VII

El nan Frocí

Vè dem selbiu getwerge,

Daz er den edelin man vorrit!

(Eilhart d’Oberq)

El rei Marc ha fet la seva pau amb Tristany. Li ha donat vènia de tornar al castell, i, com abans, Tristany dorm dins la cambra del rei, entre els privats i els fidels. A grat seu, hi pot entrar, ne pot sortir: el rei no en té cap neguit. Però, qui pot tenir secretes gaire temps les seves amors? Ai las!, amor no es pot amagar!

Marc havia perdonat els deslleials, i, com un dia el senescal Dinàs de Lidan havia trobat en una forest llunyana, errívol i miserable, el nan geperut, el tornà a dur al rei, el qual s’apiadà i li perdonà el seu malfet.

Però la seva bondat no féu sinó excitar l’odi dels barons; havent sorprès de bell nou Tristany i la reina, es lligaren amb aquest jurament: si el rei no foragitava el seu nebot del país, ells es retirarien dintre llurs forts castells per guerrejar-lo. Cridaren el rei a parlament:

—Senyor, estima’ns, odia’ns, a elecció teva: però volem que foragitis Tristany. Ama la reina, i ho veu qui vol: però nosaltres no ho comportarem més. —El rei els sent, sospira, abaixa el front en terra, calla—. No, rei, no ho comportarem més, perquè sabem ara que aquesta nova, que abans era estranya, ja no t’ha de sorprendre, i que consents en llur crim. Què faràs? Delibera i pren consell. Per nosaltres, si no allunyes el teu nebot sense retorn, ens retirarem a les nostres baronies i arrossegarem així mateix els nostres veïns fora de la teva cort, perquè no podem sofrir que hi romanguin. Tal és l’elecció que t’oferim: tria doncs!

—Senyors, una vegada he cregut en les lletges paraules que dèieu de Tristany, i me n’he penedit. Però sou els meus fidels, i no vull perdre el servei dels meus homes. Aconselleu-me doncs, us en requereixo, vosaltres que em deveu consell. Bé sabeu que defujo tot orgull i tota desmesura.

—Doncs, senyor, feu venir el nan Frocí. Us malfieu d’ell, per l’aventura del verger. Amb tot, no havia llegit en els estels que la reina aquella nit vindria sota el pi? Sap moltes coses; preneu el seu consell.

Acudí el geperut maleït, i Denoalèn se li llançà al coll. Escolteu quina traïció ensenyà al rei.

—Senyor, mana al teu nebot que demà a punta d’alba, al galop, cavalqui cap a Carduel per portar al rei Artur un breu en pergamí, ben segellat de cera. Rei, Tristany dorm vora el teu llit. Surt de la teva cambra a l’hora del primer son, i jo et juro per Déu i per la llei de Roma: si ell ama Isolda de folla amor, voldrà venir a parlar-li abans de la seva partença; però, si hi ve sense que jo ho sàpiga i sense que tu ho vegis, aleshores occeix-me. Quant a la resta, deixa’m menar a mi l’aventura a la meva guisa, i guarda’t solament de parlar a Tristany d’aquest missatge abans de l’hora de dormir.

—Sí —respongué Marc—, que així sigui fet.

Llavors el nan féu una lletja bausia. Entrà a casa d’un flequer i li comprà quatre diners de flor de farina, que amagà sota el faldar de la seva túnica. Ah!, a qui s’hauria acudit mai una tal traïdoria? En ser de nit, quan el rei va haver sopat i els seus homes es van haver adormit per la vasta sala veïna de la seva cambra, Tristany vingué, com tenia costum, al colgament del rei Marc.

—Bell nebot, feu la meva voluntat: cavalcareu cap al rei Artur, fins a Carduel, i li fareu desplegar aquest breu. Saludeu-lo de la meva part, i no sojorneu vora d’ell sinó un dia.

—Rei, el portaré demà.

—Sí, demà, abans que surti el sol.

Heus aquí Tristany en una gran commoció. Del seu llit al llit de Marc hi havia ben bé la llargària d’una llança. Un desig furiós el prengué de parlar a la reina, i es prometé en el seu cor que, cap a l’alba, si Marc dormia, s’acostaria a ella. Ah, Déu!, quin foll pensament!

El nan jeia, com tenia costum, dins la cambra del rei. Quan cregué que tothom dormia, s’aixecà i escampà entre el llit de Tristany i el de la reina la flor de farina: si l’un dels dos enamorats anava a ajuntar-se amb l’altre, la farina guardaria la forma dels seus passos. Però, mentre l’esbarriava, Tristany, que estava despert, el veié.

«Què vol dir això? Aquest nan no té costum de servir-me pel meu bé; però serà enganyat: ben foll qui li deixés prendre l’empremta dels seus passos!».

A mitja nit, el rei es llevà i sortí, seguit del nan geperut. La cambra estava fosca: ni ciri encès ni llàntia. Tristany s’aixecà dret sobre el seu llit. Déu!, per què va tenir aquest pensament? Ajunta els peus, estima la distància, fa un bot i cau damunt del llit del rei. Ai las!, la vigília, dins el bosc, l’ullal d’un gran senglar l’havia nafrat a la cama, i, per malastrugança seva, la ferida no estava embenada. En l’esforç d’aquest salt, s’obre, sagna; però Tristany no veu la sang que fuig i envermelleix els llençols. I fora, a la lluna, el nan, amb el seu art de sortilegi, conegué que els enamorats estaven reunits. En tremolà d’alegria i digué al rei:

—Vés, i ara, si no els atrapes junts, fes-me penjar!

Vénen, doncs, cap a la cambra del rei, el nan i els quatre deslleials. Però Tristany els ha sentit: s’aixeca de bell nou, es llança, ateny el seu llit… Ai las!, durant el salt, la sang ha rajat en malhora de la nafra damunt la farina.

Heus aquí el rei, els barons i el nan, que porta un llum. Tristany i Isolda feien veure que dormien; havien restat sols dins la cambra, amb Perinís, que jeia als peus de Tristany, sense moure’s. Però el rei veu sobre el llit els llençols tots vermells i, en terra, la flor de farina remulla de sang fresca.

Llavors els quatre barons, que odiaven Tristany per la seva valentia, el mantenen damunt el seu llit, i amenacen la reina; li fan befa, l’escarneixen i li prometen bona justícia. Destapen la ferida que sagna:

—Tristany —diu el rei—, cap desmentiment no valdrà des d’ara i morireu demà.

—Atorgueu-me mercè, senyor! En nom de Déu que sofrí la Passió, senyor, pietat per nosaltres!

—Senyor, venja’t! —responen els deslleials.

—Bell oncle, poc us imploro per mi: què se me’n dóna, de morir? Certes, si no fos la por d’irar-vos, jo vendria car aquest afront als covards, que, sense la vostra salvaguarda, no haurien gosat tocar el meu cos amb llurs mans; però, per respecte i per l’amor de vós, em lliuro a la vostra mercè; feu de mi a grat vostre. Heus-em aquí, senyor, però pietat per la reina. —I Tristany s’inclina i s’humilia als seus peus—. Pietat per la reina, perquè, si hi ha un home, en la teva casa, prou ardit per sostenir aquesta mentida que jo l’he amada amb amor culpable, em trobarà dret davant d’ell en camp clos. Senyor, gràcia per ella, en nom del Senyor Déu.

Però els tres barons l’han agarrotat amb cordes, a ell i a la reina. Ah!, si hagués sabut que no seria admès a provar la seva innocència en combat singular, l’haurien esquarterat viu abans que sofrir que el lliguessin vilment.

Però es fiava en Déu, i sabia que en camp clos ningú no gosaria brandar una arma contra ell.

I, certes, es fiava justament en Déu. Quan jurava que no havia amat mai la reina amb amor culpable, els deslleials reien de la insolent impostura. Però a vosaltres jo apel·lo, senyors, vosaltres que sabeu la veritat del filtre begut en mar, i que compreneu: deia per ventura mentida? No és el fet que prova el crim, sinó el judici. Els homes veuen el fet, però Déu veu els cors i ell sol és ver jutge. Ell ha instituït doncs que tot home acusat podria sostenir el seu dret per batalla, i ell mateix combat amb l’innocent. Per això Tristany reclamava justícia i batalla i es guardava de fer en res mancament al rei Marc. Però, si hagués pogut preveure el que s’esdevingué, hauria oc­cit els deslleials. Ah, Déu!, per què no els occí?