VI

En advertir que l’avió no anava ple i que en Cesc s’asseia a una filera buida, en Maset va decidir canviar de seient per enraonar una estona. Així doncs va empassar saliva, va aixecar-se i li va preguntar a en Cesc si podia asseure’s al seu costat. Un Cesc, totalment sorprès, va assentir sense recances.

—Quant temps fa que no ens veiem? Potser sis anys? —va començar en Maset cautelós.

—Probablement —va fer en Cesc sense estendre’s més.

—Desitjava trobar-me un dia amb tu per demanar-te disculpes per tot el que vaig fer-te. Ja sé que et serà difícil entendre’m, però aquella és una etapa passada de la que em penedeixo profundament.

—Vau malmetre’m sense motius. Només la violència com a fonament. El que vau fer-me al poble i a la universitat no té nom. I no em diguis que en Maldonado us arrossegava perquè no m’ho creuré —va dir-li en Cesc.

—En Maldonado és mort.

—Ja prou que ho sé. Tot el que li va succeir s’ho va buscar. A casa va assassinar al marit de la meva mare i a mi va clavar-me un punxó a l’esquena. Estava tocat de l’ala. Malgrat tot, vosaltres li donàveu cobertura —va continuar en Cesc.

—Tens tota la raó. Ens tenia subjugats. Si només hagués depès de nosaltres no l’hauríem seguit, però érem molt joves i el vam secundar com una diversió. A part, tots procedíem de famílies falangistes i allò que veus i escoltes a casa et condiciona. A Barcelona ja era una altra cosa. Aquí començàvem a tenir criteri i haguéssim hagut de saber que el que estàvem fent no era correcte. Jo vaig sortir-me’n a temps ja que molt abans de l’assumpte del Maldonado ja havia descobert uns ideals diferents. Em deixava arrossegar encara que tot allò era més del que podia suportar. I he demanat disculpes a tots als que vam malmetre. Només em faltaves tu, perquè de tots eres el que em recava més per tota la història que teníem en comú. Encara recordo quan de petit anaves a l’escola de la mà d’en Manel. Anàvem a la mateixa classe i a mi em semblaves un nen especial, tan morè, tan escanyolit i amb aquells ulls tan blaus, que a casa els demanava per reis un nin que s’hi assemblés. Ja veus el que són les coses.

—Bé, no t’hi amoïnis més. Si no ets fals amb el que dius val més que oblidis el passat i et concentris en el present, i si ho ets ja t’ho trobaràs.

—Si t’he de ser sincer sempre he tingut enveja de tu. Recordo que al poble davant del nostre tarannà pretensiós i matusser tu oposaves una personalitat seriosa, a vegades tristota, però sempre lleial amb els teus amics. Alguns de nosaltres com a fills de falangistes i cavallers de guerra, teníem tantes prerrogatives com volíem, ens ho havien donat tot fet, i jo no vaig tenir el que s’ha de tenir per enfrontar-me a en Maldonado i dir prou. Prou al que vam fer-te al poble i prou al que vam seguir fent a Barcelona —va rematar amb veu aspra.

Va passar una assistent de vol oferint begudes i fruits secs, en Maset va demanar una cola i en Cesc una aigua fresca. La interrupció va servir per reviure els records.

En Maset va continuar:

—Fins i tot pel que fa als estudis, a casa no van donar-me cap alternativa, havia de fer Dret sense discutir i no hi havia res a exposar. No s’hi valia ni remugar. Sortosament m’agrada, però el fet és que no m’ho van ni preguntar. Tu primer vas dir que faries Veterinària, més tard vas canviar a Filosofia i Lletres i al final treballes en allò que et satisfà. Encara treballes a la ràdio, oi?

—Sí. No et creguis, però, que tot són flors i violes ni que els canvis han sigut senzills. Treballo a la ràdio al torn de matinada i també faig doblatge —va dir en Cesc, sense ganes de citar la seva expulsió universitària.

—Vas assabentar-te que al meu pare el van assassinar? —va fer de cop en Maset.

En Cesc li va fer una llambregada de consternació, va remenar el cap afirmativament, i li va dir:

—Ho vaig llegir.

—Déu n’hi do també el problema que tu i el marit de la teva mare vau tenir amb en Maldonado. Després d’allò va ser quan vaig decidir trencar amb ell definitivament —va fer abatut en Maset.

—Bé, ja fa massa temps de tot això i més val oblidar-ho —va expresar en Cesc, conciliador.

En Maset va preguntar-li encuriosit com era el món que el rodejava, ja que a ell li agradava d’allò més el cinema i tot el seu entorn, i descobrir que en Cesc feia doblatge era més del que podia imaginar. Volia saber si en Manuel Cano, que havia doblat en Messala a Ben Hur, havia fet la seva mort, destrossat per les quàdriques, d’una sola tirada o l’havia fet en diverses intervencions. També va dir-li que a ell qui més li agradava era l’Arsenio Corsellas. En Cesc va quedar-se sorprès al trobar-se una persona que fora de la professió conegués aquells personatges tan inexistents pel gran públic.

Enraonant de tot una mica, sense gairebé adonar-se del pas del temps ja volaven sobre Barajas, tal com van constatar al sentir que es notificava als passatgers que en pocs minuts aterrarien.

Van intercanviar els telèfons, van acomiadar-se cordialment a la terminal, amb la sorpresa d’en Maset al saber que en Cesc no es quedava a la capital, i mentre un s’endinsava cap a la sortida de l’aeroport, l’altre es desviava per cercar l’enllaç a La Corunya.

Malgrat tot, abans de sortir, en Maset va girar-se i va agusar la vista, de cop enfosquit, anotant mentalment amb un somriure torçat el camí que havia entomat en Cesc. Passat tant de temps encara el sentia vulnerable.

A en Cesc, que en Farriols el fes partícip del seu penediment pels fets passats el va sorprendre i atabalar alhora. Al cap i a la fi ell era fill de la persona que havia ordit l’assassinat del seu pare, i aquella possible amistat amb en Maset li semblava contra natura. El que se li feia rar era que durant tots aquests anys en Maset no s’hagués assabentat de tot, encara menys amb el càrrec que ostentava, malgrat que estava convençut que si un dia ho arribés a esbrinar la reacció seria inevitable. Llavors no hi tindrien res a fer les seves idees democràtiques ni els seus suposats ideals. Perdre els pares com ell els havia perdut no podia oblidar-se.

Amb la nova targeta d’embarcament a la mà, encara sense treure’s en Maset del cap, dubtós de si calia córrer el risc de la seva amistat tot i no voler dubtar de la seva sinceritat, va entretenir-se a la terminal de sortides amb una certa absència mental tot mirant la capçalera dels diaris de Madrid i fullejant alguns llibres interessants. Al final va decidir escarxofar-se davant la porta assignada mentre guaitava si l’hora que marcava era la mateixa que ell tenia. Faltava una hora llarga i es va adormir.

Va sentir el seu cognom pels altaveus i es va despertar alterat. S’havia adormit profundament i quan va obrir els ulls gairebé no sabia ni on estava. El seu vol ja l’havien embarcat i només faltava ell, d’aquí que el reclamessin pels altaveus. De poc que no es queda a terra. Va entrar esperitat a l’autobús que els havia de traslladar a l’avió, davant la curiositat irònica dels altres passatgers que l’estaven esperant inquiets.

Assegut al seient va rememorar el seu somni d’uns minuts abans, on el seu pare era el protagonista absolut. Li era molt difícil fer-ne una reconstrucció fidel, però la sensació era que l’havia somiat al riu, en un viatge en tren, caminant per un gran camp de blat i roselles, i just quan el van cridar: «Señor Pujades preséntese en la puerta de salida número cuatro. Última llamada para el señor Pujades», somiava que era el pare qui agafava l’avió.

Tenia la sensació que aquesta vegada el viatge que havia emprès tenia quelcom de definitiu. Ho pressentia d’ençà que va trobar en Garméndia, un personatge que havia conegut personalment al seu pare i que en certa forma, sense ser-ne conscient, s’havia involucrat en els fets posteriors. De totes les traces que havia seguit els darrers anys, aquesta era la que li donava més garanties.

L’avió va arribar amb puntualitat a l’Aeroport d’Alvedro on va procedir a llogar un cotxe per anar a Muxia. Havia deixat el mapa de carreteres al seient del copilot, i en mitja hora trobava la carretera cap a la seva destinació via Arteixo i Carballo. Eren quarts d’una, no plovia, però el cel estava tapat, la carretera estreta i esquerdada era molla i una humitat especial s’escampava arreu. Havia calculat una hora de cotxe i la seva intenció era dinar al poble i allà mateix demanar per en Suso.

Va aturar-se al primer restaurant que va trobar, Doña Rita s’anomenava, i abans de començar a menjar res va preguntar si algú coneixia en Suso Castro. «Claro que sí», li van respondre, «solo debe indicarnos por cuál de los tres está interesado, por el abuelo Suso, por su hijo o por el nieto». «El que yo busco debe tener unos setenta años», va informar al personal que l’envoltava. «Entonces es el abuelo», li van respondre. «Después de comer le encontrará jugando al mus en el Bar Muiños, abajo, frente a las barcas».

Va cruspir-se tot el que li van posar a la taula gairebé sens adonar-se’n. Havent constatat que en Suso era una persona de carn i ossos, viva, que havia conegut al seu pare a la presó, que l’havia ajudat a ordir l’atemptat i la fugida, es delia per conèixer-lo el més aviat possible.

Al Bar Muiños hi havia dues taules amb quatre jugadors a cada una, i uns altres tants mirant-se’ls. A una taula es jugava al domino i a l’altra al mus. Va apropar-se a aquesta tractant d’endevinar qui dels quatre, pel que li digués el cor, era el tal Suso. Tots ells tenien pinta de llops de mar. Camises de llana a quadres blaus i grisos, amb el botó del coll cordat, i pantalons de pana marrons. A la cara no hi tenien ni un tros de pell sense rebregar, de fet més que de pell la cara semblava de cuir fosc o d’escorça de pins gallecs, els ulls mig tancats, vius, clars, dels ancestres cèltics, i les mans grosses, deformades i nuoses, acostumades a arrossegar les xarxes a vessar de peix, desmentien, amb la seva lleugeresa al descartar, a qui hagués pensat que podien estripar les cartes. Als llavis, enfonsats per la sal, el tabac i les dents corcades, els hi penjava: mitja cigarreta apagada a un d’ells, una pipa fumejant a un altre, un caliquenyo al de més enllà i una Faria al que li donava l’esquena. Un d’ells portava un passamuntanyes arromangat al coll, i els altres tres una gorra de llana negra, que les seves dones els hi deurien haver fet a casa durant una d’aquelles nits tempestuoses que se’ls hi feien eternes, mentre els marits i fills lluitaven a alta mar.

Va guaitar-los de nou, tots tan diferents i tan iguals. Donant-se per vençut davant del fracàs de la seva endevinalla va preguntar:

—¿Quién de ustedes es Suso Castro?

No el van ni mirar, de fet com si no l’haguessin sentit, un va remugar: «envido».

Li va respondre el del caliquenyo, amb un fort accent gallec:

—¿Quién pregunta por él?

—Soy el hijo de un amigo suyo.

—¿Cuál es su nombre?

Va aclarir-se la gola abans de presentar-se:

—Francesc Pujades —va dir alliberat.

Ara el del caliquenyo va aixecar el cap i li va fer una guipada. Els ulls, ara oberts, eren penetrants, allargats, amb un munt d’històries no explicades. Les mans li tremolaven imperceptiblement quan van agafar-li les seves. Les va mirar amb deteniment i va inquirir:

—¿Quién de los dos?

—El pequeño.

—Cesc.

—Sí.

El va repassar de dalt a baix i li va fer:

—Ven a mi casa.

En Suso Castro comptava dotze anys quan va fer-se a la mar per primera vegada. Havia perdut el pare i el germà gran, quan, mentre grataven les roques plenes de percebes, eren percebeiros, lligats d’una corda, una onada gegant els havia copejat contra les pedres i se’ls havia endut mar endins. Ell també volia dedicar-se al mateix, però la seva mare no li va permetre i el va posar damunt d’una barca. Des d’aleshores, amb els deu anys d’interval de la guerra i la presó a Barcelona, havia treballat a la mar primer com a grumet i al final com a cap de colla. Quan després de tots els avatars de la postguerra va tornar a sa casa, la seva dona l’esperava amb els dos petits, que ja s’havien fet homes —un tenia vint-i-sis anys i l’altre vint-i-cinc—, i havien adquirit la seva barca i tenien una família pròpia amb dos fills cadascun. El segon dia d’arribar va embarcar-se amb els nois.

Anaven plegats, sense parlar, cap a casa d’en Suso. El vell caminava com si arrossegués els peus, potser per l’artrosi o a resultes de tota una vida sobre una barca sofrint un munt de calamitats. O per ambdues coses alhora. Era esprimatxat de constitució, potser alt de jove i ara amb la columna arronsada pels anys i les cames torçades, com si hagués passat la vida sobre un cavall. Habitava una casa modesta de planta baixa i pis, amb la seva dona Carminya, una velleta rodona i agradable amb un mocador negre al cap.

Li va presentar, ranci de paraules:

—Es el hijo pequeño de Francesc.

Va mirar-lo encuriosida i silent fent-li un somriure, mentre en Suso el convidava a seure a la taula, li portava de la cuina una ampolla d’oruxo i li servia una copa.

—¿Qué te trae por aquí? —va inquirir en Suso.

—Busco a mi padre.

—Han pasado casi veinte años —li va retreure.

—Ya lo sé. No ha sido fácil dar con usted. Mi padre dejó una pista muy escondida que no he descubierto hasta hace un mes —va argumentar en Cesc.

—¿Dejó una pista? —va fer incrèdul en Suso.

—Así es. No se si lo hizo conscientemente o no, pero ha sido siguiendo sus pautas y mi intuición que he dado con usted.

—¿Qué pista fue esa?

En Cesc li va explicar fil per randa tota la seva investigació i el seu ferm propòsit per sobre de tot de prosseguir endavant. En Suso va etzibar-li una ganyota que volia ser un mig somriure. Va beure un xarrup de l’oruxo i li va explicar amb ets i uts tota la història d’ell i d’en Francesc, les anècdotes viscudes plegats a la presó amb l’estratègia de la fugida, i el poder dels dits d’en Francesc quan els hi posava a les parpelles per transmetre-li pau mentre eren a presó.

Quan va acabar de parlar, davant de de l’estupefacció d’en Cesc, va alçar-se i va desaparèixer escales amunt. Al tornar portava a les mans un paquet embolicat amb una tovallola i una postal. Primer li va mostrar aquesta. Datada a Caracas la lletra del pare deia: «Papá el tiempo ya ha mejorado. Besos». En Suso va aclarir:

—Acordamos con tu padre que me la mandaria cuando llegara a Venezuela, con estas palabras precisas.

Aleshores va destapar el que contenia la tovallola: eren dos revòlvers i una navalla.

—Estas són las armas que compramos a Garméndia y que no quiso llevarse en el equipaje. Si las quieres, tuyas son. Solo utilizó una.

Va mirar-se-les fascinat fins que va agafar un dels revòlvers com si el volgués sospesar. A la mà es notava la magnitud. Va allargar el braç prenent punteria sobre un objecte inexistent.

—No, muchas gracias. Tal vez otro día. ¿No supo nada más de mi padre después de la postal?

—Nunca. Así quedamos y así lo hicimos. Solo supe que desembarcó en Puerto La Guaira por quienes le llevaron y un mes más tarde llegó su postal.

Havien sopat tots quatre al pis del seu germà, durant el qual en Cesc els havia explicat les peripècies del seu viatge, la trobada amb en Suso, i tot el que aquest va explicar-li del pare, amb la petita omissió cara a en Manel de l’encontre amb en Maset.

—Què faràs ara? —li va preguntar la Cèlia.

—Hauré d’anar a Veneçuela —va dir ell, com la cosa més natural del món.

Un silenci espès va expandir-se al voltant de la taula.

—A Veneçuela? Tu sol? —va preguntar amb inquietud la Lluïsa.

—Naturalment. El que hem de tenir clar és que tot això s’ha de mantenir en secret.

—Només ho sabem nosaltres quatre i en Suso? —va preguntar en Manel.

—I en Meyer —va informar-lo en Cesc.

—En Meyer? —va fer en Manel amb una exclamació que traspuava desconfiança, i tot seguit:

—Per què en Meyer?

—Perquè és un bon amic i sempre m’ha aconsellat d’allò més bé.

La Cèlia va mirar-lo abans de parlar:

—Deixa’m acompanyar-te. La tasca que t’espera és ingent i penso que et podria ajudar. Veneçuela és enorme. Trobar una persona passats vint anys en un país desconegut no et serà gens fàcil. Tots dos podríem formar un bon equip.

—En Meyer m’ha dit el mateix —va confessar.

—I doncs? —va fer la Cèlia.

—No ho sé. Tot té els seus pros i contres. En Meyer aquesta experiència ja l’ha sofert. L’altre dia mentre ho parlàvem vam fer un esbós del que podria haver passat a partir del que va succeir-li a ell. Per exemple, el pare arriba al port de La Guaira i què és el primer que fa? Segurament marxar a Caracas. No té papers, el que vol dir que tindrà problemes per treballar. Haurà d’obtenir una nova identitat, un nou nom i una nova fesomia que el faci irreconeixeble. I també nous papers. No pot apropar-se al consolat espanyol, peró necessita una nova nacionalitat, com va fer en Meyer quan va arribar a València. Segurament ho aconseguirà, però encara tem topar amb algun immigrant espanyol que el reconegui. D’una manera o altra sobreviu amb la nova identitat fins que arriba un dia que per una raó ignota ha de fugir. Què haurà de fer? Doncs canviar de ciutat, de regió, o de país. Són tantes les incògnites i tant el temps transcorregut que se’m fa difícil pensar que una sola persona pugui resoldre aquest trencaclosques. Vint anys és tota una vida per trobar una persona de qui ignorem el nom i l’aparença actual, i que a més a més pot haver rodat per tot el continent sud-americà.

—S’haurien de descartar els països més improbables, per exemple Brasil, Paraguay, Ecuador i Perú, el primer per l’idioma i els altres per massa petits i pobres —va considerar la Cèlia.

—És clar. Hem de simplificar la recerca —va consentir en Cesc.

—Veneçuela per exemple, és tan gran que ofereix les màximes garanties per amagar-se. No li cal quedar-se a Caracas, ja que pot treballar a altres ciutats venezolanes com Barcelona o Valencia, fins i tot pot endinsar-se cap els pobles de l’Orinoco, però el tema del nom i l’aparença és cabdal. Tinc la sensació que si no trobes el camí adequat pots encallar-te com un vaixell —va intervenir la Lluïsa.

Arran de les darreres paraules, en Cesc va romandre com absent, amb els ulls fixos en un punt indeterminat de la paret. A continuació va parlar com allunyat del que deien:

—Jo no tinc la sensació d’un vaixell encallat. És més, la meva sensació és que el pare m’estira, ho sento quasi físicament com si tinguéssim un cordó umbilical, o, sense voler posar-me transcendental, com la comunió de dues ànimes. La vaig sentir quan vaig trobar en Suso i ja no m’ha abandonat. Sento que aquest vincle es definirà quan arribi a Veneçuela. Totes les hipòtesis que podem fer aquí estant, no ens resoldran la situació. Hem d’anar-nos-en i resoldre allà el que calgui. I una advertència, no sé si m’hi quedaré una setmana o dues, o un mes, o potser més. Qui vingui amb mi ha d’acceptar que el temps no m’importa, perquè el que realment m’importa es trobar-lo.

En Maset havia dominat en el decurs dels darrers anys la força que l’impulsava a trobar-se amb en Cesc. Dins seu sostenia dues lluites aferrissades, la de qui es considerava una nova persona, amb el passat falangista enterrat, bon pare de família, endinsat en els amagats ideals demòcrates i confiat d’un futur millor; i la de qui no oblidava l’horrorós assassinat del pare amb la conseqüència de la lamentable desaparició de la mare. Aleshores sentia com una floridura interna que el feia malviure. Quan vivia a Madrid habitava un pis compartit amb un amic i més d’un cop havia de sortir al carrer perquè l’angoixa dels records s’apaivagués. El pis el tenien rere l’Estadi Bernabeu i havia arribat a caminar Castellana avall fins Atocha, tornant a peu o en Metro. Altres vegades havia agafat el cotxe i havia conduit carretera de La Corunya amunt, fins arribar a qualsevol restaurant que li vingués de pas. El fet és que necessitava segregar adrenalina i donar-se ànims per oblidar-se de tot, a desgrat que un dia sí i un altre també pensant en el mateix, li posava el llistó de la desmemòria massa alt.

El que pogués decidir al tornar a Barcelona era impredictible i els cops que s’ho havia plantejat havia decidit que quan arribés el moment obraria d’acord amb el que li demanés la consciència.

No hi volia pensar més, però com més esforços feia per oblidar-ho tot, menys se’n sortia. Al final va convenir amb si mateix que ell no faria res per acostar-se a en Cesc, però si un dia se’l trobava utilitzaria totes les argúcies per treure-li tot el que li pogués estar amagant. De fet dubtava de la seva innocència i li importava un rave el mal que li pogués fer, ja que era impossible fer-li’n més del que li havien fet a ell. És clar que en Cesc també havia perdut els pares, però aquells eren pans d’un altre paner, va dir-se. Ara el més convenient era ignorar-lo, i només s’afanyaria a desemmascarar-lo si arribava el moment.

La pretensió d’ignorar en Cesc se’n va anar en orris al coincidir a l’avió a Madrid. No es va poder aguantar i el va saludar a la terminal de sortides i més tard a l’avió, amb el propòsit d’enxampar-lo amb alguna contradicció. En el fons li va fer mal veure’l primer a l’expectativa i de seguida obert i planer, molt allunyat dels seus propòsits, encara que en Maset no va refrenar-se i va prosseguir la seva estratègia amb un subtil interrogatori.

En saber que anava a La Corunya per un assumpte personal i que al dir-li-ho els seus ulls van contraure’s lleugerament, li va despertar la curiositat. Temps ençà hagués près una determinació precipitada, ara, però, preferia pensar-s’ho bé abans d’anar a les palpentes Tenia al davant tenia l’oportunitat de seguir un rastre que potser no el duria enlloc, però no tenia res més a l’abast. Sentia que el neguit pel decés dels pares li treia forces i seguretat, i volia trobar l’antídot adequat per viure en pau.

Quan els seus pares vivien tot tenia un significat: els menjars dels diumenges, les festes de Nadal, la confiança en els seus criteris, com d’atents l’escoltaven, l’admiració que ell li professava al seu pare i l’estimació sense esquerdes a la mare. Va ser un nen feliç. La seva vida s’estructurava en tres vessants: la família, l’escola i la falange. De jove era extravertit i atractiu, i aviat va tastar alguna noia.

Barcelona el va encisar, una ciutat que l’omplia del tot amb les sales de cinema, els teatres, les rambles, el port, les dones, els cotxes i les festes particulars al Saló Rosa, on va conèixer la que més tard seria la seva dona. Temps de balls, d’estudis, d’infanteria a les milícies universitàries de Castillejos. Una part molt important de la seva vida va esquinçar-se quan van assassinar d’una manera terrible al seu pare, seguit poc temps després pel trist final de la mare.

Va parlar amb l’amic fiscal de Barcelona perquè li donés un cop de mà, i aquest va adreçar-lo al comissari en cap, el qual en escoltar la petició va trucar al seu company de La Corunya a l’objecte que investigués què havia fet en Cesc durant el temps que va estar a Galícia.

En Cesc havia acompanyat la Cèlia a passar el dia a Palafrugell amb els seus pares i germans.

Abans de dinar van apropar-se a l’Escala i ara, asseguts a la sorra de Cala Mongó, davant del mar que es movia pausadament, enraonaven del proper viatge.

La Cèlia el convencia de que la duresa del viatge casava perfectament amb la seva pròpia manera d’entendre la vida, sempre havia sigut una lluitadora i no seria ara que es faria enrere, però sobretot el que no volia era que visqués tot sol una experiència com aquella. En Meyer era l’home dels detalls, en Cesc el visionari que no ignorava el crit interior que el motivava a moure’s, encara que li costés la vida, i ella la que havia de tenir-li cura perquè no s’esgarriés.

Ell se sentia il·luminat per una força interior que l’impel·lia a buscar el pare, costés el que costés, sense atendre els perills que arribarien, i ella hauria de ser el seu bastó per caminar, l’espasa per combatre i el seu suport per no defallir. Ell era un ésser honest i feble que d’ençà que havia trobat el rastre del seu pare era capaç de seguir-lo fins l’altra banda del món, si fos necessari. I per aquest motiu ella hauria de romandre vora d’ell per aixecar-lo cada vegada que caigués.

En Cesc havia somiat tan sovint que el trobava en diverses situacions, que ara assegut a la sorra, enfront del mar, recordava el darrer somni en que havia vist una gran extensió d’aigua enmig d’arbres enormes i un personatge, que ell personalitzava en el pare, que li parlava sense veu, només movent els llavis, i no podia entendre’l.

Va dir:

—Em moro de ganes de volar a Veneçuela. Estic convençut que finalment trobarem el seu rastre.

—Tant de bo, però no et facis massa il·lusions per si no ho aconseguim —va reflexionar la Cèlia.

—Crec que la idea d’en Meyer de repartir-nos per Caracas, Barcelona i Valencia és bona —va prosseguir en Cesc.

—Jo no n’estic tan segura. Potser anar un parell de dies a Barcelona i a Valencia està bé, però Caracas l’hem de pentinar totalment. Demà ja tindrem els tres estudis fotogràfics que ens han fet els meus companys del Noti: el teu pare afaitat de cap i cara, tal com era quan va fugir amb l’afegitó d’una barba, i afaitat de cap amb barba.

—T’imagines que el trobéssim viu i dirigint una empresa?

—No et vull desanimar, però val més ser realistes i pensar que després de tants anys no trobarem gaire res.

—M’amoïna que diguis això. Si no creus en el que jo sento, per què véns doncs? —va dir agre.

—No et posis així. Jo crec en tu, però voldria que toquessis de peus a terra per si et deceps.

Va dur-se la cigarreta a la boca, va inspirar el fum i va respondre:

—M’he decebut tantes vegades que no em vindrà d’una més, i de totes me n’he sortit. Si creus en mi ho has de fer amb totes les conseqüències. No cal que em previnguis tant. Ja hi estic acostumat, als fracassos. Fa vint anys que busco al pare infructuosament. És més que un somni, saps? És una força interior que em fa viure, o més ben dit que no em deixa viure, una cosa que em consumeix, mira-t’ho com vulguis. Així de complex i així de clar. Ja me’n faig càrrec que es fa difícil d’interpretar i tampoc t’ho demano, però no cal prevenir-me tant.

Van raure uns minuts sense parlar i la Cèlia va pensar que si el volia ajudar ho hauria de fer sense condicions i sense que ell en fos totalment conscient. Segur que la necessitaria més d’un cop, però, tot i que el seu suport l’hauria d’exercir dins de l’equip.

La brisa era agradable i la vista del mar amb el suau remor de les onades els apaivagava els pensaments. Tanmateix el sol a la vertical els molestava i van decidir alçar-se i caminar cap el cotxe.

* * *

No fa pas gaire, a finals de l’estiu, abans de tornar amb la Cèlia, una nit vaig despertar-me en sentir una veu a l’habitació. La sensació que vaig tenir, de fet no era la primera vegada, va ser que era el pare qui em parlava d’alguna cosa en particular, com si em digués: «hauries de venir». Les paraules no tenien res a veure amb les interpretables d’una psicofonia, sinó que eren clares i nítides.

Amb els ulls ben oberts vaig quedar-me ajagut, tractant d’interpretar el so d’aquella veu, el sentit d’aquelles paraules i el posterior silenci que a continuació es va fer. Aquest era un fet que es repetia sovint, una paranoia que no podia refrenar. El cor em bategava tan desbocat que no vaig tranquil·litzar-me fins que no em vaig llevar i vaig caminar, com ensopit, una estona.

De vegades, si algun malson m’assetjava, sortia a la terrassa i si el temps era bo, amb la primera claror del dia m’estirava sobre una hamaca i agafava de nou el son, fins que els primers rajos de sol sobre la cara em tornaven a despertar. Era un no viure, tota la setmana mal dormit i un dissabte que ho podia compensar l’espatllava la meva neurosis.

I si feia per ignorar el sol matiner tractant d’allargar el son, els sorolls de la vida que es posava en moviment ja no em permetien seguir dormint. Un altre dissabte fet malbé, en que em passava el dia absent, com un zen, gairebé com es diu vulgarment donant-me cops contra les parets.

En Casio Almendros havia romàs un temps com a cap de la comissaria de la Plaza de España de Madrid i quan van crear-se els Serveis d’Intel·ligència s’hi va incorporar d’immediat com a preparador dels futurs agents. Era un càrrec que depenia directament de Presidència del Govern, en que la feina més feixuga va ser l’elecció dels candidats a formar part del primer grup. En general eren candidats ben preparats procedents de la Guàrdia Civil i de la Policia Nacional. De gairebé cinc-centes sol·licituds al final en van aprovar quaranta. Amb aquesta destinació el catedràtic amic, ara ministre, havia premiat amb escreix la seva dedicació al cas de Barcelona.

El dia que el va trucar l’amic ministre —el vell professor i supernumerari de l’Opus Dei—, per demanar-li que el visités urgentment a la seu del ministeri, allò que menys podia esperar era que haurien de parlar de nou d’un assumpte, que ja havia dipositat a la part més obscura del cervell.

El despatx del ministre, comparat amb la sumptuositat de l’edifici ministerial, era més aviat auster, i pel que fa a ell, parlava amb la mateixa seriositat i lentitud que tenia per costum. Així que es va estar de circumloquis:

—Amigo Almendros, hay alguien empeñado en abrir el caso Farriols. Aquí le traigo el dossier con la situación actual. No se le escapará que debe salir sin dilación hacia Barcelona para frenar todo esto antes que nos explote en las manos. Es lo que pasa cuando no se dejan los casos bien cerrados. En este, nos quedó un resquicio por el que ahora alguien quiere entrar a mirar.

Va inspirar un glop d’aire i va continuar:

—En la carpeta leerá un amplio resumen de la situación. Espero que me llame mañana para decirme que todo se ha resuelto.

Quan en Maset va rebre la trucada d’aquell Casio Almendros, que un dia va estar a punt d’explicar-li el cas del seu pare i ara li demanava una trobada urgent, no va dubtar en dir-li que es veurien a la Diputació, amb l’esperança que li digués alguna cosa nova.

El que menys podia imaginar és que la conversa aniria per uns altres verals.

Després de l’encaixada habitual en Casio va seure davant d’ell i li va fer la següent dissertació:

—Señor Farriols, actualmente trabajo en los Servicios de Inteligencia afectos a la Presidencia del Gobierno. Y a esta Presidencia le ha llegado el rumor que está usted moviendo ciertos hilos para que le ayuden a desentrañar el caso de su padre. Solamente voy a decirle de forma sucinta algo que usted posiblemente ignora, algo que yo no puedo entender, pero vamos a dejarlo así. Su padre cometió actos muy graves en Bregues, de maquinación, robo, falsificación, extorsión y malos tratos, y posteriormente en Barcelona se vio implicado en unas prácticas inmorales que de haberse sabido hubieran arruinado su carrera. Estos actos que han permanecido escondidos hasta ahora, si salieran a la luz acabarían con un historial aparentemente impoluto y con la vida profesional y política de usted. Su muerte fue horrenda pero sus asesinos ya fallecieron, uno ajusticiado por las fuerzas del orden y el otro de un ataque cardiaco en Marsella. Tema cerrado. Punto. De pronto nos ha llegado el rumor, o mejor dicho el aviso que le he comentado y debe usted cortar la cadena que ha montado antes de remover una porquería que le va a salpicar gravemente a usted y a su familia.

—¿Qué quiere usted decir? —va preguntar en Maset, amb el front arrugat i un fil de veu.

—En esta carpeta hay un completo historial de sus actividades, sus simpatías políticas, y sus funciones en esta Diputación, que compagina con su bufete. O corta esto que ha organizado o desde Presidencia le cortaremos a usted las alas. Se quedará sin trabajo y además se le acusará de atentar contra las estructuras del Estado. Se procederá igual contra el señor fiscal y las dos comisarías en cuestión. En el menor de los casos puede que usted y el fiscal acaben en prisión, pagando los gravísimos errores en los que se vio envuelto su padre.

En Maset s’havia quedat lívid, en un estat d’estupefacció negativa, que de moment li havia tancat la boca. Va empassar saliva penosament i va escurar-se la gola abans de parlar:

—¿Puedo pensarlo? —la veu traspuava poca convicció.

—No hay nada que pensar —li va dir l’altre amb veu clara i ferma, abans de continuar amb l’exposició:

—No le pedimos nada, se lo exigimos. O todo termina ahora o usted y sus amigos quedarán excluidos de la vida profesional y social.

Desesperat, en Maset va dir:

—¿Qué debo hacer?

—Llame inmediatamente al señor fiscal para que retire a los dos comisarios involucrados.

—Muy bien —va fer amb un pessic de veu.

En Casio no va moure un sol muscle del cos, fins el punt que en Maset impacient li va aclarir, pujant la veu:

—De acuerdo, ya lo haré.

—No, en futuro no se acepta. Hablamos de presente. Debe llamar ahora mismo al fiscal para que esto quede arreglado de una vez por todas esta misma mañana.

—Tal vez no pueda hablar con él, puede estar en un juicio, una reunión, quién sabe.

—No voy a repetir lo que ya le he dicho. De Presidencia quieren que esto quede resuelto aquí y ahora. Y para siempre. Lo que le propongo no es que adopte una manera intrincada de resolverlo. Solo que lo haga sencillo y rápido. No voy a moverme de aquí hasta llegar a una solución explícita. Llame inmediatamente al señor fiscal, y por su bien más le vale encontrarle y que él encuentre a los comisarios.

En Maset se’l va mirar, derrotat, amb una barreja d’odi i temor, abans d’agafar el telèfon.

Una hora més tard en Casio sortia de la Diputació amb un somriure triomfal.