deixar anar un xiulet estrident, enviava al contrincant, posat davant per davant de l’emissor, un núvol de pòlvors de talc barrejats amb una matèria corrosiva. La coïssor dels ulls del compromissari Aacà, don Faustí negre, durà uns segons, els precisos per bufar una fitxa. «He fet una barreja massa benigna: només ha durat tres segons i mig», pensà desconsolat el compromissari Badadà, don August, blanc, mentre es guardava la fitxa capturada a la butxaca. La partida estava sentenciada: efectivament, exhaurits els recursos legals, ja només quedava continuar la partida seguint les regles ordinàries: durà mig minut just, segons el rellotge del president del parlament, el compromissari-president, Caala, don Ramon, negre. Al compromissari Badadà, don August, blanc, només li va quedar la consolació d’estavellar el tauler de joc sobre el vencedor, com mana el reglament, mentre aquest era enlairat en braços dels seus entusiasmats partidaris, amb el tauler a tall de collar de flors a la hawaiana. Resguardat per l’anonimat que li oferia l’exaltació negra, el vençut tornà al seu banc, on fou consolat per la compungida majoria blanca, que amb un ordre impecable esperava que la sessió continués, amb la proclamació oficial de la resolució en litigi. «No cal preocupar-se, que tot serà que guanyem les eleccions i d’aquí a noranta anys serem nosaltres els primers a quedar-nos amb el trofeu, homes», deia el líder de la majoria animant els seus veïns de setial. «No està tot dit sobre les eleccions a venir, ja ho veureu». De debò que em van fer pena els blancs.

Malgrat les paraules consoladores, un núvol espès es va ficar a les entranyes dels compromissaris blancs i no se’l van poder treure malgrat la primera recomanació i després ordre del president del parlament, el compromissari-president Caala, don Ramon, negre, que veia en aquella taca fosca dels seus adversaris polítics un intent de camuflatge i de fer-se passar per propis a causa de la confusió que començà a regnar en matèria de colors, «i parlo no pas com a component d’un partit, el negre, sinó com a president de càrrec i funcions que sóc d’aquest parlament. La confusió que la seva actitud comporta, fa desdir del bon nom de la to-ta-li-tat del nostre parlament», s’esgargamellava l’home.

Però era inútil: els blancs refregaven les seves entranyes i el núvol negre no tenia intenció de marxar. Per últim fou acordat, per decisió unànime, presa cuita-corrents i sense tenir en compte l’ordinarietat o extraordinarietat de la qüestió, que, per distingir-se els uns dels altres, els compromissaris blancs dels negres (la col·locació de les butaques i el seu color foren considerats totalment insuficients com a distinció), aquests últims, és a dir, els negres, es posarien el barret i els altres continuarien amb el cap nu. El president, fent gala de la imparcialitat del seu càrrec, i amb un gest aplaudit pels seixanta compromissaris restants i els tres primers ministres que en aquell moment entraven a avisar que, si eren servits, el bar ja era obert, partí el seu capell en dues parts i se’n cofà una a la manera d’un arlequí.

—Vistes les circumstàncies horàries, es prega als compromissaris que vagin, amb bon ordre, a seure als seients del seu bar corresponent. —El compromissari-president reafirmà la seva ordre amb un cop sec de pedrot del Penteleuc a la taula. Els tres primers ministres, un cop buida la sala, cadascun amb l’escombra on hi havia gra* vat el nom i la data de l’elecció, es posaren diligents a la feina per tenir, amb sort, uns minuts per jugar, tots sols, a compromissaris.

Amb el bloc de notes a punt, vaig lliscar entre els compromissaris que anaven entrant als seus bars respectius. No hi havia cap mosso ni es veien begudes enlloc. Només unes cadires blanques on els compromissaris blancs s’anaven asseient. Un enreixat poderós deixava veure l’altra meitat del local, plena de seients negres. La fressa que feien els compromissaris negres feia difícil de sentir el que, en veu molt baixa, comentaven els blancs.

—La culpa és teva, per no posar més sulfúric a la barreja.

—Vés, home, vés; el que ha fallat ha estat la teva punteria. Només l’has encertat en un ull, i ja em diràs.

—El meu seient té una taca negra. Això sembla una provocació.

—A mi l’ànima se’m va emblanquint.

—Doncs a mi no.

—No he dit res.

Forçosament havia de restar dret. Vaig optar per passejar d’un grupet a l’altre, escrivint com un desesperat. Un compromissari seia sol, abstret en els seus pensaments. M’hi vaig acostar i el vaig reconèixer. Era el líder de la majoria blanca, Aaà, don Abuli, blanc.

—En què penseu?

—En res.

—Que potser esteu desanimat per la derrota parlamentària?

—Pse.

—Què preveieu per a les eleccions properes?

—Que guanyarem!

—En què us baseu?

—Home! Tinc dotze fills que ara em faran nou anys i vint-i-una filles de deu. Les filles votaran blanc, calculi la mà de vots que suposa això, i tots els fills, que es diuen Aaà, es presentaran com a compromissaris. Necessiteu més proves? A més, mireu —féu ensenyant-me la primera plana del diari.

Em vaig sorprendre una mica perquè tota la plana estava en blanc. Vaig intentar de no fer veure la meva sorpresa. Amb un somriure de complicitat, que no comprometia a res, vaig dir:

—I doncs?

—Que ens gastem un dineral en propaganda, home! Això fa efecte als electors, cregui’m.

—Però els negres no fan la seva propaganda també?

—Doncs la veritat és que no ho sé; jo només llegeixo els diaris blancs. On aniríem a parar!

Vaig fullejar ràpidament les altres pàgines del diari. Com era de preveure, estava tol en blanc. Em vaig acomiadar polidament del líder de la majoria parlamentària i per la porta de sortida em vaig esmunyir a la sala reservada als negres. El xivarri era total, tant, que vaig veure impossible de poder parlar amb ningú. El compromissari Aacà, don Faustí, negre, encara duia al coll el tauler de les dames. Envoltat d’una munió de compromissaris, semblava explicar les incidències del joc. Almenys els seus gestos exagerats ho deixaven entendre. En un racó hi havia un compromissari llegint un diari absolutament negre. Aviat el tingué llegit. A l’última plana, negra com totes les altres, s’hi entretingué una mica. Devia haver-hi alguna notícia d’interès. No em vaig veure amb ànim d’entrevistar-lo. Donant un últim cop d’ull a la sala, vaig desfer el camí i em vaig dirigir cap a la sala del parlament on en aquell moment els tres primers ministres devien fer la seva feina.

La sala era ja neta. Al setial del president del parlament, hi seia un dels tres primers ministres amb el pedrot a la mà. En el moment que jo vaig entrar va donar un cop espaordidor a la taula.

—Podeu començar!

Els altres dos primers ministres, al peu de la taula de la presidència, es van disposar a començar una partida de dames. La modalitat que ells seguien era la ministerial, reservada només als primers ministres de País. Com que els dos contrincants eren del mateix partit, el negre, el tauler era tot negre, i les fitxes, també totes negres. No s’hi veia un borrall, amb tanta de negror. Sentit el cop que indicava el començament de la partida, els dos jugadors van posar les mans al tauler. Tot seguit, el qui presidia, amb veu emfàtica, proclamà, ajudat d’un altre cop de Penteleuc a la taula:

—Empatats!

I amb veu més fluixa i to familiar, dirigint-se a un dels oponents:

—El teu estil millora cada dia, Tomàs. Ara em toca a mi.

L’al·ludit, que no era altre que Aad, don Tomàs, negre, primer ministre, s’aixecà del seu lloc i anà cap a la presidència. Amb una efusiva encaixada de mans es van permutar els llocs. Un nou cop de pedrot assenyalà el començament d’una altra partida.

—Empatats!

—Molt ben jugat!

—Ara em toca a mi.

Boom!

—Empatats!

—Aquesta ha estat difícil. Com que ja ens coneixem l’estil.

—Ara em toca a mi.

Boom!

—Empatats!

—Ara jo!

Boom!

—Empatats. Molt bé. Sóc jo ara. Boom! Empatats, ara jo, boom!, empatats, i jo, boomempatatsjoboomempatatshasfettrampa, ta mare, ordre! Tornem-hi: boomempatats, ara jo, boomempatatsijoboomempatats…

Atès que els tres primers ministres estaven tan ocupats, vaig marxar pel corredor que duia a la porta d’ivori, traient-me la suor del front amb un mocador arrugat. La porta era mig oberta. Tenia una necessitat vital de fugir d’allà. Amb por que l’accés no es tanqués mentre jo hi passava i m’esclafés i em deixés com una cagarada de colom, vaig esquitllar-me per l’escletxa. Amb esforç d’espeleòleg ho vaig aconseguir. A l’altra banda de la porta, el mural de les lleis continuava il·luminat. Vaig tenir una idea llampant: jo que sí, agafo l’escala, la trasllado al cantó de les finestres i començo a grimpar-hi. Enfilat a l’últim graó, tremolant de vertigen, em vaig arrapar al muntant i vaig fer polsos fins a treure el cap per l’obertura. Una reixa gruixuda impedia de passar la finestra. A fora només s’hi veia boira. De lluny em vingué el tritlleig d’unes campanes. Començava a ploure.

Gener, 73