XIII

La veu del rossinyol

Tristan de fors e chante e gient

Cum russinol que prent congé

En fin d’esté od grand pité.

(Le Domnei des Amanz)

Quan Tristany, tornant a la cabana del forester Orri, hagué llençat el seu bordó i s’hagué despullat de la seva capa de pelegrí, conegué clarament en el seu cor que havia vingut el dia d’atènyer la fe jurada al rei Marc i d’allunyar-se del país de Cornualla.

Què esperava encara? La reina s’havia justificat, el rei l’estimava, l’honorava. Artur, si calia, la prendria en la seva salvaguarda, i, d’ara endavant, cap deslleialtat no prevaldria contra ella. Per què rodar més temps pels encontorns de Tintagel? Arriscava vanament la seva vida, i la vida del forester, i el repòs d’Isolda. Certes, calia partir, i és per darrera vegada, sota la seva túnica de pelegrí, a la Blanca Landa, que havia sentit el bell cos d’Isolda entre els seus braços.

Tres dies encara trigà, no podent-se desprendre del país on vivia la reina. Però, quan vingué el quart dia, prengué comiat del forester que l’havia albergat, i digué a Gorvenal:

—Bell mestre, vet aquí l’hora de la llarga partença: anirem cap a la terra de Gal·les.

Es posaren en via, tristament, de nit. Però llur camí vorejava el verger enclòs d’estacats on Tristany, en altre temps, esperava la seva amiga. La nit brillava límpida. En el revolt del camí, no lluny de l’estacat, veié dreçar-se dins la celístia el tronc robust del pinàs.

—Bell mestre, espera’m sota el bosc proper; aviat tornaré.

—On vas? Foll, vols cercar sense treva la mort?

Però ja, amb un bot segur, Tristany havia passat la tanca d’estaques. Féu cap sota el pinàs, vora la graonada de marbre clar. De què li serviria ara tirar a la font asclons ben tallats? Isolda no vindria més. Amb passos vincladissos i prudents, pel senderol que en altre temps seguia la reina, gosà atansar-se al castell.

Dins la seva cambra, entre els braços de Marc adormit, Isolda vetllava. De sobte, per la finestra entreoberta on joguinejaven els raigs de la lluna, entrà la veu d’un rossinyol.

Isolda escoltava la veu sonora que venia a encantar la nit, i la veu s’elevava planyívola i tal, que no hi ha cor cruel, cor homeier que no hagués enternit. La reina pensà: «D’on ve aquesta melodia?».

De sobte va comprendre:

«Ah; és Tristany! Així en la forest del Morois imitava per encisar-me els ocells cantadors. Parteix, i vet aquí el seu darrer adéu. Com es lamenta! Tal el rossinyol que pren comiat a la fi de l’estiu, amb gran tristesa. Amic, mai més no sentiré la teva veu!».

La melodia vibrà més ardent.

«Ah!, què exigeixes?, que vingui? No! Recorda’t d’Ogrí l’ermità, i dels juraments fets. Calla, la mort ens sotja… Què importa la mort? Tu em crides, tu em vols, jo vinc!».

Es desenllaçà dels braços del rei, i es tirà un mantell folrat de gris sobre el cos gairebé nu. Li calia travessar la sala veïna, on cada nit deu cavallers vetllaven per torn; mentre que cinc dormien, els altres cinc, en armes, drets davant les portes i les finestres, guaitaven enfora. Però per ventura s’havien adormit tots, cinc en llits, cinc sobre les lloses. Isolda passà per damunt llurs cossos escampats, sollevà la barra de la porta: l’anell sonà, però sense despertar cap dels guaites. Passà el llindar, i el cantor emmudí.

Sota els arbres, sense una paraula, ell l’estrenyé contra el seu pit: llurs braços es nuaren fermament al voltant de llurs cossos, i fins a l’alba, com cosits amb llaços, no es descompartiren de l’estreta. Malgrat el rei i les guaites, els enamorats menaren llur joia i llurs amors.

Aquesta nit enfollí els enamorats; i els dies que seguiren, com el rei havia deixat Tintagel per tenir les seves audiències a Sant Llobí, Tristany, tornat a casa d’Orri, gosà cada matí, al clar del sol, esmunyir-se pel verger fins a les cambres de les dones.

Un serf el sorprengué i se n’anà a trobar Andret, Denoalèn i Gondoine:

—Senyors, la bèstia que crèieu desallotjada ha tornat al cau.

—Qui?

—Tristany.

—Quan l’has vist?

—Aquest matí, i l’he ben reconegut. I semblantment demà, a punta d’alba, podreu veure’l venir, amb l’espasa cenyida, un arc en una mà, dues fletxes a l’altra.

—On el veurem?

—Per una finestra que jo sé. Però, si us l’ensenyo, quant me donareu?

—Un marc d’argent, i seràs un manent ric.

—Doncs escolteu —digué el serf—. Hom pot mirar dins la cambra de la reina per una finestra estreta que la domina, perquè bada molt amunt de la paret. Però una gran cortina estesa a través de la cambra tapa l’obertura. Que demà l’un de vosaltres tres entri bellament dins el verger; tallarà una llarga branca d’arç i l’afuarà del cap; que s’enfili llavors fins a l’alta finestra i clavi la branca, com un ast, dins l’estofa de la cortina; podrà així apartar-la lleugerament, i fareu cremar el meu cos, senyors, si darrera la penjadura no veieu llavors el que jo us he dit.

Andret, Gondoine i Denoalèn escatiren quin dels tres hauria el primer la joia d’aquest espectacle, i convingueren a l’últim d’atorgar-la d’antuvi a Gondoine. Es separaren: l’endemà, a trenc d’alba, es retrobarien. Demà, a trenc d’alba, bells senyors, guardeu-vos de Tristany!

L’endemà, dins la nit encara fosca, Tristany, deixant la cabana d’Orri el forester, s’arrossegà cap al castell per sota els espessoralls d’arços. En sortir d’un estepar, mirà per la clariana i veié Gondoine que venia del seu maner. Tristany es tornà a llençar dins els arços i s’arraulí en emboscada:

—Ah, Déu!, fes que aquest que avença allí baix no s’adoni de mi fins al moment favorable!

L’espasa al puny, l’esperava; però, per ventura, Gondoine prengué un altre camí i s’allunyà. Tristany sortí de l’estepar, decepcionat, tibà el seu arc, apuntà; ai las!, l’home era ja fora de tret.

En aquest instant, vet aquí que ve al lluny, davallant lentament la sendera, a l’ambla d’un petit palafrè negre, Denoalèn, seguit de dos grans llebrers. Tristany el sotjà, amagat darrera una pomera. El veié que atiava els seus gossos a aixecar un senglar dins un bosc talladís. Però, abans que els llebrers l’hagin desallotjat del seu jaç, llur amo haurà rebut una tal ferida, que cap metge no el sabrà guarir. Quan Denoalèn fou prop d’ell, Tristany es deseixí de la capa, pegà bot, es dreçà davant del seu enemic. El traïdor volgué fugir; debades; ni tingué lleure de cridar: «Em fereixes!». Caigué de cavall. Tristany l’escapçà, tallà les trenes que li penjaven entorn de la cara, i les posà dins la seva calça: volia ensenyar-les a Isolda per alegrar el cor de la seva amiga.

«Ai las!», pensava, «què és esdevingut Gondoine? S’ha escapat: per què no he pogut pagar-li la mateixa soldada?».

Torcà l’espasa, la ficà de bell nou dins la beina, arrossegà damunt del cadàver un tronc d’arbre, i, deixant el cos sangonent, se n’anà, amb el caperó al cap, vers la seva amiga.

En el castell de Tintagel, Gondoine se li havia adenantat: ja, enfilat damunt l’alta finestra, havia clavat la seva vareta d’arç a la cortina, havia apartat lleugerament els dos panys de la roba, i guaitava al través la cambra ben joncada. D’antuvi no veié ningú més que Perinís; després fou Brangiana, que tenia encara la pinta amb la qual acabava de pentinar la Reina dels cabells d’or.

Però Isolda entrà, després Tristany. Ell portava en l’una mà el seu arc d’albura i dues fletxes; en l’altra tenia dues llargues trenes d’home.

Deixà caure la seva capa, i el seu bell cos aparegué. Isolda la Blonda s’inclinà per saludar-lo, i en redreçar-se, aixecant la testa cap a ell, veié, projectada damunt la cortina, l’ombra del cap de Gondoine. Tristany li deia:

—Veus aquestes belles trenes? Són les de Denoalèn. T’he venjat d’ell. Mai més no comprarà ni vendrà escut ni llança!

—Està bé, senyor; però colleu aqueix arc, us ho prego; jo voldria veure si és avinent de tibar.

Tristany el collà, admirat, comprenent a mitges. Isolda prengué l’una de les dues fletxes, l’ajustà, mirà si la corda era bona, i digué amb veu baixa i ràpida:

—Veig una cosa que em desplau. Assesta bé, Tristany!

Ell es posà, aixecà el cap i veié, al capdamunt de la cortina, l’ombra del cap de Gondoine.

—Que Déu —féu ell— dirigeixi aquesta fletxa!

Diu, es gira cap a la paret, tira. La fletxa xiula dins l’aire, ni esmirle ni oreneta no volen tan de pressa, rebenta l’ull del traïdor, li travessa el cervell com la carn d’una poma, i s’atura, vibrant, contra el crani. Sense un crit, Gondoine es deixà anar i caigué sobre un pal.

Llavors Isolda digué a Tristany:

—Fuig ara, amic! Tu ho veus, els deslleials coneixen el teu refugi! Andret sobreviu, l’ensenyarà al rei; ja no hi ha seguretat per a tu dins la cabana del forester! Fuig, amic! Perinís el Fidel amagarà aquest cos dins el bosc, tan bé que el rei no en sabrà mai més cap notícia. Però tu, fuig d’aquest país, per la teva salut, per la meva!

Tristany digué:

—Com podria jo viure?

—Sí, amic Tristany, les nostres vides estan enllaçades i teixides l’una amb l’altra. I jo, com podria viure? El meu cos resta aquí, tu tens el meu cor.

—Isolda, amiga, jo parteixo, no sé cap a quin país. Però, si mai reveus l’anell de jaspi verd, faràs el que jo et demanaré per ell?

—Sí, tu ho saps: si torno a veure l’anell de jaspi verd, ni torre, ni fort castell, ni defesa reial no em privaran de fer la voluntat del meu amic, que sigui follia o cosa de seny!

—Amiga, que el Déu nat a Betlem te’n sàpiga grat.

—Amic, que Déu te guard.