I

De bon matí, la Carme i l’Eulàlia van baixar a l’estació per acomiadar-los. A cada un se li notava a la cara una emoció diferent. En Manel estava exultant en pensar que tornava a la universitat on es reuniria amb els companys d’estudis, i a Barcelona, on podria gaudir de plaers diversos; en Cesc per una banda estava satisfet i content en pensar en la nova oportunitat que la vida li donava i per una altra li recava deixar a l’Eulàlia i a la seva mare. La noia li somreia per donar-li ànims, tot i que per dins sentia una veueta melangiosa que no volia escoltar, ja que quinze dies junts pràcticament totes les hores del dia l’havien deixat en un estat emocional insuperable; finalment la Carme se’ls mirava tot pensant què ràpid havia passat el temps i com gairebé sense adonar-se’n havien passat d’infants a quasi homes, i els fitava com si se n’anessin a una aventura desconeguda.

Ella rauria al poble sola però enfeinada amb la cura i les collites del Mas que tantes baralles havia desfermat entre els rebesavis. No s’havia d’oblidar que en breu començaria la collita de les ametlles i que les darreres pluges eren pa del cel per les olives. I també es dedicaria a millorar les seves prestacions a La Fàbrica, on estava tan ben considerada que fins i tot els caps de Suïssa li encarregaven cada any uns deu litres del cada cop més preuat Oli de Cal Roig. En el fons confiava que un dia els nois tornarien a fer-se’n càrrec, naturalment després que ella anés a Barcelona a resoldre altres propòsits molt temps madurats.

A punt de pujar al tren els hi va donar la carta d’en Francesc, que la va entomar en Manel, amb la promesa de que no l’obririen fins el dia del divuitè aniversari del seu germà. No n’estava ben segura, però ella també tractaria de raure aquell dia a Barcelona acompanyant-los.

L’Eulàlia agafada de la mà d’en Cesc, uns metres apartats dels altres, s’havia mantingut aparentment serena fins l’hora que el tren va xiular. Aleshores va dur-se la mà dreta als llavis per frenar el devessall de llàgrimes i el nus de la gola, i li va fer un petó.

En arrencar el tren i fer-se fosc amb l’entrada al túnel, en Cesc va tancar els ulls i va imaginar-se allò que tant havia desitjat. Per fi Barcelona estava a l’abast i també els estudis superiors.

Mentre baixava del tren ja va copsar la forta sensació dels primers impactes: el visual, l’auditiu i l’olfactiu. A aquella hora del migdia l’Estació de França estava a vessar de gent. Barreja d’olors i de sentiments. Hi havia famílies assegudes sobre maletes de fusta amb els nens dormint als braços, homes amb una maleta gran sobre l’esquena buscant la sortida, altres en sentit contrari per agafar un tren a la mateixa andana, uns més enllà amb cara de misèria, asseguts als racons sense fer res, i alguns pidolaires. El rebombori era considerable, gairebé ensordidor i la immigració es feia sentir pertot.

En Cesc potser no havia vist mai tanta gent concentrada en un sol espai. L’altra vegada que hi havia estat per descomptat no s’havia adonat de res. Era com si hagués estat cec o hagués fet com un au de pas.

A més a més el soroll era escruixidor amb la gent cridant, els mossos obrint-se pas amb les maletes, els trens entrant i sortint, fum i vapor d’aigua arreu; tot ressonava sense avenir-se gaire amb el que es deien uns als altres, entre aquelles teulades de ferro tan espectacularment altes; era com una gran catedral, va pensar admirat.

Entre tota la gentada els costava caminar amb els seus paquets i una maleta gran i vella del pare a compartir, i a empentes i rodolons van travessar els gran portams de ferro de la sortida.

Un cop a la vorera, en Cesc va sentir la pesantor d’una xafogor humida i enganxosa sota aquell sol ardent, mentre li arribava la sensació d’un gran formiguer en marxa: persones carregades, apressades o caminant per la calçada, sense ordre ni concert, i gairebé topant unes amb les altres, bicicletes, motos, cotxes, camions, petits i grans, alguns de molt vells, autobusos de dos pisos i tramvies que es creuaven pel mig del carrer. Ell mai havia vist tanta aglomeració en moviment continu, se li figurava una pel·lícula d’en Charlot. Al poble hi havia uns quants cotxes i a Reus bastants més, però allò que presenciava era espectacular.

Sense separar-se un pam d’en Manel van arribar a la parada del tramvia i van pujar a un que els havia de deixar prop del carrer Tallers. Estava ple com un ou i s’hi van encabir com van poder prement-se amb la resta del passatge.

La línia recorria tota la llarga avinguda i pujava per les Rambles fins a detenir-se davant del Cine Capitol. I tot allò que en Cesc copsava el tenia embadocat. Sorprès va contemplar el llarg Moll de La Fusta on estaven amarrats dos destructors de la Marina espanyola, a l’altra costat els grans edificis de Capitania General i el Govern Militar, més enllà la Comandància de Marina i les Drassanes, i just al començar la pujada per les Rambles, més sorpreses en veure el monument a Colón tan a la vora, i els vaixells, i el mar, i les golondrines, i tot seguit la quantitat de persones que baixaven i pujaven pel passeig. Era increïble la munió de gent caminant a aquella hora pel mig de la Rambla. La Boqueria era enorme i totes les parades de flors del davant també. A l’alçada dels magatzems El Sepu hi havia guinguetes que venien ocells i gàbies i a trams alguns quioscos a vessar de diaris i revistes.

Des del Capitol van trastejar tots els embalums fins arribar a la Pensió. Déu n’hi do el que van haver de caminar, de fet quasi tot el carrer.

El carrer Tallers era petit, estret i brut. Amb un nombre considerable de petites botigues on pareixia que hom podia comprar qualsevol cosa. Els abundosos vianants eren gent modesta, principalment emigrants, tant homes com dones, i tan estret com era el carrer sorprenia que hi hagués tant de trànsit rodat, ço és, bicicletes, motos, cotxes i camionetes.

La pensió era una casa vella de tres pisos amb els seus corresponents balcons de ferro i una façana força descantellada, amb falta d’una bona mà de ciment i pintura. L’entrada més aviat fosca feia una indefinible olor de suor i pixats. L’edifici estava fa o no fa davant dels tallers de La Vanguardia Española on s’hi veia un tràfec important.

De dintre, l’escala era petita, de fet ran del carrer i encara menys des de l’entrada no s’endevinava com seria. Van pujar dos pisos d’uns graons tètrics i estrets, gastats de tants anys de masegar-los a peu, fins a la porta de la Pensió. Van picar el timbre i en obrir-los la porta el que va veure va semblar com a mínim fora del comú. Tot era net i acolorit, fins i tot en excés. El saló rebedor era d’un estil indefinible, però curós, i el contingut no era menys estrambòtic; a mà esquerra un petit taulell amb postals enganxades al davant i un llum i un telèfon al damunt; a la dreta s’hi encabia un sofà amb unes cadires del mateix gènere i color, i al mig una tauleta amb un gran ram de flors, desproporcionat per la mida de la taula. El paper que recobria la paret era d’un color gris verdós, i al fons unes cortines roses amb flors blaves i verdes remataven l’escenari. El que li donava un cert encant era la gran làmpada d’estil venecià que penjava del sostre i que feia joc amb la que reposava sobre el mostrador. També el terra lluïa net i endreçat, amb un paraigüer arraconat i un penjador.

La mestressa, Doña Felipa, els va rebre entre grans escarafalls i mostres d’admiració i els va lliurar la clau tot dient-los que ja podien anar a l’habitació, que la tenien feta, i ràpids a dinar, que se servia, com en Manel ja sabia prou bé, entre una i tres i que entre una cosa i l’altra ja se’ls havien fet quarts de dues. Que no oblidessin que la taula es desparava a quarts de tres.

La Doña va palmejar dues vegades, la qual cosa no se sabia si significava que estava contenta de tenir-los a casa o si els apressava per dinar.

Al menjador en una taula llarga s’aplegaven cinc persones a part d’ells dos. Les estovalles eren de color blau, un hule que s’enganxava als colzes. Tot modest però net. Dels altres, tres eren estudiants i els dos restants comerciants de pas. Arrambat a la paret hi havia un bufet de noguera amb unes motllures rodones que semblaven d’ivori, i a sobre, una ràdio de fusta d’estil gòtic emetia un programa que tots escoltaven en silenci mentre xuclaven la sopa.

Havent dinat van tornar a l’habitació a endreçar la roba i les altres foteses que havien portat. En Cesc va aturar-se davant de la finestra de quatre fulls que donava a un celobert i pel galze d’un d’ells hi corrien unes formigues. Va torçar el gest però no les va matar. A l’altra banda hi havia un estenedor ample amb roba femenina estesa. Sense perdre temps van sortir a donar un tomb. Volia anar a la universitat per saber novetats i també volia que en Manel li mostrés coses de la ciutat. Ja li havia dit abans i li ho va repetir ara que no se’ls feia tard per anar a la universitat, ja que no n’estava segur que per la tarda trobessin obert, i encara menys a aquestes hores; llavors el primer que va fer va ser portar-lo al Be Negre, rere el carrer Tallers, on s’hi reunien amics de curs i alguns aprenents dels comerços de prop.

Va presentar-lo en general i van seure a beure’s un cafè. Un dels companys de taula, el que tenia al costat, es deia Josep Ràfols i treballava a La Vanguardia Española com a ajudant del que fos a la redacció d’esports. Tenia divuit anys i al diari feia de tot, portava paquets, distribuïa el cafè, anava a comprar cigarretes, i sovint l’enviaven a recollir els articles censurats dels col·laboradors del diari, o de La Gaceta Ilustrada, o de Destino, a la Delegación de Información y Turismo; també passava els papers d’una taula a l’altra, o entre pisos, i al final li va explicar que de vegades acompanyava a en Santiago Garcia, redactor en cap de la secció d’esports, tant carregant la màquina d’escriure com algun maletí, a fer els partits del Barça i de l’Espanyol, i prenia notes dels minuts d’algunes jugades, o baixava al camp a escoltar possibles xafarderies que més tard li contava. Estava entusiasmat amb tot el concernent al periodisme esportiu i volia aprendre la professió per dedicar-s’hi quan li donessin l’oportunitat. El mateix li passava amb els fotògrafs esportius als que els vigilava el material, ço és, algunes màquines amb els cavallets mentre ells treballaven, asseguts vora les porteries, amb una altra de mà. En coneixia uns quants, que en Cesc ni sabia qui eren ni mai n’havia sentit parlar: en Brangulí, en Pérez de Rozas, en Català Roca… A vegades havia de marxar en una moto petita a la Redacció, durant el descans de la primera part del partit de les Corts o de Sarrià, per portar a revelar les primeres fotos.

—M’agradaria veure un dia aquesta espectacular Redacció. Tu creus que podries acompanyar-me? És un món que desconec totalment —li va fer en Cesc.

—I tant que sí, home. Estic a la teva disposició. Fins que no la vegis no pots imaginar-te què és la redacció d’un diari. És com, com… una olla de grills o una casa de bojos. És… increïble! Això mateix: increïble. Tots en saben tant!

Era evident que aquell Ràfols estava perdudament enamorat del periodisme, va pensar en Cesc. En canvi ell volia ser veterinari perquè feia temps va pensar que era el més escaient en un món rural, i perquè un dia va ajudar a parir una cabra, però enamorat, allò que se’n diu enamorat d’aquesta professió no n’estava. Al menys no com aquell nou amic n’estava de la seva. Això el va fer pensar un moment. De tan atent com estava escoltant en Ràfols va haver de moure les cames, que se li havien entumit. De cop va fitar en Manel que li feia un senyal emergent perquè s’hi apropés:

—Ha baixat en Robert per avisar-me que ens han telefonat de Bregues. Te n’has recordat de trucar a l’Eulàlia, tu? —li va fer.

—Ai, que l’he cagat! —va respondre.

—Més clar que l’aigua. Ja cal que truquis des d’aquí mateix. Paga la conferència i a callar. No li menteixis però tampoc li diguis que estem bevent i rient amb amics, vaja que has d’anar en compte amb el que parles. Ho has entès?

Se n’havia oblidat de l’Eulàlia ja que no donava a l’abast amb el seu aprenentatge social. I tot just portava mig dia a Barcelona!

Li venia de gust sortir a caminar i que en Manel li mostrés tot el que pogués. Estava segur que no se’n cansaria.

Havent acomiadat a en Cesc, l’Eulàlia s’havia quedat moixa i de cop i volta se sentia sola. Sense en Cesc a la vora s’hauria de reorganitzar, malgrat que de moment no tenia esma per a gairebé res. Tants dies plegats i ara restava sense ell fins no sabia quan. Altrament els pares estaven encaparrats en que havia d’estudiar secretariat a Tarragona, tot i que ella el que desitjava era convèncer-los d’anar a Barcelona a fer els estudis i viure a casa dels oncles, i evidentment estar a prop d’en Cesc.

A quarts de tres va calcular que els nois ja romandrien a la pensió i veient que en Cesc no la trucava va fer-ho ella amb la sorpresa que li van comunicar que havien sortit. Va quedar-se confosa i dolorosament sorpresa. Només uns minuts però, ja que ell l’estava trucant ara.

La veu arribava clara amb sorolls de fons:

—Hola estimada, com estàs?

—Molt bé, encara que molt sola. On pares que se sent tant enrenou?

—Hem vingut un moment a la universitat i ara estem a un bar del davant que es diu Bar Estudiantil —ho va deixar anar i va maleir-se per la mentida fent un gest amb la mà de disculpa.

Ella no sabia si mostrar-se contenta o melangiosa.

—Ah, què bé! I què tal la Pensió? És confortable?

—Sí, sí. Són tots força amables.

Volia preguntar-li si la trobava a faltar malgrat que amb els pares a l’aguait només li va fer:

—I què fareu ara?

—No ho sé, potser anirem a fer un tomb. T’estimo molt.

—Jo també. Estic al menjador amb els pares —va aclarir.

—Ja ho entenc. No cal que em diguis que m’estimes doncs.

—Prou que ho saps, oi? Ja t’ho diré en un altre moment —va respondre críptica tot mirant a la mare, que va fer veure que no l’escoltava.

—Potser que ens truquem a hores en que ens sentim lliures per parlar. Cap allà les del matí és bona hora. Oi? Almenys mentre no comenci la universitat —va fer ell.

—Sí. Si vols ja quedem per demà.

—D’acord amor meu, fins demà.

—Fins demà.

En Manel i en Cesc van acomiadar-se dels nous amics i van dirigir-se cap a la universitat a veure si al tauló d’anuncis hi havia quelcom d’interès. No hi havia res i ningú va saber informar-los de la beca d’en Cesc.

Tot seguit van caminar direcció a la Plaça de Catalunya, on en Cesc va quedar-se sorprès al trobar-se tants soldats, tanta diversitat de persones, sobretot jovent, i tants coloms. La tarda era estiuenca i plaïa passejar sense presses, així doncs van vagarejar una estona al centre de la plaça i després van enfilar cap el Passeig de Gràcia i van girar per Casp per asseure’s al Café de la Radio. També allà hi havia uns coneguts d’en Manel amb els que es van entaular. Un d’ells, en Fredy Garassa, era un noi d’uns vint-i-tres anys que treballava com a tècnic de so a Radio Barcelona, al costat mateix del bar, i es vantava de que coneixia a tots els locutors i actors importants per qüestions de feina, amb alguns dels quals tenia una bona amistat.

En Cesc romania obnubilat ja que de la taula estant va veure passar en el decurs d’una hora personatges de la ràdio que en Fredy els hi anava senyalant, i encara més quan li va fer:

—Veus aquella taula del fons? Doncs el més gran i prim, amb el barret, és en Gerardo Esteban, i el jove que s’asseu a la seva dreta és l’Armand Blanch. Darrere hi ha l’Enric Casademont, el que posa la veu d’en Paupí i el mateix que va fer de Red Butler a «Allò que el vent s’endugué».

En Cesc estava en un estat d’al·lucinació positiva al poder veure tan a prop els personatges que ell tantes vegades havia escoltat des de casa. I encara més poder-ne parlar amb una persona que els tractava a diari. Tal com li havia passat amb en Ràfols, de cop se li obria un altre món que desconeixia, i ensems s’obrien unes escletxes que entorpien els seus propòsits anteriors d’estudiar Veterinària. Fent-se l’entès li va preguntar:

—Que podria veure la Redacció?

—Oi, i tant! —va respondre en Garassa— i així podràs passar un moment al departament tècnic de so i veuràs com treballem nosaltres.

No ho va dubtar en acceptar la invitació per dos dies més tard. Encara interessat pel tema va preguntar-li:

—I com és que vas entrar-hi?

—El meu pare coneixia a un dels tècnics i això va facilitar que m’acceptessin fa quasi deu anys. Em van fer una prova de compromís i cap endins. Llavors jo acabava de complir els catorze i estava boig per la ràdio. A casa escoltàvem en Bobby Deglané els dissabtes a la nit, i amb la mare serials com Lo que nunca muere o Ama Rosa cada tarda. En fi, una follia.

—T’agrada la feina, oi que sí? —va reblar en Cesc, interessat.

—No et pots arribar a imaginar, com m’agrada. Sobretot quan els veig treballar davant del micròfon. Tots drets llegint amb aquestes veus meravelloses. Pensa que en Gerardo Esteban ha sigut un dels grans, i a Pepe Iglesias El Zorro el vaig veure aquí abans que no se n’anés a Madrid, i també vaig arribar a coincidir amb en Ricard Palmerola abans no marxés a Amèrica.

En Cesc va tornar a sentir el cuc que ja havia sentit amb en Ràfols. No podia creure’s que només portés un dia a Barcelona i la seva visió del que calia fer comencés a trontollar. Encara estava a temps de canviar els estudis malgrat que potser perdria la beca i hauria de convèncer a la mare. Va beure’s el cafè, que s’havia refredat i ja no valia res, i va fitar a en Fredy mentre li preguntava:

—Si jo volgués entrar a treballar a la ràdio, què hauria de fer?

—El qua fa tothom, presentar-te i demanar feina. Ves a Radio España, Radio Nacional, Radio Barcelona, Radio Miramar i Radio Joventut. Crec que fins i tot a aquesta última donen uns cursets de formació. Si et serveix d’alguna cosa jo conec l’Agustín Rodriguez, que hi fa els esports. El més fonamental, però, és que tu sàpigues què vols fer, ja que passar d’estudiar Veterinària a treballar a la ràdio és un canvi molt radical; no té res a veure una cosa amb l’altra.

—Ostres, tu! Entre en Ràfols de La Vanguardia i tu m’heu ben entabanat. Ara mateix estic confós. Crec que el primer que haig de fer és parlar amb el meu germà i amb ma casa. Després decidiré si estudio alguna cosa com Filosofia i Lletres o Historia, ara no se m’acut res més, però n’estic segur que qualsevol d’elles podria ajudar-me en aquest món de la comunicació. Pensa que tinc una beca per accedir a la universitat i no la voldria perdre.

—Collons! Quina sort! El que no sé es si ho podràs compaginar tot. A la ràdio no hi ha hores fixes. Allà tothom s’esmerça per cobrir els forats, és a dir que tothom fa el que pot, i la majoria han arribat a ésser els que són per dedicació. Potser sí que alguns actors provenen de l’Escola del Teatre o han treballat amb patums com l’Enric Borràs i la Maria Vila, però els altres s’han fet ells sols a base de dedicar hores i hores a repassar els treballs, sense mirar prim ni amb les feines que els manaven ni amb les hores que els marcaven.

—Està clar que ho haig de madurar. És massa per un sol dia, què dic un sol dia, pel meu primer mig dia a Barcelona! De totes formes quedem per demà passat perquè em mostris la vostra redacció, eh?

—Això està fet. Apunta el meu telèfon —li va fer en Fredy, apurant el refresc.

En Cesc no portava ni un paper per escriure; tampoc a això hi estava avesat, ni a apuntar res ni a intercanviar números de telèfon.

L’endemà quan la Carme va rebre al despatx de La Fàbrica la trucada d’en Cesc amb els seus neguits, va constatar que els fills es nota que es fan grans quan volen prendre determinacions pel seu compte. Encara que en Cesc tampoc era tan gran, va pensar. Si ni tan sols havia fet els divuit! És clar que li faltaven tan sols quaranta dies per complir-los, però potser en feia un gra massa de tot plegat.

Va escoltar calmosa les seves inquietuds i tan sols li va dir que havia de fer allò que l’omplís més, i pensar en les sortides que li donaria la carrera que determinés estudiar. Que el més important era estudiar, el que sigui, però estudiar. Mentre li deia això mirava per la finestra el moviment dels operaris a la planta de producció. Tots vestits amb granotes blaves semblaven una colla de trabucaires. Als finestrons de l’altra part va veure els químics amb la bata blanca sempre entestats en contemplar el que hi havia al damunt de cada taula.

Ell li va parlar del seu entusiasme per la ràdio i pel periodisme en general i que estava segur que enlloc trobaria una altra professió que el compensés tant. Pensava que allà estava el seu futur. Naturalment ella li va repetit que havia de fer el que considerés millor, però que sobretot no havia de perdre la beca i que ho havia d’enraonar amb en Manel, que era el seu germà gran i en certa manera qui li feia de pare. Que ara treballar no era el més important, que si treballava no podria estudiar i que fer les dues coses alhora era molt problemàtic. No estava segura d’haver-lo convençut i va pensar que al final seria tot sol qui decidiria el que volgués. Un dels problemes de tenir-los lluny de casa era que les coses arribaven amb les decisions preses.

Aquell vespre va dormir al Mas. Va sopar en companyia del sorrut i silenciós, del fidel, avi Recasens. Tan sols van menjar pa de pagès torrat amb una mica de sal regat amb oli verge del primer broc, i uns vasos del vi intens de Gandesa; quan es feia aquest menú se sentia propera a la seva terra, al seu riu, a les oliveres de Cal Roig, s’hi apropava tant que li semblava sentir que li donava una fortalesa per enfrontar el que havia de venir. Feu una mirada lenta a l’interior de la cabana, on com en un escenari s’hi veien els mobles rústics, els vells estris per cuinar, la taula de fusta de llimoner amb les quatre cadires trenades de palla, els dos finestrons sobre l’aigüera, i les bigues de fusta amb els cabirons que, ficats entre i sobre aquestes, sostenien la teulada. Aleshores la melangia la va ensopir ja que l’assetjava la recança de què feia ella sola al poble amb els nois també sols a Barcelona quan el seu futur també era allà. Aleshores va raonar amb si mateixa que havia de pensar en aquesta circumstància com més aviat millor i treure’n conclusions. No havia lluitat tant i tan dur per quedar-se aïllada dels seus en un poble d’encara no tres mil habitants i sobretot lluny de la seva fita.

La padrina Mundeta ja havia traspassat temps ençà i tot i que havien perdut la confiança mútua temps enrere, era l’àvia dels nois i el darrer parent que li quedava al poble. Al moment actual el seu status al poble era com el d’una talaia alta i enfrontada als elements, en un moment professional òptim, una dama envejada i allunyada de tothom; i ara pensava en els fets passats amb una claredat absoluta, en els del present amb forces per resoldre’ls i en els que havien de venir amb una nitidesa enigmàtica. Per això cada cop era més conscient que romandre allà no tenia cap sentit. Ella també havia de donar un tomb a la vida, i això ho havia de començar a fer de seguida, tot acceptant la nova feina que els de La Fàbrica li havien ofert.

L’Eulàlia es va quedar molt sorpresa pel nou rumb que ell volia emprendre, i encara més quan ell en trucar-la va repetir diverses vegades que ho volia decidir «com més aviat millor», amb un temor soterrat sobre què passaria amb tants canvis i com se’n sortiria tan jove i sol, tot i estar acompanyat per en Manel, en una ciutat tan populosa. Malgrat tot, el va animar i li va repetir que ella li tenia una confiança absoluta i que sabia que obtindria tot allò que es proposés.

Per descomptat, cada vegada que parlaven del que fos, ella estava més decidida a marxar del poble. No calia que ell pugés a Bregues a visitar-la els caps de setmana, abans del que s’esperava la tindria a Barcelona entre els seus braços.

Els oncles d’en Maldonado residien a Alcanyís i van fer-se càrrec del nebot a contracor, ço és, el van portar primer a l’hospital de Reus, on coneixien el director metge, on li feren una cura d’urgència, i tot seguit a Barcelona per ingressar-lo a la Clínica Corachan, on un fill seu hi treballava com a traumatòleg. Aquests oncles ho eren per la part de la mare i no estaven massa cofois dels afers i actituds ni del seu cunyat ni del seu nebot. De fet s’hi feien ben poc amb aquesta part de la família, i si van ajudar al noi va ser més per una acció humanitària que no pas familiar.

A la Corachan s’hi va estar una setmana i quan va sortir ho feu gairebé recuperat i amb un braç enguixat. Com ell també sabia més que bé que a casa dels seus cosins de Barcelona no seria benvingut, va fer el possible perquè els Utset el convidessin a viure a sa casa mentre no trobava una vivenda adequada.

Quan es va valer per si mateix va mudar-se de casa i va quedar-se a viure en un pis petit del carrer Girona cantonada amb Diputació. Entretant havia anat a la universitat a matricular-se de Dret i la primera quinzena de setembre va dedicar-la a buscar, amb l’ajut de l’Utset i en Farriols, els comptats conglomerats falangistes i franquistes, que encara desenvolupaven una activitat política, per convertir-se en un dels seus membres. En aquestes associacions hi convivien diversos grups, uns més agressius que altres; de fet n’eren dos, per una banda els melangiosos d’un passat nacional imperial i d’una guerra guanyada, alguns d’ells fins i tot retornats il·lesos de la inimaginable División Azul i la majoria allunyats d’un govern que tendia a marginar-los, i per una altra banda els joves falcons decidits a fer prevaler l’ús de la força a les fàbriques, a la universitat, al nounat SEU, també a les escoles, i als clubs esportius. Sempre amb la pretensió de voler controlar-ho tot i alliçonant o esbatussant d’amagat als que no entraven en les idees feixistes. Els seus enemics naturals eren els catalanistes, els progressistes, tant religiosos com polítics, els comunistes i els universitaris, sobretot els de la Facultat de Lletres i la d’Econòmiques.

Els falcons es reunien sovint per commemorar entre la ciutadania les efemèrides al seu parer més conspícues: la mort de José Antonio Primo de Rivera el vint de novembre, l’esclat de la guerra el divuit de juliol, la proclama oficial de la victòria l’u d’abril, la festa de la Hispanitat, el dotze del mateix mes, i l’entrada dels nacionals a Barcelona el vint-i-sis de gener.

Sempre ho celebraven vestits amb camises blaves arromangades per damunt dels colzes, i el braç alçat a l’estil feixista davant d’algun monument franquista, com el de l’Avinguda Generalísimo Franco —popularment, la Diagonal—, el de la plaça Pius XII, o el dedicat a José Antonio, a l’Avinguda Infanta Carlota, prop de la Carretera de Sarrià, en què cantaven el Cara al Sol i altres cançons nacionals, fins i tot l’himne de la legió.