VII

* * *

Havíem agafat el vol d’Avianca de Madrid a Caracas i ara, passades unes onze hores, volàvem per sobre la capital de Veneçuela, assolellada i a vessar de cotxes.

Els tràmits d’entrada no van ser gens pesats i una hora més tard ens trobàvem al bar de l’Hotel Chacao, des d’on iniciaríem la nostra aventura. Vam passejar pel centre històric, on vam descobrir admirats totes les petjades que havia deixat Espanya durant els quatre segles de colonització i el desaforat culte al libertador Simón Bolívar.

Al capvespre estàvem rendits i vam seure per sopar en un restaurant autòcton on vam menjar-nos d’entrada una amanida i de segon un enorme llamàntol que no tenia gairebé gust.

Aquí vam començar a organitzar-nos. L’endemà jo aniria a La Guaira, en Meyer aniria a la Casa de España de Cracas i la Cèlia al Centre Català.

Al Port de La Guaira no hi vaig trobar ningú que reconegués ni el nom ni les fotografies del pare. Fins i tot vaig poder parlar amb uns espanyols, canaris la majoria, arribats acabada la nostra guerra, però ningú va saber-me dir res d’interès. Tots coincidien que en aquell temps la gent entrava per La Guaira o per Puerto Cabello i se n’anaven a Caracas. Si de cas, després tornaven al port o s’expandien per altres ciutats de Veneçuela.

En Meyer no va trobar la Casa de España i va anar al Centro Vasco de Caracas i al gallec, i tampoc no va trobar ningú que conegués al pare.

Al Centre Català ja va ser una altra cosa. Aquí la Cèlia va tenir ocasió de parlar amb persones molt amables que no li podien dir res, fins que va petar amb en Pere Grases, un prohom exiliat per la guerra que a Caracas exercia com a catedràtic de Filosofia i Lletres a la Universitat Central. La va escoltar amb molta atenció i va mirar-se totes les fotografies, parant especial atenció a la del pare tal com era quan va marxar, però amb una frondosa barba.

—Em recorda algú —li va dir.

—Podria recordar el nom, o quan el va veure?

—El nom? No ho crec. I si el vaig veure deuria ser de passada fa una pila d’anys. Potser un company que aleshores s’encarregava de facilitar-los treball als que arribaven de la península ens podrà ajudar.

Va aturar-se dubtós i li va pregar educadament:

—Un moment sisplau que vaig a parlar amb ell.

Demanant mil excuses va tornar ben bé mitja hora més tard acompanyat d’un personatge gairebé vestit d’etiqueta.

El va presentar:

—El doctor Creixell, la senyoreta Cèlia. Explica-li el que m’explicaves a mi fa deu minuts, Jaume.

El doctor va escurar-se suaument la gola y va resumir:

—Crec que aquesta persona era en Jeroni Minguell. Va exercir un temps, jo diria un parell d’anys, com a mestre en una escola dels afores i sense donar explicacions un dia va plegar. Segons vaig saber posteriorment va marxar per remuntar l’Orinoco.

—Remuntar l’Orinoco? Osti! Cap a on?

—Als alts de l’Orinoco hi ha tribus en estat primitiu que viuen del camp, de la cacera, i del peix, tal com ho feien els seus avantpassats deu mil anys ençà. —Va seguir—: També hi ha altres rius que baixen dels grans salts i cascades de la selva verge, que convergeixen cap a l’Amazònia amb les vies per on circulen els que extrauen el cautxú, fins arribar a Manaos. Qui navega riu amunt s’endinsa en un altre món —va esplaiar-se el doctor.

La Cèlia quasi no sabia què dir. Al final va preguntar esperançada:

—Encara existeix l’escola on va exercir de mestre?

—L’escola? Sí. Bé, crec que sí. Fa temps que no en sé res. No serà gaire difícil trobar-la, però. El que no tinc tan clar és si encara hi trobarem algú d’aquella època que hi hagués pogut coincidir.

Començava a posar-se nerviosa. Li va fer, com qui no li dóna importància:

—Si em pogués donar l’adreça jo mateixa hi aniria a veure què em diuen.

—Molt bé. Vaig a buscar un paper i li escriuré tot, nom, adreça i telèfon. Un moment sisplau.

Palplantada a la sala va mirar cap el senyor Grases, que havia presenciat seriós la conversa sense interrompre’ls. Per la seva part, ella tenia la mandíbula apretada, prop de sortir de polleguera, en veure aquella parsimònia en tirar endavant.

Finalment el doctor Creixell va tornar amb un paper a la mà on hi havia escrit curosament totes les dades.

Asseguts a la taula, mentre sopàvem, escoltàvem la Cèlia que ens explicava amb detall com havia anat la visita al Centre Català. De moment era la única pista que teníem, tot i que vam mantenir el pla inicial, és a dir, l’endemà jo aniria a Barcelona, en Meyer a Valencia i la Cèlia faria el seguiment de l’escola.

En oposició al meu sentiment d’alegria, que veia una llum en la possibilitat que el pare fos aquell Minguell que havia marxat Orinoco amunt, ells es mostraven molt cauts i fins i tot amoïnats per si el pare havia remuntat el riu, pel canvi geogràfic que això suposava per a nosaltres. Van advertir-me que l’Orinoco era un riu molt cabalós, que hi havia indígenes riu amunt, de les dificultats per comunicar-nos perquè serien salvatges, que el riu era molt llarg, i que la confluència amb l’Amazones la compartien tres països, Veneçuela, Colòmbia i Brasil. És a dir, que es posaven les benes abans de tenir la ferida.

Els vaig veure tan atabalats que no vaig poder menys que dir-los:

—Depèn del que demà ens diguin a l’escola jo me n’aniré riu amunt. No sé com ni amb qui, però ara que estic aquí no me’n tornaré en front de la primera dificultat. Sento que cada vegada estic més a prop i no penso recular ni un pam.

La Cèlia va ser la primera que va sortir del seu propi estupor:

—Jo vaig amb tu Cesc. Si em dius riu amunt, doncs riu amunt, i si els salvatges s’han de menjar la dona blanca doncs endavant. Ja veuran que tinc la pell ben dura.

—Ha! ha! ha! Aquesta és bona. No pateixis que aquestes tribus són pacífiques. I tu Meyer, què dius? —vaig inquirir recordant els seus inconvenients.

—Jo no dic res —va respondre, tot seguint—: Estem intercanviant opinions i davant d’un fet que ignorem és lògic que ens plantegem diverses preguntes.

De nou la Cèlia s’ha convertit en l’element clau de la jornada, perquè les nostres indagacions a Valencia i Barcelona han fracassat.

De bon matí s’ha presentat a La Escuela Bolivariana de Enseñanza Superior, on li ha explicat al director el que el doctor Creixell havia opinat respecte a la persona que buscava.

El director ha mirat la fotografia i li ha dit :

—Yo soy nuevo aquí y no se nada más allá de los últimos cinco años, pero si quiere puedo llamar por teléfono a mi antecesor en el cargo, el licenciado don Roberto Benitez, que vive acá muy cerquita, y él nos dirá si le conoció y tal vez dónde puede estar en este momento.

Davant d’ella ha parlat amb el seu predecessor, que li ha dit que recordava molt bé al pare d’en Cesc i que tindria molt de gust de rebre-la a sa casa en uns minuts.

Així que dit i fet. No havien passat deu minuts que ja estava, amb una tassa de cafè colombià a la mà i unes pastes dolces a la taula, enraonant amb el senyor Benítez. Era un senyor d’estatura mitja, el cabell molt blanc i un masclet també blanc. Vestia una guaiabera blanca impol·luta, de màniga llarga, amb uns plecs verticals, brodats, i una butxaca al pit, sobre uns pantalons beix clars.

Abans d’entrar en matèria li ha preguntat d’on procedia, la situació política a Espanya, quina era la seva professió i per què després de tants anys ens interessàvem pel senyor Minguell. La Cèlia li ha dit que un fill seu volia saber què se n’havia fet.

Entretant ella parlava, el senyor Benítez ha dipositat la fotografia damunt la taula, i mirant-la novament li ha explicat:

—Conocí a don Jeroni Minguell el año 1948. Me fue recomendado por un buen amigo del Centro Catalán de Caracas, donde él colaboraba en algún acto cultural y en la edición de la revista. Simpatizamos en cuanto nos conocimos. Era un auténtico caballero, muy catalán, y todo él traslucía una luz extraña. Me gustó y le contraté para una suplencia de un mes. Vivía solo y desde el primer momento se entregó en cuerpo y alma a sus alumnos. Se veía a cinco leguas que su huida de la madre patria obedecía a un tema grave ya que siempre se le notaba en un estado de alerta. ¿Sabe usted el motivo de su salida de España?

—Creo que fue una cuestión política —ha contestat la Cèlia ràpida.

—Por supuesto. Pero, ¿no sabrá usted el motivo? Lo extraño fue que llegó el último, ya que la mayoría de los exiliados españoles lo fueron en el treinta y nueve, y él antes de ejercer de maestro estuvo trabajando en otros quehaceres más humildes.

La Cèlia ha arronsat les espatlles com fingint el seu desconeixement de tot el que li explicava. Amb sigil ha canviat de tema i ha preguntat:

—¿Cuánto tiempo estuvo colaborando en la escuela?

—No llegó a los tres años. Un día vino y me habló de sus deseos de conocer los «waikas», los indios del Alto Orinoco. Quería subir el río para ver las Fuentes del Orinoco, la Selva Virgen venezolana, la Sierra Parima.

—¿Él solo? —ha seguit preguntant ella.

—En aquel tiempo se hablaba de un tal González Miño que vivía con los «Yanomamos» y don Jeroni quería contactar con él.

—¿No hubo nada más? Se hace raro pensar que un hombre bien considerado en su trabajo, de pronto tomara esta decisión. ¿No cree?

—Es cierto. Hubo algo más. Alguien dijo que la policía buscaba a un individuo huido de España con unos crímenes a cuestas. Desde entonces ya no era el mismo. Pero no fue una decisión repentina. Lo había madurado todo muy bien, se marchó a Barquisimeto y poco después se embarcó con unos caucheros.

—¿Volvió a contactar con ustedes?

—Nunca más supimos de él. Se lo tragó el río o la selva, en el buen sentido, claro —això darrer ho ha dit com demanant disculpes.

—¿Este señor González vive aquí o allí?

—Este ya volvió. Estuvo unos quince años viviendo con los «Yanomamos» pero ahora vive en Caracas, donde da conferencias sobre sus experiencias con los indígenas. Creo que va y viene.

—¿Sabe dónde le podría localizar?

—Se mueve mucho, mire en el listín telefónico, o en la oficina del padrón, o en la universidad, o en los periódicos donde colabora. No le será difícil porque es un personaje muy conocido.

S’han acomiadat cordialment. Quasi era l’hora de dinar i tanta xerrera li ha despertat la gana. Ha tornat a l’hotel i ha buscat al llistí de telèfons en González Miño. N’hi havia sis. El que feia el número quatre era el que ella buscava. Han quedat per veure’s a quarts de tres.

Satisfeta pel treball ha decidit que es mereixia un bon àpat i amb aquesta idea s’ha dirigit al restaurant de l’hotel.

Mentre la Cèlia indagava per Caracas, jo he estat buscant a les palpentes per Barcelona. He estat a la Casa de Galícia i m’he fet amic de tots els cambrers de més d’una dotzena de bars. Al final he arribat a la conclusió que el pare no hi havia parat allà o almenys ningú el coneixia o se’n recordava.

A mitja tarda he trucat a la Cèlia a l’hotel, però no hi he parlat perquè havia sortit. He decidit tornar, amb la idea d’arribar a l’hora de sopar i aleshores contrastar les opinions de tots tres.

Quan en Cesc ha escoltat la salutació de la Cèlia, que mentre li feia un petó li deia: «he conegut una persona que no fa més d’un any va veure el teu pare», s’ha quedat garratibat, com si algú li hagués posat una injecció d’anestèsia sense avisar. S’hauria posat a cantar i a plorar per treure enfora tota l’angoixa acumulada. Volia fer-li tantes preguntes que no sabia per on començar. L’emoció l’ha inundat pertot i una necessitat febril d’escoltar el relat li ha originat un tic al llavi superior, que es movia a intervals regulars, autònomament.

En Meyer també ha emmudit i ara totsdos, en un silenci sepulcral, han mirat a la noia anhelant un aclariment complert.

La Cèlia, conscient de l’efecte que causarien les seves paraules ha començat, sense deixar de mirar en Cesc, sintetitzant pel final:

—La persona en qüestió es diu González Miño. És un etnòleg veneçolà que ha viscut quinze anys amb els Yanomamos, que parla la llengua waika i que va romandre amb el teu pare fins no fa més d’un any. M’ha explicat que el teu pare és un personatge de gran predicament entre els indígenes, a qui adoren com un déu, i que la darrera vegada que es van trobar estava malalt.

—Què més t’ha explicat? —ha fet neguitós.

—Ara t’ho explicaré tot fil per randa, però volia començar pel final per calmar el teu nerviosisme.

—Molt bé estimada. Ara digue’ns tot el que has esbrinat sense ometre ni una coma —ha expressat calmós.

La Cèlia ha parlat gairebé una hora donant-los tots els detalls que li demanaven.

—El tal González és un personatge ingovernable, un d’aquests tipus clàssics meitat científics meitat aventurers, que no dubta jugar-s’ho tot tantes vegades com sigui precís per una causa que consideri justa. El seu primer contacte amb els indígenes el va fer sobre els anys trenta i després els va visitar diverses vegades, fins que va decidir anar-se’n a viure amb ells. En aquella època molts d’aquests indígenes ja baixaven dels seus poblats de la selva fins al riu, sense les pors dels primers temps, quan havien estat delmats per altres tribus més agressives i pels cautxers, que se’ls emportaven riu amunt cap a la zona de Manaos com esclaus. Va aprendre a parlar el waika, i m’ha mostrat la seva admiració vers ells, amb un entusiasme definitiu pel seu sistema de vida ancestral i pel coneixement de l’entorn que els cura i els dóna de menjar, i el foc, l’aigua, la fruita, la cacera, la terra i el peix. Són uns éssers primitius i sincers, amb una por substancial a l’home blanc, degut a les malmestats que aquest li ha arribat a produir. Honestos i simples no dubten en acollir-te a les seves cabanes si ho necessites. Tot i això alguns d’ells poden arribar a lluitar entre si amb una crueltat esgarrifosa. D’aquestes tribus els pitjors són si encara existeixen els Shamatari. Actualment aquests ànims guerrers s’han refrenat molt, degut al contacte amb la nostra civilització i amb les missions que tenen a prop. També els ha canviat el sistema de vida ancestral i la parla. Ara n’hi ha molts que ja se’ls pot veure parlant castellà i alguns poc a poc han adoptat algun tipus de vestimenta, tot i que la majoria encara van nus.

El sistema de governar-se és de tradició matriarcal i religiosa. Aquesta rau en mans dels xamans, que són els que mantenen les tradicions dels avantpassats i creuen que el món que ens envolta està reglat pels esperits místics que governen el destí. Fan de metges i sacerdots, normalment són els vells savis de la tribu els que assoleixen aquesta missió. El teu pare viu al poblat d’Iyëweiteri i el consideren un ésser amb uns poders fora del comú, per sobre dels xamans, fins i tot per sobre de les lleis humanes, ja que una vegada a l’any les dones que no han pogut engendrar un fill amb el seu marit, tenen la possibilitat de provar-ho amb ell. Se li coneixen uns trenta fills, a part dels tres propis.

—Nos querrá acompañar? —ha interromput en Meyer.

—Si volem anar-hi, a ell li sobren ganes i coneixements per organitzar una expedició. Només cal que ens posem d’acord amb el preu.

S’ha girat cap en Cesc, al no sentir-lo parlar, i l’ha vist estès a terra sense coneixement.

Immediatament en Meyer s’agenolla al seu costat, demanant a la Cèlia que porti aigua fresca, tot prenent-li el pols.

Té les pulsacions molt baixes. Li posa la tovallola mullada al clatell i al front, mentre li dona una mica de brandi.

Quan en Cesc torna en si no recorda res fins uns minuts més tard. Obre i tanca els ulls d’una manera inexpressiva.

La Cèlia està molt espantada. Mai abans ha imaginat fins a quin punt a ell l’ennuega l’assumpte de la recerca del pare. L’evidència la té al davant. Ni pensar en ajornar el probable viatge. Tornat en si se’l sent murmurar: «Pare ja vinc».

En Cesc té pressa per començar a navegar riu amunt. El cabdal és regular i en González ja ha preparat l’expedició. La veu del seu pare la sent cada cop més propera i ha perdut el coneixement dues vegades més.

El dia que s’han repartit entre les dues embarcacions, en Cesc s’ha situat a la proa de la davantera com si el trajecte fos cosa d’un migdia, quan en González ja li ha deixat ben clar que no hi arribaran fins aquí tres o quatre dies.

El segon dia de viatge esdevé un martiri, ja que ell gairebé no menja i es passa tot el temps allunyat de tots, tothora mirant endavant, els ulls fixos, febril, com si una corda invisible l’estirés. Molt sovint tanca els ulls i sembla que els seus pensaments s’enlairin més enllà de l’horitzó. Pot restar així deu o quinze minuts i la impressió que dóna és depriment. Es comporta com si estigués abduït per unes forces superiors. La Cèlia, que no sap què més pot fer, ha optat per seure al seu costat amb una mà entre les seves mans. Tan sols si ell es gira i la mira ella li diu «aguanta amor meu, aguanta que ja arribem».

La Cèlia se sent més propera a en Cesc com més catàrtic el veu. Sap que la necessita vora seu i no s’hi resisteix en absolut. D’ençà el primer desmai que no han fet l’amor, una mostra ben clara de que el seu nivell d’introspecció l’acosta i l’allunya sense transició. Això no obstant han dormit ben abraçats, ja que ha pensat com n’és d’important que ell sàpiga que sigui el que sigui el que es trobin, ella sempre romandrà al seu costat. El cert és que a ella no li agraden les coses tan complicades, forta i senzilla com és, bé que vora d’ell ja s’ha adonat fa temps que res serà senzill i que haurà d’esforçar-se perquè la seva contribució l’aparti dels mals pensaments.

El diagnòstic d’en Meyer de que en Cesc pateix una malaltia psicosomàtica que desapareixerà tan bon punt trobi al seu pare, l’ha tranquil·litzat. Segons el metge és com si de cop li brollés un neguit interior que arrossega d’ençà que el seu pare va fugir del poble.

Veure el riu mirallejant, suau a estones, oint el xop xop dels rems que s’hi enfonsen regularment, o els xiau xiau del bosc frondós, i sentir que a banda i banda hi ha uns ulls que els estan vigilant, li dona una perspectiva de temor i serenor alhora. Ara tan sols desitja arribar per ajudar el seu home en tot allò que necessiti.

L’arribada al poblat la fan enmig de les danses dels guerrers, que pintats amb els colors de guerra i amb les llances a les mans pugen pel camí del riu, on els donen la benvinguda. S’aturen davant del cap de la tribu que s’acompanya del xaman i uns notables. En González s’hi apropa i li parla de l’objecte de la visita, els dos es coneixen de temps ençà i s’entretenen una bona estona tot senyalant ostensiblement en Cesc, que roman dret amb la mirada esmaperduda. El cap de la tribu el mira assentint de mig cos en amunt allò que li diu l’etnòleg.

Quan aquest s’incorpora al grup els hi diu que ha convingut amb el cap que poden visitar al pare d’en Cesc. En aquest moment, ell, com si estigués immers en un estat hipnòtic comença a caminar vers una de les cabanes del fons tal com si algú li marqués el camí, en tant que els indígenes, en un silenci absolut, li obren un passadís per on ell s’endinsa sense temor.

Entra dins la cabana i veu per fi el seu pare moribund. El cor li batega desbocat i una angoixa tremenda li impedeix respirar. Cau de genolls i és la Cèlia la qui li prem l’espatlla per ajudar-lo en un últim esforç.

En Francesc Pujades roman estirat amb els ulls entreoberts. Un personatge amb una gran barba grisenca i una corona de cabells blancs al cap que vesteix una camisa blanca i uns pantalons negres lligats amb un cordill. Se’l veu tan prim que els ossos de la cara i de les mans pugnen per sortir de la pell. El pit s’infla imperceptiblement a trams allargassats. Els ulls els té vidrats, però en sentir la presència d’en Cesc s’han il·luminat indescriptiblement.

—Pare! —fa en Cesc amb una tremolor al cos evident.

En Francesc li allarga la mà perquè l’entomi entre les seves i amb el seu contacte el fill s’ha transformat en un altre ésser. D’improvís ha deixat de tremolar ja que un escalf travessa el seu cos de cap a peus; tant es percep el canvi que fins i tot els altres s’han adonat de la transformació evident que s’ha operat en el seu cos, ja que la figura pioca i enfonsada d’uns minuts abans ha esdevingut ara una persona amb una llum estranya a la cara, les espatlles enlairades, l’esquena enfortida, els braços musculats i els ulls blaus amb un fulgor magnètic.

—No podia marxar sense deixar-te el meu llegat. Havia de veure’t abans de morir. Sempre he estat a prop teu —li mussita el seu pare.

—Què tens? De què et mors? He vingut amb la meva xicota i un amic metge. Em permets que te’ls presenti? El doctor Meyer pot ajudar-te.

—No, no. Ja fa temps que sóc mort, jo. Només t’esperava a tu per alliberar les nostres ànimes de la seva connexió. No s’hi pot fer res. M’he aferrat al meu cos per deixar-te el meu missatge —diu amb un mig somriure indefinit.

Entretant ells parlen, la Cèlia i en Meyer s’apropen al llitotxa on romà ajagut, mentre en Francesc li allarga l’altra mà a la noia. Llavors també ella sent aquell flux tebi especial que l’inunda arreu i el mateix li succeeix a en Meyer quan li posa la mà al front i li observa el fons dels ulls.

—Es mor per desnutrició —assevera el metge.

El moribund se’l mira amb un deix irònic i abans de marxar definitivament pronuncia unes paraules dirigides a en Cesc:

—La mare tenia raó quan va dir-te que tu eres l’arrel de la Reina Centenària. No perdis a la noia i al metge perquè són unes grans persones. La lleialtat no té preu i ells t’estimen de debò, tal com ets, més fort del que et creus. Sota el meu coixí trobaràs la meva tercera i última carta. Jo… mai he oblidat aquell dia que vam banyar-nos al riu. Aquell dia… es va encetar el nostre vincle mental i anímic.

Totalment alleugerit, una vegada tallat el fil que l’unia amb el fill, sospira profundament i traspassa.

En Cesc resta uns segons ajupit, tot seguit s’aixeca pres d’una agilitat sobtada, li tanca els ulls i la boca, li fa un petó a la mà i un altre al front. Després, alçant-li suaument el cap, treu de sota el coixí un sobre voluminós.

A dintre hi ha un gran plec de fulls.

L’encapçalament del primer full comença així:

* * *

Miro per darrera vegada el pare. D’ençà uns minuts em sembla que amb el rigor mortis el cos s’ha estirat i la pell de la cara i mans està més allisada. Penso en la seva edat. No havia fet els seixanta. En Meyer em confirma que ha traspassat per desnutrició i per les picadures emmetzinades d’algun mosquit. Malgrat tot, amb els ulls tancats mostra un aspecte serè i majestuós i la seva presència se sent encara aletejant a la cambra. Un efecte màgic m’indueix a girar-me. Sé que encara és aquí. Als racons, al sostre, vora meu. És com la flama d’un llumí que tan sols jo puc veure. Finalment s’esvaeix.

No segueixo llegint sinó que poso els papers dins del sobre i els deso a la motxilla. Vull llegir-ho tot sol sabent que ell serà vora meu per sempre.