XV

Isolda de les Blanques Mans

Ire de femme est a duter;

Mult s’en deit bien chascuns garder.

Cum de leger vient leur amor,

De leger revient leur haür.

(Thomas)

Els enamorats no podien viure ni morir l’un sense l’altre. Separats, no era la vida ni la mort, sinó la vida i la mort a la vegada.

Per les mars, les illes i els països, Tristany volgué defugir la seva misèria. Reveié el seu país de Leonís, on Rohalt el Fe-Tinent rebé el seu fill amb llàgrimes de tendresa; però, no podent suportar de viure en el repòs de la seva terra, Tristany se n’anà pels ducats i els reialmes, cercant aventures. Del Leonís a Frísia, de Frísia a Gavoia, d’Alemanya a Espanya, serví mants senyors, acabà mantes empreses. Ai las!, durant dos anys, no li vingué de Cornualla cap nova, cap amic, cap missatge.

Llavors va creure que Isolda s’havia desamorat d’ell, i que l’oblidava.

Doncs, s’esdevingué que un dia, cavalcant sol amb Gorvenal, entrà en terres de Bretanya. Travessaren un pla devastat: pertot arreu, murs en desferres, viles sense habitants, camps arrabassats pel foc, i llurs cavalls trepitjaven cendres i carbons. Per la landa deserta, Tristany pensà: «Estic las i rendit. De què em serveixen aquestes aventures? Ma dama és lluny, no la reveuré mai més. De dos anys ençà, per què no m’ha fet recercar pels països? Ni un missatge d’ella. A Tintagel, el rei l’honora i la serveix; ella viu en alegria. Certes, el cascavell del gos encantat acompleix bé la seva obra! Ella m’oblida, i poc se li’n dóna dels dols i de les alegries d’antany, poc se li’n dóna del mesquí que erra per aquest país desolat. Al meu torn, no oblidaré jo mai aquella que m’oblida? No trobaré jo mai qui guareixi la meva misèria?».

Durant dos dies, Tristany i Gorvenal passaren els camps i els caserius sense veure un home, ni un gall, ni un gos. Al tercer dia, a l’hora de nona, s’acostaren a una coma on s’aixecava una antiga capella i, tocant, l’estatge d’un ermità. L’ermità no portava vestits teixits, sinó una pell de cabra amb parracs de llana damunt l’esquena. Prosternat en terra, amb els genolls i els colzes nus, pregava Maria Magdalena que li inspirés oracions saludables. Donà la benvinguda als arribants, i, mentre Gorvenal establava els cavalls, desarmà Tristany, després endegà el menjar. No els donà requisits, sinó aigua de font i pa d’ordi pastat amb cendra. Després de l’àpat, que ja s’havia fet de nit, i que estaven seguts al voltant del foc, Tristany preguntà quina era aquella terra arruïnada.

—Bell senyor —digué l’ermità—, és la terra de Bretanya, que té el duc Hoel. Adés era un bell país, ric en prats i terres de conreu: aquí molins, allí pomerars, enllà mitgeries. Però el comte Riol de Nantes hi ha fet el dany; els seus farratgers han calat foc pertot, i de pertot se n’han endut les preses. Els seus homes ne són rics per temps: així va la guerra.

—Germà —digué Tristany—, per què el comte Riol ha ahontat així el vostre senyor Hoel?

—Jo us diré, doncs, senyor, l’ocasió de la guerra. Sapigueu que Riol era el vassall del duc Hoel. Ara, el duc té una filla, bella entre les filles d’alts senyors, i el comte Riol volia prendre-la per muller. Però el seu pare refusà de donar-la a un vassall, i el comte Riol ha provat d’endur-se-la per força. Molts homes han mort per aquest altercat.

Tristany preguntà:

—El duc Hoel pot sostenir encara la seva guerra?

—Amb prou feines, senyor. Amb tot, el seu darrer castell, Carhaix, resisteix encara, perquè les muralles en són fortes, i fort és el cor del fill del duc Hoel, Kaherdí, el bon cavaller. Però l’enemic els estreny i els afama: podran sostenir gaire temps?

Tristany preguntà a quina distància era el castell de Carhaix.

—Senyor, a dues milles solament.

Es separaren i dormiren. Al matí, després que l’ermità va haver cantat i que van haver compartit el pa d’ordi i de cendra, Tristany prengué comiat del bon home, i cavalcà devers Carhaix. Quan arribà al peu de les muralles closes, veié una flota d’homes dreta sobre el camí de ronda, i demanà el duc. Hoel es trobava entre aquests homes, amb el seu fill Kaherdí. Es féu conèixer, i Tristany li digué:

—Jo sóc Tristany, rei de Leonís, i Marc, el rei de Cornualla, és el meu oncle. He sabut, senyor, que els vostres vassalls us feien tort, i he vingut per oferir-vos el meu servei.

—Ai las!, senyor Tristany, feu el vostre camí, i que Déu us recompensi! Com acollir-vos aquí dins? No tenim més queviures; gens de blat, res més que faves i ordi per subsistir.

—Què hi fa? —digué Tristany—. Jo he viscut dins una forest, durant dos anys, d’herbes, d’arrels i de caça, i sapigueu que trobava bo aquest viure. Maneu que m’obrin aqueixa porta.

Kaherdí digué llavors:

—Rebeu-lo, mon pare, ja que li abelleix, a fi que prengui la seva part dels nostres béns i dels nostres mals.

L’acolliren amb honor. Kaherdí féu visitar al seu hoste les fortes muralles i la torre mestra, ben flanquejada de bretesques estacades, on s’emboscaven els ballesters. Dels merlets estant, li féu veure en la plana, al lluny, les tendes i els pavellons plantats pel duc Riol. En haver tornat al llindar del castell, Kaherdí digué a Tristany:

—Ara, bell amic, pujarem a la sala on són la meva mare i la meva germana.

Tots dos, tenint-se per la mà, entraren dins la cambra de les dones. La mare i la filla, segudes en una colxa, guarnien d’orfrès un pal·li d’Anglaterra i cantaven una cançó de tela: deien com la Bella Doeta, seguda al vent sota l’espinal, espera i enyora Doó son amic, que triga tant a venir. Tristany les saludà i elles el saludaren, després els dos cavallers s’assegueren a la vora d’elles. Kaherdí, mostrant l’estola que brodava la seva mare:

—Vegeu —digué—, bell amic Tristany, quina obrera és la meva dama; que meravellosament sap guarnir les estoles i les casulles, per fer-ne almoina als monestirs pobres!, i com les mans de la meva germana fan córrer els fils d’or sobre aquest xamit blanc. A fe, bella germana, amb raó teniu nom d’Isolda de les Blanques Mans!

Llavors Tristany, coneixent que ella s’apellava Isolda, somrigué i la mirà més dolçament.

Ara, el comte Riol havia acampat a tres milles de Carhaix, i, de feia molts dies, els homes del duc Hoel no gosaven, per arremetre’l, passar les barreres. Però, des de l’endemà, Tristany, Kaherdí i dotze joves cavallers sortiren de Carhaix, amb els ausbergs cenyits, els elms nuats, i cavalcant per sota de pinedes fins a la vora de les tendes enemigues; després, llançant-se de l’aguait, arrabassaren per la força un carreteig del comte Riol. Des d’aquell dia, variant mantes vegades astúcies i valenties, capitombaven les seves tendes mal guardades, atacaven els seus combois, nafraven i occien els seus homes, i no tornaven mai a Carhaix sense dur-hi alguna presa. Tristany i Kaherdí començaren a portar-se fe i tendresa, tant que es juraren amistat i companyonia. Mai no traïren aquesta paraula, com la història vos n’assabentarà.

Ara, tot tornant d’aquestes cavalcades, parlant de cavalleria i de cortesia, sovint Kaherdí lloava al seu car companyó la seva germana Isolda de les Blanques Mans, la senzilla, la bella.

Un matí, que l’alba tot just apuntava, un guaita davallà adelerat de la seva torre, i corregué per les sales cridant:

—Senyors, heu dormit massa! Aixequeu-vos, Riol ve a fer l’escalada!

Cavallers i burgesos s’armaren i corregueren a les muralles; veieren dins la plana lluir els elms, flotar els penons de sendat, i tota la host de Riol que avançava en bell ordenament. El duc Hoel i Kaherdí desplegaren tot d’una davant les portes les primeres batalles de cavallers. En ser a un tret d’arc, brocaren els cavalls, amb les llances abaixades, i les fletxes els queien damunt com pluja d’abril.

Però Tristany s’armava al seu torn amb aquells que el guaita havia despertat darrerament. Es nua les calces, passa el brial, les hoses estretes i els esperons d’or; es vesteix l’ausberg, fixa l’elm damunt la ventalla; munta, esperona el seu cavall fins al pla, i apareix, amb l’escut contra el pit, cridant:

—Carhaix!

Era hora: ja els homes d’Hoel reculaven cap a les fortificacions. Llavors va fer bo de veure la barreja dels cavalls tombats i dels vassalls ferits, els cops ventats pels joves cavallers i l’herba que, sota llurs passos, esdevenia sagnant. Davant de tots, Kaherdí s’havia aturat gallardament, veient punyir contra ell un ardit baró, el germà del comte Riol. Tots dos es junyiren amb les llances abaixades. El nantès rompé la seva sense sorollar Kaherdí, que, amb un cop més segur, esquarterà l’escut de l’adversari i li clavà el seu ferro brunyit dins el costat fins al gonfanó. Sollevat de la sella, el cavaller buida els arçons i cau.

Al crit que llençà el seu germà, el duc Riol arremeté contra Kaherdí, amb el fre amollat. Però Tristany li barrà el pas. Quan es junyiren, la llança de Tristany se li rompé entre les mans, i la de Riol, topant el pitrall del cavall enemic, li entrà dins la carn i l’enderrocà mort sobre el prat. Tristany, redreçant-se tot d’una, amb l’espasa febrida a la mà:

—Covard —digué—, la mala mort a qui deixa el cavaller per nafrar el cavall! No sortiràs viu d’aquest prat!

—Crec que mentiu! —respongué Riol llançant-li damunt el destrer.

Però Tristany esquivà l’arremesa, i, aixecant el braç, féu caure pesadament la seva fulla sobre l’elm de Riol, del qual embarrà el cercle i s’emportà el nasal. La llança lliscà de l’espatlla del cavaller al flanc del cavall, que trontollà i s’esfondrà al seu torn. Riol aconseguí de deseixir-se i es redreçà; a peu tots dos, l’escut foradat, fes, l’ausberg desmallat, es vénen a l’encontre i s’assalten; a la fi Tristany fereix Riol sobre el carboncle de l’elm. El cercle cedeix, i el cop era ventat tan fort que el baró cau de genolls i de mans.

—Aixeca’t si pots, vassall —li cridà Tristany—; en mala hora has vingut en aquest camp; et cal morir!

Riol es posa dret de bell nou, però Tristany el tomba encara d’un cop que li fengué l’elm, tallà la cofa i descobrí el crani. Riol implorà mercè, demanà la vida salva; i Tristany rebé la seva espasa. La hi prengué a temps, perquè de tots cantons els nantesos havien vingut en ajut de llur senyor. Però ja llur senyor era rendit a mercè.

Riol prometé de venir a la presó del duc Hoel, de jurar-li de bell nou homenatge i fe, de restaurar-li els caserius i les viles cremades. Per ordre seva, la batalla s’apaivagà, i la seva host s’allunyà.

En haver els vencedors tornat a Carhaix, Kaherdí digué al seu pare:

—Senyor, envieu a cridar Tristany i reteniu-lo; no hi ha millor cavaller, i el vostre país té fretura d’un baró tan valent.

Havent pres el consell dels seus homes, el duc Hoel cridà Tristany:

—Amic, jo no us estimaria mai massa, perquè m’heu conservat aquesta terra. Vull doncs pagar-vos el deute. La meva filla, Isolda de les Blanques Mans, és nada de ducs, de reis i de reines. Preneu-la, us la dono.

—Senyor, jo la prenc —digué Tristany.

Ah!, senyors, per què digué aquesta paraula? Però, per aquesta paraula, morí.

Dia és pres, termini fixat. El duc ve amb els seus amics, Tristany amb els seus. El capellà canta la missa. Davant de tothom, a la porta del monestir, segons la llei de la santa Església, Tristany esposa Isolda de les Blanques Mans. Les seves noces foren grans i riques. Però, en ser nit, mentre que els homes de Tristany el despullaven dels seus vestits, s’esdevingué que, en treure-li la mànega massa estreta del brial, llevaren i feren caure del seu dit l’anell de jaspi verd, l’anell d’Isolda la Blonda. Fa un dring clar sobre les lloses.

Tristany mira i el veu. Llavors l’antic amor se li desperta, i Tristany coneix el seu forfet.

Li recorda el dia que Isolda la Blonda li havia donat aquest anell: era dins la forest, on, per ell, ella havia menat l’aspra vida. I, colgat vora de l’altra Isolda, reveié la cabana del Morois. Per quina bogeria havia en el seu cor acusat de traïció la seva amiga? No, ella sofria per ell tota misèria, i ell sol l’havia traïda.

Però també li feia llàstima Isolda la seva dona, la senzilla, la bella. Les dues Isoldes l’havien estimat en hora mala. A totes dues ell havia mentit la seva fe.

Amb tot, Isolda de les Blanques Mans s’estranyava de sentir-lo sospirar, estès al seu costat. Ella a l’últim li digué, un poc avergonyida:

—Car senyor, us he ofès en alguna cosa? Per què no em doneu un sol bes? Digueu-m’ho, que jo conegui el meu tort, i us en faré bella esmena, si puc.

—Amiga —digué Tristany—, no us enfelloniu, però he fet un vot. Adés, en un altre país, he combatut un dragó, i jo anava a morir, quan m’he recordat de la Mare de Déu: li he promès que, alliberat del monstre per la seva cortesia, si mai prenia muller, tot un any m’abstindria de besar-la i d’abraçar-la…

—Així, doncs —digué Isolda de les Blanques Mans—, ho sofriré bonament.

Però, quan les serventes, al matí, li ajustaven la guimpla de les núvies, somrigué tristament, i pensà que no tenia gaire dret a aquest ornament.