VI

Quan en Cesc va estar recuperat, en Manel va dissenyar una estratègia per deixar els assumptes degudament arreglats amb en Maldonado fill i els seus companys de mal i fetes, l’Utset i en Farriols.

Estava clar que aquests, amb el susdit Maldonado com a cap del comando, no s’havien assabentat que a les acaballes dels anys cinquanta les coses ja no eren el mateix que els quaranta, quan els pares de tots tres campaven per on els rotava sense parar esment a qui atropellaven.

El pare d’en Maldonado, el principal valedor, ja havia traspassat i els dels altres dos havien marxat a exercir un càrrec oficial a Barcelona, per tant, al poble, l’escut protector directe de totes les maldats del fills s’havia acabat. Tanmateix, no n’estava tan convençut en Maldonado fill, d’aquest extrem.

D’aquí que encara presumia de la seva posició com si fos propietari de qui sap què. Excloent els amics de la colla amb els que per la raó que fos havia perdut la confiança, tot veient mirades de desaprovació quan realment eren de curiositat, i on era ell qui se sentia en fals conscient de quin era el seu veritable paper. En canvi amb autoritats com el senyor rector, el senyor alcalde, el director de l’escola, el cap de Falange Española i el cap de la benemèrita, hi tenia un tracte de favor envejable. Evidentment l’Eulàlia i la Mar se n’havien allunyat i potser algun comentari de les noies havia compromès la seva reputació de cara a la resta de companys.

En Maldonado, malgrat tot, reticent, caminava com un perdonavides tothora acompanyat pels seus acòlits d’ideologia i despropòsits, els tals Utset i Farriols, que s’havien quedat al poble amb la mare.

Evidentment a Bregues no havia passat desapercebuda l’amistat de l’Eulàlia i en Cesc. Alguna cosa surava a l’ambient que feia preveure que allò acabaria esclatant, però ningú sabia per on. La sorpresa de veure a en Cesc amb una crossa passejant amb l’Eulàlia, o asseguts tots dos al Bar de l’Aliança, era massa atraient perquè els altres fessin com si res i no en parlessin. Ben al contrari, el poble n’anava ple i eren ben pocs els que es feien de noves.

Quan va córrer la veu que els causants de l’incògnit accident d’en Cesc a Reus tenien noms i cognoms, la baralla amb els de Cal Roig es veia venir. El que trigaria temps a saber-se fou el per què, malgrat que el com sí que se sabia i era qüestió de temps que els nois Pujades s’hi tornessin. A mesura que l’ambient pugnava per esclatar entre els joves les posicions van esclarir-se, i a poc a poc s’anaven consolidant dos bàndols: els partidaris dels Pujades i els partidaris incondicionals ideològics i amics d’en Maldonado. Ja s’havien encetat algunes discussions entre els germans de Cal Perdiguer i altres joves favorables a aquell últim i l’aire s’enraria per moments.

Un dia el Ramón de Cal Perdiguer, ço és, el germà gran de la Mar, es va oferir a en Manel: «Si decidiu tirar endavant, compteu amb nosaltres».

Va ser l’ambient espès i violent, que podia tocar-se a poc que algú s’esforcés, el que va dur a l’Alcalde a convocar una reunió a l’Ajuntament amb el cap de la Brigada Social de Móra d’Ebre i el cap de la caserna de la Guàrdia Civil del poble. Tothom era conscient que se’n preparava alguna, però ningú no sabia per on començar. Era tan evident que en Maldonado era qui havia esvalotat el galliner que potser el més adient seria treure’l de la circulació un temps, tanmateix la idea era per sí mateixa insostenible per les connotacions de tot tipus que se’n derivarien. Tampoc no veien convenient arrestar un noi d’encara no divuit anys com en Cesc, només perquè l’havien esbatussat.

Els senyors Masip van restar no se sap si més garratibats que avergonyits per la pregunta de l’Eulàlia. Davant seu tenien la noia que treia foc pels queixals i el seu germà que no es perdia ni una paraula de l’ambient familiar, de cop irrespirable.

Va decidir-se a parlar el senyor Masip:

—Eulàlia, no és bo retreure coses que van succeir fa anys, quan els ànims no eren els que són ara i el context, sortits d’una guerra sòrdida, era ben diferent.

—Sempre em diuen el mateix. No sé de què parlen, pare. La pregunta és ben clara i la resposta hauria de ser senzilla: què els van fer als Pujades?

El senyor Masip va fer un soroll amb el coll com si volgués afinar-se la veu i va explicar:

—Quan la guerra va concloure a en Francesc Pujades el van tancar durant un any en un camp de concentració. En aquells moments la Carme ho passava molt malament, ja que havia perdut la lleteria i a més a més amb pocs mesos de diferència també havia perdut els pares. També el Mas el tenia abandonat ja que no trobava gent que l’ajudés. Amb en Manel tan petit, sortir endavant li costava molt. Les noves autoritats li posaven un excés d’impediments i quan en Francesc va tornar a casa va trobar-se un panorama desolador. Per la Carme, l’arribada del seu marit fou com una brisa d’aire pur. Ell no podia exercir de mestre perquè li ho van prohibir, però superats els primers dies de desconcert, va desbrossar el Mas, va reeixir les oliveres eliminant les fulles grogues que comporten fongs, va podar les branques inútils pel futur de les olives i va accelerar els recs de forma que la collita al final de la tardor fos òptima; també va recollir les ametlles a primers de setembre i amb força dificultats les va arribar a vendre a Reus. Entretant alguns amics l’ajudaven amb la convicció de que se’n sortiria. Quan aparentment ja havia superat el més difícil, el destí, o qui sap què, li tenia reservada una prova definitiva: algú el va denunciar i un any després del seu retorn els de la Brigada Social se’l van endur a la presó amb l’excusa que havia de repetir el servei militar com era obligat. Comptat i debatut ja no va tornar. I quan ho va fer, transcorreguts gairebé sis anys d’ençà que se’l van endur emmanillat per segona vegada, als pocs dies un fet horrorós va sacsejar el poble: una nit, el farmacèutic va morir d’un atac de feridura i li van cremar la farmàcia, van matar a trets el tinent i el caporal de la caserna, i van apallissar en Maldonado fill. Totes les sospites van recaure en en Francesc d’ençà que va desaparèixer aquella mateixa nit.

—I a la Carme què li van fer? Algú m’ha dit que la van lapidar.

El senyor Masip va envermellir com una magrana. Ni ell ni la seva esposa trobaven les paraules més correctes per respondre a la filla. Finalment va embarbussar:

—Durant el temps que en Francesc va estar empresonat a la Carme no li va faltar de res. Si abans de la guerra havia estat una republicana convençuda, ara es vantava de ser una amiga dels vencedors, els quals l’ajudaven amb queviures. La gent li va girar l’esquena. Ningú no en volia saber res. Ara tenia dos nens i les dificultats per tirar endavant la família encara eren més grans. Al poble va parlar-se’n molt dels seus excel·lents contactes amb els nous mandataris. Van arribar a acusar-la de confraternitzar amb ells. Eren temps foscos amb molta misèria i on tothom passava comptes sobre greuges passats. En Francesc va significar-se abans de la guerra a favor de coses que una vegada finalitzada van ser prohibides; i en la immediata postguerra, no oblidada la confrontació, hi va haver algú que va voler passar-li aquests comptes. El cert és que ella feinejava a casa dels Maldonado, a la de l’Alcalde Poquí i a la del senyor Rector. Altrament, el cert també és que un dia sí i l’altre també caminava de tornada a casa amb un mocador de fer farcells ple del menjar amb que l’obsequiaven. Qui i per què no se sabia, a desgrat que els murmuris malsonants circulaven pertot.

—I què deien aquests murmuris?

—Parlaven d’una conxorxa d’en Maldonado i alguns guàrdies civils per requisar el Mas a la Carme i de la connivència de la Carme amb ells per evitar-ho.

—Connivència? I per aquest motiu no els hi van prendre el Mas? —va preguntar la noia confusa.

—Són coses que no s’expliquen perquè no se’n coneixen els detalls —va comentar, fugisser.

—I vostès com van actuar?

—Els primers temps ens vam deixar portar per la inèrcia dels altres.

—Vostès també! —va dir-los inquisitiva.

—Nena no podíem fer res més. Estem parlant d’uns moments complicats amb escreix. De mancances arreu. Ens feia l’efecte que entre nosaltres tots ens vigilàvem. Tanmateix un dia ho vam parlar amb la mare i vam decidir ajudar-la.

—Llavors és veritat allò de que tot el poble se’ls va ficar en contra.

—Sí que és veritat, però nosaltres no ho férem.

—No feren com tothom? —va remugar dubitativa.

—Amb fortes recances. El meu pare, que era un bon amic del Cardenal Pla i Daniel, va moure tot el pes d’aquesta amistat per salvar en Francesc Pujades de l’afusellament. Ho feu amb una confidencialitat absoluta, tot i que a casa tots els fills vam estar-ne ben assabentats.

—Això significa que el pare d’en Cesc deu la vida al padrí Jaume?

—Sí, però no ho has d’explicar a ningú. Nosaltres mai no ho hem dit. I quan vam ajudar a la mare d’en Cesc tampoc ho vam explicar.

—La gent és dolenta —va reflexionar l’Eulàlia.

—Misèria, només misèria —va coronar el senyor Masip, contret, que després de quedar-se uns segons pensarós va prosseguir:

—La ironia de tot això és que els del poble una vegada assumit que en Francesc podia ser l’executor d’aquells dos, van observar als de Cal Roig d’una altra guisa, com si diguessin que per fi s’havia fet justícia. I els temporers van tornar al Mas i la gent va tornar a comprar-los l’oli.