III

La cerca de la Bella dels cabells d’or

En po d’ore vos oi paiée

O la parole do chevol,

Dont je ai puis eü grant dol.

(Lai de la Follia de Tristany)

Hi havia a la cort del rei Marc quatre barons, els més deslleials dels homes, que odiaven Tristany de mal odi per la seva valentia i per la tendra amor que el rei Marc li portava.

I jo sé ben redir-vos-en els noms: Andret, Ganeló, Gondoine i Denoalèn; ara, el duc Andret era, com Tristany, un nebot del rei Marc. Coneixent que el rei meditava d’envellir sense fills per deixar la seva terra a Tristany, s’irrità llur enveja, i amb mentides animaven contra Tristany els alts homes de Cornualla.

—Quantes meravelles en la seva vida! —deien els deslleials—; però vosaltres sou homes d’un gran seny, senyors, i que sabeu sens dubte donar-ne raó. Que hagi triomfat del Morholt, vet aquí ja un bell prodigi; però, per quins encantaments ha pogut, gairebé mort, vogar sol per la mar? Qui de nosaltres, senyors, dirigiria una nau sense rems ni vela? Els màgics poden fer-ho, diu hom. Després, en quin país de sortilegi ha pogut trobar remei a les seves llagues? A bell segur, és un fetiller. Sí, la seva barca era fada, i semblantment la seva espasa, i la seva arpa és encantada, que cada dia aboca metzines dins el cor del rei Marc! Com ha sabut domar aquest cor per poder i encís de bruixeria! Serà rei, senyors, i vosaltres tindreu les vostres terres a feu d’un màgic!

Persuadiren la major part dels barons: perquè molts homes no saben que, allò que és en poder dels màgics, el cor pot així mateix acomplir-ho per la força de l’amor i de l’ardidesa. Per això és que els barons instaren el rei Marc de prendre per muller una filla de rei, que li donaria hereus; si refusava, ells es retirarien dins de llurs castells forts per fer-li guerra. El rei resistia i jurava en el seu cor que, mentre visqués el seu car nebot, cap filla de rei no entraria en el seu llit. Però, al seu torn, Tristany, que no suportava sense gran vergonya la sospita d’amar el seu oncle per a profit seu, l’amenaçà: que el rei es rendís a la voluntat de la seva baronia; si no, abandonaria la cort i se n’aniria a servir el ric rei de Gavoia. Llavors Marc fixà un termini als seus barons: d’allí a quaranta dies, diria el seu pensament.

El dia marcat, sol dins la seva cambra, esperava llur vinguda i pensava tristament: «On doncs trobar filla de rei tan llunyana i inaccessible que jo pugui fer veure, però fer veure tan sols, que la vull per muller?».

En aquest instant, per la finestra oberta sobre el mar, dues orenetes que feien llur niu entraren barallant-se; després, esverades de cop i volta, desaparegueren. Però de llurs becs s’havia escapat un llarg cabell de dona, més fi que un fil de seda, que lluïa com un raig de sol.

Marc, havent-lo agafat, féu entrar els barons i Tristany, i els digué:

—Per tal de complaure-us, senyors, jo prendré dona, si tota vegada voleu anar a cercar la que he triat.

—Certes, volem anar-hi, bell senyor: qui és doncs la que haveu triat?

—He triat aquella de qui fou aquest cabell d’or, i sapigueu que no en vull d’altra.

—I de quina banda, bell senyor, us ve aquest cabell d’or? Qui us l’ha portat? I de quin país?

—Em ve, senyors, de la Bella dels cabells d’or; dues orenetes me l’han portat; elles saben de quin país.

Els barons comprengueren que eren befats i enganyats. Guaitaven Tristany amb despit; perquè el sospitaven d’haver aconsellat aquesta astúcia. Però Tristany, havent considerat el cabell d’or, es recordà d’Isolda la Blonda. Somrigué, i parlà així:

—Rei Marc, feu molt mal fet: i no veieu que les sospites d’a­quests senyors m’ahonten? Però en va heu preparat aquesta burleria: jo aniré a cercar la Bella dels cabells d’or. Sapigueu que la cerca és perillosa i que em serà més malavinent de tornar del seu país que de l’illa on he atuït el Morholt: però novament jo vull posar per vós, bell oncle, el meu cos i la meva vida a l’aventura. A fi que els vostres barons coneguin si jo us amo d’amor lleial, jo empenyoro la meva fe per aquest jurament: o moriré en l’empresa, o tornaré duent en aquest castell de Tintagel la Reina de la cabellera blonda.

Amarinà una bella nau, que proveí de froment, de vi, de mel i de tot de bones vitualles. Hi féu pujar, a més a més de Gorvenal, cent joves cavallers d’alt paratge, triats entre els més ardits, i els engiponà amb cotes de burell i capes de xamellot grossolà, de manera que semblaven mercaders; però, sota el pont de la nau, tenien desades les riques vestidures de drap d’or, de sendat i d’escarlata, que convenen als missatgers d’un rei poderós.

Quan la nau s’hagué fet mar enfora, el pilot preguntà:

—Bell senyor, cap a quina terra fem vela?

—Amic, arrumba cap a la Irlanda, de dret al port de Weisefort.

El pilot s’estremí. Tristany no sabia que, d’ençà de la mort del Morholt, el rei d’Irlanda perseguia les naus cornualleses? Els mariners agafats, els penjaven en forques. El pilot obeí, amb tot, i atenyé la terra perillosa.

D’antuvi Tristany sabé fer creure als homes de Weisefort que els seus companyons eren uns mercaders d’Anglaterra vinguts per traficar en pau. Però, com aquests mercaders d’estranya mena consumien el dia en els nobles jocs de les taules i dels escacs, i semblaven més entesos a manejar els daus que a mesurar el forment, Tristany tenia por d’ésser descobert, i no sabia com emprendre la seva recerca.

Doncs, un matí, a punta de dia, oí una veu tan espaventable, que hom l’hauria presa pel crit d’un dimoni. Mai no havia sentit una bèstia esgüellar d’una guisa com aquella, tan horrible i meravellosa. Cridà una dona que passava pel port:

—Digueu-me —fa ell—, bona dama, d’on ve aquesta veu que he sentit? No m’ho amagueu.

—Certes, misser, us ho diré sense mentida. Ve d’una bèstia fera i la més odiosa que hi hagi al món. Cada dia, davalla de la seva espluga i s’atura a l’una de les portes de la vila. Ningú no en pot sortir, ningú no hi pot entrar, que hom no hagi lliurat al dragó una jovencella; i, tot d’una que la té entre les urpes, la devora en menys de temps que no cal per dir un parenostre.

—Bona dama —digué Tristany—, no feu burla de mi, ans digueu-me si seria possible a un home nat de mare d’occir-lo en batalla.

—Certes, bell dolç senyor, jo no sé; el que és segur és que vint cavallers provats ja han temptat l’aventura; perquè el rei d’Irlanda ha proclamat per veu d’herald que donaria la seva filla Isolda la Blonda a qui atuís el monstre; però el monstre els ha devorat a tots.

Tristany deixa la dona i se’n torna cap a la seva nau. S’arma en secret, i hauria estat bell de veure sortir de la nau d’aquells mercaders un destrer de guerra tan ric i un cavaller tan ben plantat. Però el port era desert, perquè l’alba acabava tot just d’apuntar, i ningú no veié el pros cavalcar fins a la porta que la dona li havia mostrat. De sobte, pel camí, cinc homes davallaren, que esperonaven llurs cavalls, el fre abandonat, i fugien cap a la vila. Tristany aferrà al pas l’un d’ells pels seus rojos cabells trenats, tan fort que el tombà de sobines damunt la gropa del seu cavall, i el mantingué aturat:

—Déu vos salvi, bell senyor! —digué Tristany—, per quin camí ve el drac?

I, quan el fugitiu li hagué mostrat el camí, Tristany el deixà anar.

El monstre s’apropava. Tenia el cap d’una vibra, els ulls roigs com a carbons ablamats, dues banyes al front, les orelles llargues i peludes, urpes de lleó, una cua de serpent, el cos escatós d’un grifó.

Tristany llançà contra ell el seu destrer amb una força tal, que, bo i eriçat de paüra, botà contra el monstre. La llança de Tristany topà les escates i volà feta estelles.

Tot d’una el pros s’arrenca de l’espasa, l’aixeca i la descarrega sobre el cap del dragó, però sense ni encetar el cuiro. El monstre ha sentit tota vegada el cop; llança les seves urpes contra l’escut, les hi enfonsa i en fa volar els lligams. Amb el pit descobert, Tristany el recerca encara amb l’espasa, i li venta sobre els flancs un cop tan violent que l’aire en retruny. Debades: no pot ferir-lo. Llavors el drac vomita pels badius un doble broll de flames verinoses: l’ausberg de Tristany s’ennegreix com un carbó apagat, el seu cavall s’abat i mor. Però, tornant-se a aixecar tot d’una, Tristany enfonsa la seva bona espasa dins la gola del monstre: hi penetra tota, i li fen el cor en dos trossos. El dragó engega una darrera vegada el seu crit horrible, i mor.

Tristany li tallà la llengua i la posà dins la seva calça. Després, tot estordit per la fumera acre, caminà, per beure-hi, cap a una aigua embassada que veia lluir a alguna distància. Però el verí destil·lat per la llengua del dragó s’escalfeí contra el seu cos, i, dins les altes herbes que vorejaven tot entorn l’aiguamoll, l’heroi caigué inanimat.

Doncs, sapigueu que el fugitiu del roig cabell trenat era Aguynguerran el Roig, el senescal del rei d’Irlanda, i que cobejava Isolda la Blonda. Era covard, però tal és la força de l’amor, que cada matí s’emboscava, armat, per escometre el monstre; amb tot, així que de més lluny ne sentia el crit, el valent fugia. Aquell dia, seguit dels seus quatre companys, gosà refer el camí. Trobà el dragó tombat, el cavall mort, l’escut romput, i pensà que el vencedor s’acabava de morir en algun lloc. Llavors trobà el cap del monstre, el portà al rei i reclamà la bella soldada promesa.

El rei no cregué gaire en la seva valentia; però, volent fer-li dret, ordenà als seus vassalls de venir a la seva cort, al cap de tres dies: davant la baronia aplegada, el senescal Aguynguerran forniria la pro­va de la seva victòria.

Quan Isolda la Blonda sabé que seria lliurada a aquell covard, d’antuvi esclafí una llarga riallada, després es lamentà. Però, l’endemà, sospitant la impostura, prengué amb ella el seu vailet, el blond, el fidel Perinís, i Brangiana, la seva jove serventa i companya seva, i tots tres cavalcaren en secret cap al cau del monstre, fins que Isolda remarcà sobre el camí unes empremtes de forma singular: sens dubte, el cavall que havia passat per allà no havia estat ferrat en aquell país. Després ella trobà el monstre escapçat i el cavall mort: no estava pas arnesat segons el costum d’Irlanda. Ben segur, un estranger havia occit el dragó; però, vivia encara?

Isolda, Perinís i Brangiana el cercaren bella estona: a l’últim, entre les herbes de l’aiguamoll, Brangiana veié lluir l’elm del pros. Encara respirava, Perinís el prengué sobre el seu cavall i el portà secretament dins les cambres de les dones. Allí Isolda contà l’aventura a la seva mare, i li confià l’estranger. En llevar la reina la seva armadura, la llengua enverinada del drac caigué de la calça. Llavors la reina d’Irlanda deixondí el ferit per la virtut d’una herba, i li digué:

—Estranger, jo sé que tu ets verament l’occidor del monstre. Però el nostre senescal, un covard, li ha tallat el cap i reclama la meva filla Isolda la Blonda per recompensa. Sabràs, d’aquí a dos dies, provar-li el seu tort per batalla?

—Reina —digué Tristany—, el termini és pròxim. Però, sens dubte, vós podeu guarir-me en dos dies. Jo he conquerit Isolda del dragó; tal vegada la conqueriré del senescal.

Llavors la reina l’albergà ricament, picà per a ell remeis eficaços. Al dia següent, Isolda la Blonda li preparà un bany i dolçament untà el seu cos amb un bàlsam que la seva mare havia compost. Ella deturà les mirades sobre el rostre del ferit, veié que era bell, i començà de pensar:

—Certes, si la seva coratgia val la seva bellesa, el meu campió donarà una rude batalla!

Però Tristany, refet per l’escalfor de l’aigua i la força de les aromes, la mirava, i, de pensar que havia conquerit la Reina dels cabells d’or, es posà a somriure. Isolda se n’adonà, i es digué: «Per què aquest estranger ha somrigut? He fet res que no es pertanyi? He negligit algun dels serveis que una jovencella ha de prestar al seu hoste? Sí, potser ha rigut perquè he oblidat de febrir les seves armes entelades pel verí».

Vingué doncs allà on era desada l’armadura de Tristany:

«Aquest elm és de bon acer», pensà, «i no li fallirà pas al bo de la brega. I aquest ausberg és fort, lleuger, ben digne de ser portat per un valent».

Agafà l’espasa pel pom:

«Certes, vet aquí una bella espasa, i escaient a un ardit baró».

Treu de dins la rica baina, per eixugar-la, la fulla sagnant. Però veu que és amplament escantonada. Repara la forma de l’osca: no seria pas la fulla que s’és rompuda dins el cap del Morholt? Vacil·la, guaita encara, es vol assegurar del seu dubte. Corre cap a la cambra on guardava el bocí d’acer retirat no feia gaire del crani del Morholt. Ajunta el bocí a l’osca: amb prou feines s’hi afinava senyal de trencament.

Llavors es precipità cap a Tristany, i, fent giravoltar sobre el cap del ferit la gran espasa, cridà:

—Tu ets Tristany de Leonís, l’occidor del Morholt, oncle meu. Mor, doncs, al teu torn!

Tristany féu esforç per aturar-li el braç; debades; el seu cos estava tolit, però el seu esperit romania llest. Enraonà, doncs, amb traça:

—Sigui, moriré; però, per estalviar-te els llargs penediments, escolta. Filla del rei, sàpigues que tens no solament el poder, sinó el dret d’atuir-me. Sí, tens dret sobre la meva vida, ja que dues vegades me l’has conservada i tornada. Una primera vegada, no fa gaire: jo era el joglar ferit que tu has salvat quan foragitares del seu cos el verí amb què l’ascona del Morholt l’havia emmetzinat. No t’enrojolis, donzella, d’haver guarit aquestes ferides: no les havia jo rebut en lleial combat?; per ventura he occit el Morholt a traïció?; no m’havia desafiat?; no havia de defensar jo el meu cos? Per segona vegada, anant-me a cercar a l’aiguamoll, m’has salvat. Ah!, és per tu, donzella, que jo he combatut el dragó… Però deixem aquestes coses: jo volia provar-te solament que, havent-me alliberat dues vegades del perill de la mort, tens dret sobre la meva vida. Mata’m, doncs, si cuides guanyar-hi lloança i glòria. Sens dubte, quan jauràs entre els braços del valent senescal, et serà dolç de pensar en el teu hoste ferit, que havia arriscat la seva vida per conquerir-te i t’havia conquerit, i que tu hauràs occit indefens dins aquest bany.

Isolda exclamà:

—Sento meravelloses paraules. Per què l’occidor del Morholt ha volgut conquerir-me? Ah!, sens dubte, com el Morholt temps era temps havia provat d’arrabassar en la seva nau les donzelles de Cornualla, al teu torn, per belles represàlies, tu has fet aquesta vanança d’endur-te’n per serva la donzella que el Morholt estimava entre totes…

—No, filla del rei —digué Tristany—. Però un dia dues orenetes han volat fins a Tintagel per portar-hi un dels teus cabells d’or. Jo he cregut que venien a anunciar-me pau i amor. Per això és que he vingut a cercar-te a l’altra banda del mar. Per això és que he fet cara al monstre i al seu verí. Veges aquest cabell cosit entre els fils d’or del meu brial; el color dels fils d’or ha fugit: l’or del cabell no s’ha entelat.

Isolda llençà la gran espasa i prengué en mans el brial de Tristany. Hi veié el cabell d’or i callà bella estona; després besà el seu hoste als llavis, en signe de pau, i el revestí de magnífiques robes.

El dia de l’aplec dels barons, Tristany envià secretament a la seva nau Perinís, el vailet d’Isolda, per dir a la seva gent de fer cap a la cort, abillats com pertanyia als missatgers d’un ric rei: perquè esperava arribar aquell mateix dia al terme de l’aventura. Gorvenal i els cent cavallers es desolaven feia quatre dies d’haver perdut Tristany; i es gaudiren de la nova.

Un a un, dins la sala on ja s’acopaven sens nombre els barons d’Irlanda, entraren, s’assegueren de fila en un mateix rengle, i les pedreries regalimaven al llarg de llurs riques vestidures d’escarlata, de sendat i de porpra. Els irlandesos deien entre ells:

—Qui són aquests senyors magnífics? Qui els coneix? Vegeu aquests mantells sumptuosos, guarnits de gibelí i d’orfrés! Vegeu en el pom de les espases, en el fermall de les pellisses, com tornassolen els robins, els beril·les, les maragdes, i tantes pedres que ni sabem nomenar! Qui ha vist mai una esplendidesa semblant? D’on vénen aquests senyors? De qui són?

Però els cent cavallers callaven i no es movien de llurs seients per ningú que entrés.

Quan el rei d’Irlanda es va haver assegut sota el dosser, el senescal Aguynguerran el Roig oferí de provar per testimonis i de sostenir per batalla que havia occit el monstre i que Isolda li havia d’ésser remesa. Llavors Isolda s’inclinà davant el seu pare i digué:

—Rei, hi ha allí un home que pretén de convèncer el vostre senescal de mentida i bausia. A aquest home, prompte a provar que ha alliberat la vostra terra del flagell i que la vostra filla no ha d’ésser abandonada a un covard, prometeu de perdonar-li els seus torts antics, per més grans que siguin, i de concedir-li la vostra pau i la vostra mercè?

El rei hi pensà, i no cuitava a respondre. Però els seus barons cridaren a una:

—Atorgueu-ho, senyor, atorgueu-ho!

El rei digué:

—Ho atorgo.

Però Isolda s’agenollà als seus peus:

—Pare, doneu-me primer el bes de mercè i de pau, en signe que el donareu igualment a aquest home.

En ella haver rebut el bes, anà a cercar Tristany i el dugué de la mà dins l’aplec. A la seva vista, els cent cavallers s’aixecaren a la vegada, el saludaren amb els braços en creu sobre el pit, es posaren als costats d’ell, i els irlandesos veieren que era llur senyor. Però molts el reconegueren llavors, i un gran crit retrunyí:

—És Tristany de Leonís, és el matador del Morholt!

Les espases nues brillaren, i veus furioses repetien:

—Que mori!

Però Isolda exclamà:

—Rei, besa aquest home a la boca tal com ho has promès.

El rei el besà a la boca, i la cridòria s’apaivagà.

Llavors Tristany ensenyà la llengua del dragó, i oferí batalla al senescal, que no gosà acceptar-la i reconegué el seu forfet.

Tristany parlà així:

—Senyor, jo he occit el Morholt, però he passat la mar per oferir-vos bella esmena. A fi de rescatar el malfet, he posat el meu cos en perill de mort i us he alliberat del monstre, i vet aquí que he conquerit Isolda la Blonda, la bella. Havent-la conquerida, me l’enduré doncs amb la meva nau. Però, a fi que per les terres d’Irlanda i de Cornualla no s’escampi ja més l’odi, sinó l’amor, sapigueu que el rei Marc, mon car senyor, l’esposarà. Heus aquí aquests cent cavallers d’alt paratge promptes a jurar damunt les relíquies dels sants que el rei Marc us envia pau i amor, que el seu desig és d’honorar Isolda com a cara muller seva esposada, i que tots els homes de Cornualla la serviran com a llur dama i llur reina.

Hom portà els cossos sants amb gran alegria, i els cent cavallers juraren que havia dit veritat.

El rei prengué Isolda per la mà, i preguntà a Tristany si la conduiria lleialment al seu senyor. Davant dels seus cent cavallers i davant dels barons d’Irlanda, Tristany ho jurà. Isolda la Blonda fremia de vergonya i d’angoixa. Així, Tristany, havent-la conquerida, la desdenyava; el bell conte del Cabell d’or no era sinó mentida, i ara la lliurava a un altre… Però el rei posà la mà dreta d’Isolda dins la mà dreta de Tristany, i Tristany la retingué en senyal que s’ensenyoria d’ella, en nom del rei de Cornualla.

Així, per l’amor del rei Marc, per l’astúcia i per la força, Tristany dugué a bon fi la cerca de la Reina dels cabells d’or.