XVIII

Tristany foll

El beivre fu la nostre mort.

(Thomas)

Tristany reveié la Bretanya, Carhaix, el duc Hoel i la seva muller Isolda de les Blanques Mans. Tots li feren acollida, però Isolda la Blonda l’havia acaçat i res no li era res. Llargament llanguí lluny d’ella; després, un dia, pensà que volia reveure-la, baldament ella l’hagués de fer abatussar pels seus sergents i els seus vailets. Lluny d’ella, sabia la seva mort segura i pròxima; millor morir d’un cop que lentament, cada dia. Qui viu en dolor és com un mort. Tristany desitja la mort, vol la mort: però que la reina sàpiga almenys que ha finat per amor d’ella; que ella ho sàpiga, ell morirà més dolçament.

Partí de Carhaix sense advertir ningú, ni els seus parents, ni els seus amics, ni tan sols Kaherdí, el seu car companyó. Partí vestit miserablement, a peu: perquè ningú no fa cabal dels pobres rodamons que van pels camins rals. Caminà, fins que arribà a la vora del mar.

—Déu vos guard, senyors, i que navegueu feliçment! Cap a quina terra anireu?

—Cap a Tintagel.

—Cap a Tintagel! Ah, senyors, endueu-vos-em!

S’embarca. Un oratge propici infla la vela, la nau corre per damunt les ones. Cinc nits i cinc dies vogà de dret cap a la Cornualla, i el sisè dia tirà l’àncora dins el port de Tintagel.

Més enllà del port, el castell torrejava sobre el mar, ben clos de tots costats: hom no podia entrar-hi sinó per una sola porta de ferro, i dos homes prou la guardaven dia i nit. Com entrar-hi?

Tristany davallà de la nau i s’assegué sobre la riba. Per un home que passava s’ennovà que Marc era al castell i que acabava de tenir-hi una gran cort.

—Però, on és la reina? I Brangiana, la seva bella serventa?

—Són també a Tintagel, i no fa gaire que les he vistes: la reina Isolda semblava trista, com de costum.

Al nom d’Isolda, Tristany sospirà i pensà que ni per astúcia ni per valentia no aconseguiria de reveure la seva amiga: perquè el rei Marc l’occiria.

«Però, què hi fa que m’occeixi? Isolda, no he de morir per l’amor de vós? I què faig cada dia, sinó morir? Però vós, Isolda, si em sabíeu aquí, us dignaríeu tan solament de parlar al vostre amic? No em faríeu acaçar pels vostres sergents? Sí, vull assajar una astúcia… Em disfressaré com un foll, i aquesta follia serà gran saviesa. Tal me tindrà per embogit que serà menys entenimentat que jo, tal me creurà foll que en tindrà un de més foll a casa seva».

Un pescador se’n venia, vestit d’una gonella de burell pilós, amb un gran caperó. Tristany el veu, li fa un senyal, el pren de banda:

—Amic, vols baratar els teus draps amb els meus? Dóna’m la teva cota, que em plau molt.

El pescador mirà els vestits de Tristany, els trobà millors que els seus, els prengué tot d’una i se n’anà ben de pressa, feliç del canvi.

Llavors Tristany es tongué la bella cabellera rossa, arran de cap, dibuixant-hi una creu. S’untà la cara amb una llacor feta d’una herba màgica portada del seu país, i tot d’una el seu color i l’aspecte de la seva cara es mudaren tan estranyament que no l’hauria pogut reconèixer cap home del món. Arrencà d’una bardissa un rebrot de castanyer, se’n féu una maça, i se la penjà al coll; amb els peus nus, anà de dret cap al castell.

El porter va creure que de segur era foll, i li digué:

—Acosteu-vos; on heu estat tant de temps?

Tristany va estrafer la veu i respongué:

—A les noces de l’abat del Mont, que és amic meu. Ha esposat una abadessa, una grossa dama velada. De Besançó fins al Mont tots els sacerdots, abats, monjos i clergues ordenats han estat cridats en aquestes esposalles: i tots per la landa, portant bastons i crosses, salten, juguen i ballen a l’ombra del grans arbres. Però jo els he deixat estar per venir aquí; perquè avui he de servir a la taula del rei.

El porter li digué:

—Entreu doncs, senyor, fill d’Urgan el Pelós; sou gran i pelós com ell, i us assembleu força al vostre pare.

Quan entrà dins el burg, jugant amb la seva maça, vailets i escuders s’acoparen al seu pas, acaçant-lo com un llop:

—Vegeu el foll! Hu!, hu!, hu!

Li tiren pedres, l’escometen amb els garrots; però ell els planta cara gambadejant, i els deixa fer: si l’ataquen a l’esquerra, es gira i venta cop a la dreta.

Enmig de les rialles i dels aücs, arrossegant darrera seu la turba acanillada, féu cap al llindar de la porta on, sota el dosser, al costat de la reina, seia el rei Marc. S’acostà a la porta, es penjà la maça al coll, i entrà. El rei el veié i digué:

—Vet aquí un bell company; feu-lo acostar.

El duen, amb la maça al coll.

—Amic, sigueu benvingut!

Tristany respongué, amb la seva veu estranyament estrafeta:

—Senyor, bo i noble entre tots els reis, jo ho sabia, que en veure-us el cor se’m fondria de tendresa. Déu vos protegeixi, bell senyor!

—Amic, què heu vingut a cercar, aquí dins?

—Isolda, que he estimat tant. Tinc una germana que us duc, la molt bella Brunehalda. La reina us fastigueja, proveu aquesta: fem canvis, jo us dono la meva germana, doneu-me vós Isolda, jo la prendré i us serviré per amor.

El rei se’n rigué i digué al foll:

—Si et dono la reina, què en voldràs fer? On te l’enduràs?

—Allí dalt, entre el cel i el núvol, dins la meva bella casa de vidre. El sol la travessa amb els seus raigs, els vents no poden sotragar-la, hi portaré la reina en una cambra de cristall, tota florida de roses, tota lluminosa al matí quan el sol la colpeix.

El rei i els seus barons es digueren entre ells:

—Vet aquí un bell foll, destre en paraules!

Ell s’havia assegut sobre una catifa, i mirava tendrament Isolda.

—Amic —li digué Marc—, d’on te ve l’esperança que madona farà cabal d’un foll avorrible com tu?

—Senyor, hi tinc bon dret; he acomplert per ella molts treballs, i és per ella que m’he tornat foll.

—Qui ets, doncs?

—Sóc Tristany, aquell que ha amat tant la reina, i que l’amarà fins a la mort.

A aquest nom, Isolda sospirà, canvià de color i enfellonida li digué:

—Vés-te’n! Qui t’ha fet entrar aquí dins? Vés-te’n, mal foll!

El foll reparà la seva ira i digué:

—Reina Isolda, no us recorda del dia que, ferit per l’espasa emmetzinada del Morholt, emportant-me la meva arpa pel mar, vaig ésser empès cap a les vostres ribes? Vós em guaríreu, no us en recorda, ja, reina?

Isolda respongué:

—Vés-te’n d’aquí, foll, ni els teus jocs em plauen, ni tu.

Tot d’una el foll es girà als barons, els acaçà cap a la porta cridant:

—Folla gent, fora d’aquí! Deixeu-me sol tenir consell amb Isol­da; perquè he entrat aquí per amar-la.

El rei se’n rigué, Isolda s’enrojolà:

—Senyor, traieu aquest foll.

Però el foll tornà amb la seva veu estranya:

—Reina Isolda, no us recorda del gran dragó que jo vaig occir a la vostra terra? Vaig amagar-me la seva llengua dins la calça, i, tot cremat pel seu verí, vaig caure vora l’aiguamoll. Jo era aleshores un meravellós cavaller…, i esperava la mort, quan vós em socorreguéreu.

Isolda respongué:

—Calla, fas injúria als cavallers, perquè no ets sinó un foll de naixença. Maleïts siguin els mariners que et dugueren aquí, en comptes de llençar-te al mar!

El foll esclafí la riallada i prosseguí:

—Reina Isolda, no us recorda del bany on me volíeu occir amb la meva espasa?, i del conte del Cabell d’or que us apaivagà?, i com jo us vaig defensar contra el senescal covard?

—Calleu, mal contaire! Per què veniu aquí a escampar els vostres fantasieigs? Éreu embriac anit, sens dubte, i l’embriaguesa us ha donat aquests somnis.

—És veritat, sóc embriac, i de tal beguda que mai no es dissiparà aquesta embriaguesa. Reina Isolda, no us recorda d’aquell dia tan bell, tan xafogós damunt l’alta mar? Vos teníeu set, no us en recordeu, filla de rei? Vam beure tots dos en el mateix anap. Després, he estat sempre embriac, i d’una mala embriaguesa…

En sentir Isolda aquestes paraules que ella sola podia comprendre, s’amagà el cap dins el mantell, s’aixecà i volgué anar-se’n. Però el rei la retingué per la seva capa d’ermini, i la féu tornar a seure al seu costat.

—Espereu una mica, Isolda, amiga, que sentim aquestes follies fins al capdavall. Foll, quin ofici saps fer?

—He servit reis i comtes.

—En veritat, saps caçar amb els gossos?, amb els ocells?

—Cert, quan m’abelleix de caçar per forests, sé agafar amb els meus llebrers les grues que volen pels núvols; amb els meus seüssos els cignes, les oques beiges o blanques, els tudons; amb el meu arc, els cabussots i els bernats pescaires!

Tothom se’n rigué bonament, i el rei preguntà:

—I què agafes, germà, quan caces la salvatgina de riu?

—Agafo tot el que trobo; amb els meus astors, els llops dels boscos i els grans óssos; amb els meus girfalcs, els senglars; amb els meus falcons, els cabirols i les daines; les guineus amb els meus esparvers; les llebres amb els meus esmirles. I, quan torno a casa de qui m’alberga, sé manejar bé la maça, repartir els tions entre els escuders, acordar la meva arpa i cantar en música, i amar les reines, i tirar pels reguerols asclons ben tallats. En veritat, no sóc un bon minestrer? Avui, heu vist com me sé esgrimir amb el bastó.

I colpeix amb la seva maça entorn d’ell.

—Aneu-vos-en d’aquí —cridà—, senyors cornuallesos! Per què romandre encara? No heu menjat ja? No esteu tips?

El rei, havent-se divertit amb el foll, demanà el seu destrer i els seus falcons, i s’endugué de cacera cavallers i escuders.

—Senyor —li digué Isolda—, em sento cansada i dolent. Permeteu-me que me’n vagi a reposar dins la meva cambra; no puc escoltar més estona aquestes follies.

Es retirà tota pensívola en cambra, s’assegué sobre el llit i féu gran dol:

—Mesquina! Per què sóc nada? Tinc el cor ben feixuc i entristit. Brangiana, germana, la meva vida és tan aspra i tan dura que més me valdria la mort! Hi ha allí un foll, rapat en creu, que ha vingut aquí en mala hora: aquest foll, aquest joglar és fetiller o endeví, per­què sap fil per randa el meu ser i la meva vida; sap coses que no sap ningú fora de vós, jo i Tristany; les sap, el rodamón, per encantament i sortilegi.

Brangiana respongué:

—No seria Tristany mateix?

—No, perquè Tristany és bell i el millor dels cavallers; però aquest home és avorrible i estrafet. Maleït sigui de Déu!, maleïda sigui l’hora en què nasqué, i maleïda la nau que l’ha portat, en comptes de negar-lo allà fora, sota les ones profundes!

—Assossegueu-vos, dama —digué Brangiana—. Massa sabeu avui maleir i excomunicar! On heu après aqueix ofici? Però, potser aquest home seria el missatger de Tristany?

—No ho crec, no l’he pas reconegut. Però aneu a trobar-lo, bella amiga, parleu-li, vejam si vós el reconeixeu.

Brangiana se n’anà cap al tinell on el foll, segut en un banc, havia restat tot sol. Tristany la reconegué. Deixà caure la seva maça i li digué:

—Brangiana, franca Brangiana, jo us conjuro per Déu, teniu pietat de mi.

—Vilà foll, quin diable us ha ensenyat el meu nom?

—Bella, temps ha que l’he après! Pel meu cap, que adés era ros, si la raó ha fugit d’aquesta testa, sou vós, bella, qui en té la culpa. No sou vós que havíeu de guardar el beuratge que vaig beure per l’alta mar? Ne vaig beure amb la gran calor, en un anap d’argent, i el vaig abastar a Isolda. Vós sola ho heu sabut, bella: ja no us en recorda?

—No! —respongué Brangiana, i, tota torbada, es féu enrere cap a la cambra d’Isolda; però el foll es precipità al seu encalç cridant:

—Pietat!

Entra, veu Isolda, es llança cap a ella, amb els braços estesos, vol estrènyer-la sobre el seu pit; però, avergonyida, remulla d’una suor d’angoixa, ella es tira enrere, l’esquiva; i, veient que ella evita que se li atansi, Tristany tremola de vergonya i d’ira, recula cap a la paret, vora la porta; i, amb la seva veu sempre estrafeta:

—Cert —diu—, he viscut massa temps, puix que he vist el dia que Isolda em rebutja, no es digna d’amar-me, em té per vil! Ah!, Isolda, qui bé ama, tard oblida! Isolda, és una cosa bella i preciosa una font abundant que raja i corre a dolls amples i clars: el dia que s’eixuga, ja no val res: tot un amor que s’escola.

Isolda respongué:

—Germà, jo us miro, dubto, tremolo, jo no sé, jo no reconec Tristany.

—Reina Isolda, sóc Tristany, el qui tant us ha amada. No us recorda del nan que sembrà la farina entre els nostres llits?, i del bot que jo vaig fer i de la sang que va rajar de la meva ferida?, i del present que jo vaig enviar-vos, el gos Petit-Crû amb el cascavell màgic? No us recorda dels trossos de fusta ben tallats que jo tirava al reguerol?

Isolda el mira, sospira, no sap què dir i què creure, veu bé que ell sap tota cosa, però seria follia de confessar que és Tristany; i Tristany li diu:

—Dama reina, jo sé bé que us heu retirat de mi i us acuso de traïció. Jo he conegut, amb tot, bella, dies en què em dúieu amor. Era dins la forest pregona, sota el barracó de fullam. Vos recorda encara del dia que us vaig donar el meu bon gos Husdent? Ah!, aquest sí que m’ha estimat sempre, i per mi deixaria Isolda la Blonda. On és? Què n’heu fet? Ell, almenys, em reconeixeria.

—Us reconeixeria? Dieu follia; perquè, d’ençà que Tristany ha partit, resta allà, jaient dins la seva casella, i es llença contra tot­hom que se li acosta. Brangiana, dueu-me’l.

Brangiana el duu.

—Vine ací, Husdent —diu Tristany—; eres meu, jo et reprenc.

Quan Husdent li sent la veu, fa volar la seva tralla de les mans de Brangiana, corre cap al seu amo, es cargola als seus peus, li llepa les mans, borda d’alegria.

—Husdent —exclama el foll—, beneïda la pena que m’he pres per criar-te! M’has fet millor acolliment que aquella que jo amava tant. Ella no em vol reconèixer: reconeixeria tan sols aquest anell que em va donar en altre temps, amb plors i besars, el dia de la separació? Aquest petit anell de jaspi no s’ha separat gaire de mi: so­vint li he demanat consell en els meus turments, sovint he mullat aquest jaspi verd amb les meves llàgrimes caldes.

Isolda ha vist l’anell. Obre els braços de bat a bat.

—Aquí em tens! Pren-me, Tristany!

Llavors Tristany cessà d’estrafer la veu:

—Amiga, com has pogut desconèixer-me tanta estona, més estona que aquest gos? Què importa aquest anell? No sents que m’hauria estat més dolç de ser reconegut a la sola memòria de les nostres amors passades? Què importa el so de la meva veu? El so del meu cor havies tu de sentir.

—Amic —digué Isolda—, potser l’he sentit més aviat que no penses; però estem voltats d’arteries: havia jo de seguir el meu delit com aquest gos, a risc de fer-te prendre i occir sota els meus ulls? Em guardava i et guardava. Ni el record de la teva vida passada, ni el so de la teva veu, ni aquest anell mateix, no em proven res, perquè poden ser els mals jocs d’un fetiller. Em rendeixo, amb tot, a la vista de l’anell: no he jurat per ventura que, tot d’una que el veuria, baldament m’hagués de perdre, faria sempre allò que tu m’enviessis a dir, fos cosa de seny o follia? Cosa de seny o follia, vet-em aquí: pren-me, Tristany!

Ella caigué esvaïda sobre el pit del seu amic. Quan es reféu, Tristany la tenia abraçada i li besava els ulls i la cara. Entra amb ella sota la cortina. Entre els seus braços té la reina.

Per divertir-se amb el foll, els vailets l’albergaren sota els graons de la sala, com un gos dins la gossera. Ell sofria amb dolcesa llurs befes i llurs cops, perquè de vegades, reprenent la seva forma i la seva bellesa, passava de la seva cofurna a la cambra de la reina.

Però, en haver-se escolat uns quants dies, dues cambreres sospitaren el frau; advertiren Andret, el qual apostà davant les cambres de les dones tres espies ben armats. Quan Tristany volgué passar la porta:

—Enrere, foll —li cridaren—, torna-te’n a jeure sobre el teu manat de palla!

—I ara, bells senyors —digué el foll—, no cal per ventura que vagi aquest vespre a abraçar la reina? No sabeu que ella m’estima i m’espera?

Tristany brandà la seva maça; ells agafaren por i el deixaren entrar. Prengué Isolda entre els seus braços:

—Amiga, em cal fugir ja, perquè aviat seria descobert. Em cal fugir i sens dubte no tornaré mai més. La meva mort és prop; lluny de vós, moriré del meu desig.

—Amic, clou els teus braços i estreny-me tan fort, que, en aquesta abraçada, els cors se’ns esberlin i les ànimes se’ns en vagin! Enduu-te-me’n al país venturós de què em parlaves en altre temps: al país del qual no torna ningú, on músics insignes canten cants sense fi. Enduu-te-me’n!

—Sí, te me’n duré al país venturós dels Vivents. El temps s’a­costa; no hem begut ja tota misèria i tot goig? El temps s’acosta; quan tot serà complert, si jo et crido, Isolda, vindràs?

—Amic, crida’m; tu ho saps, que vindré!

—Amiga!, que Déu t’ho pagui!

En haver passat el llindar, les espies es llançaren contra ell. Però el foll esclafí la riallada, féu giravoltar la maça i digué:

—Em foragiteu, bells senyors; a fi de què? Ja no tinc res més a fer-hi, aquí dins, puix que madona m’envia al lluny a preparar la casa clara que li he promesa, la casa de cristall, florida de roses, lluminosa al matí quan relluu el sol!

—Vés-te’n, doncs, foll, en hora mala!

Els vailets s’apartaren, i el foll, sense apressar-se, se n’anà dansant.