X

L’ermità Ogrí

Aspre vie meinent et dure:

Tant s’entraiment de bone amor

L’uns per l’autre ne sent dolor.

(Béroul)

D’allí a tres dies, havent Tristany seguit bella estona les petjades d’un cervo ferit, la nit caigué, i sota el bosc obscur es posà a pensar: «No, no és pas per por que el rei ens ha estalviat. Havia pres la meva espasa, jo dormia, jo estava a mercè d’ell, podia colpir-me, a fi de què, el reforç? I, si volia agafar-me viu, per què, havent-me desarmat, m’hauria deixat la seva pròpia espasa? Ah!, t’he reconegut, pare: no per por, sinó per tendresa i per pietat has volgut perdonar-nos. Perdonar-nos? Qui doncs podria, sense envilir-se, remetre un tal forfet? No, no ha perdonat, ans ha comprès. Ha conegut que en la foguera, en el salt de la capella, en l’emboscada contra els llebrosos, Déu ens havia pres en la seva salvaguarda. S’ha recordat llavors de l’infant que, en altre temps, arpejava als seus peus, i de la meva terra de Leonís, abandonada per ell, i de l’ascona del Morholt, i de la sang vessada pel seu honor. S’ha recordat que jo havia reclamat debades jutjament, dret i batalla, i la noblesa del seu cor l’ha inclinat a comprendre les coses que entorn d’ell els seus homes no comprenen: no que sàpiga ni mai pugui saber la veritat del nostre amor; però dubta, espera, sent que jo no he dit mentida, desitja que per jutjament jo provi el meu dret. Ah!, bell oncle, vèncer en batalla per l’ajut de Déu, guanyar la vostra pau, i per vós vestir encara l’ausberg i l’elm!… Què he pensat? Tornaria a prendre Isolda: jo la hi abandonaria? Per què millor no m’ha degollat durant el meu son? Adés, perseguit per ell, jo podia odiar-lo i oblidar-lo: havia abandonat Isolda als malalts; ella ja no era d’ell, ella era meva. Vet aquí que amb la seva compassió ha deixondit la meva tendresa i ha reconquistat la reina. La reina? Ella era reina vora seu, i en aquest bosc viu com una serva. Què he fet de la seva joventut? En comptes de les seves cambres emparamentades de draps de seda, jo li dono aquesta forest salvatge; una cabana, en comptes de les seves belles cortines; i és per amor de mi que ella segueix aquest mal camí. Al Senyor Déu, rei del món, jo crido mercè i el suplico que em doni força per tornar Isolda al rei Marc. No és la seva muller, esposada segons la llei de Roma, davant de tots els rics homes de la seva terra?».

Tristany es recolza en el seu arc, i bella estona es lamenta dins la nit.

Dins l’espessorall clos d’esbarzers que els servia d’estatge, Isolda la Blonda esperava el retorn de Tristany. A la claror d’un raig de lluna, veié lluir en el seu dit l’anell d’or que Marc li havia fet lliscar. Ella pensà: «Aquell que per bella cortesia m’ha donat aquest anell d’or no és l’home irritat que em lliurava als llebrosos; no, és el senyor compassiu que, d’ençà del dia que he arribat a la seva terra, m’ha acollit i m’ha protegit. Com estimava Tristany! Però he vingut jo, i, què he fet? Tristany per ventura no hauria de viure al palau del rei, amb cent donzells al seu entorn, que serien de la seva mainada i el servirien per ésser armats cavallers? Cavalcant per les corts i les baronies, no hauria de cercar soldades i aventures? Però, per amor de mi, oblida tota cavalleria, exiliat de la cort, empaitat dins aquest bosc, menant aquesta vida salvatge!…».

Ella sentí llavors, damunt les fulles i les branques mortes, el pas de Tristany que s’acostava. Sortí al seu encontre, com tenia costum, per prendre-li les armes. Li llevà de les mans l’arc Que-no-fall i les seves fletxes, i li desnuà les corretges de l’espasa.

—Amiga —digué Tristany—, és l’espasa del rei Marc. Ens havia de degollar, i ens ha estalviat.

Isolda prengué l’espasa, en besà el pom d’or; i Tristany la veié que plorava.

—Amiga —digué—, si jo pogués acordar-me amb el rei Marc! Si m’admetia a sostenir per batalla que mai, ni de fet ni de paraula, jo no us he amat amb amor culpable, tot cavaller del seu reialme des de Lidan fins a Durham que gosés contradir-me em trobaria armat en camp clos. Després, si el rei volia comportar de guardar-me en la seva mainada, jo el serviria amb gran honor, com a senyor meu i pare meu; i, si preferís d’allunyar-me i retenir-vos a vós, jo passaria a Frísia o a Bretanya, amb Gorvenal per únic companyó. Però pertot on aniria, reina, i sempre, jo restaria vostre. Isolda, jo no pensaria en aquesta separació, si no fos la dura misèria que sofriu per mi fa tant de temps, bella, en aquesta terra deserta.

—Tristany, recordeu-vos de l’ermità Ogrí en el seu boscatge. Tornem a ell, i tant de bo poguéssim cridar mercè al poderós rei celestial, Tristany, amic!

Despertaren Gorvenal; Isolda pujà en el cavall, que Tristany conduïa pel fre, i tota la nit, travessant per darrera vegada els boscos amats, caminaren sense una paraula.

Al matí prengueren repòs, després tornaren a caminar, fins que feren cap a l’ermitatge. Al llindar de la capella, Ogrí llegia en un llibre. Els obirà, i de lluny els cridà tendrament:

—Amics, com amor us encalça de misèria en misèria! Quant durarà la vostra follia? Coratge!, penediu-vos d’un cop!

Tristany li digué:

—Escolteu, misser Ogrí. Ajudeu-nos per oferir un acord al rei. Jo li tornaria la reina. Després, me n’aniria lluny, a Bretanya o a Frísia; un dia, si el rei volia sofrir-me vora seu, jo tornaria i el serviria com dec.

Inclinada als peus de l’ermità, Isolda digué al seu torn, dolent:

—Jo no viuré més així. Jo no dic pas que em penedeixi d’haver amat i d’amar Tristany, encara i sempre; però els nostres cossos, al­menys, estaran endavant separats.

L’ermità plorà i adorà Déu:

—Déu, bell rei totpoderós!, us regracio d’haver-me deixat viure prou temps per venir en ajut a aquests!

Els aconsellà sàviament, després agafà tinta i pergamí i escriví un breu en el qual Tristany oferia un acord al rei. Quan hi va haver escrit totes les paraules que Tristany li digué, aquest les segellà amb el seu anell.

—Qui portarà aquest breu? —preguntà l’ermità.

—El portaré jo mateix.

—No, senyor Tristany, no intentareu pas aquesta cavalcada atzarosa; jo aniré per vós; jo conec bé els habitants del castell.

—Deixeu, bell misser Ogrí. La reina restarà en el vostre ermitatge; a la caiguda de la nit, jo aniré amb el meu escuder, que em guardarà el cavall.

Quan la foscor davallà sobre la forest, Tristany es posà en camí amb Gorvenal. A les portes de Tintagel, el deixà. Al cim dels murs, les guaites sonaren llurs trompes. S’esmunyí dins el fossat i travessà la vila amb perill del seu cos. Saltà com altres vegades els estacats aguts del verger, reveié la graonada de marbre, la font i el gran pi, i s’atansà a la finestra darrera la qual dormia el rei. El cridà baixet. Marc es despertà:

—Qui ets, tu que em crides dins la nit a semblants hores?

—Senyor, sóc Tristany; us porto un breu; el deixo aquí, damunt el reixat d’aquesta finestra. Feu aficar la vostra resposta a la branca de la Creu Roja.

—Per l’amor de Déu, bell nebot, espera’m!

Es llençà cap al llindar, i tres vegades cridà dins la nit:

—Tristany! Tristany! Tristany!, fill meu!

Però Tristany havia fugit. Arribà on era el seu escuder, i, amb un bot lleuger, es posà en sella:

—Foll! —digué Gorvenal—, cuita, fugim per aquest camí.

Feren cap, a la fi, a l’ermitatge, on trobaren, esperant-los, l’ermità que pregava, Isolda que plorava.