VIII

El salt de la capella

Qui veu son cors et sa façon

Trop par avroit le cuer felon

Qui nen avroit d’Iseut pitié.

(Béroul)

Per la ciutat, dins la nit negra, la nova corre: Tristany i la reina han estat agafats; el rei vol occir-los. Rics burgesos i gent menuda, tothom plora:

—Ai las, bé ens cal plorar! Tristany, ardit baró, morireu doncs per una traïdoria tan lletja? I vós, reina franca, reina honorada, en quina terra naixerà mai filla de rei tan bella, tan cara? És aquesta, nan geperut, l’obra de les teves endevinalles? Que no vegi mai la faç de Déu aquell que, havent-te trobat, no t’aspidarà amb la seva ascona! Tristany, bell amic car, quan el Morholt, vingut per robar-nos els nostres fills, prengué terra en aquesta riba, cap dels nostres barons no gosà armar-se contra ell, i tots callaven com si fossin muts. Però vós, Tristany, haveu fet el combat per tots nosaltres, els homes de Cornualla, i haveu atuït el Morholt; i ell us nafrà amb una ascona, d’on heu cuidat morir per nosaltres. Avui, en record d’aquestes coses, hauríem de consentir en la vostra mort?

Els planys, la cridòria pugen per la ciutat: tothom corre al palau. Però tal és la ira del rei, que no hi ha baró tan fort ni tan altiu que gosi arriscar una sola paraula per vinclar-lo.

El dia s’atansa, la nit se’n va. Abans d’haver sortit el sol, Marc cavalca fora de la ciutat, al lloc on tenia costum de donar audiència i de judicar. Mana que cavin una fossa en terra, i que hi arrastellin sarments nuosos i tallants, i arços blancs i negres, arrencats amb llurs arrels.

A l’hora de prima, fa cridar un pregó pel país per convocar tot d’una els homes de Cornualla. S’apleguen amb gran brogit: ningú que no plori, fora el nan de Tintagel. Llavors el rei els parlà així:

—Senyors, he fet arrastellar aquesta foguera d’arços per Tristany i per la reina, perquè han forfet.

Però tots cridaren:

—El juí, rei!, el juí de primer, la confutació i la defensa! Matar-los sense juí és vergonya i crim. Rei, treva i gràcia per a ells!

Marc respongué en la seva ira:

—No, ni treva ni gràcia, ni juí! Per aquest Senyor que creà el món, si ningú gosa encara requerir-me de tal cosa, cremarà el primer sobre aquest braseral!

Ordena que encenguin el foc i que vagin a cercar al castell Tristany de primer.

Els arços s’abranden; tothom calla; el rei espera.

Els vailets han corregut fins a la cambra on els amants són estretament guardats. Arrosseguen Tristany per les seves mans lligades amb cordes. Per Déu!, fou una vilania de travar-lo així; plora sota l’afront; però, de què li serveixen les llàgrimes? L’emmenen vergonyosament; i la reina exclama, gairebé folla d’angoixa:

—Ser occida, amic, perquè vós sigueu salvat, seria una bella alegria!

Les guardes de Tristany davallen fora la vila, cap a la foguera. Però, darrera d’ells, un cavaller es precipita, els aconsegueix, salta del seu destrer que encara corre: és Dinàs, el bon senescal. A la remor de l’aventura, se’n venia del seu castell de Lidan, i la bromera, la suor i la sang regalimaven pels flancs del seu cavall:

—Fill, jo cuito cap a l’assemblea del rei. Déu m’atorgarà potser de manifestar-li un tal consell que us ajudarà tots dos; ja em permet almenys de servir-te amb una menuda cortesia. Amics —diu als vailets—, vull que el dugueu sense aquests lligams —i Dinàs tallà les cordes vergonyoses—; si provés de fugir, no teniu les vostres espases?

Besa Tristany als llavis, torna a pujar en sella, i el seu cavall se l’emporta.

Ara, escolteu com el Senyor Déu és ple de pietat. Ell, que no vol la mort del pecador, acollí de bon grat les llàgrimes i el clamoreig de la pobra gent que el suplicaven pels amants torturats.

Vora el camí per on Tristany passava, en el cimeral d’una roca, i girada de cara a tramuntana, una capella es dreçava sobre el mar.

El mur del capçal recolzava arran d’una cinglera, alta, pedregosa, d’escarpaments aguts; a l’absis, sobre el precipici, hi havia una vitralla, obra hàbil d’un sant. Tristany digué als que el duien:

—Senyors, vegeu aquesta capella; permeteu que jo hi entri. La meva mort és pròxima, pregaré Déu que tingui mercè de mi, que tant l’he ofès. Senyors, la capella no té més sortida que aquesta; cadascú de vosaltres té la seva espasa; sabeu bé que no puc passar si no és per aquesta porta, i, quan hauré pregat Déu, bé caldrà que em remeti entre les vostres mans!

L’un dels guardes digué:

—Podem bé permetre-l’hi.

El deixaren entrar. Corre per la capella, travessa el cor, arriba a la vitralla de l’absis, agafa la finestra, l’obre i es llança… Millor aquesta caiguda que la mort damunt la foguera, davant d’una tal assemblea!

Però sapigueu, senyors, que Déu li féu bella mercè: el vent s’agafa als seus vestits, el solleva, el deposa sobre una ampla pedra al peu del penyal. La gent de Cornualla nomena encara aquesta pedra el «Salt de Tristany».

I davant l’església els altres cop d’esperar. Però per res, perquè Déu és ara qui l’ha pres en la seva guarda. Fuig: la sorra mòbil s’esfondra sota els seus passos. Cau, es gira, veu al lluny la foguera: la flama brogeix, la fumera puja. Fuig.

L’espasa cenyida, la brida amollada, Gorvenal s’havia escapat de la ciutat: el rei l’hauria fet cremar en el lloc del seu senyor. Aconseguí Tristany a la landa, i Tristany exclamà:

—Mestre!, Déu m’ha atorgat la seva mercè. Ah!, mesquí, a fi de què? Si no tinc Isolda, res no em val. Per què millor no m’he trencat en la meva caiguda! M’he escapat, Isolda, i van a matar-te. La cremen per mi; per ella jo moriré també.

Gorvenal li diu:

—Bell senyor, preneu reconfort, no escolteu la ira. Vegeu aquest espessorall, enclòs per una ampla fossa; amagueu-vos-hi: la gent passa nombrosa per aquest camí; ens assabentaran, i, si cremen Isolda, fill, jo juro per Déu, fill de Maria, de no colgar-me mai sota sostre fins al dia que l’haurem venjada.

—Bell mestre, no tinc la meva espasa.

—Vet-la aquí, jo te l’he portada.

—Bé, mestre: ja no temo res, fora de Déu.

—Fill, tinc encara sota la meva gonella una cosa que et farà alegria: aquest ausberg sòlid i lleuger, que podrà servir-te.

—Dóna, bell mestre. Per aquest Déu en qui crec, vaig ara a alliberar la meva amiga.

—No, no et donis pressa —digué Gorvenal—. Déu sens dubte et reserva alguna venjança més segura. Pensa que està fora del teu poder d’acostar-te a la foguera; els burgesos la volten, i temen el rei: tal voldria la teva deslliurança, que et colpirà el primer. Fill, bé diuen: «Follia no és valentia». Espera…

Ara, quan Tristany s’havia precipitat daltabaix de l’espadat, un pobre home de la gent menuda l’havia vist que es tornava a aixecar i fugia. Havia corregut cap a Tintagel i s’havia esmunyit fins a la cambra d’Isolda.

—Reina, no ploreu més. El vostre amic s’ha escapat!

—Lloat ne sigui Déu! —digué ella—. Ara, que em lliguin o que em deslliguin, que m’estalviïn o que m’occeixin, ja no em dóna neguit. —Ara, els deslleials havien estret tan cruelment les cordes dels seus monyons, que la sang brollava. Però ella digué—: Si jo plorés per aquesta sofrença, quan en la seva bondat Déu acaba d’arrencar el meu amic a aquests deslleials, certes, jo no valdria gaire.

Quan la nova pervingué al rei que Tristany s’havia escapat per la vitralla, s’esgrogueí de fellonia, i manà als seus homes de dur-li Isolda.

Hom l’arrossega; fora la sala, en el llindar, ella apareix; estén les seves mans delicades, d’on raja la sang. Un clamoreig puja pel carrer:

—Oh Déu, pietat per ella! Reina franca, reina honrada, quin dol han escampat damunt d’aquesta terra els qui us han lliurada! Maledicció damunt d’ells!

La reina és arrossegada fins a la foguera d’arços, que blanda. Llavors Dinàs, senyor de Lidan, es deixa caure als peus del rei:

—Senyor, escolta’m: t’he servit llargament sense vilania, amb lleialtat, sense treure’n cap profit: perquè no hi ha pobre ni orfe ni vella que em donessin un diner de la teva senescalia que tota la meva vida he tingut. En recompensa, atorga’m que acolliràs la reina en la teva gràcia. Vols cremar-la sense judici: això és forfer, ja que ella no reconeix el crim del qual l’acuses. Pensa-hi, per altra banda. Si cremes el seu cos, no hi haurà més seguretat en la teva terra: Tristany s’ha escapat; coneix bé les planes, els boscos, els guals, els passatges, i és ardit. Certes, tu ets el seu oncle, i no t’atacarà pas a tu; però, tots els barons, vassalls teus, que podrà sorprendre, els matarà. —I els quatre deslleials empal·lideixen de sentir-lo: ja veuen Tristany emboscat, que els sotja—. Rei —digué el senescal—, si és veritat que t’he servit bé tota la meva vida, lliura’m Isolda; jo respondré d’ella com a guarda seu i garant seu.

Però el rei prengué Dinàs per la mà, i jurà pel nom dels sants que faria immediata justícia.

Llavors Dinàs s’aixecà:

—Rei, me’n torno a Lidan, i renuncio al vostre servei.

Isolda li somrigué tristament. Ell pujà en el seu destrer, i s’allunyà, marrit i moix, amb el front acotat.

Isolda s’està dreta davant la flama. La turba, entorn, crida, maleeix el rei, maleeix els traïdors. Les llàgrimes se li esmunyen cara avall. Va vestida amb un estret brial gris, on corre un fil d’or menut; un fil d’or està trenat amb els cabells, que li corren fins als peus. Qui pogués veure-la tan bella sense apiadar-se’n tindria un cor de deslleial. Déu!, que estrets porta lligats els braços!

Doncs, cent llebrosos, deformats, amb la carn rosegada i tota blanquinosa, que havien acudit recalcant-se en llurs crosses amb esclafit dels carraus, s’acopaven davant la foguera, i, sota llurs parpelles inflades, llurs ulls sagnants fruïen de l’espectacle.

Ivany, el més fastigós dels malalts, cridà al rei amb una veu aguda:

—Senyor, tu vols tirar la teva dona en aquest braseral; és bona justícia, però massa breu. Aquest gran foc l’haurà cremada aviat, aquest ventarràs aviat haurà dispersat la seva cendra. I, quan aquesta flama s’aclucarà adés, la seva pena ja serà finida. Vols que jo t’ensenyi un càstig pitjor, de manera que ella visqui, però amb gran des­honra, i sempre desitjant la mort? Rei, ho vols?

El rei respongué:

—Sí, la vida per ella, però amb gran deshonra i pitjor que la mort… Qui m’ensenyarà un tal suplici, jo l’estimaré més.

—Senyor, jo et diré doncs breument el meu pensament. Veges, aquí tinc cent companyons. Dóna’ns Isolda, i que ens sigui comú! El mal atia els nostres desigs. Dóna-la als teus llebrosos, cap dona no haurà fet mai més mala fi. Veges, duem els parracs encastats a les llagues, que ens traspuen. Ella, que vora teu s’agradava de les riques estofes folrades de vaire, dels joiells, de les sales guarnides de marbre, ella que es gaudia dels bons vins, de l’honor, de la joia, quan veurà la cort dels teus llebrosos, quan li caldrà entrar sota les nostres cofurnes i dormir amb nosaltres, llavors Isolda la Bella, la Blonda, reconeixerà el seu pecat i li recarà aquest bell foc d’espines!

El rei ho sent, s’aixeca, i resta una bella estona immòbil. A l’últim, corre cap a la reina i l’agafa per la mà. Ella crida:

—Per pietat, senyor, cremeu-me més aviat, cremeu-me.

El rei la lliura. Ivany la pren i els cent malalts s’empentegen entorn d’ella. De sentir-los cridar i clapir, a tothom se li fon el cor de llàstima; però Ivany està alegre; Isolda se’n va. Ivany se l’emmena. Fora de la ciutat davalla l’oiós seguici.

Han pres el camí on Tristany s’ha emboscat. Gorvenal llença un crit:

—Fill, què faràs? Mira la teva amiga!

Tristany empeny el seu cavall fora de l’espessura:

—Ivany, ja li has fet companyia prou estona; ara deixa-la, si vols viure!

Però Ivany es descorda el mantell.

—Coratge, companys! Als nostres bastons! A les nostres crosses! És l’hora de mostrar la seva valentia!

Llavors va ser bella cosa de veure els llebrosos com es deseixien de les capes, com s’emperpalen amb els peus malalts, i bufen, criden, branden les crosses: l’un amenaça i l’altre rondina. Però repugnava a Tristany de colpir-los; els contaires pretenen que Tristany atuí Ivany: és dir vilania; no, era massa valent per occir aquella patuleia. Però Gorvenal, havent arrencat un tany cepat d’alzina, el ventà sobre el crani d’Ivany: la sang negra brollà i corregué fins als seus peus diformes.

Tristany tornà a prendre la reina: des d’ara, ella ja no sent cap mal. Ell li tallà les cordes dels braços, i, jaquint el pla, s’endinsaren per la forest del Morois. Allí, dins els grans boscos, Tristany se sent en seguretat com darrera la muralla d’un fort castell.

Quan el sol es decantà, s’aturaren al peu d’un puig; la por havia cruixit la reina; reposà el cap sobre el cos de Tristany, i s’adormí.

Al matí, Gorvenal robà a un forester el seu arc i dues fletxes ben empenades i barbades, i les donà a Tristany, el bon arquer, que sorprengué un cabirol i el matà.

Gorvenal féu un munt de branques seques, pegà cop amb el foguer, féu brollar la guspira i encengué un gran foc per coure la caça; Tristany tallà brancatges, construí una barraca i la recobrí de fullam; Isolda la catifà amb herbes espesses.

Llavors, en el fons de la forest salvatge, començà per als fugitius l’aspra vida, estimada amb tot.